Les Tropes de la Mort (VII)

Anterior

CAPÍTOL 7

DESTRUCTOR

En Sartoris va conduir als altres escales amunt des del nivell administratiu fins al lloc de comandament de la barcassa en direcció al pou d'acoblament. Era un cilindre que li encongia la gola, i en aquell moment més que mai, ja que estava envoltat de nou homes: Austin, Vesek, Armitage, quatre enginyers mecànics i un parell de soldats d'assalt que van aparèixer en l'últim moment caminant com si estiguessin a casa seva.

En Kloth els havia ordenat que s'unissin a l'equip de reconeixement just abans de sortir. En Sartoris es preguntava què hauria fet canviar d'opinió a l'alcaid. Si hi havia alguna cosa dins del destructor del que haguessin de preocupar-se, dos soldats imperials no servirien de gaire.

«Però aquí no hi ha res de què preocupar-se», es va dir Sartoris, i va rebutjar aquell pensament com si tirés una pedra al profund pou del seu subconscient i esperés sentir el so d'aquesta entrant a l'aigua. El silenci que va rebre com a resposta no va ser especialment tranquil·litzador.

Mentre el turboascensor ascendia, en Sartoris va observar com les febles llums verdes metrallaven els rostres dels altres homes a la recerca d'algun ressò de la seva aprensió. No obstant això, les seves expressions eren la viva imatge de la neutralitat més anodina, de l'obediència com a estat psicològic enrarit. En Sartoris va pensar que havia de sentir-se agraït que els guàrdies només obeïssin ordres en comptes de qüestionar-les. Ja havia treballat abans amb els dos tipus i sens dubte preferia la companyia dels primers, almenys en aquell moment, en què part d'ell fins i tot hauria agraït certa discussió sobre la naturalesa de la seva missió.

Com era d'esperar, va ser l’Austin qui va acabar trencant el silenci.

- Capità, què creu que ha passat allà dalt perquè només quedin deu formes de vida a bord?

-L’alcaid diu que no hi ha contaminació -va dir en Vesek -. Així que deu tractar-se d'un error nostre.

- I per què no han respost a les nostres trucades?

-Potser el sistema de comunicacions falli igual que els sensors biològics.

- Negatiu. -En Greeley, un dels enginyers, va negar amb el cap -. El sistema de comunicacions funciona perfectament. I els sensors també. Ho hem comprovat. - Aclucant els ulls i va dir -: És una nau fantasma, això és tot.

- Com? – L’Austin el va mirar atònit.

- Una nau abandonada i en ruïnes, ja saps. Les naus s'avarien i la flota les deixa enrere. A l'Imperi no li agrada parlar-ne, però existeixen.

- I la tripulació?

- S’evacua -va dir en Greeley -. O... - Es va humitejar els llavis i va intentar obviar el tema -. Qui sap?

- Genial -va sospirar en Vesek -, ​​anem a pujar a bord d'un destructor avariat a cercar peces. Això porta el nom d’en Kloth escrit per tot arreu. - Aclucant els ulls i va mirar a Sartoris -. Capità, té un pla millor o ens cenyim en aquest?

- Quan arribem a dalt, formarem dos grups de cinc. Vesek, tu, Austin i jo anirem amb Greeley... -va assenyalar a un dels enginyers i al que estava al seu costat- i Blandings. La resta, Armitage, Quatermass i Phibe es quedaran amb els soldats. Procedirem al reconeixement i tornarem al pou d'acoblament en una hora.

- Vol que un de nosaltres els acompanyi? -Va preguntar un dels soldats imperials.

- Per a què?

- Per si de cas. - El soldat va brandar el seu rifle blàster.

En Sartoris era conscient que Vesek i Austin el miraven esperant una resposta.

- Em sembla que no serà necessari -va dir -. Quedeu-vos amb el grup de l’Armitage i manteniu-me informat.

- Què estem buscant exactament?

- He enviat una llista de peces als vostres enllaços de dades i un plànol del destructor i dels nivells de manteniment. No cal que us digui que aquesta és una nau gran. Cal mantenir el contacte en tot moment. No vull haver d’enviar a un equip de recerca a rescatar la meva partida de reconeixement. M'explico?

La plataforma es va aturar el temps suficient perquè l'escotilla superior s'obrís amb un lleu xiulet hidràulic. Després va completar el recorregut fins a l'hangar.

***

Al principi ningú va dir una paraula.

En Sartoris va pensar que estaria preparat per la immensitat de la nau, però després de dos mesos sencers al Purga, se sentia senzillament aclaparat pel que li esperava. Mai havia posat un peu en un destructor, tot i que havia vist naus imperials més petites i havia assumit que aquella seria igual, només que més gran. Però no ho era. Era més aviat com un planeta petit.

El pou d'acoblament els havia deixat a la catedral de duracer del cavernós hangar principal del destructor, amb voltes i panells a les parets que s'alçaven cap amunt i cap a fora en un èxtasi de perspectiva forçada. Quan Sartoris va veure tot allò, va recordar que només contemplava menys d'una desena part dels mil sis-cents metres del destructor. Necessitava recordar constantment aquella xifra si no volia passar el temps que estiguessin a bord lluitant contra la seva immensitat.

Va inspirar profundament - l'aire fred tenia un regust a encenalls metàl·lics i feia olor de llargues i estèrils cadenes de polímers - i espirà. Per a un home amb fòbia als espais tancats, entrar allà hauria d'haver estat com un tònic. No obstant això, en comptes d'alleujament va sentir que una nova classe de pànic li bategava amb força a l'estómac. Era la seva manera de reaccionar davant l'aparent immensitat d'aquell espai, i l'absurd d'aquella idea el va fer grunyir. Es veu que havia passat de la claustrofòbia a l'agorafòbia en un segon, gairebé sense temps per apreciar la diferència.

- Capità?

- Què passa, Austin? -En Sartoris no es va molestar a mirar-lo.

- Amb el degut respecte, senyor, crec que necessitarem més d'una hora per inspeccionar tot això.

- Ens cenyirem al pla -va respondre -. Comencem amb una hora i després ja veurem. Informeu-me si vegeu qualsevol cosa fora del normal.

- Tot aquest maleït lloc és fora del normal -va murmurar l’Austin, i un dels enginyers, Greeley, pel que li va semblar, va deixar escapar una rialleta ofegada.

- Vinga -va dir en Sartoris -, anem. Estem perdent temps.

- Esperi un segon, capità. -En Vesek va assenyalar en direcció contrària -. Què és allò d'allà?

En Sartoris mirà a la seva esquena i va veure el que semblaven ser diverses naus d'atac i desembarcament més petites escampades per tota la superfície de l'hangar.

- Naus -va dir -. Caces TIE, pel que semblen.

- Sí, però no tots són caces TIE, cap.

En Sartoris els va mirar detingudament i es va adonar que en Vesek tenia raó. Allà hi havia caces TIE, però també hi havia quatre o cinc naus més barrejades entre elles: vaixells de càrrega de llarg abast i llançadores, així com una cosa que semblava una mena de corbeta corelliana modificada.

- Naus enemigues capturades -va decidir en Sartoris intentant dissimular la seva incertesa -. Qui sap? - Va mirar a Greeley -. Podem treure a alguna les peces que necessitem?

- Probablement no.

- Llavors... -va callar.

El van veure tots alhora. A l'altra banda de l'hangar alguna cosa es movia darrere dels caces TIE. La seva ombra s'inclinava cap endavant, estenent-se cap a ells sobre la coberta. Sartoris va notar que a la seva esquena els soldats imperials ja posaven les mans als blàsters.

- Què és això? - Va xiuxiuejar l’Austin.

- No es registren formes de vida a l'hangar -va informar en Greeley amb veu lleugerament tremolosa -. No sé...

- Alto. -En Sartoris va aixecar una mà sense mirar enrere -. Espereu aquí.

Va donar un pas endavant endinsant-se al silenci i va inclinar el cap per intentar veure millor amb l'escassa llum de l'hangar. El cor li bategava massa fort - es notava el pols al coll i els canells -, i quan va intentar empassar saliva, la seva gola es va negar a cooperar. Era com intentar empassar un grapat de sorra. Només gràcies a la seva voluntat fèrria va poder evitar tossir.

En Sartoris es va quedar immòbil i va aclucar els ulls per fixar-se en les ombres que aguaitaven darrere dels caces TIE. S'havia adonat que hi havia diverses. S'inclinaven cap endavant i tenien membres desmanegats. El familiar brunzit dels servomotors acompanyava els seus moviments, amunt i avall.

- Capità -va murmurar un dels guàrdies que estaven darrere seu -, són...?

En Sartoris espirà i va tornar a inspirar.

- Elevadors binaris -va dir -. Segueixen fent la seva feina.

Només dir-ho, una de les unitats CLL va sortir de les ombres i els va mirar durant un moment abans de pivotar i seguir transportant la pila de caixes que s'alçava darrere seu. En Sartoris va pensar que segurament movia la mateixa pila d'un costat a un altre de l'hangar una vegada i una altra.

Va sentir a algun dels membres de la partida de reconeixement deixar anar un sospir i una rialleta nerviosa. En Sartoris no es va molestar a manifestar el seu alleujament.

- Ja hem perdut força temps -va dir -. Vinga.

***

Van trobar l’aerolliscador en el punt més remot de l'hangar. Era un model utilitari estàndard, una mola amb braços servomecànics a proa i a popa construïda per transportar cèl·lules de combustible, però quan van pujar tots es va desplomar contra el terra. Un parell de droides MSE espantats van aconseguir sortir de sota emetent crits d'ansietat i van desaparèixer en la foscor.

- Sobrecàrrega -va dir en Vesek, exasperat -. Segons sembla pesem massa.

Al principi no va estar malament. Per arribar als nivells de manteniment inferiors van haver de lliscar per una sèrie de passadissos amples i silenciosos de la secció mitjana fins que van donar amb la ruta que els portaria als cavernosos magatzems que es trobaven sota el generador primari.

- Aquest lloc és molt rar -va murmurar l’Austin, i la seva veu va ressonar per tot el túnel -. Què creus que haurà passat?

- Vés a saber -va contestar en Vesek -. Sigui el que sigui, com més aviat sortim d'aquí, millor.

- Estic amb tu.

- Et dic una cosa: no m'agradaria estar a prop d’en lord Vader quan s'assabenti que han abandonat una nau. Quant creus que costa un destructor?

L’Austin va esbufegar.

- Més crèdits dels que nosaltres dos veurem junts a la vida.

- T'he explicat que un cop el vaig veure en persona?

- A qui? A Vader?

En Vesek va assentir.

-La meva nau feia una inspecció rutinària. De sobte, al meu comandant li van trair els esfínters i ens va enviar a la coberta d'enlairament, que estava lluent, per assegurar-se que tot brillés més que mai. El següent que recordo és que estàvem formant en l'hangar, va aparèixer una nau i allà estava ell.

- Com és en persona?

En Vesek va pensar.

- Alt.

- Sí?

- I sents alguna mirant-lo. No sé, com... un fred intern. -En Vesek es va estremir -. Més o menys el que se sent aquí.

-Bé -va dir en Sartoris -, ja n'hi ha prou de xerrameca.

L'ordre de silenci va resultar innecessària. Quan es van trobar entre les naus, la conversa havia finalitzat i els homes guardaven un silenci afligit i pensatiu.

En Sartoris ja s'havia endinsat prou en un dels nivells de manteniment inferiors quan es va adonar de com d’incòmode que li resultava ser-hi.

En Vesek i ell rondaven per un dels passadissos secundaris mentre els enginyers rebuscaven en una subestació d'energia a l'altra punta de l'escotilla oberta. Des d'on estava sentia com agafaven peces i les tiraven a terra. Austin, l'altre guàrdia, deambulava per una sèrie de càmeres adjacents queixant-se de tot el que trigaven, i en Sartoris es va veure obligat a donar-li la raó.

El buit del destructor resultava tan desorientador com esgarrifós. Per arribar-hi havien recorregut quasi un quilòmetre d'amplis passadissos girant cantonades amb certa esperança de trobar l'últim supervivent anant cap a ells trontollant i rient sorneguerament. No obstant això, només havien trobat una reserva de droides ratolí, unitats de manteniment i droides de neteja, tots ells concentrats en les seves funcions com si allà no hagués passat res. Un d'ells, un droide de protocol 3PO, a punt de rebre un tret de blàster es va interposar en el camí dels soldats imperials aixecant les mans i dient incoherències.

En Sartoris no deixava de pensar en el que en Greeley, l'enginyer, havia dit sobre les naus fantasma. Tot i que el destructor encara tenia energia i les llums i els panells es mantenien encesos, no hi havia ni rastre dels deu mil soldats imperials desapareguts i que, suposadament, havien d'estar -hi. Només el silenci, la quietud i el buit cruixien suaument al seu voltant en la vacuïtat de l'espai.

- Trobeu aquí tot el que necessiteu? -Va preguntar en Sartoris, i la seva veu va ressonar per tot el passadís. Els enginyers no van contestar. Va mirar a Vesek -. Has parlat amb l'altre grup?

-Fa estona que no.

- Comprova que responguin. Vull sortir d'aquí de seguida.

El guàrdia va assentir i va prémer el seu comunicador.

- Armitage, aquí l'OCI Vesek, em reps? On esteu?

Tots dos van esperar el que a Sartoris li va semblar massa temps, però aquesta vegada va respondre la veu de l’Armitage, encara que el senyal era feble i s'entretallava.

-... Infermeria... quadrant disset...

-No rebo, Armitage. Repeteix-ho.

-... En... tan...

La resta no es va sentir perquè una onada de soroll blanc ho va fer impossible. En Vesek va negar amb el cap i va mirar a Sartoris.

- Sembla que en el destructor hi ha alguna cosa que genera moltes interferències.

El capità va assentir i va donar un cop a la mampara que estava al costat de l'escotilla.

- Greeley, et falta molt? - Va ficar el cap, es va aturar, i va observar més de prop.

Els enginyers havien desaparegut.

Exceptuant el que semblava una pila de components integrats i cartrons d'embalatge escampats per terra, la càmera estava completament buida, o almenys això era el que semblava. En Sartoris va notar com una gota de suor li recorria l'aixella esquerra. Allà feia massa calor, com si les molècules d'aire estiguessin massa juntes.

- Greeley? Blandings?

No va obtenir resposta. Una bombolla de la mida d'un perdigó d'alguna cosa que bé podria ser por li va baixar per la gola i es va aturar a l'estèrnum. «Estan morts -va xiuxiuejar una veu al seu interior -. El que fos que va acabar amb la tripulació també els ha matat ells. Ja és massa tard.»

Encara que, per descomptat, no hi havia indicis de violència ni d'atac, però...

- Sóc aquí -va respondre al cap Greeley sortint de sota d'un dels cartrons seguit de prop per Blandings -. Això era l'últim. - Va aixecar un petit feix de cablejat electrònic no molt més llarg que el dit i el va ficar a la caixa que havia trobat -. Anem-nos-en.

- Això és tot? -En Sartoris va esperar que la seva veu sonés més tranquil·la del que ell estava.

- Afirmatiu. Calibrat mecànic primari de propulsor sèrie 4, classe Pròsper. Tot correcte. Ja està.

- Estàs segur?

En Greeley li va dedicar una mirada penetrant reservada a aquells que s'atrevien a qüestionar el seu criteri amb semblants minúcies.

- Sí, capità, bastant segur.

- Bé, d'acord. -En Sartoris es va girar -. Austin?

- Senyor? - La veu del guàrdia va ressonar distant al passadís, més lluny del que en Sartoris havia imaginat. Fins on havia anat? Sartoris va notar que tornava a enfuriar-se i que una onada d'ira s'apoderava d'ell.

- Torni ara mateix. Ens marxem ja.

-Sí, però senyor... – L’Austin encara no es veia pel passadís -. Ha de veure això, és increïble, mai... -A les seves paraules van seguir una sèrie de tossits curts i intensos i, finalment, l’Austin va aparèixer negant amb el cap i tapant-se la boca. Al final va recuperar l'alè i va deixar de tossir, però llavors ja estaven de tornada a l'hangar principal, i en Jareth Sartoris no va poder esbrinar què havia vist l'OCI Austin allà enrere.

Següent