CAPÍTOL 11
MAPA VERMELL
En Sartoris
estava somiant quan el va despertar algú trucant a la seva porta.
En el
somni seguia deambulant pel destructor, sol. La resta del seu equip, Austin,
Vesek, Armitage, els enginyers i els soldats imperials, havien mort. Al
destructor hi havia alguna cosa que havia acabat amb ells un a un. A la mort de
cada home el precedia un crit seguit d'un espetec malaltís que en Sartoris
creia sentir més que escoltar.
En Sartoris
va seguir avançant, intentant ignorar la molesta picor que se li havia estès
per la pell del seu ventre com una granellada. Sabia que només era qüestió de
temps que una bèstia, fos la que fos, es llancés sobre ell. No trigaria molt a
conèixer la seva veritable cara, si és que la tenia. Potser no; potser era
senzillament la pesta personificada, un buit irracional i voraç que
s'alimentava de vida.
Davant d’ell
s'estenia un laberint de passadissos, i a mesura que avançava, el pas d’en Sartoris
flaquejava. Estava perdut i ho sabia. Ni tan sols sabia del cert si s’estava
allunyant o apropant-se en aquella cosa. La pell de l'abdomen li coïa cada
vegada més, i deixant-se de gratar va notar que tenia alguna cosa a la carn,
com un tatuatge o un munt d'arrugues. El seu jo oníric es va treure la camisa
de dins els pantalons, es va mirar la pell del costat i va veure que,
efectivament, tenia alguna cosa escrita, una mena de mapa, l'esquema del
destructor estel·lar. Els diagrames van desaparèixer en la carn i es va adonar que
hauria d'obrir-se per a poder llegir-lo. Es va fer un tall, va introduir dos
dits de la mà dreta i els va ficar el més endins que va poder a través del
múscul del maluc, ignorant el dolor gèlid i agut que li produïa i endinsant-se
cada vegada més fins a travessar la capa de teixit superficial. La sang rajava,
calenta i fumejant, li corria per les cames i li entollava les botes.
Quan es
va despertar amb un crit als llavis, el so dels artells trucant a la porta
s'havia convertit en un fort batec.
Es va incorporar,
es va estremir de com de xop que estava i durant un instant de confusió va
pensar que estava sagnant. Però el líquid calent i enganxós que rajava de la
seva pell era només suor, una suor que li empegava els cabells i feia que la
camisa de l'uniforme se li enganxés a l'esquena. L'única part del seu cos que
no estava mullada era l'interior de la seva boca, que estava completament seca.
Obrint la
porta va veure dos guàrdies amb màscares i vestits de protecció davant amenaça
biològica de color taronja que semblaven refugiats del somni del que l'havien
despertat.
- Capità
Sartoris?
- Què
passa? -Va parpellejar.
- Senyor,
tenim instruccions de conduir-lo a la infermeria.
- Per què?
Una pausa
i després:
- Ordres,
senyor.
- De qui?
-Va preguntar en Sartoris, i li ho va posar fàcil -: de l'alcaid o de la
doctora Cody?
Els
guàrdies es van mirar. La resplendor de les viseres no li va permetre veure
quin d'ells responia.
- No
estic segur, senyor, però...
- Qui us
va ordenar posar-vos el vestit? -Va preguntar en Sartoris, però ja estava
pensant en la tos de l'Austin, els vòmits d’en Greeley i en tots ells. Ja era
massa tard, però va desitjar haver consultat amb l'alcaid Kloth el tema de l'altre
equip abans de tornar a les seves dependències. Era un petit acte de rebel·lia
que li havia explotat a la cara, una altra lamentable decisió en una llarga i
autodestructiva cadena d'eleccions qüestionables. Hauria d'haver informat abans:
però va ocultar el seu desassossec i ho va fer sense més.
- Serà millor
que ens acompanyi, senyor.
En Sartoris
va fer un pas endavant per intentar identificar els homes que s'ocultaven rere
de les màscares.
- Em
trobo bé -va dir, i encara que era cert, li va sonar a mentida, potser per la
reacció dels guàrdies, que van donar un pas enrere quan se'ls va acostar -. Com
estan l’Austin i l'enginyer Greeley?
- L’Austin
ha mort, senyor. Fa una hora.
- Què? -En
Sartoris es va tirar enrere i va notar un cop a l’estómac -. Això és impossible.
Acabo de parlar amb ell. - Quant de temps feia que estava dormint? Un nou
pensament li va venir a la ment: va ser conscient de la situació a la qual
potser hauria d'enfrontar-se abans del que creia -. Què hi ha d’en Vesek?
- No
sabria dir-li, senyor. Estan tots en quarantena. Crec... - El guàrdia, que
finalment havia identificat com un principiant anomenat Saltern, va donar un
altre pas enrere -. Potser el millor sigui que vingui amb nosaltres i parli
personalment amb ella.
- Amb la
doctora Cody, suposo.
- Sí,
senyor.
En Sartoris
no va fer més preguntes. Va sortir i va notar com els guàrdies es posaven
darrere d'ell.
- Ja sé
on és la infermeria, Saltern.
- Tenim
ordres d’acompanyar-lo, senyor.
«Per si
surto corrent -va pensar en Sartoris -. I potser ho hauria de fer.»
Però hi
havia dit la veritat, es trobava bé. El que fos que els hagués passat als
altres en el destructor no li havia afectat. Es tractava d'un fenomen
localitzat i no anava a deixar-se atrapar.
«No
tindràs l'oportunitat.»
- Porteu-me
a dalt -va dir -. Necessito parlar amb Vesek.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada