CAPÍTOL 15
BVH
En Sartoris
va recórrer el passadís que conduïa al despatx de l'alcaid amb un parell de
rifles blàster E-11 amb les culates plegades per poder-lo sostenir un a cada mà.
Se'ls havia tret a dos soldats imperials que s'havia trobat al passadís, un
d'ells havia intentat disparar-li a l'entrada de la infermeria. El guàrdia en
qüestió, un home que en Sartoris coneixia des de feia anys, es va acostar a ell
trontollant i tossint, amb el casc a la mà i els ulls injectats en sang.
Semblava no tenir ni idea d'on era però insistia que necessitava un metge. Deia
que tenia els pulmons entollats i que no podia respirar. S'ofegava per dins,
però no el deixaven entrar a la infermeria. En Sartoris va intentar
esquivar-lo, però el guàrdia va empunyar el blàster i li va apuntar. Quan per
fi es va adonar que estava a punt de disparar, el soldat es va aturar i es va
deixar caure contra la paret.
- Capità,
ho sento, no sabia...
En Sartoris
va agafar l'E-11, el va posar en mode d’atordiment i li va disparar. Vint
metres més endavant se li va acostar un altre soldat d'assalt, però en aquesta
ocasió Sartoris va ser més ràpid i li va disparar res més veure’l. I tot el
camí havia estat igual. Guàrdies i soldats abillats amb vestits especials que
no servien de res ensopegant uns amb els altres per tot el passadís, tossint i
escopint sang a través de les màscares, demanant ajuda i pregant-li que els hi expliqués
què estava passant. Com més avançava, més cossos deixava al seu pas. En Sartoris
els esquivava quan podia, però passava per sobre d'ells quan era necessari. A
cada pas que donava, l'aire viciat de per si estava cada vegada més carregat i
resultava més opressiu. Mai havia olorat res igual. Si les coses estaven així
en el nivell administratiu, no podia imaginar com estarien en el dels presos
comuns. Allò devia ser un autèntic malson. Es va preguntar si l'alcaid hauria
tret als guàrdies que quedessin en mòduls de reclusió, segellat tota la zona i
si ara estaria esperant que tots els presos morissin.
Arribant
al despatx d’en Kloth va prémer el timbre i esperà una resposta, però la veu de
l'alcaid no va contestar.
- Senyor,
sóc el capità Sartoris. Obriu.
No va
obtenir resposta, però en Sartoris sabia que hi era. L'alcaid sempre havia fet
front a totes les crisis, grans i petites, des del santuari del seu despatx, i
aquella no seria una excepció.
I
l'alcaid tenia una cosa que en Sartoris necessitava.
Els codis
d'accés a les càpsules de salvament.
El
manteniment de les càpsules havia format part de les funcions de l'OCI Vesek, i
en Sartoris sabia que tenia els codis de llançament per activar-les. Així que
s'havia assegut al costat del llit d’en Vesek a la bombolla contemplant
l'expressió al·lucinada del guàrdia d'ulls desorientats i li havia preguntat
una vegada i una altra pels codis de llançament. Però en Vesek no havia estat
molt comunicatiu. Al final, Sartoris havia perdut la paciència amb el guàrdia -
se li podia perdonar donades les circumstàncies, no? -. És que no era
comprensible que al final hagués hagut de pressionar una mica més a Vesek per
ajudar-lo a centrar-se en el que li estava preguntant?
No
pretenia tapar-li el nas tant de temps. Si en Vesek hagués cooperat, si li
hagués donat els codis al moment, res d'allò hauria estat necessari. L'únic que
volia en Sartoris era informació, de la mateixa manera que en el seu moment
havia volgut informació d’en Longo, aquell pres decrèpit. No obstant això,
aquell vell xaruc tampoc havia estat molt comunicatiu, i a fi de comptes allò
era una barcassa presó, no?
A vegades
hi ha accidents.
«Però en
Vesek no era un pres -va mussitar una veu al cap d’e Sartoris -. Vesek era un
dels teus propis homes, i tu...»
- De tota
manera s'estava morint -va murmurar en Sartoris, i va centrar la seva atenció
en la tasca que tenia entre mans. L'alcaid Kloth hi era i necessitava parlar
amb ell més que mai. En Sartoris el volia convèncer que havien d'abandonar la
barcassa mentre hi hagués alguna possibilitat de sobreviure. En la càpsula de
salvament hi havia lloc de sobres per als dos o només per a ell, en cas que en Kloth
no compartís la seva opinió.
- Alcaid?
-Va cridar en Sartoris.
Seguia
sense sentir res a l'altre costat. En Sartoris mirà els blàsters i després la
porta. Segurament estaria blindada i els trets podrien rebotar i fins i tot
matar-lo, però necessitava els codis d'accés al més aviat possible, si...
Llavors
la porta es va obrir, sola.
En aquell
moment, Sartoris ja no s'ho esperava i va dubtar un moment. Va mirar a l’interior
de la cambra des de fora. El despatx d'en Kloth semblava buit: l’holomural del
desert, una consola abandonada, les vistes a l'exterior sense obstrucció alguna...
En Sartoris
va entrar i l'olor va ser com una bufetada. Era la mateixa olor d’amoníac que
s'havia acumulat en els passadissos, només que aquella era una versió
concentrada. Es va tapar amb la mà al nas i a la boca i va intentar reprimir
les nàusees.
- Capità -clapotejà
algú des de l'altra banda de la consola -. Quant m'alegro de veure’l.
En Sartoris
va donar un altre pas i va mirar cap endavant i després cap avall. L'alcaid
Kloth estava estès a terra, sota la consola, encongit de costat en posició
fetal sobre un bassal de color vermell grisenc. Quan va veure a Sartoris dempeus
davant d'ell, es va recolzar sobre els colzes i va prendre una tremolosa
glopada d'aire. Del nas i la barbeta li penjaven filets d'un fluid enganxós. La
malaltia havia esborrat qualsevol signe d'afectació, de duresa i de crueltat,
deixant al descobert aquella cosa eixuta i tremolosa que en Sartoris sempre
havia sabut que portava dins.
- He
estat mirant els monitors -va dir -. La infecció del destructor estel·lar...-
va tossir una altra vegada -s'està estenent massa ràpid com per aturar-la. No
li sembla?
- Sí,
senyor.
- Llavors
només ens queda una opció...- En Kloth inspirà una altra vegada amb molt
d'esforç -. Hem d'abandonar la nau.
-Això és
just el que jo opino.
-
Ajudeu-me a arribar a la càpsula de salvament -va dir sense parar de tossir -.
És el que ordena el procediment d'operacions estàndard. Faré... un informe
complet des d'allà. Els guàrdies imperials de presons no posaran en dubte la
meva decisió, podran veure totes les dades de la infermeria... Se n'adonaran
que no tenia elecció.
En Sartoris
va haver de somriure. Encara en una situació límit, aquell home seguia pensant
en com cobrir-se davant dels seus superiors.
- Té els
codis d'accés per al llançament? -Va preguntar.
En Kloth
va tossir i va assentir, i va tornar a tossir amb més força, tanta que les
venes se li van inflar fins assemblar-se a cucs blaus que li serpentejaven per
les temples.
- Crec
-va dir en Sartoris - que hauria de donar-me'ls ara.
L'alcaid
va deixar de tossir. Va aclucar els ulls i després els va obrir de bat a bat.
Sartoris li estava apuntant a la cara amb els dos E-11. Estava tan a prop que
sabia que en Kloth podria percebre l'olor d’ozó que encara rajava dels canons,
encara que ja havia activat la manera letal.
- És un
animal -li va dir en Kloth -. Hauria d’haver-lo relegat del càrrec quan vaig
tenir l'oportunitat.
- Encara
no és massa tard -va replicar en Sartoris subjectant els blàsters són fermesa -.
Podria ser la seva última tasca com alcaid.
- Baixeu
això. Necessitarà les dues mans per ajudar-me a arribar a la càpsula.
-Crec que
podré apanyar-me-les -va dir en Sartoris -. Quan m'hagi donat els codis.
- No tinc
elecció, oi?
En Sartoris
el va mirar sense immutar-se.
- Suposo
que podria intentar mentir, però tracto amb mentiders i estafadors diàriament,
així que, donades les circumstàncies, no l’hi recomanaria.
- Els
codis estan impresos aquí. No podria alterar-los encara que volgués. -En Kloth
li va allargar una targeta de dades. La mà li tremolava lleument mentre li
aguantava la mirada a Sartoris -. Capità?
- Sí?
-Hi ha
una subsecció de l'Examen de Perfil Psicològic per a oficials imperials de
presons coneguda com Bateria Veq-Headly. Està específicament dissenyada per
mostrar qualsevol indici d'actituds psicopatològiques subjacents en els
aspirants... amb la intenció de posar-les al servei de l'Imperi. - Es va
humitejar el llavi superior amb la llengua -. Vol saber quina puntuació va
obtenir en la BVH, capità Sartoris?
- Crec
que tots dos coneixem la resposta, senyor -va dir en Sartoris, i va prémer els
dos gallets.
L'efecte
que van produir els blàsters a curta distància va ser espectacular. Tota la
volta cranial de l'alcaid Kloth es va convertir en un dens núvol de sang,
cartílags i ossos. El coll i les espatlles van caure als costats, fent
contorsions sobre un eix invisible després de rebre la potència dels trets, i
després el seu cos es va desplomar sobre un bassal de sang.
En Sartoris
es va guardar la targeta de dades i va mirar cap a la porta, que seguia oberta.
Llavors va veure a un guàrdia jove amb granota taronja mirant-lo amb la boca
oberta des del passadís. Hi havia empal·lidit de sobte i les gotes de suor
febril relluïen en la seva cara com estrelles. Quan el guàrdia es va adonar que
en Sartoris l’estava mirant, va aixecar les dues mans i va retrocedir pel
passadís que tenia a la seva esquena mentre pujava i baixava la barbeta
intentant balbucejar alguna cosa.
- Capità?
A-a-acaba de disparar a l'alcaid Kloth.
- Li he
fet un favor -va dir en Sartoris fixant-se en el guàrdia, a qui li gotejava el
nas i li corria la suor pels llavis -. Et faig un altre a tu?
Semblava
que el guàrdia hagués perdut el control de la bufeta i l'intestí alhora.
- Fora
d'aquí. - Li va apuntar amb un dels blàsters -. Vés.
El
guàrdia va assentir, va donar mitja volta i es va allunyar trotant amb les
botes sobre la passarel·la metàl·lica i respirant amb dificultat. Sartoris li
va desitjar sort. Mirà en l'altra direcció i va començar a obrir-se pas cap a
la càpsula de salvament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada