Les Tropes de la Mort (XVI)

Anterior

CAPÍTOL 16

A LA GÀBIA

Encara que ja no quedava ningú a qui pogués monitorar, el sistema de vigilància de la barcassa presó imperial Purga havia fet un excel·lent treball revelant la conversa entre Trig i Kale Longo en la seva cel·la del mòdul de reclusió V. Les pantalles, que moments abans havien mostrat una comitiva de cadàvers de guàrdies imperials a la sala de vigilància principal de la barcassa, van mostrar les cares dels dos germans mirant entre els barrots. I encara que els sistemes d'àudio estaven perfectament calibrats per capturar el murmuri conspirador més imperceptible, poca cosa se ​​sentia a través dels altaveus. De fet, tot el mòdul de reclusió romania en absolut silenci. Els últims crits i tos ja s'havien fet callar donant lloc a un silenci buit que es perllongava indefinidament.

Llavors, suaument, els sensors d'àudio van captar la veu d'en Trig.

- Estan tots morts, oi?

- No ho sé -va respondre en Kale, vacil·lant.

- Si ha sobreviscut algú, ja se n'haurà anat. Ens han deixat aquí. Nosaltres també morirem.

- Has de deixar de parlar així -va dir en Kale -. Ara mateix. Entesos?

En Trig no va contestar. No feia tant que havia vist agonitzar als rodians a la cel·la de davant. Van estossegar fins a morir, escopint trossos dels seus estranys òrgans grisos fins que al final van fer unes contorsions al terra de la cel·la, entre espasmes i gemecs i, després del que va semblar una eternitat, es van quedar immòbils. Els cossos ja començaven a fer olor. Per descomptat, cap sistema de vigilància podia percebre aquella aroma igual que tampoc podia evitar ningú que estigués allà.

En Trig va pensar que el procés de descomposició no hauria de ser tan ràpid, però l'olor seguia allà. Potser era la manera que tenia la malaltia d'interactuar amb la química alienígena. Estava per tot arreu, impregnava els passadissos, es colava entre les reixes. Va imaginar les cel·les plenes de cossos, braços grisencs penjant entre els barrots a centenars, i l'olor filtrant-se pels passadissos dels diferents mòduls. La barcassa s'havia convertit en una immensa tomba flotant.

I per què en Kale i ell no estaven morts... ni tan sols malalts? En Trig es preguntava si estarien destinats a sobreviure gràcies a algun tipus d'estranya immunitat genètica, però condemnats a morir de fam i set com animals oblidats en una gàbia. Va pensar en una cosa que li havia dit el seu pare. «L'univers té sentit de l'humor, però és macabre.»

- I ara què?

En Kale es va acostar als barrots i va posar les dues mans al voltant de la boca.

- Ep! -Va cridar -. Hi ha algú aquí? -La seva veu va sonar sorprenentment forta i va rebotar en el buit -. Hola! Estem vius! Ep! - Va inspirar profundament -. Aquí hi ha gent viva! Estem...

Es va sentir un cop fort i totes les portes de les cel·les del passadís es van obrir a la vegada. En Kale es va girar i va mirar al seu germà.

- Algú ens ha sentit.

- Qui?

- No hi fa res -va dir en Kale -. Ara mateix hem de... va callar de cop.

En Trig el va mirar.

- Què passa?

En Kale va aixecar una mà indicant-li que escoltés. En Trig no estava segur d'haver sentit soroll a la cel·la contigua. La seva imaginació, sempre encesa, volava més que mai per arrencar alguna cosa al buit del silenci.

- Queda't aquí -va murmurar en Kale mentre sortia de la cel·la i mirava al seu voltant. Després li va indicar a Trig que el seguís.

Van sortir junts, en Trig molt a prop d’en Kale, i llavors es va recordar...

- Espera!

Massa tard. La figura de la cel·la contigua es va abalançar sobre ell amb un udol d'ira. En Trig va veure Aur Myss caient sobre el seu germà gran i empenyent-lo contra la paret oposada, amb les extremitats flàccides, intentant arrencar-li els ulls.

En Kale va caure a terra. L’havia agafat completament desprevingut, i per un instant el cos d’en Myss, mentre el seu pit buscava aire desesperadament, també va caure sobre ell. El delfanià semblava posar el mateix esforç en arrencar-li els ulls a Kale que en prendre la següent glopada d'aire.

«Està malalt -la idea va creuar la ment d’en Trig fins i tot abans que pogués reconèixer-ho -. Ara és la teva oportunitat. Potser l'única.»

Sense pensar-ho tan sols, es va abalançar sobre l'esquena d’en Myss i li va agafar la gola, es va aferrar a les dues pells de carn que li envoltaven el coll i va prémer. «Si us plau, si us plau, que pugui fer-ho.»

No obstant això, l'atac va infondre una força sobtada en el cos del delfanià. En Myss es va tornar bruscament per alliberar-se i la fissura vertical de la seva boca va esbossar un somriure.

- Aquesta és l'última vegada que et passes de la ratlla, xaval.

Va agafar el cap d’en Trig entre les seves mans escamoses i la va estrènyer amb totes les seves forces. En Trig va notar que una massa de foscor el cobria i li eclipsava la raó. Volia cridar, però no podia obrir la boca.

Tot d'una, les mans es van quedar sense forces.

La visió d’en Trig es va aclarir i va veure a Myss mirant-lo fixament. No obstant això, en l'expressió de la seva cara la ira havia donat pas a la sorpresa. A través de la boca oberta d'aquell ésser va sortir la brillantor d'un tall d'acer com si fos una esmolada llengua metàl·lica. Llavors en Myss es va ensorrar cap endavant i en Trig va veure l'empunyadura de l'espasa que el seu germà havia clavat al clatell del delfanià.

- Va venir cap a mi amb ella...-va dir, tremolós.

- Estàs segur que està...?

- Vinga, anem-hi.

***

Van caminar a corre-cuita pel llarg passadís que conduïa a la sortida principal, deixant enrere cel·les plenes de cadàvers. En Kale no va dir una paraula. Encara que en Trig estava desitjant parlar sobre el que havia fet el seu germà -donar-li les gràcies, dir-li alguna cosa, per a almenys confirmar què havia passat-, no sabia per on començar. Així que ell també va guardar silenci.

Al final del passadís, en Trig va veure una altra figura encorbada a la cabina de control; només que aquesta portava una granota taronja.

- Wembly -va dir en Kale.

El guàrdia estava encongit al costat del botó d'obertura de les cel·les que ell mateix havia premut per obrir l'ala. En Kale es va ficar a la cabina i li va tocar l'espatlla.

- Ei, Wembly, gràcies per...

El cadàver d’en Wembly va caure cap endavant i després de costat, donant-se un fort cop amb el front a terra. Els llavis li penjaven oberts, coberts de sang seca i mucositats, i tenia els ulls en blanc, buits. Mirant-lo, a Trig li va semblar veure que es movia, un últim espasme que li recorria les espatlles i el ventre, però això també devia ser la seva imaginació.

- Ens va deixar sortir. Probablement va ser l'últim que va fer.

- Ho va ser -va dir una veu.

Van mirar al seu voltant i van veure la unitat BLX d'en Wembly en una cantonada de la cabina. El droide estava dret amb els braços als costats en una postura estranya i semblava completament perdut sense el seu amo.

- Vinga -va dir en Trig -. Pots venir amb nosaltres.

El BLX va semblar considerar l'oferta, però només per un instant.

- No, gràcies. El meu lloc és aquí. Quan ens rescatin...

Va deixar que aquell pensament s'esvaís, potser perquè era incapaç de convèncer-se a si mateix d'aquella possibilitat.

- Estàs segur?

- Oblida’l -va dir en Kale -. Anem-nos-en d'aquí.

- On anem? – Es va escurar la gola en Trig.

- Allà dalt hi ha d'haver una càpsula de salvament en algun lloc, potser en el nivell administratiu.

- I no creus que ja ha hagut d’agafar-la algú? L’alcaid o els guàrdies?

En Kale el va mirar i li va agafar les espatlles amb tanta fermesa que fins i tot li va fer mal.

- Necessitem un pla, i ara mateix aquest és el millor que tenim. Així que, tret que tinguis una idea millor, espero que m'ajudis a trobar el camí.

En Trig es va mossegar el llavi i va assentir.

-D'acord -es va obligar a dir.

***

Els hi va portar una bona estona trobar els turboascensors del mòdul principal. La major part dels cossos que es trobaven estaven igual que els presos del seu mòdul, cadàvers en lliteres, cadàvers per terra, cadàvers encongits en les cantonades, abraçats als genolls, com si aquella postura pogués alliberar-los de la mort. Hi havia suïcides - un pres s'havia penjat dels barrots, un altre s'havia ofegat amb una bossa -. Els guàrdies i els soldats imperials morts jeien a terra, mentre els confusos droides de manteniment planejaven sobre ells intentant trobar algun sentit a aquella carnisseria, recollint-los i tornant-los a deixar a terra. En Kale va agafar els blàsters de dos soldats, però en Trig sabia, amb només veure la forma en què els portava, que no se sentia del tot còmode amb aquelles armes, encara que s'esforçava a semblar natural.

També van veure coses.

A l'exterior d'una cel·la, un guàrdia mort jeia amb l'esquena contra els barrots. En Trig es va adonar que els dos presos que ocupaven la cel·la l'havien lligat pels canells i el coll. Els presos havien mort a causa de la malaltia, però la causa de la mort del guàrdia era una altra. Els convictes l'havien atret prou per lligar-lo i després el van torturar fins a matar-lo: el van apunyalar, el van tallar i el van mutilar amb les armes tosques i esmolades a les que encara s'aferraven les mans mortes.

Van veure un pres d'una raça alienígena que en Trig no coneixia compost per dos cossos siamesos, un el doble de gran que l'altre. El cos petit ja havia mort i penjava immòbil mentre el gran el gronxava suaument com si fos el seu propi fill, sanglotant i intentant fer-lo respirar. Ni tan sols els va mirar quan van passar al seu costat.

Van veure a un droide de manteniment que xerrava animadament amb un soldat imperial mort.

Van veure dos guàrdies imperials desplomats sobre un tauler de dejarik mentre les peces es movien sense rumb esperant instruccions.

Al final van trobar un turboascensor i van esperar a què s'obrís la porta. En el seu interior hi havia un parell de guàrdies morts, dos armats i col·locats en cantonades oposades, amb el tors destrossat i cremat per impactes de blàster, com si en la seva agonia final s'haguessin disparat mútuament. En Kale els hi va agafar pel mico taronja i els va arrossegar fins al passadís. En Trig es va alegrar que el seu germà no li demanés ajuda. Mirar els cossos era una cosa, però tocar-los, aixecar... arrossegar aquell pes mort... era una cosa per a la que no se sentia preparat.

I si alguna d'aquelles mans fredes i inerts l’agafava?

Seria capaç de cridar?

Van sentir un espetec a l'esquena i en Trig va mirar enrere. Va pensar en Myss a la cel·la contigua a la seva, la cel·la que estava buida quan va mirar dins. En Myss va haver de sortir corrent just després que en Wembly obrís les portes. Significava allò que en Myss també era immune? En Trig es va preguntar si els estaria seguint. Només perquè no veiés alguna cosa no significava que no estigués allà.

En el mòdul de reclusió més alt van sentir un feble miol, una mena de plor. Era un gemec infantil que expressava un abatiment que en Trig reconeixia en el seu propi cor. Es va aturar i va mirar en la direcció de la qual provenia el soroll.

- Sents això?

En Kale va negar amb el cap.

-No és cosa nostra.

- I si necessita ajuda?

En Kale el va mirar amb cansament, però no va discutir. Van tirar a caminar pel passadís deixant enrere més cel·les plenes de presos morts, i en Trig va tornar a recordar als animals abandonats pels seus amos. En Kale mantenia els blàsters a mitja alçada. El miol es va intensificar fins que en Trig es va parar i va mirar dins de l'última cel·la de la fila.

En el seu interior hi havia un jove wookiee a la gatzoneta. Era molt més petit que en Trig, gairebé un nadó. Estava ajupit sobre els cossos dels que havien estat la seva família, dos adults i una germana gran. S'agafava la cara amb les mans i s'envoltava amb els braços com simulant una abraçada.

- Mira això -va murmurar en Kale.

En Trig va mirar el que el seu germà li assenyalava. La malaltia havia afectat els wookiees de forma diferent. La llengua se'ls havia inflat fins a aconseguir una proporció grotesca, com si fos el fruit madur de la seva boca, i la gola se'ls havia obert completament, deixant els músculs al descobert. Quan el petit wookiee va alçar la vista i va veure a Trig i a Kale a l'entrada de la cel·la els seus ulls blaus es van inundar de por.

- No passa res -va dir en Trig suaument -. No anem a fer-te mal. - Va mirar a Kale -. Deu ser immune, com nosaltres.

- I què vols que fem?

- Espera aquí.

En Trig va arrencar a córrer pel passadís fins a arribar al lloc de guàrdia. La porta estava oberta i semblava com si el guàrdia ho hagués abandonat tot per arrossegar-se i morir en privat. Només entrar a la cabina va trobar el botó que obria les cel·les, el mateix que en Wembly havia premut abans de morir per deixar-los sortir del seu mòdul. Les portes es van obrir i va tornar al costat del seu germà, que seguia mirant al jove wookiee.

- Anem -va dir en Trig -. Ara ets lliure.

El wookiee es va quedar allà mirant-los. Ja havia deixat de sanglotar, però en certa manera el seu silenci era encara pitjor. Aquella era una lliçó que en Trig ja havia après: el silenci sempre és pitjor.

- No et pots quedar-te aquí. –En Trig li va allargar la mà-. Vine amb nosaltres.

- Vés amb compte -li va advertir en Kale -, podria arrancar-te-la si...

- No passa res -va dir en Trig deixant la mà on la tenia -. No et farem mal.

- Mira... - va sospirar en Kale.

- Està sol.

- I és obvi que vol seguir estant-ho, no?

Durant un moment el wookiee els va observar amb cautela, com si igual que el BLX d’en Wembly estigués considerant l'oferta. En Trig va esperar a veure si passava alguna cosa. Al final, però, el wookiee es va tirar cap endavant, va agafar els braços morts dels seus pares i els va estrènyer contra el seu petit cos. No va tornar a mirar-los, ni tan sols quan van donar mitja volta i van marxar.

Estaven a l'altra punta del passadís quan el van sentir cridar una altra vegada.

En Trig es va quedar gelat i se li va estarrufar tot el pèl. Aquell simple so va fer que tot el seu cos es cobrís d'una capa de gel mig fos i relliscós. L'aire es va dipositar en els seus pulmons i va quedar atrapat sota la gola. Els crits del wookiee van continuar ressonant, crits ofegats i agònics barrejats amb el so horrible i bavejant d'algú menjant.

Els crits van cessar, els grunyits continuar, àvids i descoratjats, xuclant i mastegant. La seva ment va volar cap a l’Aur Myss a la cel·la del costat, els murmuris i les rialles i la sensació que els havia estat seguint.

«Però això és impossible. En Myss és mort. Ho has vist amb els teus propis ulls.»

- Què és això? -Va xiuxiuejar.

-No és cosa nostra. -En Kale li va agafar la mà -. No t'aturis.

Següent