CAPÍTOL 23
DINS
Portaven
cinc minuts esperant quan va sonar la primera alarma.
En Kale
li havia estat explicant per què havia preferit que els dos es quedessin allà.
- Quan la
doctora Cody arribi a la coberta de vol i desbloquegi la càpsula, entrem i li
diem pel comunicador que demani els codis de llançament, com els que tenia en Sartoris.
Ens els donarà i podrem sortir d'aquí.
-No és
ximple -va dir en Trig -. A més, no podem deixar-la aquí.
-
L'Imperi enviarà una nau a rescatar-la.
- Com ho
saps?
- Té
contactes -va replicar Kale gesticulant -. Ja saps, en les altes esferes.
-Això no
vol dir que vagin a venir a buscar-la.
- No vas
a rendir-te, oi?
- Va
ajudar al pare al final -va dir en Trig -. Això vol dir alguna cosa.
- Mira -En
Kale el va mirar amb un somriure exasperant -, sé que t'agrada, però...
- Què? -En
Trig va notar que la cara i les puntes de les orelles se li s'escalfaven de cop
-. Sí, ja.
En Kale
va arronsar les espatlles. Era la indiferència fraternal personificada.
-El que
tu diguis. Encara que és bastant obvi. Només per com la mires... I no et culpo,
perquè no està gens malament. -La seva expressió es va enfosquir -. Però no
oblidis per a qui treballa.
- Què
significa això?
En Kale
va començar a dir alguna cosa i en aquest moment un grinyol agut i estrident
travessà el passadís des de l'altre costat de la porta segellada. Semblava un
sistema d'alarma localitzat. Tots dos es van sobresaltar. En Kale va aixecar el
rifle blàster amb total facilitat i en Trig va pensar que ja s'estava
acostumant a portar una arma.
- Què és
això? -Va preguntar.
- Espera
aquí -va dir en Kale -. Ara torno.
Abans que
en Trig pogués protestar, el seu germà ja avançava cap al passadís amb el blàster
a l'altura del pit. La porta segellada que tenia davant es va obrir amb un suau
xiulet hidràulic i en Kale va entrar, es va parar, i es va tornar per fer-li un
últim cop d'ull a Trig.
- Queda't
on estàs -va dir, i les portes es van tancar darrere seu.
Un moment
després l'alarma es va silenciar. Era com si en el fons del passadís hi hagués
alguna cosa que s'havia despertat cridant, s'havia menjat a Kale i s'havia
tornat a dormir. En Trig es va estremir davant aquella idea i va intentar
treure-se-la del cap, però no va poder. Es va quedar allà quiet, amb les
orelles xiulant-li, preguntant-se què se suposava que havia de fer, com havia
de calcular tan sols el temps que trigarien a tornar.
Estava
impacient, i per intentar mantenir la ment ocupada es va tornar cap a la
càpsula de salvament. La llumeta vermella encara estava encesa, però va
intentar obrir l'escotilla de tota manera, per si la doctora Cody ja l'havia
desbloquejat. No es va obrir. Què esperava? Va tornar a enganxar el nas a la
finestreta, va fer visera amb les mans i va aclucar els ulls intentant veure si
s'havia produït algun canvi en els parpelleigs del panell d'instruments, però
no veia res amb claredat.
Llavors,
a l'interior de la càpsula alguna cosa es va moure.
En Trig
va tirar el cap cap enrere, un calfred li va recórrer tot el cos i les cames li
van flaquejar quan va intentar retrocedir. Va ser com si li haguessin
substituït les terminacions nervioses per fils de coure calent, i el pols se li
va accelerar de tal manera que el sentia bategar a la gola. «No he vist això
-va xiuxiuejar el seu cervell -, els llums de dins han fet que semblés alguna
cosa, però...»
Va
aguantar la respiració i va escoltar.
A
l'interior de la càpsula se sentien unes febles esgarrapades.
En Trig
va donar un altre pas enrere fins que va notar que les seves espatlles xocaven
amb la paret. La seva mirada es va dirigir a la porta per la qual en Kale havia
desaparegut minuts abans, però en Kale no havia tornat, no hi havia senyals
d'ell. I les ratllades de l'interior de la càpsula eren cada vegada més fortes:
uns dits, o urpes, que grataven l'escotilla de forma irregular però insistent.
Escoltat atentament, en Trig es va adonar que el so era cada vegada més ràpid,
més fort i més àvid, com si qualsevol que fos sabés que hi era i volgués sortir
a per ell.
En Trig
es va adonar que estrenyia el comunicador tan fort que li estaven donant rampes
a la mà. El va aixecar i el va activar.
- Doctora
Cody?
Es va fer
una llarga pausa i després la seva veu va respondre alt i clar.
- Trig?
-Sí.
- Ja som
al pont. Seguim buscant el control manual per obrir la càpsula. No crec que
triguem molt més.
- Esperi
-va dir en Trig -. No ho faci. Hi ha alguna cosa dins de la càpsula.
- Com
dius?
- Hi ha
alguna cosa dins. El sento esgarrapar l'escotilla.
- Espera,
Trig. - Es va fer un altre llarg silenci que es va perllongar tant que en Trig
va creure haver perdut el senyal. Però per fi la veu de la doctora Cody va dir
-: Trig? Estàs aquí?
-
Segueixo aquí.
- He fet
una anàlisi biològica de tota la barcassa.
- Sí?
- No vam
rebre cap lectura de forma de vida dins de la càpsula.
En Trig
va mirar l'escotilla, on les ratllades s'havien convertit en un moviment maníac,
i va sentir alguna cosa més: un so àvid, humit i bavejant, com si el que hi hagués
dins intentés rosegar la porta.
«Vaig haver
preguntar pels cadàvers -va pensar una altra vegada amb nerviosisme -. Sí, això
hauria estat una bona idea.»
Les
paraules van sortir de la seva boca a la deriva, com si fossin fum:
-Aquí dins
hi ha alguna cosa.
-No he
sentit, Trig.
- He dit...
- Bé -va
dir la veu de la doctora Cody -, som-hi, he trobat el control manual.
- No,
esperi, no la...
Es va
sentir un clic i l'escotilla es va obrir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada