Traïció de cavaller (i III)

Anterior

III

Transformat en refugi temporal, el lloc d'escolta imperial abandonat estava construït en les profunditats del terreny muntanyós al sud d'Ariana. De prop de tres pisos d'alt, el búnker estava ben ocult a les remotes selves de Garos IV. Desproveït de tot l'equipament d'intel·ligència i el personal de suport, el suposat pis franc oferia poques comoditats. L’Àlex va passar la mirada d'un cantó a l'altre de la sala. La petita guarnició li recordava una cel·la de presó o un centre d'interrogació. L'únic moble era un sofà d'aspecte bastant incòmode i una taula de conferències amb quatre cadires que va reconèixer com el model estàndard... òbviament confiscades de la caserna general imperial.

L'única finestra de la sala s'obria a una coberta d'observació des de la qual es podia veure a un dels cinc soldats exploradors imperials enviats per protegir-los. Des de la plataforma i la coberta estesa, els murs interns de la guarnició subterrània descendien en pendent cap a la muntanya i cap a fora per formar els murs interiors d'un petit hangar. Hi havia poca llum, ja que la base estava funcionant amb l'energia al mínim. Els petits fragments d'il·luminació que es reflectien en l'armadura del soldat provenien d'una font exterior, un fanal proper o la llum de la lluna que es filtrava per les portes de l'hangar.

Donant voltes als confins de la petita sala, l’Àlex se sentia com un animal engabiat. La presó invisible que l’empresonava no tenia portes, ni barrots, ni cadenes per subjectar-la... el que únicament servia per augmentar la seva agitació. La barrera era la seva lleialtat i la seva devoció cap al seu pare. Ell s'estava dret al costat del vidre d'observació i la mirava amb creixent impaciència. Passant la mà pel front, en Wínger la va mirar amb les celles arrufades, en una demostració d'emocions poc habitual.

- Vols parar d'una vegada, si us plau, Alexandra? -Va insistir -. Què t'està passant? No crec que t'hagi vist mai tan alterada.

L’Àlex va tancar les mans formant estrets punys, i va escoltar com els artells espetegaven per la pressió.

- És que em sento tan... - Va agitar el cap, buscant les paraules per descriure el seu dilema -. Tan desconnectada del que està passant. - Va deixar de caminar i va agafar les vores de la taula amb frustració -. Em sento com una presonera!

- Només és per un breu temps. Lord Brandl em va assegurar que no seria més d'una hora o dues com a molt. I després d'aquesta bomba a la ciutat, estem més segurs aquí, sota la seva cura, fins que sortim del planeta.

No vaig a anar-me'n de Garos! Va agafar una profunda respiració per calmar-se. No tenia cap intenció de marxar de Garos. Si això significava admetre la seva lleialtat a la Nova República, d'alguna manera esperava que el seu pare ho entengués.

-Pare, no sabem si va ser la resistència qui va plantar aquests detonadors al pub.

- Qui si no podria ser responsable, Alexandra? Qui més tindria accés a explosius d'ús militar?

Mirant a l'exterior per la plataforma d'observació, cap al fosc hangar de sota, l’Àlex es va preguntar on era Brandl i què sabia sobre l'explosió.

- La resistència no faria una cosa així, pare. Sé que no ho faria. No hi havia cap propòsit en això. -Es va girar cap al seu pare, observant les profundes arrugues del seu rostre. L'estrès d’enfrontar-se al moviment de resistència i a la imminent invasió l’havia fet envellir en els últims dies.

En Wínger la va mirar fixament.

- Què vols dir?

- La resistència garosiana no mata innocents. Ni tan sols a innocents imperials. Només ataquen combois de subministraments, estacions d'arsenals, objectius militars... – L’Àlex es va empassar el nus que tenia a la gola i es va allunyar d'ell -. Ho sé -va murmurar -. Jo mateixa vaig liderar moltes d'aquestes missions.

- Ets un d'ells?

L’Àlex va assentir, mossegant-se nerviosament el llavi inferior.

- Des de fa ja cinc anys.

- Cinc anys? – En Wínger va moure el cap amb vacil·lant incredulitat. Una expressió de dolor va inundar els seus ulls mentre una llàgrima començava a formar-se -. La meva pròpia filla?

Apropant-se a ell, l’Àlex es va enfrontar a la seva mirada agonitzant. Va agafar les seves mans en les d'ella, apropant-se-les al cor.

- T'estimo, pare. Si us plau, mai ho dubtis. Sempre vas ser bo amb mi, em vas donar el teu amor, el teu respecte. Cap filla podria demanar més.

- Llavors per què...? -La seva veu es va esvair quan la mirada desafiant d'un oficial imperial va endurir la seva cara. Va retirar les seves mans de les d'ella, horroritzat per la seva confessió -. Et vaig voler com si fossis de la meva pròpia sang. Vaig confiar en tu, Alexandra! Cinc anys... anys -va dir, amb un tint de ràbia en la seva veu -. Vaig confiar en tu! Per totes les estrelles! Què se suposa que he de pensar ara?

Abans que l’Àlex pogués respondre, en Wínger la va silenciar amb un gest de la mà. L'angoixa del seu cor era tan evident que es traslladava a la postura rígida de les seves espatlles i el seu coll.

- Recordo, quan eres una nena petita, que sempre deies que volies pilotar un caça estel·lar. Per descomptat, pensava que et referies a un caça TIE. - Va estrènyer suspicaç els ulls, com si qüestionés la veracitat d'aquests records -. Tots aquests anys que parlaves d'acudir a l'Acadèmia.

- Tot el que sempre vaig voler era lluitar contra les injustícies de l'Imperi, pare.

- L'Imperi al qual serveixo.

- L'Imperi que et va obligar a servir-lo. – L’Àlex va alçar les mans, seient-se a la taula de conferències -. L'Imperi que va matar els meus avis i milers de persones innocents en el meu planeta natal.

- Em van dir que els rebels van destruir Janara III, van assassinar a la seva pròpia gent per mantenir els seus secrets a resguard de nosaltres.

- L'Imperi et va mentir, pare. Menteixen a tothom!

Inclinant el cap pel pesar, en Wínger s'esforçava per a acceptar aquesta revelació.

- Quan et van portar a Garos, ens has donat a Sari i a mi més felicitat de la que mai havíem conegut. - Va agitar el cap, lluitant encara amb la revelació de la seva filla.

- Pare, els imperials et van mentir! - Va dir l’Àlex, amb una veu que va sonar dura en les seves pròpies orelles -. Mai els hi vas qüestionar perquè no volies saber la veritat.

- Potser no podia enfrontar-me a la veritat. No estava preparat. Ni llavors, ni ara. No per això. – En Wínger es va estremir, prenent una respiració profunda -. He treballat la major part de la meva vida per portar la pau a Garos. La guerra civil estava literalment fent miques aquest planeta.

- I ho vas aconseguir - va dir l’Àlex -. Mitjançant el poder imperial.

Es va quedar mirant l'escut d'observació, tractant de deixar anar les seves emocions en el reflex del vidre. Un moviment a baix, a l'hangar, va atreure la seva atenció quan una ombra va passar creuant el sòl de l'hangar. Instantàniament, el soldat explorador es va posar en posició de ferms i va saludar.

- No vaig a anar-me'n de Garos, pare.

L’Àlex es va posar dreta i va sortir a la plataforma d'observació sobre la badia d'atracada. Examinant la foscor, va veure una forma ombrívola aguaitant a la badia de l'hangar. Activada per un sensor de moviment, una solitària llum de servei va il·luminar l'esvelta figura d’en Jaalib Brandl. Ell la va mirar fixament i després es va tornar per marxar per la porta de l'hangar.

Ella va tornar al costat del seu pare.

- Sempre has fet el que senties que era millor per a Garos. Només puc esperar que ho entenguis. -Li va mirar als ulls amb ferma resolució, sentint el seu dolor -. Potser decideixis que no és massa tard per canviar de bàndol. - Va creuar la sala i va obrir la porta.

- A on vas? -Va preguntar en Wínger.

L’Àlex va voler somriure notant la preocupació que tornava a aparèixer en la seva veu per sobre de la ràbia per la seva traïció.

- Crec que a tots dos ens aniria bé una mica de temps per pensar en això. Vaig a prendre una mica d'aire fresc.

Va lliscar l'exterior, a la temperada nit garosiana. Baixant per l'escala tallada a la roca, es va afanyar a baixar a la planta baixa del búnquer. Hi havia dos soldats exploradors de servei al costat de les portes d'entrada de l'hangar. Abans de poder preguntar, va sentir la presència d’en Brandl. Tornant-se instintivament cap a l'únic camí que portava al búnquer i el seu hangar, l’Àlex va veure en Brandl a l'extrem oposat del complex. Una figura fosca banyada en ombres, estava muntada a cavall sobre una moto lliscadora, amb la capa onejant amb la brisa. Semblava estar esperant-la. Revolucionant els motors de la moto, va sortir disparat per l'estret i retorçat camí.

- A on va? -Va preguntar l’Àlex a un dels soldats exploradors.

- Hem descobert algunes lectures de sensor inusuals, senyoreta Wínger -va respondre el cap de l'esquadra -. Lord Brandl volia investigar-ho personalment.

Per què no enviar a un parell de soldats a comprovar la pertorbació? Què podia ser tan delicat perquè en Brandl optés per arriscar-se ell mateix al bosc? Una inquietant sospita va treure el cap al fons de la seva ment mentre les ombres la temptaven a seguir-lo. A prop hi havia un camp de la resistència que rarament es feia servir. I si els seus amics de la resistència els havien rastrejat fins aquí? Haurien detectat la seva presència?

L’Àlex va córrer cap a la moto lliscadora restant.

- Senyoreta Wínger! -Va sentir que exclamava el soldat explorador-. Senyoreta Wínger, Lord Brandl va deixar ordres directes de què no li permetéssim...

La seva veu va quedar ofegada pel rugit eixordador dels motors repulsors de la moto quan l’Àlex va accelerar a fons i va sortir rere d’en Brandl.

Les llunes bessones creaven la il·lusió d'un capvespre tardà. La seva llum combinada es filtrava pel gruix dosser del bosc, llançant llargues ombres sobre el perillós sender de muntanya. L’Àlex va pilotar amb cura la moto lliscadora, navegant per les corbes tancades amb facilitat. A dos quilòmetres del camp franc, va disminuir la velocitat de la moto i va examinar ràpidament la foscor. Veient com en Brandl desapareixia perdent-se en un revolt, va escoltar amb atenció el rugit dels motors de la moto. El gemec va disminuir lentament, però no a causa de la distància. Estava minorant, potser sortint fora del camí per inspeccionar el vessant.

El brunzit familiar del vehicle d’en Brandl va continuar ressonant en els arbres, però ja no es movia. Brandl s'havia aturat a prop i estava revolucionant els motors. Què pretén? Es va preguntar.

Inconscientment es va acariciar el braç amb la mà. Un calfred va recórrer la seva esquena quan la sensació de coïssor i la pudor de la carn socarrimada va assaltar els seus sentits. Vigila la teva esquena, van venir sobtadament a la seva memòria les paraules d’en Dair. Potser Lord Brandl no sigui completament el que aparenta ser.

Hi havia alguna cosa terrorífica en Brandl, terrorífica i tot i així fascinant. Des de la seva arribada, havien passat algunes coses peculiars. La bomba al pub d’en Chado certament no havia estat obra dels lluitadors de la llibertat de Garos. Recordant l'incident, la cara d’en Brandl va aparèixer en la seva memòria. La seva expressió era indesxifrable, tan desconcertant com el seu interès pel pub quan havien passat al costat d'ell aquella mateixa nit.

Estudiant les profundes tenebres del bosc, l’Àlex va sentir que se li accelerava el cor. Les ombres es van allargar sobre ella, desafiant a la resplendor de les llunes bessones de Garos. Hi havia un profund silenci que s'assentava a l'interior del bosc, com si tota la vida de les zones properes hagués estat sobtadament escombrada del paisatge.

Va dirigir la seva moto lliscadora fora del camí i es va dirigir cap als arbres en direcció al cim d'un altiplà poc elevat. En Brandl es trobava dret a la vora del precipici. Donava l'esquena a l'horitzó il·luminat per la lluna mentre la mirava de cara, observant amb interès com s'acostava. El vent va cobrar força abruptament, agitant el fosc cabell que li arribava fins a l'espatlla. La Força estava amb ell, retrunyint amb un estrèpit d'absoluta hostilitat.

No era la suau vibració que l’Àlex recordava per la seva experiència o per la seva trobada amb l’Skywalker. Aquesta era una manifestació malèvola... i en Brandl es trobava en la seva mateixa arrel. Usant inconscientment els seus limitats sentits, va retrocedir amb agonia quan la formidable presència del costat fosc la va castigar. La gèlida mossegada de les dents fantasmals es va clavar en la seva pell.

La meva visió, va pensar l’Àlex amb temor. Els seus dits van descendir al costat de la moto lliscadora, localitzant la pistola blàster a la funda. Mantenint l'arma enganxada al costat, en les ombres, va baixar del vehicle i va començar a pujar el suau pendent fins al cim.

- Vas ser tu qui va organitzar l'explosió al pub d’en Chado, oi?

Una fosca rialla va ser la resposta.

- Vaig ser jo.

- Has vingut aquí per eliminar la resistència. Amb quina finalitat? La Nova República està de camí. L'Imperi no té cap oportunitat de recuperar aquest món.

- Oh, les meves intencions no són tan elevades com això- va xiuxiuejar en Brandl.

- Llavors quines són les teves intencions? - Va exclamar l’Àlex -. Matant aquests lluitadors de la llibertat rebels, vas matar imperials. Imperials innocents. No hi ha alguna norma contra això?

- Ja t'ho he dit, Alexandra. No sóc aquí per aturar el vostre moviment rebel o obstruir a la Nova República. Aquestes són les menors de les meves preocupacions. Sóc aquí per enviar un missatge als meus propis amos de l'Imperi. -Hi havia certa qualitat de nen mimat en la seva veu -. Ja no vull formar part d'ells, dels seus jocs, de la seva guerra.

- Llavors per què no abandonar-los sense més? Per què matar gent innocent?

Les espatlles d’en Brandl es gronxaven en el corrent que pujava des de les terres baixes, amb la seva túnica agitant-se als costats com les gegantines ales d'alguna espècie de fosca au depredadora.

- No és tan simple com podries pensar. L'Imperi té maneres de reeducar aquelles ments poc inspirades que tractin de desertar. Particularment en aquells de nosaltres amb... valuosos talents. - Es va acostar diversos passos cap a ella i es va aturar quan ella es va tensar per la seva proximitat -. Necessito que la meva separació quedi molt clara per a ells, cremant tots els ponts al meu pas. No pot haver retorn, ni acceptació per aquest fill pròdig.

- Esperes trencar amb l'Imperi destruint els seus enemics?

- Oh, no. - Un malèvol somriure va treure el cap en els seus prims llavis i els seus foscos ulls es van centrar en ella sostenint la seva mirada desafiant -. El meu pla per consolidar la bretxa entre els meus superiors i jo comença i acaba amb l'assassinat d'un governador imperial i la seva única filla. - El somriure murri es va eixamplar, tornant-se encara més malvat entre les ombres -. Irònic, no és cert? Que hagi d'arribar a Garos encarregat de protegir al governador i la seva família, mentre secretament albergo la intenció de matar-te a tu i al teu pare.

L’Àlex va sentir que el color li desapareixia del rostre. Va fer una ganyota de dolor en sentir una opressió al pit.

- M'has portat aquí per matar-me?

- No, t'he portat aquí per perdonar-te la vida. – En Brandl va riure amb tranquil·litat -. Mai vaig imaginar que poguessis ser una jove tan fascinant, Alexandra Wínger. Ni en els meus somnis més salvatges.

- I el meu pare?

- Oh, ell no és ni de lluny tan fascinant com tu. - Va mirar per sobre de la seva espatlla en direcció al campament -. I en qüestió d'instants, estarà bastant mort.

Assumint les intencions del Jedi, l’Àlex va cridar amb les dents premudes i va treure el blàster. Abans de poder prémer el gallet, l'arma li va ser arrabassada de la mà. Va volar per l'aire de la nit, aterrant en la mala herba baixa molt fora del seu abast. Mentre en Brandl reia, el bosc va cobrar vida i es va empassar completament l'arma en les seves profunditats.

Desarmada i furiosa, l’Àlex va saltar cap en Brandl, llançant un fort cop de puny. Mentre el Jedi l'esquivava àgilment, el sobtat xiuxiueig d'un sabre de llum va trencar el silenci. El full va traçar un ampli arc en la foscor movent-se per l'aire immòbil i travessant la jaqueta de l'Àlex fins a la seva pell. Va cridar de dolor, agafant el seu braç ferit.

- No sé per què estàs tan molesta - es va burlar en Brandl -. Amb Wínger mort, seràs lliure. Lliure per unir-te als teus amics de la resistència.

L’Àlex el va mirar amb els ulls com plats, sentint que la calor pujava a les galtes.

Ell va riure davant la seva reacció de sorpresa.

- Pensaves que no sabia res? Sobre tu i la teva relació amb el moviment de resistència? És l'única raó per la qual segueixes amb vida.

La presència del costat fosc era tan potent en ell que ofegava a l’Àlex.

- Com podries saber-ho?

En Brandl va tornar a riure amb franquesa, deixant que apuntés a la seva cara un encant juvenil fàcilment ocult per la foscor del seu ésser.

- Els teus pensaments i emocions són molt fàcils de llegir, Alexandra. Em sorprèn que l’Skywalker et permeti caminar per aquí anunciant-los. - Va obrir molt els ulls, burlant-se de la sorpresa que podia veure en els ulls d'ella -. Sí, conec al gran Mestre Skywalker i el teu peculiar afecte per ell.

Irada per la seva insinuació, l’Àlex es va afanyar a aixecar-se.

- No saps res! Ni sobre mi ni sobre la resistència!

- Oh, però sí que sé - va murmurar amb sinceritat assajada -. Si sé sobre la petita nena perduda, espantada i sola, enterrada sota les ardents runes de casa... òrfena i encallada en un món distant i extingit. - El riure d’en Brandl va tornar a ressonar en els arbres -. Sona a una tòpica tragèdia que vaig escriure un cop quan era un nen. -La seva apatia era esgarrifosa -. No és d'estranyar que ells et trobessin.

- Ells? -Va preguntar l’Àlex, aclucant els ulls.

-El meu pare, Lord Adalric Cessius Brandl i l'exèrcit imperial que va destruir Janara III. El meu pare era un dels Alts Inquisidors l'Emperador, els executors Jedi que observaven més despietadament la seva Voluntat Imperial. Devia estar buscant-te a tu i a altres com tu. – En Brandl es va asseure en una soca propera -. Un miler o més de vides per trobar una nena petita i un grapat d'aspirants a Jedi.

Va esbufegar pel nas amb desdeny, reprenent l'alè mentre deixava anar una rialleta.

- Segurament es riuria si estigués aquí ara amb nosaltres. Ho faria. Sé que ho faria...

El sobtat tro d'una explosió el va interrompre. Darrere d'ells, va brillar una encegadora llum blanca, desplaçant momentàniament la nit mentre les flames i les runes foses sortien acomiadades a gairebé cent metres d'altura.

En Brandl va tornar l'esquena a l'explosió i va mirar a l’Àlex, estudiant la seva expressió. Amb un sinistre somriure encara dibuixat en el seu bell rostre, va xiuxiuejar:

- I ara, uns quinze anys després, la història es repeteix.

- Pare! -Amb una ganyota de dolor quan el dolorós tall del seu braç li pessigava i tirava de la seva suau pell, l’Àlex va sortir disparada cap a les motos repulsores. En el moment en què va muntar i va fer girar el manillar, ja havia encès els motors repulsors, impulsant-la de tornada al camí del bosc. Va seguir les brases moribundes de l'explosió i un rastre de fum acre que sorgia del lloc. Gairebé a un quart de quilòmetre del búnquer, els arbres estaven caiguts, arrencats d'arrel i aixafats per l'explosió. L’Àlex va accelerar la moto lliscadora sobre el llindar del radi de l'explosió. La brolla baixa era poc més que cendres que s'aixecaven en el seu deixant al seu pas.

A l'exterior del lloc d'escolta, els cossos dels soldats exploradors havien sortit acomiadats a trenta metres de la base de l'escala. L’Àlex amb prou feines va poder suportar la pudor d’armadura cremada mentre detenia la moto lliscadora i saltava a terra. Va córrer al que havia estat l'entrada al búnker.

Tota la cara de la muntanya s'havia col·lapsat sobre si mateixa. Amb la ferotge força destructiva de l'explosió, era impossible imaginar que ningú pogués haver sobreviscut. Els motius d’en Brandl per traslladar-los en aquest lloc aïllat en el bosc era un toc de geni. Estaven completament incomunicats, aïllats i sense personal de suport. Res ni ningú podria haver-li impedit matar-los i aconseguir escapar després.

Excepte per l’espurneig d'algunes flames restants, el silenci regnava a la zona derruïda. L’Àlex va lluitar per rebutjar les llàgrimes, tremolant quan una sensació de desesperació la va envair. Els seus ulls passaven d'una secció destruïda a la següent, determinada a trobar una forma d'arribar al seu pare o de permetre-li escapar. Encara que sabia que finalment els seus esforços resultarien vans, va continuar examinant les ruïnes encara ardents. No es podia permetre assimilar la mort del seu pare.

Llavors va sentir unes suaus esgarrapades des d'un costat. Enfocant la seva concentració, va escoltar com el so s'intensificava. Venia de darrera de les runes fumejants prop de l'hangar. Canalitzant els seus sentits cap a les esgarrapades, va percebre una feble espurna de vida enterrada entre les roques i el morter.

- Pare? -La seva veu es va trencar quan la presència es va aguditzar i va poder reconèixer-la. Llançant-se cap als enderrocs, l’Àlex va començar a apartar roques a un costat i a excavar entre les restes. Va ignorar les doloroses laceracions que s'estenien pels seus dits i les mans, desesperada per arribar fins a Wínger, que estava enterrat just sota el mur d'entrada col·lapsat. En qüestió d'instants, va descobrir una de les seves mans.

- Alexandra? -Va dir una veu esmorteïda en què podia notar l'angoixa.

Amb esforços renovats, va ignorar el dolor dels seus músculs i va continuar alliberant-lo de sota del mur caigut del búnquer.

-Pare, pots moure't? - Va xiuxiuejar, descobrint el seu tors, els seus braços i després alliberant les cames. En Wínger continuava immòbil i sense resposta.

Darrere d'ells, va escoltar el reconeixible gemec dels motors repulsors quan en Brandl va tornar al búnquer en ruïnes. Hi havia a la cara una expressió de satisfacció mentre es delectava examinant la seva obra.

L’Àlex va atreure al seu pare cap a ella, usant el seu lleuger pes per extreure’l de la seva tomba fumejant. Quan van sortir del cràter, hi va haver una explosió secundària en les profunditats del búnquer. L'explosió va causar una esllavissada a la runa de la superfície quan el búnquer es va enfonsar més profundament en la cavitat de la muntanya, enterrant ràpidament els peus d’en Wínger a les ruïnes.

Quan l’ensordidora tremolor es va apagar, l’Àlex es va llançar al costat del seu pare i es va posar de genolls. Mirant per sobre l'espatlla, va veure com en Brandl els observava.

- Ajudeu-me - va dir.

-Això no és part del meu pla -va respondre amb un somriure arrogant -. En aquesta escena, el pare de l'heroïna ha de morir.

- Maleït i despietat... – l’Àlex va serrar les dents i va tirar, alliberant finalment el cos del seu pare de la runa. Estava viu, tot i que amb prou feines, i sense l'atenció mèdica adequada, els plans d’en Brandl es complirien.

Més enllà de la destrucció de l'explosió hi havia un petit barracó d'emmagatzematge. Romania intacte, tot i l'explosió, mig amagat en un nínxol format per grans pedres. Donant suport contra ella el pes del seu pare, l’Àlex va lluitar per moure’l cap al fosc refugi. El va dipositar en un catre improvisat que havia d'haver estat usat pels sentinelles entre torns. Activant la font d'energia, va deixar anar un jurament quan la graella d'il·luminació va parpellejar amb esporàdics i febles espurnes de llum. Els generadors d'emergència, sense atenció en absència del personal de suport, eren inadequats i estaven en mal estat. Als pocs moments d'encendre’s, la unitat es va apagar, permetent que la foscor tornés.

Veient una vara lluminosa a la cantonada oposada, l’Àlex la va treure del seu suport a la paret o la va activar. Juntament amb la vara lluminosa, va prendre un kit de primers auxilis d'un munt de caixes d'equip tirades. Esvaït darrere d'ella, Tork Wínger no era conscient dels seus intents per salvar-li el que li quedava de vida. La seva treballosa respiració es tornava cada vegada més feble acord començava a sucumbir a les seves ferides.

- No! - Va xiuxiuejar l’Àlex, prement les mans d’en Wínger -. Pare, has de lluitar. Lluita! - Quan la figura triomfant d’en Brandl va enfosquir la porta del refugi, es va tornar cap a ell -. S'està morint.

- Tal com exigeix ​​el guió.

L’Àlex va mirar fixament en Brandl, mesurant el desafiament en els seus ulls.

- Jaalib, si us plau. Ja has guanyat. Li diré a l'Imperi com els has traït. I com gairebé mates al governador. Li ho diré a la Nova República. Aconseguiràs el teu desig. Si us plau. - Va sentir el fibló de les llàgrimes -. Si us plau, ajuda’m.

Els seus precs no van quedar sense resposta. L’Àlex va veure com l’endurida façana de satisfacció es va ensorrar de la seva cara, reemplaçada per una fina màscara de remordiment.

- No ets prou forta -va respondre ell.

- Llavors faré servir el costat fosc de la Força si cal!

- Tan ansiosa estàs de posar els peus en aquest camí, Alexandra?

- Només digues-me què he de fer.

- Saps el que m’estàs demanant? - Veient la mirada desafiant i plena de llàgrimes als ulls d'ella, el Jedi es va aturar -. No, no crec que ho sàpigues.

- No cal que preocupis la teva consciència per les conseqüències.

- La traïció és el pitjor delicte que un Jedi pot cometre. Traïció a un ésser estimat, a un amic, a un mentor. La traïció a si mateix és un crim encara més gran. – En Brandl es va aixecar en tota la seva alçada, mirant a l’Àlex des del que ella va percebre com una altura impossible -. El camí al costat fosc és diferent per a cada un de nosaltres. No puc dir-te com arribar-hi. El que et porti a tu serà completament diferent de les circumstàncies que em van portar a mi. Però una cosa és segura... ja has estat allà abans. El sender és antic i conegut per a tu. - Evitant mirar-la als ulls, va xiuxiuejar - : La ràbia i la por seran les teves guies.

Traïció. L’Àlex es va quedar mirant al Jedi fosc, inquieta per les seves paraules. Tancant els ulls, va prendre una profunda respiració que va fer vibrar sonorament els seus pulmons. Es va concentrar en el rostre del seu pare, sentint el dolor de les seves ferides tan vivament com la mossegada cauteritzada del sabre de llum. Sense previ avís, el seu dolor es va intensificar. Hemorràgies internes, ossos trencats, òrgans aixafats. L’Àlex es va esfondrar en la pols del terra amb un sonor cop sec. Retorçant-se d'agonia, va buscar un alleujament, una sortida. Les seves habilitats amb la Força eren limitades i difuses. El seu intent per controlar i definir aquest poder només intensificava el dolor i perllongava el sofriment, enutjant-la.

Amb els ulls oberts com plats pel terror, es va concentrar en les ombres de la cantonada oposada de la sala. L’estaven cridant, però va resistir la temptació, sobtadament insegura del que estava passant... insegura de si mateixa. La por al fracàs augmentava el seu turment, eliminant qualsevol oportunitat de canalitzar la Força com l’Skywalker li havia ensenyat.

No et resisteixis. Les ombres romanien, convidant-la a entrar a la foscor. L’Àlex va baixar les seves defenses i es va rendir a ella, permetent que el costat fosc la posseís.

Hi va haver una sobtada explosió d'energia quan cada cèl·lula del seu cos va quedar impregnada de consciència i sentits. El desconcert i la por van deixar pas a la sorpresa quan els seus sentits van despertar a l'aparentment infinita força vital que envoltava Garos. Arraulida en aquesta vasta font de poder, va creure ser capaç de consumir la vida de qualsevol criatura, va realinear aquesta energia, i va dirigir-la a voluntat. Es va delectar en aquesta sensació, permetent-se entrar en comunió amb aquesta complicada teranyina de vida. Amb la ment desbocada, va sentir que els secrets ocults de l'univers es posaven al seu abast. Va lluitar per mantenir la ment concentrada en l'aquí i l'ara, resistint la temptació de saltar en aquests regnes desconeguts.

Recolzant les seves mans al pit del seu pare, va dirigir l'energia cap a ell. Però conforme sentia la sorpresa davant la seva recentment adquirida habilitat, aquesta va començar a escapar-se. Sense la ràbia ni la por, no hi havia res al que aferrar-se excepte la seva pròpia fràgil força vital.

Va caure presa del pànic quan la influència del costat fosc va drenar la seva energia. Era un petit preu a pagar per la vida del seu pare, però ara era ella qui es moria. Conforme la corrupta deu continuava alimentant-se d'ella, el poder de salvar-se a si mateixa en fugia.

Les ombres es van reunir sobre ella i l’Àlex va sentir una presència. Entre els famolencs fantasmes, en Brandl es va alçar rere d'ella, dirigint la mà cap a ella. Va agafar força d'això, sense dubtar un moment d’aprofitar-ho mentre l'alè se li escapava del pit. Es va acostar més a la fosca visió, però no era el rostre d’en Brandl el que veia li la mirada rere el vel de foscor.

Reconeixent el seu propi rostre sota la fosca caputxa, va tractar d'allunyar-se. Però l'aparició l'agafava fort del canell amb la seva mà descarnada. L'altra mà s'estava dirigint a la seva gola.

L’Àlex va recular horroritzada sentint els ossos escatosos en el seu coll. Com més lluitava per alliberar-se, més s'estrenyia la mà, dificultant el flux d'aire als seus pulmons.

- No et resisteixis - li deia -. No et resisteixis.

L’Àlex es va relaxar, i per un breu instant la pressió al seu coll va disminuir. Però al moment de renovar els seus esforços, els seus músculs van tornar a estrènyer, tallant el subministrament d'aire als seus pulmons.

Sacsejant-se salvatgement intentant respirar, es va llançar contra l'aparició. Les seves mans la van agafar pel coll conforme anava aconseguint alliberar la seva consciència de les urpes del fantasma, només per descobrir-se a si mateixa retorçant-se en el brut terra del refugi d'emmagatzematge. Tremolant sota una lleugera capa de suor, es va incorporar de cop i va mirar fixament el rostre del seu pare. La seva respiració seguia sent feble, però estable. Conforme el sinistre poder del costat fosc s'esvaïa en ella, va observar com les forces augmentaven en el seu pare i com la seva respiració es suavitzava en el lent i uniforme ritme d'un pacífic somni.

 I on és la teva força, Àlex?

Va tancar els ulls i es va estremir davant el ressò de la seva embogida veu interior. Se sentia violada, enganyada. Posant-se ràpidament dreta, es va apartar de les ombres, intentant ocultar-se en el feble halo de la vara lluminosa.

- Compte amb la brillantor del costat lluminós - va xiuxiuejar en Brandl -, perquè encara que il·lumina i escalfa, llança una brillantor freda i encegadora per a aquells massa humils per mirar a les ombres més enllà. - El Jedi es va acostar a ella, oferint-li la mà -. Estimada i dolça Alexandra -va sospirar tristament -, no vols tornar del fred?

Tremolant a la llum, l’Àlex el va mirar fixament.

- Què és el que he fet?

- El costat fosc té un preu. Tan sols has provat una petita part. – Acariciant-li la cara, la va envoltar amb els seus braços en un intent de protegir-la del fred.

Encara que l’Àlex escoltava la veu del Jedi, no podia registrar els seus profunds i variables tons. Ho sentia, però els seus sentits estaven fallant. Els murs del refugi i altres elements van començar a desenfocar-se i va sentir que els genolls es doblegaven sota el seu pes. En Brandl la va prendre abans que el seu cos xoqués contra el terra. Incapaç de resistir-se, l’Àlex va recolzar el seu cap contra el Jedi i, un cop més, es va rendir a la foscor.

***

L’Àlex es va despertar amb el planyívol udol d'un boetay. Des de la distància, el crit desesperat ressonava al seu cap, agreujant la pressió que sentia darrere dels ulls. Amb un terrible mal de cap, va obrir els ulls i va tractar de seure. Quan la seva visió va començar a enfocar-se, es va concentrar en la peculiar ombra asseguda davant. Pocs minuts després, el tranquil rostre d’en Bane Werth va aparèixer a la càlida estela d'una vara lluminosa.

Vestit amb una jaqueta i uns pantalons de vol corellians, semblava més còmode amb la roba d'un contrabandista que amb un uniforme imperial. El seu cabell era humit i es va apartar un floc de la cara, mirant-la amb un pesar tan tangible que l’Àlex va poder sentir les seves emocions, clares i visibles.

- On és el meu pare? -Va preguntar ella, agafant-se la vora del llit.

En Werth es va aixecar de la cadira i va caminar uns passos cap a l'entrada del refugi.

- Està desperta! -Va cridar. Dubitatiu, al costat de la porta, es va tornar per veure-la, amb aquest peculiar remordiment intensificant en la seva mirada. Després, sense més comentaris, va sortir a l'exterior per l'estreta obertura.

Marxant, l’Àlex va poder escoltar el ritme estable de la pluja caient a l'exterior. Preocupada pel seu pare, va deixar caure les cames per la vora del catre i es va posar lentament dreta. El governador Wínger estava estirat a la màrfega improvisada on l'havia deixat. Agenollant-se al seu costat, l’Àlex va comprovar les seves constants vitals i va somriure comprovant que els seus esforços havien aconseguit una millora en la seva condició. Malgrat el seu lleuger toc, el seu pare es va despertar davant la suau sensació dels seus dits.

Obrint els ulls inflats, en Wínger va somriure veient-la al seu costat.

- Alexandra -va xiuxiuejar, tossint per l'esforç. Va tremolar visiblement aixecant el braç per acariciar-li la cara. El seu somriure es va eixamplar confirmant el que els seus ennuvolats sentits li mostraven. Ella estava viva i fora de perill. Llavors, en silenci, va tornar a sumir-se en un pacífic somni.

A cada moment que passava, l’Àlex podia sentir com recobrava les forces. I sentint aquesta energia, va sentir el poder d’en Brandl en funcionament, sostenint l'essència vital del seu pare. Asseguda a terra al costat d’en Wínger, es va tornar cap a l’aparició que romania dempeus rere d'ella a la porta del refugi.

- Sempre seràs aquí, sobre les meves espatlles, observant-me des de les ombres?

- La propera vegada que miris en la foscor, et sentiràs més fora de perill sabent que jo estic allà? – En Brandl va romandre a la porta, sense fer cap esforç per apropar-se més a la llum -. Si aquesta és la teva petició, bona dama, com el teu més amable cavaller, sempre estaré allà on més em necessitis. – L’Àlex va escoltar la veu esmorteïda de la seva sinceritat -. Les forces de la Nova República han arribat -va dir -. M'he pres la llibertat d’alertar-los sobre el vostre estat. Haurien d'estar aquí en pocs minuts.

- La invasió? -Va preguntar l’Àlex, en suspens pel signe de la batalla.

- La Nova República està guanyant mentre parlem. Tu i els teus col·legues de la resistència podeu estar d'enhorabona. Garos IV és lliure. - Alçant la barbeta amb freda arrogància, en Brandl va abaixar la mirada cap a ella -. Puc arreglar un retorn segur del teu pare a l'Imperi. Estarà ben protegit...

- Ben protegit! - Va escopir l’Àlex -. Per tu? - Va negar amb el cap, amb ferma determinació -. La lleialtat del meu pare està amb Garos, Lord Brandl. No amb l'Imperi ni amb la Nova República. Faré els arranjaments que siguin necessaris per honrar els seus desitjos.

- Són aquí -va dir la veu d’en Werth des de la foscor -. És hora de marxar.

Evitant la mirada penetrant d’en Brandl, l’Àlex es va asseure sobre els seus genolls. Va pujar les mantes fins al coll del seu pare, sostenint la mà mentre dormia. Desitjant que el Jedi es quedés, va xiuxiuejar:

- No sé si hauria de donar-te les gràcies o maleir-te.

- Decidiràs què fer al seu temps. - El Jedi va llançar un objecte fosc a través del refugi cap a ella.

L’Àlex va veure l'estranya figureta caient sobre les mantes. Recollint la peça de Jj'abot esculpida, va observar al cavaller negre i va recordar l'obra de teatre.

- Què serà de tu? - Va declamar les frases que recordava -. A on aniràs?

- Em convertiré en una ombra, la meva senyora -va respondre -. I me n'aniré, a on només la foscor reina. – En Brandl va somriure, oferint-li una lleu reverència amb el cap. Era una expressió dèbil i malenconiosa que va commoure a l’Àlex amb la seva sinceritat -. Adéu, Àlex.

Amb el so dels equips de recerca que arribaven, en Brandl va sortir a la nit de l'exterior, com si aquesta fos el seu senyal per esvair-se en les ombres. L’Àlex va escoltar la buida cadència de la pluja contra la teulada. Prement amb més força la mà del seu pare i el peó del joc, va recolzar el seu cap contra la calidesa de la manta i va esperar fins que la llum de les naus i les tropes terrestres de la Nova República van diluir la foscor.

FI