Els Fills dels Jedi (XXI)

Anterior

CAPÍTOL 21

En Han ja tenia un mal pressentiment fins i tot abans que ell i Chewie pugessin el tram d'esglaons que portava fins a la casa sense llums.

-Ho sento moltíssim, general Solo. -El Bith que estava al capdavant del Departament de Registres del Centre Municipal, així com dels arxius de vendes, factures i pensions dels treballadors de les tres grans corporacions propietàries de l'ordinador central de Plawal, va inclinar el seu cap color massilla en forma de cúpula entre el lleu tremolor del camp hologràfic i va clavar els seus enormes ulls, negres i tan brillantment llustrosos com l'oli, en el punt on la imatge holofònica d’en Han apareixia davant seu -. La seva Excel·lència no sembla estar a l'edifici.

En Han va tornar la mirada cap als estrets rectangles dels finestrals i la boira negra, travessada únicament per les borroses taques de les llums dels horts. Chewbacca, que estava immòbil al costat del vidre, va tornar el cap i va emetre un so a mig camí entre el gemec i el grunyit.

- Pot dir-me quan es va anar?

En Han va pensar que fins i tot hi havia la possibilitat que la Leia hagués fet una parada en el Fang bombollejant -que servia pastissos de carn bastant decents -per sopar, encara que sempre preferia estar acompanyada a l'hora del sopar.

-Li demano disculpes -va dir educadament el Bith -. La seva Excel·lència no sembla haver estat a l'edifici en tot el dia.

- Com?

-No existeix cap registre d'entrada de la seva targeta d'accés en cap dels bancs d'arxiu, i tampoc ha...

- Vull parlar amb en Jevax!

El Bith va inclinar el cap.

-Faré tot el possible, senyor. Romandrà en el seu domicili actual?

-Sí, i vostè trobi en Jevax i faci que... -Va començar a dir en Han-. En... I gràcies -va afegir, recordant-se de les repetides admonicions de la Leia -. Li agraeixo molt la seva ajuda. Ho sabia, Chewie -va murmurar mentre la imatge s'esvaïa -. Sabia que la Leia no hauria d'haver sortit amb R2!

El wookiee va emetre un so interrogatiu i va fer saltar al palmell de la seva manassa el pern de subjecció que havien trobat sobre la taula.

-I tant que se l’ha emportat -va dir en Han-. La Leia seria incapaç de pensar malament d'aquesta llauneta de cargols i tot suposant que... Bé, va intentar assassinar-la, maleïda sigui!

En Han es va aixecar, va donar un parell de voltes per l'habitació movent-se tan nerviosament com si fos un vethiraptor endorà engabiat i va anar fins a la taula sobre la qual havien trobat el pern al costat de la caixa d'eines oberta d’en Chewie.

El wookiee va tornar a grunyir.

- Ja sé que la Leia sempre és fidel als seus amics! Però...

L’holofon va brunzir de nou, i en Han va agafar el receptor com si fos l'interruptor de cancel·lació d'un cicle d'autodestrucció planetària. Però en comptes de la llumeta verda que indicava una trucada local, va veure encendre’s l'estrella blava del receptor subespacial. Un instant després l'esvelta silueta embolicada en cuir de la Mara Jade va aparèixer a la zona de recepció.

-Tinc aquestes coordenades que em vas demanar. -La Mara Jade li va mostrar una lloseta de dades de plastè groc -. Quina és la teva velocitat de recepció?

- Per què no ens vas dir que anaves darrere de Nubblyk Slita? -Va preguntar secament en Han.

-Perquè no menteixo als meus amics -va replicar la Mara en un to tan sec com el que havia emprat en Han-. I si això és tot el que has de dir-me...

-Em sap greu. -En Han va desviar la mirada, irritat amb ell mateix -. Però he sentit a dir que...

- Què passa, Solo?

La Mara va tornar a mirar-li a la cara, i tot el sarcasme es va esfumar de les seves faccions tan de pressa com si fos el maquillatge del dia anterior i acabés de treure-se'l amb una espongeta.

-La Leia ha desaparegut. Va anar al Centre Municipal aquesta tarda i acabo d'assabentar-me de què mai va arribar allà. Està amb l’R2... Ahir a la nit es va tornar boig i va tractar de matar-nos, i li vam posar un pern de subjecció, però pel que sembla la Leia li va treure i se'l va endur amb ella...

La Mara va deixar anar un comentari extremadament impropi d'una dama i Lando Calrissian va aparèixer darrere de la seva espatlla, polit, pentinat i vestit amb el seu millor vestit de setí porpra per sortir a gaudir d'una vetllada de diversió.

- Què passa?

En Han li ho va explicar.

-Estem esperant que en Jevax es posi en contacte amb nosaltres -va afegir quant va haver acabat -. La Leia va parlar de fer una visita al centre de reparacions de la ciutat, així que potser es va dur a R2 amb ella perquè li fessin fora un cop d'ull, però ja fa una estona que és fosc i darrerament han estat passant massa coses rares.

- Per què m’has preguntat per Nubblyk? Qui et va dir que anava darrere d'ell? -Va preguntar la Mara -. Només vaig passar dotze hores en aquesta bola de gel, i crec que no podria reconèixer en Nubblyk en una filera de sospitosos ni suposant que m'hagués netejat les butxaques.

-Li va dir a un dels seus amics que la Mà de l'Emperador anava darrere d'ell -va explicar en Han -. La Mà de l'Emperador estava al planeta, i en Nubblyk havia de fotre el camp a corre-cuita abans que el trobés. Nubblyk va desaparèixer fa uns set anys..., després que tu estiguessis aquí i et marxessis. Vaig pensar que havies tornat i...

El canvi que es va produir en l'expressió dels ulls de la Mara va haver-hi prou perquè en Han callés.

La Mara va romandre en silenci durant uns instants, però la seva ràbia resultava tan tangible com l'ona de xoc d'una explosió termonuclear fins i tot a través de la intermediació de l'holograma subespacial.

Quan per fi va parlar, el seu to era enganyosament normal i molt tranquil.

-Aquest rèptil -va dir. Els seus ulls es van clavar en el no res, i es van omplir d'un odi assassí tan salvatge com sobtat -. Aquest condemnat fill d'una eruga del fang...

- Qui? -Lando va donar un ràpid pas cap enrere i gairebé va sortir del camp de recepció de l'holograma-. Què et...?

-Em va dir que era l'única -va murmurar la Mara, encara amb el to tranquil i suau de qui està mantenint una conversa de societat -. Em va dir que jo era l'única Mà de l'Emperador. Jo era l'arma que escollia quan necessitava un escalpel en comptes d'una espasa, això és el que em va dir... El seu servent de confiança. -Els seus sensuals llavis vermells s'havien tensat fins a formar una línia de pedra, revelant la ràbia impotent d'algú a qui la posició no només havia estat el seu orgull, sinó tota la seva vida -. Aquest maleït paràsit mentider, bavós, senil, repugnant, rastrer, aquest brut i fastigós xuclador d'escombraries... Tenia una altra Mà! -La veu de la Mara Jade es va anar afeblint fins a convertir-se en un xiuxiueig letal -. Sempre va tenir una altra Mà!

No s'havia mogut del seu seient, però la fúria que irradiava del seu cos era tan perceptible com la sobtada caiguda de la pressió atmosfèrica abans d'una tempesta. Estava dirigida contra un mort, però en Han es va alegrar de trobar-se en un altre sistema estel·lar a diversos centenars de pàrsecs de distància d'ella.

- Em va mentir! Em va utilitzar! La seva «servent de confiança»! Tot el que em va dir era mentida! Tot!

-Mara... -Va dir Lando, visiblement preocupat-. És mort, Mara.

-Saps el que això significa, oi?

Es va tornar cap a Lando i li va llançar una mirada tan gèlida que li va fer retrocedir. Cap dels dos homes l'havia vist mai tan enfurismada, i la mera intensitat de la seva ira ja resultava aterridora.

-Vol dir que la guardava de reserva per utilitzar-la contra mi. O que pensava utilitzar-me contra ella. O contra qui sap qui més, per evitar que mai arribéssim a ser alguna cosa més que els peons de les seves mentides!

Gairebé tremolava de ràbia, aquella mateixa ràbia que en el passat l'havia impulsat a dirigir i concentrar totes les seves energies en l'objectiu de matar en Luke Skywalker per haver-li arrabassat la posició que havia estat tota la seva vida.

- I la Leia? Segueix estant al planeta?

-No ho sé. Jo...

Per alguna raó inexplicable, en Han es va recordar que la Leia li havia parlat de la concubina de l'Emperador. Sí, li havia parlat d'un membre de la Cort de l'Emperador, una dona que havia afirmat estar treballant en un lloc on no treballava, una dona que havia aparegut de sobte poques setmanes després de la desaparició d’en Nubblyk, i que sabia amb tota exactitud quina casa volia llogar.

-Sí -va dir-. Crec que sí. Una dona anomenada Roganda...

Els ulls de la Mara es varen desorbitar quant va reconèixer el nom, i un instant després es van aclucar fins a convertir-se en dues lluents escletxes verdes.

-Oh -va murmurar-. Ella.

La imatge hologràfica va estendre una mà cap al lloc on hi hauria els interruptors del transceptor, fora del radi d'abast dels transmissors, i es va esvair.

-No podem córrer aquest risc. - Roganda Ismaren va obrir el maletí de plastè que havia portat amb ella, va treure d'ell la prima vareta platejada d'un infusor de drogues i va encaixar una ampolla a la ranura-. Subjecteu-la.

Ohran Keldor va anar cautelosament cap a la Leia, que s'havia aixecat quan va sentir obrir-se els forrellats. La Leia va retrocedir cap a la paret, però Lord Garonnin estava immòbil al llindar empunyant una pistola atordidora. Keldor va titubejar. La Leia no era molt alta, però també era nerviüda, forta i flexible, tenia trenta anys menys que ell i estava visiblement decidida a lluitar.

-Si el que us preocupa és el risc, la meva senyora -va intervenir Garonnin -, llavors jo diria que utilitzar aquesta droga amb ella suposa un risc excessivament superior als que m'agradaria córrer. No sabeu què és...

-Sé que funciona -va replicar la concubina -. Sé que la mantindrà callada mentre els nostres convidats estiguin aquí.

-Sabem que funciona en algunes ocasions. Sobre algunes persones. En certes dosis. Porta un mínim de trenta anys en aquests laboratoris abandonats de les criptes, i potser fins i tot el doble d'aquest temps. No sabem si s'ha deteriorat amb el transcurs dels anys, si ha sofert algun procés de contaminació... El contrabandista amb què la vàrem utilitzar fa quatre o cinc anys va morir.

-Tenia el cor feble -va replicar la Roganda amb una rapidesa una mica excessiva -. Oh, Lord Garonnin -va seguir dient, i la seva veu suau i dolça va adquirir un to suplicant-, ja sabeu quantes coses depenen dels que estaran aquí aquesta nit. Sabeu quan desesperadament necessitem el seu suport si volem que la vostra causa..., que la nostra causa triomfi! Coneixeu la reputació de Sa Altesa. No podem córrer el risc que hi hagi ni una sola possibilitat que aconsegueixi escapar i interferir amb la recepció dels nostres convidats.

Els ulls freds i impassibles del noble de Sènex es van posar sobre la Leia durant uns moments. El canó de la seva pistola atordidora va romandre tan ferma i immòbil com una roca, i Garonnin va acabar assentint.

Keldor va fer un pas cap endavant.

Estava esperant que la Leia s’ajupis, pel que va saltar sobre ell, va corbar el peu al voltant del seu turmell i va bloquejar el seu avanç amb l'espatlla -i amb tota la força-, fent que es doblegués sobre si mateix i caigués a terra. La Leia va arrencar a córrer cap a la porta. Havia pensat que el moviment enxamparia desprevingut a Garonnin ni que fos una mica, i que amb aquest poc n'hi hauria prou perquè el seu primer tret no donés en el blanc i li proporcionés una oportunitat de passar al seu costat. El feix atordidor va caure sobre ella amb un impacte tan terrible com el d'un cop en el plexe solar, deixant-la sense alè en el mateix instant en què tot el seu cos sentia com si l'haguessin tornat del revés.

L'efecte era horrible fins i tot quan l'arma estava ajustada a la intensitat més reduïda i, de fet, potser fos pitjor que el d'una ràfega més potent, ja que la Leia ni tan sols va perdre el coneixement. Es va limitar a esfondrar-se sobre el sòl, amb les cames tremolant per l'efecte irresistible d'una onada d'agulletes i punxades, i Keldor i Roganda es van agenollar al seu costat.

-Estúpida -va observar Keldor mentre l’infusor era col·locat sobre un costat del coll de la Leia.

Un raig de fredor. La Leia va sentir com els seus pulmons deixaven de funcionar.

Va pensar que estava submergida en un oceà de vidre verd que tenia mil quilòmetres de profunditat. El vidre és un líquid, de manera que omplia els seus pulmons, les seves venes i els seus òrgans i impregnava tots els teixits de les seves cèl·lules. S'estava enfonsant a poc a poc, però el vidre estava travessat per raigs de llum que venien de dalt, i la Leia va poder sentir les veus de Garonnin, Roganda i Keldor mentre sortien de l'habitació.

-... Antídot tan bon punt la recepció hagi acabat -estava dient Roganda -. No disposem del personal necessari per mantenir-la vigilada en tot moment, però els efectes de la droga no són tan impredictibles com temeu. Tot sortirà a la perfecció.

«La vostra causa. La nostra causa. »

Keldor. Elegin.

L’Irek.

Havia de sortir d'allà.

«La Força», va pensar. D'alguna manera inexplicable, i tot i que el seu cos estava suspès en aquell silenci espès i ple de llum on no hi havia cap respiració, la Leia encara podia sentir la Força envoltant-la per tot arreu. Podia percebre l'abast dels tous dels seus dits, i podia sentir com una música, una melodia que ella mateixa podia aprendre molt fàcilment.

Si aconseguia establir contacte amb la Força, si atreia la llum de la Força fins a ella i feia que entrés en el seu ésser, podria veure l’habitació on jeia sobre el llit de Nasdra Magrody, amb una mà recolzada sobre l'estómac i la seva fosca cabellera embolicant el seu cap com una aurèola despentinada sobre el coixí descolorit.

«La Cray té raó -va pensar -. He de ser molt més constant amb les aplicacions de la Crema Antiarrugues d’Hayes Melíferes al voltant dels ulls.

»Em pregunto si podria aixecar-me...»

Va fer una inspiració d'aire experimental, tirant de la Força perquè entrés en ella com una mena d'estranya llum pessigollejant, i es va aixecar.

El seu cos va seguir immòbil sobre el llit.

El pànic es va apoderar d'ella, atordint-la i desorientant-la. La Leia va fer tornar a la seva ment algunes de les disciplines que en Luke li havia ensenyat, i es va anar tranquil·litzant a poc a poc fins a recuperar la calma i el domini de si mateixa.

I va donar un cop d'ull a l'habitació que l'envoltava.

Tot semblava molt diferent vist sense ulls físics. Hi havia altres temps i altres eres presents, com si estigués contemplant un panell de vidre de projecció darrere l'altre. Un avi amb el cabell canós estava assegut a la taula, escrivint sobre el revers d'unes anotacions de plastipapel verd, i de sobte va deixar d'escriure per recolzar el cap als braços i es va posar a plorar. Una Jedi rossa i esvelta jeia sobre el llit, que aleshores havia estat a l'altre costat de l'habitació, llegint històries al seu espòs, que era al llit al costat d'ella amb el seu cap bru damunt de la seva cuixa. La Leia va contemplar la porta, i va saber que podia caminar a través d'ella.

«Em perdré!»

El pànic gelat i la sensació d'estar nua i totalment desprotegida van tornar a fer-la seva.

«No», va pensar. Va anar fins al llit i va tocar el cos que jeia sobre ella.

Era el seu cos. L'olor de la seva carn i el so del batec del seu cor eren inconfusibles. Si es concentrava, podria trobar el camí de tornada a ell de la mateixa manera que havia seguit els rastres molt més febles i menys familiars de Keldor i Elegin a través dels túnels.

La Leia va creuar el llindar amb el cor ple de terror.

Immediatament va ser conscient d'unes veus. Aquella secció dels passadissos havia estat l'allotjament dels Jedi després d'haver format part de les interminables cavernes-hivernacle d’en Plett. L’endormiscada consciència de les plantes i la cansada i agredolça benevolència de l'ancià Mestre Ho'Din havia impregnat la roca de les parets. La Leia va anar seguint les veus fins a arribar a una llarga càmera il·luminada no només per un sostre ple de radiants panells lluminosos, sinó també per mitja dotzena de finestrals de diferents mides amb gruixuts vidres que els protegien de les tempestes del passat i que, com els de seva habitació, quedaven ocults entre les roques i telons de lianes del mur de la vall.

La Leia va poder reconèixer a més de dues terceres parts dels presents.

Alguns d'ells havien envellit durant els onze anys transcorreguts des que els havia vist en la Cort de l'Emperador. A d’altres, com els representants de la Corporació Meekum i el president de la junta de directors de la Seinar, els havia conegut en dates més recents. La dama Theala Vandron, reconeguda com a superior entre la noblesa de Sènex per estar al capdavant de la més vella i noble de les Antigues Cases, havia acudit al Senat feia molt poc per respondre a unes acusacions d'inhumanitat i espoli planetari presentades contra ella pel Gran Tribunal, i havia semblat sorprendre’s que algú considerés assumpte seu el que permetés que els traficants d'esclaus tinguessin granges de criança a Karfeddion, el seu món natal.

-Només són ossans i bilanakas, Altesa -havia dit, donant els noms d'aquelles dues races, intel·ligents però de baix nivell cultural, com si això col·loqués l'assumpte més enllà de la necessitat de qualsevol altra explicació.

Theala Vandron, una dona, que passa dels quaranta, entrada en carns i d'aspecte majestuós amb una espurna de tossuderia distretament superior brillant en els seus ulls blaus, estava exposant d'una manera més àmplia les seves impressions de l'afer a un petit grup de convidats que incloïa a l’Irek, la Roganda i en Garonnin.

-Discutir els temes amb els membres del Senat que es neguen a comprendre les condicions econòmiques locals és purament i simplement una pèrdua de temps.

Una petita unitat R-10 va anar rodant fins al grup amb una safata de copes.

-La seva Altesa ha de provar el vi -va dir la Roganda -. És un Celanon semisec, una collita realment exquisida.

-Ah. –En Vandron va paladejar una quantitat gairebé infinitesimal -. Excel·lent.

La Leia va creure sentir en la seva ment la veu de la seva tia Rouge. «Només els pagerols dels espaiports beuen semisecs, estimada. Has d’esforçar-te per conrear uns gustos més refinats... »El lleu descens de les seves parpelles pintades i el gairebé imperceptible aprofundiment de les arruguetes que emmarcaven la boca de la dama havien estat suficient per transmetre de manera comprimida però claríssima fins a l'última d'aquestes paraules.

- Un algarí, potser? -Va preguntar en Garonnin.

La Leia va recordar que els vins d’Algarín havien estat els favorits del pare de la dama Vandron.

-I tant. –Roganda li va dir a l’R-10 -. Porta un algarí dels cellers: refredeu-lo fins a cinquanta graus, i escalfa la copa fins a quaranta.

L’androide cellerer es va allunyar veloçment.

-No és com si estiguéssim segrestant persones i traient-les de les seves llars -va seguir dient la dama Vandron amb visible indignació -. Aquestes criatures són criades específicament per al treball agrícola. Si no fos per les nostres granges, ni tan sols naixerien. I Karfeddion està passant per una severa depressió econòmica.

-Una cosa que no els importa gens ni mica a Coruscant.

Lord Garonnin va deixar la seva copa sobre de la còmoda de marbre i bronze, una peça del millor període alravià i un dels escassos mobles que hi havia a la llarga sala de sòl de pedra.

-Molt cert, Altesa -va dir la Roganda amb la seva veu suau i dolça -, i aquesta és la raó per la que hem de tractar amb els senyors de la guerra i amb el Senat des d'una posició de força, en comptes de..., amb la submissió del tipus barret-en-la-mà que tots semblen esperar. Serem..., un poder al qual caldrà prendre en consideració.

Va posar la mà sobre l'espatlla del seu fill i els seus vermells llavis es van corbar en un somriure ple d'orgull. L’Irek va reaccionar baixant modestament la vista.

Una mica més a prop del bufet, que oferia una gamma de rareses i exquisideses gastronòmiques que resultava obvi havien estat confeccionades per algun androide, un executiu sullustà amb bioajudes es va inclinar cap a Drost Elegin.

-No s'assembla molt a l'Emperador, oi? - Va preguntar amb el més suau dels murmuris imaginables.

El sullustà va tornar la mirada cap a l'altre extrem de l'habitació per contemplar l’Irek i la seva mare. Els dos anaven vestits de manera sòbria i conservadora, ella de blanc i ell de negre. L’Irek s'havia separat del grup per parlar amb un noble de Juvex a qui la Leia va reconèixer vagament com a líder de la branca més militant de la Casa Sreethyn. Estava clar que el noi tenia un gran encant personal.

Elegin va arronsar les espatlles.

- Què importa? Si pot fer el que ella diu que és capaç de fer... -Va murmurar, i va inclinar el cap en direcció a la Roganda.

Roganda seguia fent el que podia per congraciar-se amb la dama Vandron i aconseguir que es mostrés una mica més afable. La Leia hauria pogut dir-li que tindria tant èxit com si intentés ficar-se un hutt adult a la butxaca. Les dames de les grans Cases mai es mostraven afables amb dones que havien estat concubines, fos quina fos l'altra part de la relació de concubinat i fos el que fos el que poguessin fer els seus fills.

-Bé -va dir el sullustà amb veu dubitativa, i va fer un ajust en el dial de potència de les ulleres protèsiques que portava -. Si les grans Cases li donen suport...

Elegin va fer un moviment molt peculiar amb les celles, descartant, o gairebé descartant,... el noi de cabells foscos.

-Si més no té bones maneres -va dir -. No et preocupis, Naithol. Arribant la nau, tindrem el nucli d'una veritable flota que serà més poderosa que qualsevol contingent que aquests imbècils puguin reunir en l'actualitat. I, de fet -va afegir amb un somriure maliciós -, quan els senyors de la guerra hagin pogut gaudir d'una petita demostració del que l’Irek és capaç de fer, crec que s'afanyaran a aliar-se amb nosaltres i que escoltaran amb gran atenció quant hàgim de dir-los.

«Nau?», Va pensar la Leia, i va començar a sentir-se encara més preocupada.

El sullustà va començar a tornar-se novament cap al bufet, i es va quedar immòbil amb els receptors d'intensificació visual que portava, probablement per compensar els defectes corneals que molts sullustans desenvolupaven després dels trenta anys, tornats en la direcció de la Leia.

La Leia no podia estar molt segura del que veia el sullustà -de com el residu psíquic de la droga feia que aparegués en el sistema de visualització, suposant que aparegués -, però un instant després l'executiu va completar el gir cap al menjar amb un lleu encongiment d'espatlles. Així i tot, allò va ser suficient perquè la Leia decidís allunyar-se d'allà i es dediqués a vagar com un fantasma per entre els altres i més tènues fantasmes que parpellejaven en aquella sala, ressons borrosos i gairebé imperceptibles de nens que, sense prestar cap atenció a la seva presència, jugaven a terra entre els altius i elegants aristòcrates i els buròcrates, secretaris i gossos de les grans corporacions que mantenien una cauta vigilància.

La Leia es va adonar que l’Irek estava «treballant» la sala amb tota la destresa d'un candidat al Senat, inclinant-se cortesament davant els nobles de les grans Cases i concedint uns moments d’imperceptible condescendència aristocràtica als executius de les corporacions i els secretaris dels nobles. Tal com havia observat Drost Elegin, el noi tenia uns modals magnífics. El duel d'honor ritual era un dels èxits més valorats pels nobles entre la seva pròpia classe, de manera que l’Irek també podia discutir amb els aristòcrates més joves.

-Tots hem sentit parlar d'aquesta nau -va dir Lord Vensell Picutorion, que havia estat un dels nobles presentats durant el debut com a senadora de la Leia -. De què es tracta exactament? D'on ha sortit? Estan segurs que és prou gran per proporcionar-nos el poder i l'armament que necessitem si volem crear la nostra pròpia flota Aliada?

L’Irek va inclinar respectuosament el cap, i els altres nobles de Sènex es van agrupar al seu voltant.

-És, per dir-ho de la forma més senzilla possible, la lluna de batalla més gran i més potentment armada del moment de màxim poder de la Flota Imperial que existeix en l'actualitat -va explicar amb la seva límpida i potent veu de noi -. Va ser el prototip de transició entre les plataformes de torpedes i l'Estrella de la Mort original. No compta amb el poder concentrat dels feixos destructors -va afegir, i la Leia va detectar una nota de disculpa en la seva veu -, però la seva capacitat energètica s'aproxima a la de l'Estrella de la Mort...

-Crec que tots estem d'acord que la tecnologia destructora de planetes suposa, per dir-ho suaument, un seriós malbaratament de recursos -va intervenir en Lord Garonnin.

-Però ha d'admetre que és un magnífic mitjà de dissuasió -va replicar l’Irek, i una espurna de feroç alegria va cremar en les profunditats dels seus ulls blaus durant un moment.

-Doncs en realitat no ho és -va dir La seva Senyoria en un to bastant sec -, com demostra la successió d'esdeveniments que va acabar provocant la disgregació de l'Imperi. - l’Irek va obrir la boca per protestar, però en Garonnin va seguir parlant abans de fer-ho -. La lluna de combat l’Ull d’en Palpatine va ser construïda originalment per a una missió fa trenta anys -va continuar dient -. Va ser construïda i armada en el més absolut secret, de manera que quan la missió va ser avortada sense haver-se iniciat gairebé ningú coneixia l'existència de la lluna de combat, i tots els registres on figurava el seu amagatall, un camp d'asteroides de la Nebulosa Flor de Lluna, es van perdre.

-Què descuidats -va comentar una dama més jove, els músculs bronzejats parlaven de tota una vida passada en els camps de caça.

Diversos convidats van riure.

Garonnin va semblar irritar-se, però la Roganda no va perdre la calma.

-Qualsevol que hagi hagut de veure-se-les amb una biblioteca realment ancestral sabrà que un petit defecte a l'ordinador podria resultar en la desaparició de, per exemple, tot un joc de llosetes de dades o d'un llibre de dimensions considerables..., i la relació de mides que hi ha entre un llibre i, diguem, quatre o cinc habitacions és molt més petita que la que hi ha fins i tot entre la més petita de les llunes de combat i vint pàrsecs de la Vora.

«Una cosa que ella sap molt bé -va pensar la Leia, recordant les frases plenes de desesperació escrites per Nasdra Magrody-. Una lluna de combat! »

- I es dirigeix ​​cap aquí? -Va preguntar Lord Picutorion.

L’Irek va somriure amb visible satisfacció.

-Ve cap aquí -va dir -, i està al nostre servei.

Roganda va posar la mà sobre la seva espatlla i va tornar a somriure amb aquell somriure omple d'orgull.

-Els nostres convidats estan assedegats, fill meu -va dir amb la seva dolçor habitual -. Et faria res anar a veure què ha estat d'aquest R-10?

«Un excel·lent toc personal», va pensar la Leia mentre observava l'aprovació que va aparèixer en els rostres de la dama Vendron i de Lord Picutorion.

-Per descomptat que no, mare -va respondre l’Irek, aconseguint reprimir un somriure maliciós mentre parlava.

A la part de darrere del grup hi va haver un suau murmuri de comentaris sobre com de ben educat i dòcil que era l’Irek mentre l'esvelt noi sortia de l'estada. La Leia el va seguir, no molt segura del perquè ho feia però sense agradar-li gens l'expressió que havia vist en els seus ulls.

Avançant pel passadís s'aproximava la unitat R-10, petita i quadrada, d'aproximadament un metre d'alçada i amb una barana de llautó decorativa al voltant de la seva part superior plana. El tauler en què acabava la unitat era de marbre negre carregat electrònicament perquè subjectés copes, begudes i qualsevol altra cosa que se li posés a sobre. La Leia havia observat, gairebé sense adonar-se'n d'una manera conscient, la lleugera rotació amb què tots els convidats agafaven la seva copa de sobre del tauler, i ella mateixa amb prou feines s'adonava del gest quan ho feia a casa. Aquest moviment s'havia convertit en una cosa totalment natural per a qualsevol persona que tingués un R-10 modern.

L’androide transportava sobre la seva superfície l'ampolla sol·licitada, un algarí sec de dotze anys, adequadament polsegós, i una copa coberta per una prima capa de gebre, solitari homenatge a la importància de la dama Vandron, tal com pretenia la Roganda.

L’Irek es va creuar de braços i es va plantar al centre del passadís amb el mateix somriure malèvol als llavis.

-Para -va dir.

L’R-10 es va aturar amb un brunzit.

-Agafa la copa.

L’androide va fer sorgir del seu cos un dels seus llargs braços multi-articulats acabats en pegats de vellut lleument adhesius i va agafar obedientment la copa refredada.

-Tira-la a terra.

L’androide es va quedar immòbil a meitat del moviment. Trencar copes, trencar qualsevol classe de vaixella o estri, formava part del codi «caixa negra» programat mecànicament en tots els androides d'ús domèstic.

El somriure de l’Irek es va fer una mica més ampli. El noi va clavar la mirada a l’R-10. La Leia va sentir l'estremiment de la Força en l'aire, desplegant-se i obrint-se pas a través de la programació de l’androide, obligant-lo a remodelar les seves accions i sinapsis per sinapsis tot i les múltiples capes de restriccions que s'oposaven a aquesta alteració.

L’androide va reaccionar amb abundants mostres de nerviosisme. Va retrocedir, es va balancejar, va traçar un cercle...

-Apa -va murmurar l’Irek -. Tira-la a terra.

Mentrestant, tal com li havia donat instruccions de què fes la Roganda, i com sens dubte li havia ensenyat a fer Magrody, la seva ment donava forma a les ordres subelectróniques necessàries perquè l'acció es portés a terme.

L’androide va llançar la copa a terra amb un tremolós moviment del seu braç. Immediatament després va fer emergir de la seva base un braç acabat en un raspall i un tub aspirador per recollir els trossets de vidre.

-Encara no.

Els estris de neteja es van quedar immòbils.

-Ara agafa l'ampolla i vessa el vi a terra.

L’androide va trontollar en una agonia d'atordiment i infelicitat mentre lluitava amb l'ordre més categòrica i absoluta de la seva programació, que era la de no vessar mai més cap classe de líquid. L’Irek estava gaudint visiblement de la seva confusió. Els seus ulls blaus no es van apartar ni un instant de la unitat R-10, i van seguir tensant la seva concentració sobre la Força, canalitzant-la a través del xip implantat en la seva ment.

Després el seu cap va girar de sobte, i la Leia va sentir com la seva concentració es movia de l’androide igual que si el noi s'hagués limitat a deixar caure una joguina amb el qual s'havia estat entretenint. L’androide va tornar a col·locar l'ampolla de vi sobre del seu tauler i va fugir cap a la recepció tan de pressa com podien portar-lo les seves rodes, però l’Irek ni tan sols se'n va adonar.

El noi estava girant lentament el cap d'un costat a un altre, examinant tot el passadís. Escoltant. Olorant.

-Estàs aquí -va dir en veu baixa i suau -. Estàs aquí, en algun lloc... Puc sentir la teva presència.

La Leia va sentir com cridava al poder de la Força per embolicar-se en ella com amb una ombra terrible. Va veure l’Irek, amb ulls canviats, com un espectre de boirina i brases roents.

-Et trobaré...

La Leia va girar sobre si mateixa i va fugir. Va ser conscient que l’Irek es movia darrere d'ella, donant dues ràpides gambades que el van portar fins a un dels petits botons murals de color vermell incrustats a intervals en la fosca pedra dels passadissos. Va sentir com el colpejava amb el palmell de la mà i el so d'unes botes que s'acostaven, i després va sentir la veu d’en Garonnin.

- Què passa, senyor?

-Vés a buscar la meva mare i porta-la aquí. Ah, i agafa la bola d'acer més petita de la sala de joguines i porta-la a la presó de la princesa.

La Leia va córrer frenèticament pels passadissos, girant i serpentejant pel laberint. Sentia com la ment de l’Irek els envaïa, buscant-la i desplegant-se com unes gegantines ales de fum per omplir els passadissos precàriament il·luminats amb ombres que sabia no podien ser reals, però que l’aterrien de tota manera. Percebre en quina direcció es trobava el seu cos i escoltar el distant bategar del cor que estava seguint li resultava cada vegada més difícil.

La Leia es va aturar, horroritzada, quan la negra bola flotant de l’androide interrogador va girar la cantonada amb les seves llums parpellejant i centellejant. No era real, no, no era real, però el fet de saber-ho no va impedir que la Leia fugís d'ell. La gegantina i pestilent silueta d'un hutt va sorgir en un altre passadís i va estendre la seva tremolosa llengua prènsil cap a ella mentre els seus ulls color coure es contreien i es dilataven amb un horrible anhel.

La Leia va fugir en una altra direcció, sanglotant i tractant de trobar algun passadís que li permetés escapar del hutt, i va sentir la veu de l’Irek xiuxiuejant dins la seva ment i la seva aguda riallada d'adolescent.

«T'atraparé. Et trobaré i t'atraparé. Mai podràs sortir d'aquí... »

«La droga», va pensar la Leia. La droga que li havien administrat devia haver deixat un residu psíquic que l’Irek podia detectar.

No podia permetre que la capturés. No podia permetre que l’agafés. Blocs i lloses de foscor es van alçar davant d'ella, i murs de pestilència van vèncer la seva capacitat de saber cap a on havia d'anar. Feia olor a kretchs, a roses, a escombraries. Gegantines onades udolant de poder van tirar d'ella i la van fer trontollar, obligant-la a retrocedir i empenyent-la d'un costat a un altre, en el més profund de la seva consciència la Leia podia veure l’Irek corrent àgilment, saltant i fent piruetes pels passadissos, sense poder reprimir el pur delit que li produïa el fet de tractar de trobar-la, de seguir-li la pista i impedir que arribés a l’habitació on estava estirat el seu cos.

« Luke -va pensar amb desesperació -. Luke, ajuda’m... »

I la veu estrident de l’Irek la va imitar com el ressò burleta d'una atracció de fira.

«Oh, Luke, ajudeu-me...»

Allà. Aquell passadís d'allà. La Leia el va reconèixer, va córrer cap a la cantonada, va girar i...

I ell estava immòbil davant la porta.

La imponent silueta negra, el centelleig de la pàl·lida llum sobre el casc negre, la brillantor maligna de les llums ocultes entre les ombres de la seva gran capa, i aquella respiració entretallada i gutural.

Vader.

Vader estava immòbil davant la porta.

La Leia va girar sobre els seus talons, completament aterrida. L’Irek acabava d'aparèixer al passadís darrere d'ella, i l'aurèola fosca que envoltava el seu cos semblava bategar amb un tremolor de llampecs. La seva mà sostenia una de les boles d'acer que la Leia havia trobat tan incomprensibles i enigmàtiques quan les va veure a la sala de les joguines, però la seva nova consciència sense cos va veure que hi havia entrades en ella, entrades que eren invisibles als ulls limitats per l’espectre electromagnètic.

Entrades que no podien ser utilitzades com a sortides.

I dins de la bola hi havia un laberint concèntric darrere l'altre de boles encara més diminutes.

L’Irek va somriure.

-Estàs aquí. Sé que ets aquí.

La Leia es va girar. Vader seguia immòbil davant de la porta. No podia passar al seu costat. No podia...

-La meva mare no pot aturar-me -va dir l’Irek -. Ni tan sols ho sabrà.

Va alçar la bola i la seva ment va semblar desplegar-se pel passadís com una immensa xarxa que va tirar d'ella. La Leia va sentir que es dissolia com un fantasma de fum, com una il·lusió que hagués estat creada sense l'habilitat suficient perquè pogués ser presa per realitat. Estava sent atreta cap a la bola d'acer d'una forma tan irresistible com cap a un buit, i es dissipava en el poder del costat fosc.

Va pensar que devia d'haver-hi una forma d'utilitzar la Força per protegir-se i poder superar l'obstacle del terror fosc que seguia immòbil davant de la porta. Però no la coneixia.

El noi va arrufar els llavis i va empassar aire, atraient la Leia amb el seu alè.

- Irek!

La Roganda va aparèixer al passadís darrere del seu fill, amb la faldilla del seu vestit blanc recollida a la mà com si hagués vingut corrent.

- Vine aquí ara mateix, Irek!

L’Irek es va girar i la seva concentració va quedar trencada de sobte. L'ombra de Vader es va esfumar. La Leia va córrer cap a la porta, llançant-se sobre ella i a través d'ella, precipitant-se sobre la silueta que dormia al llit.

Estar limitada de nou a les percepcions humanes va fer que a penes pogués sentir les veus que parlaven l'altre costat de la porta, però tot i així va reconèixer la d’en Ohran Keldor.

- Lord Irek, ho hem captat en els sensors! Està aquí! És l'Ull d’en Palpatine...

Següent