CAPÍTOL 31
GENETS DE TAÜTS
Quan
Jareth Sartoris va obrir els ulls, seguia atrapat en la càpsula de salvament.
Li feia mal el cap com si l'haguessin partit per la meitat amb un bastó gaffi,
i tenia la cama dreta retorçada i parcialment atrapada sota el panell frontal,
que s'havia desprès.
Amb cura
i gran esforç va aconseguir treure-la, lliscant el genoll i rotant el turmell
lentament, obviant l'agut dolor que sentia.
«Res
trencat.»
Va inspirar,
espirà amb alleujament i va anar recobrant els sentits a poc a poc. Estava a
l'espai? Quant de temps havia estat inconscient?
Va mirar
la pantalla de navegació de la càpsula i va veure que el comptador seguia
marcant els minuts i segons després de l'enlairament de la llançadora. Segons
la lectura s'havia ejectat feia gairebé quatre hores, la qual cosa significava
que portava inconscient...
Va tornar
el cap i va mirar a través del finestral trencat.
Llavors
ho va recordar.
***
La
llançadora havia sortit del Purga
segons el previst, deixant als germans Longo amb idèntica expressió d'angoixa
estampada en els seus rostres. La lleugera punxada que Sartoris havia sentit en
aquell moment l'havia agafat per sorpresa. Realment esperaven que els anés a
portar amb ell?
No, clar
que no. Entre els Imperials de presons hi havia una dita: «Aquí no hi ha nens».
Hi havia interns, convictes, només enemics de l'Imperi, i el que els hi havia
passat a ells i al seu pare, en Sartoris ja havia començat a pensar en la mort
d’en Longo amb extrema vaguetat, no tenia res a veure amb el que els hi estava
passant ara.
Així i
tot, aquella veu li parlava en el seu interior, gairebé imperceptible però
implacable: «Vas matar al seu pare i ara els abandones a la seva sort».
D'acord.
I què? La galàxia era un lloc hostil per als nens. El mateix pare d’en Sartoris,
lladre d'estar per casa i addicte als palets de mort, l'havia colpejat
salvatgement durant tota la seva infància, i de vegades només parava quan temia
haver matat el noi. Una nit, quan Jareth tenia setze anys, el seu pare va anar
darrere d'ell per pegar-li amb una porra de torsió rovellada; per primera
vegada el noi es va quedar quiet, li va prendre l'arma de les mans i va
colpejar al seu pare al cap. Mai oblidaria la seva cara en morir, amb una
expressió de desconcert absolut, com si no entengués per què el seu fill
s'havia tornat contra ell. A continuació, en Jareth va arrossegar el cos fora
de la barraca que compartien i el va abandonar en un carreró. Les autoritats
locals donarien per fet que el vell havia estat víctima de l'última de les
seves incomptables males decisions. L'endemà, en Jareth va mentir sobre la seva
edat, es va unir a l'Imperi i no va tornar a mirar enrere.
Fins a la
data, en Sartoris no havia tingut fills, cap que ell sabés, és clar, i allò era
una benedicció. Durant la seva vida adulta a penes havia pensat en la criatura
caòtica i estrepitosa a què una vegada havia anomenat pare, molt menys en la
idea de la seva pròpia paternitat. Però mentre la càpsula s'allunyava de la
barcassa presó deixant enrere a Trig i a Kale Longo, Sartoris es va adonar que
havia recordat al seu pare de forma més viscuda que mai. Encara que «recordar»
era un terme massa sentimental per descriure-ho. Era gairebé com si en Gilles
Sartoris estigués assegut al seu costat, contemplant amb aprovació la forma en
què el seu fill, després d'una vida de malifetes, havia aconseguit complir el
seu destí. Que Jareth Sartoris no tingués descendència no hi havia evitat que
relegués als fills d'un altre home a la foscor més absoluta.
Havia
pensat en tot això quatre hores abans, quan havia caigut en el compte que
alguna cosa anava malament, abans que les alarmes de la càpsula de salvament comencessin
a sonar. Es tractava d'una fallada molt greu en el sistema d'orientació. Més
que donar voltes en l'espai, havia notat que la trajectòria es corbava cap
enrere i cap amunt, i després recorria la barcassa al llarg. Mirà a través del
finestral...
I llavors
va veure davant seu la gola oberta de l'hangar del destructor estel·lar mentre
la càpsula descendia.
«Un raig
tractor- va pensar mentre l’engolia les ombres de l'hangar -. Per això no vam
poder reprendre la marxa després de reparar els propulsors: el raig tractor
estava activat.» Va recordar haver pensat allò a uns dos-cents metres d'altura:
la barcassa presó era massa gran per entrar a l’hangar, però el destructor va
poder atrapar-la quan es va acoblar, subjectant-la per la torre que els
connectava. Per quan els enginyers descobrissin el que passava, probablement ja
seria massa tard.
Mentre la
càpsula recorria l'hangar, va sentir que una força l'obligava a girar-se i
després un cop sec i aparatós. La càpsula es va enfonsar una mica i el metall
grinyolà contra el metall, com si hagués quedat atrapada entre dos objectes més
grans. A continuació els laterals es van abonyegar. La cama d’en Sartoris havia
quedat atrapada sota el panell de navegació. Per segona vegada tot va tornar a sacsejar-se.
Va caure de cap i es va colpejar contra alguna cosa.
L'últim
que havia vist abans de desmaiar-se havia estat la imatge del seu pare, que
somreia al seu costat.
***
Ara que
havia recuperat la consciència, en Sartoris es va deixar anar les corretges de
les espatlles i va inspirar profundament per sortir de dubtes. Estava viu i
això era l'únic que importava. Va canviar el sistema de tancament intern a
manera manual, va flexionar la cama i li va donar una puntada a la porta per
obrir-la. La porta va sortir disparada i va desaparèixer. Un moment després la
va sentir repicar a terra, al lluny.
Va treure
el cap i va donar un cop d'ull. La càpsula havia aterrat entre dues naus, un
vell ala-X de combat i un caça TIE bolcat que se sostenia sobre un dels panells
solars. Per sort, la seva càpsula havia aterrat amb l'escotilla cap amunt,
d'una altra manera hauria quedat tancat allà per sempre, atrapat entre dues
icones de la lluita pel poder de la galàxia. La idea de morir de fam a la
llançadora colpejant l'escotilla fins que estigués massa dèbil per moure’s no
li va permetre apreciar la ironia de semblant mort.
Va sortir,
va posar un peu sobre l'ala-X i es va parar un moment a fer una ullada a
l'hangar abans de saltar a terra.
Seguia
just com ho recordava: majoritàriament desert, amb un grapat de naus capturades
escampades per la seva superfície aquí i allà. En Sartoris va avançar, pendent
del dolor del turmell, prenent-se el seu temps per no relliscar i empitjorar
les coses. L'última vegada que havia estat allà havia ordenat a la resta de la
partida de reconeixement que es posés en marxa sense parar-se a realitzar una
inspecció detallada, però ara rondava entre les naus amb l'aguda mirada d'un
home que avalua els seus recursos. En els seus bons temps feien bromes sobre
els pilots d'aquells caces TIE per l'alta mortalitat de les seves missions i
els anomenaven genets de taüts. En Sartoris va mirar cap amunt i va veure que
algú havia arrencat les portes i les cobertes, de vegades amb tanta força que
havien quedat penjades per les frontisses. Es va preguntar si haurien estat els
genets intentant sortir o algun depredador de l'exterior intentant entrar.
«Quina
mena de depredador? Això està desert, recordes?»
Com si
d'una resposta es tractés, un cor de crits frenètics va ressonar a l'hangar
trepant el silenci. Va ser tan inesperat que en Sartoris es va sobresaltar i va
sentir com se li estarrufava la pell de l'esquena i dels braços. Tot d'una va
notar una forta pressió al cap. Durant un instant es va quedar completament
quiet, amb la plomissa sensació d'un profund terror irracional acumulant-se-li
a la boca de l'estómac. Va mirar per tot l'hangar, però no va veure res.
Els crits
van tornar a sonar, aquesta vegada més fort.
Directament
de la seva infància, una altra visió del seu pare li va creuar la ment, i no
era ni de bon tros agradable: el vell llepant-se els llavis, els palets de mort
sempre li deixaven la boca seca. En Sartoris mai havia oblidat aquell soroll
suau i humit que feia el seu pare quan es mullava els llavis quan entrava a la
seva habitació per donar-li la pallissa de la nit.
-
Controla't -va murmurar. El cor li rebotava contra les costelles, no era
conscient d'estar parlant en veu alta -. Ara mateix. He de...
Llavors
va tornar a sentir els crits i aquella vegada li va semblar que provenien
d'arreu alhora. Pujaven i baixaven, rebotaven a les parets de l'hangar com un
animal a la recerca de menjar.
En Sartoris
es va tornar i a punt va estar de cridar també. No veia res. Els crits, eren
cada vegada més i conformaven un crit iracund i ciclònic, van seguir augmentant,
omplint l'hangar buit amb un estrèpit ensordidor. Va desitjar poder
convèncer-se que era una mena d'alarma a causa d'alguna esquerda en els
conductes de l'aire o qualsevol altra cosa que no fos el que en realitat
semblava: una cacofonia de veus humanes.
Va obrir
els ulls encara més, desitjant veure alguna cosa en va. El gris crepuscular del
sòl de l'hangar s'estenia fins a l'infinit, una equació per a la qual no hi havia
cap resultat. Va recordar que no havien esbrinat què li havia passat a l'altra
partida de reconeixement, als que havien desaparegut allà dalt. Els crits que
sonaven ara eren diferents de qualsevol altra cosa que hagués sentit, excepte
potser en les pitjors malsons de la seva infància. Era la cridòria dels morts,
va balbucejar la seva ment, cadàvers que no van voler quedar enterrats.
I
semblaven enfadats.
Tot d'una
va voler arrencar a córrer.
«On?»
Llavors
va ser quan van començar els trets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada