CAPÍTOL 13
MOLÈCULES
La Zahara
estava ajustant el flux d'aire de la seva màscara d'aïllament quan es va adonar
que el 2-1B se li acostava per darrere.
- Doctora
Cody?
- Ara no.
-És
important.
Tot just el
va sentir. La tarda havia estat com una taca fosca i sagnant. Al seu voltant,
la infermeria, normalment sedada, estava plena de presos i guàrdies malalts que
ocupaven tots els llits i molts més que jeien a terra. La sala estava inundada
de tos, respiracions entretallades, monitors que xiulaven i constants crits
demanant ajuda.
El que
fos que hagués portat la partida de reconeixement del destructor s'havia estès
tan ràpid pel Purga que tant ella com
Escombraries ja havien perdut el compte de les noves admissions.
El capità
Sartoris havia arribat custodiat pels seus propis guàrdies i el droide metge l’havia
posat immediatament en quarantena. Saber que en Sartoris l'esperava perquè l’examinés
era la dosi de pressió addicional que menys necessitava en aquell moment.
L'alcaid
l'havia estat trucant constantment des del seu despatx per mantenir-se informat.
No entenia per què no podia diagnosticar el mal, encara que no pogués trobar la
cura. Fins ara havia estat massa ocupada intentant ocupar-se dels presos,
classificant-los i tractant els símptomes que, depenent de l'espècie, anaven de
problemes respiratoris a febres i símptomes d'atacs, al·lucinacions,
hemorràgies i coma. I ara el 2-1B estava al seu costat esperant rebre la seva
atenció.
- Mira
-va dir la Zahara -, sigui el que sigui, haurà de...
-És en
Gat -la va interrompre el droide -. Ha mort.
- Què? -La
Zahara es va girar amb cara de sorpresa.
- Ha
patit un atac i una parada respiratòria. Sento interrompre-la. Vaig creure que
voldria saber-ho.
La Zahara
va inspirar lentament i profundament i va assentir abans d’expirar. Va seguir
al droide a través de la infermeria fins al llit d’en Gat. El devaronià jeia de
costat, la pell pàl·lida, els ulls oberts i vidriosos. Va mirar el rostre buit,
la banya trencada i la mandíbula desencaixada. Tot el bo que havia en ell -la
seva estranya decència i l'humor que l'havia fet destacar entre els seus
pacients- havia desaparegut del tot. Es va inclinar i li va tancar els ulls.
- I
l'alcaid està esperant per parlar amb vostè una altra vegada -va dir
Escombraries, intentant que la seva veu sonés pesarosa.
La Zahara
sabia què li anava a preguntar en Kloth.
- Com
anem? - Li va preguntar al droide.
- Dotze
morts fins al moment.
- Inclosa
tota la partida de reconeixement?
- Menys
el capità Sartoris i l'OCI Vesek -va respondre el droide metge -, si.
- I
segueixen a la bombolla?
-
Correcte. En cas contrari, l'agent patogen s'hauria estès per tot el Purga. Estic realitzant el seguiment de
diversos informes de símptomes per tota la zona de presos comuns: reclusos,
guàrdies, personal de suport... La taxa d'infecció és gairebé de l'u per cent.
La medicació i els subministraments ens duraran un altre parell de setmanes si
tot segueix igual. No obstant això...- el droide va fer una pausa i la seva veu
va adoptar un to més confiat -, no he estat capaç d'aïllar l'estructura
molecular d'aquest cep en concret. Doctora Cody?
- Sí?
- Com ja
sap, la meva programació pel que fa a malalties infeccioses és bastant àmplia,
però tot i així aquest contagi no s'assembla a res que hagi vist abans. -El
droide va baixar més la veu i va emetre l'equivalent sintetitzat d'un murmuri -:
Sembla que els organismes individuals fan servir l'autoinducció per
comunicar-se amb els altres en l'interior de l'hoste.
- I això
vol dir que...?
- Que les
cèl·lules individuals no aconsegueixen la seva màxima virulència fins que es
reprodueixen i arriben a un nombre que l'hoste ja no pot combatre.
- En
altres paraules -va dir la Zahara -, fins que és massa tard.
-
Correcte. En aquests moments, ni tan sols estic convençut que els vestits
d'aïllament siguin una barrera eficaç.
La Zahara
va observar el mico taronja que s'havia posat tot just va enviar a l'equip de
reconeixement a quarantena. No li agradava portar-lo, no li agradava el
missatge que enviava als presos que ja s'havien exposat, però no tenia elecció.
No podria ajudar a ningú si es posava malalta o moria. I el droide tenia raó,
és clar. En aquell moment era impossible saber si els vestits i les màscares
servien d'alguna cosa. Alguns guàrdies que se'ls havien posat immediatament ja
havien emmalaltit, però ella no mostrava símptomes d'infecció.
«Almenys
per ara», va apuntar una ombrívola veu al seu interior.
A l'altre
costat de la infermeria es va disparar l'alarma, un xiulet agut indicava que un
dels pacients patia una parada respiratòria. La Zahara anava corrent cap allà
quan va saltar una altra alarma i després una altra. «Ha de tractar-se d'alguna
fallada en l'equip», va pensar enmig de la confusió, però es va adonar que no
era així. Els seus pacients morien ràpid al seu voltant i l'únic que podia fer
era signar la paperassa després.
- Jo
m'encarrego d'això -va dir Escombraries -. Ha de parlar amb l'alcaid.
-L’alcaid
pot esperar.
No
obstant això, quan va arribar al llit ja era massa tard. El pres havia patit un
col·lapse, els monitors emetien un udol constant i impotent. Semblava venir
d'arreu alhora. El pacient de la seva dreta patia un atac i la seva alarma
també es va activar. Per enèsima vegada aquell dia, la Zahara va tornar a
preguntar-se amb què s'hauria trobat la partida del capità Sartoris a bord del
destructor.
I només
coneixia una persona a qui pogués preguntar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada