CAPÍTOL 28
COSES QUE NO S'OBLIDEN
Van
començar a creuar l'hangar sense dir una paraula.
En Han
anava primer amb l'únic blàster que tenien. Chewbacca i ell semblaven saber on
anaven, i en Trig els seguia arrossegant-se amb pas mandrós. De tant en tant el
wookiee girava el cap i grunyia com si ensumés l'aire i no li agradés l'aroma
que percebia, i en Han deia: «Sí, ja ho sé», però van seguir avançant.
El silenci
era com un núvol negre suspès sobre ells. L'únic soroll que se sentia era el
ressò de les seves botes contra el vast sòl d'acer, i a l'exterior, els
grinyols del destructor estel·lar surant en el buit de l'espai. Si no fos per
això, el silenci seria total. Només accentuava la mida de la nau i el buit
infinit que els envoltava.
En Trig
l'odiava.
Amb
semblant silenci la seva ment vagava, encara que «vagar» era una paraula massa
suau. La seva ment corria desbocada, donava salts en el seu crani com un
llunàtic que ha matat a tota la seva família, parant-se aquí i allà per rumiar
un crim truculent o un altre.
«Per què
estic pensant així?»
Però
sabia exactament per què.
Va
recordar la cosa que l'havia envestit en sortir de la càpsula de salvament, la
cosa de la qual encara no havia pogut parlar a ningú, ni tan sols al seu germà.
Aquella cosa de la càpsula era un pres, un humà, i portava uniforme de pres,
però les circumstàncies l'havien convertit en una cosa totalment diferent. La
seva cara somorta i inflada i els seus ulls negres i enfonsats encara eren
vagament humans, però va saltar de la càpsula amb un crit que definitivament no
era humà. Es va abalançar sobre el seu coll i els reflexos d’en Trig van ser
l'únic que li ho va impedir.
S'havia
donat mitja volta per endinsar-se al passadís colant-se en un conducte de
manteniment i s'havia enganxat a la paret interior mentre la cosa queia al buit
amb un crit frenètic i ensordidor. I llavors, agafat a l'interior del conducte
i mentre se li entumien els dits, en Trig va sentir com impactava al fons del
conducte amb un cruixit, la respiració entretallada i encara famolenca,
intentat incorporar-se per atrapar-lo.
Pensava
en aquell pres, amb com d’horrible que resultava, una vegada i una altra, i es
va convèncer que era millor que pensar en l'altra cosa.
La cosa
que trontollava pel lloc de comandament cap al pou d'acoblament.
La cosa
amb la cara del seu pare.
Aquella
cara inflada i dividida que penjava del crani de la cosa com una màscara mal
posada que quedava tirant als ulls. La ment d’en Trig es va negar a eliminar
aquella imatge. Va seguir pensant en la manera com li havia somrigut, com si el
reconegués. Igual que la resta de guàrdies i presos.
«No era
pare -es va dir -. En Kale va dir que no era ell i tu també ho vas veure. El
pare està mort, li vas dir adéu. Fos el que fos aquella cosa, no era el pare.»
I gairebé
s'ho va creure.
Gairebé.
Però els
ulls...
Els ulls
del seu pare sempre havien estat el seu tret més destacable, aquells iris blaus,
apagats i sembrats de taquetes daurades, les pupil·les negres i inquisitives,
la seva vivesa i claredat, com t’analitzaven, fent-te sentir l'única persona de
l'habitació. A Trig sempre li havia agradat parlar amb el seu pare, ell sempre li
feia riure amb només mirar-lo.
Aquella
cosa tenia els ulls del seu pare.
Darrere
d'ell, en Trig va creure sentir alguna cosa movent-se per l'hangar principal
del destructor i es va donar ràpidament la volta per observar. Notava la sang
bategant-li en les puntes dels dits. Allà no hi havia res, però havien
recorregut un llarg camí de duracer i al lluny, a l'altra banda, gairebé
imperceptibles, es veien les siluetes arraulides del seu germà i de la doctora
Cody.
«Vaig a
tornar-me boig», va pensar, i la idea no li va atemorir en absolut; en realitat
era gairebé un alleujament. Durant els últims dies havia perdut el control de
les coses, i el que havia vist només ho havia fet més palpable. Estava boig,
estava clar, i per què no? Quina altra cosa podia passar-te quan els morts
tornaven a la vida i intentaven llançar-se sobre el teu coll?
I si
l'home mort fos el teu pare?
«Però en Kale
va dir...»
- En Kale
s'equivoca -va murmurar -, s'equivoca. - I va assentir al so de les seves
pròpies paraules, perquè estar boig implicava dir la veritat. No has de fer
veure que estàs bé, i això és bo.
Va tornar
a sentir aquell vagareig furtiu darrere d'ell i es va tornar, però allà seguia
sense haver-hi ningú. Ni tan sols veia al seu germà i a la doctora Cody a
l'altre costat de l'hangar. La distància i la falta de llum havien absorbit les
seves siluetes. O potser la cosa que els estava seguint ja se’ls havia menjat i
estiguessin morts també, el que significava que en Trig tornaria a veure'ls
aviat, no?
Al final,
la malaltia els ressuscitaria. Al final, la malaltia podria acabar despertant a
tothom.
En Trig
va començar a sentir que s'enfonsava en una banyera calenta i profunda. L'oïda
se li anava apagant, la vista distorsionava els contorns de les coses fins que
semblaven ombres a l'hangar. No era d'estranyar que l'Imperi hagués abandonat
aquell destructor estel·lar en aquell remot racó de la galàxia, aquella
malaltia era pitjor que qualsevol altra cosa; feia que en Darth Vader i els
seus vasts exèrcits semblessin gairebé innocents. Pensar-hi li va donar ganes
de vomitar i de riure a la vegada, perquè això era el que feien els bojos quan
els seus pares tornaven de la mort i intentaven atacar-los.
- Xaval?
Ei, xaval, estàs...?
Es va
adonar que havia deixat de caminar. En Han Solo estava enfront d'ell, mirant-lo
a través del que semblava una densa bossa d'aire immòbil. En Trig el veia moure
la boca, arrufar el nas, fer una pregunta...
-... Vas
a...?
Però no
podia saber què estava dient en Han. Era com si parlés un idioma diferent. Ara
l'home havia començat a sacsejar-lo per les espatlles, i la suau cera que havia
bloquejat les orelles d’en Trig començava a fondre’s i tornava a sentir.
-... Bé?
-Va preguntar en Han.
Sentint
la seva veu, en Trig va notar que l'aire immòbil que l'envoltava s'agitava i es
feia menys sufocant, com si hagués sortit d'una crisàlide invisible i hagués
inspirat la seva primera alenada d'aire fresc. Se li va clavar al nas i li va
doldre a la gola, com si hagués intentat empassar un mos massa gran, i es va
adonar que estava a punt de plorar una altra vegada. Encara que ja no tingués
més llàgrimes.
En Han es
va quedar allà, mirant-lo estranyat.
-El meu
pare... -va començar a dir en Trig, i allò va ser tot.
En Han va
obrir la boca per dir alguna cosa, però no ho va fer. A la seva esquerra,
Chewbacca va envoltar-lo amb els seus braços. Era com estar embolicat en una
manta càlida que feia olor lleugerament d’humitat. En Trig va sentir els batecs
del cor del wookiee i un rugit suau i reconfortant que sortia de les
profunditats del seu cavernós pit. Lentament es va anar separant d'ell.
-Bé -va
dir en Han amb un estossec -. Estàs bé?
En Trig
va assentir. Era mentida, no estava bé en absolut, però estava millor... una
mica.
Va mirar
al seu voltant i va veure que estaven envoltats de diverses naus més petites,
les que havien vist al principi des de l'altre costat de l'hangar: naus velles
i rovellades, càpsules de salvament antiquades, naus i llançadores rebels
capturades, un petit vaixell de càrrega corellià. Estaven apilades al seu
voltant i constituïen un modest assortiment de naus ruïnoses.
El
wookiee va grunyir una pregunta.
- No -va
respondre en Han-, ho dubto molt. - Va assenyalar en una direcció -. Podem anar
per la via principal, seguir-la fins allà.
-Sí -va
assentir en Trig, perquè sabia que s'esperava alguna resposta per part seva.
- Ens
portarà una estona arribar al pont de comandament. Aquestes coses mesuren un
quilòmetre. Però si té motor, podem pilotar-lo.
En Trig
va assentir de nou i va seguir caminant.
Darrere
d'ell, lluny, va tornar a sentir quelcom.
Crits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada