Les Tropes de la Mort (VIII)

Anterior

CAPÍTOL 8

PULMONS

L’Armitage era un artista.

En el seu Far natal havia fet les delícies dels seus germans petits amb una infinitat de murals pintats amb aerògraf, però el seu talent es malgastava a les penitenciaries imperials. L'única cosa que els seus companys li demanaven sense parar eren dibuixos de figures femenines, o pitjor encara, de màquines, dels seus adorats aerolliscadors i flitters de la vida exterior. L’Armitage odiava dibuixar màquines. Feia que perdés les ganes de pintar... i allò era molt dir per a un xaval que durant un temps havia somiat amb anar al Conservatori d'Arts Pangalàctiques de Miele Nova.

No obstant això, quan va veure el que va veure en el biolaboratori 177 del destructor, va saber que havia de dibuixar-lo.

S'havia allunyat dels soldats imperials i dels enginyers Phibes i Quatermass i estava al final del passadís, suposadament per verificar el contingut del dipòsit del subnivell 12 i feliç de tenir una excusa per no estar amb ells. Quant de temps se suposava que havia de passar queixant-se del menjar de la barcassa i especulant sobre quina part del cos es rentava abans la Zahara Cody quan es dutxava? Si no participava en aquesta conversa tan apassionant, els soldats imperials i els guàrdies li preguntaven que què li passava, que si no li agradava treballar allà, que si tal vegada seria més feliç ajudant els rebels a planejar un altre dels seus covards atacs contra l’Imperi.

Fer una ullada al biolaboratori, independentment de com d’avorrit que resultés, seria molt millor que allò.

Però el biolaboratori no era avorrit.

El primer que va veure l’Armitage travessant la comporta va ser un tanc. En certa manera va ser l'únic que va veure, perquè després de veure’l ja no va poder mirar una altra cosa. El seu contingut era, senzillament, massa colpidor i, alhora, estranyament bell com per no mirar-lo.

El tanc era enorme, ocupava tot el llarg de les parets, i estava ple d'una espècie de gelatina clara i bombolles. En el seu interior hi havia dotzenes d'organismes rosats de manera estranya suspesos amb cables i tubs que els connectaven a una màquina que seguia encesa i que estava recolzada en un lateral del tanc.

L’Armitage, que s'havia aturat en sec, no podia més que contemplar allò meravellat. Al lluny, aquelles cosetes rosades semblaven un híbrid inversemblant de flors, fruita pelada i una espècie d'animal alat embrionari que no havia vist mai: semblaven àngels diminuts.

Llavors es va acostar més i va comprendre què era.

Era una col·lecció de pulmons humans.

Si va experimentar alguna sensació de fàstic va ser tan ràpida que ni la va notar, i immediatament va ser substituïda per una sensació de fascinació artística més profunda i satisfactòria. En cada parell, el tracte respiratori s'havia reduït del tot per a conservar la tràquea i, sobre ella, la laringe i els delicats òrgans fonedors. Els tubs bombaven oxigen a l'interior dels pulmons, que s'expandien i es contreien en el seu bany cristal·lí.

L’Armitage es va adonar que respiraven a l'uníson.

Va comptar trenta-tres parells de pulmons abans de donar-se per vençut i deixar de comptar. Cada parell estava etiquetat amb un número i una data i semblaven formar part d'algun experiment científic, qui podia imaginar la seva naturalesa.

Alguns pulmons eren diferents. La superfície rosada estava coberta de motes grises en algunes zones i la paret muscular era més gruixuda on semblava haver-hi una cicatriu fosca. L’Armitage es va acostar més -ja no era conscient de si mateix -i ​​els va contemplar. Estaven respirant més de pressa o era només la seva imaginació? I respirava ell al mateix ritme? Era com si s'hagués deixat portar pel vaivé gairebé hipnòtic d'aquella respiració col·lectiva.

Com sempre que es trobava amb alguna cosa que el sorprenia de forma tan natural, el seu primer impuls va ser dibuixar-lo per capturar el que hi havia enfront d'ell. No només la peixera de pulmons - «no seria un mal títol per a un quadre», va pensar -, sinó l'emoció que havia experimentat quan s'havia adonat què era el que estava veient. Temor. Commoció. I al final una mena de familiaritat inconscient, com una cosa que ja s'ha vist en somnis.

Els va observar absorbint oxigen a través dels tubs i es va adonar que respiraven més ràpidament i profundament. En algun lloc a l'altra banda del tanc es va sentir un xiulet d'una màquina, i després un altre. Mirant més de prop, l’Armitage va veure per primera vegada una sèrie de tubs de goma que sortien dels pulmons i es trenaven. Semblaven bombar una mena de fluid dens i grisós a un conjunt de tancs negres que es trobaven a l'altra punta del laboratori.

Els llums parpellejaven en els panells dels monitors de l'altre costat del tanc i semblaven bancs de peixos. Els pulmons s'estiraven i s'encongien, s'estiraven i s'encongien, cada vegada més ràpid.

Tot d'una, van inspirar profundament i es van aturar.

I, com si fossin un, van cridar a través dels tubs.

Era un brunzit estrident i agut que cobrava intensitat i després la perdia, i que va obligar a l’Armitage a retrocedir. En la seva vida havia sentit un crit semblant. Es va tapar les orelles, va enfonsar el cap entre les espatlles i va desitjar amb totes les seves forces no ser-hi. Llavors va sonar el comunicador que portava acoblat a cau d'orella... Era la veu d'un altre guàrdia que intentava parlar amb ell, i ell amb prou feines podia expressar el que estava passant. Volia córrer.

A l'interior del tanc, els crits continuaven pujant i baixant d'intensitat. Ara bombaven el líquid gris més ràpid, absorbint dels tancs negres. L’Armitage es va adonar que cadascuna de les laringes estava connectada a una espècie d'amplificador, el que augmentava la potència del crit, i es va preguntar qui estaria estudiant la capacitat de cridar d'aquells pulmons i per què. Darrere seu, una sèrie de monitors mostraven el traçat de l'ona del crit i el convertien en un conjunt de funcions matemàtiques.

Es va tornar cap a la porta.

I es va adonar que no estava sol.

Següent