Assassinat en el desglaç (III)

Anterior

III

Van entrar a la cambra una hora abans de la posta del sol i van tancar la porta amb pestell, bloquejant-la des de l'interior.

[ Aquesta criatura, fa mal als morrts? ], va preguntar la Kufbrug, acariciant un dels quinze o així que penjaven de la seva carn, i la Callista va somriure i va recordar moure la barbeta i grunyir.

[ Vostè estarà en la gàbia, per protegir-se ], va dir. [ Tot el que ha de fer és observar. No surti, perquè la cosa és perillosa: kheilwar, es diu. Una vespa-homuncle del món fosc d’Af'El. ]

[ I tu? ] La Kufbrug l'observava a través de la malla mentre la Callista tancava la gàbia i li mostrava com utilitzar el forrellat.

[ Algú ha de fer que ens digui el que sap. ]

Hi havia portat un bol amb ella, una mica més gran que el bol de ceràmica que havia trobat allà aquell matí, i l'havia omplert amb una solució de proteïnes i sucres, l'anàleg, va suposar, de la improvisada sang que havien deixat allà la nit anterior. Suposava que la sang havia contingut algun tipus de verí, preparat per qui fos que hagués alliberat la kheilwar en un intent de matar-la, però hi havia molt pocs verins que funcionessin en una criatura semblant. Fins i tot el concentrat de mercuri en la seva pròpia solució de proteïnes gairebé faria res més que alentir una kheilwar. L'habitació estava plena de substàncies orgàniques que la cosa havia estat menjant tots aquells dies; aquell matí havia advertit com de reduïdes i mastegades que estaven les catifes de pell de dwoob, i que s'havia menjat la major part de les floridures de les parets.

Va prendre l'última de les seves compres - tres llums - i les va encendre, col·locant-les a les cantonades de l'habitació on la seva llum no quedés bloquejada. Després es va asseure amb l'esquena contra la malla de la gàbia, va desenganxar el seu sabre de llum del seu cinturó, i es va preparar per esperar.

[ Què farem si el teu kheilwar no ens diu el que desitgem saber?

Va alçar la mirada amb sorpresa davant la pregunta que va retrunyir a la seva esquena. La majoria dels gamorreans lidien amb la simple supervivència, el simple aparellament, la simple lluita. No s'havia esperat una pregunta sobre contingències. Fins i tot l’Ugmush, que era una de les truges més intel·ligents, generalment no pensava les coses amb antelació.

[ Ho farà ], va dir la Callista. [ Si podem obligar-la a anar a aquesta cantonada... ] Va assenyalar les seccions reflectores de les parets, on l’Agrini brillava com ambre fos en la tènue llum del capvespre. [... i el mantenim en aquesta cantonada fins que arribi el dia. ]

Després d'un llarg silenci, la Kufbrug va dir:

[ Vaig pensar que potser en Guth i jo fugiríem. ]

La Callista la va tornar a mirar, sorpresa, però la Kufbrug estava acariciant un dels seus morrts, amb els ulls mig tancats, i no la va veure.

[ Vaig dir a Guth, quan va venir a lluitar amb en Vrokk. Fugim, no el maten. Però, llavors en Rog i Gundruk governarien Bolgoink també. Això no és bo. Així que en Guth va dir no, ell lluitaria. ]

La Kufbrug va alçar els ulls.

[ En Vrokk odia Guth. Guth és bo. Vrokk no era bo. Guth... ] Va dubtar, tractant de trobar paraules per a un concepte del que rarament es parlava. [ Jo sóc gweek ], va dir després d'un moment, i es va tocar els morrts dels braços, i va assenyalar la torre que les envoltava. [ Tot això... gweek. Marits i verros i camps i fills... gweek. A vegades... vull gweek. Gweek per a mi. Encara més en desglaç, en el fred i la foscor. Guth... ] Es va tocar amb tristesa el seu immens pit. [ Ell és gweek en el seu cor. Si mor, si Rog el mata... ]

Va quedar un temps en silenci, amb la seva gran mà amb urpes recolzada a la malla de la gàbia i la mirada perduda en un futur buit. La Callista es va aixecar i va li tocar els pesats dits, amb Luke Skywalker tornant a la seva memòria, com feia cada dia.

-Sí - va dir en veu baixa -. Entenc.

Un còdol va ressonar a l'altra banda de la càmera, fragments de morter caient d'una esquerda. La Callista es va donar la volta, amb el sabre de llum brunzint cobrant vida a la mà. Se li va formar un nus a la gola per l'horror i la impressió de veure aparèixer al kheilwar reptant per les esquerdes del bast mur de pedra.

Pesaria almenys vint quilos. Gegantesc i pla, va desplegar totes les seves esmolades aletes, girant-les i flexionant-les a la freda llum blanca del llum, que absorbia com moltes de les criatures d’Af'El, de manera que semblava ser res més que plans d'ombres que apareixien i s'esvaïen. La Callista va pegar l'esquena contra la malla de la gàbia quan la criatura va saltar per l'aire amb increïble velocitat i va aterrar al bol de proteïnes enverinades, va escoltar el grinyolant brunzit de la seva boca mentre aspirava i menjava. Gràcies a tots els déus i les estrelles afortunades i els ancestrals esperits de la galàxia, va pensar la Callista, que havien pensat que l'habitació estava encantada i havien mantingut aquesta porta tancada tota la nit...

Es va acostar a ella. De cop, com un tall d'edició en un holovídeo: calor, l'olor de la sang o el camp elèctric de les cèl·lules vives, ningú sabia ben bé què atreia aquesta cosa sense ulls - ningú havia estat capaç d'estudiar-les molt de prop-, però la Callista la va esquivar, va fer un pas a un costat, va llançar una estocada amb el seu sabre de llum, va retrocedir...

I va saber que tenia una llarga nit per davant.

Girant, saltant, una brunzent serra giratòria d'aletes i ales, l'ésser la va seguir, i se les va veure i se les va desitjar per mantenir-se allunyada d'ella, per no parlar de conduir-la al brillant Agrini de la cantonada que havia preparat. Almenys no era tan petita com per ficar-se-li volant al nas o en un ull o una orella o la boca, va pensar; almenys era prou gran per lluitar. Però la seva velocitat augmentava amb la seva mida, en lloc de disminuir, era com ser perseguida per tota l'habitació per un remot a turbovelocitat, i encara que li feia mal fins i tot formar el seu nom en la seva ment, la Callista va agrair en silenci a Luke Skywalker l'intens rigor físic del seu entrenament. Potser ja no pogués tocar la Força, va pensar amb tristesa, però almenys movia els peus amb rapidesa.

I el pensament li va dir: Però sí que pots utilitzar la Força.

Va llançar un tall, una estocada i va tornar a esquivar.

La Força és ràbia, igual que és serenitat. És odi, igual que és esperança.

L'ésser va volar cap a la seva cara com si l’hagués disparat un canó de projectils, i entre el punyent batre d'ales va veure les seves boques, les seves negres i brillants dents cristal·lines. Aquesta vegada va aconseguir esquivar-la pels pèls, i la sang va començar a brotar-li a la cara i els braços on li havia colpejat el remolí d'aletes, i el seu llarg cabell caient del seu monyo desfet i mullant-se amb la sang.

La Força està en aquesta cosa, igual que està en tu. Per què limitar-te?

Es va llançar cap endavant, llançant talls fredament i netament, sense odiar, sense sentir, només treballant per conduir l'ésser cap a la cobertura d’Agrini de la cantonada. La criatura la va esquivar, allunyant-se lleugerament, i va atacar, després es va esvair durant un desesperant minut només per aparèixer darrere d'ella, llançant-se des de sota el llit.

Per què no fer servir el costat fosc, si això et salvaria? Tens dret a fer-ho.

I en això precisament, va pensar amb amargor, es basa el costat fosc.

Va apartar la idea de la seva ment, plantejant-s’ho com si fos només una prova per a la seva habilitat, una prova letal, però física. L'ésser era gran, i era ràpid, va pensar, però podria fer-ho... Si les seves forces i el seu alè aguantaven fins al matí.

Llavors va sentir el cop metàl·lic de la porta de la gàbia, i va entreveure de cua d'ull el moviment de la gran i fosca silueta de la Kufbrug. La majoria de la gent pensa que els gamorreans són maldestres, però això és perquè mai havien vist l’Ugmush en una baralla. La Kufbrug es va llançar cap al mur on penjaven les armes d’en Vrokk i després va carregar contra el kheilwar com dos-cents quilos de tro enfurismat, amb una alabarda de doble fulla a cada mà, una mica com si ella mateixa fos un kheilwar molt, molt, gran. La Callista va caure d'esquena, panteixant, gairebé exhausta, mentre la truja s'ocupava de l'horror giratori, mantenint-lo lluny de la Callista fins que pogués recuperar l'alè. Llavors la Callista va tornar a la càrrega, i entre les dues van conduir l'ésser a la cantonada a base de sabre de llum i alabardes.

Va tractar d'escórrer de nou pel mur, però la Callista havia estat molt curosa a segellar les esquerdes. Els panells d’Agrini eren tan relliscosos que el kheilwar va caure a terra, on va tractar de córrer per la base del mur cap a la seguretat. La Callista el va contenir per una banda, i després la Kufbrug per l'altre.

Va ser una llarga, una extenuant i impossible llarga, nit. Els genolls i les mans de la Callista tremolaven de cansament i esgotament per la concentració, i el seu cabell degotava de sang i suor, quan els primers fils de llum es van començar a veure a la finestra. El verí de mercuri finalment estava actuant en el sistema del kheilwar, o bé l'esforç d'enfrontar-se a dos oponents li havia passat factura, en els seus últims cinc o sis atacs. Es va quedar amagat en el seu cantó brillant i reflector, agitant les seves aletes amb pues, movent les antenes com si captés els canvis en l'aire.

I llavors, com li havien dit a la Callista que feien els kheilwars -com defensa o com a reclam, els investigadors no estaven segurs -, va canviar.

Un rodià encorbat i de musell verd va aparèixer davant seu. Jabdo Garrink, presumiblement, el tèrbol importador que va portar l'ésser al planeta en primer lloc.

- Heu de deixar-me sortir d'aquí -va dir, i va començar a avançar per la vora dels escuts reflectors -. Heu de deixar-me sortir.

La Kufbrug el va fer retrocedir.

- Heu de deixar-me sortir! - Ja no era el rodià, sinó en Vrokk, o un senglar que la Callista va suposar que era en Vrokk, gegantí i negre amb una franja blanca recorrent-li un costat de la cara. Es va abalançar cap a la cantonada oposada de l'habitació, i la Callista va arribar a ell d'una gambada, brandant el seu sabre de llum.

[ Deixeu-me sortir! ] Vrokk, o el ressò d’en Vrokk - el ressò de qualsevol que el kheilwar hagués vist, qualsevol que pogués servir com engany -va esdevenir en Rog, només que lleugerament més petit, amb els ulls vermells i furiosos mentre corria cap a la Kufbrug, i la Kufbrug li va clavar un tall a la cara amb la seva alabarda. [ Deixeu-me sortir! ] Era la cara i la veu de la Gundruk qui cridava les paraules. [ Deixeu-me sortir! Deixeu-me sortir! Deixeu-me sortir! ]

Encara seguia cridant això quan la llum va brillar a la finestra, amb l'espectre complet dels raigs del sol reflectint-se a l’Agrini, encegant i cremant els sensors del kheilwar, de manera que aquest va brunzir i va caure al relliscós metall, indefens. La Callista va fer un pas endavant i el va partir en dos amb el seu sabre de llum, i va fer un pas enrere allunyant-se de l’espès rastre de porqueria marró en què es va convertir.

Següent