CAPÍTOL 39
PARADA
Al
principi el conducte de ventilació no era molt més ample que el cos d’en Trig,
i ara semblava que s’estrenyia segons avançava. Cada pocs segons una densa
ràfega d'aire humit rugia sobre ell, sacsejant-li la roba i els cabells, i
sentia el repic metàl·lic d'una vàlvula trencada en algun punt de l'interior
d'aquell conducte interminable. Ignorava com de lluny que el conduiria o on
desembocaria, també hi havia la possibilitat que morís allà dins, perdut i
deshidratat, com una mota més en la gola de l'univers indiferent.
Llavors,
més endavant, va veure el final del conducte. Una llum tènue que provenia de sota
traçava un pàl·lid rectangle groc a la part superior del conducte. No podria
avançar més.
Es va
acostar a la vora i va ficar el coll per fer una ullada.
Va sentir
que l'estómac li queia fins als genolls.
El
conducte de ventilació conduïa directament a l'abisme que havia intentat evitar
abans de totes totes, el pou ple de crits amb el llarg tub de la turbina
principal del destructor al fons. Des de dalt semblava fins i tot més gran.
Immediatament per sota, a menys d'un metre, estava l'estreta passarel·la que
havien creuat en Han i en Chewie, prou a prop com per baixar-hi si no tenia un
altre remei. Això significaria penjar de la vora del conducte i temptejar amb
les cames per posar-se a la passarel·la sense perdre l'equilibri i...
A
l'interior del conducte, alguna cosa es va moure darrere d'ell.
En Trig
va tornar el cap.
Es va
quedar paralitzat.
Volia
cridar.
La cosa
amb el casc de soldat imperial s'obria pas cap a ell pel conducte de ventilació.
No hi
havia dubte del que volia. Seguia avançant i el mirava atentament a través de
la lent inert del casc.
- No -va
xiuxiuejar en Trig -. No.
Continuava
reptant i l'enorme casc li trontollava al cap mentre ho feia. En Trig va tornar
a mirar la vora del conducte de ventilació. Notava que tot el cos li tremolava
involuntàriament i el cor li bategava tan ràpid i tan fort que creia que li
sortiria del pit.
«Has de
baixar -va dir una veu al seu interior -. Has de creuar la passarel·la. És
l'única forma o si no aquesta cosa, aquesta cosa...»
«No vull!
No puc!»
Va mirar
enrere, la criatura que s'arrossegava cap a ell. Va acotar el cap i va començar
a reptar més ràpid.
En aquell
moment se li va caure el casc.
En Trig
va pestanyejar i per un moment es va sentir tan consternat i desorientat que va
arribar a oblidar on era i què feia. En aquell segon només podia mirar la cara
que havia estat amagada rere del casc, el somriure perdut del seu germà, que
tenia un costat de la cara totalment irreconeixible on li relluïen la conca de
l'ull i els ossos matxucats.
I llavors
es va sentir a si mateix intentant parlar, amb veu rovellada, tot just un
xiuxiuejar:
- Kale?
La cosa
el va mirar i va seguir avançant.
- Kale.
Sóc jo... En Trig.
No va
mostrar cap indici d'haver-lo escoltat. En Trig ja el veia salivar, la bava es
barrejava amb la sang seca que li cobria la cara. Li va sentir respirar, i
aquell so li va recordar al soroll que feia l'aire quan es cola per un conducte
de ventilació. Allò era massa. No estava passant, i si era veritat, llavors
significava que s'havia tornat boig, en aquest cas...
Es va
abalançar sobre ell i el va aixafar contra el conducte en la mateixa vora del
canal de sortida. En Trig va obrir la boca per dir alguna cosa i va trencar a
plorar. Aquella vegada no es va reprimir: llàgrimes, mocs, sanglots i crits.
Per què no? Què importava ara?
La boca d’en
Kale es va obrir i es va tancar i en Trig va percebre l'aroma a mort que
desprenia, la mort a la qual havien condemnat al seu germà, la mort a la qual
estava a punt de condemnar-lo a ell. En Kale no anava a respondre i tampoc
anava a aturar-se. En Trig havia estimat al seu germà gran més que a qualsevol
altra cosa de la galàxia, però ara ja no importava.
- Kale?
En Kale
va grunyir i va baixar la cara cap al coll d’en Trig, les dents i la llengua li
van fregar el coll desprenent un alè càlid que feia olor de molsa verinosa. Les
mans d’en Kale estaven fredes i calentes al mateix temps i la seva carn morta,
humida i enganxosa, s'aferrava a ell. Ara estava sobre ell, pressionant amb tot
el seu pes.
Amb un
crit de dolor, en Trig el va empènyer cap enrere. Una espurna d'alguna cosa
blanca i calenta que no havia sentit mai li espurnejà a la boca de l'estómac i
li va arribar fins al cor, i en el seu interior es va encendre una llum que li
va fer comprendre el que estava a punt de passar. Era com una història que ja
havia sentit, un final escrit molt abans que tingués l'oportunitat de fer
alguna cosa.
«Cuida
del teu germà.»
- Ho
sento, Kale.
Quan en Kale
va tornar a tirar-se-li a sobre, amb més ànsia encara, en Trig va doblegar el
genoll sota el tors del seu germà i li va aixecar el cos momentàniament. El va
llançar a un costat, es va girar agafat als seus canells i el va empènyer cap
enrere, cap a la boca del conducte de ventilació.
Després el
va llançar al buit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada