Els Fills dels Jedi (i XXVI)

Anterior

CAPÍTOL 26

-Tot té un preu que s'ha de pagar.

Callista va lliscar les mans sobre la superfície de l'esfera de vidre, allà on el líquid rosa i or relluïa en una perfecta immobilitat sota la claredat de la llum. Les ombres es van inclinar i van ballotejar sobre els altres objectes escampats per la sala de les joguines, capturant l’angle de color, ombra i llum. El rierol que travessava la gran càmera espetegava i murmurava al seu canal de pedra, i la vareta lluminosa deixava escapar un feble xiuxiueig des de la nansa mig penjada en la qual estava col·locada, però no hi havia cap altre so.

-Hi hauria d'haver sabut que hi hauria un risc -va seguir dient la Callista amb aquella veu suau i lleument ronca impregnada per una inflexió gairebé imperceptible de les aigües profundes del Txad -. Hauria d’haver-me imaginat que hi hauria un preu.

-I si ho hagués sabut, ho hauries fet? -Va preguntar la Leia.

-No ho sé -va respondre la Callista.

Va creuar l'habitació fins arribar al tanc rectangular amb la seva prima capa de sorra groga, movent-se amb una estranya malaptesa sense gràcia. Portava el mico blau descolorit d'un mecànic d'espaiport, el més ajustat possible a l'esquena i tot i així encara folgat i ple de bosses en els costats i les espatlles, i les gruixudes botes d'un mecànic. La seva cabellera tan curta i l'expressió entre tímida i sorpresa del seu rostre li donaven un estrany aspecte de joventut i inexperiència que feia pensar en un cadet d'una acadèmia militar. Una espasa de llum penjava del seu cinturó, amb una lluent filera de criatures marines llaurades en la seva empunyadura.

-Els mestres feien sorgir imatges en el tanc, com si formessin hologrames. Projectaven els seus pensaments a través de la sorra. No conec la seva composició exacta, però l'efecte es produeix de manera natural en un món del Cúmul de Gelviddis. La sorra és el que facilita que un nen pugui fer el mateix.

La Leia va arrufar les celles i va clavar la mirada en aquella pols color narcís que brillava amb una feble claredat, i va intentar evocar el rostre d’en Han o el d’en Jacen merament amb la potència del pensament.

-Les flors eren el més fàcil -va dir la Callista -. Una cosa amb el que estiguis familiaritzada... Flors o animals. Fes que sorgeixin de la sorra.

Hi va haver un nou silenci. La Leia es va asseure al banc davant del tanc, relaxant i concentrant la seva ment tal com li havia ensenyat a fer en Luke, veient amb tot detall la Pitina de color rosa caramel que havia jugat amb les puntes de les seves trenes en el passat, pensant a través de la sorra...

I, d'una forma inexplicable i que no podia definir, les imatges van lliscar a través de la sorra i van aparèixer en el tanc, no a poc a poc sinó amb una espècie de brusquedat gradual. VA-TT hi era, rodant sobre la seva esquena per atacar els pètals d'una flor estel·lar amb les potes com si no portés onze anys morta.

- Oh, que bonica! -Va exclamar la Callista-. És teva?

-Ho era -va dir lLeia-. Ho va ser, fa molt de temps.

-Els mestres Jedi sempre van tenir problemes amb els nens Jedi nascuts en famílies no-Jedi -va seguir dient la Callista després d'un silenci en el qual la Leia va permetre que la imatge s'esvaís -. Perquè el do sol transmetre’s dins de les famílies, però no sempre..., i és freqüent que es manifesti de manera espontània, en persones que no havien tingut cap experiència amb ell i que no tenien cap forma de saber com havien de tractar els nens que el posseïen. Els Mestres Jedi van intentar trobar-los el més aviat possible, perquè eren els que corrien més riscs de ser atrets cap a l’indret fosc. Aquests -va continuar dient -, i els nens nascuts de pares Jedi que només tenien una petita capacitat per utilitzar la Força, que només posseïen una diminuta fracció del que els seus germans, germanes i companys de joc tenien en el seu màxim grau. Alguns d'aquests nens eren..., els més perillosos de tots.

Va callar, i hi va haver un silenci carregat de tensió i incomoditat.

Després la Callista va girar sobre si mateixa.

-Això és un laberint mental. -Va colpejar suaument amb les puntes dels dits una de les esferes metàl·liques del prestatge de la paret. La Leia va arronsar-se sobre si mateixa i va retrocedir una mica quan la Callista la va baixar del prestatge, recordant-se de com l’Irek l'havia estès cap a ella i havia desplegat el seu poder perquè absorbís el seu esperit dins d'ella, deixant-lo atrapat eternament -. La gran majoria de persones no arriben a entrar-hi -va dir la Callista -. No amb tot el seu..., el seu ésser, amb tot el seu esperit. I quan saps com fer-ho, resulta molt fàcil sortir d'ells. Els grans són els més senzills i es van tornant més complicats a mesura que es fan més petits, amb laberints dins de laberints dins de laberints. Els joves estudiants els usaven per divertir-se, i intentaven confondre’s i atrapar-se els uns als altres, tal com fan els nens.

Va deixar l'esfera sobre la taula i la va fer girar amb els dits, i la llum va centellejar amb reflexos líquids sobre la veloç rotació de la superfície.

-Tant de bo... Tant de bo pogués ensenyar-te com es fa.

La nit anterior, quan la Leia, en Han i la Callista havien baixat a la sala de les joguines, van descobrir que la Callista ja no era capaç d'usar la Força ni d'entrar en contacte amb ella.

En Luke havia estat portat al Centre Mèdic de la Corporació Brathflen, per passar la major part de la nit al tanc de vidre ple de viscós fluid bacta. La Leia havia pensat que aquella jove, que malgrat la seva notable semblança física amb la Cray, ja començava a semblar merament una prima llunyana, coneixeria la naturalesa i els usos de les joguines d'aquella habitació oculta en les voltes que s'estenien sota de la Casa d’en Plett.

Armats amb tranquil·litzadors, pistoles atordidores i cèrcols de subjecció, en Jevax i la Mara Jade s'havien posat al capdavant de grups de recerca per trobar i agrupar els guardians bojos de les criptes, de manera que entrar en els túnels des de la casa de la Roganda al carrer de la Porta Pintada ja no presentava gairebé cap perill. Veure les infortunades criatures va reviure la còlera gelada de la Mara. Moltes d'elles eren persones a qui coneixia.

A més de l'equip del cos diplomàtic, un grup de psicòlegs i especialistes en arts curatives arribaria al dia següent des d’Ithor per ajudar en el procés de rehabilitació usant les tècniques que, segons havia informat en Tomla El a la Leia mitjançant una transmissió subespacial, per fi semblaven estar donant resultat amb en Drub McKumb. Les dues llançadores i el transport havien arribat sense problemes i els seus ocupants, amb l'excepció dels incursors del Poble de les Sorres, que van ser drogats i immobilitzats, es trobaven en custòdia protectora per ser reorientats, desprogramats i retornats als seus planetes d'origen. Tant els klaggs com els gakfedds s'havien negat categòricament a passar pel procés de reorientació, i en aquells moments estaven negociant amb en Drost Elegin la possibilitat d'entrar al seu servei com a guardaespatlles.

La veritat no havia quedat clara fins que la Callista va intentar dur a terme la primera i més senzilla de les demostracions amb les joguines, consistent a separar els fluids de colors que hi havia dins de l'esfera i posar en moviment les palanques i engranatges delicadament equilibrats del Dinamitrò.

Havia perdut tota capacitat per utilitzar la Força.

-Ni tan sols havia arribat a pensar-hi -va dir mentre feia girar un dels laberints mentals entre els seus dits. Els seus ulls procuraven no trobar-se amb els de la Leia i la tractava d'una forma entre tímida i vacil·lant, la Leia suposava que no perquè fos la cap d'Estat de la Nova República sinó perquè era la germana d’en Luke -. La Cray tenia una enorme capacitat per a usar la Força. Si no l'hagués posseït, no hauria estat capaç de..., d'abandonar el seu cos de la manera com ho va fer. No hauria pogut guiar-me fins a ell i donar-me'l. -Va alçar la mirada amb una lluentor de preocupació en els seus ulls color pluja-. Eres amiga seva, oi?

La Leia va assentir, i es va recordar d'aquella jove i gràcil intel·lectual tan segura de si mateixa, amb una altura i elegància natural que tant havia envejat.

-No vaig arribar a conèixer-la a fons, però... Sí, érem amigues. -Va allargar el braç i va posar la mà sobre la de la Callista durant uns moments -. Érem prou amigues perquè adonar-me fa uns quants mesos que no volia viure sense en Nichos.

Callista li va estrènyer suaument els dits.

-En Nichos era... dolç i encantador. Estava ple de bondat -va dir -. No vull que estiguis enfadada perquè sóc jo i no ella. Va ser ella qui..., qui es va oferir. La idea va ser seva. Ni tan sols sabíem si donaria resultat.

La Leia va moure el cap en una ràpida negativa.

-No. No et preocupis. M'alegra que ho fes.

-La Força és una cosa que ha estat dins meu i que ha format part de mi des que era petita. Djinn, el meu antic Mestre, deia que... –Va titubejar i va tornar a desviar la mirada per sumir-se en un sobtat silenci sobre el que li havia dit el seu Mestre, no volent revelar-ho a una altra persona -. Bé, el cas és que mai vaig pensar que arribaria un moment en què..., en el qual no formaria part de mi -va seguir dient un segon després.

La Leia es va recordar de com l'havia vist fugir de la seva habitació la nit anterior sense dir ni una paraula per desaparèixer entre els foscos laberints de les cavernes geotèrmiques. Després havia hagut de suportar unes quantes hores de preocupació preguntant si hi havia alguna cosa que pogués o hagués de fer -entre una dotzena de trucades subespacials a Ithor i el Cos Diplomàtic -, fins que en Han li va recordar que la Callista probablement coneixia aquelles criptes millor que ningú a Belsavis.

Fallava poc per a l'alba quan va anar a l'habitació d’en Luke al Centre Mèdic Brathflen, i va trobar la Callista allà, ajaguda sobre el llit al costat d’en Luke, que estava adormit, i amb el cap recolzat sobre el seu braç.

- Què faràs ara? -Va preguntar la Leia en veu baixa i suau.

Callista va moure el cap.

-No ho sé.

«Hi ha moments en què no pots fer res.»

En Luke estava recolzat en les restes de l'arc d'entrada, i es recordava de les paraules que la Callista havia pronunciat en la foscor de l'Ull d’en Palpatine.

«De vegades la millor manera de servir a la justícia consisteix a saber quan cal quedar-se creuat de braços.»

Això també formava part de la saviesa dels Jedi.

I potser fos la saviesa més dura i terrible que havia sentit mai en la seva vida.

La Callista estava asseguda amb les mans creuades sobre la falda i contemplava la fantasmagòrica iridescència de la boirina i les ombres grises dels arbres. L'esquerda de la cúpula havia produït efectes bastant estranys sobre el clima de la fissura, i petits corrents d'aire fred seguien ondulant capritxosament a través de la calor opressiva de la boira.

En Luke va pensar que la Callista havia conegut aquell lloc abans que s'hagués erigit la cúpula i que plantessin els horts, quan era en part jungla i en part erms volcànics que s'estenien al voltant de planes de fang ressec. La Callista podia recordar com era quan l'únic senyal de vida intel·ligent consistia en aquell grupet de cases de roca de lava enganxada a les terrasses que anaven pujant lentament de nivell al final de l’estreta vall, que en realitat amb prou feines arribava a ser el diminut senyal d’una ungla oberta a la desolació marmòria del gel tou.

Havia crescut en un altre món, en un univers separat d'aquest per segles d'esdeveniments comprimits en el lapse d'una sola existència.

Com en Triv Pothman, que s'havia deixat fascinar per la tranquil·la comunitat de Plawal i ja s'havia inscrit en un curs d'ensinistrament com a horticultor, la Callista havia passat molt de temps allà vivint com una ermitana, per acabar tornant a un món que ja no li era familiar i en el qual no quedava res del que havia conegut.

En Luke no va dir res, però la Callista va tornar el cap com si hagués pronunciat el seu nom.

Tornar a caminar sense coixejar, sense por i sense dolor era meravellós.

Estar de nou sota la llum del dia i respirar aire de veritat també era meravellós.

- Estàs bé?

Una espurna de preocupació va brillar en els ulls de la Callista mentre parlava i estenia una mà cap a ell. La regeneració dels teixits provocada pel tanc bacta l’havia deixat una mica feble, i en Luke sabia que encara no hauria hagut de llevar-se.

-Això hauria de preguntar-t'ho jo a tu.

Callista havia estat allà, ajaguda al seu costat, quan en Luke va començar a recobrar el coneixement molt poc abans de l'alba. Després, quan va despertar del tot, va veure que se n'havia anat. La Leia li havia explicat el que ha passat a la sala de les joguines, però era com si en Luke ja ho sabés. Es va preguntar si havia estat allí, i si l'havia vist en algun somni que havia oblidat. El que sí estava clar era que quan la Callista va plorar silenciosament sobre la seva espatlla en la foscor que precedia a l'alba, en Luke ja sabia què havia perdut.

La Callista bellugar el cap, no en un gest de negativa sinó per expressar una mena de sorpresa.

-No paro de pensar en Nichos -va dir -i en el de «ser un altre corellià amb el mateix nom».

Va girar les mans a banda i banda, com havia fet quan va despertar a bord del Sort del Caçador, percebent la seva forma, la seva llarga fortalesa i el dibuix traçat per les venes i els músculs sota la pell fina com la porcellana. Després va sostenir en elles el pes de l'espasa de llum que havia pogut construir en un passat llunyà gràcies a una habilitat que ja no posseïa. En Luke, que tenia el cap molt a prop de la d'ella, va poder veure el color castany ja visible en les arrels de la seva rossa cabellera, i va saber que d'aquí a pocs mesos seria aquella abundant cabellera color malt que recordava de les seves visions i somnis.

-Segueixo preguntant-me si m'hauria d'haver quedat on era.

-No -va dir en Luke, i era sincer i ho sabia, i la negativa havia sorgit del més profund del seu cor-. No

Callista va tornar a penjar-se l'arma del cinturó.

-Encara que hagués sabut que anava a ocórrer... això -va murmurar -. Encara que hagués endevinat... Encara que hagués pogut veure el futur, quan la Cray em va preguntar si volia ocupar el seu..., el seu lloc... No hauria pogut dir-li que no. Luke, jo...

En Luke la va atreure cap als seus braços i les seves boques es van trobar apassionadament, donant, oblidant, recordant, sabent, i els llavis d’en Luke li van dir sense necessitat de parlar fins a quin punt no tenien fonament tots els dubtes que la Callista no s'atrevia a expressar amb paraules.

-El que estimo no és la Força dins teu -va murmurar en Luke quan per fi es van separar-sinó a tu.

La Callista va inclinar el cap endavant i va recolzar el front a la seva espatlla. Els dos eren gairebé de la mateixa altura.

-No resultarà fàcil -va dir -. Potser no hagi de resultar gens fàcil, Luke. Ahir a la nit, mentre vagabundejava per les cavernes, hi va haver alguns moments en què et donava la culpa d'això. Estava enfadada..., i crec que en el més profund del meu ésser encara segueixo estant enfadada. No sé com haguessis pogut ser responsable d'això, però tot i així et culpava de tota manera.

En Luke va assentir, encara que les paraules li van fer mal. D'una forma curiosa i inexplicable, va entendre que no hi havia res de personal en elles, i era millor saber-ho.

-Ho comprenc.

La Callista va decantar el cap i el va mirar, i els seus llavis es van corbar en un somriure sarcàstic que es va esvair gairebé a l'instant.

-Oh, fantàstic. Et faria res explicar-m'ho?

En comptes de fer-ho, en Luke va tornar a besar-la.

- Vindràs a Yavin amb mi? -Va veure que la Callista titubejava, i es va afanyar a seguir parlant -. No tens per què fer-ho, i no tens perquè prendre una decisió ara mateix. La Leia m'ha dit que has escrit tots els noms de les persones que hi havia aquí que recordes... Diu que seràs benvinguda a Coruscant, i que pots quedar-te allà tot el temps que vulguis. I ja sé que estar envoltada de..., d'estudiants i adeptes en la Força no et resultarà gens fàcil. Però el teu coneixement dels antics mètodes d'ensenyament i els vells sistemes d'ensinistrament m'ajudaria moltíssim...

La seva veu va ensopegar amb les paraules, i quan va contemplar la immobilitat de la seva cara va veure l'esforç que la Callista estava fent per no torbar-lo amb el seu dolor i la incertesa que la torturava.

«Oh, què dimonis...»

-Et necessito -va murmurar -. T'estimo, i vull que estiguis amb mi. Per sempre, si podem aconseguir-ho.

Els llavis de la Callista van tremolar i van acabar somrient.

-Per sempre. -Els ulls grisos es van trobar amb els seus, més foscos que la boirina que surava al seu voltant però igualment impregnats de llum-. T'estimo, Luke, però... no serà gens fàcil. I no obstant això penso que... Bé, tinc el pressentiment que cada un estarà present en la vida de l'altre durant molt temps.

-Tenim temps -va dir en Luke -. La pressa... No existeix, saps? Però el que sí existeix i existirà sempre és el meu amor per tu.

Seguien fosos en una estreta abraçada, les galtes recolzades a les espatlles, quan en Han, la Leia, en Chewie, l’R2 i C3PO van aparèixer al llindar.

-Deixem que estiguin tot sols durant una estona -va murmurar la Leia.

-Pot besar-la a bord de la nau -va respondre en Han amb alegre jovialitat -. En Jevax per fi ha aconseguit reparar les sitges de descens, i ja hem ficat tots aquests trastos de la sala de joguines al celler i no sé què opinaran els altres, però jo vull fotre el camp d'aquesta roca abans que passi alguna cosa més.

-Seria el més aconsellable, La seva Excel·lència -va afegir C3PO-. L'almirall Ackbar va esmentar concentracions de les tropes del Gran Almirall Harrsk al Sector d’Atravis, i no tenim ni idea d'on o amb qui poden haver buscat refugi la Roganda i el seu fill. Atesa la necessitat d'introduir canvis petits però significatius en els diagrames de totes les naus de la flota, o de trobar una protecció escaient quan el canvi en els diagrames no pot dur-se a terme, potser seria més prudent partir al més aviat possible.

-Tens raó.

La Leia va tornar lentament el cap per contemplar per última vegada la Casa d’en Plett, o les ruïnes en què l'havia convertit l'Imperi: murs ensorrats, arcs mig caiguts, la llosa de metall novament col·locada sobre el pou... Els ressons de la seva antiga pau van omplir tot el seu ésser, cobrint el dolor i la destrucció com l'exuberància de les ubiqües lianes del cingle cobria les cicatrius deixades per aquell antic bombardeig. Li va semblar tornar a sentir les veus dels nens en un lloc lluny, cantant aquella cançó tan antiga sobre la reina oblidada i els seus ocells màgics.

La Callista li havia lliurat una llista parcial de noms que contenia tots els que va poder recordar, encara que la seva estada allí havia estat breu i no coneixia a la major part dels Jedi que formaven la petita colònia. Però era un començament. I la Leia tenia alguna cosa d'aquells nens oblidats, alguna cosa dels vells Jedi que havien viscut allà i que els havien ofert refugi.

Un moviment es va agitar en el límit del seu camp visual. «Un fantasma? -Va pensar-. O potser l'eco d'un record? »Les ombres de dos nens molt petits es van perseguir durant un moment sobre la gruixuda capa d'herba color verd oliva i van desaparèixer en un fil de boira que flotava a la deriva.

« Nichos? -Es va preguntar-. Roganda? Un corrent cap a la llum, l'altra corrent cap a la foscor? »

Algú de qui el nom ni tan sols coneixia?

O eren ombres del futur, no els nens que havien viscut allà sinó els que naixerien amb el pas del temps?

- Ei, xaval! -Va cridar en Han, i la Leia li va clavar un cop de colze a les costelles.

-Vinga, Han .. -Va dir-. En Luke mereix una mica de pau.

El seu germà portava molt, molt de temps sense conèixer el descans.

Les dues persones assegudes al banc van tornar el cap cap a ells.

- Fotem el camp d'aquesta roca perduda en el no res! -Va cridar en Han-. Podem deixar-vos en algun lloc?

En Luke i la Callista es van mirar l'un a l'altre i els seus rostres van reflectir un curiós parentiu, i durant un moment van semblar més germà i germana que dos enamorats, com si fossin dues persones que es coneixien des de feia moltes vides.

-Podeu deixar-nos a Yavin -va respondre la Callista un instant després -. Si és que us ve de pas, naturalment.

En Han va somriure.

-Crec que pot arreglar-se.

En Luke i la Callista van anar cap a ells, caminant lentament sobre l'herba agafats de la mà.

Continuarà...