CAPÍTOL 36
RATA DE LABORATORI
La Zahara
no estava segura de quant de temps portava corrent. L'àcid làctic feia que li
fessin mal les cuixes i les cames, el cos li demanava oxigen a crits, incapaç
de suportar-ho més, i a més havia perdut el sentit de l'orientació. Estava al
final d'un altre passadís immens en algun lloc de les profunditats del nivell
de l'hangar principal del destructor, però lluny d'ell. Avançant sense rumb fix,
va suposar que trobar-se amb alguna cosa seria només qüestió de temps.
Es va
parar i es va recolzar a la paret, les temples li bategaven. Va inspirar
profundament. Li feien mal la gola i els pulmons i tenia l'estranya sensació de
mareig a l'arrel de la llengua que experimentava sempre que es posava al límit.
Es va comptar les pulsacions i va intentar calmar-se, calmar-se, calmar-se.
Va
aguantar la respiració per intentar sentir els crits. No va sentir res.
Al
passadís regnava un silenci absolut.
Més
endavant, bloquejaven el pas el que semblaven caixes de cartró apilades. Va
començar a caminar cap a elles. Se sentia lleugerament millor després d'haver descansat,
i es va parar al costat de la porta que tenia a la seva esquerra per mirar el
que hi havia escrit.
BIOLABORATORI
242
NOMÉS
PERSONAL AUTORITZAT
Va mirar
el control de seguretat que algú havia arrencat de la paret i que penjava d'un
grapat de cables de colors. Amb la ferma sensació que el que estava a punt de
fer no era el més prudent, va recolzar el colze contra la porta i va fer força
per obrir-la.
Al
principi el laboratori gairebé li va resultar familiarment tranquil·litzador.
Una àrea d'investigació, un espai clínic dissenyat per a l'observació i la
interpretació objectives durant els vols habituals. Era una gran cúpula lluent
de parets blanques que reflectien els llums fluorescents del sostre i que estava
constituïda per cel·les de vidre i buides agrupades en forma de bresca.
Cada cel·la
estava equipada amb el seu propi equip d'investigació i observació, encara que
cap d'elles semblava funcionar. Tota l'habitació estava impregnada d'una forta
olor antisèptica i de productes químics, amb un regust a cables de coure
reescalfats. A les parets hi havia ventiladors gegants, però estaven aturats,
el que probablement expliqués la quietud de l'aire estancat.
Avançant,
la Zahara va veure terminals d'ordinador apagats, portes trencades, i teclats
destrossats amb les tecles escampades pel terra de duracer d'alt impacte com si
fossin dents trencades. Va veure un droide de protocol en una cantonada, una
unitat 3PO. Aparentment estava espatllada. Un ull daurat li parpellejava
espasmòdicament i movia els dits com si estigués nerviós. Apropant-se més, va
sentir un brunzit baix, gairebé inaudible, que sortia del seu vocalitzador.
Al costat
del droide hi havia una cadira cap per avall tirada sobre una prestatgeria de
xeringues i vials, i a la paret va veure una taca de sang amb forma humana i
els braços aixecats, com un esperit vermell pintat a la paret. L'ordinador que
tenia davant semblava estar operatiu; però, al mig de la pantalla hi havia
línies de text i un cursor parpellejant que esperava una resposta. Era el
primer indici real de possibilitats de comunicació que havia vist.
Es va
inclinar cap endavant amb indecisió i va prémer una tecla.
A
l'instant, van aparèixer més dades al monitor, però passaven massa ràpid com
perquè pogués llegir-les. Llavors va tornar a aturar-se, el cursor parpellejà i
la paret que tenia al davant va lliscar i va deixar al descobert la gruixuda
làmina de vidre que hi havia darrere.
A l'altra
banda del vidre hi havia una altra cel·la.
Però
aquesta no era buida.
En el seu
interior, dos cadàvers humans groguencs penjaven a l'altura de la seva cara,
enganxats al sostre per una densa xarxa de cables, sondes gàstriques i equips
de monitoració com si fossin un parell d’horripilants titelles. Tots dos es
trobaven en avançat estat de descomposició; els trets de la cara ja resultaven
irreconeixibles i les conques dels ulls estaven buides. La Zahara es va
preguntar si serien voluntaris que havien estat abandonats allà després del que
havia passat en el destructor. Com hauria estat ser-hi atrapat mentre tots els
que estaven a l'altre costat del vidre fugien?
Enfront
d'ella alguna cosa va fer clic i va començar a brunzir sense parar, era un dels
grans ventiladors de la paret que estava sobre el vidre. La Zahara es va agafar
perquè aquella ràfega d'aire no se l’emportés, i llavors es va adonar que tenia
la sensació que li arrencaven la roba i els cabells.
El
ventilador absorbia l'aire cap a l'interior de la cel·la..., i allò tenia més
sentit. Haurien de donar oxigen als subjectes de la investigació mentre
estiguessin vius. Probablement aquelles càmeres eren hermètiques i sense els
ventiladors es poden ofegar allà dins, que amb tota probabilitat era el que
havia passat, va imaginar, un cop el personal havia decidit abandonar el
laboratori.
Un dels cadàvers
va aixecar el cap.
La Zahara
va notar que l'habitació s'encongia al seu voltant i el seu sentit de la
perspectiva va semblar allargar-se en tires elàstiques. A l'altra banda del
vidre la criatura la mirava bocabadada, amb un somriure sense llavis, els
monyons podrits de les seves cames gronxant en l'aire.
«L'aire
que ha entrat -va pensar- ha hagut d’arrossegar la meva olor i això els ha
despertat...»
L'altre
cadàver també havia despertat. Movia el cap de dalt a baix, ensumant-la pel que
li quedava de nas. La Zahara va començar a retrocedir mentre la criatura
aixecava un braç trossejat per desprendre’s dels cables i els tubs que el
mantenien suspès en l'aire. Veient-la allà, els dos cossos van començar a balancejar-se
nerviosament. Es gronxaven cap endavant i cap enrere, cada vegada més amunt.
Alguns cables ja s'havien desprès, però hi havia un tub en concret, que els hi sortia
directament del pit, que seguia connectat. El líquid gris que rajava pels tubs
li va recordar la substància que havia intentat treure de l'abdomen d’en Kale
Longo. Va seguir un dels conductes amb la mirada i va veure que estaven
connectats a una sèrie de tancs negres.
«Els hi
estaven extraient -va pensar la Zahara -. Això és el que fan aquí. En realitat
els cossos produeixen aquesta cosa que...»
A la seva
esquena va sentir els passos d'algú que entrava al laboratori.
Es va
tornar ràpidament i va mirar a l'altra banda d'aquell espai blanc, a través d'un
passadís que separava les dues estacions de treball inactives, i no va veure
res. La seva mirada es va aturar a la prestatgeria de vials i xeringues que
estava tirada a terra a uns sis o set metres, prou a prop com perquè
probablement pogués arribar-hi abans...
«Abans
que el que sigui que hagi entrat tingui l'oportunitat de llançar-se sobre tu?
De veritat ho creus, Zahara? A la velocitat a què es mouen aquestes coses quan
tenen gana?»
Una
silueta va sorgir entre dues estacions de treball i va sentir cruixir una
trepitjada. La Zahara la va veure un moment i tot seguit va tornar a
desaparèixer. Va tornar a mirar les xeringues, la seva única arma. Tenia els
músculs de les cuixes i els panxells tan engarrotats que va pensar que se li
partirien, però la tensió es va incrementar i se li va aferrar a les vèrtebres.
Bam!
Amb un
crit de pànic es va girar i va mirar enrere. Un dels cadàvers objecte d'estudi
havia aconseguit colpejar-se contra el vidre deixant-hi una taca vermella, una
empremta borrosa de la cara i les mans. El va observar mentre rebotava penjat
de l'arnès de l'equip de monitoratge mentre l'altre cos es balancejava endavant,
estampant-se contra el vidre reforçat amb la cara i les mans i després tornant
cap enrere una altra vegada.
«Agafa
les xeringues i surt d'aquí... ara mateix.»
Va
començar a córrer i va creuar aquella distància en el que li van semblar tres
gambades. Va agafar una agulla a cada mà i va començar a incorporar-se.
I va
notar que alguna cosa es movia darrere d'ella.
Una forta
olor de putrefacció li va arribar de dalt a baix, com l'aire d'una tomba.
Es va
donar mitja volta empunyant les xeringues.
La Zahara
li va mirar a la cara.
La
malaltia no havia descompost la carn de l'investigador en la mateixa mesura que
els cossos de la càmera de contenció. Encara podia distingir alguns trets que
es mantenien com abans de la infecció: el pèl gris plata, el nas aguilenc, les
profundes arrugues de la cara. Un home de ciència. Vestia una bata de
laboratori ensangonada i una de les mànigues estava trencada al puny. Es va
sentir un lleu clic quan va obrir la boca i va carregar contra ella.
Li va
clavar una xeringa en un ull i l'altra al lateral del cap, i va pressionar
diversos èmbols alhora.
La
criatura es va posar rígida, va obrir la boca completament i va cridar. Les
cames li van flaquejar i es va ensorrar.
Mentre es
recargolava de dolor al terra, la Zahara va córrer cap a la sortida. Ja gairebé
havia arribat quan va deixar de cridar i va sentir la seva veu darrere seu, com
un balbuceig aspre.
- Frrrng
unn ufff...
Estava
intentant parlar.
Es va
odiar a si mateixa per fer-ho, però va mirar cap enrere. Aquella cosa que
vestia la bata de laboratori s'arrossegava a cegues cap a ella, amb les dues
agulles encara clavades al cap. D'alguna manera, les injeccions havien
restaurat la seva antiga humanitat en certa mesura, prou com per intentar
establir contacte.
Movia la
mandíbula amunt i avall, emetent sons incomprensibles que la Zahara no era
capaç de traduir, patètics intents de parlar. Va aixecar una mà a manera de
súplica. Estava fent alguna cosa, intentant dir-li...
- Què ha
passat aquí? -Va preguntar -. Què veu fer?
La
criatura de la bata va produir els mateixos sons mucilaginosos, però amb més
urgència. Movia la cara amb vehemència i amb el braç va assenyalar la consola
que estava darrere d'ella.
- Thrggh
uff usss...
Va tornar
a fer sorolls, va tancar els punys amb fervor evangèlic i es va ensorrar. Va
cridar i va colpejar el terra amb els punys. Gargotejava amb els dits i va
comprendre que estava imitant l'acte d'escriure.
Gradualment
i amb gran esforç, es va arrencar la xeringa de la conca de l'ull, va recolzar
l'agulla al duracer i va començar a arrossegar-la amunt i avall, gravant una
mena d’ideografia primitiva. Mentre ho feia va emetre un crit agut i desesperat
i va clavar la punta de l'agulla en les plaques reforçades amb més força.
L'agulla
es va partir i ell es va asseure. Ja no semblava ni tan feble ni tan humà.
Tornava a
somriure.
La Zahara
es va adonar que fos el que fos el que li havia fet amb l'antivirus, ja havia
esgotat el seu efecte.
Va mirar
la sèrie d'esgarrapades que la cosa havia gravat a terra. Eren lletres
irregulars, com una ona cerebral erràtica. No tenien gaire sentit, però sincerament,
què esperava?
Seguia
reflexionant sobre allò quan la cosa de la bata de laboratori va saltar sobre
ella i la va immobilitzar.
***
Va donar
un crit. La cosa li va tirar les dues mans al coll i la Zahara va notar els
dits freds lliscant en la seva gola, prement, pessigant, ofegant el seu crit a
la vegada que baixava la boca per mossegar. Va intentar deixar-se anar, però
era com lluitar contra unes manilles de ferro. Com més es resistia, més fort la
subjectava. Estava a punt de perdre el coneixement. Què li havia dit el
cirurgià de Rhinnal sobre la privació d'oxigen? «El temps és múscul. El temps
és cervell.» Ja sentia la pesada penombra de foscor cegant-li la vista, apagant-li
l'oïda, confinant-la en un no-res anestesiat i indiferent.
Tot va
acabar amb un cop metàl·lic d'ossos contra duracer i un líquid fred i pudent amarant-li
el pèl. La pressió de la gola es va afluixar de cop i volta, les mans mortes es
van quedar flàccides i van caure cap a un costat.
La Zahara
va mirar cap amunt i va recuperar la visió. El cap de la criatura estava girada
i una serra quirúrgica li tallava el coll, mig enterrada a la carn grisa.
«Què...?»
Fins i
tot en aquell moment no va poder creure el que va veure darrere d'ell: un
rostre pla i metàl·lic.
-
Escombraries. -La seva veu era tot just un murmuri -. Has...? Has... tornat?
El 2-1B
se la va quedar mirant.
-
Disculpi?
- M'has
salvat.
- Bé, sí,
és clar -va dir el droide metge. I va semblar recordar que estava serrant el
cap d'aquella cosa que duia bata de laboratori, així que va acabar la feina i
va deixar que tant la serra com el cadàver caiguessin a terra -. Aquesta
criatura intentava fer-li mal. I segons la meva programació de l'acadèmia
mèdica de Rhinnal, la meva directriu principal és...
-
Protegir la vida i promoure el benestar en la mesura del possible -va recitar
la Zahara -. Ho sé.
El droide
metge va seguir mirant-la expectant, com esperant ordres. La Zahara ja s'havia
adonat que no es tractava del seu 2-1B, el seu Escombraries... No obstant això,
va sentir que el cor li bategava amb una gratitud desproporcionada. Era natural
que en una nau d'aquella mida hi hagués una d'aquelles unitats, i el laboratori
era el lloc perfecte per a ella. Les llàgrimes que li brollaven dels ulls no
eren només llàgrimes de gratitud i alleujament; també plorava recordant l'amic
que havia perdut, tot i que en realitat no l’hagués perdut de veritat.
- Puc fer
alguna cosa més per vostè? -Va preguntar el droide.
- Pots...?
- Es va asseure i va mirar al seu voltant amb el que li van semblar ulls nous -.
Pots dir-me qualsevol cosa sobre la investigació que es duia a terme aquí?
- Em temo
que molt poc. En un sentit estrictament científic, sé que els meus programadors
estaven treballant en una substància química que alentia el ritme de
descomposició normal d'un teixit viu. En teoria, el virus substituiria als
receptors nerviosos i faria que els músculs revisquessin després de la
declaració de la mort clínica.
La Zahara
va pensar en els cossos que es cridaven mútuament per formar exèrcits
organitzats.
- Tenien...
aplicacions militars?
- Ah, la
veritat és que no sabria dir-li. Es tractava d'informació classificada i jo no
sóc més que una unitat quirúrgica i científica, imparcial en aquests temes, i
certament no estic molt al tant pel que fa a operacions armamentístiques
clandestines.
- Llavors,
saps on puc trobar un ordinador que estigui encara operatiu?
- Ah, és
clar. -El droide va fer una pausa i la Zahara va sentir els murmuris i els
brunzits dels components que amagava sota el tors, un so familiar que va tornar
a recordar-li a Escombraries -. Els meus sensors indiquen que hi ha diverses
consoles operatives al centre de control de l'hangar. No obstant això, estic
obligat a informar-la de què, donat l'ambient hostil, una zona tan exposada
podria ser particularment perillosa per a vostè.
- Estic
acostumada.
- Molt
bé. Vol que traci un diagrama de la ruta més curta?
- I què
et sembla una ruta que em permeti arribar-hi sense haver d'entrar a l'hangar?
- Ara
mateix.
- I,
Escombraries...
La va
mirar altra vegada.
- Em temo
que no...
-Gràcies
-va dir la Zahara, i va resistir l'impuls d'agafar-li la seva freda mà metàl·lica
i fer-li un petó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada