La profecia final (XXI)

Anterior

CAPÍTOL 21

-Ah -va dir en Harrar-. Ho vam aconseguir per fi.

-Això sembla -va dir en Corran-. Sempre que no estigui servint ja de llar a algú.

Es trobaven al peu d'un llarg cingle rocós del que apuntaven diverses lleixes pronunciades. Corran procurava amagar la seva desil·lusió: la recerca els havia portat a menys d'un quilòmetre de la nau inutilitzada, i en aquell recorregut no havia vist el menor indici de civilització. És clar que, resultava difícil buscar com cal quan, al mateix temps, no estàs traient l'ull de sobre al teu company de recerca. Estava molt lluny de fiar-se d'en Harrar. Ni de cap dels yuuzhan vong, en general, però molt menys d'un sacerdot. Una sacerdotessa de la secta de l'engany havia estat a punt d'aconseguir eliminar a una bona part dels Jedi.

Va començar a ascendir el vessant, molt conscient d'aquell que l'acompanyava, resistint-se als reflexos que li deien que tragués el sabre làser ara mateix.

-S'assembla això a la teva llar? -li va preguntar Harrar.

-La meva llar?

-El teu planeta d'origen.

-Ah. La veritat és que no. Vull dir, té boscos i camps, però majoritàriament està bastant civilitzats -va dir, arrufant les celles.

-Està cobert de ciutats? -va preguntar en Harrar.

-Si ho preguntes pensant en Coruscant, doncs no.

En Harrar va fer un gest peculiar.

-Per a nosaltres, el món que vosaltres dèieu Coruscant representava el súmmum de l'abominació -va dir-. Un món completament cobert de màquines. Precisament perquè representava tot el que menyspreem, el vam triar per fer d'ell la nostra capital, reconstruint-lo a imatge del nostre món d'origen perdut.

-Sí, estic assabentat d'això -va dir en Corran amb sequedat-. Si em vols dir alguna cosa, digues-m'ho.

Va semblar que la mirada d'en Harrar s'enduria una mica.

-Crec que estic buscant alguna cosa a dir -va dir-. He tingut poca ocasió de parlar amb infidels que no estiguessin sent sacrificats o torturats.

-Ara mateix no estàs guanyant molts punts amb mi, Harrar -va observar en Corran. Va anar apropant la mà al sabre de llum.

Harrar va inclinar el cap, i un somriure feréstec va apuntar al seu rostre solcat de cicatrius.

-No creguis que et temo, Jeedai. No dubto que tu, el matador d'en Shedao Shai, em podries vèncer en combat. Però seria un combat que recordaries.

-És això el que vols? -va preguntar en Corran-. Que lluitem?

-És clar que no.

-Està bé. Llavors, no lluitarem.

Ja havien arribat al refugi rocós. Semblava bo, sec, sense coves que poguessin conduir al cau de saber què.

-Però voldria preguntar-te una cosa -va dir el sacerdot, seient sobre una pedra, amb les cames creuades.

-Pregunta, doncs -va dir en Corran.

-He parlat d'en Shedao Shai. Quan vas lliurar combat amb ell, vas arriscar la vida pel planeta Ithor, no és així? No hi havia una altra cosa en joc?

-Sí -va dir en Corran-. Els yuuzhan vong anàveu a enverinar el planeta. Shedao Shai va acordar que, si jo vencia el combat, no ho farien. Si ell vencia, recuperava els ossos del seu avantpassat.

-No obstant això, segons he estat capaç de determinar, Ithor no tenia cap valor estratègic veritable; no contenia cap mineral valuós per a les vostres màquines. Llavors, per què ho vas fer?

En Corran va arrufar les celles, preguntant-se on voldria anar a parar Harrar amb tot allò.

-Per tres motius -va dir-. El primer, que no podia quedar-me amb els braços creuats, deixant que destruïssin Ithor, si jo podia fer alguna cosa. I sí podia. Shai tenia una rancor personal cap a mi. Jo era l'únic que podia convèncer-lo que ens mesuréssim en duel, jugant-nos tant. El segon motiu era que jo també li guardava rancor en certa manera. Hi havia assassinat al meu amic Élegos, quan aquest va intentar fer les paus amb el teu poble.

-Això últim ho entenc -va dir en Harrar-. La venjança és desitjable.

-Per a un Jedi, no ho és -va dir en Corran-. Va ser una ximpleria i perillós per la meva part lluitar contra Shai portant al cor aquests sentiments. Hauria estat malament si la causa principal de la meva lluita hagués estat la venjança, i no salvar Ithor.

-He sentit dir que els Jeedai eviteu les emocions més fortes. No ho he entès mai. Potser m'ho puguis explicar en un altre moment.

-Ho puc intentar.

-Bé. Però, de moment, no vull perdre el rastre en aquesta cacera. Segueixo sense entendre les teves motivacions. I no només les teves. Molts dels teus van morir per defensar Ithor. Lluitàveu per ell des del primer moment. Estàveu protegint el secret del pol·len que va destruir les nostres tropes? Sens dubte podríeu haver-lo reproduït en alguna altra part.

-En realitat, mai vam ser capaços de reproduir-lo -va dir en Corran-. Però, no; lluitàvem per Ithor perquè era un dels planetes més bonics de la galàxia, i perquè els ithorians són un poble pacífic que mai ha fet mal a ningú. I... perquè era un dels nostres planetes -va afegir, creuant-se de braços.

-No obstant, tu mateix vas patir la deshonra personal per haver-lo defensat.

Corran es va posar més tens.

-Saps molt de mi -va dir.

-La teva història és cèlebre -va dir en Harrar-. Shimrra va quedar encantat per com et van tractar. Va ser llavors quan va començar a comprendre que la millor manera de destruir als Jeedai era, simplement, tornar contra vosaltres a la vostra pròpia gent; cosa que va resultar notablement senzilla d'aconseguir.

-Sí, oi? -va dir en Corran-. L'únic que va haver de fer Tsavong Lah va ser prometre que no arrasarien més planetes sencers si érem lliurats a vosaltres per ser sacrificats. Hi va haver qui va tenir la por suficient per lliurar-nos.

-Deu haver alguna cosa més en tot això -va dir en Harrar-. És possible que alguns us tinguin enveja i ressentiment pels vostres poders. Potser perquè alguns Jeedai poden abusar d'aquest poder?

«Vigila -va pensar en Corran-. Està intentant treure'm informació sobre les nostres debilitats».

-Pensa el que vulguis. Si vaig caure en desgràcia després d'allò d'Ithor va ser perquè molta gent no havia arribat a entendre-us bé a vosaltres. No s'adonaven que no teníeu intenció d'aturar-vos fins que l'últim de nosaltres estigués mort o esclavitzat. No s'imaginaven que ningú volgués enverinar un planeta sencer; un planeta que, com tu has dit, no tenia cap valor militar ni comercial, només perquè sí. Creien que devia ser perquè els Jedi havíem presentat batalla i us havíem molestat. Molta gent va pensar que Ithor havia quedat destruït perquè jo havia matat a Shai, en comptes de malgrat això.

Va advertir, de sobte, que havia anat alçant la veu i que acabava de pronunciar una veritable diatriba. No s'havia adonat de quanta amargor li quedava dins.

Però aquella era la primera vegada que debatia a fons la qüestió amb un d'ells.

-Heus aquí el meu dilema -va dir en Harrar-. No entenc com una gent que tant valorava a Ithor, podia tenir estima també en aquesta abominació que era Coruscant.

Corran va deixar anar un esbufec.

-I jo no entenc com una gent que afirma venerar la vida és capaç de destruir un planeta verge -va replicar.

-Això ja ho has dit. I he estat pensant en això des que ho vas dir. Pot ser que tinguis raó. Potser hi ha aquí una contradicció.

-Pot? -va repetir en Corran, estudiant el rostre del yuuzhan vong a la recerca d'algun indici de burla. La cara gairebé humana va semblar, de sobte, més alienígena que mai.

-Entén-lo -va dir Harrar-. Tota la vida conclou. Matar no és fer el mal en si mateix. Aquí mateix, en aquest bosc, els animals mengen plantes i es devoren els uns als altres; els organismes morts serveixen d'aliment a noves plantes. La meva inquietud d'abans perquè havies tallat uns arbrets era que el planeta podia considerar-ho una agressió, ja que nosaltres som de fora, i no perquè em semblés malament, en si mateix, que els tallessis. Tots els éssers vius acaben per morir. Els planetes moren. Però la vida, en si mateixa, ha de seguir endavant. La vostra tecnologia posa això en perill. La nostra, no. Un món com Coruscant demostra que pot existir un món sense boscos i sense mars naturals. I si els éssers sensibles vius que tenia al ventre s'haguessin substituït per aquestes màquines que imiten la vida i que vosaltres dieu droides, el procés hauria quedat complet. Les màquines podrien estendre's sense que intervingués la vida. Podrien substituir-la. Això no ho pot permetre el meu poble; no ho permetrà mai. Tots, fins a l'últim, lluitarem fins a donar la vida per impedir-ho, fins i tot els Avergonyits que ara s'aixequen contra nosaltres.

-Però...

En Harrar va aixecar una mà.

-Si us plau. Deixa'm que acabi de donar resposta a la teva pregunta. Quan nosaltres destruïm la vida, fins i tot la d'un planeta sencer, com en el cas d'Ithor, la substituïm per vida nova.

-Per vida yuuzhan vong bioformada.

-Sí, és clar.

-I et sembla que amb això ho arregleu? -li va preguntar Corran.

-Sí -va respondre el sacerdot.

En Corran va arronsar les espatlles.

-Si tu ho veus així, on és, llavors, la contradicció?

-Perquè sento, dins del meu cor, -va dir en Harrar, pronunciant cada paraula a poc a poc i amb claredat-, que la destrucció d'Ithor va ser un error.

En Corran va contemplar al sacerdot durant un llarg moment, desitjant que la Força pogués ajudar-lo a determinar si mentia o no. D'altra banda, abans d'haver après a conèixer la Força, la seva desconfiança natural i la seva formació en la Seguretat Corelliana li havien donat força bons resultats. A la llum de la seva preparació, Harrar li semblava sincer.

-Què vols de mi? -va preguntar en Corran per fi.

Harrar va entrecreuar els dits de les mans.

-T'he parlat de la contradicció del meu poble. Vull entendre la contradicció del teu.

-Ah. És senzill. En realitat, no som un sol poble. En aquesta galàxia hi ha milers de pobles, i en molts casos no tenim molt en comú. Si hi ha alguna cosa que es pot afirmar de «nosaltres», és que tenim diversitat. Hi ha algunes cultures que probablement haurien convertit a Ithor en un Coruscant, o en un erm com Bonadan. En aquesta galàxia hi ha éssers que no valoren la vida en absolut, i d'altres que la veneren oblidant tota la resta. La majoria de nosaltres estem en algun punt mig entre aquests dos extrems. Ho creguis o no, la tecnologia i la «vida» poden coexistir de veritat.

-Això és el que em costa d'entendre. Tu creus això. El meu poble no ho creu. Sigui el que sigui el que representa Zonama Sekot, sigui quina sigui la promesa que tanca per al meu poble, no estic segur que pugui arribar a portar la pau entre tu i jo. No crec que els yuuzhan vong siguin capaços de fer les paus amb les màquines, ni menys amb les màquines pensants... ni amb els pobles que les utilitzen.

-Això que em dius és interessant -va dir en Corran. -Vols dir que potser hàgim de lluitar tu i jo, després de tot?

-Tu i jo, no... tret que tu vulguis. Però, els nostres pobles... -Harrar va sacsejar el cap-. No veig que aquí es pugui trobar el final de la guerra.

-Bé, acabem d'arribar -va dir en Corran-. Pot ser que hi hagi alguna cosa que no estiguem veient ni tu ni jo.

-Pot ser.

Van passar uns moments asseguts en silenci. Corran es va sumir en el record de la batalla per Ithor i de les coses terribles que havien fet els yuuzhan vong al jardí de la galàxia.

I si en Harrar tenia raó? I si no hi havia cap manera d'establir la pau amb els yuuzhan vong?

Va deixar anar un sospir, es va posar dret i va treure el cap darrere la vora de la cova, fins que va veure el que buscava: un vessant ascendent.

-On vas? -li va preguntar Harrar.

-Vaig a revisar el que hi ha damunt de la nostra futura llar feliç -va dir en Corran-. No vull que ens caiguin a sobre a la nit monstres desagradables ni bestioles gegants per menjar-nos.

-Tu tens més experiència que jo amb els planetes salvatges.

-Aquest planeta no em sembla massa salvatge -va dir en Corran, sense estar segur del tot d'haver entès el que volia dir en Harrar.

-Bé. Diguem, amb els planetes naturals. Amb els mons no bioformats.

-Crec que aquest món és bioformat -va respondre en Corran-. Crec que es bioformà a si mateix.

-Llavors, creus que el planeta mateix està viu, que és sensible, com afirma Yu'shaa?

-És el rumor que corre. la teva cuidadora ha vingut aquí per determinar això mateix, no?

-Entre altres coses. No estic segur d'entendre del tot els interessos de la Nen Yim.

«Tres castes diferents, cadascuna amb els seus interessos propis», va pensar en Corran.

Van arribar en pocs moments a la part alta de cingle, des del qual tenien una vista excel·lent de la vall que s'estenia als seus peus. De fet, Corran veia des d'allà les restes de la nau sekotana, la qual cosa era bona. Si algú venia a buscar-los per aire, també ho veurien, i ells estarien prop quan hi arribessin.

Però no massa a prop, per si els cercadors no venien amb intencions amistoses.

-Què és això? -va preguntar en Harrar.

Corran es va girar i va mirar cap a l'altre costat.

El sacerdot no assenyalava res. No calia. S'alçaven del bosc tres aletes metàl·liques gegantines, idèntiques. Semblava que tenien almenys tres-cents metres d'altes. Encara que li resultaven absolutament familiars, va trigar un llarg moment a reconèixer-les. Quan les va reconèixer per fi, es va sentir animat de sobte.

-No estic segur -va mentir.

-Potser haguéssim d'investigar-ho -va dir en Harrar. Sonava una mica desconfiat?

-Avui no -va dir en Corran-. Hi haurà enfosquit d'aquí a poques hores, i abans haurem d'haver traslladat fins aquí dalt totes les coses importants.

-Molt bé.

Sabia que no feia més que retardar l'inevitable. Però, en vista del discurset que acabava de deixar-li anar Harrar, quan els yuuzhan vong s'assabentessin de què eren aquells alerons, no anaven a posar-se molt contents. En absolut.

Volia tenir una mica de temps per a preparar-se per allò.

Següent