Les Tropes de la Mort (XX)

Anterior

CAPÍTOL 20

EL DIA DE LA VIDA

La Zahara no va trigar més d'un minut en adonar-se que en Han Solo, fos qui fos, era un dels presos més inusuals que havia conegut. I es va acabar de convèncer quan va intentar explicar-li què havia passat a bord de la barcassa i en quina mesura tant ell com el wookiee necessitaven la seva ajuda si volien seguir amb vida.

- A veure, a veure, a veure...-va dir en Han fent escarafalls amb una mà davant de la cara de la doctora -. Estàs dient que en aquest cubell d'escombraries ha mort tothom menys nosaltres? - Va mirar al wookiee com per confirmar el que havia sentit -. Tu t'ho empasses?

El wookiee va emetre un rugit greu i planyívol. La Zahara no sabia molt shyriiwook, però gran part del que havia entès tenia a veure amb el to de veu, i el de Chewbacca reflectia, simplement, incredulitat.

- Ja -va assentir en Han-, jo tampoc. - Va tornar a mirar la Zahara -. És el millor que se t'ha passat pel cap, doctora, o vols provar amb un altre conte?

- De seguida ho descobrireu per vosaltres mateixos. La infecció, un tipus de virus, té una taxa de mortalitat estimada del noranta-nou coma set per cent.

-Sembla que un droide li ha bufat les estadístiques a algú. –En Han va fer un pas enrere per mirar-la bé per primera vegada i va esbossar un ampli somriure d'aprovació -. Encara he de dir, doctora, que, ben mirat, sembles estar en plena forma.

La Zahara va notar com es posava vermella.

- Sóc... immune.

-Bé, suposo que nosaltres també, no?

-És possible, però ho dubto.

- Llavors com és que seguim vius?

- Heu estat completament aïllats. No obstant això, ara que heu sortit i us heu exposat he d’injectar-vos l'antivirus. - Va treure la xeringa de la butxaca i el kit mèdic bàsic que portava amb ella a tot arreu -. Serà només un segon. Necessito que estengueu el braç i...

Veient l'agulla, el wookiee va grunyir. Aquell so va penetrar directament en la cavitat toràcica de la Zahara i per segona vegada va veure el centelleig de les dents, uns incisius brillants, i va captar una olor animal procedent del seu pèl o del seu alè. Va fer un pas enrere.

-El necessites -va insistir i es va girar cap al Han-. Els dos ho necessiteu.

En Han va negar amb el cap.

- Per grans que siguin, als wookiees no els hi agraden les agulles. I a mi tampoc.

- Sóc metge.

- Sí, bé, potser hauries de millorar el teu tracte amb els pacients. - Va fer una ullada a l'arma que encara empunyava -. O és que la medicina a punta de blàster s'ha convertit en el procediment estàndard de l'Imperi?

- Era només per precaució. No podem quedar-nos aquí discutint. Ja ha mort massa gent.

- Mira, doctora, jo... –En Han va començar la frase i va callar de sobte. Mirant cap enrere per seguir el recorregut dels seus ulls, la Zahara es va adonar que observava fixament una cama que apuntava per la cantonada, la d'un dels guàrdies de qui havia passat per sobre del cos per arribar-hi. En Han va estirar el coll una mica més i la Zahara es va adonar que també havia vist la resta dels cadàvers.

Quan va tornar la vista cap a ella, la seva expressió desafiant havia desaparegut i l'havia substituït per una altra cosa, no necessàriament por, sinó una clara consciència del que l'envoltava. Va mirar a Chewbacca, i el wookiee ensumà l'aire i va emetre un crit d'impaciència des de les profunditats de la seva gola.

-Sí -va murmurar en Han-. Jo també. - I després li va dir a la Zahara de mala gana -: No és que m’entusiasmin les opcions que tinc, doctora.

- Si us plau -va dir aguantant-li la mirada -. Ho necessiteu.

En Han es va aixecar la màniga de la camisa. La Zahara es va adonar que no seria capaç de subjectar el rifle blàster mentre li injectava. El va deixar a terra i li va donar una puntada per treure'l de la cel·la, cap al passadís; després va agafar el braç d’en Han, l'hi va desinfectar i el va punxar amb l'agulla. En Han es va estremir quan ella va prémer l'èmbol.

-L’hauràs provat, oi?

- La veritat és que ets el primer.

- Què? - Els ulls d’en Han es van obrir com plats.

- Tranquil -va dir la Zahara -. Què tal respires?

- T'ho diré dintre d'un minut -va respondre -, si no em moro abans.

La Zahara va intentar en va evitar que la preocupació se li reflectís a la cara. Hi havia confiat instintivament en les anàlisis de l'antivirus d'Escombraries, però això no volia dir que no existís un marge d'error, i qui sabia com interactuaria amb l'estructura química única de cada individu i com funcionaria amb una espècie completament diferent, una no humana.

No obstant això, l'alternativa era deixar que Chewbacca s'infectés, i no estava completament segura que l'antivirus pogués suposar alguna diferència en aquell moment.

Es va tornar cap al wookiee.

- Et toca.

Chewbacca va estirar el braç. Trobar una vena en un wookiee sempre era un repte, però va detectar una sota l'espessa mata de pèl i va introduir l'agulla. Va rugir, però no es va moure.

- Ja està -va dir -, ara podem...

El wookiee va cridar.

El primer que va notar Chewbacca va ser el dolor dels joves. Es va apoderar d'ell des de tot arreu alhora, com un tren de veus ferides que l'assetjaven per tot arreu. No sabia què significava, excepte que alguna cosa dolenta havia passat a bord de la barcassa i que ara també li estava afectant ell. Va sentir amb horror que formava part d'ell, que era còmplice d'aquells crims atroços, a causa de la injecció que li havia posat aquella dona. La malaltia que li havia implantat sota la pell era viva i reptava pel seu interior com una taca grisa que li pujava pel braç fins a l'espatlla i la gola per treure el cap a la boca i xiuxiuejar: «Sí, vas fer aquestes coses, sí, ets aquestes coses».

Les havia fet? Els hi havia fet mal?

Però no podia ser cert. La doctora no l’havia enverinat; li havia injectat una cura. Llavors, per què sentia tant dolor i per què seguia sentint cridar als joves?

Va tenir la sensació que el crani se li omplia de líquid i bloquejava el seu sentit de l'olfacte. Però la seva oïda era més aguda que mai. Les veus li cridaven, però ja no li suplicaven, sinó que l'acusaven d'atrocitats indescriptibles, quan es va mirar les mans va veure que les tenia plenes de sang i va notar a la boca un gust salat i desagradable.

La malaltia estava dins d'ell.

I la malaltia volia menjar.

Va rugir més alt i es va posar a donar cops per intentar allunyar-se, però ja estava ancorada en el seu interior, endinsant-se en la seva memòria, revivint detalls que no havia recordat en gairebé dos-cents anys.

Va sentir els antics càntics del Dia de la Vida que entonaven a Kashyyyk, va veure cares: la del vell Attichitcuk, la de Kallabow, la de la seva estimada Malla... Només que els seus rostres estaven canviats, es fonien i s'estiraven, la boca els hi penjava d'una forma rara esbossant un somriure despectiu. Els ulls del seu pare van centellejar en veure tota la vergonya que havia intentat amagar. Sabia que ara portava la malaltia en el seu interior i què li obligaria a fer als petits. Sabien que ell els massacraria en les seves cel·les per després donar-se un festí amb les seves humides entranyes, engolint sense molestar-se a mastegar, sotmès a la malaltia i al seu apetit. Va veure que la malaltia no podia saciar-se, que volia seguir matant i menjant fins que no quedés res més que la sang que lleparia directament dels sòls de fred duracer. Van dir: «Aquests són els autèntics càntics del Dia de la Vida, aquests càntics són menjar i matar, menjar i matar».

«No, no és cert. No»

Va cridar més fort, un rugit ensordidor, almenys en la seva pròpia ment, i va notar que l'oblit de la malaltia s'abalançava sobre ell, i es va sentir alleujat perquè tenia una oportunitat per amagar-se, per allunyar-se de tot allò que estava experimentant. No va intentar escapar; va córrer cap a ella amb impaciència.

***

La Zahara va saltar cap enrere posant instintivament les mans davant per protegir-se. El braç d’en Chewbacca va donar un cop a cegues amb la xeringa encara penjada i l'agulla va sortir disparada a través de la cel·la com un dard mal llançat, va impactar a la paret i va desaparèixer en la penombra. Si no s'hagués ajupit, el braç del wookiee li hauria trencat el coll.

- Ei, col·lega, tranquil -va dir en Han apropant-se a ell -. Chewie, només...

Chewbacca es va tornar contra ell amb un fort crit i en Han va retrocedir, va arrufar les celles i va mirar a la Zahara.

- Què li has fet?

- Res, li he posat el mateix que a tu.

- Potser no funciona igual en la seva espècie, no ho havies pensat? - Va tornar la vista cap a Chewbacca, però l'expressió de wookiee ja era totalment estranya, hostil, i els seus ulls eren irreconeixibles. Semblava confús, espantat i llest per enfrontar-se a qualsevol amenaça que percebés a prop. La Zahara va tornar a sentir l'aroma animal que havia percebut abans, només que ara era més intensa, gairebé colpidora, com si una de les glàndules del seu metabolisme hagués començat a segregar hormones de violència en el seu cervell. Rugia sense parar.

Llavors la Zahara va veure la tumefacció. Li afectava la gola, fent que se li inflés, i el que ella havia classificat com rugits eren en realitat una sèrie d'inspiracions sufocades.

- Què és això? -Va preguntar en Han-. Què li està passant al coll?

La Zahara no va contestar. No era capaç d'ordenar els seus pensaments de manera coherent i només tenia clar com s’ho havia fet per trobar els últims supervivents de la barcassa i ajudar a la malaltia a funcionar de forma més efectiva.

Es va concentrar i va estudiar les opcions: o bé l'antivirus havia debilitat la immunitat del wookiee al patogen o la mateixa malaltia s'havia fet més agressiva en les últimes hores, escurçant el seu període d'incubació d'hores a minuts. En qualsevol cas...

Chewbacca va caure de genolls mentre s'agafava el cap amb les mans i es balancejava endavant i enrere emetent una sèrie d’esgarrifosos xiscles apagats i gargotejants. Quan va tornar a aixecar el cap després d'un esforç monumental, la Zahara va veure que la ira s'esborrava del seu rostre. Però només va ser un efecte secundari de l'oxigen. La seva mirada es mantenia ferma, encara que les seves enormes espatlles van caure cap endavant, abandonant el cos sencer a la gravetat fins que es va desplomar.

La Zahara es va ajupir.

- Ajuda’m a donar-li la volta.

- Què? Per què?

- Fes-ho.

En Han va agafar l'espatlla d’en Chewbacca i la Zahara li va aixecar el maluc per donar la volta al gran cos del wookiee i posar-lo cap per amunt. Va posar la mà darrere del pelut cap, sota el coll, i l’hi va aixecar.

- Cerca la xeringa.

- Ni parlar. –En Han va negar amb el cap -. No li vas a posar ni una gota més d'això.

- Vols salvar el teu amic? Doncs busca la maleïda xeringa!

En Han es va aturar un moment per assimilar tot allò i a continuació es va dirigir a una de les cantonades de la cel·la remugant entre dents. La Zahara va entendre que si volia salvar el wookiee hauria d'aconseguir que en Han la cregués. Si no ho feia, si intentava interferir, no podria fer altra cosa que procurar que Chewbacca estigués còmode fins a la seva mort.

En Han va tornar poc després amb la xeringa a la mà.

- Espero que...

La Zahara la va agafar, va buidar l'antivirus que quedava i va tirar el cap d’en Chewbacca cap enrere per buscar la via respiratòria encallada. Amb cura de no tocar les artèries, va introduir la xeringa buida, va notar un "pop" en tocar la borsa de fluid i la va absorbir. «Els droides no poden fer això -va pensar -. No hi ha cap droide al món que s'atreveixi a intentar alguna cosa així.»

«I segurament per un bon motiu.»

Un líquid gris rosat va començar a omplir la xeringa. En Han no va dir res, però la Zahara li sentia empassar saliva amb dificultat. Va buidar la xeringa, la va tornar a introduir i va seguir absorbint el fluid.

Després de tres xeringues, la inflor va començar a disminuir.

***

Els crits es van intensificar al cap d’en Chewie.

«Quins són els autèntics càntics del Dia de la Vida?»

«Estic dins teu -va xiuxiuejar la malaltia -. Cantaràs la cançó que t’ensenyi i aquests càntics són matar i menjar. I els entonaràs mentre estigui dins teu. Mentre segueixi famolenca, i sempre estic famolenca, i sempre cantaràs les meves cançons.»

«Sí -li va dir en Chewbacca, i els seus pensaments van fluir de la mateixa manera estranya en què fluïen quan pensava les coses molt detingudament -. Sí, estàs dins meu. Vas entrar en mi quan vaig respirar res més obrir-se la porta de la cel·la, com et va respirar en Han, que va començar a tossir i a asfixiar-se. Però llavors la doctora ens va donar la medicina.»

La malaltia li va cridar i es va enfurismar, però no va sentir res més.

Va notar que la pressió del seu pit disminuïa. Tornava a respirar, la inflor de la seva gola havia disminuït i permetia el pas de l'aire. La vista també se li va aclarir i es va estabilitzar, permetent veure al Han i la doctora al seu costat, amb cara de preocupació.

«... Són els autèntics càntics del Dia de la Vida...»

La força que li inundava en aquell moment era la força de la seva família i de la seva llar. Va seure, però no va dir res. Encara no es fiava de la seva veu. Es va mirar les mans. Estaven netes. Una onada d'alleujament es va apoderar d'ell i es va sentir com quan tornava a casa i es trobava amb rostres que el reconeixien i li donaven la benvinguda. Els crits s'havien fet callar. A l'interior de la casa on havia nascut algú tocava una cançó.

***

- Amb cura. - La Zahara va obrir un paquet de vendes i adhesiu i va intentar tapar-li el millor que va poder el diminut forat que li havia deixat a la gola. No veia res a través de tant de pèl, però els seus dits sabien instintivament on era -. Caldrà netejar-ho com més aviat. Com et trobes?

Va emetre un grunyit ronc i després un de més intens.

- Estàs bé, col·lega? -Va preguntar en Han, i quan Chewie va assentir mirant a la Zahara -. Has tingut molta sort -li va dir.

-Crec que l'hem tingut tots -va respondre ella -. Si l'antivirus funciona, els dos hauríeu d’estar protegits.

Van ajudar a Chewbacca a aixecar-se, el que va exigir tota la força dels dos. En Han el mirava atentament, preparant-se per una recaiguda, però el wookiee semblava aguantar perfectament dempeus.

- Creus que pots caminar, amic? -Va preguntar en Han.

Chewie va emetre un altre grunyit.

- D’acord, d'acord -va dir en Han -. Oblida que ho he preguntat.

***

-El turboascensor està per allà -va dir la Zahara assenyalant en direcció a la cantonada -. Podem tornar per aquí, però aneu amb compte de no trepitjar els...

Els tres es van aturar.

- Què ha passat amb els cossos? -Va preguntar en Han -. I els guàrdies morts?

La Zahara va pestanyejar mentre mirava el sòl en el que havien jagut els cadàvers dels guàrdies. Els havia vist amb els seus propis ulls.

Però ja no hi eren.

-Potser no estaven morts -va dir en Han amb reserves.

- Els vaig examinar jo mateixa.

- Doncs algú se'ls haurà emportat. No sé. Droides de manteniment o alguna cosa així. - La va mirar -. Hem de parlar d'això aquí?

La Zahara es va parar a pensar. Va imaginar que potser el 2-1B havia baixat per reunir-se amb ella i havia mogut els cossos. Però això no tenia sentit. Es va adonar que els blàsters tampoc estaven, inclòs el que ella havia tret de l'habitació d'una puntada.

Li va semblar sentir un cruixit en algun lloc de la penombra, una mena de servo automàtic que cobrava vida a l'interior de les parets. Tot d'una es va adonar que en Han tenia raó. Havien de sortir d'allà el més aviat possible.

-El turboascensor està per aquí- va dir.

En Han i en Chewie la van seguir i les portes es van tancar per conduir-los als nivells superiors.

- On anem?

-A la infermeria. He de parlar amb Escombraries.

- Qui és Escombraries?

-El meu droide mèdic.

- I li dius Escombraries? Com si fos un malbaratament?

- Un malbaratament d'espai, un malbaratament de programació... - Va arronsar les espatlles. Lluny d'aquell passadís humit i ple d'ombres se sentia més relaxada -. Va començar com una broma, però al final se li ha quedat.

- I no li molesta?

- Ho veu com un apel·latiu afectuós -va dir, i verbalitzant-lo es va adonar que era cert.

En Han va grunyir quan l'ascensor va arribar al nivell de la infermeria i es va aturar. La Zahara recordava el passadís amb tot detall. Estava cobert de cadàvers inflats de guàrdies i soldats imperials que havien mort mentre esperaven per entrar a la infermeria; molts d'ells s'havien quedat enganxats uns als altres amb el fluid que havien segregat quan finalment van caure ensorrats. Esperava que en Han digués alguna cosa, potser que es tapés la boca i es quedés allà parat un moment assimilant-ho tot, com havia fet ella quan ho havia vist per primera vegada.

El turboascensor es va parar i les portes es van obrir al passadís. La Zahara es va preparar per al que els hi esperava, però una sensació diferent es va apoderar d'ella d'una forma ràpida i impactant que li va fer sentir les cames pesades i febles al mateix temps.

Tots els cossos havien desaparegut.

 Següent