La profecia final (XXIII)

Anterior

CAPÍTOL 23

La Nen Yim va fer una ullada a Yu'shaa. Ell havia estat treballant tranquil·lament a la tasca que li havia encomanat, introduint en el seu qahsa les seqüències genètiques de diversos exemplars de la flora i la fauna. Ara, semblava que tenia algun problema.

-Què passa? -li va preguntar.

-Ha deixat de donar-me accés -va contestar el Profeta. Una cosa trinà al lluny, i una cosa piulà com a resposta. El cel estava clar, i l'aire estava en calma.

-Has intentat accedir a dades que t'estan prohibides? -li va preguntar.

-No, que jo sàpiga, Mestra Yim. No intentava més que introduir les signatures de fremones que em vas demanar.

-De feromones -li va corregir la Nen Yim-. Potser les meves restriccions de seguretat fossin massa àmplies. Deixa'm-ho veure.

En Yu'shaa va obeir, lliurant-li la memòria vivent en forma de bulb.

-No -va dir-. Com no estàs acceptat, rebutja les teves entrades al cap d'un temps.

Va seguir examinant-lo una mica més. Podia restablir l'accés temporal, però hauria de repetir la mateixa operació al cap d'unes hores.

També podria acceptar-lo al qahsa, però dubtava de fer-ho. Tenia emmagatzemades aquí les dades de protocol sobre la biologia sekotana. Allò, en mans equivocades...

Però el Profeta havia resultat útil, i només algú bé versat en les arts dels cuidadors podria entendre aquestes dades, i molt menys utilitzar-les. Jutjant pels implants rebutjats que se li apreciaven, deduïa que Yu'shaa havia estat Administrador abans de ser Avergonyit.

El temps apressava. Ajudada per Yu'shaa, que realitzava les tasques més senzilles, estava fent molts progressos amb les anàlisis més complexes.

-Vine aquí -va dir-. Et familiaritzaré amb ell.

Un cop fet, va poder seguir treballant una estona en pau.

Fins que va arribar Harrar i es va plantar al costat d'ella, esperant, en actitud més aviat imperiosa, que li dediqués la seva atenció. Si Harrar sabia alguna cosa de conformació (i no hi havia dubte que ho sabia), ja devia saber que ella era una heretge. Ja no podia ocultar-ho, si volia seguir endavant amb el seu treball.

-Sí? -li va dir.

Ell li va dedicar una lleu reverència incòmoda a manera de salutació.

-Em preguntava on t'estaven conduint les teves investigacions -va dir ell-. Si has arribat a alguna conclusió nova.

Sempre la mateixa pregunta. És que es creia que les conclusions creixien en els arbres, com les fruites?

-Seria prematur dir res definitiu.

-Això ho entenc -va dir ell amb suavitat-. Però espero que em tinguis informat dels nous avenços.

Ella advertia que aquella manera de plantejar-ho li feia mal una mica. Harrar estava acostumat a dictar ordres, no a demanar. Al cap i a la fi, els sacerdots eren la veu dels Déus, després d'en Shimrra.

-S'han produït alguns avenços -va reconèixer ella-, encara que es troben a nivell de dades, més que de conclusions.

-Explica'm-ho, si us plau. Tota cosa nova ha de valer la pena ser escoltada.

-Però perdo temps explicant-ho, quan podria estar buscant aquestes conclusions que desitja.

En Harrar es va posar més seriós.

-El Jeedai Horn diu que pot passar molt temps fins que ens trobin. No crec que hi hagi tanta pressa com perquè no puguis dedicar algunes paraules sobre els teus avenços. Al cap i a la fi, aquest viatge l'he organitzat jo.

-Sí; tenia la intenció de preguntar-te una cosa -va dir la Nen Yim.

-Si responc a les teves preguntes, potser puguis respondre tu a les meves.

la Nen Yim es va apartar del seu treball i es va esforçar per relaxar els seus palps, que van adoptar una posició neutra.

-Quan ens vam veure per primer cop, vas dir que no podies organitzar tu mateix la meva fugida, per por de cridar l'atenció.

-Així és. Una fugida organitzada per mi hauria fracassat.

-Però ets aquí; has vingut en persona. Això no cridarà l'atenció?

Va semblar de sobte que en Harrar es relaxava, com si hagués estat esperant una altra pregunta més difícil que aquella.

-Creuen que estic en la Vora Exterior, meditant sobre la nostra conquesta allà on va començar. Un subordinat meu va portar fins allà la meva nau. No em trobaran a faltar. Tu vas organitzar la teva sortida com si fos un segrest, oi? Els dos ens hem cobert.

-El meu engany només té lleus possibilitats d'èxit -va respondre la Nen Yim-. Estic convençuda que m'executaran quan torni a l'espai yuuzhan vong.

-Però penses tornar...

-Per descomptat. El nostre poble ha de saber el que s'ha descobert aquí.

-El que va descobrir Ekh'm Val s'ha reprimit de manera força eficaç -va observar en Harrar-. Per què creus tu que els teus descobriments sortiran més ben parats?

-Ja trobaré la manera -li va assegurar ella.

En Harrar es va creuar de braços i la va mirar amb aprovació.

-Ho dius de veritat. No busques cap benefici personal en tot això. Crec que pot ser que siguis una de les persones més admirables que he conegut.

-Et prego que no et burles de mi.

-No em burlo de tu -va dir ell, amb veu una mica enfadada de sobte-. Estic intentant manifestar respecte. Encara que ho rebutgis, el respecte roman. Cadascuna de les castes aspira a situar-se per sobre de les altres; cada domini competeix amb els altres; els individus es traeixen i s'assassinen mútuament en una lluita cega per ser més. Aquesta lluita va estar a punt de destrossar-nos quan érem a les profunditats galàctiques. Jo esperava que, quan ens trobéssim davant d'un enemic real, podríem dirigir cap a l'exterior aquesta agressivitat; i així ho vam fer. Però ara torna a assetjar-nos de nou. S'ha convertit en quelcom més que un costum; s'ha convertit en la nostra manera de viure.

-Que no ens han ensenyat que la competitivitat ensenya a ser forts? -va preguntar la Nen Yim.

-És clar -va respondre en Harrar-. Però només fins a cert punt, si no existeix també col·laboració.

La Nen Yim va disposar els palps en una actitud irònica.

-I aquesta és la lliçó de Zonama Sekot -va dir-. La lliçó que, segons sembla, tant tu com jo estem d'acord en què ha d'aprendre el nostre poble.

En Harrar va tornar a relaxar-se.

-Seu -li va dir ella -. T'ho vaig a explicar de la millor manera possible el que veig aquí.

En Harrar es va instal·lar en la seva postura habitual, amb les cames creuades, i va esperar.

-Aquí hi ha molt poca diversitat d'espècies -va començar a dir ella-. Molta menys del que es podria esperar en un ecosistema natural.

-A què es pot deure una cosa així? -va preguntar en Harrar.

-A una extinció en massa, per exemple. A una catàstrofe o sèrie de catàstrofes que han exterminat a moltes de les espècies.

-Aquesta és una dada interessant, però...

-No, és més que una dada interessant -va reconèixer ella-. L'ecosistema funciona com si fos plenament divers. Les espècies han cobert funcions per a les quals no estaven dissenyades.

-No estic segur d'entendre-ho plenament.

-Després de qualsevol extinció massiva, queden lliures molts buits ecològics, i les espècies aprofiten aquests buits lliures, adaptant-se per la selecció natural per a omplir-los i beneficiar-se'n. Després, al cap de mil·lennis, l'ecosistema delmat torna a recuperar la salut, fent-se tan divers com el que havia estat afectat.

-I no és això el que dius que passa aquí?

-No. En absolut. Per començar, les extincions que han tingut lloc aquí són molt recents. No hi ha hagut temps suficient perquè tingui lloc una adaptació com la que he dit. En segon lloc, les espècies que hi ha aquí no s'estan adaptant per omplir buits ecològics. Es mantenen adaptades als seus propis buits, en aquells que van omplir per evolució, però també duen a terme les tasques mediambientals d'altres espècies extintes... sense obtenir cap benefici d'això.

Va esperar un moment per donar-li temps a assimilar això, mentre ella gaudia de la brisa sobtada i de l'olor que portava, una mena d'aroma de pols daurat.

-Potser pugui aclarir-ho amb un exemple -va prosseguir-. Hi ha, per exemple, una planta que té una espècie de flor tubular. La seva única manera de reproduir-se és que un artròpode, o una altra criatura petita, entri al tub d'una planta, i entri després en el tub d'una altra, portant amb ella les secrecions enganxoses de la primera. La planta atrau aquest insecte amb un fluid comestible, que nodreix l'insecte i que, segons sospito per certes indicacions, és important per al cicle vital d'aquest insecte.

-Això té sentit -va dir en Harrar.

-Sí; només que... no trobo a cap insecte que s'alimenti d'aquest fluid. No obstant això he vist que les plantes les pol·linitza un altre insecte amb un paper primari en l'ecosistema que és alimentar-se de carronya. El seu cicle vital, d'ou a nimfa i de nimfa a adult, gira completament al voltant de la carronya. Però es prenen el temps necessari per entrar en els tubs d'aquestes flors amb la freqüència suficient per pol·linitzar-les, sense obtenir cap benefici a canvi.

-Potser no hagis descobert el benefici encara.

-Podria estar d'acord amb tu, si aquest fos l'únic exemple d'aquesta conducta. No obstant això, he vist que més de la meitat dels animals que he examinat exerceixen en aquesta xarxa de vida uns papers que clarament no estan relacionats amb els seus cicles vitals ni amb el seu disseny físic. El que és més interessant encara, he descobert que cada espècie practica algun tipus de control de la reproducció. Quan un tipus determinat de molsa comença a escassejar perquè la consumeix una espècie determinada d'escarabats, els escarabats comencen a posar els seus ous sense fertilitzar-los. Dit d'una altra manera, l'ecosistema d'aquest planeta és homeostàtic... tendeix a conservar un equilibri absolut.

I aconsegueix fer-ho, fins i tot després de grans extincions massives.

-Això sembla raonable.

-Seria raonable en una mónnau, sí, perquè cadascuna de les seves formes de vida ha estat dissenyada per exercir un paper determinat, i el sistema està dirigit per la intel·ligència; per un rikyam a un nivell determinat, i pels cuidadors a un altre. S'eliminen les mutacions, ja que es tracta de conductes no desitjades. Però així no és com funcionen normalment les coses en els ecosistemes naturals que he estudiat a partir de les dades recollides en aquesta galàxia. Cada organisme individual lluita per maximitzar el nombre dels seus propis descendents i la capacitat de supervivència d'aquests. Es produeixen mutacions que aporten avantatges i es perpetuen. Aquests sistemes es troben en un estat constant de flux. No són cooperatius. Els indicis mostren que aquest món va ser així durant un temps, com un planeta salvatge... però que ja no ho és.

En Harrar va arrufar els llavis.

-Estàs dient que aquest planeta té una mena dhuryam, una intel·ligència que vincula entre si tots aquests organismes i els mou a actuar de manera harmoniosa.

-No se m'acut cap altra explicació.

Llavors va intervenir de sobte Yu'shaa, que havia guardat fins llavors un silenci absolut.

-Tal com havia profetitzat jo -va dir-, i com van dir els Jeedai. Aquest és un planeta viu, un sol organisme gran, superior a la suma de les parts. Com una mónnau que s'hagués construït a si mateixa. No veieu el que ens pot ensenyar aquest planeta? Harrar, fa un moment estaves lamentant la competitivitat que ens destrueix. És aquesta lluita cega per créixer la qual ens porta a tractar com Avergonyits a tants dels nostres.

-És això possible? -va preguntar en Harrar a la Nen Yim. Feia la impressió que no atenia al Profeta.

-Ho estem veient -va respondre la Nen Yim-. Però no trobo cap rastre del mecanisme que vinculi entre si les diverses formes de vida. No existeixen intercanvis químics que puguin explicar-ho. La flora i la fauna d'aquí no estan dotades d'òrgans de comunicació com els nostres víllip, ni de res remotament semblant.

-És la Força -la va interrompre la Tahiri-. Jo sento els vincles, sento com una mena de xerrada constant entre... bo, entre tot.

La Nen Yim es va dirigir a la jove Jedi.

-He sentit a dir que vosaltres, els Jeedai, teniu telepatia, com els nostres víllip -li va dir-. Però els que he des... els que he examinat, tampoc donaven mostres d'estar dotats d'òrgans especialitzats.

-No, és clar que no -va dir la Tahiri, amb veu sobtadament seriosa-. La Força ho vincula tot. Algunes criatures es comuniquen a través d'això. Jo sento de vegades el que està pensant Corran. Amb l'Ànakin, era més fort fins i tot, com... -no va concloure la frase-. És igual. Haureu de creure'm.

-I podeu forçar la voluntat d'altres per mitjà d'aquesta Força, veritat? -va dir Yu'shaa.

-Sí, però només la d'éssers amb poca voluntat pròpia -va respondre la Tahiri-. Però aquí, a Zonama Sekot, no percebo cap sensació que res estigui sent forçat a fer res. És com si tot accedís, simplement, a fer les coses d'aquesta manera.

-Jo no puc veure aquesta Força, ni mesurar-la, ni assajar-la -va dir la Nen Yim-. No puc atribuir aquest efecte que afirmes.

Tot d'una, es va aixecar una pedra de terra, va surar cap a la Nen Yim i va anar a caure a prop dels seus peus.

-Potser no sàpigues el que és -va dir la Tahiri-; pot ser que no siguis capaç de veure-la ni de sentir-la, però pots veure els seus efectes.

La Nen Yim ho va reconèixer amb un lleu gest del cap. Llavors, li va arribar una idea que la va colpejar com si fos un bastó.

-Suposant que tinguis raó -va dir-, llavors, tu estàs connectada en aquesta Força... com no ho està cap yuuzhan vong. No obstant això, tu ets yuuzhan vong en part. Què et diu la teva Força que és aquest lloc? Per a nosaltres?

-He estat pensant molt en això -va respondre la jove-. Fins ara, no havia estat capaç d'expressar-ho plenament amb paraules.

-I bé? -va preguntar en Harrar.

La Tahiri va respirar fondo.

-Aquest és el nostre lloc d'origen -va respondre.

Allò va despertar l'atenció fins i tot del propi Nom Anor. Mentre els altres tres estaven absorts en la conversa, ell havia estat explorant el qahsa de la Nen Yim i havia trobat coses molt interessants. Hi havia deixat anar aquell discurset seu per guardar les aparences, no perquè li interessés l'assumpte. Però, ara, mirava fixament a la jove Jedi, com la miraven Harrar i Nen Yim.

-Això no és possible -va dir la Nen Yim.

-M'has preguntat què sentia -va dir la noia-. I això és el que sento. Però per ventura no has dit tu que la vida d'aquest planeta està a només alguns milers d'anys de distància de la vida yuuzhan vong, com a molt?

-Només en el cas d'una planta concreta -va dir la Nen Yim-. I fa uns milers d'anys, nosaltres estàvem molt lluny d'aquí. A més, el Qang qahsa conté dades abundants sobre el món d'origen, i no és aquest.

-Era com aquest món d'origen? Era com un organisme viu?

-Hi ha algunes llegendes... -va començar a dir en Harrar.

-Les llegendes diran el que sigui -dictaminà la Nen Yim-, però les dades reals són que el món d'origen era un ecosistema de competència i depredació sense fre. Per ventura podria haver evolucionat una criatura com el vua'sa en un món on tota la natura cooperava entre si? No. El vua'sa era un depredador agressiu, que de vegades es multiplicava tan de pressa que deixava deserts darrere seu. Aquesta competitivitat que hi ha entre nosaltres, com dius tu, és una herència del món d'origen.

-Però potser això fos després que perdéssim la gràcia dels Déus -va dir en Harrar.

La Nen Yim el va mirar fixament, i Nom Anor advertí clarament una expressió de desgrat mal dissimulat en el gest de la cuidadora.

-En qualsevol cas -va dir la cuidadora, menyspreant pel que semblava el suggeriment d'en Harrar-, aquesta conversa no llançarà tants fruits com el treball continuat. Parlem de coses sense comptar amb dades per donar-les suport.

-Has estat tu qui m'ho has preguntat -va dir la Tahiri.

-Sí; i ara em penedeixo. Si teniu tots la bondat de deixar-me seguir amb la meva feina.

En Nom Anor esperava que Harrar deixés anar una rèplica tallant, però en lloc d'això el sacerdot va assentir amb el cap i es va posar pensatiu.

Què diantre passava allà? És que començaven a creure en la seva profecia? Començava a creure-la ell mateix?

No, perquè ell coneixia la seva font, i la font era una mentida. Sí; el planeta era una curiositat; però en aquella galàxia hi havia molts planetes que eren curiositats. I tot el que estaven dient els altres estava inspirat per aquell conte seu d'un planeta redemptor. Era un filtre que els feia veure les coses sota una llum molt estranya.

Serien capaços de tornar-se contra Shimrra? Potser. Si Harrar ho feia, potser podria demanar molt suport entre els sacerdots; i, amb aquella cuidadora...

Però, no. Si Harrar es tornava contra Shimrra, no seria per posar al tron ​​de pòlips al Profeta dels Avergonyits, sinó al propi Harrar. I estava en millors condicions d'aconseguir-ho que Yu'shaa.

Sobretot, si Yu'shaa no arribava a sortir de Zonama Sekot.

I existia també la possibilitat que Harrar ja conegués la veritable identitat d'en Nom Anor. Hi havia advertit més d'una mirada sospitosa per part del sacerdot.

-Yu'shaa? -va dir la Nen Yim-. Què fas?

-Perdona, Mestra -va dir-. És que, les revelacions d'avui... he de reflexionar-les.

-Ja m'has ajudat prou per avui -va dir la Nen Yim-. La veritat és que prefereixo quedar-me una estona a soles.

-En aquest cas, jo faré l'elogi sobre l'esplendor d'aquest món.

Va sortir de la clariana i va començar a vagar sense rumb, costa amunt. Hi havia altres coses en què pensar. Pel que havia vist al qahsa de la Nen Yim, aquesta havia vingut allà amb por de Zonama Sekot, disposada a destruir-lo en cas necessari. Tenia uns protocols que podien resultar útils per a això, encara que era evident que no estaven assajats. Estaven escrits amb els símbols i les abreviatures pròpies dels cuidadors, pel que potser pensava que ell era incapaç d'entendre-les.

El que no sabia ella era que ell havia practicat bastant la conformació. Ella no era una cuidadora corrent, però tampoc ell havia estat un administrador corrent. Estava segur de ser capaç d'entendre i aprofitar aquella informació en cas necessari. Encara que no sabia per què havia d'interessar-li a Nom Anor destruir aquell planeta, si no era perquè allò agradés a Shimrra.

Això li va fer aturar-se en sec.

Agradaria molt a Shimrra.

Si li presentava també la mort d'en Corran Horn, que tant havia avergonyit als yuuzhan vong a Ithor, i la de la Tahiri Veila, qui s'havia servit de la seva naturalesa doble per trair-los més d'una vegada, així com la d'un sacerdot i una mestra cuidadora traïdors, que ara mateix estaven intrigant no només contra Shimrra, sinó contra la naturalesa mateixa de tot el que representaven els yuuzhan vong.

En Shimrra podia quedar tan content, que no manaria executar a qui li posés aquestes coses a la mà, per molts delictes que tingués a l'esquena. Tan content, que aquella persona fins i tot podria ser ascendit a un lloc més elevat que el que tenia abans de caure en desgràcia.

Va seguir pujant el turó mentre reflexionava sobre això. Harrar havia dit que es veia alguna cosa estranya a l'horitzó.

Es va aturar quan va arribar al cim, mirant fixament els enormes objectes artificials que ascendien cap al cel, i de sobte es va sentir commogut fins a la medul·la.

Harrar no havia viscut el temps suficient amb els infidels, a diferència d'en Nom Anor, que havia navegat en les seves naus sense vida i havia viscut en les seves colònies sense vida. Era natural que Harrar no comprengués que era el que veia.

Però en Nom Anor sabia reconèixer les guies de camp d'hipervelocitat, tot i que fossin mil vegades més grans del normal.

Havien de ser-ho, en realitat, per moure un planeta sencer.

Llavors, en Nom Anor començà a lligar caps. Es va asseure sobre una pedra, escoltant durant uns moments els sons d'aquell món estrany. Per primera vegada des de l'aterratge, estava tot sol. Deixant anar un sospir, es va treure de la cara l'emmascarador grotesc que l'amagava. La seva afirmació que era difícil de treure era una més de les seves mentides, és clar.

Va buscar la bossa vivent que portava sota el braç i va treure la cosa que havia portat amb ell. D'alguna manera, inconscientment, havia hagut de saber que la cosa arribaria necessàriament en aquest punt.

El va mirar fixament, donant-li voltes entre les mans. Era un víllip dedicat, vinculat a un altre que estava molt lluny. Feia molt de temps que no el feia servir, des d'abans del desastre que l'havia obligat a exiliar-se.

El va acariciar per tornar-lo a la vida.

Al cap d'un moment, va aparèixer en la seva superfície la cara d'un administrador, d'un dels seus antics subordinats.

En Nom Anor va poder percebre la seva sorpresa, fins i tot a través del víllip.

-Se't va donar per mort -va dir l'Administrador.

-Jo també m'alegro de veure't, Phaa Anor -va dir en Nom Anor al seu cosí de viver.

-Més et valdria estar mort -va dir en Phaa Anor-. Shimrra ha demanat la teva pell. Hauré de comunicar aquesta conversa, naturalment.

-Naturalment. Vull que ho facis. De fet, vull que t'encarreguis que el teu víllip arriba a la presència del propi Shimrra.

-En presència d'en Shimrra? -va dir en Phaa amb incredulitat.

-Sí. Comunica-li que has tingut notícies meves. Digues-li que estic a Zonama Sekot i que he trobat a la seva cuidadora desapareguda. Llavors, et prestarà atenció. Quan obtinguis audiència, presenta-li  el teu víllip.

-Per què he de fer tal cosa per tu? -va preguntar en Phaa.

-Pensa-ho. Tinc informació tan important, que crec que puc guanyar-me el perdó del gran Senyor. No només això, sinó que espero que em premiarà amb un ascens. Per ventura creus que no farà també alguna cosa per tu, per portar-li aquesta notícia?

En Phaa Anor va donar mostres d'estar-s'ho pensant uns moments.

-Ho faré -va dir per fi.

-Fes-ho de seguida, i no expliquis a ningú el que t'he dit, menys als qui hauràs de convèncer perquè et concedeixin audiència amb Shimrra.

-Sí, sí -va respondre en Phaa. I el víllip va tornar al seu estat natural.

En Nom Anor sabia que segurament acabava de causar la perdició d'en Phaa Anor. Shimrra el faria matar, només per saber que el planeta existia i que estava en aquella galàxia.

Però calia fer sacrificis pel bé comú. I pel bé d'en Nom Anor.

Va tornar a deixar el víllip en estat latent, el va guardar a la seva bossa hermètica, se'l va ficar de nou al seu amagatall sota el braç, i va emprendre el camí de tornada vessant avall.

Següent