Les Tropes de la Mort (XII)

Anterior

CAPÍTOL 12

LA GRAN MITJANIT

Els rodians estaven malalts.

En Trig els mirava des de la cel·la de davant. Jeien a les lliteres i canviaven de postura esporàdicament. Encara que a Trig li posava dels nervis que el miressin constantment, el desenvolupament dels esdeveniments li resultava més inquietant encara. La seva respiració sonava terrible, com un tub obstruït. La tos era pitjor. De tant en tant un d'ells grunyia o emetia un gemec ofegat, desesperat.

- Veus alguna cosa? -Va preguntar en Kale.

-Sí.

Un guàrdia va passar a corre-cuita amb un vestit de risc biològic seguit d'altres dos.

- Ep! -En Trig va colpejar els barrots -. Què està passant aquí?

Els guàrdies van seguir avançant. En Trig es va girar i va mirar al seu germà.

- De què va tot això?

En Kale va arronsar les espatlles.

- Vés a saber. - Es va tendir a la llitera, va tancar els ulls, i un moment després es va quedar adormit. En Trig va estar una estona escoltant com roncava.

- Ei, tu -va xiuxiuejar una veu.

En Trig es va inclinar cap endavant. La veu venia de la cel·la contigua.

-Sí -va contestar estirant al màxim el coll, però no podia veure què hi havia a l'altra banda -, què passa?

- Et dius Trig Longo, oi? -Va dir la veu de la cel·la contigua.

-Sí.

- I el teu germà... es diu Kale, no?

- Exacte -va respondre en Trig -. Com et dius tu?

La veu va ignorar la pregunta.

- Li han posat un bon preu al vostre cap -va xiuxiuejar -. Deu mil crèdits.

En Trig no va contestar. Es va apartar dels barrots. Ja havia començat a notar un fred que se li s'assentava a la boca de l'estómac. La veu va seguir parlant.

- Deu mil crèdits... Això són molts diners. El problema és que ningú els cobrarà.

- Per què no? -Va preguntar en Trig.

- Perquè els he ofert jo -va dir la veu -, i vaig a matar-vos als dos amb les meves pròpies mans.

El cos d’en Trig es va quedar completament rígid. Tot d'una es va adonar que coneixia aquella forma melosa de parlar que ja no podia articular bé per les ferides que li havia fet en Kale arrencant-li els cèrcols.

- Vaig sol·licitar un trasllat per poder estar més a prop vostre -va dir la veu de l’Aur Myss -. Es podria dir que vaig prémer les tecles adequades. Quant s'obrin les portes us vaig a destrossar als dos amb les meves pròpies mans. I això només per començar.

- Per què no calles? - Va dir en Kale des de la llitera per sorpresa d’en Trig. No sabia que el seu germà estigués escoltant, o que estigués despert si més no.

En Myss va deixar escapar una rialleta. En Trig es va adonar que, amb tota probabilitat, el riure que havia escoltat abans, quan Wembly havia passat cridant silenci, era la del líder de la banda.

- Què preferiu? -Va preguntar -. Una cosa ràpida i bruta, suposo. Podem fer-ho en un lloc privat. Els guàrdies trobaran els vostres cossos després, encara que potser els hi costi una mica. Però no crec que li importi a ningú, no més del que els hi va importar el vell xaruc del vostre pare quan Sartoris...

- Calla! - Va remugar en Kale entre dents. Va saltar de la llitera, es va posar al costat d’en Trig, al costat dels barrots, i va treure una mà palpant a cegues en direcció a la veu com si d'aquella manera pogués agafar Myss per pegar-li.

- Kale, no! - Va suplicar en Trig, però per quan en Kale es va adonar del que estava fent i va intentar tornar a ficar el braç, ja era massa tard. En Myss li va agafar des de la cel·la contigua, aixafant la cara contra els barrots. En Trig el sentia gemegar i grunyir alhora mentre agafava a Kale. A la cel·la de davant, un dels rodians s'havia incorporat per observar-los, atordit, amb una vaga expressió d'interès.

- És que no pots esperar? -Va preguntar la veu -. Vols que ho faci ja? És això? Vols que...?

Es va sentir un cop i la veu va emetre un gemec de dolor.

- Fica aquestes urpes cap a dins -li va ordenar Wembly des de l'exterior de la cel·la. Portava granota taronja i màscara i el BLX anava darrere d'ell, i quan es va tornar cap a la cel·la dels germans, en Trig va poder veure l'expressió del seu propi rostre reflectida a la visera d’en Wembly -. Encara tens els cinc dits?

-Sí -va dir en Kale agafant-se la mà amb els dits de l'altra mà i flexionant-los -. Això crec. Només estava jugant amb mi.

- Per què porteu aquests vestits? -Va preguntar en Trig.

Per primera vegada, el guàrdia va semblar incòmode.

- Hi ha hagut un... -va dir el droide BLX que tenia darrere.

- Per precaució -el va tallar en Wembly -. No hi ha de què preocupar-se.

- És una cosa dolenta?

- Ningú sap res. La doctora Cody està intentant esbrinar-ho. -En Wembly mirà als rodians, que ja havien tornat a les seves lliteres tossint i emetent el mateix so que en Trig havia sentit aban s-. Sembla que als vostres veïns tampoc els hi va molt bé. Dos menys dels que preocupar-se, suposo.

- Wembly...!

Al vestíbul, algú hi havia cridat. En Wembly es va donar la volta amb una agilitat sorprenent per a un home de la seva talla i va veure alguna cosa que no li va agradar. Sense dir res, va arrencar a córrer arrossegant els peus en direcció contrària a la que havia mirat.

En Trig no va haver d'esperar molt per veure de què es tractava.

L'altre guàrdia que baixava pel passadís portava el mico taronja estripat i anava sense màscara. Encara cridava quan es va donar de nassos amb els barrots de la seva cel·la i els va ruixar de sang. A Trig li va esquitxar les galtes i el nas i la va trobar sorprenentment càlida i humida.

El guàrdia malalt va deixar de cridar i es va quedar allà, amb els ulls oberts i totalment desorientat. S'aferrava als barrots per mantenir-se dret. La febre li enrogia la pell en onades que s'apreciaven a simple vista. La seva respiració era ronca i aspra, i quan en Trig va veure com encongia el pit i les espatlles per forçar la tos es va fer enrere instintivament. Només quan el guàrdia va acabar de tossir, un temps que a Trig se li va fer etern, va semblar adonar-se al cap i a la fi d'on era.

-No podeu aturar-lo -va dir el guàrdia amb una veu estranyament rotunda: la veu d'un home que parla en somnis -. És impossible.

- El què? -Va preguntar en Trig.

- No es pot. - El guàrdia va negar amb el cap i el llavi inferior li va tremolar lleugerament. Després va fer mitja volta i va començar a caminar arrossegant-se en la direcció que havia pres Wembly.

En Trig va notar que se li garrotava la gola. Tot d'una va tenir la penosa certesa que estava a punt de plorar. Tenia por, en part, però també estava pensant en el seu pare. D'alguna manera, el fet de no saber quina hora era -podria ser mitjanit- empitjorava les coses. Uns mesos abans eren a casa sans i estalvis, esmorzant els tres junts. Com els podia haver passat tot allò tan ràpid?

- Eh -va dir en Kale posant-li la mà a l'espatlla -. Vine aquí. - Es va aixecar la vora de la camisa i li va netejar la cara al seu germà. Les primeres llàgrimes es van barrejar amb la sang del guàrdia -. No passa res.

-Alguna cosa va malament -va dir en Trig.

- Hem sortit de coses pitjors.

En Trig no va poder contestar. Va prémer la cara contra el pit del seu germà i el va abraçar amb força. En Kale el va abraçar també.

- Shh... - va xiuxiuejar -. No passa res.

A la cel·la del costat, en Myss feia sorolls imitant els sanglots i els gemecs d’en Trig. A la cel·la dels rodians, un d'ells havia començat a tossir sense pausa; només parava el temps suficient per agafar aire i seguir tossint.

- Kale? - Va dir en Trig.

- Sí?

- Et trobes malament?

- Jo? No, estic bé. -El seu germà el va mirar als ulls i va preguntar -: I tu?

- No. – En Trig també mirà a Kale als ulls -. Si et trobes malament, has de dir-m'ho de seguida, d'acord?

-És clar.

- Ho dic de debò.

- Ho faré - li va assegurar en Kale -. Però això no passarà.

-Això no ho saps.

- Confia en mi, d'acord?

En Trig va assentir. Però sabia que tenia raó. Es va asseure a la llitera amb la barbeta entre les mans i va observar com tossien els rodians.

A la cel·la contigua algú inspirava, s'asseia i deixava anar un sospir pacient i gairebé inaudible.

- Ja t’agafaré, xaval -va xiuxiuejar l’Aur Myss -. Quan arribi l'hora, estaré esperant.

Següent