CAPÍTOL 37
ELEVATS
Crack!
El
següent tret que va impactar al casc de la llançadora imperial no era d'una
arma de mà. En Sartoris es va adonar quan la nau es va moure de sobte cap
endavant i cap a un costat, alliberant-lo dels dos soldats que havien sortit de
la cabina del pilot i llançant-lo de cara contra Gorrister.
«El canó
làser de l'ala-X -va pensar -. Aquestes coses em van veure usar-lo...»
I després:
«Suposo
que Gorrister tenia raó després de tot. Aprenen.»
El
comandant el va mirar amb cara d'estar totalment desorientat, com un home
sacsejat per un somni particularment viscut.
- Què...?
Què passa? -En Gorrister seguia centrant tota l'atenció en Sartoris; llavors
els ulls se li van obrir encara més i va mirar als seus famèlics homes i els
uniformes doblegats d'aquells als que havien matat per menjar. Durant un
instant, en Sartoris va creure entreveure una absoluta autoconsciència en
l'expressió del comandant, una revelació de la depravació en què portava immers
les últimes deu setmanes.
En Sartoris
aixecà un braç i va prémer el botó que tenia sobre el cap per desactivar el
mecanisme que bloquejava l'escotilla d'emergència. Llavors va agafar a
Gorrister pel coll de l'uniforme, el va aixecar i va usar el seu cap a manera
d'ariet. Mai hauria funcionat si estigués bloquejada, hi havia una raó per la
qual la nau havia aconseguit mantenir els morts vivents a ratlla durant deu
setmanes, però ara que havia desactivat el mecanisme, tant l'escotilla com el
cap d’en Gorrister van cedir a l'impacte i la tapa es va obrir. Sartoris el va
treure de la nau, va llançar el seu cos malmès a l'exterior i va tornar a
baixar per agafar un altre home a l'atzar, aixecant-lo per les aixelles com si
fos una ploma. La inanició havia alleugerit considerablement els seus cossos i en
Sartoris el va treure per l'escotilla pràcticament amb una sola mà.
A fora,
la torba de morts vivents havia envoltat completament la nau. Era un mar de
cares famèliques: presos, guàrdies i la tripulació original de la llançadora.
Com havia predit Sartoris, un d'ells ja s'havia enfilat a l'ala-X que hi havia
al costat de la llançadora i premia els controls aleatòriament i amb desgana.
Els canons no apuntaven a la llançadora; Per ventura aquella cosa que ocupava
la cabina havia aconseguit donar-los per casualitat amb un tret rebotat a la
paret de l'hangar?
Llavors
va veure l'altre ala-X a quaranta metres, apuntant directament a ell. Dins
també n’hi havia un.
«S'estan
pujant a les naus?»
En Sartoris
va tornar a entrar, va agafar un altre soldat del transport i el va tirar a
l'horda, que es va abalançar sobre ell al moment, agafant els braços, les cames
i el cap, partint-lo en trossos mentre encara era viu. Malgrat els seus intents
per mirar a un altre costat, Sartoris va veure de reüll com se li estripava la
cara en un crit mut mentre un dels morts vivents li arrencava l'espatlla
d'arrel. La cosa que tenia al costat li va donar una voraç mossegada, li va
arrencar un braç i el va fer onejar davant dels altres, agafant-lo com si fos
un garrot.
Sartoris
va tornar a colar-se per l'escotilla d'emergència i va agafar al següent, que
se li acostava amb una mena d'arma primitiva a la mà, una porra o un ganivet.
Sartoris el va desarmar amb un moviment reflex. Hi havia un tercer home darrere
d'ell, i en Sartoris també el va agafar per l'aixella i per una d'aquelles
cames escanyolides i el va treure de la llançadora. El soldat desnodrit el
mirava amb una expressió que anava més enllà de la impotència absoluta.
- Si us
plau -va suplicar -. Si us plau, no.
Alguna
cosa en aquella veu el va fer aturar i en Sartoris el va mirar la cara. Va
veure que sota la brutícia, la fam i la fatiga, el soldat no era més que un nen,
un adolescent que servia prematurament a un Imperi amb un únic propòsit
constant, que era la mort.
- Res
t'obliga a fer-ho.
Mirant a
aquells éssers malvats que caminaven arrossegant els peus, Sartoris els va
veure devorant els cossos que els hi havia llançat, onejant membres amputats,
lluitant pels últims trossos de vísceres arrencades. Llavors va mirar una altra
vegada al jove soldat. Tenia la cara enfonsada i els ulls aterrits. El noi
també els mirava. Semblava estar a punt de desmaiar-se davant aquell horror.
Sartoris sentia com l'aire li esgarrapava la gola i els pulmons mentre respirava.
Durant un moment, Sartoris va recordar els últims segons de vida d’en Von Longo
i aquells ulls que li suplicaven pietat.
- Com et
dius?
- S-senyor?
- El teu
nom. Els teus pares et posarien un, no?
Durant un
moment, el noi va semblar haver-ho oblidat.
- White -va
dir amb indecisió.
- Aquesta
nau encara vola, White?
- La l-llançadora?
- El soldat assentia amb el cap -. Bé, sí, però el raig tractor...
- Ja me n'encarregaré
d'això. Potser torni, i si ho faig, tu i els teus amics...- Sartoris mirà en la
direcció en què havia tirat a Gorrister -. Ens entenem, White?
- Sí,
senyor.
-
Intentaré obrir una ruta d'escapament, i et recomano que aprofitis
l'oportunitat per pilotar aquesta nau el millor que sàpigues.
Sense
esperar a veure si el noi entenia el missatge, Sartoris el va deixar anar i va
deixar que tornés a ficar-se en la llançadora. Va contemplar l'hangar i
instintivament va calcular una trajectòria entre les diversions que havia creat
llançant els altres cossos. Era una simple equació matemàtica i sempre se li
havien donat bé les matemàtiques.
Es va
donar la volta, va ajupir el cap i va arrencar a córrer en l'altra direcció,
cap a la proa de la llançadora, va saltar i va seguir corrent. Instantàniament,
un grup de criatures es va abalançar sobre ell estirant els braços per
atrapar-lo. Sartoris es va estavellar contra un d'ells, va patinar en un bassal
de sang i va sentir el dolor d'un tall sobtat a l'avantbraç esquerre, però no
es va parar a mirar-lo.
Va seguir
corrent a tota velocitat cap a la part de darrere de l'hangar. Les naus
capturades que tenia darrere podrien ser la seva única forma de sortir del
destructor, però no li servirien de res si no aconseguia desactivar el raig
tractor, i allò significava anar personalment al pont de comandament i després...
Hi havia
una porta a l'altre extrem de l'hangar, i creuant-la, va sentir un xiulet
electrònic, probablement un simple sensor per registrar el trànsit diari.
Va mirar
al seu voltant però no va veure res. Si una d'aquelles coses l'havia seguit
fins allà, s'havia amagat, el que no tenia sentit. Es va preguntar en quin
moment la por s'havia tornat redundant fins al punt d’atrofiar-se i desprendre’s
d'ell com si d'un apèndix evolucionat i innecessari es tractés. O era que la
seva espècie sempre trobava una utilitat a la por, independentment de com d’extremes
que fossin les circumstàncies?
En Sartoris
va tornar a mirar-se les mans buides. Mai havia desitjat tant tenir un blàster
com en aquell moment. La mera idea d'aventurar-se desarmat al destructor li
resultava pràcticament impensable, però quedar-s'hi era una mort segura.
«Bé,
sempre és segura. L'única pregunta és quan.»
Caminant
cap enrere per intentar tenir una visió més àmplia, va ensopegar amb alguna
cosa dura i va notar que retrocedia com surant sobre un coixí d'aire.
En Sartoris
es va girar, va mirar i no va poder reprimir un mig somriure.
Era l’aerolliscador
que havien trobat l'altra vegada i que havien deixat allà perquè no podia
portar-los a tots.
«Potser
la meva sort estigui començant a canviar.»
Va
inspirar, va pujar a l’aerolliscador i va veure el tall ensangonat que tenia
just sota del colze dret.
En aquell
moment es va adonar que l'havien mossegat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada