CAPÍTOL 5
DESPATX
En Jareth
Sartoris es va obrir pas per l'estret passadís al costat de les dependències
dels guàrdies fent-se un massatge a les temples mentre avançava. Li feia mal el
cap, res de nou, però aquella vegada el dolor era especial, com si un cargol li
travessés els lòbuls temporals, com si l’haguessin gasejat mentre dormia amb
algun tipus de neurotoxina de baixa intensitat. A més, el greixós esmorzar, que
encara se li repetia, tampoc ajudava.
Portava
despert fins i tot des d'abans de la crida de l’alcaid. Després d'haver fet el
tercer torn la nit anterior, va caure rendit en la seva llitera a primera hora
del matí en una agitada inconsciència, però dues hores després l'havia despertat
l'abrupte silenci i la sensació que el seu món perfecte se sortia del seu eix.
Encara faltaven set dies estàndard. Per què s'havien aturat els motors?
Sartoris es va vestir, va agafar un cafè tebi i un tros de carn de bantha
reescalfat i va recórrer el vestíbul cap al despatx de l'alcaid amb l'esperança
de recobrar les forces suficients per poder arribar on havia d'anar.
A la seva
dreta es van obrir les portes del turboascensor. Tres guàrdies - Vesek, Austin
i un novell repentinat - van sortir i es van posar darrere d'ell. Havien de
caminar en fila índia per poder recórrer el passadís còmodament. En Sartoris no
va disminuir el pas i tampoc es va dignar mirar-los.
- Els
nois i jo, capità... -va començar l’Austin, i després d'una pausa respectuosa va
continuar -: estàvem, bé, ens preguntàvem si podria aclarir-nos una mica què
està passant.
En Sartoris
va negar amb el cap, però no va mirar enrere.
- Sobre
què?
- He
sentit dir que els dos propulsors han rebentat -va aclarir en Vesek -. Diuen
que estem en algun lloc de les Regions Desconegudes esperant que ens remolquin.
L’Austin
va riure dissimuladament.
- Una
barcassa encallada plena de presidiaris, estic segur que som una prioritat per
a l'Imperi.
- Maleïda
sigui -va dir en Vesek -. Potser decideixen deixar-nos aquí tirats, oi?
-
Pregunta-ho al novell. – L’Austin es va dirigir al guàrdia repentinat que
caminava davant seu -. Ei, Armitage, creus que ens rescataran? - I va riure, ja
que no esperava una resposta del noi -. Segurament això li agrada. Enganxa
bastant amb el seu «temperament artístic», oi, Armitage?
El novell
ho va ignorar sense més i va seguir caminant.
- Quanta
estona has trigat a pentinar-te aquest matí, novell? Pretens que la doctora
Cody es fixi en tu?
-Bé. – En
Sartoris els va mirar fixament -. Ja està bé, d'acord?
Ningú va
tornar a dir una paraula fins arribar al despatx de l'alcaid.
***
L'oficina
d’en Kloth estava decorada perquè semblés més gran del que era - colors
lluminosos, holomurals i un enorme finestral rectilini que permetia veure les
estrelles en expansió -, però a Sartoris sempre li havia resultat paradoxalment
opressiva. Feia temps havia detectat un vòxel borrós a la cantonada del
paisatge desèrtic que hi havia sobre la taula d’en Kloth, un petit error en el
teixit digital. Des de llavors, aquella tecnologia de segona mà li molestava i
els seus ulls sempre se sentien enganyats, endormiscats en aquella falsa
sensació d'amplitud.
- Primer
les males notícies -va dir en Kloth. Estava dempeus, en la seva posició
habitual, amb les mans a l'esquena i mirant pel finestral -. Els propulsors han
patit greus danys i és molt probable que no es puguin reparar. Estic segur que
ja saben que estem a set dies estàndard del nostre destí.
Un dels
guàrdies, probablement el principiant, va deixar escapar un grunyit gairebé
imperceptible que només va sentir en Sartoris, que es trobava al seu costat.
- No
obstant això -va prosseguir l'alcaid -, això també té un costat bo.
En Kloth
es va girar lentament. A primera vista, la seva cara mostrava la insulsa
expressió burocràtica que el caracteritzava, amb el llavi superior lleugerament
corbat, els ulls envoltats de pestanyes blanques i les galtes perfectament
afaitades i de color blau plata.
Només
després de passar cert temps amb aquell home es coneixia al personatge tou que
s'ocultava darrere d'aquella cuirassa, una criatura invertebrada, gelatinosa,
que no emanava més que una tremolosa ansietat davant la idea de ser descobert i
acabar sent exposat.
- Es veu
que l'ordinador de navegació ha localitzat una nau imperial -va dir en Kloth -,
un destructor estel·lar, per ser exactes, en aquest mateix sistema. Encara que
els nostres intents d'establir contacte no han obtingut fruits, tenim potència
suficient per apropar-nos-en.
En aquell
punt es va aturar, aparentment anticipant un aplaudiment o almenys una ronda de
sospirs d'alleujament, però en Sartoris i els altres només el van mirar.
- Un
destructor? -Va preguntar l’Austin -. I no respon a les nostres trucades?
En Kloth
es va prendre un moment per respondre. Es va dur una mà a la barbeta i la va
tocar amb actitud pensativa, en un gest pompós i afectat que en Sartoris havia
vist milers de vegades fins a arribar a detestar-ho.
- Es dóna
una altra circumstància -va dir -. Segons el sensor biològic, només hi ha unes
quantes formes de vida a bord.
- Quant
són unes quantes? -Va preguntar en Vesek.
- Deu,
potser 12.
- Deu o
dotze? -En Vesek va negar amb el cap -. Sembla un problema de sensors. Els
destructors porten una tripulació de deu mil, fins i tot més.
-Gràcies
-va replicar en Kloth amb sequedat -, conec perfectament les característiques
de les naus imperials.
- Ho
sento, senyor. És que o el nostre equip pateix una fallada greu o...
- O aquí
passa alguna cosa més. -Era la primera vegada que en Sartoris obria la boca al
despatx i fins i tot a ell li va sorprendre la profunditat de la seva pròpia
veu -. Una cosa amb el que potser no vulguem tenir res a veure.
Els
altres es van tornar per mirar-lo. Després ningú va parlar en el que va semblar
una estona molt llarga. Llavors l'alcaid es va escurar la gola i va dir:
- Què
insinua, capità?
- No se
m'acut cap bona raó que justifiqui que l'Imperi abandoni un destructor estel·lar
al mig del no-res.
- Té raó
-va assentir l’Austin -. Potser...
- Les
anàlisis de l'atmosfera interna no mostren indicis de toxines conegudes o
contaminació -els va informar en Kloth -. Encara que, per descomptat, sempre hi
ha la possibilitat que els nostres instruments donin lectures errònies sobre la
quantitat de formes de vida que hi ha a bord. Hem considerat múltiples opcions:
activitat cerebral elèctrica, pols, moviment... Qualsevol d'elles podia afectar
les lectures. En qualsevol cas... - va somriure d'una manera tan falsa que
semblava que tingués cables i ganxos invisibles a banda i banda de la boca -el
més important és que podríem tenir la possibilitat de reparar els nostres
propulsors i reprendre la marxa sense retardar-nos massa. Per a això enviaré a
un equip format pel capità Sartoris, els OCI Austin, Vesek i Armitage, i alguns
enginyers mecànics per veure què poden recuperar. Sortiran en una hora.
Preguntes?
No hi
havia cap i en Kloth els va acomiadar de la forma habitual, donant-los l'esquena
i deixant que ells mateixos trobessin la sortida. En Sartoris estava a punt de
seguir-los quan la veu de l'alcaid el va detenir.
- Capità?
En Sartoris
es va aturar al llindar, va deixar escapar un sospir i va notar com la seva
migranya s'intensificava i li martellejava el cap com si unes dents enormes i
infectades li mosseguessin el sinus frontal. La porta es va tancar darrere seu
de manera que a l'interior d'aquell espai minvant només van quedar ells dos.
- Estic
cometent un error enviant-lo aquí amb els seus homes?
- Disculpi,
senyor?
- «Senyor.»
-En Kloth va tornar a somriure i una mica del seu antic jo va sortir a la llum
-. Aquesta és una paraula que no li he sentit dir en molt de temps, capità.
-Últimament
no ens hem vist massa.
- Sé
perfectament que aquest viatge ha estat particularment... exigent per a vostè
-va dir en Kloth, i Sartoris va desitjar amb totes les seves forces que
l'alcaid no comencés a tocar-se la barbeta una altra vegada. Si ho feia, no
estava segur de si podria reprimir l'impuls de donar-li un cop de puny en
aquella cara pomposa i afectada -. Després del que ha passat fa dues setmanes,
esperava la seva dimissió i la de la doctora Cody.
- Per què?
- Va
veure assassinar un pres a sang freda.
- És la
seva paraula contra la meva.
-Les
meves antiquades tècniques d'interrogatori ja no són apropiades, capità. Li
està costant a l'Imperi més informació de la que aconsegueix.
- Amb el
degut respecte, senyor, en Longo era un ningú, un estafador...
- Ja mai
ho sabrem, oi?
En Sartoris
va estrènyer els punys fins que les ungles se li van clavar dolorosament a la
pell de les palmes.
- Em vol
fora de la nau, alcaid? No té més que dir-ho.
- Al
contrari. Pot considerar aquesta missió com una oportunitat per redimir-se. Si
no als meus ulls, certament a ulls de l'Imperi, al qual tots dos li devem tant.
M'he explicat bé?
- Sí,
senyor.
En Kloth
es va girar i el va observar detingudament per detectar algun indici de
sarcasme o burla. En els seus anys de servei, Jareth Sartoris havia arribat
fins als mateixos confins de la galàxia i havia viscut en condicions que no li
desitjaria ni al seu pitjor enemic. S'havia vist obligat a dormir en llocs
horribles i a cometre actes atroços que no aconseguiria oblidar mai. Aquell
senzill «sí, senyor» no li resultava més amarg que qualsevol dels anteriors.
- Està
clar llavors? -Va preguntar en Kloth.
- Cristal·lí
-va contestar en Sartoris, i en Kloth es va girar donant-li l'esquena.
El
despatx de l'alcaid era més gran que qualsevol altre de la barcassa, però
seguia sent massa petit per a Sartoris, que en sentir l'aire més fresc del
passadís exterior es va adonar que havia suat tant que tenia l'uniforme xop
sota les aixelles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada