CAPÍTOL 19
- Amo Luke?
Era molt important.
- Amo Luke?
Havia de despertar.
Havia de sortir d'aquella negror i tornar al món conscient, abandonant la
plàcida foscor subsuperficial dels somnis.
-Si us plau, amo
Luke...
Per
què?
Sabia que a l'altre
costat d'aquest fràgil mur de vigília aguaitava la calor abrasadora d'un dolor
que era gairebé insuportable. La perspectiva de seguir sumit en la
inconsciència resultava infinitament preferible. Estava esgotat, i el seu cos
desitjava desesperadament el descans. Sense una mica de repòs, tota la Força
que pogués aportar al procés d'autocuració es perdria tan irremissiblement com
si estigués intentant omplir una gerra amb aigua abans d'haver taponat el forat
que hi havia al seu fons.
La cama li feia molt
mal. Una infecció que s'estava estenent amb gran rapidesa, i les petites lesions
produïdes per les tensions musculars estaven exacerbant els efectes dels
tendons tallats i la fractura òssia originals. Cada múscul i lligament
semblaven haver estat estirats i estripats, i cada centímetre de carn li feia
mal com si l’haguessin colpejat amb martells. Els somnis havien estat
desagradables. Callista...
Què podia haver tan
important a l'altre costat que no pogués esperar?
Després que la
Callista se n'hagués anat, o potser mentre encara jeia entre els seus braços,
amb el cap recolzat a l'espatlla després d'haver fet l'amor, en Luke s'havia
anat sumint gradualment en un somni més profund. L'havia vist a la llunyania,
en l'adolescència que havia quedat oblidada al Txad, cavalcant com una sirena
sobre la llustrosa gropa color negre i bronze d'un cy'een amb els cabells
castanys enganxats al crani allà on les ones trencaven sobre el seu cap, o
asseguda en una boia per contemplar com el sol s'ofegava al mar. La conversa va
tornar a discórrer en la seva ment. «Escoltant-te parlar es diria que els coneixes
a fons...»
«Bé, podríem dir que
van ser els veïns del costat durant la infantesa i joventut.»
Però ell i la
Callista ja no estaven al despatx sumit en la foscor, i no hi havia paraules
ataronjades sorgint de la negror de la pantalla com estrelles al crepuscle,
sinó que es trobaven asseguts l'un al costat de l'altre en el vell T-70 que en
Luke havia venut com a aliment de banthes per pagar el seu passatge i el d’en
Ben a bord del Falcó Mil•lenari, una
cosa que havia passat ja feia moltes llunyanes eternitats.
El va sorprendre una
mica no haver conegut la Callista en aquell temps, i que no fos algú a qui
havia conegut des de sempre.
Estaven en els
penya-segats que s'alçaven per sobre del Canó del Captaire, amb els vells
macrobinoculars d’en Luke passant de les seves mans a les de la Callista per
contemplar el sorprenentment silenciós i callat avanç d'una filera de banthes
per entre les roques de la vora oposada. Les gegantines i desmanegades bèsties
es movien bastant més de pressa del que es podria haver imaginat pel seu
aspecte, i el vent sec i càlid feia ondular els vels coberts de sorra dels seus
genets mentre els raigs de sol que queien en un angle molt pronunciat sobre
ells arrencaven una infinitat d’encegadors centelleigs als metalls i el vidre.
-Fins ara ningú té
ni idea de com es pot distingir un grup de caça, d'una tribu que està
desplaçant la seva llar a un altre lloc -va dir en Luke mentre la Calista feia
un petit ajust en el focus -. Ningú ha vist mai cries ni joves, i ningú sap si
alguns d'aquests guerrers són femelles o ni tan sols si hi ha dos sexes en el
Poble de les Sorres. Quan veus un grup del Poble de les Sorres, o fins i tot
quan sents els rugits dels seus banthes, el que fas és allunyar-te’n en
direcció oposada al més aviat possible.
- Saps si algú ha
intentat fer-se amic seu?
La Callista li va
tornar els binoculars i va apartar un floc de cabells dels seus ulls. Seguia
vestint el folgat mico gris que havia portat posat en algun somni anterior,
però el seu rostre estava net i lliure de senyals i cicatrius, i semblava menys
tensa i esgotada que abans. En Luke es va alegrar d'això, i es va alegrar de
veure-la feliç i relaxada.
-Si algú ho ha
intentat, no va sobreviure per parlar-ne. -La força del costum va fer que fes
una ràpida ullada al seu costat del canó i a les roques que s'estenien per sota
d'ells. No va veure ni rastre de tuskens, però després de tot això era una cosa
que passava sovint fins i tot quan hi eren -. Un hostaler de Cap d’Àncora va
tenir la brillant idea d'utilitzar-los com a socis comercials, saps? Crec que
volia ficar-se al negoci de la pirateria del desert.... Bé, s'havia adonat que
només atacaven els horts de pika i deb-deb, que són uns fruits dolços que
creixen en alguns oasis, i va destil·lar aigua ensucrada en un alambí per
esbrinar si podia emprar-la per arribar a algun tipus d'acord amb ells. Se
suposa que la destil·lació els va provocar una embriaguesa tan intensa que no
podien ni moure’s, i l'experiència va semblar agradar-los. L'hostaler va
preparar una altra remesa de licor, i els tuskens van tornar i el van matar.
En Luke va arronsar
les espatlles.
-Potser és
senzillament que no els agrada passar-ho bé -va concloure.
Callista es va
tornar cap a ell amb els ulls grisos molt oberts, com algú que acaba de tenir
una revelació.
-Però... Oh, això ho
explica tot! -Va exclamar -. És una pista que ens indica d'on han sortit!
- Què? -Va replicar
en Luke, molt sorprès.
-Són parents del meu
oncle Dro. Odiava qualsevol classe de diversió, entens? Estava convençut que
com a ell no li agradava passar-s’ho bé, ningú havia de passar-s’ho bé.
En Luke va riure, i
tota la duresa diamantina i la fortalesa Jedi del seu cor forjat i temperat en
les tenebres van quedar transfigurades i es van convertir en llum. Va posar en
marxa el lliscador de superfície i el va llançar a gran velocitat sender avall.
- Uf! Això significa
que el teu oncle Dro és parent de la meva tia coolie...
- La qual cosa vol
dir que som cosins llunyaníssims!
En Luke va dur a
terme una exagerada pantomima de reconeixement sobtat, i els dos van riure a
riallades com un parell d'adolescents mentre descendien per la sendera.
-Anem -va dir en
Luke -. Arribarem tard. Ja és més de migdia, i hem d'estar allà a les setze
hores.
L'ombra del
lliscador voletejava darrere d'ells com un mocador gris blavós arrossegat sobre
les roques.
«Les setze hores -va
pensar en Luke -. Les setze hores. Ja és més de migdia, i hem d'estar allà a...
A les 16! »
Va recobrar el
coneixement amb un crit ofegat, com si acabessin de submergir-lo en un bany
àcid de dolor. Tota la rigidesa i els dolors resultats de la seva lluita amb
els androides van caure sobre ell com un mur que s'ensorra, i va haver de
reprimir el gemec que intentava escapar de la seva gola.
- Lloat sigui el
Faedor! -Va exclamar C3PO-. Tenia por que no despertés mai!
En Luke va
aconseguir girar el cap, encara que va tenir la sensació que s'estava trencant
el coll fent-ho. Jeia sobre un munt de mantes i el que semblava material
aïllant sobre d'un banc de treball en el laboratori de muntatge al costat dels
seus antics quarters generals en el despatx del contramestre de la Coberta 12,
un recinte sumit en la penombra, il·luminat únicament per la vacil·lant
claredat groguenca de les llums d'emergència. El trineu antigravitatori surava
a prop de terra al costat de la paret del fons. C3PO estava immòbil al costat
del seu llit improvisat, contemplant-lo amb la tensa immobilitat d'un androide
molt preocupat que ja portava cinquanta quilòmetres de passejades per aquella
habitació de quatre metres, i sostenia la caixa negra d'un equip mèdic
d'emergència a les mans.
- Quina hora és?
-Són les tretze
hores i trenta-set minuts, senyor. -C3PO va posar l'equip mèdic a terra al
costat d’en Luke i el va obrir -. La senyoreta Callista em va informar que havia
tingut una petita ensopegada amb els androides de manteniment de la nau,
senyor, i he de dir que m’esbalaeix i m'escandalitza que ni tan sols la
Voluntat sigui capaç d'induir una conducta tan reprotxable en uns sistemes
mecànics, i em va proporcionar les coordenades per trobar-lo. A més de canviar
l'embenat de la cama, i seguint les seves instruccions, li he administrat un
antixoc i un estimulant metabòlic suau. Però... Francament, senyor, fins i tot
amb un tractament de primers auxilis adequat, considero que no es troba en
condicions d'afrontar els gamorreans, encara que en no ser un androide metge
només puc parlar basant-me en l'observació personal. Com es troba, senyor?
-Com si estigués en
l'últim terç d'una carrera de cent quilòmetres amb un estabilitzador avariat.
-En Luke va baixar el vessant de la cama del seu mico sobre els tres últims
pedaços de perigè que ell o C3PO havien aconseguit trobar -. Crec que necessito
un altre pegat d'aquests, però hauria de ser tan gran com una manta.
Va moure cautelosament
l'espatlla, que havia estat a punt de quedar-se dislocada en la lluita amb els
androides. Els talls de metralla del seu rostre li coïen a causa del
desinfectant, i la carn s'havia inflat al seu voltant i havia desenvolupat una
exquisida hipersensibilitat a qualsevol classe de frec. La seva mà i el seu
braç esquerres, que havien patit cremades a causa dels curtcircuits, estaven
embenats maldestrament i havien estat tractats amb alguna classe d'anestèsic
local que no estava donant grans resultats. La pell de la seva mà dreta s'havia
desprès sense sagnar per mostrar la brillantor del metall que hi havia sota.
-No crec que hi hagi
pegats d'aquestes dimensions disponibles al mercat farmacèutic, senyor.
C3PO semblava
bastant preocupat.
«I té raons de
sobres per estar-ho», va pensar en Luke.
-Em pregunto si el
fotrinador segueix aquí dalt.
-Hi és, i segueix
intacte.
La veu, clara i
límpida, va ressonar dins el cap d’en Luke i les paraules potser haguessin
estat realment audibles, perquè C3PO va replicar a elles.
-Però, senyoreta
Callista, amb maniobra de diversió o sense, l'amo Luke difícilment està en
condicions d'enfrontar-se amb un grup de gamorreans i...
-No, ho hem enfocat
tot malament des del principi -el va interrompre en Luke -. Si la Voluntat pot
programar androides perquè pensin que sóc escombraries que necessiten ser
reciclades, o pot programar gamorreans perquè pensen que la Cray és una
sabotejadora, ja va sent hora que nosaltres també provem sort amb la
programació.
Quan en Luke va
creuar coixejant l'espaiós llindar del celler d'emmagatzematge va veure que hi
havia torxes enceses al voltant de tot el llogaret dels gakfedds. El lloc feia
pudor de fum acre i a una feble pudor que semblava suggerir alguna avaria en el
sistema d'eliminació de deixalles o, com a mínim, un nombre massa reduït de
visites per part dels cada vegada més escassos MSE que continuaven funcionant.
La claredat de l'enorme foguera encesa davant de la barraca central li va
permetre veure que la Matonak estava construint una esplèndida cua de malla amb
plaques de plàstic vermell i blau i cinta adhesiva per reparar motors. L'enorme
truja va alçar la mirada amb un ferotge grunyit quan el prim Jedi i el seu
lluent servent mecànic van entrar en l'anell de llum de les flames.
La Matonak li va dir
alguna cosa, i després va moure una mà indicant-li que avancés cap a ella.
-La gran dama
Matonak pregunta si va ser el seu marit qui l'ha deixat en aquest estat -va
traduir C3PO. La Matonak va llançar un altre seguit de grunyits i esbufecs
guturals -. Afegeix la seva opinió que cap dels dos és particularment
intel·ligent o sexualment competent, encara que la veritat és que no
aconsegueixo veure quina relació pot tenir això amb el que ens ha portat fins
aquí.
-Presenta els meus
respectes a la gran dama Matonak, i digues-li que he descobert un camí que
permetrà que els seus marits i els altres senglars de la tribu es redimeixin a
si mateixos en un combat realment heroic contra enemics dignes d'ells.
La truja es va
aixecar. Els seus ulls verdosos van relluir com joies malèvoles en les seves
conques envoltades de berrugues greixoses.
-Diu que els seus
marits i els altres senglars s'han tornat idiotes i vagues de tant mirar les
pantalles dels ordinadors, i que han descuidat els seus deures cap a la Iribú i
cap a ella. Li quedaria molt agraïda si pogués treure'ls de la seva estúpida
esclavització a la cosa de les pantalles dels monitors, que pensa molt més en
caçar feristeles que a la necessitat que els senglars es comportin com
senglars. Afegeix més detalls que no semblen tenir cap relació amb l'assumpte
que ens importa.
En Luke va reprimir
un somriure, i gairebé va poder sentir l’esbufec de
riure de la Callista en la seva ment.
-Pregunta-li on
podem trobar els seus esposos.
- Darrere de tu,
escòria rebel!
Els senglars
formaven un grup en el llindar. Tenien les mans buides, cosa que en Luke va
agrair profundament. Després d'haver pagat als Jawes amb el cadàver del G-40
perquè tallessin certes línies d'energia, havia temut que els seus bruts
empleats fossin sorpresos amb les mans a la massa.
L’Ugbuz va apartar
C3PO d'una empenta, fent que l'androide caigués a terra amb un considerable
estrèpit metàl·lic. Dos senglars van agafar en Luke pels braços.
-Aquest tall del
subministrament és obra teva, eh? -Va grunyir el gamorreà -. Tu i els teus
sabotejadors rebels...
La Matonak es va
posar dreta.
-Podeu ser braus
guerrers contra un insignificant esguerrat i una màquina parlant que camina -va
traduir C3PO des del terra, tenint força dificultats per fer-se sentir ja que
la seva veu gairebé va quedar ofegada per la tempesta de xiscles de la truja -.
Però quan se us dóna l'oportunitat d'enfrontar-se amb aquests klaggs malparits
i menjasabons, tots sortiu fugint igual que morrts per obeir les ordres
d'alguna cosa que s'amaga darrere d'una pantalla i que mai es deixa veure.
L’Ugbuz va
titubejar. El gamorreà que seguia vivint a l'interior de la seva ment estava
lliurant una clara lluita amb la personalitat de soldat de les tropes d'assalt
creada per l'adoctrinament.
- Però són ordres!
-Va acabar protestant -. És la Voluntat.
-La Voluntat vol que
actueu com autèntics senglars -va intervenir en Luke amb dolçor. Malgrat els
bruts flocs de cabells amarats de suor que li penjaven davant dels ulls i dels
morats que cobrien tot un costat del seu rostre sense afaitar, la seva veu era
la veu, d'un Mestre Jedi, capaç d'obrir-se pas a través de tots els obstacles
fins a entrar en les ments que no estaven prou desenvolupades per poder
resistir-se -. Només essent autèntics senglars podreu ser autèntics soldats de
les tropes d'assalt.
El gegantí senglar
va vacil·lar, i l'expressió del seu rostre va indicar que li faltava molt poc
per retorçar les mans de pura indecisió. En Luke es va girar cap a la Matonak.
-He sentit dir que
la Mugshub se’n riu de tu perquè tens una tribu de nyicris covards que es
neguen a barallar, i que et crida Mami-Tocineta -va afegir.
La Matonak va deixar
escapar un xiscle ple de fúria i, tal com havia esperat en Luke, li va pegar
amb la força suficient perquè hi hagués caigut a terra si els guerrers no li
estiguessin subjectant. Va relaxar els músculs i es va deixar portar per la
inèrcia del cop. La truja, molt enfurismada, va enviar a C3PO fins al llindar
d'una puntada, i després va començar a bufetejar l’Ugbuz i a tots els senglars
que tenia a l'abast de les mans, cridant obscenitats que C3PO va anar traduint
fidelment i amb una sorprenent riquesa de detalls anatòmics des del racó al
qual havia anat a parar.
-Però... Però... És
la Voluntat! -Insistia l’Ugbuz, sense saber què més podia dir i com si aquelles
paraules fossin suficients per explicar-ho tot -. És la Voluntat!
C3PO va traduir el
que la Matonak opinava que l’Ugbuz podia fer amb la Voluntat.
-Però em temo que
això és físicament impossible, senyor -va afegir després.
-Potser la Voluntat
ha canviat -va suggerir en Luke amb la seva veu suau i dolçament irresistible
-. Potser ha trobat una manera que compliu amb el vostre deure com a senglars
lluitadors i que està d'acord amb les intencions de la Voluntat.
L’Ugbuz i els seus
guerrers van arrencar a córrer com un sol gamorreà cap a la gran barraca que
s'alçava a l'altre extrem del celler, amb la Matonak perseguint-los i emprant
la seva veu al màxim de volum mentre ho feia. En Luke es va aixecar d'on
l'havien deixat caure, va ajudar a C3PO a aixecar-se, es va netejar la sang de
la comissura dels llavis i va anar coixejant fins a la barraca.
Va trobar els
gamorreans contenint l'alè al voltant de la pantalla del monitor. Totes les
connexions d'ordinador amb el celler d'emmagatzematge havien estat tallades
feia una hora, però una filera de lletres ataronjades va sorgir de les
profunditats del monitor.
-En consonància amb
les intencions de la Voluntat, pujareu a la Coberta 19 mitjançant l'Ascensor 21
i aniquilareu a aquests pudents fills d'una colla de menjacols, i fins a
l'últim de tots els seus fastigosos morrts amb ells.
L’estampida de
gamorreans que es va llançar sobre la porta va ser tan ràpida que en Luke va
estar a punt d'acabar sent trepitjat.
- Què passa? -Va
grunyir l’Ugbuz. Els dos pseudo-soldats de les tropes d'assalt que havien estat
duent en Luke a coll per poder avançar més de pressa es van aturar al seu
senyal i el van baixar a terra -. Això no és l'Ascensor Vint-i-u.
Els groguencs ulls
porcins del gamorreà van guspirejar amb una espurna de suspicàcia sota la feble
claredat de les llums d'emergència. Tota la coberta estava a les fosques i
l'aire s'havia tornat fred i asfixiant, i havia adquirit una estranya qualitat
opressiva. Cruixits i frecs molt estranys semblaven agitar-se en totes
direccions al seu voltant, i en Luke es va adonar que portava força temps sense
veure ni un sol PU o MSE en acció. L'únic que veia eren els seus cossos
esbudellats, com a víctimes d'un atropellament escampades al llarg dels murs.
C3PO s'havia quedat
immòbil, silueta en el rectangle fosc de la porta del despatx del contramestre
i brillant suaument sota el feble reflex de les llums que penjaven del bastó
d’en Luke.
-Informe
d'intel·ligència.
En Luke va anar
coixejant fins l'androide i va posar la mà sobre l'espatlla de metall daurat
per portar-lo a través del magatzem contigu al despatx.
El trineu
antigravitatori estava esperant allà. Les cèl·lules del G-40 i dels
androides-serp que en Luke havia destruït havien servit per incrementar el seu
subministrament d'energia, i el trineu surava a tres metres per sobre del sòl.
- Estaràs fora de
perill?-Va preguntar en veu baixa.
-No em passarà res,
amo Luke. Mentre romangui dins del perímetre programat en els rastrejadors, els
Jawes no poden molestar-me. Però li suggereixo que pagui als Jawes abans que el
nivell d'energia disminueixi prou perquè el trineu baixi una mica més.
La plataforma ja
havia baixat més de mig metre. Fins i tot amb els dos rastrejadors que C3PO
havia reprogramat perquè atordissin als Jawes, així que el trineu amb la seva
càrrega de robots desactivats quedés a dues altures de Jawa del sòl, la
distància màxima a la que podia arribar un Jawa pujant a les espatlles d'un
altre Jawa, els petits lladres trobarien una manera de cobrar pel seu compte.
En Luke ja podia veure l'aglomeració de siluetes embolicades en túniques
marrons agrupades a la porta que feien els seus càlculs mentre intercanviaven
veloços murmuris amb les seves estridents veuetes infantils.
- Hi ha cap
problema?
El més diminut dels
Jawes es va apressar a anar cap a ell, es va tirar de cara a terra i va besar
les botes d’en Luke.
-Vam fer tot
possible, gran senyor, tot possible nosaltres vam fer. -El Jawa es va
incorporar. Era el que en Luke havia rescatat de la trituradora, i al qual
havia posat el sobrenom mental de «Baixet». Un parell d'ulls groguencs cremaven
com cuques de llum dins de l'abisme negre del seu caputxó -. Vam anar als llocs
que vas dir a nosaltres, tallar tractem els cables que a nosaltres ens vas dir.
El Jawa va estendre
les mans cap a ell, i en Luke va torçar el gest. Els dits semblants a urpes
estaven ennegrits per les cremades i cobertes de butllofes. Altres Jawes van
anar cap a ell i van estendre els seus braços, oferint-li una espantosa i impressionant
evidència de les lesions sofertes.
-És veritat, Luke.
-La veu de la Callista va ressonar suaument al seu costat -. Els cables que
porten energia a la Cambra de Càstig no només estan blindats, sinó que també
estan protegits mitjançant trampes. Un Jawa va morir intentant entrar, i dos
més han quedat greument atordits. No podem tallar l'energia de la graella.
- Alguna cosa més
haver? -Va preguntar Baixet -. Nosaltres canviar a tu sis-cents metres cable de
plata, cèl·lules d'energia A Telgorn mida 14, 30 cèl·lules mida D Loronar per
carcasses impulsores i circuits òptics de dos Cibots Giraroda Multifuncions
Galàctica.
En Luke amb prou
feines el va sentir. Tenia fred, i va sentir el murmuri ofegat del pànic sota
els ossos del seu pit. La Cray seria portada a la seva execució en menys d'una
hora, i la graella de la Cambra de Càstig seguia funcionant. La seva ment va
treballar a tota velocitat, intentant formar nous plans i adaptar-los a les
noves circumstàncies.
-Vint tamany A
Telgorn -el va apressar Baixet -. És tot que tenim nosaltres. Sense ells haurem
de buscar temptejant en la foscor com cucs cecs a la roca, gran senyor, però
per ser tu gran senyor nosaltres oferir tracte especial...
-Trenta de la mida A
-va dir en Luke, recuperant-se i sabent sobtadament el que havia de fer. Si els
Jawes afirmaven tenir vint cèl·lules de la mida A, això significava que tenien
amagat un mínim de quaranta-cinc -. I trenta de la mida D, i trenta metres de
cable reversor blindat, a canvi dels Giraroda multis. Si voleu la resta, haureu
de fer una altra feina per a mi.
- Tot resta del tot?
Mitja dotzena de
caps encaputxats es van tornar i un Jawa va fer un pas cap a la negra ombra
flotant del trineu, i els dos rastrejadors van girar a l'uníson amb una espurna
de lents amenaçadores. El Jawa va retrocedir els vuit centímetres exactes
necessaris per quedar fora del radi d'abast dels rastrejadors. En Luke va
comprendre que hauria de tancar el tracte de pressa o les seves mercaderies
acabarien sent adquirides fins i tot abans que tornés amb la Cray i en
Nichos..., suposant que pogués tornar amb la Cray i en Nichos.
-Tota la resta -va
dir -. Treball fàcil. Senzill.
-Al teu servei, gran
senyor, oh, sí, gran senyor –van somicar els Jawes a cor.
Es varen apilotar al
seu voltant agitant les seves mans i braços cremats. Alguns havien estat
embenats amb parracs i tires d'aïllament o uniformes i en Luke es va preguntar
si C3PO correria molt perill en el cas que l’enviés a la infermeria per portar
desinfectants, però va acabar decidint que seria massa arriscat fins que la
Cray estigués fora de perill.
-Fer qualsevol cosa
-va prometre Baixet -. Matar tots els guàrdies grans. Robar els motors.
Qualsevol cosa fer.
-D'acord -va dir en
Luke -. Vull que recorregueu tota la nau, entesos? Aneu per tota la nau, i
porteu-me als tripodals i fiqueu-los en una sala. Sí, fiqueu a tots els
tripodals al menjador i assegureu-vos que no surtin d'allà... No els feu mal i
no els mateu, i res de lligar-los. L'únic que vull és que els porteu allà amb
molta delicadesa i que els poseu aigua per beure. D'acord?
El Jawa va saludar.
La seva túnica pudia com un pou de gondars.
-D'acord, gran
senyor. Tot d'acord, tot bé. Tu pagar ara?
-Porteu les
cèl·lules d'energia a l’Ascensor Vint-i-u i us donaré la meitat del promès. -En
Luke va intentar no pensar en el poc temps que quedava entre el moment actual i
les setze hores. La Cray seria executada, i ell havia de jugar a tractant de
ferralla amb els Jawes -. I afanyeu-vos.
-Nosaltres ja allà,
gran senyor. -Els Jawes es van allunyar a tot córrer per entre la foscor -.
Nosaltres ahir ja allà!
Els rastrejadors
suspesos des del terra van girar i van brunzir, deixant penjar les seves pinces
de captura amb la cega desaprovació d'un autòmat.
En Luke es va
recolzar en el seu bastó. Estava tremolant de fatiga.
- Creus que podràs
quedar-te aquí només una estona més sense que et passi res?
-I tant que sí,
senyor. I si em permet dir-ho, senyor, ha tingut una idea realment molt
brillant.
En Luke va treure
els controls del trineu de la seva butxaca i el va baixar fins a terra. Era
conscient que l'olor dels Jawes es va anar tornant més intensa a la sala quan
va baixar la planxa posterior, sostenint-se feixugament en equilibri sobre el
costat del trineu per treure d'ell el Tredwell esventrat i els dos androides
serp Giraroda.
-D'acord -va dir,
tancant la planxa amb un cop sec -. Serà més difícil de vigilar, però necessito
el trineu. Creus que els rastrejadors poden aconseguir-ho?
-Durant un temps,
senyor. -L’androide semblava una mica preocupat mentre escrutava aquelles
ombres impenetrables, que no eren del tot impenetrables per als seus receptors
òptics sensibles a la calor -. Encara que he de dir que aquests Jawes són
diabòlicament astuts.
La veu de la
Callista va sorgir de les ombres, venint del lloc en què en Luke havia tingut
la sensació que es trobava durant tota la conversa, prou lluny, i només prou, i
ni un centímetre més, per no poder ser vista.
-Bé, doncs el nostre
bàndol té molta sort que en Luke també sigui diabòlicament astut.
I en Luke va sentir
com d’orgullosa que estava d'ell d'una manera tan palpable com si acabés de
fregar-li amb la mà.
Els Jawes eren a
l’Ascensor 21 amb les cèl·lules d'energia quan en Luke i les seves suorosament
odoríferes forces van arribar allà. En Luke pilotava el trineu antigravitatori,
agraint enormement no haver de sostenir-se sobre els seus peus perquè ja
començava a sentir l'insidiós avanç de l'esgotament i el dolor. «Maledicció...
-Va pensar -. Però si només fa unes hores que em vaig administrar aquesta nova
dosi de perigè! »
Va fer un cop d'ull
al cronòmetre col·locat sobre les portes de l'ascensor. Eren les quinze i vint.
Una suau veu de contralt va baixar surant gràcilment pel conducte de l'ascensor
des d'algun dels pisos de dalt.
-Tot el personal ha
d'anar a les pantalles d'observació de les sales de la seva secció. Tot el
personal ha d'anar a les pantalles d'observació de les sales de la seva secció.
El no fer-ho serà considerat...
L’Ugbuz i els seus
guerrers van girar automàticament sobre els seus talons. En Luke va baixar d'un
salt del trineu, torçant el gest mentre trontollava en el moment d’aterrar, i
va agafar el capità pel braç.
-Aquesta ordre no és
aplicable ni a vostè ni als seus homes, capità Ugbuz.
El senglar va
arrufar laboriosament les celles.
-Però el no
presentar-se serà considerat com un acte de simpatia amb les intencions dels
sabotejadors.
En Luke va
concentrar la Força sobre la diminuta massa de foscor plena d'emocions en
conflicte que era aquella ment pertorbada i dividida.
-Se li ha encomanat
una missió especial -li va recordar -. Ha de complir el seu destí com un
senglar de la tribu dels gakfedds, i només així podrà servir a les autèntiques
intencions de la Voluntat.
«Que fàcil devia
resultar-li a Palpatine manipular als homes usant únicament aquestes paraules i
aquests pensaments», va pensar amb amargor quan va veure com l'alleujament
s'estenia pels ulls del senglar.
I que fàcil devia
resultar a qualsevol que emprés aquella manipulació tornant-se addicte a
aquesta somrient onada del poder satisfet, va afegir en Luke mentalment per si
mateix quan el capità de les tropes d'assalt va moure una mà ordenant als seus
seguidors que tornessin a les portes obertes del pou.
Uns quants minuts
suficients per unir totes les cèl·lules d'energia en sèrie i connectar-les als
feixos de suport del trineu mitjançant les llargues serps verdes i grogues dels
cables reversors. Si forçava les seves percepcions al màxim, en Luke podia
sentir les respiracions i batecs dels cors dels sentinelles dels nivells superiors
del conducte. La feble claredat del seu bastó li va mostrar les zones foses
creades pels rebots que havien fet impacte en les parets del conducte, i les
cicatrius negres escampades al voltant de les portes de l'ascensor sobre el
qual els klaggs havien fet pràctiques de punteria. El trineu antigravitatori
pujaria molt a poc a poc, i els gakfedds serien uns blancs molt fàcils.
Ja eren les quinze i
vint-i-cinc.
En Luke va treure la
bola de guia del fotrinador de la seva butxaca. Va moure l'interruptor
d'activació i mentre ho feia va desplegar els seus sentits encara més lluny,
concentrant la seva audició en el buit del conducte i resant perquè la graella
d’enclisió no hagués cremat els circuits del vocalitzador.
- Nichos!
El crit venia de
lluny i estava embolicat en ecos que el reduïen a un gemec mig inaudible, però
així i tot en Luke el va sentir i va percebre l'espantosa tonalitat de terror,
desesperació i fúria que ho impregnava. L'alè va semblar quedar-se dolorosament
encallat a la gola quan va sentir, mig va sentir, potser només mig va percebre,
el frec i l'estrèpit de les botes i el xiuxiueig d'una porta.
- Nichos, maleït
siguis... Actua com un home si és que encara te'n recordes!
I, de sobte i més a
prop, la veu d'un sentinella.
- Què és això?
En Luke no va sentir
res, però una altra veu gamorreana va parlar passats uns moments.
-Aquesta maleïda
escòria de les basses està aquí dalt... Els pudents gakfedds han aconseguit
pujar!
Un soroll ensordidor
de peus que fugien a la carrera.
- Ara!
En Luke va connectar
els activadors dels motors del trineu en el mateix instant en què dos gakfedds
l'empenyien fins a deixar enrere la vora i fer-lo entrar en el conducte del
pou. El trineu es va balancejar i va oscil·lar com un pot de rems en un
torrent. En Luke va anar graduant el nivell d'energia en una lenta corba
ascendent mentre els succedanis de soldats de les tropes d'assalt s'anaven
pujant al trineu. Era horriblement conscient de la fosca caiguda de vuitanta
metres o més que hi havia sota seu. El trineu es va enfonsar una mica sota el
pes dels senglars, però de seguida es va estabilitzar i va deixar de baixar. El
pou transmetia pocs ecos, però si tancava els ulls i forçava els seus sentits
fins als límits en Luke podia sentir als klaggs maleint mentre seguien al
fotrinador a través de sales i magatzems sumits en el silenci i il·luminats
únicament pels gairebé invisibles circuits lluminosos de les llums
d'emergència. Després, com un alè dins la seva ment, gairebé va poder sentir la
reverberació del riure silenciós de la Callista mentre maniobrava el
rastrejador que avançava per davant d'ells, impulsant-lo amb tanta facilitat
com un nen empeny un globus.
I la veu de la Cray
va tornar a arribar pel conducte, maleint amargament l'home que no podia
ajudar-la mentre la portaven cap a la seva mort arrossegant-la pels
passadissos.
«No -va pensar en
Luke amb desesperació mentre anava incrementant el creixement lent de l'oferta
d’energia als feixos repulsors -. No, no, no... »
Els motors van
brunzir durant un moment, lluitant desesperadament contra un pes dues vegades
superior al seu límit de capacitat sobre una columna de gravetat que ja era
dotzenes de vegades més alta del màxim ascensional que s'havia pres en
consideració quan van ser concebuts.
En Luke va tancar
els ulls i va recórrer al poder de la Força.
Concentrar, dirigir
i llançar l'energia resplendent de l'univers a través d'un cos que estava a
punt de sucumbir a la fatiga i una ment ennuvolada per un creixent dolor era
cada vegada més terriblement difícil. En Luke va haver de fer un esforç gegantí
per convertir en un poder tan nítid com el centelleig d'una joia les
silencioses energies de les estrelles, l'espai i els vents solars, i fins i tot
les de les criatures suoses, pudents, enfurismades i, desesperadament confuses
que s'amuntegaven al seu voltant, ja que la Força també era part d'elles. La
Força era part dels tripodals, dels Jawes, del Poble de les Sorres, dels
kitonaks... Tots ells posseïen la Força, la potència enlluernadora de la Vida.
Concentrar-se era com
tractar d'enfocar la llum a través d'un vidre brut i ple de deformacions. En
Luke va intentar aclarir la seva ment i expulsar d'ella tot allò que pogués
recordar-li a la Cray, en Nichos, la Callista..., i a ell mateix.
I el trineu i la
seva càrrega va començar a ascendir lentament.
«El conducte de
l'ascensor i pujar, res més -va pensar en Luke -. Són les úniques coses que
existeixen. »
No hi havia ni abans
ni després. Com una fulla lluent ascendint en la foscor...
Els crits dels
klaggs es van fer més ensordidors.
En Luke va clavar la
mirada al llindar il·luminat per la llum ataronjada de les torxes que anava
descendint cap a ells, contemplant-la com si fos un indicador que no tenia res
a veure amb el cos o l'ànima de l’Ànakin Skywalker, i va preparar la seva mà
sobre els controls dels feixos repulsors. «Llestos, els molt idiotes ara
saltaran sobre les espatlles del qui tenen davant per ser els primers a arribar
a les portes...»
Això faria bolcar el
trineu i provocaria que tots es precipitessin al llarg de gairebé cent metres
de conducte, però en Luke no podia interrompre la seva concentració el temps
suficient per dir-ho. El que va fer va ser frenar encara més el fluir de la
seva ment i accelerar les seves percepcions, manipulant els quatre feixos
repulsors del trineu per separat per compensar la sacsejada quan, just en el
moment en què en Luke havia previst que passaria, els gamorreans van saltar, es
van agafar i es van muntar els uns sobre les espatlles dels altres per ser els
primers a creuar el llindar, cridant, llançant malediccions i agitant destrals
i canons portàtils sense prestar cap atenció a la manera com en Luke executava
maniobres que haurien fet empal·lidir a qualsevol tècnic en transports, el
trineu es va agitar i va oscil·lar bojament d'un costat a un altre, però ningú
va caure. Els gakfedds, acceptant el que gairebé era un miracle de navegació
amb tanta despreocupació com si fos una cosa que passés cada dia, ja havien
baixat del trineu i s'havien esfumat quan un autèntic comandant encara no els
hauria permès ni posar-se drets per considerar-ho altament perillós.
En Luke, panteixant,
tremolant, sentint un fred terrible a cada extremitat i la cremada de la suor
en els seus talls i esgarrapades, va calcular el decreixement del flux
d'energia perquè encaixés exactament amb la seva partida, evitant així que el
trineu sortís disparat a través del final del conducte, i després va dirigir el
transport considerablement alleugerit cap al vestíbul de guàrdia il·luminat per
torxes de la Coberta 19. Va agafar el seu bastó i va rodar sobre el costat,
sentint-se massa esgotat per baixar la planxa posterior. Després es va quedar
immòbil a terra i va intentar resistir la implacable onada de la reacció i la
debilitat de resultes d'haver invocat una quantitat de la Força molt superior a
la que podia manejar en la seva situació actual.
El cronòmetre de la
paret indicava que eren les tretze hores i cinquanta minuts.
«La Cray -va pensar,
empassant una profunda glopada d'aquella atmosfera asfixiant i saturada de fum
-. La Cray... I la Cray m'ajudarà a salvar la Callista. Després pagaré molt car
tot això. »
Es va posar dempeus.
«Ara.»
En certa manera,
concentrar la Força sobre el seu cos i fer anar energies des de l'exterior del
seu ésser, canalitzant a través de músculs que cremaven amb les toxines de la
fatiga i la infecció i d'una ment que només desitjava descansar, li va resultar
encara més difícil que el que acabava de fer. Però en Luke també va superar
aquest obstacle i va avançar amb l’àgil energia d'un guerrer, sent amb prou
feines conscient del maldestre pes de la cama lesionada i la incomoditat del
bastó.
I el passadís va
vibrar al seu voltant amb la sobtada cacofonia de la batalla.
En Luke es va
enganxar a la paret una fracció de segon abans que una confusa massa de
gamorreans sorgís al passadís per davant d'ell, cridant, llançant cops i
espasades, disparant gairebé a boca de canó amb desintegradors els feixos
rebotant bojament o obrin llargues cremades en els murs, o estripant-se els uns
als altres amb els ullals i les curtes i gruixudes urpes. Després van arribar
els crits, estridents com el grinyol del metall i la lona trencant-se, i les
gotes de sang que coïen com partícules de coure calent a la deriva en l'aire.
En Luke es va ajupir, va girar la cantonada i va arribar al cor de la contesa,
però no va veure ni rastre de l'uniforme verd que la Cray havia estat portant o
de la seva cabellera daurada i sedosa com una panotxa de blat de moro. Una
visió malson de la Cray dessagnant-se a terra d'algun corredor va creuar
veloçment pel seu cervell. Un instant després la Callista va cridar el seu nom
des de la porta d'un passadís d'encreuament, i en Luke va arrencar a córrer cap
a ella mantenint-se el més enganxat possible a la paret i gairebé sense sentir
el dolor que intentava serrar la cama.
- Per aquí!
-Tot el personal
s'ha de presentar a les sales de la seva secció -va anunciar la veu del sistema
de comunicacions, sobtadament nítida i potent.
«Aquesta part de la
nau encara segueix viva -va pensar en Luke-. La Voluntat aquí... »
-Tot el personal ha
de presentar...
- Luke!
En Luke es va aturar
amb un cruixit de soles després de girar una cantonada, i es va trobar davant
dels dos panells negres d'una porta tancada sobre la qual estava escrit càstig
2 i sobre de la llinda brillava una llumeta ambarina. En Nichos estava al
costat de la paret tan immòbil com una estàtua de plata brunyida, amb la
desesperada agonia dels seus ulls sent l'única cosa viva que hi havia en tot el
seu rostre.
Davant hi havia un
soldat humà amb armadura completa i en les mans sostenia una carrabina làser
preparada per fer foc.
-Queda't on ets,
Luke -va dir la veu d’en Triv Pothman. El casc l'alterava tornant-la
metàl·licament inhumana, però en Luke la va reconèixer tot i això -. Ja sé que
sents lleialtat cap a ella, però és una rebel i una sabotejadora. Si te'n vas,
podré testificar en favor teu.
-No és una rebel,
Triv. -En Luke va examinar el passadís amb els ulls i la ment i no va detectar
ni un sol fragment de metall solt, ni tan sols un MSE esbudellat o una safata
de menjador -. Ja no hi ha rebels. L'Imperi ja no existeix, Triv. L'Emperador
ha mort.
En Luke era
literalment incapaç de pensar que li quedessin les reserves d'energia
suficients per arrencar la carrabina dels dits d’en Pothman emprant la Força.
La lectura digital
va canviar a 1556 sobre la porta i la llum ambarina va començar a parpellejar
en una sèrie de picades d'ullet vermellosos. En Triv va titubejar, però quan va
tornar a parlar ho va fer en un to idèntic al que havia emprat abans.
-Ja sé que sents
lleialtat cap a ella, però...
-Fa molt temps
d'això.
En Luke va desplegar
la seva ment i va buscar una entrada que li permetés introduir-se en el cervell
d’en Triv, com si estigués intentant travessar físicament el plàstic del casc que
convertia el seu rostre en una cara de gos i la vigilant foscor que blindava
els seus pensaments. Estaven separats per sis metres de distància. Esgotat,
buit per dins i amb la vista ennuvolant-li per esdevenir un túnel grisenc, va
tractar desesperadament d'acumular la quantitat de Força suficient i no ho va
aconseguir, i va comprendre que en Triv acabaria amb ell d'un tret abans que
hagués pogut recórrer tres metres..., i en Luke ni tan sols estava segur de
poder arribar tan lluny.
-L'Imperi et va
abandonar -va dir en veu baixa i suau-. Et vas quedar només per poder ser tu
mateix. Perquè fessis el que volguessis: cultivar un hort, brodar flors sobre
les teves camises...
En Luke gairebé
podia sentir la veu estrident de la Voluntat udolant en la foscor que havia
envaït la ment d’en Triv. «Els Jedi van matar la teva família. Van descendir
sobre el teu poble durant la nit, van matar als homes en els buits entre les
cases, van agrupar a les dones i les van portar sota dels arbres...... vas
fugir en la foscor, trontollant i ensopegant en el fang i les rieres... »
- Te'n recordes de
com el teu capità i els altres es van matar entre si? -Va preguntar en Luke,
conjurant les ombres verdes del refugi i les llampades blanques d'aquells 45
cascos col·locats sobre un tauler, el cruixit de les fulles sota els peus i
l'olor de fum que produïen-. Recordes el campament que vas organitzar, i de la
praderia al costat del rierol? Vas viure allà durant molt de temps, Triv. I
l'Imperi va desaparèixer.
-Ja sé que sents
lleialtat cap a ella, però...
«Lianes. La terra.
Un rèptil diminut amb plomes com joies multicolors recollint una engruna de pa
llançada sobre el llindar. L'olor de la riera. »
La realitat del que
havia existit. Els anys de pau.
-És una rebel i una
saboteja...
La veu d’en Triv es
va anar debilitant a poc a poc fins esvair-se en el silenci.
«El que havia
existit en realitat», va pensar en Luke. L'hi va oferir a Triv Pothman, records
lluminosos d'un lloc i d'un temps; records de totes aquelles coses que ell
mateix havia vist i conegut, com una llesca de claredat solar obrint-se pas a
través de la cinta sense fi digitalitzada que hi havia dins del cervell d’en
Pothman.
La llum col·locada
sobre la porta va accelerar el seu parpelleig. 1559.
- Oh, per tots els
condemnats reblons del cel!
Triv Pothman va
girar sobre si mateix i va tirar dels anells de tancament de les portes. En
Luke va saltar cap a ell i es va afanyar a ajudar-lo. Els anells es mantenien
immòbils, negant-se a cedir tan tossudament com si estiguessin sent subjectats
des de l'altre costat dels panells, o com si la Voluntat estigués subjectant
des de l'interior de les parets. En Nichos els va agafar i va començar a tirar
d'ells, fent-los girar amb la sobtada i inexorable força mecànica d'un
androide. Els segells es van trencar amb un xiuxiueig d'aire.
- Es resisteix! -Va
cridar en Nichos mentre tirava de la porta per obrir-la, i el cert era que la
pesada fulla d'acer tirava visiblement dels seus dits-. Està intentant
tancar...
L'espasa de llum
d’en Luke va cobrar vida amb un brunzit a les mans. La Cray estava emmanillada
entre dos pals, el rostre blanc pel xoc i l'esgotament sota el pissarrós
resplendor opalí de l'estranya claredat de la graella.
- És massa tard! -Va
cridar. En Luke va avançar coixejant i trontollant i va llançar una ganivetada
contra l'acer que li immobilitzava els canells-. És massa tard, Luke!
En Luke va utilitzar
les seves últimes reserves d'energia per assestar un cop mental a la graella:
avaria, connexió defectuosa, un salt crucial d'energia que no arribava a
produir...
I un llampec
encegador li va travessar el panxell de la cama ferida com una agulla al
vermell blanc mentre la Cray el treia a ròssec del cubicle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada