La profecia final (XXVII)

Anterior

CAPÍTOL 27

-Res -va grunyir en Corran, asseient-se en un tronc per descansar-. He buscat cosa de deu quilòmetres en cada direcció, i no hi ha senyals de nadius.

-Potser no hi hagi tants -va dir la Tahiri, aixecant la mà per agafar una fruita allargada que tenia una corona dentada de fulles a la part superior. L'havien anomenat pera-ping, i era una de les vuit fruites que havia identificat la Nen Yim com a comestibles i alimentàries. Com les seves reserves d'aliments eren limitades, Corran s'havia entestat que mengessin els aliments locals sempre que fos possible. A més, les expedicions de recollida els brindaven l'oportunitat de parlar lluny dels yuuzhan vong, sense deixar-los massa temps sense vigilància.

-O pot ser que haguem tingut la mala sort de caure en l'única regió deshabitada que els hi queda -va dir en Corran-. El mateix dóna... no podem quedar-nos aquí tota la vida. He estat pensant com cridar l'atenció d'aquesta fragata imperial, si no hi ha altra cosa.

-I se t'ha ocorregut la manera de fer-ho?

En Corran fer que sí amb el cap.

-Sí. I hauré d'anar a l'únic lloc que he estat evitant.

-Ah. Al motor d'hiperespai gegant.

-Això és.

-I no vols que els yuuzhan vong s'assabentin que és un motor d'hiperespai gegant, perquè tens por que els causi una desil·lusió, d'alguna manera.

-Dos punts per a tu -va dir en Corran-. Però és l'únic senyal de civilització que hi ha per aquí. Potser hi ha algú cuidant-lo.

A falta d'això, potser hi ha altres coses... una hiperona, per exemple, o fins i tot un transmissor subespacial. I, de totes maneres, Harrar m'ha estat demanant que vagi a investigar-ho.

-Com creus que reaccionarà quan s'assabenti del que és?

-Digues-m'ho tu.

La Tahiri s'ho va pensar uns moments, intentant recordar com s'havia sentit ella quan havia pujat a dalt de cingle, feia uns dies.

Va ensenyar a Corran la pera-ping.

-És com adonar-te que una fruita perfecta té dins un cuc... quan ja t'has menjat uns quants mossos.

-Això mateix vaig pensar jo -va assentir en Corran-. Tot i així, hem de fer alguna cosa, i em penso que no em deixarà anar sol, tenint en compte com de curiós que ha estat al respecte.

-A quina distància et sembla que està?

-A ull, diria que a uns vint kliks.

-Sí; això mateix calculava jo -va dir la Tahiri-. Llavors, quan ens posem de camí?

-No diguis ens -va respondre en Corran-. Anirem Harrar i jo.

-Una altra vegada? Estic farta de fer de mainadera. És que no et fies d'ells encara? Estan completament atònits amb aquest lloc els dos. L'únic del que hem de preocupar-nos és d'en Harrar.

-Em preocupo d'en Harrar. Per això el vigilo. Però els altres dos no deixen de ser enemics, Tahiri. Per molt bé que sembli que ens estem portant amb ells com a individus, no podem perdre de vista el fet que els nostres objectius poden ser molt diferents.

-Això ho entenc. És que la Nen Yim i el Profeta són molt avorrits. L'únic que fan tot el dia és tocar bestioles i branquetes. Per què no em deixes anar a mi i et quedes tu, si creus que hem de quedar-nos algun?

-Perquè vull que sigui així... per això. Repassa la teva tècnica de meditació i practica els moviments de peus amb el sabre de llum.

-No he fet altra cosa durant l'última setmana.

-Bé, així és la vida -va dir en Corran, amb més sarcasme del necessari-. A vegades has de passar-te una setmana sencera sense entrar en combat. Estic segur que podràs suportar-ho.

-Sí, senyor -va respondre la Tahiri sense entusiasme. Sentia al ventre un nus de dolor i de ressentiment. Per què la tractava Corran d'aquella manera? No s'adonava que li feia mal?

-Així que, Harrar i jo ens posarem de camí al matí -va seguir dient Corran-. No trigarem més d'un dia o dia i mig a arribar, però no sé quant temps trigaré a determinar si allà hi ha alguna cosa útil; pot ser una hora, poden ser dies sencers. Necessito que et quedis aquí i estiguis atenta.

-A què? A les fruites assassines?

En Corran va aixecar la vista amb duresa a la mirada.

-No ho sé -va dir-. Però com més temps passem aquí, més inquiet em sento.

-Potser tu també t'avorreixis.

-És quelcom més que això. Tot això em produeix males sensacions. Però no puc fer res, mentre no tingui alguna manera de posar-me en contacte amb Luke.

-Si és que segueix aquí.

-Crec que si. A vegades m'arriben indicis.

-A mi també -va dir la Tahiri-, sobretot d'en Jacen. Però a la Força no li importa a quina distància estan. Potser hagin tornat a Mon Calamari.

-No és la sensació que em produeix a mi -va dir en Corran-. Hauràs de confiar que he après alguna que una altra cosa al llarg dels anys.

El seu to d'enuig sobresaltà la Tahiri.

-Corran, ja sé que ets un Jedi amb més experiència que jo.

-Doncs no sembla que ho sàpigues.

-Ho sento, si...

El nus que s'havia anat acumulant des de la primera vegada que havia tornat a veure a Corran va explotar per fi. La Tahiri va sentir calor a la cara i va comprendre, plena de vergonya, que estava plorant.

-Suposo que de vegades no m'expresso gaire bé -va dir-. O sigui, acabo d'integrar dues personalitats. Encara no he resolt tot això.

-Ei, tranquil·la -va murmurar en Corran-. T'havia entès malament, això és tot.

-No, no... Corran, tu ets el meu heroi. Des d'aquella època en què l'Ànakin, tu i jo pensàvem que érem amics, i després...

Es va interrompre. Estava quedant per estúpida.

-Mira, Tahiri...

-Necessito més entrenament -es va sincerar ella-. Un entrenament especial. No te n'adones? Per què no t'has prestat tu...? Vull dir, tu saps molt més que jo...

Va callar per fi, horroritzada i alleujada al mateix temps per haver dit allò per fi.

Durant un moment, ell es va limitar a mirar-la fixament.

-Mai vaig pensar que voldries de mi una cosa així.

-Bé...

Com podia ser tan ximple un home tan llest?

-Per què no? Necessito alguna orientació especial, Corran. Potser dono la impressió que sàpiga el que estic fent, però no ho sé.

-Jo no sóc Mestre, Tahiri -va dir en Corran amb delicadesa-. Hi ha diversos mestres que estarien disposats a instruir-te.

-Tu tens alguna possibilitat d'entendre'm -va dir la Tahiri-. Ells, no.

-Crec que els estàs infravalorant.

-Pot ser -va respondre ella, aixecant la cara amb aire de desafiament-. Vols dir que no m'acceptes?

-No vull dir això -va dir en Corran-. Però no és tan senzill. Hem de consultar al Mestre Skywalker. I això significaria, com a mínim, que hauries de deixar de replicar-me, i obeir-me. Ho entens?

-Vols dir que m'acceptes?

-Provisionalment, ja que no hi ha mestres per aquí, i pendent de l'aprovació d'en Luke... sempre que acceptis aquestes condicions.

La Tahiri es va assecar els ulls amb el dors de la mà.

-Les accepto, llavors.

-Bé. Llavors, et quedes aquí amb la Nen Yim i amb el Profeta. I punt.

-D'acord.

* * *

La Nen Yim va examinar l'objecte que havia conreat. A primera vista semblava un qahsa. Les diferències que pogués tenir amb un qahsa normal eren imperceptibles a simple vista. Va estendre una mà per tocar-lo, però es va aturar en sentir la lleu remor d'unes passes que s'acostaven.

Era la Jedi conformada, naturalment. Mai s'allunyava molt de la Nen Yim; la vigilava constantment. Al principi li irritava, però ara semblava molestar-li una mica menys, d'alguna manera. Les idees de la jove humana havien resultat valuoses, i fins i tot havia estat ella qui li havia inspirat aquell experiment.

-Hola -va dir la cuidadora.

-Sembla que estàs de bon humor -va respondre la Tahiri.

La Nen Yim va esbossar un somriure.

-Això pot canviar d'aquí a un moment. Vaig a provar una cosa nova. És probable que fracassi.

-És perillós?

-No sé per què havia de ser-ho; però tot és possible.

-Potser hauries esperar que tornessin Corran i Harrar -li va proposar.

-S'han marxat fa poques hores -va dir la Nen Yim-. Potser indefinidament. Crec que això serà segur.

La Tahiri va mirar l'experiment amb curiositat.

-Què és, exactament? -preguntà-. Sembla un qahsa.

-Ho és, fins a cert punt. Però l'he conreat amb modificacions.

La Jedi es va asseure al seu costat amb les cames creuades.

-Quin tipus de modificacions? -va preguntar.

-M'ha interessat el que deies que la Força uneix la vida d'aquest món i li serveix de mitjà d'intercomunicació. No obstant això, i atès que la vida yuuzhan vong no apareix a la Força, no em passava pel cap cap manera de posar a prova aquesta possibilitat. No obstant això, se'm va acudir que, si l'ecosistema d'aquest món és veritablement autoregulador, deu tenir una memòria d'algun tipus; ha de saber el que va passar ahir, i el que va passar en l'últim cicle, per poder fer plans pel demà. A més, aquesta memòria l'han de compartir d'alguna manera tots els seus membres.

-Et segueixo, de moment.

La Nen Yim va assenyalar un artròpode de deu potes que havia tancat en una membrana nutrient.

-Encara que la memòria es guardés a nivell molecular, una criatura d'aquesta mida no podria portar la suficient perquè li resultés útil; per això, el meu raonament és que el nucli de memòria central del planeta es troba en una altra part, però que qualsevol ésser viu, fins i tot una sola cèl·lula, ha de ser capaç de posar-se en contacte amb ella... potser, per mitjà d'aquesta Força teva.

-És interessant. I has trobat la manera de posar-lo a prova?

-Crec que sí -va dir la Nen Yim, aixecant els ulls cap a la jove Jedi-. Per explicar-ho, potser hagi de parlar de coses que et facin sentir malament.

La Tahiri va aclucar els ulls.

-Això té a veure amb el meu propi conformament, oi?

-Sí.

-Segueix.

-Hi ha un protocol, el protocol de Qah, que serveix per integrar en el teixit cerebral de la vida yuuzhan vong les memòries fabricades o prestades. El fem servir amb freqüència, en general amb fins força vulgars... per exemple, per ensenyar a les naus a volar. Però de vegades també el fem servir per recolzar la nostra pròpia memòria, per adquirir habilitats o coneixements sense haver d'aprendre'ls. En el passat, en rares ocasions, hem emprat aquest protocol per reemplaçar personalitats senceres.

-I això és el que vas intentar fer amb mi.

-Exactament. Però el protocol de Qah no va funcionar en els teus teixits humans... com és natural. Els teixits yuuzhan vong i els humans no són prou compatibles com per això. Per això, vàrem fer servir les teves pròpies neurones cerebrals per produir una mena de cèl·lula Qah humana, però carregada d'informació yuuzhan vong. Era una cèl·lula híbrida.

-I això va funcionar.

-Així és -va dir la Nen Yim-. Pel que fa als teus teixits cerebrals, ets mig yuuzhan vong en un sentit molt literal. No només vam implantar records, sinó també les cèl·lules que els portaven.

La Tahiri aclucà els ulls. I la Nen Yim ja havia descobert que aquell era un senyal de perill.

-Vols que deixi de parlar del tema? -li va preguntar.

-No; o sigui, si; però és com arrencar una crosta. La veritat és que hi ha una cosa que he estat volent preguntar.

-T'escolto -va dir la Nen Yim amb cautela.

-He de saber una cosa... va existir una Riina de veritat?

La Nen Yim pestanyejar. La pregunta era interessant... però era lògic que allò li despertés la curiositat.

-Estic segura que devia existir -va respondre-. El més probable és que li canviessin el nom... els noms són fàcils de canviar; però els detalls de la teva infància procedeixen, sens dubte, d'una persona real. Suposo que és possible generar records com aquests, però seria innecessari fer-los quan podria donar-los qualsevol yuuzhan vong viu.

-Està... Morta?

-No tinc ni idea. Va ser la Mezhan Kwaad qui va proporcionar les dades de memòria. Només ella coneixeria la identitat de la donant... i, naturalment, no està en condicions de dir-t'ho -els seus palps es van enroscar en senyal de curiositat-. Va funcionar de veritat? Recordes haver estat en un viver, i tota la resta?

La Tahiri fer que sí amb el cap.

-Recordo algunes coses tan clares com el vidre; altres, més tèrboles. Recordo que una vegada amb els meus companys de viver, P'loh i Zhul, vàrem prendre un korsk de fregar i el vam posar a la zona comuna de menjador. I...

-Es va menjar tot l'i'fii -va concloure la Nen Yim, sentint una esgarrifança estranya dins seu.

-Sí -va dir la Tahiri, arrufant el gest-. Com ho saps?

-Recordes un incident relacionat amb un n'amiq de lluita ferit?

-Jo... Espera. Vols dir aquests ocells-llangardaix que tenien els guerrers per organitzar lluites entre ells? Jo... Vaig trobar un una vegada. Un guerrer l'havia abandonat en el gran vivàrium perquè no volia lluitar. Estava lesionat, i jo el vaig cuidar fins que va tornar a estar sa. Després, un dels meus companys de viver me'l va treure i el va fer lluitar... Vaig arribar a temps de veure'l morir. Estava fet miques. Em va semblar que em mirava, demanant-me ajuda.

El calfred es va tornar més profund.

-Què passa? -va preguntar la Tahiri.

La Nen Yim sospirà.

-Aquests són els meus records.

La Tahiri se la va quedar mirant fixament durant un llarg moment, sense parlar, com si intentés veure a través de la seva pell. El silenci va ser un alleujament per a la Nen Yim, doncs també ella havia d'ordenar els seus pensaments. «Mezhan Kwaad, tant de bo et devorin els déus dues vegades al dia», va pensar.

La Tahiri va tancar per fi les parpelles sobre els seus ulls verds. Semblava que intentava dominar-se.

O potser es disposava a matar-la. Potser va ser massa per a ella la idea que la que havia estat la seva torturadora compartia els seus mateixos records d'infància.

Però quan la Tahiri va tornar a mirar-la, en la seva mirada no es llegia més que la curiositat.

-Què va ser de la Ploh? -va preguntar.

La Nen Yim va sentir que una sensació d'alleujament li recorria l'esquena.

-La van destinar a Belkadan, i va morir allà -va respondre.

-I d'en Zhul?

-Zhul és un adepte a la mónnau Baanu Ghezk, i està bé, que jo sàpiga.

-I del jove guerrer que vigilava els nostres dormitoris a la shaping primària?

Els nostres, va observar la Nen Yim. Ha dit nostres, com si...

-Va morir en la presa de Yuuzhan'tar. Diuen que va morir com un valent, estavellant-se contra una nau infidel mentre la seva es desintegrava.

La Tahiri es va fregar el front.

-Era agradable -va dir.

-Sí, dins del que cap en un guerrer.

-Per si no estava ja prou confosa... -va murmurar la Tahiri-. Ara, m'assabento que tinc amics que han mort en els dos bàndols d'aquesta guerra. És possible que jo mateixa hagi matat algun.

La Nen Yim no va trobar resposta per això.

-Tinc moltes preguntes que fer-te -va dir la Tahiri-. Però aquest no és el moment. He de... he d'assimilar això.

-I jo també. No tenia més idea d'això que tu.

La Tahiri va tornar la vista cap a ella.

-T'havia perdonat, saps? Fins i tot abans de saber això.

-Jo no t'ho vaig demanar.

-Ja ho sé.

-Però me n'alegro.

Van passar un altre moment prolongat assegudes juntes. La Tahiri va ser la primera que va parlar.

-Això... m'estaves explicant això del qahsa.

La Nen Yim va assentir, alegrant-se de poder tornar a un tema que dominava millor.

-He extret neurones de la vida sekotana i les he modificat de la mateixa manera que es van modificar les teves. La tasca ha estat més senzilla, perquè la vida sekotana és semblant a la nostra genèticament. Espero guanyar accés, a través d'elles, als records d'aquest món, com podria accedir a un qahsa.

-Però, si aquests records es transmeten per mitjà de la Força, i si la vida yuuzhan vong està fora de la Força...

-Pensa-ho, Tahiri. El teu cervell conté implants yuuzhan vong. Però tu segueixes sentint la Força i emprant-la.

-Sí! -va dir la Tahiri-. I, quan s'estaven integrant les meves personalitats, la Riina va manejar un sabre làser, com una Jedi. De manera que això pot funcionar -va afegir, mirant el qahsa.

-Pot. Si no falla algun dels molts supòsits que he fet. Però suposo que ara ho veurem.

-Puc veure-ho jo també?

-Serà un honor.

La Nen Yim, sense titubejar més, va agafar el qahsa i es va unir a ell.

Per un instant no va passar res; i, després, va semblar com si el món es fes trossos. Van córrer per la seva ment imatges i dades, les estrelles i el buit, la sensació de la vida en la seva pell, els udols del vent a les seves regions polars. Sensacions... por, dolor, desesperació, alegria, tot això a una escala que tornava insignificant el minúscul cervell yuuzhan vong que intentava interpretar-les. Les imatges arribaven cada vegada més ràpides, confonent-se, cremant dins d'ella, llançant llum a tots els racons del seu cervell.

«Més a poc a poc, si us plau... això em matarà, i llavors no ho podré entendre mai».

Era com si alguna cosa intentés accedir al seu vuitè còrtex, però ella advertia que allò era menys dolorós i menys perillós. Els seus pensaments s'estaven desintegrant sota aquell bombardeig. La Nen Yim estava desapareixent. Hi havia alguna cosa més que l'estava buidant. Un déu l'estava devorant per dins.

La Nen Yim es va aferrar al qahsa i va contraure el gest amb expressió de gran sorpresa. Després, va tenir una estranya tremolor i va caure, entre convulsions, sense deixar de prémer el qahsa entre els dits.

-Nen Yim! -va exclamar la Tahiri, avançant-se. Es va acostar amb intenció d'ajudar-la, de treure-li aquesta cosa d'entre les mans; però es va aturar. No sabia el que passava. Qualsevol cosa que fes podia deixar-la pitjor.

Va pensar que, d'altra banda, la Nen Yim podia morir si ella no feia res, ja que les convulsions de la cuidadora eren cada vegada més violentes.

Va buscar-la amb cura amb la Força. La pròpia Nen Yim era un full en blanc, com de costum; però en el qahsa hi passava alguna cosa. Brunzia i vibrava d'energia...

La Tahiri va sentir que el seu flux l'envoltava, un milió de veus que parlaven alhora.

A la Nen Yim va començar a rajar-li sang negra pel nas.

«D'acord -va pensar la Tahiri-. He de fer alguna cosa». Interrompre el vincle de la Nen Yim amb el qahsa no podia deixar pitjor les coses... ja l'estava matant.

Va estendre la mà cap al qahsa, esperant que la Força la guiés.

Quan el va tocar, un món la va fer caure.

* * *

Tot d'una, el corrent de visions, d'olors i de dades tàctils es va desaccelerar i es van refinar. El soroll va desaparèixer, i la Nen Yim es va trobar en un moment callat, en quelcom que era més una totalitat que una seqüència.

Va descobrir que comprenia.

I va conèixer el secret de Zonama Sekot.

Va voler riure i plorar alhora.

* * *

Quan la Tahiri va tornar en si, la Nen Yim li estava mullant la cara amb una mena de teixit humit. Feia olor de menta.

-Què ha passat? -balbucejà, amb una llengua que semblava un cuc grysh inflat. Li feia mal el cap. Li feia mal tot el cos.

-No estic segura -va reconèixer la cuidadora-. Quan vaig deixar d'estar en contacte amb... quan va haver acabat, et vaig trobar inconscient.

-Vaig intentar ajudar-te. Vaig tocar el qahsa, i hi va haver una llum... i no recordo més. Estàs bé tu? -va preguntar, amb una mirada d'inquietud.

La Nen Yim va assentir.

-Com no ho havia estat mai.

-De manera que has establert contacte amb Zonama Sekot?

Les paraules de la Tahiri semblaven lentes després del que acabava de passar la Nen Yim. Tothom li semblava lent i meravellós.

-Amb la consciència vivent, no -va dir-. Crec que tens raó. Per això, cal tenir alguna connexió amb la Força. Però els records... Només els records han estat suficients per aclaparar-me gairebé del tot -es va posar dreta-. He de demanar-te que em dispensis. Ara, he de meditar. Però em sembla... crec que tinc la solució.

-De què?

La Nen Yim va sentir que la boca li formava un somriure, gest desacostumat en ella. Encara se sentia com en un somni.

-De tot el que ens pertoca dir.

 Següent