II
Un dolor insuportable va envair el braç de l’Àlex. Es
va quedar mirant la seva jaqueta, el teixit cremat, travessat fins a la seva
pell. Amb la suor brollant del seu rostre, va mirar a la imponent i fosca figura
encaputxada dreta al cim de la duna. Romania en silenci, com si fos un judici,
i el xiulet del seu sabre de llum era l'únic so que travessava el dens aire de
la nit.
- Per què fas això? -va cridar.
Sacsejada per la son
inquieta, l’Àlex es va despertar i va tractar de recuperar l'alè. Es va fregar
amb el palmell de la mà la cicatriu que s'estenia per la part superior del seu
braç. Els records d'aquell fatídic dia a Garos IV estaven encara vius, el dolor
molt real. La cicatriu no només li havia tallat en la carn. Era un recordatori
del que havia fet... del seu frec a frec amb el costat fosc.
Por... ira... Per
què el record d'aquell dia es negava a morir? Les emocions planaven sobre ella
com una pal·lidesa mortal. El Jedi fosc no l'havia matat. Per què? Per què? Ell
es burlava d'ella en els seus somnis, i en els moments de tranquil·la vigília.
Li havia fet dubtar que tingués la fortalesa per aprendre a controlar la Força.
Una llàgrima va rodar per la galta de l’Àlex. La por i la ira l'havien portat
al costat fosc una vegada, i necessitava de tota la seva força per mantenir-les
a ratlla ara. Sempre hi eren, projectant una ombra sobre tot el que feia.
L’Àlex va apartar la
llàgrima i es va fregar els ulls, fent una ganyota quan ella es va tocar la
templa masegada i adolorida. Va agitar lleugerament el cap. Gemegant suaument,
es va obligar a veure el que l'envoltava a l'habitació dèbilment il·luminada.
Equips de diagnòstic mèdic parpellejaven amb llums grogues i verdes, i
l'asèptica olor de la infermeria flotava en l'aire. A la gran sala es podien
veure una dotzena de llits buits.
L’Àlex es va
estremir, recordant els moments finals en la seva ala-X abans que es desmaiés.
Destructor Estel·lar Imperial. Havia estat a punt de xocar amb un Destructor
Estel·lar Imperial.
***
L’Àlex va perdre el
compte d'uns dies que semblaven interminables, dies que es convertien en nits
d'insomni. El silenci de la seva cel·la quedava trencada només pel brunzit sord
dels motors de la nau. Els malsons penetraven en el poc somni que podia
conciliar. Estava exhausta i era incapaç d'allunyar les ombres de la seva
trobada amb el costat fosc. Tenia massa temps per pensar.
No hi havia
distraccions, ni visites. No hi havia preguntes. Res. No va veure ningú, ni tan
sols als droides que li lliuraven dos àpats al dia a través d'una ranura a la
porta.
Va ser un
alleujament quan la nau finalment es va posar en òrbita al voltant d'un món
distant i els soldats d'assalt la van conduir a una llançadora amb destinació a
la superfície del planeta. Va estudiar el paisatge que es mostrava a l'exterior
de la finestreta. Pics nevats i llacs d'un blau cristal·lí semblaven contrastar
de manera estranya amb valls marcades per la guerra. Una ciutat s'estenia al
llarg d'un llac, amb molts dels seus edificis en ruïnes. Vehicles imperials de
totes les formes i mides retrunyien pels carrers. No podia veure ni un sol
vehicle civil. El port espacial estava en mal estat, però ple de transports
imperials. Era com un centenar d'altres mons que havia vist devastats per la
Guerra Civil Galàctica.
Els seus escortes la
van conduir a un vell i imponent edifici a prop del centre de la ciutat. Les
instal·lacions penitenciàries es trobaven en un sots-soterrani tres pisos per
sota del nivell del sòl. La seva cel·la era una de tantes en un passadís
dèbilment il·luminat que feia olor de florit, habitants sense rentar, i animals
morts. Hi havia una sensació palpable de desesperança i por que emanava del
bloc de cel·les. L'últim que va escoltar abans que la porta de la seva nova
llar es tanqués va ser el plor incontrolable d'un altre pres sent arrossegat
pel passadís.
Van passar tres dies
abans que tingués contacte humà. Soldats d'assalt la van escortar als pisos
superiors i la van anar empenyent pel passadís del quart pis. Altes finestres
en forma d'arc amb volutes i detallats gravats s'alineaven en els amplis
passadissos. L’Àlex va estudiar els terrenys més enllà de l'edifici mentre els
seus ulls s'acostumaven a la llum que entrava a l'interior. Una tanca vorejava
el perímetre del recinte uns cent metres de distància, oculta en llocs per la
densa vegetació, desenvolupada en excés. Torres de vigilància esquitxaven la
zona, però era obvi que estaven apressant-se a construir-ne més. Una dotzena o
més de motos lliscadores estaven estacionades a la base d'una torre, a prop de
l'entrada principal, i una avinguda arbrada s'allunyava de l'edifici. Les
estructures de gratacels fets de durciment i transpariacer es retallaven en la
distància contra un cel de color rosa sense núvols.
Mitja dotzena de
portes s'alineaven al passadís. Una, al fons, estava clarament marcada com una
escala, i mentalment la va assenyalar com una possible via d'escapament. El pis
estava desert a excepció dels seus guàrdies, un parell de presències humanes
que sentia darrere de portes tancades, i un soldat d'assalt addicional que va
entrar per la porta de l'escala. Va tenir una estranya sensació quan va passar
al costat d'ella, però li va treure importància, donant la culpa a la manca de
son.
Un guàrdia li va
indicar que entrés en una habitació gran, escassament moblada amb un vell
escriptori i una taula envoltada de quatre cadires de fusta kirecha d'aspecte antic. Un sofà de
color marró fosc, amb l’entapissat desgastat en alguns punts, estava col·locat
descuidadament contra una paret, amb tres cadires més petites alineades prop de
la finestra.
L’Àlex es va acostar
a la gran finestra panoràmica al costat oposat de l'habitació i va mirar fora.
La part posterior de l'edifici comptava amb un pati a l'ombra, però els seus
camins estaven coberts de mala herba que s'enrotllava al voltant d'arbustos que
no havien estat podats en anys. Bancs negres coberts d'òxid envoltaven una font
plena d'aigua de color verd grisenc fosc. Es va preguntar si el lloc havia
estat ben cuidat en temps millors.
- Aparteu-vos de la
finestra, tinent -va ordenar el soldat d'assalt.
L’Àlex arrufà les
celles, però es va acostar a la taula en el centre de l'habitació.
- Què passa, capità?
Sembla que el dia ja està massa avançat per començar un interrogatori.
Van sonar passos al
passadís abans que el soldat pogués respondre. Alçant-se, va sostenir la seva
arma en posició de revista.
L’Àlex es va tornar
cap als nouvinguts. Dos soldats d'assalt més van entrar a la sala i es van
col·locar a banda i banda de la porta per permetre passar a una altra figura.
- Espereu fora -va
dir el capità Brandei als soldats, entrant a l'habitació amb les mans unides
fermament a l'esquena, com si estigués inspeccionant la seva flota.
L’Àlex encara se
sentia feble diversos dies després de la seva captura, però va fer tot el
possible per mantenir-se dempeus en posició de ferms. Va estudiar al capità. Hi
havia més fils de plata corrent pel seu cabell que l'última vegada que l'havia
vist.
En Brandei es va
acostar a la finestra, i finalment va parlar sense mirar cap a l’Àlex.
- Veig que ha
decidit reincorporar-se al món dels vius.
-Era la seva nau. El
Justicier.
Ell va assentir amb
el cap.
- Un estrany gir
dels esdeveniments, oi?
-Bé, em sorprèn que
li hagi costat tant de temps venir a veure’m.
En Brandei va fer
una ganyota burleta.
- Jo no tenia
intencions de veure’l en absolut, Alexandra. Em fa fàstic.
- És així com dóna
la benvinguda a la filla del seu vell amic, el governador imperial? -va
preguntar l’Àlex, amb veu forta, segura i amb un aire d'arrogància que semblava
aliè a les seves pròpies orelles.
En Brandei es va
tornar lentament, mirant-la implacablement abans de respondre amb un to tan
gelat com les planes de Hoth.
- Si us plau,
Alexandra. No sigui condescendent. Vostè és una rebel, purament i senzillament.
Només puc imaginar com es devia sentir l'home que la va acceptar com a la seva
pròpia filla quan es va adonar que havia criat a una traïdora a l'Imperi.
L’Àlex va mantenir
el cap alt, fixant els seus ulls en el capità. Les seves paraules podien ser
cruels, veraces fins i tot, però res del que digués podria esborrar el seu
coneixement de les atrocitats de l'Imperi.
- Per què sóc aquí,
capità? -va preguntar mentre ell s'asseia a l'escriptori.
- No estic molt
segur, estimada. No acostumem a capturar pilots d'ala-X. El personal de raig
tractor està sent interrogat, i la seva nau registrada a fons. Per què la van
portar a bord va més enllà de la meva comprensió. Un error, suposo. Alguns dels
nous operadors en la trinxera de la tripulació, potser. - Va arrufar les
celles, arrufant el front -. Imagini la meva sorpresa quan vaig descobrir la
seva identitat.
Els ulls de l’Àlex
es van mantenir fixos en Brandei, però no va dir res.
-No és d'estranyar
que els rebels a Garos tinguessin tant èxit. Tenien una línia interna amb les
activitats imperials procedent directament de la mansió del governador.
-Això va ajudar. -
L’Àlex va somriure sense humor, fent cas omís dels dolorosos records del
treball a esquena del seu pare adoptiu. No era una cosa que en Brandei pogués
entendre -. He de felicitar-lo, capità.
- Ah, sí? Què he
fet?
- Ha estat capaç de
mantenir el Justicier lluny de les
mans de l’almirall Daala, cosa que significa que vostè no és un dels seus
gossos faldillers. Per sort per a vostè, ja que ella se les va arreglar per
destruir gairebé totes les naus de la seva pròpia flota.
En Brandei la va
mirar per un moment, i l’Àlex es va preguntar si estava al corrent dels últims
esdeveniments en el Cúmul de les Goles. La seva cara de sàbacc era molt bona.
- Viatja bastant,
no? No crec que necessiti preocupar-se per les activitats de l’almirall -es va
burlar -. No obstant això, pot ser que estigui interessada a saber què ha
motivat la meva visita.
- Deixeu-me
endevinar. Estic a punt de ser interrogada per mitjans cruels i inhumans, i
vostè vol que cooperi perquè em tractin amb menys duresa.
- Quina barra! El
seu pare no la reconeixeria. Potser no sigui tan arrogant quan li digui per què
sóc aquí.
- Deixeu al meu pare
fora d'això.
- No puc fer això,
Alexandra. Està sota arrest, sap?
- Què?
- Hi ha persones que
volen que sigui processat per col·laboració amb l'enemic.
- Amb mi? Això és
ridícul! Vostè sap tan bé com jo...
- No importa el que
jo sàpiga o cregui. El comandament té relats de testimonis...
- Informes i que he
anat a actes oficials amb el meu pare? Què he visitat la Seu Imperial? Què
demostra això? Quin amic ha resultat ser vostè.
- Tu mateixa has
col·locat aquesta càrrega sobre ell, estimada. No hi havia res que jo pogués
fer per aturar-lo.
- Dubto que ho hagi
intentat tan sols -va dir l’Àlex amb desdeny -. Vostè, millor que ningú, sap
que el meu pare és innocent. Segurament no voldrà que els ulls dels seus
superiors se centrin en vostè, oi? Va ser la seva nau, després de tot, la que
em va portar a Garos després d'aquella incursió imperial. Vostè és el
responsable de salvar la meva vida, capità -va afegir amb total naturalitat -.
Suposo que això el fa responsable de la caiguda de Garos IV.
En Brandei va riure.
- Es té vostè en
massa estima, Alexandra –va escopir -. Ha de reconèixer en el que s'ha
convertit. Va trencar l'esperit del seu pare... i ara l'Imperi està trencant la
seva ment.
- No ho crec.
- Si us plau, aturi
aquesta farsa, Alexandra. El seu pare és un dels meus amics més antics i
estimats. Li estalviaria aquest dolor, acabant amb vostè aquí i ara. Això seria
el més civilitzat...
- Civilitzat? -
L’Àlex va colpejar l'escriptori -. Vostè diria que el que el Justicier va fer a Janara III va ser
civilitzat?
En Brandei es va fer
cap enrere, sorprès per la seva rauxa. Va vacil·lar, i després es va aclarir la
gola abans de respondre a l'acusació.
- Les ordres de
l'Alt Inquisidor van venir del propi Emperador. El bastió rebel d'allà...
- No hi havia cap
bastió rebel allà, i vostè ho sap! Vostè mateix va veure la destrucció. -
L’Àlex va tractar de mantenir la seva ira sota control mentre un intens i agut
dolor recorria el seu braç i pujava per les espatlles. Va prémer el puny amb
força i va mirar en Brandei -. Nens innocents i els seus familiars van ser
assassinats per les seves armes!
- No tracti
d'amagar-se darrere d'aquesta antiga història -va dir Brandei fredament, sense
reconèixer el que l’Àlex sabia de primera mà. Va mirar per la finestra -.
D'haver sabut el dolor que li ocasionaria al seu pare, l’hauria deixat
enterrada en la runa de Janara III.
L’Àlex va empassar
saliva.
- On és el meu pare?
- Com he dit, està
sota arrest.
- Està aquí? Voldria
veure’l abans que jo...
-El que vostè vulgui
no té cap importància. No té cap dret aquí. Fins i tot si sabés on està sent
reclòs, denegaria la seva sol·licitud. Vostè ja li ha fet prou mal.
- Llavors, què
passarà ara, capità?
- Vostè va a ser
lliurada a les autoritats...
- Per ser executada?
-li va interrompre ella.
Si la franquesa de
l’Àlex havia pres per sorpresa en Brandei, no va mostrar cap reacció llevat el
fet d’aclarir-se la gola.
- Per ser
interrogada -va dir ell mirant-la als ulls -. Però té raó, és clar. L'execució
és l'única resposta a les seves activitats sedicioses. Penseu en com
d’humiliant que serà per al seu pare veure-la desfilar davant un tribunal.
Humiliant i dolorós. Alguna vegada va tenir en compte els seus sentiments?
L’Àlex es va girar. Més del que mai t’imaginaries.
- Tothom coneixerà
la seva vergonya. – En Brandei sacsejà el cap amb tristesa.
Una llàgrima
lluitava per escapar de la vora dels ulls de l’Àlex.
- Serà millor que
cooperi, Alexandra -va dir l'imperial -. Li dic això pel bé del seu pare, no
pel seu. Les coses es posaran pitjor per a ell si no ho fa.
La calor va pujar
per les galtes de l’Àlex.
- Les seves amenaces
no signifiquen res, Capità.
- No amenaço. Salvi
la vida del seu pare. Que visqui la resta dels seus dies com li correspon a un
ex-governador lleial. Digueu tot el que sap sobre els seus amics rebels, i no
cauran més desgràcies sobre ell. - Es va apropar a ella -. Quines eren les
seves ordres?
L’Àlex va arronsar
les espatlles.
- No sé res que
pugui ser d'interès per als seus interrogadors, capità. Només sóc un pilot
d'ala-X. -Ell no necessitava conèixer els informes de missió que descrivien
l'activitat inusual que havien estat enviats a investigar en aquest sector.
En Brandei va agafar
l'intercomunicador sobre el seu escriptori i va prémer el botó de trucada.
-Bé, llavors esperem
que trobi alguna cosa que els hi interessi. Aviat. La vida del seu pare pot
dependre d'això -va afegir mentre la porta de l'oficina s'obria i un comandant
anomenat Retkin entrava a l'habitació -. Si són tan amables... - va dir,
assenyalant les cadires de la taula.
L’Àlex es va
asseure. En Retkin es va asseure davant seu i va prémer el seu quadern de
dades. Dos holos van cobrar vida a la capçalera de la taula. L’Àlex va sentir
com si li haguessin aspirat l'aire dels pulmons.
- Llavors -va dir en
Retkin -, comencem?
L’Àlex es va quedar
mirant els holos del seu pare i en Dair Haslip, un membre de la resistència
garosiana que servia com a tinent a l'Exèrcit Imperial. Els dos homes semblaven
haver estat colpejats. La seva roba estava malgirbada i bruta, el seu cabell
despentinat. La cara d’en Tork Wínger semblava demacrada i pàl·lida.
- Què els han fet?
-va preguntar traint amb veu tremolosa la seva fallida façana de calma i
tractant d'encobrir una ràbia que estava augmentant a cada minut que passava.
- Això realment
requereix d'una explicació?
-Han colpejat a dos
homes innocents. Hauria d'haver endevinat que l'Imperi faria servir tàctiques
com aquesta. Però no han obtingut res útil del meu pare o d’en Dair. Com
podrien haver-ho fet? No tenien ni idea, ni el més lleu coneixement, de les
meves activitats.
-Això ja és
història. Ara la tenim a vostè. I ens dirà...
- No els hi diré
res.
-Això seria
lamentable - va dir en Brandei, mirant als holos -. No puc dir amb certesa que
el seu pare vagi a sobreviure una altra sessió d'interrogatori.
-El meu pare té
amics a altes instàncies.
En Retkin va
esbufegar.
-Aquests amics el
van abandonar en el moment en què es van assabentar que vostè havia estat
treballant de forma encoberta per a la Rebel·lió. Ara no té amics... només té
una filla que el va trair.
L’Àlex va estudiar
els holos, preguntant-se quant feia que havien estat gravats. Volia
desesperadament creure que havien estat falsificats... però no podia estar
segura. Va passar la seva mirada a Brandei i es va esforçar per llegir la seva
expressió.
En Retkin va riure.
- Haslip va riure a
través del seu dolor quan li vam dir que l’havíem capturat pilotant una ala-X.
Va dir que havíem capturat al millor pilot de Garos IV.
L’Àlex va voler
somriure, però va mantenir ferma la cara.
-Això sembla una
cosa que en Dair diria -va respondre ella.
-Vostè ho hauria de
saber, suposo. Era el seu nuvi, després de tot. – En Retkin aixecà una mà, i un
lleu somriure va apuntar en els seus llavis-. Disculpi’m. El pobre tipus
pensava que era el seu nuvi. –L’interrogador estudià el rostre de l’Àlex amb
atenció, després va tornar a les notes al seu quadern de dades i va avançar
pàgines en silenci, ignorant-la a propòsit. Finalment va tornar a mirar-la, va
decantar el cap i aclucà els ulls -. Van trobar el microxip de la seva nau,
tinent. Ningú sap on es troba. Ningú vindrà a buscar-la. La seva situació és
desesperada.
L’Àlex va inhalar
profundament, endurint la seva veu.
- Realment no sap
molt sobre mi, oi, comandant? “Desesperada” no forma part del meu vocabulari.
- Així que no
cooperarà amb nosaltres, llavors?
L’Àlex va mirar cap
a l’holo mentre la familiar sensació de cremor començava a créixer de nou.
-Vull parlar amb
ells -va dir en to desafiant.
- Em temo que això
no serà possible. No són aquí. A més, no crec que cap dels dos vulgui veure-la
després de tot el que ha passat. En Haslip se sent com un ximple perquè mai va
veure a través de les seves mentides i enganys. I el seu pare desitjaria que
mai t'haguessin portat a Garos.
- Per què em
menteix? -va preguntar l’Àlex, prement fortament el puny.
- No és tan arrogant
ara, oi, Alexandra? – En Brandei es va posar dempeus i va caminar cap a la
finestra.
- Vaig veure el
vídeo d'una de les sessions d'interrogatori -va dir en Retkin secament -. El
seu amant era molt valent al principi. Molt parlador, també. Va afirmar que
qualsevol cosa que li féssim no podria comparar-se amb el que vostè li havia
fet.
L’Àlex sabia la
veritat de la seva relació amb en Dair, però havia de jugar en aquest joc...
pel bé d'ell, tant com pel seu propi.
- Ell hauria fet el
mateix si hagués estat al meu lloc.
- Tots aquests
anys... el va espiar a ell i les operacions de l'Imperi a Garos. Fins i tot va
espiar al seu propi pare!
L’Àlex va tancar els
ulls per un moment i un somriure irònic treure el cap a la seva cara.
-Ell no ho va fer
fàcil. Va col·locar guàrdies al voltant de la nostra casa. Com se suposa que
una noia pot sortir d'amagat a la nit? - El dolor li va creuar les espatlles de
sobte i va baixar pel seu braç. No ets
prou forta.
- Què passa? -va
preguntar en Brandei, mirant-li les mans quan ella va agafar la vora de la
taula per alleujar el dolor.
- Res. Estic bé -va
respondre ella amb les dents premudes -. Només vull veure el meu pare.
- Vostè ha de
cooperar amb nosaltres.
- On és el meu pare?
En Retkin va mirar
en Brandei, qui va fer una ràpida inclinació de cap.
- Si parla, veuré el
que puc fer.
- Vostè ha dit que
no és aquí.
-Això he dit.
- On estem
exactament?
- Ningú li ho ha
dit? – En Retkin va somriure i va mirar a Brandei -. Potser tinguem aquí una
moneda de canvi, capità.
- Crec que està en
el correcte, Sr Retkin -va respondre en Brandei amb aire de suficiència -.
Alexandra, benvinguda a Sreina. Està a Janara III.
L’Àlex va saltar de
la cadira i va córrer cap a la finestra. Volia sentir alguna cosa, qualsevol
cosa, familiar. Va tancar els ulls i es va estendre amb la Força per tocar
aquest món en el que havia perdut tant. Explosions, els crits d'una dona, i un
home gemegant van bombardejar els seus sentits... després un silenci sepulcral.
“Per aquí”, deien unes veus a través de la boira. “Per aquí, senyor. Està
viva.”
Una llàgrima va
relliscar per la galta de l’Àlex. Aquest lloc havia estat la seva llar, fa molt
de temps. Un miler o més de vides per trobar una nena petita i un grapat
d'aspirants a Jedi.
- Ha de ser un xoc
descobrir que vostè està presonera aquí -va dir en Brandei.
L’Àlex no podia
saber, ni tan sols intentar saber, si el capità estava sent sincer. Oblidat per
un moment el seu entrenament d'operacions especials sent aclaparada per les
emocions, i no li va importar que estigués compartint pensaments íntims amb el
seu enemic.
- Solia somiar amb
tornar aquí. Tinc tan pocs records de la meva infantesa en aquest lloc... –Les
seves limitades habilitats de la Força no li van proporcionar cap resposta -.
Aquest era la meva llar, però ara hi ha tal buit... i desolació...
-Almenys aquí hi ha
alguna cosa -va respondre en Retkin.
L’Àlex el va mirar
enfadada.
- Els antics
habitants d’Sreina podrien estar en desacord, ja que la seva ciutat va ser
pràcticament esborrada del mapa.
En Retkin es va
posar rígid.
- Més dels que els
queda als que anomenaven llar a Càrida. Ha sentit parlar de Càrida?
Aquest havia de ser
l'interrogatori més estrany de la història, va decidir l’Àlex, mentre li seguia
el corrent al comandant.
-El meu pare va
assistir-hi a l'acadèmia.
Ell va assentir amb
el cap.
- Ja no existeix,
sap? No només una ciutat: un planeta sencer. Milions de persones. Malgrat tota
la seva xerrameca sobre les atrocitats imperials, la Nova República també mata innocents.
- La destrucció de
Càrida no va anar a mans de la Nova República!
- Els Jedi serveixen
a la Nova República.
- Un esgarriat...
- No és això el que
diu la seva gent sobre l'Emperador Palpatine?
- Prou! -va cridar
en Brandei.
En Retkin va mirar
fixament l’Àlex, i després a Brandei. Es va aclarir la gola, va prémer una
tecla en el seu quadern de dades, activant un altre holo.
- Érem més que amics
- deia en Dair -. Ella va mentir. Com va poder fer això? Com creuen que em va
fer sentir després que... després de tot el que significàvem l'un per l'altre?
No sé el que volen de mi. Ella em va usar.
L’Àlex es va
allunyar d’en Retkin de nou, examinant el terreny de l'exterior. No hi havia
reixes a la finestra del quart pis, ni pestells, ni cap sistema de seguretat
que pogués detectar. Va fer cas omís de la veu d’en Dair a l’holo però va
fingir estar molesta per la duresa de les paraules del seu vell amic. Per un
breu moment, podria haver jurat estar sentint la presència d’en Dair. Va tancar
els ulls i va tractar de concentrar-se en els seus voltants.
- Serà millor que no
li facin mal -va dir l’Àlex en veu baixa, amb la cara vermella d'ira. Aquesta
sensació de formigueig va lliscar pel seu braç de nou, i el dolor la va obligar
a fer una ganyota.
En Retkin va tocar
el teclat i la imatge d’en Dair va cobrar vida un cop més.
- Ella preferia
salvar els seus amics a ajudar al seu pare... d'estar amb mi. - La cara d’en
Dair es va arronsar amb menyspreu -. Ella mai em va estimar. –L’holograma es va
esvair.
- Vol parlar?
L’Àlex va romandre
inexpressiva.
-Tinc moltes més
hores que podria ensenyar -va afegir en Retkin -. Els cops són especialment
cruels i difícils de veure. Sens dubte m'agradaria veure com d’insensible que
arriba a ser, tinent. Pot veure com colpegem el seu xicot; vam ser prou
conscienciosos al nostre... qüestionari. O ens dirà el que volem saber? - Un
cop més, l'interrogador va aixecar una mà -. Disculpi. Haslip no era el seu
nuvi, ho sé. Només un tinent Imperial captivat pel seu encant i prou ximple com
per enamorar-se de vostè. D'altra banda, està el seu pare. – En Retkin la va
mirar, sense esperar una resposta -. Ell va dir que no voldria veure com la
matem.
Les paraules d’en
Retkin la van copejar com la letal estocada d'un sabre de llum. El dolor va
enderrocar el prim escut que havia mantingut controlades les emocions de
l’Àlex. Espurnes de la seva trobada amb Brandl i l'energia fosca que va
convocar per salvar el seu pare van embolicar la seva ment mentre la seva ira,
alimentada pel dolor, es convertia en una fúria ardent.
L’Àlex va envestir
en Brandei, tirant-lo a terra, i va tractar d'arribar a l'únic element de
l'habitació que es podia utilitzar com a arma: una cadira. Es va moure una mica
tot i que mai va arribar a tocar-la. Va reconèixer el que estava succeint -no
podia creure el que estava succeint - i va canalitzar aquesta energia, va
agitar el braç i va llançar la cadira amb la Força a l'altre costat de la sala.
Va volar contra Retkin i li va pegar al cap, tot i que la pitjor part la van
rebre els seus braços tractant de defensar-se de l'atac. Va agafar una segona
cadira i la hi va llançar, dirigint-la al cap mentre ell tractava de posar-se
dempeus, i el cop el va deixar inconscient.
L’Àlex va córrer cap
a la porta i es va dirigir pel passadís cap a les escales, amb passos ressonant
al passadís darrere d'ella. Es va tornar per fer una ullada ràpida. Un solitari
soldat d'assalt la seguia mentre s'obria camí a l'escassament il·luminada
escala. Va saltar diversos graons alhora, i es va llançar per sobre d'una
barana al replà de sota. El soldat d'assalt va entrar en tromba per la porta
sobre d'ella.
- Alto -va cridar -.
Àlex! Alto!
L’Àlex es va aturar
en sec, mirant cap a les escales mentre el soldat d'assalt arribava al replà.
- Aixeca les mans
-va cridar. A continuació, en veu baixa, va afegir -. Sóc jo, Àlex.
- Dair? Quan t'has
unit al cos de soldat d'assalt?
- No hi ha gaire
temps -va respondre mentre baixava per les escales per arribar-s’hi -.
T’agafaran...
-Bé, anem llavors.
Sortim d'aquí! - Va dir l’Àlex amb urgència, donant un altre pas cap avall.
En Dair la va agafar
del braç.
- No, encara no. Mai
aconseguiríem sortir del recinte. - Mirà en ambdues direccions, i després es va
afanyar a preguntar -: Com puc posar-me en contacte amb la teva gent?
L’Àlex va recitar
una sèrie de nombres, que ell va repetir. En Dair li va passar la mà suaument
per la galta, allisant-li amb el polze els foscos cercles sota els seus ulls.
- Sembles un bantha
arrossegat a través del desert!
- No em van deixar
dormir molt. Em tocava a mi fer front a la seva inquisició. - Va arronsar les
espatlles -. Com sabies que era aquí?
- Algunes persones
parlen massa.
- No t’estaran
observant? -va preguntar l’Àlex.
En Dair va negar amb
el cap.
- Honestament, amb
tota la burocràcia, crec que s'han oblidat que sóc aquí!
- Espera -va dir
l’Àlex -, si no estàs sota arrest, llavors on és el meu pare? Brandei i aquest
comandant em van amenaçar amb fer-vos mal a tots dos si jo no parlava.
- Han passat moltes
coses, Àlex... massa per explicar-t'ho en pocs segons. Anem a treure't d'aquí
-va afegir, conscient de sobte d'un enrenou al passadís -. Posa't davant meu.
Dóna't pressa! Ràpid! -va cridar, apuntant amenaçadorament a l'esquena amb el
seu BlasTech A280.
- Més val que això
funcioni -va respondre ella mentre s'obria la porta del replà del quart pis. En
Dair li va donar una empenta per mantenir la farsa.
- La tenim, capità
-va informar a un altre soldat a la part superior de les escales quan mitja
dotzena més de passos van ressonar al passadís.
En Dair va empènyer
l’Àlex pujant les escales i tornant al passadís. En Brandei estava a pocs
metres de distància, amb aspecte lleugerament despentinat i un fosc morat
formant-se en la seva templa.
- En què estava
pensant, tinent? -va preguntar.
- Només complia amb
el meu deure, capità. - L’Àlex va sentir que un altre rifle làser se li clavava
entre les espatlles. Va avançar pel passadís amb diversos soldats d'assalt i un
amic a la seva esquena.
En Brandei la va
fulminar amb la mirada.
- Porteu a la tinent
de nou a la seva cel·la.
L’Àlex va passar per
davant d'ell.
-És una pena -va dir
en Brandei.
L’Àlex es va aturar,
tornant-se cap a l’Imperial per última vegada.
- El què, capità?
- Que la seva vida
hagi estat malbaratada perseguint els ideals sense valor d'una banda de
descontents.
- Sense valor? -va
replicar ella -. Mentre parlem, aquests ideals estan avançant com una tempesta
de foc en tota la galàxia, una tempesta de foc que no seran capaços d'extingir,
no importa quants planetes arrasin, o quantes persones torturin.
- Si us plau, res de
consignes polítiques.
- Per què, s'ha
cansat d'escoltar l'Emperador escopint-les sense parar? - va reprendre.
En Brandei va
somriure burleta.
- Sempre vaig pensar
que arribaria lluny, Alexandra. Per això li vaig donar aquesta recomanació per
a l'Acadèmia Raithal. Ara trobo la meva fe en vostè traïda. Puc viure amb això.
Però vostè també ha traït tot en el que el seu pare creia i pel que havia
treballat. Almenys ara no haurà de viure molt més temps amb aquest coneixement.
L’Àlex no es va
estremir, amb els ulls cremant intensament.
-Cada un de
nosaltres ha de triar una causa en què creure, capità. Vaig fer la meva elecció
el dia que la meva família va morir a Janara III. Crec que el meu pare ho
entén. -Va estudiar a Brandei per un moment, i després va continuar -. Sap,
capità? És graciós. Va ser el seu acte de bondat, rescatar-me després d'aquell
atac, el que ens ha portat fins aquí avui. Pot vostè viure amb aquest
coneixement? -Es va girar bruscament i va avançar pel passadís abans que en
Brandei pogués dir una altra paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada