CAPÍTOL 2
NIU DE CARN
A
l'antiga vida d’en Trig a Cimarosa, l'esmorzar era el millor menjar del dia. A
més de ser un experimentat traficant i contrabandista, un veterà intermediari
que havia fet innombrables tractes amb lladres, espies i estafadors, Von Longo
també havia estat un dels millors cuiners d'esmorzars no reconeguts de la
galàxia. «Mengeu bé a primera hora. Mai se sap si aquesta serà el vostre últim
menjar», deia en Longo als seus fills.
Al Purga, però, l'esmorzar era pràcticament
incomestible i, de vegades, semblava estremir-se amb les contínues vibracions,
com si estigués viu al plat. Aquell matí, en Trig va contemplar la massa
pastosa de porqueria incolora mentre la servien sobre un tros de carn cartilaginós
amb el qual va formar una pasterada enganxosa que semblava un niu de carn
d'insectes carnívors voladors. Seguia remenant aquell ranxo amb apatia quan en Kale
va arquejar les celles i li va donar un cop d'ull.
- Has
dormit una mica aquesta nit? -Va preguntar en Kale.
- Una
mica.
- No vas
a menjar?
- Això?
-Va dir en Trig remenant el contingut de la safata una vegada més i estremint-se
-. No tinc gana -va afirmar mentre mirava com en Kale engolia fins a l'últim
mos del seu esmorzar amb una voracitat inquietant -. Creus que el menjar serà
una mica millor quan arribem a la lluna presidi?
-
Germanet, crec que tindrem sort si no acabem sent el menú.
En Trig
li va dedicar una mirada ombrívola.
- No els hi
donis idees.
- Ei,
anima't. -En Kale es va netejar la boca amb la màniga i va somriure -. Tenint
en compte com n’ets de petit de segur que et posarien d'aperitiu.
En Trig
va deixar anar la forquilla de nou i va esbufegar per demostrar que havia entès
l'acudit. Encara que no era capaç de dir-li-ho, el seu germà gran sempre havia
estat valent -una cosa que òbviament havia heretat del seu pare -, i allò era
una cosa que li envejava amb totes les seves forces. En Kale no estava fet per
la por. D'alguna manera, no es deixava portar per ella. L'únic que li semblava
preocupar era que no li donessin una altra ració del que fos que servissin els
COO-2180 a les safates dels presos.
Tot d'una,
per associació, en Trig es va posar a pensar una altra vegada en el seu pare.
L'última conversa que havien mantingut seguia perfectament viva en la seva
memòria. Just abans de morir a la infermeria, el vell havia estirat els braços
per estrènyer la mà d’en Trig entre les seves alhora que murmurava: «Cuida del
teu germà».
Allò va
agafar a Trig tan desprevingut que simplement va assentir i va balbucejar que
ho faria, és clar que ho faria; però poc després es va adonar que en els seus
últims moments el seu pare no devia tenir molt clar amb quin dels seus fills
estava parlant.
No hi
havia raó per demanar-li a Trig es cuidés d'en Kale. Seria com assignar la
custòdia d'un Wampa a una monosargantana kowakiana.
- Però
què et passa? -Va preguntar en Kale des de l'altre costat de la taula.
- Estic
bé.
- Vinga.
Escup-ho.
En Trig
va apartar la safata.
-És que
no entenc com poden posar-nos això per menjar dia si, dia també, res més.
- Llavors...
- com si li hagués llegit la ment, en Kale va fixar la mirada en la safata d’en
Trig -; No t'ho menjaràs?
***
Quan va
sonar l'alarma acabant de dinar, en Kale i ell es van aixecar i van lliscar
fins al passadís entre el mar de presos. Des de les plataformes d'observació
elevades, un seguici d'oficials imperials de presons i soldats d'assalt
uniformats romania alerta, observant com avançaven cap a la zona comú amb ulls
negres i sense vida.
A baix,
els presoners caminaven en grups, murmurant i rient, prolongant deliberadament
el procés tot el possible per esprémer al màxim la poca indulgència que els
guàrdies els hi mostraven. La proximitat dels cossos bruts resultava enganxosa
i pudent. En Trig va tornar a pensar en el «niu de carn» i va sentir una
lleugera nàusea. Tot aquell lloc era un niu de carn.
A poc a
poc, amb una naturalitat estudiada, en Kale i ell es van anar quedant enrere,
allunyant-se de la multitud. Encara que en Kale no havia dit ni una paraula, la
seva postura havia canviat subtilment. Ara estirava l'esquena, alçava les
espatlles i en el seu rostre un serè estat d'alerta havia substituït la
despreocupació anterior. Els seus ulls miraven a dreta i esquerra i no
s'aturaven en res més que un o dos segons.
- Estàs
segur? -Va preguntar gairebé sense moure els llavis.
-
Seguríssim -va assentir en Trig -. I tu?
- Cent
per cent. - A la cara d’en Kale res semblava indicar que estigués parlant -.
Recorda que quan baixem estarem molt a prop seu. Facis el que facis, mantingues
sempre el contacte visual. No apartis la mirada ni un moment.
- Entesos.
- I si
comences a notar que alguna cosa va malament, sigui el que sigui, ens anem. -En
Kale va mirar al seu germà a la cara, potser perquè va percebre la seva
aprensió -. No crec que en Sixtus intenti res, però no posaria la mà al foc per
Myss. Pare mai es va fiar d'ell.
-Potser...-
En Trig va començar la frase i la va deixar a mitges. Es va adonar que estava a
punt de suggerir que ho cancel·lessin tot, no perquè estigués nerviós, que ho
estava, sinó perquè semblava que en Kale també ho estigués pensant.
- Podem
fer-ho -va dir en Kale -. Pare ens va ensenyar tot el que necessitem saber. No
hauria de portar-nos més d'un minut o dos i estarem de tornada de seguida. Si
triguem més, podria acabar sent perillós. - Va mirar als costats i després va
clavar els ulls en Trig -. Jo vaig davant. D'acord?
En Trig
va assentir, però va notar com una mà li queia sobre l'espatlla i li impedia
avançar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada