CAPÍTOL 29
DINS
La Zahara
es va tornar bruscament i va mirar cap al pou d'acoblament. La cridòria que
procedia del seu interior era inhumana. Era aguda, estrident i odiosa, i
aglutinava unes cent veus que cridaven a l'uníson «EEEEEEEEEE». Oscil·lava en
una ona que la part matemàtica de la seva ment insistia a recrear, cobrava
intensitat fins gairebé rebentar-li els timpans, la perdia fins gairebé
silenciar-se i tornava a pujar fins arribar a la mateixa freqüència.
En Kale
grunyia. Estava murmurant alguna cosa. Es va ajupir per escoltar el que deia.
-... lli-me-la...
El va
mirar, sobresaltada pel que havia cregut entendre. I en cas que no hagués
sentit bé, en Kale estava perfectament conscient, la mirava fixament i
s'assenyalava la cama embenada.
- Doctora,
si us plau. Ha de fer-ho.
-
EeeEEEEeee. - El crit tornava a canviar de freqüència, i la Zahara va esperar
que es callessin.
- Què?
-
EeeEEEEeee...
- Talli-me-la.
-
EeeEEEEeee...
- No cal
-va dir la Zahara -. Encara no.
-
EeeEEEEeee...
- Noto
com puja. Ha de fer-ho. -Els seus ulls brillaven amb una por i una lucidesa
absolutes -. Si us plau, no m'importa que faci mal, faci-ho, talli-me-la.
-
EeeEEEEeee...
- No puc
fer-ho.
- Llavors
mati’m.
El crit va
tornar a cobrar intensitat, molta més que abans. Ascendia sense parar seguint
el mateix patró. Va continuar mentre parlaven, i la Zahara va haver de cridar
perquè en Kale pogués sentir-la.
-El teu
germà s'ha anat amb Han i Chewbacca, van a buscar un sistema de comunicació i
subministraments mèdics. Sortiràs d'aquesta, confia en mi. Tant mal et fa?
- No em
fa mal.
- Què?
- No em
fa mal. Ho noto on el meu p... on em va mossegar. - Tenia els ulls molt oberts
i li brillaven com un vidre trencat, i la Zahara va sentir com li xiulava
l'aire pel nas a mesura que perdia la batalla contra el pànic -. Almenys tregui’m
la bena perquè ho vegi. L'hi ensenyaré.
- Cal
mantenir la pressió en...
- Està
pujant!
- Kale,
no!
Es va
incorporar, va tirar les mans als torniquets ensangonats i se'ls va arrencar.
La Zahara va intentar detenir-lo, però ell la va fer retrocedir amb la mirada i
va seguir retirant les tires de loneta que la Zahara havia arrencat de la seva
pròpia jaqueta. L'última estava completament xopa de sang.
- Ho veu?
- La cara d’en Kale es va posar vermella davant del seu horrible triomf -. Li
ho he dit.
La Zahara
va clavar els ulls a la cama. Al panxell li faltava un tros de carn de la mida
d'un puny i la tíbia es veia perfectament a través d'una xarxa de venes i
músculs estripats. La carn arrugada que envoltava la ferida havia adquirit el
color morat i gris propi de la gangrena. Es va sorprendre observant-la amb
horror i fascinació mentre la taca grisenca s’anava enfilant per la cama,
passava del genoll a la cuixa i bategava visiblement amb una viscositat
gelatinosa. Era com si una mà l’acariciés sota la pell, ansiosa per arribar al
tors.
- Tregui-m’ho!
-Va cridar en Kale amb una veu aguda i cridanera que solapava amb els crits del
pou -. Talli-me-la, tregui’m això, tregui-m’ho!
La Zahara
va notar que el temps s'aturava. La seva ment va recordar a un dels seus
professors de Rhinnal, que un dia els hi havia dit a classe: «Arribarà un dia
en què haureu d’enfrontar-vos a una situació per a la qual no estigueu
preparats en absolut, ni física ni emocionalment. Aquest dia esbrinareu quina
classe de metge sou per la mesura que cediu a la por i pel que recordeu de la
vostra formació».
Va ficar
la mà a la butxaca dels pantalons, va treure el kit mèdic i el va obrir. En el
seu interior hi havia escalpels, gases, esparadrap: les eines més rudimentàries
del seu ofici. Davant seu, en Kale seguia cridant. La taca grisa i voluminosa
que havia vist abans ja reptava sobre la línia de la cintura i s'estenia per
l'abdomen tenyint la pell rosada d'un color metàl·lic i apagat. Veure allò li
donava nàusees; era com mirar un tros de carn podrida des de dins.
«S'està
morint. O alguna cosa pitjor. Fes alguna cosa.»
Va agafar
l’escalpel i li va fendir la punta a la carn viva a sota del melic. Durant un
moment els crits aterrits d’en Kale es van convertir en crits de dolor. La
mirava bocabadat i completament confós mentre la Zahara obria la incisió ficant
els dits a través d'una capa de greix per arribar als músculs abdominals que
s'encongien mentre els tocava. Una suor freda se li havia començat a acumular
al front i el llavi superior. Va intentar obviar i ignorar qualsevol cosa que
no fos el que tenia davant.
Les
fibres musculars se li lliscaven entre els dits com fils tirants i humits. La
seva ment els recreava sentint l'estranya calor que jeia sota ells, aquella
presència intrusa, aquella cosa que s'obria pas amb tanta habilitat. Un lleu
moviment li va recórrer els dits. El va atrapar i el va estrènyer. Tot d'una, quelcom
va deixar anar un doll de líquid, i sota la capa de múscul aquest quelcom es va
abalançar sobre ella com una pústula densa i viscosa de color nacrat que li va
amarar les mans fins als canells.
Els crits
de l'interior del pou sobrepassaven ja els límits del que era ensordidor.
La Zahara
va treure les mans i se les va mirar detingudament, observant com aquell fluid
semblava coagular-se, però a continuació es va moure i va semblar reptar per la
seva carn com si d'un guant vivent es tractés, buscant una obertura, una ferida
per la qual colar-se en el seu interior. Cada segon que romania exposat a
l'exterior feia més mal. Es va netejar les mans als pantalons i va intentar
calmar-se, convencent-se que si perdia la calma no hauria marxa enrere.
A baix, a
terra, la cara d’en Kale estava pàl·lida com la cendra i la mirava en estat de
xoc. La Zahara esperava que es desmaiés, però encara no ho havia fet, encara
que almenys havia deixat de cridar.
- He de
tornar a fer-ho -li va dir -. He d’assegurar-me que el tinc.
Abans que
en Kale pogués dir res va tornar a introduir la mà en la incisió, la va fer lliscar
fins al fons i va temptejar, esperant que aquell coàgul reptant li fregués la
mà, però no va sentir res. Quan va mirar cap avall va veure que aquell color
gris putrefacte seguia allà, sobre la cintura, però no s'havia estès més.
-Crec que
ja està.
Va
inspirar profundament i va mirar al Kale. Al final s'havia desmaiat i tenia els
ulls entreoberts, tornats cap a un costat. Va agafar el tros de camisa que li
havia arrencat i va començar a embenar-lo amb ell, pressionant la ferida per
aturar l'hemorràgia que ella mateixa havia produït. Es va asseure, va aguantar
la pressió, inspirant i espirant, i va desitjar que el seu cor bategués a un
ritme que s'acostés al més normal. No estava segura de si li havia fet més mal
que bé, però en Kale estava viu i respirava i si ella no hagués fet res, no
seria així.
No va ser
fins més tard, quan per fi es va tranquil·litzar una mica, quan es va adonar
que el pou d'acoblament s'havia quedat en absolut silenci.
Els crits
del pou havien cessat.
I llavors,
des d'una gran distància, va sentir un altre soroll, una mena de rugit.
A l'altra
banda del destructor alguna cosa responia cridant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada