CAPÍTOL 32
VIATGE CAP A L’ODI
La
primera vegada que va sentir els blàsters, la Zahara es va apartar del pou d'un
salt, en un moviment reflex. Quan va tornar a pensar amb claredat, va tornar i
va agafar a Kale per les aixelles per arrossegar-lo i allunyar-lo també d'allà.
Mentre tirava d'ell pel terra de l'hangar, el pes del seu cos ferit queia mort
a les seves mans i el cap li penjava, però va veure que tenia els ulls
parcialment oberts i va percebre un indici de lucidesa soterrada en algun lloc
del seu interior.
-
Disparen... -va balbucejar en Kale -. Per què dis...?
Va
aixecar una mica les parpelles. La consciència del que passava es va reflectir
en els seus trets i va arrufar les celles. Obria i tancava la boca intentant
dir alguna cosa, una pregunta que ella no va poder sentir amb el soroll.
El va
arrossegar més ràpid, corrent cap enrere per no perdre de vista el pou. En
aquell moment el primer tret de blàster va travessar la porta del pou
d'acoblament. Alhora, va sentir i va escoltar un cruixit espeternegant que
retrocedia pel terra de duracer i que va deixar un tall negre a la paret de la
torre, com un somriure babau i tort. Llavors es va produir una altra explosió,
i una altra, i l'olor de metall calent ho va inundar tot, l'olor d’ozó i a fum
acre que la Zahara associava amb la maquinària espatllada. Hi va haver una
altra ràfega de trets encara més gran, amb artilleria més pesada, seguida d'una
pluja de metralla que va creuar l'aire al costat de la seva cara.
Va seguir
avançant cap a enrere, sense mirar.
El forat
del pou ja era bastant gran i els veia pel darrere, llançant-li mirades
lascives mentre s'agafaven al duracer retorçat i calent i intentaven
arrencar-lo. Havien omplert el pou amb els seus cossos, presos que encara
portaven l'uniforme, humans i altres races, guàrdies, administratius, ja no
estaven segregats, sinó que es mantenien units amb una ànsia i una urgència que
no havien tingut en vida. Ja gairebé els hi veia la cara. Llavis fendits.
Nassos arrugats. Ulls morts i grocs il·luminats per la malícia d'un animal
estúpid. Un braç verd i escamós va aixecar un rifle blàster i va començar a
disparar a cegues cap a l’hangar; els raigs vermells es perdien en la distància
i impactaven en alguna cosa massa llunyana com per distingir-la. A l'interior
del tub van disparar més blàsters i el forat va anar creixent, eixamplant-se al
llarg i ample.
«Vés amb
compte, no veus per on vas, si vas massa ràpid...»
Malgrat
pensar-ho, els seus peus van ensopegar, va caure a terra i el cos d’en Kale va
quedar sobre ella.
«Vinga,
vinga, a munt, ara!»
Va saltar
cap enrere, buscant a Kale a les palpentes, esforçant-se per aixecar-lo del
terra, i va cometre l'error de mirar un cop més.
Havien
començat a sortir.
El forat
irregular que havien obert amb els blàsters estava ple d'arestes i s’hi
tallaven mentre passaven. Aquelles agulles de duracer s'esquinçaven els
uniformes i es clavaven profundament en els sacs de carn podrida que tenien per
cos. Un d'ells, un guàrdia de qui la cara va reconèixer vagament de les seves
visites a la infermeria, va quedar instantàniament empalat amb els braços
penjant mentre els altres passaven per sobre d’ell.
En els
seus braços, en Kale va grunyir, va intentar estirar el cos, es va retorçar de
dolor per mirar-la i va tornar a convertir-se en un pes mort. Es va adonar que
intentava parlar amb ella; malgrat les seves ferides havia reunit forces per
cridar, però seguia sense poder sentir-lo amb els trets dels blàsters.
Va tirar
d'ell més ràpidament, movent-se a cegues, donant passos més curts i ràpids. El
seu pes l’alentia i ara les primeres coses començaven a acostar-s'hi. Una
d'elles era en Gat. La que havia estat una cara familiar es va tòrcer fins a esbossar
un espantós somriure famèlic. «Et vaig a devorar, deia el somriure, i la teva
carn em sabrà molt bé.»
Es va
produir un breu moment de silenci, una calma incidental, i encara que a la
Zahara li xiulaven les orelles, es va adonar que en Kale estava cridant.
- Deixi’m
anar!
- No -va
dir ella sense preocupar-se que ell la sentís. L'important era que ho havia dit
per a si mateixa: no anava a deixar-lo allà. Davant seu, potser a sis metres,
tres guàrdies morts i uns dotze presos es van parar com per aclimatar-se a l’ambient.
A continuació van arrencar a córrer directament cap a ella desmanegadament i
amb la boca oberta, remenant els braços, tentinejant les cames, disparant sense
parar. I estaven afinant la punteria. Els trets els hi passaven cada vegada més
a prop.
- Deixi’m!
-Va cridar en Kale -. Vagi-se'n! Corri!
«Calla»,
va pensar. Tenia l'adrenalina desfermada, esclatant-li a la base del crani, i
la seva carrera marxa enrere es va accelerar més encara. Ja ni tan sols sentia
les cames com una part del seu cos i corria a una velocitat encegadora. Les
coses s'allunyaven, intentaven córrer, però no aconseguien igualar la seva
velocitat. Podia deixar-los a tots enrere, fins i tot arrossegant a Kale i...
Es va
sentir un altre cop metàl·lic i en Kale es va sacsejar violentament en els seus
braços i després es va quedar immòbil.
La Zahara
va deixar de córrer sentint una calor humida que se li s'estenia pel tors i les
cames. De cintura cap avall estava completament xopa de sang.
Va mirar
cap avall.
La meitat
dreta de la cara d’en Kale havia desaparegut i ara era com una mitja lluna
carnosa. El crani rebentat sobresortia a través del cuir cabellut com terracota
esquerdada; l'os de la mandíbula penjava tort d'un sol costat. Hi havia rebut
el tret que podia haver travessat l'abdomen de la Zahara. L'ull que li quedava
va mirar cap amunt i es va entelar. Ja pudia la terrible i dolça aroma del
cabell i la pell cauteritzats.
Quan el
cap va caure a un costat, la Zahara va veure que la part esquerra de la seva
cara estava gairebé completament intacta, a excepció d'una única mota escarlata
que tenia sota l'ull.
Es va
sentir un grunyit apagat i la Zahara va tornar a aixecar la mirada.
Davant
seu, les coses avançaven ràpidament, motivades per la sang fresca.
La Zahara
el va deixar allà i va arrencar a córrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada