CAPÍTOL 40
DESPERTAR
En Kale
va caure en absolut silenci.
En Trig
va observar com queia, com es feia cada vegada més petit fins a no ser res més
que una llàgrima a l'espai. Mentre la penombra l’engolia, les tènues llums que
envoltaven la turbina il·luminaven parcialment la seva silueta. Llavors en Trig
va veure allà baix una cosa que no havia vist abans.
Cares que
miraven cap amunt.
Milers de
cares.
Estaven
-com devien haver estat tot el temps- apinyades en el fons, a banda i banda de
la turbina, com si els hagués arrossegat el fantasma del seu ara absent murmuri.
Tot i la impressió, de la reacció retardada al que acabava d'ocórrer, en Trig
va saber què estava veient.
Era la
tripulació original del destructor.
Li
cridaven a ell com si fossin un únic ésser.
En aquell
precís instant, el cos d’en Kale va impactar contra la turbina i va rebotar, va
caure de costat i va desaparèixer entre la voràgine de cossos. El so resultant
va ser un crit encara més intens, com una única entitat que despertava amb una
consciència animal massiva, una consciència que poques vegades anava més enllà
de les necessitats físiques immediates. La seva respiració arribava fins a ell
en glopades invisibles d'una humida calidesa i la seva fam impregnava l'aire
com la temperatura que puja abans de la tempesta.
«Em veuen.»
Ja havien
començat a estirar els braços cap a ell i els seus gemecs eren cada vegada més
agressius, augmentaven de volum i intensitat fins a trobar una ona constant que
ara ja li resultava familiar.
Avançaven
trontollant i alguns d'ells fins i tot intentaven enfilar-se pels laterals de
la turbina en un esforç per apropar-se més a ell. Alguns semblaven subjectar
coses, però al principi en Trig no va veure de quins objectes es tractava.
Quan va
començar a retrocedir pel conducte de ventilació, pensant que almenys podia
posar-se a cobert per avaluar les seves opcions, van començar a disparar.
Li
disparaven a ell i la seva punteria era mortalment precisa. Abans de poder
arrossegar-se dins, en Trig va notar que el conducte es movia i es deixava anar
davant seu, desprenent-se de l'estructura i llançant-lo a l'exterior. Va
lliscar per la boca del conducte sense poder agafar-se a res, i durant un
moment va caure al buit com si fos el ressò de la trajectòria que havia seguit
el seu germà.
Va impactar
amb força sobre la passarel·la i el cop el va obligar a encongir-se pel dolor
que li pujava pels turmells i les cames. En Trig es va agafar a ella amb força
i els seus dits es van aferrar al fred enreixat, al qual es va pegar amb tot el
seu cos. Ara sentia i escoltava els trets dels blàsters, que ressonaven a
l'espai que l'envoltava. Un d'ells va estar a punt de donar-li, i només va desitjar
que el tret el matés abans de caure sobre aquella llunyana massa de mans
esteses i boques que grinyolaven.
Volia
morir abans que allò passés.
Al seu
voltant la passarel·la tremolava amb els impactes dels blàsters. Les estelles
de duracer li donaven a la cara com diminutes i fredes partícules de velocitat
pura. Ja no era capaç de pensar amb claredat, i allò potser podia explicar per
què no va reaccionar immediatament quan va veure al Han i a Chewie mirant-lo
des de l'altre extrem de la passarel·la.
«Han
hagut de baixar ara del pont de comandament -va pensar la ment atordida d’en
Trig -. Suposo que les coses tampoc han anat molt bé allà dalt.»
Definitivament,
en Han l'havia vist. En Trig ho sabia perquè gesticulava frenèticament, encara
que no entenia si volia dir-li que seguís endavant o que es quedés quiet.
Mentrestant, quin era el pla exactament? Tant en Han com Chewie tenien blàsters,
però dues armes gairebé no significaven res contra el bombardeig a què estaven
sent sotmesos -si haguessin estat tan desarmats com en Trig hauria estat el
mateix -. I cap d'ells semblava voler aventurar-se de nou a la passarel·la enmig
de tot allò, i en Trig tampoc els culpava.
En Trig va
aclucar els ulls. En Han gesticulava amb més desesperació encara, cridant amb
tota la força dels seus pulmons. Assenyalava amunt, amunt, que en Trig va
tornar el cap va veure que l'última secció del conducte de ventilació estava
solta i que es balancejava cap endavant i cap enrere.
Del seu
interior sortien unes mans.
En Trig
va pensar en la muntanya de cadàvers a l'altre costat del conducte i de com
havien començat a reviure quan s’hi havia enfilat per ella.
«M'han
seguit fins aquí.»
Va
observar amb terror mut i sufocat com el propietari d'aquelles mans lliscava
pel conducte. Era un soldat imperial. La seva cara morta estava encesa per l'ànsia.
Li va cridar directament a Trig, es va moure cap endavant i cap enrere en
l'interior del conducte desprès, va perdre l'equilibri i va caure al buit,
movent les mans amb fúria mentre passava al costat d'ell de camí a la foscor.
Després d'ell van caure tres soldats imperials, retorçant-se, precipitant-se
com l'horrible i crescuda prole d'un ovipositor increïblement fèrtil.
La secció
del conducte va tornar a balancejar-se, i aquella vegada en Trig es va adonar
que el que fos que estigués dins estava esperant que el conducte s’arquegés cap
endavant abans de saltar, per poder usar-lo com a trampolí per propulsar-se i
arribar-hi. El cos es va abalançar sobre ell, massa ràpid com perquè en Trig li
veiés la cara, el va empènyer contra la paret i en Trig va notar uns dits com
urpes que li esgarrapaven el tors.
La cosa
va tancar el puny al voltant de la cama.
I aquella
vegada es va agafar bé.
En Trig
va mirar cap avall. Durant un instant l'únic que va veure va ser aquell sac de
carn moradenca i sense vida que una vegada havia estat la seva cara; el va
mirar fixament i va veure marques d’arracades arrencades, forats al voltant de
la seva boca. Quan la va obrir, en Trig encara va poder veure la brillantor de
l'acer que li travessava la gola, l'espasa que en Kale li havia clavat feia mil
anys, o això li semblava.
Era l’Aur
Myss.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada