CAPÍTOL 4
INFERMERIA
-Ei,
Escombraries -va dir la Zahara Cody -, ja hem arribat?
El droide
metge 2-1B va alçar la mirada buida. La va sentir mentre procedia a injectar
una dosi de kolto al braç esquerre del pres dug que jeia estès a la llitera més
gran del centre mèdic. Segons després, el dug es va retorçar i va arquejar
l'esquena, va sacsejar les cames sota el llençol i després es va posar rígid,
fent gala d'un rigor mortis molt convincent.
-
Enhorabona -va exclamar la Zahara -, l’has matat. Sembla que li has estalviat
altres quatre crèdits a l'Imperi. - Va donar un copet a l'espatlla del droide
metge -. Bon treball. Així es treballa en equip.
El 2-1B
la va mirar amb certa alarma.
-Però jo
no...
- Deixa’m
fer una prova ràpida, només per confirmar l'hora de la mort.
La Zahara
es va ajupir, va posar al dug sobre un costat i el va anar empenyent fins que
va caure del llit amb un soroll sord. Segons després, el pres es va incorporar
amb un crit de disgust i es va tornar a tombar a la llitera, on la va mirar
arrufant les celles i grunyint alguna maledicció entre dents.
- Sembla
una recuperació miraculosa -va dir la Zahara somrient -. Una altra de les teves
nombroses habilitats, segons sembla.
- Un
enfocament certament irregular -va entonar Escombraries, i alguna cosa en
l'interior del seu tors va dringar i brunzí -. No creu que donades les
contínues queixes del pacient hauríem de fer proves addicionals?
- Fora
que m'equivoqui, del que més es queixa aquest pacient és del menjar. - La
Zahara va mirar el dug -. I potser d'alguna de les moltes bandes de la presó
que vol la seva cabellera per falta de pagament de préstecs vençuts. No
m'equivoco, oi, Tugnut?
El dug va
grunyir, va sacsejar la mà en un gest que transcendia les barreres del
llenguatge i va continuar fingint la seva pròpia mort.
-
Programa a un droide zelador -va dir la Zahara - perquè el porti de tornada a
la seva cel·la. - Va tornar a mirar el 2-1B -. T'adones, Escombraries, que
encara no has contestat a la meva pregunta?
-
Disculpi?
- Ja hem
arribat?
- Doctora
Cody, si es refereix al temps estimat d'arribada a la lluna presidi Gradient VII...
- El Purga és una barcassa presó,
Escombraries. On si no anàvem a anar? A l'espai salvatge?
Va
esperar pacientment per veure si el 2-1B li dedicava una altra de les seves
mirades buides i implacables. Després de tres mesos treballant amb el droide,
la Zahara Cody creia entendre les seves reaccions, de la mateixa manera que
determinades persones col·leccionen estranyes espècies polimòrfiques seudogenètiques
o antiguitats de cultures preimperials.
- Hem
abandonat l'hiperespai. Els motors porten una hora aturats i no ens movem, així
que això només pot significar una cosa, oi? Ja hem hagut d'arribar.
- La
veritat, doctora, és que la meva connexió amb l'ordinador de navegació indica
que...
- Ei,
doctora. - Un dit punxegut va tocar a la Zahara per darrere i la va punxar en
algun lloc als voltants de la part baixa de l'esquena -. Ja hem arribat?
La Zahara
va mirar al pres devaronià estirat al llit que tenia darrere i es va dirigir al
droide metge.
- Veus,
Escombraries? Tothom es pregunta el mateix.
- No, de
debò, doctora -va grunyir el devaronià mirant-la des de les profunditats de la
malenconia. Tenia la banya dreta tallada per la meitat, el que atorgava al seu
rostre un aspecte peculiarment asimètric. Va vomitar sobre el seu propi abdomen
i va grunyir -: Em passa alguna cosa en un dels meus fetges. He hagut d'agafar
alguna cosa a la dutxa.
- Vol que
faci un nou diagnòstic? - El 2-1B va començar a donar voltes al voltant de la
Zahara, canviant les eines de les servopinces mentre els components interns de
l'ordinador de diagnòstic parpellejaven sota la coberta del seu tors -. En la
seva espècie, els danys en el fetge són freqüents. En molts casos, la seva sang
amb base de plata transporta poc oxigen a causa del baix nivell d'addicció a
l'ús recreatiu de...
- Ei,
interfície. -El devaronià es va incorporar; de sobte era la viva imatge de la
salut, i va agafar al 2-1B per les pinces -. Què estàs dient de la meva espècie?
-
Tranquil, Gat, no pretenia ofendre't. - La Zahara va posar una mà al canell del
pres fins que aquest va deixar anar al droide. Després es va dirigir al 2-1B -:
Escombraries, per què no vas a veure què passa amb el trandoshà de la B-17? Li
ha tornat a pujar la febre i l'últim recompte de leucòcits d'aquest matí no
m'ha agradat gens. No sé si sobreviurà.
- Ah,
estic d'acord. - El droide va brillar -. Segons la programació de l'Acadèmia
Mèdica de l'Estat de Rhinnal...
- Bé. Ens
veiem després per a les rondes vespertines, d'acord?
El 2-1B
va dubtar i va semblar considerar breument la idea d'objectar, però es va anar
consternat i cloquejant suaument per a si. La Zahara el va mirar allunyar-se,
les cames desmanegades i els enormes peus passant entre les files de lliteres
que s'alineaven a banda i banda de la infermeria. Només la meitat dels llits
estaven ocupats, però seguien sent més de les que li hauria agradat. Era
l'oficial metge en cap del Purga i
sabia que un gran percentatge dels pacients que hi eren fingien una mica, o
completament per prolongar la seva estada a la infermeria i per a romandre el
més lluny possible de la zona de presos comuns. No obstant això, el viatge
havia estat llarg i anaven curts de subministraments. Fins i tot amb el 2-1B,
la possibilitat d'una emergència mèdica...
- Està bé,
doctora?
Va mirar
cap avall i, es va adonar que el devaronià l'observava des del seu llit,
tocant-se la banya trencada amb indiferència.
- Com?
- Li he
preguntat si està bé. Sembla una mica, no sé...
- Estic
bé, Gat, gràcies.
- Eh... -
El pres va mirar en la direcció que havia pres el droide metge -. Aquest munt
de cargols no estarà tramant alguna cosa contra mi, no?
- Qui? Escombraries?
- Va somriure -. Creu-me, és un model d'objectivitat científica. Dóna-li alguns
símptomes estranys i serà el teu millor amic.
- De
veritat creu que ja hem arribat?
La
doctora va arronsar les espatlles.
- No ho
sé. Ja saps com és això. A mi ningú m'explica res.
- Ja -va
dir el devaronià, i va negar amb el cap somrient.
A la
barcassa hi havia algunes frases que es repetien constantment entre els presos
comuns: «Ja hem arribat?» I «Esperen que ens mengem això?» Eren les més
repetides, però «Ningú m'explica res» també es trobava entre les favorites.
Després de mesos de servei, la Zahara les havia adoptat, per a disgust de
l'alcaid i de molts dels OCI, que es tenien per membres d'una raça superior.
La Zahara
sabia el que deien d'ella. Els guàrdies no feien cap esforç per ser discrets.
Passava massa temps a la infermeria amb l'escòria i els droides, així que la
nena rica havia començat a acostumar-se i preferia la companyia de presos i
éssers sintètics a la de la seva pròpia espècie, és a dir, oficials de presons
i soldats d'assalt. La majoria dels guàrdies li havien retirat la paraula
després del succeït dues setmanes abans, encara que no els culpava. Tothom
sabia que eren un grup hermètic i impermeable que semblava pensar com un
individu únic, cosa que ella considerava absolutament nauseabund.
Fins i
tot els presos -els més assidus, aquells als que veia diàriament -havien notat
alguns canvis. Ara passava més temps entrenant a Escombraries perquè el 2-1B
deixés de ser el seu ajudant i es convertís en el seu substitut. I encara que
no havia rebut cap resposta oficial de l'alcaid, sabia perfectament que
acabaria acceptant la seva dimissió.
Després
de tot, havia entrat a la seva oficina i se l'havia deixat a la taula.
No hi
havia manera que pogués continuar treballant allà.
No
després del que havia passat amb Von Longo.
***
Agafa una
nena d'una família benestant de banquers corellians i digues-li que no haurà de
preocupar-se per res en tota la seva vida. Envia-la als millors col·legis,
digues-li que hi ha un lloc esperant-li al clan bancari intergalàctic, i que
l'únic que ha de fer és portar-se bé. Neteja-li el nas, inculca-li els
estàndards polítics més elevats, dóna-li cultura i bones maneres i ignora el
fet que, al contrari del que ella coneix, el noranta-nou per cent de la galàxia
passa gana, pateix malalties i no té accés a l'educació. Abraça l'Imperi i la
seva curiosa falta de subtilesa diplomàtica i intenta passar per alt la pressió
cada vegada més incòmoda del ferm puny d’en lord Vader.
Avança
quinze anys, la nena ja és una dona i decideix anar a Rhinnal a estudiar, entre
totes les ciències, medicina (la més bruta de totes, la que és millor deixar
als droides, on abunden la sang, el pus i els contagis), i tan allunyada del
que els seus pares havien esperat per a ella. Així i tot, consenten amb
l'esperança que només es tracti d'un caprici idealista i que la petita Zahara
torni aviat a ocupar el seu lloc legítim a la taula de la família. Després de
tot és jove, té temps de sobres.
No
obstant això, les coses no surten segons el previst. Després de dos anys a
Rhinnal, la Zahara coneix un cirurgià que li dobla l'edat, un arrugat veterà
bregat en centenars de missions humanitàries més enllà dels Planetes del Nucli
que li obre els ulls als autèntics problemes de la galàxia que l'envolta.
L'estranya història d'amor es desenvolupa de forma bastant predictible, però
després que acabés, la Zahara va seguir sense poder oblidar la situació que ell
va descriure: un mural de necessitats urgents, d'éssers amb una desesperació
que va molt més enllà del seu coneixement. Ell li informa que les pobres es
compten per milions, tant humans com no humans, joves que moren a causa de la
desnutrició i les malalties mentre els alts càrrecs de la galàxia es delecten
en la seva pròpia inconsciència. «O pots viure amb alguna cosa així - li va dir
el cirurgià en què va acabar sent una de les últimes nits que van passar junts
-o no pots.»
I va
resultar que ella no podia. Després de ser rebutjada sistemàticament en
diversos grups d'assistència per la seva falta d'experiència, la Zahara
decideix treballar per a l'Imperi, cosa que la seva família accepta a contracor
-almenys és una entitat coneguda -, però en un lloc que deixa als seus pares
sense paraules, estupefactes i indignats. Cap filla seva anava a treballar en
una barcassa presó imperial. Aquella humiliació anava més enllà dels límits que
podien suportar.
«Però
aquí estic», pensava la Zahara ara, ja que després de tot era sobirana del seu
propi regne en miniatura, duquessa de les lliteres buides i senyora dels eterns
mals de panxa. Objecte de desig involuntari per als centenars de carcellers amb
frustracions emocionals i per als soldats d'assalt necessitats. A més, com a
metge que era, s'encarregava de mantenir amb vida als presos de la barcassa
presó imperial Purga el temps
suficient per traslladar-los a alguna lluna presidi remota.
La ironia,
per descomptat, era que en el període d'una setmana estàndard, o el que fos que
triguessin a arribar al seu destí, tornaria amb el seu pare i amb la seva mare
-si no amb la cua entre les cames, de manera semblant -. La seva mare l’ensumaria
i arrufaria les celles i el seu germà es riuria d'ella, però el seu pare
estrenyeria a la seva petita entre els seus braços i, quan hagués passat un
període de temps acceptable i hagués complert la seva condemna, tornaria a ser
benvinguda a la cleda. La seva estada a bord de la barcassa acabaria sent el
que ells havien imaginat en un principi, una aventura de joventut, una anècdota
encantadora per explicar als diplomàtics durant el sopar: «No us creureu com va
decidir passar la seva joventut nostra filla».
La Zahara
va tornar a fer una ullada a la infermeria, i quan va notar que una lleu
sensació de dubte l'envaïa, la va fer desaparèixer. Però igual que la majoria
dels seus trets de personalitat, aquesta no es va evaporar de seguida.
En canvi,
espontàniament, la imatge d’en Von Longo va tornar a la seva memòria: l'home de
la cara ensangonada que intentava parlar a través del respirador artificial,
que li estrenyia la mà entre les seves i li demanava que li deixés veure als
seus fills per última vegada. Li pregava que els hi portés perquè pogués parlar
amb ells en privat. Moments després, una ombra amenaçant va sorgir a seva l'esquena
i tornant-se va veure a Jareth Sartoris, tan a prop que fins i tot va poder
olorar la seva pell mentre parlava a través d'uns llavis tan fins que amb prou
feines semblaven moure’s: «Presentant els seus respectes, doctora?».
En Longo havia
mort més tard aquell mateix dia, i la Zahara Cody havia decidit que aquell
seria el seu últim viatge amb el Purga
i l'Imperi. El següent pas seria contactar amb els seus pares per informar-los
que tornava a casa. La roba luxosa i els cristalls fins mai havien estat del
seu gust, però almenys podria dormir a les nits. I a les tardes s'asseuria a
sopar amb persones benestants i orgulloses de si mateixes i oblidaria el que
havia passat amb Von Longo i Jareth Sartoris.
«Segur
que és això el que vols?»
La Zahara
va tornar a la realitat. En qualsevol cas, sempre havia pensat que tindria
temps de sobres per pensar abans que la barcassa arribés al seu destí.
Tenia
temps de sobres per decidir-se.
No
obstant això, els motors s'havien detingut i portaven més d'una hora aturats.
Des de
l'altra punta de la infermeria, es va sentir cridar a un altre dels presos:
- Ei,
doctora, ja hem arribat?
Aquesta
vegada la Zahara no va contestar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada