La profecia final (XXXI)

Anterior

CAPÍTOL 31

Es va obrir la porta i va sortir en Nom Anor, somrient, estenent les mans obertes.

-Atura't aquí mateix -li va ordenar la Tahiri.

-Si no que, m'abatràs? -li va preguntar -. No porto armes.

-Tampoc les empraries tot i que les portessis -li va replicar la Tahiri-. Covard. No vas voler lluitar contra l'Ànakin a Yag'Dhul.

-Molt cert -va dir en Nom Anor, encongint-se d'espatlles-. Com està el mocós petit dels Solo? Però... em sembla haver sentit que va morir. Sí, és veritat, va morir. I els dos estàveu molt units, oi? Quina pena.

-Calla -va dir la Tahiri. L'odi s'acumulava dins d'ella, impulsant-la a fer precisament el que havia suggerit ell, abatre'l i esborrar-li de la cara a cops de sabre aquella mitja rialla repel·lent de suficiència.

-Estàs enfadada -va dir en Nom Anor-. Creia que vosaltres, els Jedi, no havíeu d'enfadar-vos.

-Faig una excepció per tu -va dir la Tahiri.

-Quin gran honor -va dir l'Administrador en to de satisfacció-. Estaries disposada a passar-te al Costat Fosc per mi?

-No tens idea del que parles -va dir la Tahiri.

-T'equivoques -va dir en Nom Anor, avançant un pas per sortir del turboascensor-. He estudiat els vostres costums, Jedi. Sé que si m'abats en un rampell d'ira, hauràs comès el delicte més terrible que pot cometre un dels teus.

-No serà problema teu -va dir la Tahiri-. Estaràs mort.

-Ho estaré? -va replicar ell, avançant un altre pas.

-Atura't -li va ordenar la Tahiri.

-Molt bé. Faré el que em demanes -va dir ell; i es va aturar a menys d'un metre d'ella, mirant-la fixament. Ella va sentir que li tremolaven les mans; no de por, sinó per l'esforç de contenir els seus impulsos.

-Mata'l -li va dir en Harrar.

-No està armat -va dir la Tahiri-. No vaig a assassinar-ho.

-No! -va dir en Harrar, saltant cap endavant.

Això va distreure per un instant la Tahiri, que va apartar la vista, però no sense abans advertir que una de les pupil·les de l'Anor es dilatava...

Va recordar alguna cosa... una cosa que havia dit la Leia d'aquell ull.

Es va apartar d'un salt en el moment en què sortia disparada cap a ella la càrrega de verí; però no va tenir en compte la barana. La va colpejar amb força amb el maluc, i un dolor insuportable li va envair al costat. Va intentar tornar-se, i ho va aconseguir a temps de veure que Nom Anor sortejava al sacerdot i li llançava a ella un cop de peu maligne. Va encertar-li, i la va llançar cap enrere. Va deixar caure el sabre làser i va intentar frenèticament agafar-se a la barana.

No ho va aconseguir, i va començar a caure.

* * *

En Nom Anor es va quedar sorprès, en part, per com de fàcil que li havia resultat treure del mig la Tahiri. Es va tornar cap a Harrar, i va veure que el sacerdot tornava a llançar-se sobre ell amb cara de ràbia.

En Nom Anor li va donar una puntada de q'urh ràpida, i després es va girar i va colpejar amb el puny el clatell del sacerdot. Però en Harrar va encaixar el cop, deixant-se caure i llançant-li, al seu torn, un cop de peu baix. Va aconseguir encertar un peu d'en Nom Anor, desequilibrant-lo el temps suficient per llançar-li un fort cop de puny directe.

El cop va fallar, més per sort que per habilitat per part d'en Nom Anor. Aquest va donar un cop de puny a la mandíbula d'en Harrar, amb tanta força que el va aixecar de terra. El sòl es va omplir de fragments de dents trencades mentre Harrar es desplomava contra la paret i lliscava a terra, on va quedar immòbil.

En Nom Anor va repassar mentalment la seva situació i va veure que les coses marxaven millor encara. La Jedi havia deixat caure la seva arma. La va recollir ràpidament. Ja les havia manejat, i li va resultar fàcil encendre-la. Després, recordant a Horn, va tallar les preses d'energia dels ascensors, començant pel que estava en moviment. El va sentir aturar-se en algun lloc, no gaire més avall d'on estava ell.

Sabia que allò podia no ser suficient (ja considerava a Horn capaç de qualsevol cosa, fins i tot d'obrir un forat a la paret i pujar volant), va sortir de l'edifici i es va dirigir, entre la pluja torrencial, a un punt pla i elevat que havia triat abans, guardant l'arma sota la faixa, ja apagada.

* * *

La Tahiri agitava les mans a l'espai, buscant desesperadament alguna cosa al que agafar-se, el que fos; però no hi havia res al seu abast. Va veure de reüll el cable pel qual havia baixat en Corran lliscant, a menys d'un metre de distància... amb la qual cosa, quedava a mig metre del seu abast.

«La Força, idiota», va pensar. Va buscar el cable amb la Força i va tirar d'ell, amb el que va modificar la seva trajectòria de caiguda prou per acostar-se.

El va envoltar amb els palmells de les mans nues, deixant anar una exclamació de dolor en sentir com se li cremaven. Els dits se li volien obrir per un moviment reflex; però ella no podia consentir-ho. Si ho feia, cauria. Nom Anor fugiria, Sekot moriria... i ella hauria fallat a Corran. Suposant que el Jedi major seguís viu.

Va abraçar el dolor i es va enfocar més enllà d'ell, emprant la Força per frenar encara més la seva caiguda. Per fi, mentre tots els músculs del seu cos xisclaven a cor amb els palmells de les seves mans, es va aturar.

Va aixecar la vista i va descobrir que havia caigut gairebé cent metres.

Li havia tornat la ira; però ara la necessitava. No per lluitar, sinó per envoltar el cable amb les cames i impulsar-se cap amunt, tot i que cada centímetre d'ascens li produïa un món de suplici. Va sentir que se li trencaven les butllofes de les mans.

«Almenys, així tenen més adherència», va reflexionar. Les seves mans se cenyien ja al cable com si estiguessin fetes de goma de tal.

* * *

En Nom Anor pujà amb cura pel camí estret, trepitjant amb cura en els instants de llum que produïen els llamps, omplint el món de blanc i de blau, per tornar a deixar-ho després a les fosques. La pluja era un tamborineig constant, i el vent udolava com el riure d'un déu boig. La seva ruta era una cresta irregular de roques, amb grans abismes foscos a cada costat. Va arribar a un pas especialment estret i es va aturar un instant, advertint que arribava a sentir por. Era com si el planeta mateix estigués intentant fer el que no havien aconseguit els Jedi.

I pot ser que fos veritat. Si la Nen Yim tenia raó i el planeta tenia intel·ligència, era possible que hi hagués presenciat el seu acte de sabotatge. Potser busqués venjança.

-Fes-me el que vulguis -va dir al vent, amb menyspreu-. Jo sóc Nom Anor. Escolta el meu nom: sóc el que t'ha matat.

Quan ho va haver dit, va saber per fi amb certesa absoluta que havia fet el que havia de fer. Zonama Sekot era com una flor tonqu, que atreia els insectes amb la seva dolça aroma, els temptava perquè es posessin sobre ella... on es quedaven embafats, mentre veien com es plegava sobre ells el llarg pètal. Aquell planeta, vivent en part, màquina en part, i d'alguna manera Jedi en part, era una abominació; més encara que Coruscant, més que qualsevol altra cosa en aquella galàxia d'abominacions.

Quoreal havia tingut raó. No haurien d'haver anat allà mai.

Però en Nom Anor ho havia arreglat.

Va creuar el pas estret, va aprofitar el raig següent per salvar una bretxa, i va veure que el camí s'eixamplava una mica més endavant.

Però, de cua d'ull...

Algú va caure sobre ell, assestant-li un cop violent en un costat del coll amb la vora de la mà. La força del cop el va fer caure desmanegat, i les pedres li van raspar la barbeta.

Deixant anar un rugit, va llançar un cop de peu i va rodar sobre si mateix. Un peu li va encertar sota la barbeta ferida, però va aconseguir atrapar-lo i retorçar-lo. El seu atacant va caure pesadament. En Nom Anor es va aixecar, intentant posar-se dempeus, però es va trobar vacil·lant a la vora d'un precipici. Un llamp va solcar el cel, i en Nom Anor va veure que s'alçava una silueta davant ell. Va brillar un nou raig, aquesta vegada a la seva esquena, i va distingir a la seva llum la cara d'en Harrar, terrorífic, com si els déus mateixos L'haguessin il·luminat amb la seva set de venjança.

-Nom Anor -va cridar el sacerdot per fer-se sentir entre la pluja-. Disposa't a morir, traïdor.

-Aquest planeta t'ha tornat boig, Harrar -va exclamar en Nom Anor-. Et poses de part dels Jedi, en contra meva?

-Em poso de part de Zonama Sekot -va dir en Harrar-. I tu estàs maleït per Shimrra, ets un qorih sense honra. T'hauria matat en qualsevol cas.

-Zonama Sekot és una mentida, idiota. És un conte que vaig explicar als meus seguidors perquè m'obeïssin.

-Tu no saps res -va dir en Harrar-. Saps menys que res. És que creus conèixer els secrets dels sacerdots? Per ventura creus que expliquem tot el que sabem? El que ens ha mentit és Shimrra. Zonama Sekot és la veritat. Si vols servir d'alguna cosa al teu poble, digues-me el que li has fet.

En Nom Anor va sentir el sabre làser que portava a la mà. Harrar avançava, i en tindria prou una sola puntada per estimbar a Nom Anor. No s'atrevia a servir-se del plaeryin bol; encara que li quedés una mica de verí, la pluja el desviaria, en el millor dels casos, i fins i tot podia fer-li caure el verí damunt a ell mateix. La seva única oportunitat era l'arma Jedi.

-De res servirà explicar-t'ho -li va dir amb menyspreu-. El dany ja no es pot desfer.

-Et crec -va dir en Harrar, torçant el gest mentre feia un pas ràpid cap a Nom Anor.

En Nom Anor va prémer el botó del sabre làser, i va sorgir el raig de llum tallant, que xiulava i deixava un rastre de vapor sota la forta pluja. Produïa una sensació estranya aquella arma que no tenia més pes que el de la seva empunyadura. Va llançar un tall cap al genoll del sacerdot, però maldestrament, per la seva posició i perquè l'arma no li resultava familiar. Però quan Harrar va veure aparèixer el sabre, va intentar aturar el seu moviment d'avanç i va apartar la cama per esquivar el cop; relliscà en les penyes mullades, va ensopegar i va caure per sobre d'en Nom Anor cap al barranc.

El seu udol de ràbia i d'impotència va quedar truncat al poc temps.

En Nom Anor es va aixecar, panteixant, va apagar el sabre làser i va seguir el seu camí. Semblava que els Déus tornaven a estar amb ell. Per descomptat que ja no estaven amb Harrar.

* * *

Quan el turboascensor es va aturar bruscament, Corran va encendre el sabre de llum i va tallar el sostre de la cabina, apartant-se quan va caure a terra el cercle de metall. Després d'esperar uns instants a què es refredés el metall, va fer un salt i es va agafar de la vora del forat, i després es va hissar fins a sortir al pou. Va veure a la tènue llum d'emergència la porta de sortida, a uns deu metres per sobre d'ell. L'ascensor era magnètic, i les parets eren llises com el vidre i els cables d'energia estaven enterrats en ella. No hi havia cap escaló ni res on agafar-se. Podria pujar a base d'anar tallant graons, però trigaria molt de temps.

Va tornar a deixar-se caure a l'interior de la cabina i va examinar el panell de control. Estava escrit en una llengua que ell no coneixia. Les icones que indicaven la pujada i la baixada eren evidents, però trigaria un temps a interpretar els altres.

Nom Anor devia haver tallat l'energia des de dalt, d'alguna manera; però la cabina no hi havia caigut. Era de suposar que existia una bateria d'emergència perquè no caigués en aquests casos. Però, amb el sistema d'emergència n'hi hauria prou per acabar l'ascensió? O ja estava donant de si tot el que podia simplement per no caure?

Va prémer un botó vermell on hi havia dues línies verticals i un triangle, sense resultat. Va provar alguns més, també sense resultat. Ple de frustració, va prémer el botó de pujada.

La cabina va començar a moure's, encara que molt més a poc a poc que abans. Li van donar ganes de donar-se de cops de cap amb la paret. El sistema d'emergència era independent del normal. L'únic que havia de fer era indicar a la cabina en quin sentit volia anar.

Al cap d'uns minuts va sortir de l'ascensor, disposat a lluitar... però no hi havia ningú amb qui lluitar. La sala estava buida. Hi havia a terra lleus esquitxades de sang negra, però cap altre indici del que havia passat exactament. Quan es disposava a sortir, va sentir un lleu soroll a la seva esquena, al pou de manteniment. Va treure el cap i va veure la Tahiri, que anava ascendint pel cable superconductor, a uns vint metres per sota d'ell.

-Estàs bé? -li va preguntar.

-Estic bé -va cridar ella al seu torn, amb veu insegura. Semblava que li costava pujar-. En Nom Anor s'ha escapat -va afegir-. Hauràs de detenir-lo. T'assoliré quan pugui.

-I deixar-te allà penjada? No, res d'això. Aguanta una mica.

Va tornar als ascensors. En efecte, algú havia tallat els cables d'energia; amb un sabre làser, pel que semblava. Va ficar la mà amb cura, va agafar l'extrem d'un conducte de fibra òptica del gruix d'una corda i va començar a treure'l. Quan li va semblar que en tenia prou, el va tallar amb la seva arma i li va fer després un nus en un extrem, deixant una llaçada.

La Tahiri no havia avançat gran cosa mentrestant. Li va llançar l'extrem del cable on havia fet la llaçada.

-Fica allà el peu i subjecta el cable amb les mans-, li va dir-. Jo et pujaré.

Ella va assentir amb el cap amb gest cansat i va fer el que li indicava Corran. Aquest, passant l'altre extrem del cable sobre la barana, la va hissar. Quan la Tahiri va haver saltat la barana, va observar com tenia les mans.

-Deixa que et miri aquestes mans -li va dir.

-Estan bé -li va assegurar ella.

-Deixa'm que te les miri.

Tenia greus cremades per fricció; però semblava que no tenia lesionats els tendons, la qual cosa era bona. Se li havia obert una mica i li sagnava, tot i que no gaire, l'antiga cicatriu que li havia deixat un amfibastó.

-Bé, almenys no et vas quedar sense lliscar pel cable -va dir ell-. Va ser tan divertit com t'imaginaves?

-Sí, i molt més -va dir la Tahiri.

-Què ha passat aquí?

-Vaig baixar la guàrdia -va dir ella-. En Nom Anor té en un ull una cosa que dispara verí.

-Et va donar?

-No. Però, en esquivar-lo, vaig topar amb la barana, i ell em va tirar per sobre.

-I Harrar?

-No sé. Crec que va atacar a Nom Anor. Potser hagi sortit darrere d'ell. El mateix que hem de fer nosaltres.

Corran va mirar la foscor i la pluja de l'exterior.

-Hi estic d'acord -va dir-. Però, com localitzar-los en aquestes condicions, sense la Força?

-Jo tinc el meu sentit vong -va dir la Tahiri-. Potser pugui detectar-lo si no s'ha allunyat molt.

Corran va treure una barra lluminosa petita, i a la seva llum van trobar entre el fang unes empremtes plenes d'aigua que giraven cap a les altures. Les van seguir fins que van arribar a un cingle de pedra estret.

-Almenys, només hi ha un camí de pujada -va dir en Corran.

Mentre pujaven, la tempesta elèctrica va anar augmentant, i cada pocs segons queia un llamp a la vall on havien estat allotjats. El fragor era tan forta que no se sentien parlar l'un a l'altre. Després, va acabar d'una manera més aviat brusca. La pluja va afluixar i va escampar, i el vent va quedar reduït a una brisa neta i humida.

El risc es va unir a un altre major, que seguia ascendint.

-Busca un terreny elevat -va dir en Corran-. Perceps el teu sabre làser?

-No -va dir ella-. Hi ha alguna cosa que produeix interferències, més de les habituals.

-Jo també ho sento -va dir en Corran-. És Zonama Sekot. Passa una cosa dolenta.

-Hem fracassat -va dir la Tahiri-. En Nom Anor ja ha fet el que es proposava, fos el que fos. Estic segura.

-Encara podem tenir temps de detenir-lo -va dir en Corran-. Concentra't. Utilitza el teu sentit vong.

Ella va tancar els ulls, i Corran va percebre que es relaxava i es dirigia a un lloc on no podia arribar ell.

-El percebo -va dir per fi-. Està més endavant, a dalt.

Per quan el cel començava a clarejar per l'est, havien arribat a un ampli altiplà alt on hi havia senyals de convulsions recents. La base de pedra s'havia trencat en algunes parts, per sota de la terra, i apuntaven alguns estrats rocosos. El sòl estava negre, cendrós, i la poca vegetació que quedava estava aixafada, encara quedaven aquí i allà troncs cremats de boras més grans, com columnes d'antics temples en ruïnes.

-L'he perdut -va dir la Tahiri amb un indici de desànim en la veu-. Pot estar en qualsevol part per aquí dalt -En Corran va assentir. A les parts on quedava terra, aquesta estava coberta d'una superfície d'herba esponjosa on no es deixaven empremtes.

-Seguirem endavant en la mateixa direcció general -va dir en Corran-, llevat que...

Van sentir molt per sobre d'ells un lleu esclat, com un llamp molt breu i llunyà.

-Una detonació supersònica -va murmurar, buscant amb la mirada entre el cel. Els núvols s'havien obert, i només quedaven alguns molt alts i tènues.

-Allà -va dir la Tahiri. Va assenyalar un punt que es movia ràpidament en les altures.

-Bona vista -li va dir en Corran-. A veure si encertes a la primera cap a on es dirigeix ​​això.

-Cap a on estigui en Nom Anor.

El punt descendia ràpidament cap a l'altiplà. Corran mirà cap a la continuació de la seva trajectòria i va captar un lleu moviment a prop d'un bosquet d'arbres petits.

-Vinga -va dir en Corran-. Si correm, podem arribar a temps.

-Ja ho crec que anem a córrer -va assegurar la Tahiri.

* * *

Mentre en Nom Anor observava l'arribada de la nau, el terra va tremolar de sobte sota els seus peus. Allò només va durar un instant, però ell va saber que es tractava només del principi. Va mirar cap a les aletes de guia de camp, encara visibles, i va veure que ascendia cap al cel un plomall de fum blanc. Va arrufar el llavi. Com s'haurien rigut els Déus si hagués calculat malament el temps, si hagués mort en l'explosió que havia provocat ell mateix!

Va sentir una remor a l'herba, a la seva esquerra, i va percebre de reüll un color poc natural. Es va tornar com en un somni i es va trobar amb Corran Horn, que entrava a la clariana amb la mort escrita en els ulls.

En Nom Anor va aixecar la mirada cap a la nau que s'aproximava. Li faltaven pocs moments per arribar, però el Jedi anava a trigar menys encara a matar-lo. Es va dur la mà al sabre làser robat... estava a la seva esquena. Només li calia guanyar una mica de temps perquè aterrés la nau d'en Choka i desembarquessin els seus guerrers.

Corran Horn li va cridar i va córrer darrere seu. En Nom Anor va córrer esquivant els arbres, va salvar d'un salt una antiga fissura, i va girar després a l'esquerra, amb l'esperança de poder anar tornant a la clariana. El sòl va tornar a tremolar; no prou per fer-li perdre l'equilibri, però gairebé. Va fer una mirada enrere, va veure que en Horn li anava guanyant terreny i es va tornar de nou per córrer amb més força.

Amb el temps just de veure un peu que venia cap a ell a l'altura dels seus ulls. Darrere del peu estava la Tahiri, que volava per l'aire amb el cos horitzontal respecte del terra.

La puntada de peu li va encertar per sobre del nas, tirant-li el cap enrere i enderrocant-lo per complet. Es va donar contra el tronc d'un arbre i va perdre gairebé tot l'aire dels pulmons. Es va dur la mà a l'arma Jedi que s'havia ficat a la faixa, però no la tenia.

De fet, estava en mans de la Tahiri, i la fulla d'energia ja estava encesa.

-Això és meu -va dir.

En Corran havia arribat fins a la Tahiri.

-No el matis -va dir el Jedi més gran.

-No el mataré -va respondre la Tahiri; però en Nom Anor va percebre el to de la seva veu. No era un to humà en absolut. Encara que parlava en bàsic, tots els matisos de la seva parla eren yuuzhan vong. No hi havia en ella el menor rastre de pietat, encara que sí moltes amenaces.

-Però li vaig a tallar els peus -va prosseguir, apropant-se a ell-. I després, les mans. Llevat que ens digui com aturar el que ha fet a Sekot.

-Fes-me el que vulguis -va dir en Nom Anor, procurant carregar la seva veu de tot el menyspreu que era capaç-. Ja ha començat. No pots aturar-lo.

-On és en Harrar? -va preguntar Corran.

-Està mort -va respondre en Nom Anor-. L'he matat.

Va veure que la punta del sabre de la Tahiri descendia cap al seu peu, i va fer un gest de dolor mentre ella li dibuixava una cremada poc profunda d'un costat a un altre del turmell.

-No, Tahiri -li va ordenar en Corran.

Ella aclucà els ulls encara més, però va apartar la fulla.

-Sí, Mestre -va dir.

-Posa't dempeus, Anor.

En Nom Anor va començar a incorporar-se a poc a poc.

-La nau està aterrant, Corran -va dir la Tahiri.

-Però ell no marxarà -va dir en Corran-. Portes a sobre un víllip, oi, Nom Anor? Els vas a trucar i els hi diràs que marxin, ara mateix, o et tallaré el cap. I això, amic meu, sí que no és un farol, ni molt menys.

-No m'obeiran -va dir en Nom Anor.

-Potser no -li va dir en Corran-, però més et val intentar-ho.

En Nom Anor mirà als ulls a l'home i va comprendre que no mentia.

Va buscar el víllip que portava sota el braç, pensant desenfrenadament.

Llavors, Zonama Sekot va intentar tirar-los a tots cap a l'espai.

* * *

El sòl va saltar sota els peus de tots, i va sonar en la Força un crit d'angoixa que va omplir el cap de la Tahiri de tant dolor, que aquesta amb prou feines va notar res quan va tornar a caure pesadament a terra. Va intentar desesperadament tancar-se al dolor d'aquell món i recobrar l'equilibri, però la voluntat que hi havia darrere era massa forta. Se sentia com si li brollaren de l'interior un bilió d'agulles que li perforessin el cor, els pulmons i els ossos. Es va dur les mans al cap, cridant amb la veu de Zonama Sekot. Va veure borrosament que en Nom Anor es perdia, corrent entre els arbres, que estaven inclinats en angles estranys.

«No! Sekot, és ell qui t'està fent això!».

Mai va arribar a saber si Sekot l'havia sentit d'alguna manera, o si la seva exclamació li havia aportat la força addicional que necessitava per treure's de sobre aquell dolor malaltís; però, d'una manera o altra, va aconseguir posar-se dempeus.

En Corran també estava dret, recolzat pesadament contra un arbre.

-Corran...

-Un moment -va dir ell-. Jo... Bé. Crec que ja ho controlo.

Els dos Jedi van avançar penosament pel terreny accidentat. La nau ja estava posada a terra, i en Nom Anor corria cap a ella. la Tahiri corria com mai en la seva vida, recolzant-se en la Força turbulenta que l'envoltava. Corran anava una mica per davant d'ella. Anaven guanyant terreny a l'ex-Executor. Si eren capaços d'atrapar-lo abans que els guerrers de la nau haguessin tingut temps de desembarcar, encara podien ser capaços de salvar Sekot. Es va aferrar en aquesta esperança mentre li faltava l'alè en els pulmons i el cor li bategava de manera desenfrenada i irregular.

Sense previ avís, Corran va estendre un braç i la va fer caure de morros. Fins i tot abans que hagués tingut temps de sentir-se traïda, va veure que també ell queia. Menys d'un batec del cor més tard, un núvol d'insectes atordidors va passar xiulant per on havien estat els dos.

Va entendre de sobte que en Corran i ella devien haver passat atordits pel mal de Sekot més temps del que ella creia. Els guerrers ja havien baixat de la nau i s'havien amagat al voltant de la clariana. Corran i ella estaven completament envoltats.

Següent