CAPÍTOL 24
CONDUCTE
Quan Kale
va tornar, en Trig havia desaparegut. L'escotilla de la càpsula de salvament
estava oberta. Es va acostar i els llums verds del tauler de control li van il·luminar
la cara.
- Trig?
El seu
germà tampoc hi era, però aquella pudor gasosa que sortia de la càpsula era tan
intensa que en Kale tampoc es va parar a mirar més de prop. Li va recordar el
cau d'un depredador, un d'aquests en què es troben els ossos rosegats de
l'últim menjar. Va imaginar que ho hauria de suportar si la llançadora era
l'única manera de sortir d'allà, però abans havia de trobar al seu germà.
Baixant
va ensopegar amb un petit objecte pla que emetia un refilo electrònic. Va
baixar la vista i es va adonar que era el comunicador que la Zahara li havia
donat a Trig. En Kale va arrufar les celles. No era propi d’en Trig deixar les
coses així, com tampoc era propi d'ell anar-se’n sense motiu aparent.
Va
recollir el comunicador i el va activar.
- Doctora
Cody?
-
T'escolto, Kale -va respondre.
- Escolti,
al meu germà li ha passat alguna cosa.
- Pots
repetir-ho?
- Es va
disparar una alarma i vaig anar a comprovar què passava. Quan vaig tornar,
havia desaparegut. L'escotilla de la càpsula està oberta, però aquí no hi ha
ningú.
- Un
segon, Kale. Vaig a comprovar una cosa.
En Kale va
esperar i va tornar a mirar la paret interior de l'escotilla de la càpsula.
Estava plena d'esgarrapades, algunes d'elles tan profundes que gairebé
travessaven el metall. Es va acostar per tocar-les i descobrir que estaven humides.
Quan va apartar els dits, gotejaven sang i quelcom enganxós i calent. Es va
netejar al camal dels pantalons amb un calfred de repugnància.
- Kale,
el rastreig mostra una forma de vida a quinze metres del passadís que es troba
a la teva dreta. El veus?
Es va
tornar, però no va veure res. Encara que les parets li van resultar
fastigosament familiars, així com la llum tènue i els sostres baixos, groguencs
i deslluïts, com si el lúgubre i desesperat alè dels milers de presos que
havien passat per allà al llarg dels anys els haguessin embrutat.
-No -va
respondre -, aquí no hi ha res.
- Estàs
segur? El senyal és fort.
- No,
només hi ha un passadís buit... Esperi.
Va baixar
el comunicador i va aixecar el blàster mentre avançava pel passadís per veure
millor. Davant d'ell, a l'altura de les espatlles, va veure que un dels panells
de la paret era diferent de la resta i deia: CONDUCTE DE MANTENIMENT ACCÉS 223.
En Kale
va recolzar el canó del blàster contra el ressort de la consola i el va obrir.
Una pudor nauseabunda li va penetrar el nas i va grunyir. Gairebé sentia
arcades, es va tapar el nas i la boca amb la mà que tenia lliure i es va
endinsar en la foscor mirant cap avall.
- Trig?
La seva
veu va ressonar deformada en el buit metàl·lic. En Kale va recordar el que havia
vist quan havia travessat la porta per investigar per què havia saltat l'alarma.
No havia passat res especial, res en realitat, probablement un mer error en
algun sistema, encara que alguna cosa li havia cridat l'atenció: l'empremta
d'una mà ensangonada a la paret que encara estava tan fresca que gotejava. Quan
la va veure, es va adonar que no havia estat bona idea deixar a Trig sol,
encara que fossin només uns segons, i quan va tornar s'havia trobat allò.
Va
resoldre intentar-ho una altra vegada endinsant-se més en el conducte.
- Trig,
estàs aquí?
El seu
germà va aparèixer sobresaltat i va sortir del conducte cridant. Es va donar de
nassos amb Kale i el va fer caure de genolls amb una velocitat i una força que
probablement li van salvar la vida. Si ho hagués fet més a poc a poc i li
hagués donat a Kale temps de tornar a aixecar el blàster, probablement aquest
hauria disparat al seu germà en un acte reflex. No obstant això, en Trig ja
estava sobre d'ell i seguia cridant, donant cops amb peus i mans i inspirant
ràpides glopades d'aire. També plorava, pel que veia en Kale, i la seva veu
desesperadament espantada s'ennuegava amb els sanglots i el feia semblar molt
més nen del que era.
-
Tranquil -va dir en Kale abraçant-lo i observant que l'uniforme d’en Trig
estava fet esquinçalls, com si l’hagués esbocinat un animal: el coll arrencat
mostrava part del pit sense pel d'en Trig i una de les mànigues havia
desaparegut i deixava al descobert el seu braç prim. Parts del teixit barat
estaven humides i fredes, igual que l'interior de l'escotilla de la càpsula de
salvament. En Kale el va abraçar contra el seu pit amb força fins que va
començar a notar, encara que no deixés de lluitar, que la fatiga l'anava
tranquil·litzant a poc a poc, i va seguir abraçant-lo fins que en Trig va
callar i només se sentia la seva respiració entretallada.
- No
passa res -el va tranquil·litzar, i a continuació es va fer cap enrere per
mirar la cara d'en Trig per primera vegada -. Què ha passat?
En Trig
el va mirar amb els ulls injectats en sang. Si hagués estat una mica més pàl·lid
la seva pell hauria estat translúcida. En el seu rostre no es movia res a
excepció de la mandíbula, que tremolava suaument.
- T'ha
atacat algú? -Va preguntar en Kale -. Dins de la càpsula, havia...?
Va
esperar, va deixar que la pregunta flotés en l'aire perquè en Trig pogués
comprendre i contestar, però no ho va fer. Com més el mirava més es preguntava
aquest si el seu germà el veia. El va envoltar amb els braços i el va estrènyer.
- Escolta
-va dir -, tot sortirà bé. No permetré que ens passi res, d'acord? T'ho prometo.
Però la
imatge de l'empremta d'una mà ensangonada li va tornar a la ment i es va adonar
que, per primera vegada a la vida, li havia fet una promesa al seu germà que sabia
que no podria complir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada