CAPÍTOL 17
TISA
L'últim
pacient de la Zahara va morir aquella mateixa nit. Al final tot havia estat
molt ràpid. La meitat eren humans, i la resta éssers de diferents espècies
alienígenes, encara que aquella dada no havia suposat cap diferència. En els
últims moments alguns no humans havien tornat a utilitzar les seves llengües
maternes, alguns li havien agafat la mà i li havien parlat amb passió -entretalladament,
entre la tos incontrolable -, com si ella fos un membre de la seva família o
algú estimat, i ella els escoltava i assentia encara que no entengués una sola
paraula.
En
Rhinnal li havien ensenyat que la mort era una cosa amb el que un acabava
familiaritzant-se. Hi havia conegut a molts metges que afirmaven haver-se
acostumat a ella, però en certa manera la Zahara els trobava esgarrifosos, més
distants i mecànics que els droides que treballaven amb ells. Intentava evitar
aquests metges de mirada clínica i freda.
Escombraries
li va comunicar les últimes morts amb un to neutre que mai li havia sentit, una
manca d'empatia tan peculiar que es va preguntar si l'haurien programat per als
pitjors casos. Potser allò era el que s'entenia per compassió en el món dels
droides.
Llavors,
amb una veu gairebé planyívola, el 2-1B va afegir:
- També
he finalitzat amb la seva anàlisi de sang.
- I?
-
Òbviament és immune a l'agent patogen. El que vull dir és que crec que he
aconseguit analitzar i sintetitzar el gen immune de la seva estructura química.
El va
mirar fixament.
- Has
trobat la cura?
- No una
cura necessàriament, sinó una espècie d'antivirus, si és que ens enfrontem a
alguna cosa de naturalesa viral, cosa que pot administrar-se per via
intravenosa. -El droide va mostrar una xeringa plena d'un fluid clar i va mirar
la infermeria plena de llits en què reposaven cossos inerts -. Si hi ha algun
supervivent a la barcassa, hauria d’injectar-li això com més aviat millor.
La Zahara
va mirar l'agulla, de la punta rajava la salvació tardana. Hauria de sentir-se
alleujada. I potser ho faria més tard. Però la seva primera reacció a la
notícia - «si hi ha algun supervivent en la barcassa» - va ser una profunda
sensació de fracàs personal, que es va manifestar en forma de pesadesa a les
cames i l'estómac. La salut de la barcassa, dels presos i del personal, havia
estat responsabilitat seva. El que havia passat allà en les últimes hores era
impensable, un fracàs de tal magnitud que només era capaç de veure a través de
la seva pròpia culpabilitat. En Sartoris s'havia burlat d'ella, però tenia raó.
Mai podria oblidar-ho.
«No hi ha
temps per l'autocompassió -va dir una veu al cap -. Has de trobar els supervivents
com més aviat millor.»
Com de
costum, la veu tenia raó. Es va permetre el luxe de reconèixer i enterrar
aquella fosca sensació en el seu estómac. Per a la seva sorpresa, es va callar,
o més aviat va explotar com una bombolla.
- Tornaré
quan pugui.
- Doctora
Cody? - Escombraries semblava alarmat -. On va?
-Al lloc
de comandament. He de fer una anàlisi biològica de la barcassa per localitzar
els possibles supervivents.
- L’acompanyaré.
- No -va
dir -, has de quedar-te aquí en cas que algú més necessiti tractament. - I
percebent la reticència del droide va afegir -: És una ordre, Escombraries, ho
entens?
- Sí, és
clar, però donades les circumstàncies em sentiria molt més còmode si simplement
em permetés...
- No
passarà res.
-Sí,
doctora.
-Cerca
supervivents -va dir, i va sortir per la porta.
***
No va
haver d'anar molt lluny per adonar-se que la idea de trobar supervivents era
més aviat remota.
Passava
sobre els cossos i els esquivava, respirant per la boca quan l'olor es feia
insuportable. Gairebé immediatament va desitjar haver permès a Escombraries
acompanyar-la. La xerrameca del droide ho hauria fet tot més suportable.
Va
arribar al lloc de comandament, va travessar la porta i es va preparar per al
que hi pogués trobar. La tripulació del Purga
no havia abandonat els seus llocs ni tan sols per morir. Els cadàvers del pilot
i del copilot, dos condemnats a mort que no havia arribat a conèixer, jeien en
els seus seients. Tenien la boca oberta i la carn gris verdosa començava a
desenganxar-se dels ossos. Quan la Zahara es va acostar a ells, el panell de
comandament de la barcassa la va detectar immediatament. Va començar a
parpellejar i es va sentir una veu computeritzada que sortia d'algun altaveu
ocult.
-
Identificació, si us plau. - La veu s'havia sintetitzat perquè sonés com la
d'una dona, seriosa però agradable, i la Zahara va intentar recordar com
l'anomenaven els guàrdies. Llavors es va acordar: Tisa. Corria el rumor que en
els vols més llargs havien enxampat diversos guàrdies parlant amb ella a altes
hores de la nit.
- Aquí
l'oficial metge en cap Zahara Cody.
-Gràcies
-va dir la Tisa -. Procedint a l'anàlisi de retina. -Hi va haver una pausa,
potser uns cinc segons, i va sonar un xiulet d'aprovació -. Identificació
confirmada, doctora Cody. Esperant ordres.
-Fes una
anàlisi biològica de la barcassa -va dir.
- Rebut.
Procedint a l'anàlisi. - Es van encendre uns llums -. Anàlisi biològica
finalitzada. Barcassa presó imperial Purga,
últim cens de presos i personal administratiu, cinc-cents vint segons el...
-
Digues-me només quants queden.
- En
aquest moment el cens de formes de vida actives puja a sis.
- Sis?
-
Correcte.
-Això és
impossible.
- Vol que
torni a calibrar les variables del sensor biològic?
La Zahara
va guardar silenci i va considerar les opcions.
- Quines
són aquestes variables?
- La
lectura positiva de formes de vida es basa en interpretacions algorítmiques de
les ones cerebrals, la temperatura corporal, el moviment i el ritme cardíac.
- I què
hi ha de les espècies alienígenes de qui la temperatura corporal o pols no
encaixen amb aquests paràmetres? -Va preguntar la Zahara -. No apareixerien en
l'anàlisi, oi?
- Negatiu.
Els paràmetres del sensor es calibren constantment per incorporar els trets
fisiològics de cada membre de la població reclusa. De fet, els estàndards
actuals reflecteixen de forma exacta el cens de formes de vida amb un marge del
zero coma zero, zero, un per cent de...
- On són?
-Va preguntar la Zahara -. Els sis.
L’holopantalla
de la Tisa es va il·luminar per traçar un diagrama transparent i tridimensional
de la barcassa. Semblava molt més neta en miniatura, delineada amb traços fins
i perfectes, el somni de qualsevol dibuixant amant de la geometria. El lloc de
comandament ocupava el nivell superior. En un dels extrems, elevant-se com un
periscopi, es trobava el pou retràctil d'acoblament que seguia connectant-se al
destructor. A l'altra punta del lloc de comandament, una ampla passarel·la
conduïa al nivell administratiu inferior, flanquejat a babord i estribord per
les càpsules de salvament de la barcassa. El menjador, la infermeria i les
dependències dels guàrdies ocupaven l'extrem més apartat del mateix nivell, i
sota es trobaven sis estrats individuals que conformaven el complex de presos
comuns. La Zahara sabia que si baixava més es trobaria amb una sèrie
d'escotilles bisellades que conduïen a innombrables subnivells, incloent les
cel·les d'aïllament més profundes.
Va
localitzar les sis llums intermitents distribuïdes pel conjunt de la nau.
- El cens
de formes de vida actual -va informar la Tisa - indica una lectura activa en el
lloc de comandament, una al nivell administratiu, dos a la zona de presos
comuns, mòdul de detenció un, i dos en aïllament.
Aïllament.
Ni tan sols ho havia pensat fins aquell moment. Reservat als presos més
perillosos de la barcassa, un refugi per maníacs i perills potencials, era
l'únic lloc on la malaltia no havia tingut l'oportunitat d’estendre’s. La
qüestió era si hauria d’arriscar-se a anar-hi a sota sola. Òbviament hi havia
armes de sobres per tot arreu, però no li entusiasmava la idea d'alliberar dos
dels pitjors presos de l'alcaid Kloth per després disparar-los quan l’ataquessin.
Així i
tot, quina opció li quedava?
-
Posa-me'n amb la infermeria.
- Rebut
-va dir la Tisa, i el monitor que es trobava sobre l'holograma es va il·luminar
per mostrar el centre mèdic.
En una
cantonada de la pantalla la Zahara va veure a Escombraries caminant d'un llit a
un altre, retirant els monitors a l'últim mort, extraient degotadors i
respiradors. Parlava amb si mateix en veu molt baixa, gairebé inaudible. Potser
repassés les dades del diagnòstic, però de sobte veure’l d'aquella manera li va
resultar inexplicablement trist.
-
Escombraries.
El 2-1B
es va parar i va mirar la pantalla.
- Ah,
hola, doctora Cody. Ha anat bé l'anàlisi?
No estava
segura de com respondre a allò.
- Vaig a
baixar a la zona d'aïllament. Pots reunir-te amb mi allà?
- Sí, és
clar. - Va fer una pausa -. Doctora Cody?
- Sí?
- Quantes
formes de vida queden?
- Sis.
- Sis -va
repetir el droide en un to sense matisos -. Ah. Entenc. - Durant un moment va
observar la infermeria plena de cossos. Tots els pacients havien mort en la
seva guàrdia, malgrat tots els esforços que havien fet. Va tornar la vista a la
pantalla -. Bé, suposo que ens veurem allà.
- Fins
ara -va dir, i va tallar la comunicació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada