V
La Rendra estava
asseguda a la cabina del Zoda,
activant els sistemes de la nau per poder-se enlairar tan aviat com en Nopul i
els altres arribessin... si és que hi arribaven. No li quedava gaire marge de
maniobra, però ella no anava a deixar-los enrere.
Uns cops buits van
ressonar des de la resclosa. Va agafar el seu blàster, que havia deixat davant
seu sobre l'ordinador de navegació, i es va dirigir a la resclosa.
-Sóc jo... entrar -
va dir una veu en el sistema de comunicacions entre esclats d'estàtica -. De
pressa, no... aguantar més.
La Rendra va prémer
el mecanisme d'obertura, i la resclosa es va obrir amb un xiuxiueig. En Nopul
va saltar a l'interior abans que s'hagués obert completament.
- Tanca-la! -Va ser
la primera paraula que va sortir de la seva boca.
- Què passa amb els
altres?
En Nopul la va mirar
de forma més penetrant del que a ella li hagués agradat, i llavors va arronsar
les espatlles.
Ella va colpejar amb
el puny els controls de la resclosa, i els servomotors van deixar anar el seu
murmuri hidràulic d'acord la comporta es tancava. La Rendra es va dirigir de
tornada a la cabina.
Les seves mans van
estar ballant sobre la consola abans fins i tot de prendre seient. Després de
fer diversos ajustaments, es va encaixar sobre les orelles els auriculars de
comunicacions.
-Bé, ens has ficat
en un bon embolic, però he d'admetre -va dir en Nopul mentre ocupava el seient
del copilot -que vas prendre la decisió correcta.
Ella va continuar
preparant l'enlairament durant un instant abans de tornar-se cap a ell.
- No siguis massa
orgullós. Mai vaig tenir l'oportunitat real de prendre cap decisió.
- Què?
- No vaig
disparar... però no perquè tingués una epifania moral. Tot l'assumpte era un
muntatge. No vaig disparar perquè em vaig adonar que estàvem sent manipulats.
En Nopul no va dir res
i la seva expressió no va trair en absolut els seus pensaments. De tota manera,
la Rendra no tenia temps per enfrontar-se als seus pensaments sobre això, així
que va tornar a les seves rutines d'inici.
- No aniràs a
deixar-los aquí, no? -Va dir ell finalment.
- Què vols que faci?
Que m'acosti als agents de seguretat i els hi digui "Aquests són els meus
mercenaris. Si us plau, deixeu-los anar. Només estaven seguint les meves
ordres?". Això ens enviaria a tots al centre de detenció.
En Nopul se la va quedar
mirant com si l'estigués observant per primera vegada. Ella va sentir la seva
mirada sobre ella com si fos gas Tibanna carregat, devorant-li l'ànima. Mai li
havia vist llançar una mirada acusadora semblant... a ningú.
I la primera anava
dirigida precisament a ella. Com s'atrevia...?
Una cosa en
l'expressió d’en Nopul va fer que aturés la seva frase de silenciós
desafiament. No era acusació el que li apuntava a la cara. Era sorpresa.
Completa sorpresa.
La mateixa expressió
que el seu pare havia tingut quan li va anunciar que anava a abandonar la seva
llar, i, encara més important, a ell. Només més tard es va adonar que les seves
paraules l’havien deixat devastat, incapaç de parlar. El que havia interpretat
com a silenciosa acceptació era en realitat completa commoció.
Les seves mans van
lliscar de la consola a la falda. Quan estava abandonant el Coliseu, no volia
altra cosa que rescatar els seus companys i fer que l’Svale pagués per la seva
traïció. Però una vegada que va arribar al Zoda,
la part més lògica de la seva ment havia pres el control. Només ara s'adonava
que estava actuant exactament igual que havia fet l’Svale, traint a aquells que
havien confiat en ella.
Lentament es va
girar cap en Nopul, que es trobava ara mirant pel parabrisa davanter. Tenia
molt que dir-li, però els seus pensaments s'amuntegaven de manera que no podia
formar ni una sola paraula. Sentia que les emocions nedaven al seu pit,
amenaçant amb pujar per la gola i explotar al seu cap. Només mitjançant força
de voluntat va ser capaç de mantenir-los a ratlla. Sense mirar, va teclejar a
l'ordinador, apagant els motors.
En Nopul se la va
quedar mirant, amb una mica d'esperança sortint a través del dolor i la ràbia.
Ella el va mirar als
ulls.
- No anem a anar-nos
sense en Vakir i l’Or.
La cara d’en Nopul
va mostrar un ampli somriure, des del front a la barbeta. Si la Rendra no ho
hagués vist, no ho hagués cregut possible.
- Com? -Va ser tot
el que ell va poder dir.
- Encara no he
arribat a pensar en això.
En aquell instant,
un breu brunzit va precedir l'aparició del droide d'espionatge a l'entrada de
la cabina.
- Però se m'està
començant a ocórrer una idea...
***
L’Or va tocar
suaument els barrots de la seva cel·la, obtenint una sacsejada de descàrregues
elèctriques que van saltar des del duracer als seus dits cremats.
- Aah!
En Vakir va moure el
cap.
- Què estàs fent,
cap de nerf?
- Tractar
d'alliberar-me. Què fas tu per ajudar?
- Bé, no malbarato
el temps comprovant cada cinc minuts si els barrots segueixen electrificats.
- Podrien apagar-se.
En Vakir va deixar
anar una rialleta sarcàstica.
- Si et fa sentir
millor, pots seguir pensant això. Però és gairebé tan probable com que aparegui
la Maex a rescatar-te.
Un soroll metàl·lic
al passadís va atreure la seva atenció. Però l'origen del soroll estava més
enllà de l'abast de la seva vista. Un moment després va escoltar el suau so
d'uns passos apropant-se a ells.
I de sobte la Rendra
va aparèixer davant la seva vista, sorprenent-los a tots dos.
Es va dur un dit
enguantat als llavis, i després va extreure un rossinyol de la seva butxaca.
Mentre inseria la fina vareta a l'estret pany de la porta de la cel·la, una
altra figura va surar rere d'ella.
En Vakir la va
reconèixer com el droide d'espionatge que s'havia colat de polissó a bord del Zoda... llevat que ara estava equipat
amb raspalls de totes les formes i mides. El droide va flotar cap al fons del
bloc de cel·les, quedant-se finalment immòbil en una cantonada fosca.
- Però què...?
La Rendra li va fer
callar i després va tornar a la seva tasca. Per al Vakir, tot el procés
semblava estar prenent una quantitat desorbitada de temps, però potser, va
decidir, potser només fossin els seus nervis alterats. Va tornar la mirada per
veure l’Or somrient com un idiota, i va necessitar tota la seva força de
voluntat per evitar donar-li una bufetada a la cara.
I llavors tots es
van quedar immòbils. Veus. Al fons del passadís.
La Rendra va
sacsejar el seu rossinyol, es negava a sortir del pany. Mirà pel passadís, més
enllà d'on Vakir podia veure, i després va tirar del rossinyol amb totes les
seves forces, alliberant-lo amb un fort so grinyolant.
- Maex -va dir una
veu, el propietari va romandre fora de la vista d’en Vakir. Seguint la mirada
de la Rendra, va poder suposar que, fos qui fos, estava apropant-se a ella.
El ministre Pon
Svale va aparèixer davant la seva vista.
-Gràcies per
lliurar-te. Vaig pensar que podries intentar alguna cosa així d'estúpida.
Després de tot, vas caure completament en el meu petit joc.
La Rendra va assumir
una postura despreocupada.
- He d’admetre-ho,
Svale. M’has enxampat. Vas jugar amb les meves pors i la meva ètica, sabent des
del principi que estaria massa preocupada amb les dues coses per adonar-me’n
del que estaves fent.
L’Svale va deixar
anar una rialleta complaguda.
- No sóc brillant,
però sóc conscienciós.
-El que no comprenc
és per què et vas prendre tantes molèsties.
- Si us plau, Maex,
t'he estudiat el temps suficient per saber que no ets tan incompetent.
-Bé, francament,
estic començant a creure que estàs boig.
El comentari no li
va bé a l’Svale. El seu fi somriure es va convertir ràpidament en una ganyota.
- No sé el que estàs
intentant fer, però si creus que podràs sortir d'aquesta, ets tu qui està boja.
Estàs a una dotzena de metres sota la superfície, envoltada per tot arreu per
milers de soldats que em són lleials. No sé com has entrat aquí, però sí que sé
com vas a sortir.
La Rendra no va dir
res. Tampoc en Vakir ni l’Or. Però l’Svale va continuar.
- Ara que heu
completat la vostra missió, he estat nomenat Primer Ministre de Defensa,
responent només davant el propi Uli. Vaig ser jo qui li va recomanar que portés
un escut personal, tot i que ell pensava que era una cosa políticament
incorrecta. Però gràcies a aquest atemptat contra la seva vida, cortesia d'un
servidor, he pogut demostrar que s'equivocava.
Va extreure un petit
dispositiu de la seva butxaca davantera i va prémer una de les seves
protuberàncies. La cel·la davant de la d’en Vakir i l’Or es va obrir, i l’Svale
va indicar a la Rendra que entrés.
Ella no es va moure
del seu lloc.
- Si us plau, no ho
compliquis encara més del que ja està. - I dient això va extreure un blàster de
la cintura.
Ella finalment va
obeir, entrant a la cel·la amb una expressió de derrota a la cara.
- Feu les paus amb
els vostres creadors. Sereu executats el matí després del vostre judici. –
L’Svale va llançar una última mirada als alienígenes i després va marxar pel
passadís.
El droide
d'espionatge va sortir flotant del seu amagatall.
- Ha funcionat -va
xiuxiuejar la Rendra -. Ara torna a la nau. D'ara endavant és en Nopul qui ha
d'encarregar-s’hi.
En Vakir i l’Or es
van mirar l'un a l' altre, però cap d'ells semblava comprendre res del que
acabava d'ocórrer davant d'ells.
- No us preocupeu
-va dir la Rendra des de l'altre costat mentre el droide marxava surant fora de
la seva vista -. Us ho explicaré després. Si les habilitats de pirateig d’en
Nopul són tan bones com diu, hauríem de tenir almenys una lleugera oportunitat
de sortir d'aquesta.
En Vakir no sabia
com estava rebent l’Or la notícia, però per a ell això no sonava tan prometedor
com li hagués agradat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada