CAPÍTOL 18
AÏLLAMENT
La Zahara
va sortir del lloc de comandament, va agafar el turboascensor i es va dirigir
directament al nivell més baix de la barcassa. Gairebé mai descendia a les
profunditats. Potser una vegada o dues des que hi treballava, per tractar
presos que estaven massa malalts o eren massa perillosos per pujar-los a la
infermeria. L'únic que hi havia sota era el subnivell mecànic i el de
manteniment, els estrets dominis dels droides sense ulls que mai veien la llum
del dia.
Les
portes de l'ascensor es van obrir i la van deixar en un passadís nu on els
cables penjaven de les bigues metàl·liques superiors. La Zahara va aclucar els
ulls per apreciar millor els detalls. Pel que semblava, el circuit elèctric
principal no funcionava molt bé allà baix. Sobre el seu cap xiulava una reixeta
de ventilació que deixava escapar un corrent de vapor continu. L'aire estava
carregat i feia olor com d'alè ranci d'un pacient terminal. No va veure indicis
del 2-1B per enlloc i es va preguntar si hauria de seguir avançant sense ell.
La veritat era que poc importava si no hi havia més supervivents que...
- Ah! -Va
cridar en veu alta sortint de la seva abstracció. Va ensopegar i es va recolzar
a la paret humida del passadís, però la mà li va relliscar i a punt va estar de
caure de morros.
Hi havia
ensopegat amb els cadàvers dels guàrdies. En va comptar cinc, estesos com en un
retaule punyent. Tots portaven vestits d'aïllament i mascaretes a excepció
d'un, un guàrdia jove que la Zahara va reconèixer perquè un mes abans havia
passat per la infermeria afectat d'una irritació cutània lleu. Li havia caigut
bé i de seguida havien començat a xerrar. Recordava que li havia parlat de la
seva dona i dels seus fills, que vivien a Chandrila.
Mirant el
seu cos, la Zahara va veure que sostenia a la mà un full de flimsiplast
enrotllat. Es va agenollar per agafar-lo i va començar a llegir:
Kai:
Sé que us vaig dir a tu i als nens que després d'aquest
viatge tornaria a casa. Però això no passarà. Sento dir-vos que alguna cosa va
malament en la barcassa. Tothom està emmalaltint i ningú sap per què. Ja han
mort gairebé tots. Al principi vaig pensar que no em passaria res, però ara
crec que jo també estic malalt.
Ho sento, Kai. Sé que això serà difícil per als nens.
Els hi diràs que el seu pare els estima, si us plau? Sento moltíssim que les
coses hagin acabat així, però digues que vaig ser un bon soldat, que no vaig
ser un covard i que mai vaig tenir por.
I et vull amb tot el meu cor.
Al final
el guàrdia havia intentat escriure el seu nom, però la seva cal·ligrafia era ja
tan il·legible, probablement perquè li tremolava la mà, que la firma era poc
més que un gargot.
La Zahara
va doblar la nota i se la va guardar a la butxaca del pit, al costat del vial
de l'antivirus. Va agafar la targeta d'accés de l'uniforme del guàrdia i va
començar a caminar cap a on apuntava un senyal que deia aïllament. Llavors es
va aturar. On era Escombraries? Li havia donat temps de sobres al 2-1B per
baixar-hi i normalment era molt...
«Li ha
passat alguna cosa.»
Era una
altra vegada aquella veu, la que parlava dins del seu cap, la qual mai
s'equivocava. Es va preguntar si havia de continuar, si havia d'haver baixat
allà, per començar.
«Ja has
arribat fins aquí.»
Amb molts
inconvenients es va ajupir per agafar el blàster de les mans d'un guàrdia mort.
Estava fred i pesava més del que recordava. La Zahara havia rebut entrenament
militar bàsic abans d'embarcar i era capaç de reconèixer el mecanisme de
seguretat per tornar a posar el blàster en mode d'atordiment.
Hi havia
tres cel·les individuals.
Cadascuna
d'elles tenia una porta metàl·lica massissa gris mat de la mida d'un taüt.
També hi havia un teclat de control i una ranura per introduir la targeta a dalt
a la dreta.
La Zahara
es va acostar a la primera porta. Es va adonar que havia deixat de respirar.
Sentia el cos ingràvid, com si no tingués cames. Per un segon va poder percebre
l'aroma càlida i rogenca de la por que traspuava del seu cos, com per recordar-li
d'una forma desagradable i innecessària el poc que gaudia de tot allò.
«No ho
has de fer.»
«Sí», va
decidir, i va introduir la targeta d'accés a la ranura. Li tremolava la mà i li
va portar un moment alinear correctament per lliscar-la.
La porta
va començar a obrir-se.
Va
aixecar el blàster i va apuntar cap a la penombra. La llum exterior perfilava
el seu contorn a l'interior de la cel·la com si fos una silueta de tela negra
meticulosament retallada amb unes tisores molt esmolades. Aclucant els ulls i
va veure un banc desocupat i una taula, però, d'altra banda, el silenciós
cubicle de dos per dos estava completament buit.
Allà no
hi havia ningú.
Va
retrocedir i es va dirigir cap a la segona cel·la, va introduir la targeta i...
A
l'interior de la cel·la va ressonar un crit de sorpresa i ira. La Zahara va
trontollar cap enrere; de sobte el blàster se li va deixar anar feixugament de
la mà i va ser incapaç de trobar el gallet mentre l'ocupant de la cel·la avançava
cap a ella. Aquella cosa era enorme, tan gran que va haver d’encongir-se i
retorçar les espatlles per passar per la porta de la cel·la, tenia dents esmolades
i uns ulls que disparaven espurnes d'intel·ligència.
La Zahara
va anar donant tombs cap enrere i va intentar dir «Espera», però les paraules
se li van quedar encallades a la gola. Era com intentar cridar en somnis, com
intentar forçar les paraules usant uns pulmons sufocats.
La
criatura es va parar directament al davant seu i va aixecar el seu cap grenyut,
potser veient el blàster. Es va adonar que era un wookiee, i al mateix temps es
va adonar que a l'interior de la cel·la quedava algú que donava cops i cridava
a l'altra banda de la paret.
- Espera
-va dir, aquest cop clarament. Va aixecar el blàster -. No et moguis.
El
wookiee va gemegar. La Zahara va aixecar la targeta i es va preguntar com anava
a arranjar-s’ho amb dos convictes acorralats i un sol blàster. Però ja era
massa tard.
La porta
de l'última cel·la es va obrir i immediatament va veure que al seu interior hi
havia algú dempeus. La Zahara va mirar al wookiee, però no s'havia mogut d'on
estava. En tornar la vista a l'altre convicte es va adonar que estava mirant un
home de cabell fosc que rondava els trenta anys vestit amb l'espantós uniforme
de la presó. La mirava amb ulls foscos i interrogadors.
- Què
està passant aquí?
-Sóc la
doctora Cody -va dir -, oficial metge en cap. Hi ha hagut...
- Llavors
no ens portes el sopar?
- Què? No
- Esperava hostilitat, confusió o desdeny, però l'actitud arrogant del pres la
va posar dels nervis -. Em temo que s'ha produït un incident. - Va aixecar el
blàster. El wookiee va tirar el cap cap enrere i va emetre un bram profund i
inquiet que va semblar sacsejar l'aire que l'envoltava.
- D’acord,
d’acord -va dir l'home -. Baixa el blàster, d'acord? Estàs posant nerviós a
Chewie.
- Chewie?
-
Chewbacca, el meu copilot -va aclarir l'home de cabell fosc mentre avançava
perquè ella li pogués veure millor la cara i el seu mig somriure de costat -.
Sóc en Han Solo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada