Assassinat en el desglaç (II)

Anterior

II

Hi havia gairebé un dia de marxa fins a l'Estació Jugsmuk, una miserable aglomeració de mòduls prefabricats extraplanetaris, coberts de molsa i instal·lats al voltant dels murs de la fortalesa del clan Jugsmuk. Anys enrere, la matriarca Jugsmuk havia ordenat als seus treballadors que netegessin i pavimentessin una bona pista d'aterratge - bona per a Gamorr, en qualsevol cas - i, com a resultat, la Fira de Jugsmuk era una de les més actives i més profitoses del continent de Wugguh. No només els senglars i els comerciants dels clans arribaven a la primavera per intercanviar queviures i armament, per disputar lluites en tornejos i concertar matrimonis, sinó que els estrangers de fora del planeta arribaven també, portant productes completament fora de l'abast dels escassos recursos del planeta.

No es retallava cap nau al cel fosc quan la Callista va sortir dels boscos, mullada i congelada per l'aiguaneu que havia caigut tot el dia, però l’Ugmush li havia dit que hi havia un cert nombre d'estrangers que vivien permanentment a l'Estació. Encara falta una setmana o així, va pensar la Callista, el caos atmosfèric de l'hivern encara feia difícils els aterratges. El Zicreex havia romàs una setmana en òrbita abans que un moment de calma temporal els hi permetés aterrar, i en Guth havia estat tot el temps presa del pànic per por a perdre la seva oportunitat de desafiar en Vrokk a la Fira de Bolgoink. De fet, la Fira de Jugsmuk estava programada per començar quan l'atmosfera es netegés i arribés la primera de les naus dels comerciants.

No li va costar molt a la Callista trobar l'individu que buscava a Jugsmuk. Ja s'imaginava que no n’hi hauria més d'un.

- Ugmush-Guth, sí -va dir en Sebastin Onyx, somrient lleugerament mentre buidava una malparada cadira de cuir vermell perquè Callista s'assegués -. Vols que et prepari una tisana? Odio el desglaç. - Va desviar la línia de potència del sistema de música al fogó de la cuina i va col·locar un petit bol d'aigua sota el disc. L’aiguaneu que portava caient tot el dia colpejava implacable l'àmplia finestra de transpariacer de l'habitació, gargotejant la cada vegada més fosca vista del carrer a l'exterior. L'habitació feia olor de productes anti-floridura, a floridura, i a pittins; almenys cinc dels petits carnívors de suau pelatge dormitaven prop de l'estufa, l'única manera, va suposar la Callista, de mantenir a ratlla els morrts -. Ets amiga seva?

- Fa sis mesos que estic amb ell com a membre de la tripulació del Zicreex.

- I esteu a port? – L’Onyx va mesurar la quantitat de fulles i herbes en un colador i va abocar amb cura l'aigua a través d'ell -. Va desafiar a Vrokk a la Fira de Bolgoink? Mai l’he arribat a conèixer -va afegir, amb un ràpid somriure -. Però em feia trucades sotsespacials quan tenia els crèdits per un dels meus poemes, i, francament, li vaig fer descomptes un parell de vegades... He de guanyar-me la vida. - Va assenyalar la petita habitació al seu voltant.

L’Onyx era més jove del que la Callista havia esperat, un estudiant empobrit en lloc dels borratxos arruïnats que un es trobava freqüentment en aquest particular nínxol de mercat. Probablement era nascut a Coruscant o Alderaan, de menys alçada que ella, cabell clar, i una mica tímid, amb els seus grans ulls blaus i miops parpellejant sota les vores d'un parell de lents d'augment que s'havia aixecat al front.

-Treballo com a enllaç de protocol la major part de l'any, però quan tot es tanca a l'hivern, de vegades és difícil arribar a final de mes. Per sort, l'hivern és quan els senglars no poden sortir a lluitar uns amb altres, així que es queden a casa calentets i còmodes, realment còmodes, i escriuen cançons i poemes per les seves truges. O, més aviat, em contracten a mi perquè els hi escrigui cançons i poemes.

- Cançons? – La Callista es va esforçar per assimilar-ho mantenint les formes, la idea d’en Rog, o Lugh amb les seves orelles de pàmpol, cantant serenates a la immensa Kufbrug a la llum de la lluna.

-Bé -va dir l’Onyx amb un somriure -, admeto que no es pot fer gran cosa en gamorreà. Una temporada vaig fer el mateix per a alguns Bith. Aquest sí que és un llenguatge poc prometedor per a expressar les tendres passions.

Amb tristesa, la Callista va deixar passar la temptadora especulació de llenguatges menys aptes fins i tot que el Bith - Tindrien els defel poesia amatòria? I els givin? -, I va preguntar:

- Va venir algun client demanant-te aquesta carta?

Se la va mostrar. L’Onyx va assentir immediatament.

- Sí, fa cinc dies. Va dir que era un amic d’en Guth. En Guth em va dir que anava a desafiar en Vrokk, així que vaig suposar... Hi ha hagut algun problema? - Semblava genuïnament preocupat.

- Més o menys. Podries reconèixer al senglar que va venir a buscar-la?

- No. Era de nit, per començar, i ja que he de triar entre il·luminació i calefacció... - Va dir, assenyalant l'única i sobrecarregada presa d'energia-... generalment utilitzo llums d'oli o espelmes quan es fa fosc. A més, portava una caputxa sobre la cara.

- De quin color era la cera que vas fer servir per segellar-la?

-No la vaig segellar -va dir l’Onys -. Normalment segello les d’en Guth amb blau. - Va assenyalar la cistella de fulls de poltroop trenades sobre la taula al costat de l'entrada, que contenia una dotzena o més de palets i boles de cera de segellar -. Però ell va dir que no, que la segellaria després.

I la cosa més fàcil del món, va pensar Callista, seria ficar-se a la butxaca una bola de cera d'aquesta cistella en el moment de sortir.

- Si algú volgués comprar un verí, o alguna classe de criatura de fora del planeta, una criatura perillosa, com un reptador spor o un sovra, on podria anar a la ciutat?

El rostre de l'Onyx es va enfosquir.

-Hi ha dos o tres llocs -va dir -. Els contrabandistes transporten aquestes coses per encàrrec, saps?

- Ho sé. - Així havia estat trenta anys enrere, fins i tot sota la mà de ferro del Nou Ordre d’en Palpatine, i d'acord amb Han Solo la situació no havia canviat molt. Sempre hi havia els qui justificaven despreocupadament els horribles riscos d'una infestació alienígena amb frases com "la llei de l'oferta i la demanda", "si jo no els porto, hi haurà un altre que ho faci" i "Què passa, creus que sóc un aficionat? Jo sé el que faig!". S'havien esfondrat economies planetàries, destrossat civilitzacions, i milers de milions d'éssers racionals literalment destruïts per algun contrabandista que havia dit, creient-s'ho de debò: "Oh, realment són molt més segurs del que semblen".

- Jabdo Garrink n’és un -va dir l’Onyx -. És un rodià. Sinissima Bel, però no ha parat per aquí des de l'últim estiu. Gethnu Cheeve, un devaronià. L'atmosfera es va aclarir fa poc, com recordaràs, així que tant Garrink com Cheeve eren a la ciutat quan vaig escriure aquesta nota. - No li havia costat molt, va advertir la Callista, adonar-se que alguna cosa anava malament.

- Algú de per aquí té un enzimer? - La major part dels mercaders interestel·lars els tenien, una precaució necessària si un anava a residir en un món alienígena, i més en un espaiport amb substàncies que arribaven constantment de qui sap on, possiblement adulterades amb qui sap què. L’Onyx la va conduir escales avall, a veure el cambrer del Nombre Irracional, un petit i dinàmic Bith que posseïa no només un enzimer, sinó també un programa de banc de registres que només estava desactualitzat menys d'una dècada. Li va dir a la Callista el que necessitava saber sobre el que hi havia sota aquest segell.

El coneixement no li va portar cap entusiasme, només una malaltissa por que va romandre amb ella mentre feia algunes compres en el brut empori de béns interestel·lars de Jugsmuk. Era una temor que es va posar al coixí de la seva habitació llogada com l'ombra d'un malson en les hores fosques, i la va seguir durant el dia de xipolleig pels fangs congelats que li arribaven al genoll, de tornada a la Llar Bolgoink.

***

La Callista va arribar a Bolgoink molt després d'haver enfosquit, mig congelada pels durs cops de cua del clima hivernal i exhausta per l'esforç d'evitar que el petit equip de dwoobs que havia llogat per portar les seves compres s'escapés cap als boscos. Ara entenia per què els gamorreans normalment sempre anaven a tot arreu caminant, i portaven els seus embalums en carretons.

Al pati, va descarregar les seves compres i va començar a pujar els grans cubs metàl·lics pels graons de pedra que conduïen a la torre principal; un dels veterans de la casa va sortir d'un barracó i la va ajudar, cosa que mai se li hagués ocorregut a un dels verros més agressius i conscients del seu estat.

[ Guth i Ugmush estan bé? ], Va preguntar.

El veterà va assentir amb un rot.

[ Rog no content ], va dir. [ Rog diu lluita i mata Guth, lluita i mata Ugmush, lluita i mata tu, després va casa. ] Com a la major part dels veterans, li faltaven un parell d'extremitats, però era sorprenentment destre amb les que li quedaven. [ Tu lluites Rog? ]

[ No si puc evitar-ho ], va dir la Callista. [ L'habitació d’en Vrokk segueix encantada? ]

Quan van travessar la sala principal estava tenint lloc el sopar, era quelcom digne de veure si un tenia un estómac fort i un peculiar sentit de l'humor. Atès que era absolutament impensable que algú mengés només en una llar gamorreana, Guth, Ugmush, la tripulació de l’Ugmush i fins i tot en Jos eren presents, sòlidament encadenats a l'abeurador entre els senglars de menys importància de la llar. En Guth va veure la Callista i la va saludar educadament, un gest de gran auto-sacrifici considerant la ració de vitualles que aquesta pèrdua d'atenció li va costar: la Callista es va sentir profundament commoguda i honrada.

[ Segueix encantada ], va confirmar el veterà amb un altre rot, mentre carregaven els seus embalums pel passadís de dalt a l'habitació de la torre quadrada que havia ocupat en Vrokk. [ Sorolls a la nit molt forts, molt dolents. Esperit de Vrokk molt enfadat. ]

Té motius per estar-ho, va pensar la Callista, sentint una sobtada ràbia davant qualsevol, no importa qui, que és privat de l'alegria i de la llum de la vida.

A l'instant següent se li va pujar el cor a la gola veient un color fosc i pesat dempeus davant les gruixudes làmines de roure de la porta de la cambra.

- Fora d'aquí! -Va cridar, i després va afegir en gamorreà: [ No entris! ]

L’immens cap es va tornar. La feble llum de la torxa de l'escala va fer brillar l’arracada d'or i la xarxa de cicatrius.

[ No tinc por d'esperits ], va grunyir en Lugh. [ Ni tan sols esperit de Vrokk. Valent. Fort. Gweek. Mira... set morrts. ] Va mostrar el seu braç per demostrar quants paràsits podia suportar el seu cos. [Aquest morrt, mateixa Kufbrug em va donar. ]

[ Gweek ], va convenir la Callista. [ Però segueix sense ser bo entrar a l'habitació. Kufbrug ho ha dit. ]

En Lugh va rondinar per si mateix i es va allunyar ràpidament pel passadís. La Callista es va acostar més a la porta i va pressionar l'oïda contra les taules. Per un instant no va venir cap so de l'interior. Després, molt suaument, va escoltar un feble cop sec, com fulls de plastè o metall molt fi espolsant-se en un lleu vent. El so hauria d'haver estat reconfortant -almenys seguia allà- excepte per l'horrible impressió de mida que produïa.

La Callista va enviar al veterà a recollir la resta de les seves compres i apilar-les al passadís al costat de la porta, però ella va romandre allà, asseguda a terra amb l'esquena contra les taules, per la resta de la nit.

Quan va haver despertat el dia per complet, va desembarrar la porta i va entrar. El primer que va veure va ser un bol, col·locat a terra a un metre o així de l'entrada, que contenia un residu enganxós que semblava ser sang d'un dia d'antiguitat. Per la resta, l'habitació estava aparentment com havia estat quatre matins enrere quan membres de la llar havien trobat el cadàver d'en Vrokk. Àmplies finestres s'obrien a banda i banda de l'habitació, cobertes amb persianes i cortines gruixudes, com havia observat que estaven totes les finestres de la Llar durant la nit. Deixaven passar una difusa llum diürna amb una tonalitat marró, i encara que la Callista sabia que fins i tot aquesta tènue claredat feia que la càmera encantada resultés perfectament segura, es va afanyar a obrir de bat a bat les dues cortines i persianes.

No hi havia proves que parlessin de lluita o raneres de mort. Les armes d’en Vrokk - destral de guerra, alabarda, i un assortiment de garrots amb punxes - penjaven intactes de la paret. Les tires i fragments de pell de dwoob que cobrien el sòl estaven una mica tacats de sang, però sense ni una sola arruga. Podria ser, va pensar la Callista, que el lloc hauria estat ordenat després que es retirés el cos. Certament, les grans formacions de fongs i floridura tan comuns en el desglaç havien desaparegut gairebé per complet de les parets. Quan va comprovar la llum de la taula - un bol d'oli de llavors de poltroop amb una metxa travessant la seva tapa -, va veure que estava completament buida, amb la tapa fumada i una mica socarrimada on la metxa s'havia consumit.

Va introduir els paquets, i va tancar la porta darrere seu. Desembolicar el que havia comprat amb tots els seus estalvis de sis mesos al Zicreex: quaranta-dos panells quadrats d'un metre de costat d’Agrini, el lleuger recobriment de metall usat per reparar velers solars; dos grans rotllos de cinta d’Agrini; diverses caixes de punts adhesius de quàdruple força, i una gàbia d'observació forjada amb una gruixuda malla metàl·lica. Va acoblar primer la gàbia, instal·lant-la a la cantonada de l'habitació més propera a les finestres. Va usar l’Agrini per recobrir acuradament - parets, terra i sostre- la cantonada de l'habitació que quedava més davant de les finestres, on la llum solar del matí colpejaria amb més força.

La sala era gran, fàcilment de deu metres de llarg per gairebé set d'ample.

Això, va pensar Callista, no serà fàcil. Però que ella sabés, era l'única manera d'obtenir la informació que necessitava.

Va respirar profundament, va tocar el sabre de llum que penjava del seu cinturó per animar-se, i va sortir de l'habitació, tancant la porta darrere seu. Després va anar a buscar la Kufbrug.

La Matriarca de Clan Bolgoink estava estirada al saló principal de la torre, immòbil en una pila de coixins coberts de molsa. La Callista es va aturar a l'entrada, desconcertada per la quietud de la matriarca. Fins i tot en el sopar de la nit anterior s'havia limitat a quedar-se aquí, observant ombrívolament la resta de gent de la sala, quan la majoria de les vídues gamorreanes haurien posat anuncis per buscar nou marit fins i tot abans que es refredés el cos de l'anterior ocupant del càrrec.

Però la Kufbrug només va alçar el seu gran cap i va mirar la Callista per l'espai buit de la càmera amb ulls grocs i malvats. La Callista va recordar que demà seria el dia en què en Rog s'enfrontaria en combat contra en Guth per venjar al seu germà. I quan en Guth hagués mort -com certament moriria, ja que en Rog, igual que havia estat el seu germà, era un senglar enorme i poderós -, tothom podia imaginar el que passaria amb la Callista, l’Ugmush, i la resta de la tripulació del Zicreex.

Tenia intenció de parlar del combat, però alguna cosa li va fer preguntar al seu lloc:

[ Es troba bé? ]

Les fosques fosses nasals van tremolar.

[ Mai em trobo bé al desglaç. ] La Kufbrug va abaixar la mirada i va acariciar amb grans dits suaus la petita esquena rodona del morrt que penjava, bevent, del seu braç. [ Els dies són foscos. Ni m'he trobat bé tampoc des que en Guth va venir a desafiar en Vrokk per la meva mà. Li vaig dir que marxés, que no serviria de res. Què has trobat en el teu viatge, Nena Estrangera? Què cap estranger odiava en Vrokk, perquè ell mai va interferir en els seus assumptes?

La Callista va negar amb el cap, però després va recordar que moure el cap no significava res per als gamorreans i va fer el moviment de barbeta amb grunyit que significava "No", cosa que va portar una rialleta involuntària a la truja, i un sobtat centelleig d'animada vida als seus ulls morts. Va seguir parlant.

[ Però he descobert el mitjà pel qual van matar en Vrokk. No un verí, sinó una criatura alienígena congelada en un tros de gel, fins que la calor del lacre va fondre el gel alhora que la deixava tancada. Quan el segell va ser trencat, va volar a les fosses nasals d'en Vrokk i el va matar. ]

[ Verí o criatura alienígena, és el nom d’en Guth el que està escrit a la carta, signat com ell sempre signava ], va respondre ombrívolament. [ En Rog no renunciarà a la seva venjança. ]

La Callista es va agenollar a terra al seu costat, va agafar el pergamí de la butxaca de la seva armilla, i va escriure en el revers les runes que significaven GUTH.

[ Això em converteix en Guth? ]

Els dits de la Kufbrug es van aturar sobre el morrt, i ella va pensar en això durant un instant, estudiant la signatura. Per un moment, la llum de la comprensió va brillar en els freds ulls grocs, reemplaçada gairebé immediatament per la desesperació.

[ En Rog no entendrà això. Qui escriuria el nom d’en Guth llevat Guth? Rog venjarà al seu germà. ]

[ La criatura segueix estant a l'habitació on es va trobar en Vrokk ], va dir la Callista. Les truges gamorreanes eren infinitament més llestes que els senglars, era perfectament possible que en Rog no captés el concepte de la falsificació, sinó que només repetís obstinadament que volia venjança. [ I es pot aconseguir que la pròpia criatura, potser, ens digui qui va enviar en realitat la carta. Però necessitaré la seva ajuda. Voldrà vostè muntar guàrdia amb mi a l'habitació aquesta nit? ]

Hi va haver un llarg silenci, i la truja va semblar enfonsar-se, gairebé físicament, en la foscor de la seva quietud i la seva depressió. Després, amb un sospir, va emetre un llarg rot.

[Sí, Nena Estrangera. Muntaré guàrdia. ]

Següent