Les Tropes de la Mort (X)

Anterior

CAPÍTOL 10

CONSULTA

-Espera, ja vaig. -La Zahara va seguir al 2-1B per tota la infermeria fins al llit en què un guàrdia anomenat Austin es recargolava de dolor amb el cap entre els genolls.

Havia arribat amb un altre guàrdia i un parell d'enginyers de manteniment. Escombraries havia classificat els pacients com un expert, els hi havia assignat llits i havia començat a treballar amb l’Austin, que era el que semblava estar pitjor.

-Gràcies -va dir la Zahara al 2-1B -. Vés a veure com estan els altres. - Es va asseure al llit del costat i no va esperar que el guàrdia li digués res -. Com et trobes?

La va mirar impassible.

-Vull parlar amb el droide.

-El meu droide metge està ocupat amb els teus companys -va replicar la Zahara -. Què us va passar allà dalt?

- I a tu què t'importa?

- És la meva feina. Quantes persones anaven amb vosaltres?

L’Austin no va contestar. Dos regalims d'una mucositat densa i groga li regalimava del nas i li relliscaven per sobre del llavi superior; es va netejar amb la màniga i va tossir amb molta força amb la mà sobre la boca.

- Mira -va dir la Zahara -, tinc més pacients que atendre, així que què et semblaria canviar d'actitud perquè puguem centrar-nos a curar-te?

-Ets repugnant –la va increpar l’Austin -, ho sabies?

- M'han dit coses pitjors.

- Tu i els teus presos malalts. Em jugo...- Va tossir una altra vegada i la Zahara es va tirar cap enrere mentre el guàrdia impregnava l'aire de gotetes microscòpiques; després es va tornar per mirar -. Em jugo... que segurament... - Més tos, i ara més carregada -. No ets més que una...

- Val, val -el va tallar ella -, ja tindràs temps de sobres per anomenar-me com vulguis, però ara vull que et fiquis al llit i que em deixis fer-te una ullada.

L’Austin va negar amb el cap.

- Truca al droide.

Allò ja era massa. La Zahara es va posar dreta.

- Com vulguis.

- El capità Sartoris tenia tota la raó sobre tu -va remugar mentre ella s'allunyava.

- Perdona?

-Ets dolça amb els presos. Em jugo el que vulguis que si jo fos una escòria de rebel qualsevol em tractaries com si fos el teu únic pacient. Quan et vénen plorant per qualsevol cosa, aquí estàs tu per oferir la teva espatlla.

-Vaja... -Gairebé es va sentir obligada a contestar amb una demostració d'ira en tota regla -. El teu capità sí que em coneix bé, oi?

-És un bon home.

-És clar -va dir tranquil·lament -. Mata presos i li pengen medalles.

L’Austin va explotar en un atac de tos, després es va escurar la gola i va exhalar amb força.

- No havies d'haver fet aquesta trucada.

La Zahara es va girar per mirar-lo la cara.

- Et diré una cosa sobre el teu heroic capità. Ja tenia problemes molt abans del que va passar amb Von Longo, fins i tot l'alcaid ho sabia. Independentment del que fos en el seu moment, ara és un rebuig humà, un sociòpata claustrofòbic amb...- va callar quan es va adonar que l’Austin estava somrient, un somriure sorneguer, maliciós: només estava confirmant tot el que ell sospitava d'ella -. El que el capità Sartoris li va fer a Longo, aquí, a la meva infermeria, només va ser la gota que va fer vessar el got.

- I aquí va ser quan et va començar a agradar, no? -Va preguntar l’Austin amb el mateix somriure a la cara malalta -. T'agraden els ferits i necessitats. Això et posa, oi?

Va notar que el coll se li començava a posar vermell i es va adonar que l’Austin també ho notava.

- Si tu ho dius.

- No sóc l'únic.

- Doctora Cody? - La va cridar una veu sintetitzada -. Té un moment?

Es va donar la volta i va veure el 2-1B fent senyals des de l'altra punta de la infermeria. Al llit al costat de la que estava, un dels pacients nous -creia que era en Vesek, l'altre guàrdia- semblava estar patint un atac. Els dos enginyers i el soldat imperial que l'havien acompanyat estaven asseguts observant els fets amb una barreja de consternació i fàstic.

- Ja vaig.

Quan va arribar al seu costat, en Vesek s’havia començat a escórrer del llit tot i els esforços del droide metge per subjectar-lo. La cara del guàrdia es va cobrir amb una ombra pàl·lida, gairebé translúcida. Posava els ulls en blanc mentre la resta del seu cos patia contorsions erràticament, com si s'estigués electrocutant amb un corrent elèctric d'alt voltatge. Llavors, sense previ avís, va caure d'esquena i va obrir la boca per emetre un so indescriptible seguit d'un raig de sang arterial que va sortir disparat com un guèiser.

- Compte! -La Zahara va aixecar les mans per protegir-se a si mateixa i als enginyers que estaven asseguts al seu costat.

A l'altre costat del llit, el 2-1B seguia subjectant a Vesek. Quan va aixecar la vista, la Zahara va veure que tenia la bata i els sensors visuals coberts de sang. En Vesek es va desplomar sobre els llençols tacats, com si el simple fet de vomitar l'hagués deixat sense forces.

- Fica'l en la bombolla -va dir la Zahara -. A tots, als guàrdies, als enginyers, a tots els que van pujar al destructor, aïlla’ls dels altres pacients. Ara.

Els sensors del 2-1B ja s'havien auto netejat i la miraven amb atenció.

- Sí, doctora Cody.

- Fes-los proves a tots, vull un examen de toxines complet. Esbrina a què es van exposar allà dalt.

- Alguna cosa més?

Es va parar a pensar, repassant el protocol mentalment.

- Serà millor que informem a l'alcaid del que està passant. Voldrà estar al corrent.

- Ara mateix.

- Espera -va dir la Zahara -, jo m'encarregaré d'això.

Se'n va anar immediatament, mentre el droide metge començava a donar instruccions als enginyers. Tenien la cara esquitxada amb la sang d’en Vesek i semblaven espantats, més espantats que malalts.

- Tu -va dir llegint el seu nom a la placa -, Greeley, quants homes van pujar al destructor estel·lar?

- Dos equips de cinc -va respondre en Greeley -, però...

- On són els altres cinc?

- Van tornar abans que nosaltres.

Al llit, en Vesek va emetre un grunyit gutural i va canviar de postura, posant-se de costat per donar-los l'esquena. Els altres dos homes el van mirar amb pànic mentre el droide se'ls emportava.

- Ei, doctora, què passa?

Es va donar la volta i va veure que en Gat, el devaronià, s'havia aixecat del llit i se li acostava. Mirava al guàrdia que estava a la llitera tacada de sang i es toquejava la banya trencada amb la mateixa compulsió inconscient amb què algú es toca una dent solta amb la llengua.

- Res que hagi de preocupar-te.

- He sentit que deia alguna cosa de la bombolla.

- Només prenc precaucions -va dir la Zahara -, fins que ho tinguem tot sota control.

El devaronià va decantar el cap i va assentir.

- Si puc ajudar en alguna cosa, digui-m'ho, d'acord?

-Gràcies, Gat. Ho tindré en compte. -Sense pensar-ho, li va posar una mà a l'espatlla i va sentir que un parell d'ulls la travessaven des de l'altra punta de la sala.

L’Austin l'estava observant.

I somreia.

Va tornar a l'ordinador, va activar la consola i va observar com es materialitzava la cara d’en Kloth a la pantalla que tenia davant. Hi havia alguna fallada en el contrast que feia la imatge massa brillant, de manera que les coses semblaven blanquejades i monocromàtiques. En Kloth estava assegut a la seva taula, i el finestral que tenia a l'esquena estava parcialment eclipsat per la mola del destructor estel·lar que tenien just a sobre. Tapava més estrelles de les que havia imaginat i feia la impressió que per fi havien arribat al seu destí.

- Doctora Cody? Què passa?

- Tinc allà baix a cinc homes de la partida de reconeixement -va dir.

- Com es troben?

- No estan bé. Vaig a posar-los en quarantena. On és el capità Sartoris?

- En les seves dependències, suposo. Però, doctora Cody...

-El vull aquí també -el va interrompre -. Què hi ha dels altres cinc?

- No hi ha més. -En Kloth va negar amb el cap i la Zahara es va adonar que la pal·lidesa del seu rostre no tenia res a veure amb el contrast del monitor -. El segon equip no ha tornat.

Següent