Les Tropes de la Mort (XXXIII)

Anterior

CAPÍTOL 33

PASSAREL·LA

S'havien perdut... En Trig ho sabia.

Tot havia començat mentre corrien a cegues a l'altre costat de la porta que en Han havia bloquejat. Ningú havia dit res sobre quin camí prendre; simplement havien començat a córrer el més ràpid que havien pogut, allunyant-se dels cops i els crits de les coses que havien deixat enrere. Havien corregut el que semblaven quilòmetres, impossible, ho sabia, però amb la subjectivitat no es podia discutir. Al final, quan ja estaven exhausts, van baixar el ritme per agafar aire, però tampoc van parlar.

Aquella va ser la primera vegada que en Trig va pensar que en Han havia donat la volta d'alguna manera i ara els conduïa en la direcció equivocada.

«Potser tornem cap a aquestes coses del sostre, potser...»

En Trig va esborrar aquell pensament del seu cap, negant-se a dedicar-li un segon més. Era millor concentrar-se en el lloc on es dirigien. Els llargs passadissos i els conductes de pas principals semblaven tots iguals, els conductes de ventilació i els col·lectors també començaven a assemblar-se, i quan van arribar a un altre grup de turboascensors, que semblava exactament igual que l'últim que havien vist, en Trig no va poder callar-s'ho més.

-Estem caminant en cercles -va dir.

En Han no va dir res, ni tan sols el va mirar. Mirava enrere i endavant en les interseccions, considerant les opcions mentalment.

En Trig es va escurar la gola.

- M'heu sentit? He dit...

- Creus que pots portar-nos al pont de comandament, xaval? -Li va dir en Han. Tenia els ulls enfonsats i apagats -. Tu mateix.

- Només dic... -va assenyalar el camí pel qual en Han semblava decantar-se - que em dóna mala espina.

- Sí, bé, estem en un destructor estel·lar i ens persegueixen morts vivents. Aquí res dóna bona espina. –En Han es va fregar la cara, i quan va baixar la mà i va mirar a Chewbacca i va veure que tenia una expressió de profund dubte -. Hem vingut per allà, no?

El wookiee va emetre un grunyit vacil·lant i planyívol.

- Fantàstic. Se suposa que tu tens el sentit de l'orientació més desenvolupat.

- Crec que si agafem un turboascensor, bé, i pugem... -va començar a dir en Trig.

-Gairebé hem arribat a la torre de control. –En Han es va ajupir i va tocar la coberta que trepitjaven amb les puntes dels dits -. Notes com vibra el terra?

En Trig va assentir amb indecisió.

- Probablement estiguem just a sobre del generador principal. –En Han va estirar un polze i va assenyalar a la dreta -. És per aquí, tot recte, ho pressento. Gairebé hem arribat. Per aquesta porta.

Va accionar un botó de la paret. Es va sentir un brunzit, tota la plataforma va ressonar encara més sota els seus peus, i un gran espai buit es va obrir davant seu.

Gairebé simultàniament, els tres van fer un pas enrere i el van contemplar.

Unes malaltisses llums grogues i verdes il·luminaven l'estada des de dalt, i en Trig es va inclinar lleugerament cap endavant, estirant el coll tot el que va poder per fer-se una idea de les seves dimensions. Quan la seva vista es va adaptar a la llum, va veure que es trobaven a la vora d'un precipici que dominava una càmera profunda i cavernosa que per un moment els hi va semblar el mateix buit de l'espai. Es va adonar que els pulmons li demanaven aire a crits, i es va permetre el luxe de prendre un tremolós alè.

- Ho veus? -Va dir en Han amb una veu una mica feble -. Et vaig dir que estàvem a dalt.

En Trig va mirar cap avall per contemplar la gran forma cilíndrica, de la qual només s'arribava a veure la meitat, i les seves veus van sonar molt petites enfront d'aquell abisme.

- Què hi ha allà baix? -Va preguntar.

- La turbina del motor principal, segurament.

- És gran.

-És una nau gran, xaval, de les que li agraden a l'Imperi. –En Han va assenyalar a l'altre costat i la seva veu es va enfortir amb una mena de confiança prefabricada -. Veus aquest conducte quadrat de servei? Probablement sigui la plataforma elevadora que condueix al pont.

En Trig va aclucar els ulls. No sabia com creuar-ho, i va dubtar que en Han ho sabés. La seva atenció es va centrar en direcció a la turbina silenciosa. Com seria caure des semblant alçada? Tindria molt de temps per cridar, això segur... Un crit decreixent i interminable, que es perllongaria mentre la foscor l’engolia. Es va preguntar què podria passar si la part més baixa del destructor estel·lar estigués oberta i caigués a través d'ella... Seria possible caure directament sobre la freda i hostil galàxia?

- Com creuem?

En Han va assenyalat alguna cosa.

- Ho estàs veient.

En Trig va arrufar les celles. La passarel·la que tenien davant era tan estreta que al principi va pensar que era una motllura més de la paret. Recorria tota la vora i s'estenia fins on li arribava la vista, suposadament fins a l'altre costat.

- No hi ha barana.

- Sí, ja, però a bona fam no hi ha pa dur.

- Hi ha d'haver una forma més fàcil de passar.

-Segur que n'hi ha -va dir en Han -. Però no vull quedar-me aquí més del compte.

En Trig va tornar a pensar en el turboascensor que havia suggerit que agafessin una mica abans. No hi havia dubte que era el camí més habitual per arribar al pont. Però volia tornar-hi sol? Podria tornar a trobar-lo en aquell moment?

Va mirar a Chewbacca, però el gran wookiee no semblava preocupat, i en Han ja havia començat a avançar estirant els braços als costats per mantenir l'equilibri.

- Mantingues el cap dret, no miris a baix i no passarà res. - Va mirar al wookiee i li va dir -: Vinga, a què estàs esperant?

Amb un rugit de desgana, Chewbacca es va posar darrere seu, i en Trig va comprendre que era el seu torn. Va pensar que probablement en Han tindria raó sobre la torre de control - encara que fos cregut i tossut, semblava estar sorprenentment ben informat sobre l'estructura general del destructor -, però apropant-se i posant els peus a la passarel·la, en Trig va sentir que els budells se li afluixaven i es convertien en aigua. Notava les cames tan lleugeres que els genolls li tremolaven fins a les cuixes, i quan els palmells de les mans li van començar a suar, de sobte va saber que anava a morir així, caient al buit. Tot el seu sentit de l'equilibri es va esfumar.

- No puc -va murmurar.

En Han es va girar i el va mirar. En Trig va notar com li clavava la mirada i es va posar vermell.

- Vinga, no tenim temps per aixecar la moral.

En Trig va intentar empassar, però tenia la gola massa enganxosa. Va forçar les paraules.

- Hi ha d'haver una altra manera. Potser torno al turboascensor.

- Sol? -Va preguntar en Han.

- Llavors us esperaré aquí. Quan reactiveu els motors...- assentia amb el cap com per convèncer-se a si mateix -. Ens veurem aquí, d'acord?

En Han el va mirar una altra vegada. La distància que els separava ja era considerable i en Trig no va poder distingir l'expressió de la seva cara, però una petita i avergonyida part d'ell va suposar que probablement fos una barreja d'exasperació i potser una mica de menyspreu.

Però si sentia menyspreu no se li notava a la veu.

-D'acord -va dir -. Tornarem a buscar-te.

Llavors Chewbacca i ell es van donar la volta en direcció contrària i van seguir avançant per la passarel·la.

En Trig es va quedar mirant aquelles dues ombres que s'obrien pas en la foscor fins que ja no va estar segur de veure'ls. Llavors van desaparèixer i es va quedar allà, sol.

Mai s’havia odiat a si mateix tant com en aquell moment. Va pensar que en Kale ho hauria fet sense pensar-s'ho dues vegades. No obstant això, la seva vida sempre havia estat plena de moments en els quals els nervis el traïen en major o menor mesura, i aquell era probablement l'últim dels molts que vindrien.

Es va quedar plantat a la vora de l'abisme durant el que va semblar una estona llarga, esperant sentir al Han cridar en la distància: «Ja som aquí! o Hem arribat!». Però no va sentir res semblant.

«Potser han caigut», li va dir una veu endevinadora. Però si s'haguessin caigut, no els hauria sentit cridar?

Es va asseure al costat de la porta oberta, a una distància prudent de la vora, i va mirar cap avall, escoltant el so de la seva pròpia respiració, el soroll sord dels batecs del cor.

Al final va començar a sentir sorolls que provenien del fons de la cambra. Cruixits que venien de més avall d'on li arribava la vista.

«Són ells. Estan allà baix.»

Es va posar dempeus immediatament, més sobresaltat per la idea que pel cruixit dels seus genolls, i va intentar veure més enllà. Havia sentit que els destructors estel·lars portaven una tripulació de vuit mil individus o més. I si s'havien infectat tots? Haurien de niar en algun lloc, oi? En algun lloc fosc on cabessin tots? Potser els que havien aparegut pel conducte de ventilació vinguessin d'allà, potser aquell fos el lloc on esperaven. I s'havien dirigit cap a l’hangar principal, com si els cridés la...

Es va donar la volta, sobresaltat per la sensació que alguna cosa el vigilava.

No va ser només una sensació.

A l'extrem del conducte, a uns deu metres, una cara el mirava de reüll des de la penombra. Encara des d'aquesta distància, en Trig la va reconèixer al moment, encara que el seu nom va trigar una estona a sortir dels seus llavis entumits.

- Kale?

El seu germà el va mirar de perfil, sense tornar el cap, com si estigués en trànsit. Llavors va començar a caminar, va prémer un botó de la paret i una porta es va obrir davant seu.

- Kale, espera! No...

En Kale va sortir per la porta i va desaparèixer.

En Trig va córrer darrere seu pel passadís que havia recorregut abans, trontollant, notant punxades a les cames per tot el temps que havia estat assegut i immòbil. Tant de temps havia estat esperant? Tenia la impressió que els genolls li tremolaven i se li retorçaven, i es va preguntar si aguantarien el seu pes.

Va arribar a la porta que havia obert el seu germà i va prémer l'interruptor. La porta, que va xiular obrint-se, no era tan gran com la que en Han havia descobert sobre la turbina. Era una porta normal, i en certa manera allò el va fer sentir-se millor.

Va entrar.

- Kale? Sóc...

La seva veu es va ofegar.

Aquella càmera encara estava més fosca que el passadís que havia deixat enrere. A primera vista semblava igual de gran que l'abisme que s'havia negat a creuar, però allò era una mena de dipòsit de residus. Una muntanya d'escombraries s'alçava fins al sostre, i la pudor fètida, marró i excremental que rajava d'ella sobrepassava els límits del nauseabund.

En Trig es va tapar la boca amb la mà i va mirar al seu voltant amb els ulls entollats, intentant no vomitar. No veia al seu germà per enlloc, però en Kale havia entrat uns segons abans que ell.

- Kale -va dir una altra vegada, amb cert temor a alçar la veu allà dins -. Sóc jo. Què estàs fent aquí?

Darrere d'ell, la porta es va tancar.

Següent