CAPÍTOL 34
TURÓ DE PELL
No eren
escombraries.
En Trig
es va adonar quant va donar un altre pas cap a la muntanya amb l'esperança de
veure algun rastre d’en Kale a l'altre costat. En aquell moment el seu peu va
xocar contra alguna cosa tova, i quan va mirar cap avall, va veure que es
tractava d'una cama humana.
Va alçar
la vista lentament.
La cama
estava unida a un tors, cobert per un altre, i un altre. La pila s'aixecava
davant d'ell amuntegant centenars de cossos desmembrats: caps, braços, cames i
cossos sencers, ossos al descobert, molt d'ells encara vestits amb uniformes
imperials i armadures incompletes de soldats d'assalt. La pila arribava fins al
sostre. Els detalls saltaven sobre ell de tot arreu. Els cossos estaven
destrossats, com si els haguessin especejat en un escorxador. Alguns portaven manilles
i grillons, altres jeien a trossos, altres semblaven estar parcialment devorats,
com porcions de carn rosegada. Molts dels membres estaven tan inflats que la
pell s'havia obert com si fossin salsitxes, i en Trig es va adonar que estava
trepitjant un bassal enganxós d'una substància que segregaven els cossos i que
inundava el sòl.
Va sentir
que la sala començava a donar voltes al seu voltant. Un crit va néixer i va
morir en la seva gola, ofegat per la seva incapacitat per obrir la boca i
deixar-lo sortir. En el seu lloc, va retrocedir maldestrament, intentant no
mirar el que tenia davant, al seu voltant, desitjant que no estigués allà però
incapaç d'allunyar-se’n. Darrere d'ell hi havia la porta per la qual havia
entrat, l'escotilla que el trauria d'allà, però no va aconseguir trobar el botó
que l’activava. Va començar a colpejar les parets a l'atzar, però res.
Al final,
el segell que tenia a la gola es va obrir i va deixar escapar un crit, una
combinació d'«ajuda» i «Kale», i llavors va sentir aquells sorolls, un murmuri
humit i suau que procedia de l'interior de la muntanya. Des de dins, alguna
cosa va fer que els cossos es moguessin, caiguessin i canviessin de lloc.
I llavors
va veure que aquesta cosa sortia a l'exterior.
Primer un
cap blanc, com el d'un cuc, i després la resta del cos, que es va anar lliscant
fins a acabar a terra.
Es va
posar dempeus. Una silueta vestida amb parracs xops i un casc de soldat
d'assalt ensangonat el mirava fixament. La visera fosca polaritzada del casc
estava rajada i llardosa, amarada de mucositats i sang. El respirador estava
trencat per una banda i en Trig va veure per un segon la gola infectada i
coberta d'escates. Tenia la placa facial coberta de sang, i a Trig se li va
passar pel cap que possiblement aquella cosa s'havia obert pas a mossegades.
Va
començar a avançar pesadament cap a ell.
En Trig
va retrocedir i immediatament va ensopegar i va caure a terra. Es va aixecar
d'un salt, va trontollar i va arrencar a córrer al voltant de la base de la
muntanya. Va imaginar que el que sentia era aquella cosa anant darrere seu,
però bé podria haver estat el martelleig del seu propi cor. No es va atrevir a
mirar enrere. Però el sentia allà, acostant-se cada vegada més, com una
presència cada vegada més acusada, com la pressió que se li acumulava darrere
dels ulls i al pit i que l'empenyia cap endavant, cada vegada més ràpid.
L'estada
li donava voltes. En Trig va mirar a dreta i a esquerra. Allà on estigués la
porta, ja l'havia perdut. La por li havia arrabassat tot sentit de l'orientació.
Ni tan sols recordava per on havia entrat.
Corrent a
corre-cuita al voltant de la pila, va xocar amb tres cadàvers que semblaven
estar lligats amb cordes uns als altres per canells i turmells, i quelcom li va
cridar l'atenció en la part de dalt: una espurna de llum.
Mirant atentament
el sostre va veure un conducte de ventilació obert a uns deu o quinze metres,
potser més.
Al final
es va aturar, va mirar enrere i va veure que la cosa del casc de soldat venia
darrere seu. Era qüestió de segons.
Aquella
vegada en Trig no es va parar a pensar.
Va
començar a grimpar.
***
Era fins
i tot pitjor del que havia imaginat. La immensa pila de membres amputats i caps
seccionats conformava un teixit tou que s'ensorrava constantment, lliscant i
desfent-se segons Trig s'enfilava per ella. La pudor semblava intensificar-se a
mesura que descobria les capes inferiors de carn putrefacta que encara no
havien estat exposades a l'aire. Controlar les arcades era una batalla constant
que no sempre guanyava, i la tremolosa sensació de les nàusees contínues només
dificultava el seu ascens.
Va
intentar centrar-se en el conducte de ventilació, obligant-se a pensar només a
sortir d'allà. Cada pocs segons mirava enrere. No podia evitar-ho.
La cosa
del casc s'enfilava darrere seu.
Reptava
amb la ferma implacabilitat d'una criatura treta dels seus pitjors malsons. I,
en realitat, fins i tot en les profunditats del seu dificultós ascens, en Trig
no podia evitar recordar la veu de l’Aur Myss a la cel·la contigua a la seva
prometent que tornaria a buscar-lo i a pel seu germà. Seria en Myss aquell mort
vivent que el perseguia? Com havia arribat a aquella part del destructor abans
que ell i què havia estat fent en les entranyes d'aquella pila de runa humana?
Cap d'aquestes preguntes se li va passar per la ment. Només sabia que l'havia
seguit fins allà per satisfer un desig que el controlava.
Ira.
Mort.
Fam.
A la
muntanya alguna cosa es va moure sota seu.
«No és
més que un altre tros de cos, no ho pensis, no deixis que...»
Va notar
que una mà freda i plena de crostes sortia de la pila i li agafava el turmell.
En Trig
va deixar escapar un punyent crit de pànic i colpejant la cama va perdre
l'equilibri i va semblar caure. Es va quedar esglaiat per la imatge del seu
petit i indefens cos rodant pel pendent de cadàvers, mentre mans, braços i
boques arremetien contra ell arrencant trossos de carn fins que al final
afegien la seva carcassa sagnant a la muntanya.
En lloc
d'enfilar-se més ràpid, es va obligar a furgar, a impulsar-se cap amunt, fent
relliscar els cossos mentre pujava. Ja estava prou a prop del cim com per veure
l'interior de l'enorme conducte de ventilació que romania obert.
«Vinga.
Vinga.»
Amb el
que va semblar un esforç sobrehumà va impulsar tot el seu cos cap amunt. En
aquell moment el seu cervell ja s'havia bloquejat per complet. Ja no percebia
la pudor de l'habitació, ni tan sols notava l'horrible i gèlida presència que
el perseguia. Només era conscient del que tenia davant i del molt que
necessitava arribar-hi, i els últims moments, a mesura que s'acostava al cim de
la pila, no van deixar empremta en la seva memòria; podria haver-se tractat
perfectament d'una altra persona, d'un estrany.
Va
recobrar la consciència quan els seus dits es van aferrar al fred metall, a la
beneïda solidesa de la vora exterior del conducte, i amb un panteix va fer
palanca amb el tronc, va ficar les cames rere d'ell i només llavors es va
permetre el luxe d’expirar. El conducte de ventilació no era molt més ample que
les espatlles, però sí que era prou llarg.
En Trig
va mirar al seu voltant amb una lleu histèria. El cor li bategava amb força
intentant tancar un forat que se li havia format al pit, i els músculs de la
gola es movien salvatgement amunt i avall.
«Vaig a
cridar una altra vegada. Bé, endavant, plora. Suposo que t'ho has guanyat.»
Però es
va adonar que tenia els ulls secs. Al final, aconseguint el cim de la muntanya
de cossos humans, havia arribat a un lloc que estava més enllà de les llàgrimes.
A sota es va sentir un xiulet, una respiració, i va veure que la criatura del
casc de soldat seguia enfilant-se per la muntanya de cossos.
En Trig
va mirar a un costat i a un altre del conducte. Va escollir una direcció i va
començar a arrossegar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada