CAPÍTOL 35
TOTA LA TRIPULACIÓ
A
l'hangar principal, en Sartoris observava les ombrívoles siluetes que se li
acostaven.
Els havia
vist per primera vegada just després del tiroteig. Al principi només eren un
grapat, després van anar apareixent més, i ara ja eren un grup nombrós. Es
movien en massa, com un únic organisme fet d’innombrables peces més petites.
Estaven prou a prop com per veure'ls-hi les cares. Eren homes amb els quals
havia treballat durant anys en la barcassa presó, guàrdies als quals havia
cridat pel seu nom de pila, soldats que havien acatat les seves ordres amb una
lleialtat inqüestionable, presos que al seu dia s'havien estremit de terror al
seu pas. Ara avançaven junts, estrenyent els seus cossos inflats i destrossats
per la malaltia, agermanats definitivament amb la mort.
Venien a
per ell.
Va sentir
un so metàl·lic a la seva esquena. Un suau rugit col·lectiu escapava de les
ombres profundes i ferotges, i en Sartoris es va girar i va mirar entre les
naus capturades, on li va semblar veure alguna cosa que es movia darrere de
l'ala-X. D'alguna manera també havien aconseguit situar-se darrere d'ell. Els
veia moure’s, apinyats en les ombres, aguaitant.
«D'on han
sortit?»
Aquella
era la primera lliçó del manual per guàrdies de presons, una que mai s'oblida:
«Mai els hi donis l'esquena als presos». Però en Sartoris va comprendre que ja
era massa tard. La certesa que moriria li va omplir l'estómac com un gran glop
d'aigua gelada i contaminada. Les gotes de suor van començar a recórrer-li la
columna, caient-li entre els omòplats i baixant-li fins a la cintura i pels
pantalons.
Les
figures que tenia davant s'acostaven cada vegada més. Semblaven avançar a poc a
poc per moments, com en seqüències en què s'havien eliminat les transicions. No
apartaven la mirada d'ell, i els seus moviments feien gala d'una astúcia sigil·losa
i primitiva. Es va preguntar si seguirien analitzant-lo o si simplement
obtenien un plaer atàvic a observar-lo. En qüestió de segons no faria res: ja
estaven prou a prop per abalançar-se sobre ell i espedaçar-lo. Fins i tot
podrien disparar si volguessin. Tots portaven blàsters.
Les
criatures que tenia a la seva esquena van començar a cridar.
Els
presos i guàrdies que tenia davant van tornar el crit a manera de resposta. En Sartoris
va veure que els hi penjaven filets de bava de la boca, tant als humans com els
éssers d'altres races. A un grup de presos wookiees la saliva els hi brollava a
dojo entre els ullals i els hi queia per la barbeta amarant-los el pèl.
Semblaven més disposats a devorar-lo viu que a disparar. Potser preferissin la
carn crua.
- Vinga, veniu
-va dir amb un somriure -. A què esteu esperant?
Com si
esperessin la invitació, van trencar files i van carregar contra ell, i en Sartoris,
que fins aquell moment no havia sabut què fer, va mirar l'ala-X abandonat, es
va agafar a l'ala i es va penjar d'ella. Va pujar arquejant les cames per
assolir la coberta de la cabina de comandament, es va girar, va ocupar el
seient del pilot i va intentar tancar la cabina, però la coberta estava
trencada i no va tancar bé.
En
qüestió de segons, tots els errors del seu imprudent pla van sortir a la llum.
Ja sentia als dos grups de criatures movent-se sota l'ala-X: el soroll sord que
feien caminant tots junts, la fam que els feia bressolar el caça de darrere cap
endavant per intentar bolcar-lo mentre altres s'enfilaven pel morro cònic de la
nau. Els tres presos wookiees que havia vist abans ja havien arribat a la
coberta i intentaven arrencar-la, o potser només pretenien arribar-hi per
atacar-lo mentre estava assegut. Imaginava perfectament els seus cossos peluts
encorbats sobre el seu tors obert en canal, arrencant i destrossant tot el que
quedava en aquella olla de sang que una vegada havia estat la cabina de l'ala-X.
Per
primera vegada els seus ulls es van fixar en la pantalla d'aviònica. El panell
d'instruments relluïa amb la brillantor lletosa de l'electrònica adormida, però
llavors va començar a parpellejar lentament, com si s'hagués activat amb la
seva presència. Just sobre l'accelerador, el llum verd de la mira parpellejava
sense parar, i en Sartoris va veure els interruptors que activaven les armes i
els canons làser i els que alineaven els torpedes de protons.
Des de
dalt, diverses mans van baixar a la vegada i li van enfonsar les urpes al coll.
Feia olor de wookiees infectats. La seva salivació i els gemecs bronquials i
famolencs que emetien mentre respiraven estaven cada vegada més a prop. La
saliva calenta els hi degotava sobre la cara i va notar la pressió d'alguna
cosa dura i punyent.
En Sartoris
va prémer el gallet.
Tot el
seu món es va sacsejar cap enrere. El tret làser va sortir per la boca de tots
dos canons a la vegada, una llum encegadora que va fer desaparèixer a la torba
de presos que tenia davant com si els hagués fet marxa enrere. Els wookiees que
buscaven la seva gola van desaparèixer, van sortir disparats amb un crit d'ira
i sorpresa, i en Sartoris es va adonar que l'ala-X seguia lliscant per l’hangar,
propulsat per la força de la reculada. Tot va acabar de sobte amb un gran cop.
La potència dels motors de la nau la va fer impactar contra alguna cosa més
sòlida, probablement la paret de l'hangar. Es va incorporar al seient i va
veure que havia xocat contra una nau d'aterratge imperial, una llançadora de la
classe Sentinella, que semblava haver caigut en la coberta després de ser
atrapada pel raig tractor.
«Hi ha
d'haver una escotilla d'emergència en algun lloc. On és?»
Va saltar
sobre el casc de la llançadora, va arrencar a córrer i va notar que la nau
trontollava sota els seus peus. Ja havien arribat fins allà en onades, i els
crits tornaven a ser cíclics. Quan van arribar sota la llançadora, va perdre
l'equilibri i va caure de cara a través de l'escotilla.
Després
tot es va posar negre.
En Sartoris
va obrir els ulls alhora que emetia un gemec ofegat. Estava estirat d'esquena a
l'interior de la fosca cabina de la llançadora i l'acer corrugat li pressionava
el coll. A l'exterior del casc de duracer reforçat els sentia esgarrapar i
colpejar la nau dèbilment. Es va produir una breu pausa. Quelcom molt més pesat
va colpejar la llançadora, una explosió. «blàsters una altra vegada», va pensar,
cansat, i l'únic que va desitjar va ser tornar a desmaiar-se.
- Els has
portat amb tu? -Va preguntar una veu ronca en la foscor.
En Sartoris
es va sobresaltar i va veure diversos parells d'ulls que el miraven. A mesura
que anava adaptant-se a la foscor es va adonar que es tractava d'un grup
d'homes vestits amb uniformes imperials que els hi quedaven grans i que l’observaven
des dels seients situats als laterals de la cabina de la llançadora. Va
reaccionar sense pensar, va retrocedir i va intentar escapolir-se sense èxit.
- No
passa res -va dir la veu -. No estem infectats.
En Sartoris
els va examinar més detingudament amb el cor encara travessat a la gola.
Després de tot el que passava fora no va poder evitar que l'aparença d'aquells
homes li cridés l'atenció. En el seu rostre es reflectia la fam. Les seves
cares eren poc més que calaveres pegades amb trossos de pell groguenca, els
llavis se'ls hi enfonsaven a la cara formant una ganyota desdenyosa, els pòmuls
els hi sobresortien de manera grotesca. Un d'ells va esbossar el que a Sartoris
li va semblar un somriure.
- Sóc el
comandant Gorrister -va dir un d'ells, que clarament esperava que en Sartoris
també es presentés. Com no ho va fer, Gorrister va sospirar i va continuar -:
Pel que hem vist, només puc conjecturar que has acabat aquí de la mateixa
manera que nosaltres.
En Sartoris
va fer una ganyota.
- Una
cosa així.
En Gorrister
va començar a dir alguna cosa, però el soroll d'un fort estrèpit va interrompre
les seves paraules. A l'exterior de la nau, el foc dels blàsters continuava
impactant contra el casc cuirassat. El comandant va mirar de reüll.
- Faran
parada en un moment -va dir -. És com un acte reflex...
- Acte
reflex? – En Sartoris va arquejar una cella.
-Sí.
Certs patrons de comportament són difícils d'oblidar, encara que siguin
altament ineficaços.
Es va
sentir una altra ronda d'explosius. El foc s'intensificava.
- Jo ho
trobo bastant eficaç.
El
comandant va negar amb el cap.
-El
nostre casc està especialment reforçat. En resum, som immunes a les armes de mà.
Fins que siguin capaços de desxifrar l'ús de l'artilleria pesada estem
relativament fora de perill. Encara que òbviament això només serà qüestió de
temps, oi? - El llavi superior li va desaparèixer dins la boca amb un suau so
de succió -. Encara no han aconseguit atreure moltes naus, però suposo que és
normal tenint en compte que estem a la vora de les Regions Desconegudes. En
aquesta zona tan remota no hi ha molt trànsit.
Va fer un
feble esforç per assenyalar la cabina del pilot, on el panell d'instruments de
la llançadora parpellejava dèbilment, com un ull miop afligit de cataractes per
falta d'energia.
- Vam
veure com arrossegaven la vostra barcassa presó -va dir en Gorrister, i llavors,
ofegant un terrible riure sense gràcia que més aviat va semblar un panteix, va
dir -: És una pena que no es mengin entre si.
- Qui?
L'home li
va dedicar una expressió lànguida de manifesta incredulitat.
- Què et
pensaves? Que els teus presos són els únics que hi ha a bord?
- Qui més
hi ha aquí?
- Qui...
més? -Aquella vegada el comandant no va poder evitar riure, i el seu riure va
sonar com quan es bufa sobre la capa de pols d'un llibre molt vell, potser un
llibre enquadernat amb pell humana -. Vaja! No tens ni idea del que està
passant, oi?
En Sartoris
va sentir una irritació que no es va molestar a dissimular.
- I per
què no em poses al dia?
- Tot va
començar fa deu setmanes, quan els primers pots començar a tenir fuites.
- Quins
pots?
En Gorrister
el va ignorar.
- Entre
nosaltres hi havia alguns que defensaven teories conspiratives i insistien que
no havia estat un accident, que tot forma part d'un experiment de majors
dimensions. I suposo que és possible.
- Espera
-el va interrompre en Sartoris apropant la cara -, comença pel principi.
El
comandant va fer una pausa, i en Sartoris es va adonar que la delegació
d'esquelets que el flanquejava s'havia inclinat cap endavant, escoltant
atentament, com si mai haguessin sentit aquella història tot i haver-la viscut
en primera persona.
- Importa
això ara? -Va replicar en Gorrister -. Vàrem sortir de Meglumine amb una
càrrega altament secreta. Som artillers veterans de l'Imperi i vam rebre les
ordres habituals directament d’en lord Vader. El nostre destí era un lloc de
proves a Khonji VII, passat el sistema Brunet..., però ni tan sols vam
aconseguir passar de la Vora Mig. - Va inspirar i espirà amb gran esforç -. Al
principi la fuita no semblava tenir importància i vam creure que els enginyers
serien capaços de controlar-la. Alguns dels nostres científics van poder
estudiar els seus efectes en la fisiologia humana, els pulmons i la laringe en
concret. Vam donar per fet que l'havien contingut. - Va fer una pausa i es va
escurar el coll -. Però les coses no van trigar a tòrcer-se. La infecció es va
estendre ràpidament pel destructor estel·lar i va anar acabant amb tots.
- Espera
un segon -va dir en Sartoris -. M'estàs dient que hi ha altres deu mil malsons
d'aquells trontollant per aquí?
- Au, per
totes les estrelles, no. Alguns vam aconseguir escapar, òbviament, o almenys ho
intentem, i uns pocs van mostrar signes d'immunitat natural. Usant la seva sang,
els nostres oficials mèdics van poder sintetitzar un antivirus, i suposo que
els vostres també... basant-me en el fet que segueixes viu.
En Sartoris
va grunyir sense més perquè no li interessava parlar de la seva aleatòria
immunitat a la malaltia. En Gorrister ni tan sols va semblar notar-ho.
- Vam segellar
part de la nau -va dir -, i ens vam inocular l'antivirus. Al principi vam
creure que amb això n'hi hauria prou. - Va intentar esbossar un altre feble i
espantós somriure -. No va durar tant com esperàvem. Hi havia més dosis en el
biolaboratori, però òbviament no vam poder tornar a per elles. Va ser llavors
quan els plans van començar a canviar. Per descomptat, una part de la
tripulació va ser devorada abans de transformar-se. Els van esbocinar... Bé,
crec que seria més encertat dir que els van consumir.
En Gorrister
va empassar saliva. Semblava trobar aquella part de la història especialment
desagradable.
-Al
principi vam intentar reunir les restes. Els vam ficar en un dipòsit de residus
i els vam trossejar, perquè vam creure que així evitaríem que es transformessin,
ja m'entens, i tot i així no sempre funciona. Però al final ens van sobrepassar
en nombre i no vam poder fer molt més que córrer. -Li va dedicar a Sartoris una
mirada freda i inexpressiva -. Fins que van descobrir com activar el raig
tractor.
- Són
capaços de pensar? -En Sartoris va mirar a aquelles criatures que xisclaven i
trontollaven al voltant de la nau, colpejant i disparant a l'atzar en contra d’ells
-. Això és una bogeria.
- Ah, tot
això és de bojos -va assentir en Gorrister, pestanyejant lleument -. L'únic que
sé és que ens estaven esperant dins de l'hangar quan vam tornar. Al primer home
que va sortir per l'escotilla li van arrencar el cap d'arrel. - Es va humitejar
els llavis -. Després d'allò ens vam segellar a l'interior, vam enviar un
senyal d'auxili i des de llavors estem esperant.
- Quant
de temps porteu aquí tancats?
- Deu
setmanes.
En Sartoris
va notar com se li obria la boca. No va poder evitar-ho.
- Estàs
dient que porteu deu setmanes dins d'aquesta llauna?
-Al
principi érem trenta. Ara només en quedem set, inclòs jo. - El comandant va
sospirar, va semblar eliminar l'últim aire que tenia als pulmons, i es va
enfonsar a la llitera que tenia darrere. El seu uniforme llardós resultava tan
gran sobre aquell cos escanyolit que se li arrugava còmicament sobre les
espatlles, com si fos un nen vestit amb la roba del seu pare -. Seguim
intentant establir contacte amb algú, però totes les freqüències estan bloquejades.
Crec que és una altra de les seves estratègies. - Quan els seus ulls van tornar
a trobar-se amb els d’en Sartoris eren incolors i desapassionats, els ulls d'un
home que porta anys donant el mateix discurs -. Has preguntat com havien
activat el raig tractor. Doncs aprenent. Forma part del joc.
-
Aquestes coses d'aquí? -Va preguntar en Sartoris -. Però si són... animals.
-Al
principi potser si. Però pensa: els que es van transformar en el destructor fa
deu setmanes ni tan sols es molesten a atacar una llançadora blindada de duracer
reforçat amb simples blàsters. Ja s'han adonat que no funciona. Són els nous,
els presos i els guàrdies de la presó els que ens estan disparant... i si et
fixes, veuràs que també han començat a donar-se per vençuts. – Va fer petar els
dits -. Així de ràpid modifiquen el seu comportament.
En Sartoris
va comprendre que tenia raó. El foc exterior s'havia aturat, just com havia
predit en Gorrister.
- Crec
que està relacionat amb la malaltia -va dir el comandant -, amb el seu disseny
inicial. Formen grups, tribus... eixams. I es comuniquen entre ells. Estic
segur que ho has sentit.
En Sartoris
va pensar en els crits que havia sentit, en aquells estranys cicles, aquelles
pujades i baixades d'intensitat, aquelles crides que obtenien resposta a
l'hangar.
- I
d'aquesta manera tots poden adaptar-se al mateix temps -va continuar en Gorrister
-, com si fossin un. És una espècie de millora en el sistema, entens?
En Sartoris
va negar amb el cap.
-
Insinues que han estat dissenyats? Que algú els ha creat a propòsit?
En Gorrister
el va estudiar en silenci durant un moment, amb un somriure pràcticament
imperceptible.
- Què
ingenu -va exclamar -. T'he dit que l'Imperi transportava armes d'alt secret.
Quant de temps has estat al seu servei?
En Sartoris
no es va molestar a contestar. S'havia fixat en una altra cosa que el
preocupava fins i tot més que aquella rialleta. Durant la seva conversa, els
altres soldats havien començat a acostar-se lentament i es fregaven les mans
compulsivament, una vegada i una altra.
En Sartoris
es va tirar una mica cap enrere. Per primera vegada va reparar en una pila
d'uniformes perfectament doblegats que hi havia en un seient d'una cantonada.
- Què li
va passar a la resta dels teus homes? -Va preguntar.
- Has d’entendre-ho.
- Ara en Gorrister parlava amb veu dolça, ja no es burlava d'ell; de fet, es
mostrava gairebé compassiu -. A l'interior de la llançadora teníem aigua de
sobres, però molt poc menjar, i portem aquí deu setmanes. Ha estat una mera qüestió
de supervivència. Ens moríem de fam, saps?
En Sartoris
va arrufar les celles. Els homes ja gairebé havien arribat al seu costat. Tot
d'una, se li va passar pel cap que podrien haver estat asseguts per guardar
forces fins aquell moment.
- Espera.
- Es va posar dret, va retrocedir i va notar que les espatlles li xocaven
contra la paret que tenia darrere -. Nosaltres no som com ells.
-És clar
que no -va murmurar en Gorrister rebutjant la idea -. Nosaltres ho tirem a
sorts. Perquè les coses siguin justes. Li donem a cada home una mort ràpida i
humana. Al principi tiràvem les restes fora...- va mirar cap amunt, a
l'escotilla d'emergència - a aquestes coses, per intentar satisfer-les d'alguna
manera, però només aconseguíem fer-los tornar. Així que vàrem acabar per
menjar-nos les restes també. Al final xuclem fins al moll dels ossos. Però cap
dels meus homes va patir, t'ho prometo. - Una mà ossuda se li va colar dins la
jaqueta de l'uniforme i li va posar un petit pegat transdèrmic -. I tu tampoc
patiràs.
- Què és
això?
-
Norbutal -va xiuxiuejar en Gorrister -. Un paralitzant. Et quedaràs adormit. I
quan ens rescatin, l'Emperador reconeixerà el teu sacrifici amb el major dels
honors.
En Sartoris
va començar a dir alguna cosa.
Es va
adonar que el comandant li havia dit que eren sis homes, però ell només havia
vist a quatre.
Llavors
va sentir un parell de mans que l'agafaven per darrere i li subjectaven els
braços a l'esquena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada