Els Fills dels Jedi (XX)

Anterior

CAPÍTOL 20

-Va estar allà -va dir la Cray en veu baixa. Es va envoltar el tors amb els braços, tirant dels plecs de la manta tèrmica que en Luke li havia portat, i va inclinar el cap fins a recolzar la galta en els genolls doblegats -. Va estar allà tot el temps. No parava de repetir-me que m'estimava, i em deia una vegada i una altra que fos valenta, que fos valenta..., però no va fer absolutament res per detenir-los.

Amb la seva cabellera tallada a l'estil militar, bruta i despentinada i el seu rostre macilent pel cansament i la catàstrofe emocional, la Cray semblava molt més jove que quan en Luke l'havia vist a Yavin o al seu territori de l'Institut, o a l'habitació d'hospital d’en Nichos.

En Luke va comprendre que la Cray sempre havia usat la seva perfecció com una armadura, i que s'havia protegit amb ella durant tota la seva vida i en tots aquells llocs.

Una llum fumosa i ondulant sorgia de la tosca llum del racó, l'única il·luminació que hi havia a l’habitació. L'atmosfera d'aquella mena de carreró format pel despatx del contramestre i les sales de treball que s'estenien més enllà d'ell s'havia tornat tan viciada i difícil de respirar que en Luke es va preguntar si no hauria de dedicar una mica de temps a connectar els ventiladors de la zona amb les cèl·lules d'energia que hi quedessin, suposant que pogués trobar-les... Suposant que hi hagués temps.

I en el fons del seu cor, en Luke tenia el pressentiment que no n’hi havia.

-Portava un pern de subjecció...

- Ja sé que t’havien posat un fastigós pern de subjecció, estúpid!

La Cray va bramar les paraules, escopint-les a la cara en un esclat de fúria i odi amb un foc ple d'amargor cremant en els seus ulls, i quan les paraules van haver sorgit dels seus llavis va romandre immòbil contemplant-lo amb una ràbia cega i impotent darrere de la qual en Luke va poder distingir el pou insondable de la derrota, la pena i el final de tot el que la Cray havia albergat l'esperança d'aconseguir.

Després la Cray va tornar la cara a un costat i hi va haver un perllongat silenci. La nerviosa primesa que havia anat fent progressos pel seu cos durant la malaltia d’en Nichos s'havia tornat fràgil i trencadissa, com si li haguessin arrabassat alguna cosa no solament de la carn sinó fins i tot de la molla dels ossos. La manta penjava sobre ella com un malparat sudari, ocultant l'uniforme estripat i tacat de sang i oli.

La Cray va respirar fondo, i quan va tornar a parlar la seva veu no va tremolar gens ni mica.

-Va ser programat per a no obeir-me en cap instant -va manifestar -. Ni tan sols podia portar-me menjar.

En Luke ho sabia. En Nichos li ho havia dit. La safata que C3PO havia portat del menjador continuava intacta.

-No l’odiïs per ser el que és -va dir, no ocorrent-se-li cap altra cosa que dir -, o per ser el que no és.

Les paraules li van sonar puerils fins i tot a ell mateix, com si fossin la predicció d'un endeví computat d'una fira obtinguda al preu de mig crèdit. En Luke va pensar que en Ben hauria tingut alguna cosa a dir que fos realment capaç de curar totes aquelles ferides, i que Yoda hauria sabut com reconstruir les restes destrossades de la vida i el cor d'una amiga.

«El Jedi més poderós de l'univers o, si més no, el més poderós que conec -va reflexionar amb amargor-, el destructor del Triturador de Sols, l’aniquilador del mal, que va derrotar l'Emperador reclonat i a Exar Kun, el Senyor del Sith... I l'únic que puc oferir-li a una persona a la que acaben d'arrencar les entranyes és un "Vaja, doncs lamento que no et trobis massa bé" ».

La Cray es va dur les mans al cap com si se’l volgués prémer per eliminar un dolor insuportable amagat dins del seu crani.

-Tant de bo l’odiés -va dir -. L'estimo..., i això és pitjor que l'odi elevat a la desena potència.

En Luke va titubejar, sabent de manera instintiva que aquella dona no havia de quedar-se sola.

-Jo em quedaré amb ella -va murmurar la Callista al seu costat.

En Nichos, en Pothman i C3PO eren al laboratori de muntatge contigu.

-Són la raça més lenta i tossuda que existeix en la galàxia -estava explicant C3PO-. Que jo sàpiga, tots els kitonaks segueixen agrupats a la sala de la secció exactament allà on els van col·locar els gamorreans, i continuen comparant i analitzant les receptes per preparar el domit de les seves àvies. És francament extraordinari. I no obstant això durant la seva temporada d'aparellament, durant les pluges, es mouen amb una velocitat realment sorprenent...

Tots es van tornar quan en Luke va creuar el llindar del despatx, i en Nichos va donar un maldestre pas cap endavant mentre estenia una mà. La Cray havia pres el motlle per a ella quan era a l'hospital, i la precisió de la rèplica era tan gran que havia inclòs la marca de naixement a la punta de la V formada pel polze i l'índex.

La precisió del procés havia estat igualment perfecta en els ulls blaus i la mobilitat del plec de la comissura dels llavis, igual que en els gigabits d'informació digitalitzada sobre la seva família i amistats, les coses que li agradaven i les que odiava, qui era i què volia.

- Està bé? -Va preguntar en Pothman, trencant el silenci que va seguir a l'entrada d’en Luke.

-Anem, Nic -va dir en Luke en veu baixa -. Deixa que et tregui aquest pern de subjecció.

Els ulls d’en Nichos van anar més enllà d'ell i es van clavar a la porta tancada.

-Comprenc.

En Luke va empassar aire per parlar, encara que no sabia què havia de dir, què podia dir, però en Nichos va alçar la mà i va moure el cap.

-Ho entenc. Suposo que no voldrà tornar a veure’m mai més.

Mentre treia la caixa d'eines del compartiment mural i el vell soldat de les tropes d'assalt portava una de les intermitents llums alimentades per piles per il·luminar el seu treball, en Luke es va dir a si mateix que, després d'haver sentit les últimes paraules de la Cray, no tenia ni idea de si voldria tornar a veure el seu promès o no. Es va refugiar en la tasca que tenia davant dels ulls, que era més complicada que l'obertura d'una subjecció del tipus obrir-i-tancar molt menys sofisticat normalment emprada en els androides. Aquell pern estava proveït de diminuts tancaments magnetitzats, i en Luke de seguida va veure que havien estat programats de tot un seguit de formes diferents. La Voluntat hauria d'haver donat moltes instruccions als klaggs perquè poguessin instal·lar-lo. Va dur a terme un ràpid examen integral per assegurar-se que no hi havia cap trampa amagada, i després va col·limar la sonda fins a l'increment més reduït possible i va començar a treure els relés interns.

Hi havia un cert consol extraient-se de les tasques purament mecàniques. En Luke es va dir que havia de recordar-ho per a una altra ocasió.

- Luke...

Va alçar ràpidament la mirada per trobar-se amb aquells ulls de vidre blau. La penombra plena d'ombres feia que la cara que havia conegut tan bé gairebé semblés el d'un desconegut, monstruosament adherit a la caputxa platejada del crani metàl·lic.

- Sóc realment en Nichos?

-No ho sé -va replicar en Luke.

Mai no s'havia sentit tan impotent, perquè al centre del seu cor, en les ombres secretes on sempre s'ocultava la veritat, sabia que havia parlat amb una mentida.

Ho sabia.

-Esperava que tu podries dir-m'ho -va murmurar en Nichos -. Em coneixes..., o el coneixies. La Cray em va programar per..., per saber tot el que sabia en Nichos, per fer tot el que feia en Nichos, per ser tot el que era en Nichos i perquè pensés que realment sóc en Nichos. Però... no sé si sóc en Nichos.

- Què vols dir? -Va protestar C3PO-. I tant que ets en Nichos. Qui anaves a ser si no? Això és com preguntar si “La caiguda del sol” va ser escrita per Erwithat o per un altre corellià del mateix nom.

- Luke?

En Luke es va concentrar en l'extracció dels cables de fibra òptica plens de meticulosa programació.

- Sóc «un altre corellià del mateix nom»?

-M'agradaria poder donar-te una resposta clara en un sentit o en un altre -va dir en Luke. El pern es va desprendre del pit d'acer i en Luke va sentir el seu pes i el seu gruix a la mà. Una mà era real i una mà era mecànica, però les dues li pertanyien i totes dues eren les seves mans -. Però jo... No ho sé. Ets qui ets. Ets el ser, la consciència que ets en aquest moment. Això és l'únic que puc dir-li.

I si més no aquest fet era cert.

El rostre impassible no es va alterar, però els ulls blaus van adquirir una expressió infinitament trista.

-Hi havia esperat que sent un Jedi ho sabries.

I en Luke va tenir la incòmoda i desagradable sensació que, havent estat un Jedi, en Nichos sabia que s'estava callant alguna cosa.

-L’estimo. -En Nichos va tornar novament la mirada cap a la porta. El seu rostre era el rostre tranquil d'un androide, i els seus ulls els d'un home desesperadament infeliç -. Dic això i sé que és veritat, i no obstant això no puc distingir la diferència, si és que n'hi ha, entre la devoció i la lleialtat que R2 i C3PO senten cap a tu. I no recordo si això és amor o una altra cosa... No puc posar-los un al costat de l'altre per comparar-los. Quan tenien presonera la Cray, quan la maltractaven i la colpejaven, quan la van obligar a passar per aquesta estúpida paròdia d'un judici... Jo hauria fet qualsevol cosa per ajudar-la. Però havia estat programat per no interferir de cap manera en els seus actes, i això era literalment una cosa que no podia fer. No podia fer que els meus membres i el meu cos actuessin d'una manera contrària a la meva programació de no interferir.

Va agafar el pern de subjecció de la mà d’en Luke, el va sostenir entre el polze i l'índex i el va examinar tranquil·lament i desapassionadament sota la claredat groga del llum col·locada entre ells.

-El més terrible és que això no fa que em senti malament ara.

- Gran univers! I per què hauries de sentir-te malament? -Va preguntar C3PO, molt sorprès.

-No hi ha cap raó per a això, per descomptat -va replicar en Nichos -. Un androide no pot anar contra la seva programació bàsica o contra restriccions imposades a la seva programació si no entren en conflicte amb el nivell més profund dels seus limitadors motivacionals. Però crec que en Nichos ho hauria fet.

-Està adormida.

En Luke va ser tan conscient que la Callista havia entrat a l'habitació com si ho hagués fet per la porta tancada que el separava del diminut despatx. Estava sol. Immòbil entre aquelles denses ombres, les piles del llum per fi s'havien esgotat, i l'única claredat procedia del greix d'emergència que cremava gràcies a blens improvisats en dos grans bols de plàstic vermell portats del menjador i col·locats sobre el banc de treball, gairebé va poder enganyar-se a si mateix per convèncer-se que la veia, alta i prima, amb els cabells castanys penjant al llarg de la seva esquena en una cua tan llarga i gruixuda com el seu braç.

«No puc permetre que sigui destruïda», va pensar, i un espasme de desesperació li va estripar el cor.

- I en Nichos? Es troba bé?

En Luke va començar a assentir, però després es va interrompre a meitat del gest i va acabar movent el cap.

-En Nichos... és un androide -va dir.

-Ja ho sé.

Va sentir la seva presència al seu costat, com si la Callista s'hagués assegut al seu costat sobre la vora del banc de treball, amb les botes oscil·lant d'un costat a un altre, tal com estava assegut ell. La calor de la seva carn, la força plena de passió amb la qual s'havia aferrat a ell i la dolçor de la seva boca sota la seva van tornar sobtadament als seus pensaments des de la llunyania del son.

- Luke... -Va murmurar la Callista-. De vegades no es pot fer res.

En Luke va deixar escapar l'alè en un esbufec ​​d'irritació i va estrènyer els punys, però tot i així va trigar uns moments a parlar. Quan ho va fer va ser únicament per xiuxiuejar «Ja ho sé», i un instant després va comprendre que feia dues setmanes no ho havia sabut. En alguns aspectes, l'aprenentatge amb els Senyors del Sith i els clons de l'Emperador havia resultat molt més senzill.

-Suposo que el truc està d’arribar a saber en quins moments no es pot fer res -va dir amb un somriure tort.

-Djinn Altis solia ensenyar-nos -va dir la Callista en veu baixa i suau-. «Durant deu mil anys hem estat els guardians de la pau i la justícia a la galàxia.» Sempre començava les seves històries i els seus ensenyaments amb aquestes paraules, com si fossin un pròleg al que diria després... «Però en algunes ocasions la millor manera de servir a la justícia consisteix a saber quan cal quedar-se creuat de braços.» I després ens explicava alguna història treta dels arxius o de les tradicions orals dels Jedi sobre algun incident en el qual el que semblava estar passant no era el que estava passant en realitat, i la utilitzava com exemple del que volia dir.

En Luke va sentir els ecos malenconiosos del seu riure.

-Oh, solia treure’m de polleguera, creu-me, però... Saps què deia? «Cada estudiant està obligat a cometre mil vuitanta errors realment importants. Com més aviat els cometis, més aviat et veuràs lliure de l'obligació d'haver de cometre'ls. »Li vaig demanar una llista. «Pensar que hi ha una llista és l'error número quatre», em va respondre.

- Quant de temps vas estar amb ell?

-Cinc anys. Tot just un començament, i ni molt menys el temps suficient.

-No, naturalment -va dir en Luke, i va pensar en les poques setmanes que havia passat a Dagobah i va tornar a sospirar -. Però desitjaria que alguns d'aquests mil vuitanta errors no tinguessin res a veure amb el d’ensenyar als teus estudiants ni amb el d’ensenyar als Jedi, transmetre el poder o la capacitat per utilitzar la Força. La meva ignorància, la meva pròpia inexperiència... Bé, ja han fet que un dels meus estudiants perdés la vida, i van llançar a un altre en els braços del costat fosc i van causar uns danys tan terribles a la galàxia que no vull ni tornar a pensar-hi. Tot aquest assumpte, i em refereixo a l'Acadèmia i a recuperar les arts dels Jedi, és massa important per..., perquè puguem emprar el sistema «Aprendre Mentre Dóna Classes». Aquest és... -En Luke va titubejar, no volent dir allò del seu mestre però sabent que havia de dir-ho -. Aquest és l'error que va cometre Ben quan va tenir al meu pare com a deixeble.

El silenci va tornar a apoderar-se de l'habitació, encara que la Callista estava tan a prop seu com ho havia estat al lliscador sobre la vora del canó, quan els binoculars anaven de les seves mans a les d'ella mentre buscaven algun rastre del Poble de les Sorres.

-Si Ben no hagués ensenyat el teu pare a emprar la Força -va acabar murmurant Callista -, el teu pare probablement no hauria estat prou fort per matar a Palpatine..., i tampoc hauria estat en situació de fer-ho. Tu no podries haver-ho fet -va afegir.

-No... Llavors no ho hauria pogut fer.

Mai se li havia acudit considerar-ho des d'aquest punt de vista.

-Estic gravant tot el que recordo sobre els ensenyaments d’en Djinn -va seguir dient Callista en veu molt baixa, com si estigués oferint un regal sense estar molt segura de si seria ben rebut-. He estat treballant-hi sempre que tenia algun moment lliure des que em vas parlar per primera vegada del que estaves fent. Tècniques, exercicis, meditacions, teories..., de vegades només les històries que explicava. Tot el que recordo, Luke... Són coses que crec no s'haurien de perdre, coses que t’ajudarien. Ja sé que una gran part de les tècniques, una gran part dels poders mentals i les formes d'utilitzar la Força no poden ser... descrites i només es poden mostrar per una persona a una altra, però tot i així... Bé, potser puguin servir-te d'alguna cosa després que t'hagis anat d'aquí.

-Callista... -Va començar a dir en Luke amb desesperació, i Callista va seguir parlant i la seva veu es va imposar a la seva amb ferma decisió.

-No sóc un Mestre Jedi i la meva percepció de totes aquestes coses no és la que tindria un Mestre... Però és tot l'ensinistrament formal que no vas tenir l'ocasió de rebre. M'asseguraré que tinguis les targetes de dades amb la major quantitat d'enregistraments que aconsegueixi acabar abans que marxis.

-Callista, no puc...

En Luke va sentir la seva mirada sobre ell, grisa com la pluja i tan inconmoviblement tranquil·la com quan havia mirat al Geith, i va ser incapaç de seguir parlant.

-No pots permetre que aquesta estructura de combat caigui a les mans de qualsevol que ha après a utilitzar la Força per influir sobre les ments electròniques -va dir la Callista. Era tan real i havia hagut de retrocedir una distància tan gran per poder estar amb ell que en Luke hauria jurat que va poder sentir el frec de la seva mà sobre la seva -. Vaig donar la meva vida perquè l'Ull d’en Palpatine no pogués ser utilitzat fa trenta anys, i ara donaria la teva i la de la Cray i la de qualsevol altra persona que estigués a bord si tingués..., si haguéssim de fer-ho. On vas enviar als altres?

En Luke va comprendre que la Callista estava canviant deliberadament de tema i que desviava la mirada de la comprensió que hauria de destruir-la. Un instant després va pensar que potser era senzillament que sabia -com ell -que el temps de què disposaven era massa escàs per malgastar-lo amb paraules quan els dos eren conscients que ella tenia raó.

Va respirar fondo i va tractar de posar una mica d'ordre en els seus pensaments.

-Al menjador principal -va respondre -. Crec que sé com podem neutralitzar el poble de les Sorres i arribar fins a les llançadores.

-Si està enfadada amb tu només perquè vas fer el que havies de fer -va dir en Triv Pothman, i la seva suau veu de baix va crear una infinitat d'estranys ecos en el silenci absolut dels passadissos enfosquits -, llavors ni tan sols voldrà veure’t la cara. I no la culpo!

Els sensors auditius hiperaguts de C3PO van disseccionar la tensa estridència de l'angoixa que impregnava la seva veu, i els sensors de la seva mà esquerra -que l'humà estrenyia entre els seus dits, ja que el passadís estava sumit en les tenebres més impenetrables –va registrar tant un fred anormal com una rigidesa muscular superior a l'habitual, ambdues senyals de tensió.

Que en Pothman estigués tens donades les circumstàncies resultava molt comprensible, naturalment. C3PO havia descobert feia ja molt temps que la foscor total creava desorientació i símptomes de por fins i tot quan l'humà involucrat sabia que no corria el més mínim perill, la qual cosa certament no era el cas en aquell espantós navili. Però el context de les paraules li va fer suposar que la foscor, el fet de saber que l'aire ja no circulava per aquelles cobertes i que els subministraments d'oxigen disponibles s'esgotarien en vuit mesos, fins i tot amb la petita quantitat de fotosíntesi que estava sent produïda pels affitecans, i que el Poble de les Sorres s'havia escampat per tota la nau, no eren les fonts principals de la preocupació de l'ex soldat de les tropes d'assalt, encara que en opinió de C3PO segurament haurien d’haver-ho estat.

-Estic segur que comprèn que el procés d'adoctrinament el va tornar tan incapaç d'actuar independentment com ho era en Nichos mentre es trobava sota la influència del pern de subjecció.

C3PO va mantenir els seus circuits vocals sintonitzats en els divuit decibels, molt per sota del llindar auditiu tant dels gamorreans com del Poble de les Sorres, i va ajustar la intensitat perquè les ones sòniques recorreguessin exactament els setanta-cinc centímetres que separaven el seu altaveu de l’orella d’en Pothman i ni un sol centímetre més.

-La vaig colpejar. Jo... La vaig insultar... Li vaig dir coses que... Bé, abans preferiria tallar-me la llengua que dir aquesta mena de coses a una jove noia!

-Ella també havia estat sotmesa a l’adoctrinament, i estarà familiaritzada amb la personalitat secundària estàndard imposada per la programació.

-A vegades això no importa, C3PO-va dir la veu suau i impassible d’en Nichos des de la foscor que tenien darrere.

Una pàl·lida claredat va anar ribetejant les tenebres que hi havia davant d'ells, delineant la cantonada d'un passadís d'encreuament i la increïble confusió d'objectes i restes escampades per terra: safates, androides PU i MSE esbudellats, casquets de granades, mànecs de destral trencats, menjar i cafè abocats... Els mortts corrien per entre les deixalles i la seva pestilència dolçassa, tan semblant a la de la roba bruta, incrementava encara més la repugnància general que provocava l'espectacle. El suau murmuri de l'equip de circulació de l'aire es va tornar audible, suposant que es fos capaç de separar-lo del realment impressionant clam que procedia del menjador i que estava format per xiscles, udols i veus èbries que cantaven «saquejant un llogaret darrere d'una altra»

En Pothman va alçar els ulls cap al sostre amb una barreja de dolor i incomoditat avergonyida.

-Bé, veig que tothom ha aconseguit tornar de la batalla -va observar en Nichos.

-El pitjor és que sospito que Kinfarg i els seus nois estan fent exactament el mateix a la Coberta Dinou -va dir en Pothman -. La Mugshub estava bastant enfadada amb ells per què no complien amb els seus deures conjugals de senglars i no es barallaven amb tots els que se'ls posaven al davant.

-Realment, dubto molt que arribi a comprendre mai els processos del pensament de base orgànica -va dir C3PO amb primmirada desaprovació.

-Serà millor que et quedis al passadís -va murmurar en Nichos tornant-se cap en Pothman.

El trineu antigravitatori trontollava lentament darrere d'ells com un bot atracat en un moll sota la feble claredat que sorgia de la porta del menjador, l'única zona de la Coberta 12 que seguia comptant amb algun subministrament d'energia. La sobrecàrrega que havia hagut de suportar al pou de l'ascensor va acabar avariant un estabilitzador, però remolcar seguia resultant més fàcil que transportar a coll el que en Luke els havia dit que havien de portar fins als laboratoris de muntatge.

-C3PO i jo som percebuts com androides, la qual cosa significa que som una mica del que no s’han de preocupar. -Amb la delicada tela de reixeta metàl·lica que havia cobert les seves articulacions i el seu coll arrencat i penjant en pegats irregulars per deixar al descobert les connexions i servomecanismes que hi havia sota, en Nichos tenia més aspecte d’androide que mai -. Crec que ni tan sols es fixaran en nosaltres o ens preguntaran què estem fent. En canvi, tu podries ser reconegut com un klagg.

En Pothman va assentir. L'armadura blanca de les tropes d'assalt i el desintegrador que penjava al costat del seu costat haurien fet que semblés un robot resplendent si no fos per la cara prima i bruna solcada d'arrugues, els seus ulls afables i dolços i la seva cabellera canosa.

-M'asseguraré que no ens tallin la retirada -va dir, i els seus llavis es varen corbar en un tímid mig somriure -. Tingueu molta cura allà dins, nois.

C3PO es va quedar immòbil abans d'haver completat la mitja volta que havia iniciat i dur a terme un veloç sondeig d'intencions possibles per determinar si la lleugera sensació d'ofensa que acabava d'experimentar era adequada, però en Nichos, en un rar i sobtat centelleig d'humanitat, va respondre a les paraules d’en Pothman amb un somriure.

La celebració del menjador estava en ple apogeu. Les estructures de combat i els creuers imperials estaven equipats amb limitadors automàtics de la quantitat total d'alcohol que podien arribar a produir en qualsevol moment, però els dissenyadors de l'Ull d’en Palpatine no havien pres en consideració les habilitats destil·ladores de les femelles gamorreanes. Un bol ple de potent cervesa potwa darrere l'altre estava sent tret del gegantí barril de plàstic que abans havia contingut oli i que s'alçava al centre de la sala. Les taules estaven plenes d’estofats, bistecs i fragments de pa xop. Un bol de cervesa va rebotar sorollosament a la paret al costat de C3PO tot just va treure el cap pel forat de la porta, i l'androide de protocol es va afanyar a retrocedir.

El menjador va ressonar amb un nou esclat de crits.

- Li he donat!

- No, no li has donat!

- Bé, doncs la pròxima vegada sí que li donaré!

-Anem, C3PO-va dir en Nichos amb resignació -. Els nostres circuits estan segellats. Acabem amb això el més aviat possible, d'acord?

-Oh, realment el que he d'arribar a aguantar és...

C3PO va fer un visible aplec de valor i va tornar a creuar el llindar. Un diluvi de bols de cervesa i safates llançades com si fossin discos van tritllejar i va rebotar a la paret juny a ell mentre avançava cap a les ranures dels alimentadors amb en Nichos darrere d'ell. Els gamorreans tenien tan mala punteria amb la vaixella com amb les carrabines làser o les pistoles desintegradores. Un bol va fregar l'esquena de l’androide daurat i li va administrar una dutxa de cervesa, però això va ser tot. Una violenta discussió sobre si s'havia de considerar que el llançament havia donat en el blanc o no va sorgir a l'instant entre els gamorreans, i no va trigar a tornar-se realment aferrissada. Els gakfedds van començar a colpejar-se entre si amb safates, destrals i cadires, cridant i udolant mentre la Matonak es recolzava en el seu seient i somreia benvolentment, contemplant l'escena amb la més profunda satisfacció imaginable.

Una part de la programació de l’androide de protocol consistia a comprendre no només el llenguatge, sinó també els costums i les biologies de les diferents races intel·ligents de la galàxia. C3PO comprenia que la intensa competència sexual per atraure l'atenció de la femella alfa era l'explicació oculta sota l'escandalosa violència de la societat gamorreana i també comprenia que, biològicament i socialment, els gamorreans no tenien més elecció que comportar-se, pensar i sentir tal com ho feien, però així i tot l'androide va sentir una momentània espurna de simpatia cap als prejudicis irracionals de la doctora Mingla contra els individus que es comportaven exactament tal com havien estat programats per comportar-se.

C3PO va deixar sense efecte els limitadors de les ranures del sistema d'alimentació amb unes quantes ordres molt senzilles -el llenguatge era absurdament fàcil de dominar-, i va sol·licitar 20 galons de melassa escala-5. Quan els recipients de mig galó van començar a aparèixer darrere dels escuts de plexi, C3PO els va anar traient un per un i els hi va passar al Nichos, qui els va portar al passadís on en Pothman esperava amb el trineu. Un gran nombre de morrts, que havien estat despresos dels seus amfitrions durant la baralla i que se sentien evidentment atrets per l'olor ensucrat de la melassa, van venir corrents a investigar.

- Fora d'aquí! -Va exclamar C3PO, movent irritadament les mans d'un costat a un altre -. Oh, quines criatures tan repugnants... Fora!

Els morrts s'alçaren sobre les seves potes del darrere i el van contemplar amb els seus negres ullets mentre treien i ficaven ràpidament les llengües per les llances amb dents dels seus probòscides, però a part d'aquesta reacció no van prestar més atenció als seus gestos. Els gamorreans, que s’estaven aixafant alegrement els caps els uns als altres amb les taules, ni tan sols els van mirar.

Quan C3PO va haver tret l'últim recipient al passadís sumit en la foscor, es va trobar que en Nichos, en Pothman i el trineu s'havien enganxat a la paret per deixar passar a una columna armada d’affitecans. C3PO va comptar 188 alienígenes, «armats» amb escombres, fragments d'androides PU disseccionats, (trossos de canonada i carrabines làser a les que s'havien extret les cèl·lules d'energia, tot això materialment tirat a l'espatlla com si fos l'armament més temible que es pogués concebre.

-Dreeeeeeta... Mitja volta! Pas lleuger... Ar!

La veu seca i imperiosa del comandant dels affitecans va fer vibrar l'aire mentre la columna s'esvaïa en la negror impenetrable del passadís.

-Realment, que l'amo Luke vulgui treure tots els passatgers d'aquest navili abans de destruir-lo em sembla molt lloable -va dir L’androide de protocol amb desaprovació mentre col·locava l'últim recipient de melassa sobre el trineu-, però he d'admetre que sento unes quantes dubtes sobre si és factible.

Un bol de cervesa va sortir volant pel forat de les portes del menjador i es va estavellar contra la paret, escampant el seu contingut en totes direccions.

-Hi ha d'haver una alternativa a fer esclatar la nau.

-Cap que sigui totalment segura i que no presenti riscos de fallar.

-No ha de ser totalment segura -va dir en Luke amb creixent desesperació -. Només... prou. Inutilitzar els motivadors. Desactivar els canons.

-La persona que l'ha cridat i que ha après, a manipular la Força fins a aquest punt vindrà en la seva recerca, Luke. I aquesta persona és molt poderosa. Puc sentir-ho. Ho sé.

En Luke també ho sabia.

-L'estructura de combat ha de ser destruïda, Luke, i cal destruir-la el més aviat possible. Es necessiten dues persones, i una d'elles ha de ser un Jedi... El Jedi utilitza la Força per interferir el funcionament del mecanisme de tret de la graella d’enclisió col·locada sobre el sostre de la sala artillera durant el temps suficient perquè l'altra persona pugui pujar. Així és com anàvem a fer-ho Geith i jo. Tant si ets tu qui puja com si ho fa la Cray, puc explicar-vos quins interruptors cal moure i quins nuclis cal sobrecarregar quan s'arriba a dalt. Qui es quedi a sota... Hi ha una càpsula expulsable per a missions d'emergència a l’hangar al final del passadís, al costat de la sala artillera. No coneixia la seva existència quan en Geith..., quan Geith i jo... -La seva veu, va tremolar i va semblar ensopegar amb el nom de l'amant que l'havia abandonat perquè morís, però la Callista va aconseguir recuperar-se i va seguir parlant -. Bé, el que importa és que després vaig descobrir que hi era. Se li pot instal·lar una ampolla d'oxigen, i la persona que es quedi a baix podrà arribar fins a aquest tub sempre que corri prou de pressa.

Hi va haver un silenci modelat per la presència de la Callista al seu costat.

- S'ha de fer d'aquesta manera, Luke. Tu ho saps, i jo ho sé. -No immediatament. Més tard, sí, quan hagi tingut temps de...

-No hi ha temps.

En Luke va tancar els ulls. Tot el que deia la Callista era veritat. Ho sabia, i també sabia que la Callista era conscient que ell ho sabia.

-T’estimo, Callista -va ser l'únic que va poder dir per fi.

A qui li havia dit aquestes mateixes paraules? A la Leia, en una ocasió, abans de saber que... I seguia volent, i d'una forma força semblant. Allò era una cosa que mai havia sentit, i que mai havia sabut que fos capaç d'arribar a sentir.

-No vull que..., que moris.

La boca de la Callista sobre la seva, els seus braços al voltant del seu cos... El somni havia estat real, més real que algunes experiències viscudes en carn i ossos. Hauria d'haver una forma de...

- Luke, vaig morir fa trenta anys -va dir la Callista amb dolçor -. No sóc més que... M'alegra que haguem pogut compartir aquests moments. M'alegra haver-me quedat aquí per..., per conèixer-te.

-Hi ha d'haver una manera -va insistir en Luke-. La Cray...

- Què pot fer la Cray?

En Luke va girar sobre si mateix sentint la nova veu. La Cray estava recolzada en la polleguera de la porta del despatx, com si no estigués molt segura de poder sostenir-se dreta per si sola. La manta platejada que mig ocultava el seu uniforme brut i ple d’estrips relluïa com si fos una armadura, i els senyals de l'esgotament, l'amargor i la mort de l'esperança eren tan profundament visibles a la cara com si haguessin estat fetes per un ganivet.

- Convertir-la en el que és en Nichos? Reutilitzar parts dels ordinadors, ajuntar la memòria suficient mitjançant cablejats i connexions improvisades per digitalitzar-la i permetre que tinguis al teu costat aquesta il·lusió de metall per recordar el que no és teu..., i no pot ser teu? Puc fer-ho..., si és el que vols.

-Vas dir que en Djinn Altis et va mostrar..., que et va ensenyar a transferir el teu jo, la teva consciència, la teva..., la teva realitat a un... altre objecte. Ho has fet amb aquesta nau, Callista. Ets realment aquí, sé que hi ets aquí...

-Sóc aquí -va dir ella en veu baixa i suau -. El nucli central és prou gran i té prou circuits i energia per a això. Però una cosa de metall, una cosa programada i digitalitzada... No és humana i no pot ser humana, Luke. No de la manera en què jo sóc humana ara.

-No de la manera en què tu i jo som humans. -La Cray va anar cap a ells, i la seva cabellera rossa va desprendre espurnes de foc sota la llum greixosa -. No de la manera com en Nichos és humà. Mai hauria d’haver-ho fet, Luke -va seguir dient -. Mai hauria d'haver tractat d'anar en contra..., en contra del que havia de passar. El meu lema sempre va ser «Si no funciona, llavors utilitza un martell més gran». O un xip més petit. En Nichos... -La Cray va moure el cap -. No se'n recorda d'haver mort, Luke. No recorda cap mena de transició. I per molt que jo l’estimi... En Nichos..., i per molt que ell m'estimi a mi... Segueixo tornant a això. No és en Nichos. No és humà. Intenta ser-ho i vol ser-ho, però la carn i els ossos tenen la seva pròpia lògica, Luke, i la maquinària... Bé, senzillament no pensa de la mateixa manera.

La seva boca es va tòrcer en una ganyota fugaç. Els seus ulls foscos estaven tan terriblement gelats com el buit de l'espai.

-Si voleu que us fabriqui alguna cosa que contingui una versió digitalitzada dels seus records, de la seva consciència... Però no serà la consciència que és viva a bord d'aquesta nau. I tu ho sabràs, i jo ho sabré. I aquesta versió digitalitzada també ho sabrà.

-No -va dir Callista, i en Luke, encara que a través d'una boirina de pena i dolor que gairebé no li deixava veure, va seguir adonant-se que tant ell com la Cray van tornar la mirada cap al mateix lloc, com si la Callista hi fos.

I, en realitat, gairebé hi era.

-Gràcies, Cray -va seguir dient Callista -...... I no pensis que no em sento temptada. T'estimo, Luke, i vull... No vull haver de deixar-te, fins i tot si això significa... ser el que sóc ara, per sempre. O ser el que en Nichos és ara, per sempre. Però no tenim elecció. No disposem de temps. I qualsevol component, qualsevol ordinador que fes sortir d'aquesta nau la Cray, també portarà a la Voluntat al seu interior. I si desconnectessis l'armament, si inutilitzessis els motivadors, si arrenquessis els nuclis, si deixessis l'Ull surant en la foscor de l'espai fins que poguessis trobar alguna manera de construir un altre ordinador o androide que no estigués connectat a la Voluntat... Crec que la Voluntat et mentiria sobre la seva incapacitació. Crec que esperaria fins que li haguessis donat l'esquena, i que llavors buscaria a qualsevol que l'ha cridat.

-Ha de ser destruïda, Luke. Ha de ser destruïda ara, mentre encara podem fer-ho.

«No -estava cridant en Luke dins la seva ment -. No... »

Callista havia dit que l'estimava.

I en Luke sabia que tenia raó.

-Jo pujaré pel pou, Luke -va dir la Cray amb veu cansada -. El teu domini de la Força està a molts mons de distància del meu -va afegir, i en Luke va obrir la boca per començar a protestar -, però no crec que poguessis levitar-te tan lluny, i jo no podria sostenir-te el temps suficient perquè aconseguissis pujar amb una cama inútil. Si els tres perdrem la vida, no podem córrer el risc que et quedis sense forces a la meitat del trajecte.

En Luke va assentir. L'escàs descans de què havia pogut gaudir havia fet que se sentís més fort, però impedir que el dolor de la cama s'apoderés del tot de la seva ment ja consumia tota la Força que podia invocar. En Luke va pensar que probablement seria capaç d'interferir el funcionament de la graella, però tot i que li havia ensenyat en Yoda, la levitació requeria enormes quantitats d'energia.

-Podem programar el transport perquè s’enlairi amb el Poble de les Sorres dins -va continuar dient la Cray -, sempre que segueixis insistint de treure'ls de la nau.

-Si és possible, sí -va dir en Luke -. Crec que serà possible, quant C3PO i..., i en Nichos -En Luke va titubejar pronunciant el nom del seu amant davant d'ella, però l'única reacció de la Cray va ser apartar els ulls del seu rostre -tornin amb la melassa. Després podrà ser localitzat i remolcat fins a Tatooine.

-En Triv i en Nichos poden pilotar una llançadora cada un. Quant hagin sortit del camp d'interferències de la nau, podran enviar senyals d'emergència, encara que algú haurà de facilitar el treball desprogramant als gamorreans..., per no esmentar el fet de convèncer els affitecans que no són soldats de les tropes d’assalt. I també s'estan multiplicant, ja saps.

-Ja ho sé -va dir en Luke, i va sospirar.

- Com te les vols arreglar per ficar els kitonaks en les llançadores?

-Crec que també he trobat una forma d'aconseguir-ho -va dir en Luke.

Estava pensant que igual que no podia pujar el seu bastó pel conducte juntament amb el seu cos, i de la mateixa manera que no podria moure’s amb la suficient rapidesa entre les diferents estacions del nucli de l'ordinador, probablement tampoc seria capaç de recórrer el llarg passadís fins a la càpsula d'emergència abans que esclatessin els motors.

Però també comprenia que això era un mer tecnicisme.

-Callista...

No sabia què li hauria dit. Hi hauria intentat convèncer-la, una vegada més, que permetés que la Cray intentés crear alguna mena de recipient computeritzat per la seva ment i els seus records, els seus pensaments i el seu cor. Hi hauria intentat convèncer-la que havia d'escapar.

Però el banc en el qual estava assegut es va balancejar de sobte amb una sacsejada tan violenta que gairebé el va llançar a terra, i les fredes nàusees del flux gravitatori van tirar del seu ventre i el van omplir de vertigen.

Una altra sacsejada, i en Luke va agafar un bol-llum mentre la Cray enxampava l'altre al vol a mig camí del sòl. Tots van sentir la vibració brunzent que sorgia de molt lluny i s'anava difonent a través dels ossos de la nau, i van percebre la sobtada estirada que indicava un canvi en el flux de l'energia.

-Ja està -va murmurar la Callista-. L’hiperespai.

Següent