Perles a la sorra

Perles a la sorra
 

Verònica Whitney-Robinson 

UN ANY DESPRÉS DE LA BATALLA DE YAVIN

TATOOINE

-De què estàs parlant, Ackli?. - Un dels seus amics zabrak murmurà mentre xuclava d'un sifó mig buit.

-Els vaig veure. - Va dir, recolzant-se al llarg de la taula bruta que mirava mentre dormia en ella. -Vaig trobar krayts.

Esmentant als llegendaris dracs, suposadament quatre a cinc vegades més grans que els banthes més vells, els pocs clients de la petita taverna a la remota colònia van quedar callats. La majoria va ignorar els comentaris del Mon Calamari, dient que estava borratxo o insolat o ambdues. Però pocs van prestar oïdes, incloent dues figures embolicades en túniques prop de la part de darrere de la cantina. Tan aviat com ella va escoltar la paraula "Krayt", Dusque Mistflier va replegar la seva caputxa, revelant un cap de llarg i ros cabell. Va estrènyer els seus ulls grisos i es va esforçar per escoltar millor al Mon Calamari. La humana estava intrigada.

-Els vaig veure. - Va dir, parlant ara més al seu sifó que a algun altre a la petita cantina, sentint fins i tot en el seu estat ebri que ningú el creia. La majoria dels altres clients havia tornat a discutir altres temes, des de l'últim model d'evaporador d'humitat fins a l'augment d'Invasors Tusken a l'est de la colònia de Mos Taike. El tema dels dracs no era nou, els habitants de Mos Taike, i de fet una bona porció de Tatooine, havien escoltat de la seva existència. No obstant això, no molts parlaven de veure les criatures, perquè no molts sobrevivien a una trobada.

 -I vaig veure on van a morir. - Va dir l’Ackli tan tranquil·lament que la declaració es va perdre gairebé sota el lúgubre gemegar del solitari cornista, qui continuava tocant encara que ningú el veia.

Com abans, diversos van escoltar les declaracions de l’Ackli i van preguntar per les implicacions.

Un dels zabrak que acompanyaven l’Ackli, amb el seu rostre cobert d'una varietat de tatuatges, va donar suport al Mon Calamari, res gentil. Va preguntar:

-Podries trobar el lloc una altra vegada?

L’Ackli va apartar les mans del zabrak com si les trobés ofensives.

-Per descomptat que podria. Ho puc fer amb els ulls tancats. -Per provar l'assumpte, va tancar les parpelles i les va obrir de nou.

-Si està dient la veritat.... - Va dir el zabrak a l'altre zabrak assegut a la taula amb el Mon Calamari.

-... Llavors han d'haver-hi ossos o nius. - L'altre va acabar per ell. - I tots dos sabem què significa això.

Fins i tot des de la seva cabina, la Dusque va poder escoltar l'absoluta cobdícia en les dues veus dels zabraks. Va voltejar cap al seu acompanyant, que estava ocult sota la seva caputxa.

-Has escoltat això, Tendau?

Quant el seu voltat cap va ser visible, l’ithorià va mirar la Dusque amb una mirada que ella coneixia bé, una mirada de cautela barrejada amb retret i resignació.

-Sospito que sí, noia. - Va replicar suaument, la seva veu ressonava estranyament des de les seves boques bessones.

La jove es va acostar més a l'espigat cos de l’ithorià i va xiuxiuejar.

-Si ells saben on és el cementiri dels Krayt, imagina el què pot significar això!. -No es va molestar més per dissimular la creixent excitació en la seva veu.

-Oh, m'estic imaginant el que pot significar, sens dubte. - Va dir l’ithorià. -Ser consumit per krayts, fugir cobdiciosos caçadors de tresors...

- Estarà bé. - Va posar una delicada mà sobre els seus llargs dits. -Aquesta és una oportunitat real. Pots imaginar com d’impressionat que estarà en Willel quan tornem amb mostres genètiques del canó dels krayts? I, potser, trobem aquell preciós element que espera descobrir tot aquell qui sempre ha perseguit en aquests animals.

En Tendau va somriure al seu genuí entusiasme, i la Dusque va saber que gairebé l’havia guanyat.

-Tenim prou mostres i teixits de banthes salvatges i bocatts per a satisfer de sobres les comandes d’en Willel. - Va dir.

-No va ser la més desafiant de les missions. Només sorra. - Va tractar de passar infructuosament els dits pel seu cabell cobert per fer èmfasi. - I no tindrem una altra oportunitat de sortir de nou durant setmanes. - Va afegir. -Crec que la propera cosa a la agenda és un viatge a Naboo per a alguna espècie d'esdeveniment d'entrenadors de criatures. Tu i jo sabem com d’avorrit que serà, veure un munt de novells que creuen que entenen els matisos del comportament animal orgullós amb les seves bèsties.

-No és la més gloriosa de les missions, d'acord. - Va dir en Tendau. -Però això...

-És una única oportunitat. - Va dir la Dusque.

- I si el Mon Calamari està equivocat?

-Llavors haurem sumat mig dia o més al nostre viatge, i no hi ha cap mal. - Va llançar un gran somriure mentre escoltava sospirar a l’ithorià, la Dusque sabia que l'havia persuadit.

-Està bé. - Va dir. -Però espero que no ens lamentem d'això.

-No ho farem. - Li ho va assegurar. -Estic segura d'això.

La Dusque i en Tendau van seguir als dos zabraks i l'ara sobri Mon Calamari per diverses hores. Quant van abandonar les poques edificacions que comprenien l'assentament de Mos Taike, un lloc tan petit que no existia ni tan sols un port de transbordador, no hi havia res a excepció de sorra i espai obert per distreure'ls.

Encara que en Tendau era corpulent i tenia alguna dificultat a moure’s sobre les dunes, va mantenir la marxa amb la petita i lleugera Dusque. Malgrat que les seves translúcides capes i vestits condicionats els hi oferien protecció tant dels sols com de camuflatge sobre la sorra, la Dusque va poder sentir una petita gota de suor baixant per entre les espatlles. Si ja estava començant a sentir-se incòmoda, només podia endevinar el que estava patint l’ithorià, amb el seu cos més gran i peus una mica més delicats. No obstant això, en tots els seus anys al servei de l'Imperi com a bioenginyers, la Dusque mai l’havia escoltat queixar-se de dificultat. L'amor d’en Tendau per totes les criatures de la galàxia l’havia portat de la seva nau ramat a servir a l'Imperi, on podia desembolicar els secrets de la natura a nivell genètic. La Dusque sabia que estava desitjós de sacrificar molt per aquell preu, i per alguna raó en Tendau havia pres preferència per la Dusque, l'única dona en l'elit de bioingeniers. Els seus altres col·legues acostumaven a mirar-la amb desdeny, i ella sempre se sentia com si hagués de provar alguna cosa.

Sentia com si fos perpètuament la nova recluta, i mai podria trencar la bretxa entre l'experiència d'ells i la seva pròpia experiència, no importés com de dur que ho intentés. Els altres bioingeniers feien sentir la Dusque que mai podria aconseguir el seu alt nivell, mai.

Era diferent amb l’ithorià, potser va ser simplement perquè tots dos eren estranys en un món estrany que havien forjat una amistat en l'estèril ambient de la seva professió, o potser va ser perquè tots dos estaven genuïnament fascinats per la naturalesa i això va fer que les coses indiquessin el que els havien unit. Per qualsevol raó, s'havien convertit en un bon equip i eren prou afortunats, o tots dos eren prou desafortunats, perquè regularment fossin assignats junts a les missions.

Les missions que rebien no eren les millors. Normalment es trobaven recollint mostres genètiques insignificants o criatures inusuals en algun dels més remots llocs a la galàxia. No obstant això, la Dusque sempre escoltava els que els envoltaven i havia ensopegat més d'una vegada amb històries d'una criatura d'inusual grandària o raresa a causa de la seva minuciosa observació. Sempre aconseguia convèncer en Tendau per sortir-se’n amb la seva i va trobar que els premis que descobria eren suficients per calmar els qui estaven a càrrec perquè passessin per alt les seves transgressions.

Ella preferia demanar perdó en lloc de permís quan estava de missió.

Els sols bessons de Tatooine colpejaven implacablement sobre les daurades sorres.

Allà on mirés, la Dusque veia només daurat i blau en extensions infinites. Es va baixar la seva caputxa i eixugà la suor sota la seva llarga cabellera. Es va girar cap en Tendau i va veure que l'havia seguit en el seu senyal i també s'havia tret la seva caputxa.

-Com estàs?. - Va preguntar.

-Estic..... - Abans que pogués sortir una altra paraula, va ser interromput pel xiscle de foc làser.

-Això va sonar com si vingués d'aquella duna. - Va dir la Dusque. Va assenyalar la darrera direcció en què havien vist dirigir-se al trio de saquejadors. Ella va córrer cap a les explosions. – Anem-hi.

Mentre es dirigien cautelosament cap a la duna, la Dusque va veure des de l'altre costat del cim una bèstia llanuda amb grans i arquejades banyes movent el seu cap cap amunt.

- Banthes. – Xiuxiuejà la Dusque mentre disminuïa el seu pas. - I blàsters.

-Només poden ser els Invasors Tusken. - Va dir en Tendau, col·locant-se al seu costat.

- Gent de les Sorres. - Va murmurar, la Dusque era ben conscient de la ferocitat de la Gent de les Sorres i de la seva propensió per a la crueltat.

-Es van tirar a terra i es van arrossegar al llarg de la sorra calenta la resta de la pujada cap al turó. Des de la seva posició, podien veure un grup de tres Tusken amb cinc banthes lligats a prop a un improvisat campament. Dos dels tres Tusken havien agafat els seus rifles i estaven disparant als tres caçadors de fortuna de Mos Taike.

-Aquests idiotes cobdiciosos es van topar just amb ells. - Va dir la Dusque.

-I sembla que no estan fent res bé. - Va observar en Tendau.

La Dusque va mirar al voltant i va veure que poc podia ajudar a la situació. Només tenia una daga Twi'lek, i sabia que en Tendau només tenia un ganivet. Cap dels dos portaven cap altre tipus d'arma, segurament res que igualés un rifle Tusken o una vara gaffi. Hauria de pensar en alguna cosa més. Analitzant l'escena, només va veure una cosa que podia funcionar.

-Tendau. - Va dir calladament. - Llisca per la banda sud i jo baixaré pel costat nord. Hem de deslligar aquests banthes i deixar que fugin.

L’ithorià va somriure al seu pla.

-És tot el que podem fer. - Va xiuxiuejar. - Espero que funcioni.

-Jo també.

Amb això, ella va començar a lliscar per una banda del turó mentre en Tendau lliscava per l'altre, posant-se als costats oposats de la petita manada de banthes. La Dusque va començar a tallar els lligams, esperant que la Gent de les Sorres estiguessin molt distrets per la seva presa propera per sortir i revisar les seves muntures. Afortunadament, ella i en Tendau van aconseguir tallar cada lligam ocults. Ella es va inclinar cap a l’ithorià, i els dos van procedir a empènyer a la matriarca del ramat fins que va començar a moure’s. Tal com la Dusque va sospitar, la resta del ramat la va seguir, i aviat cada bantha havia entrat en fugida, i la Dusque i en Tendau tot just es van ajupir sobre el turó abans que un dels tres invasors Tusken notessin que les seves muntures havien escapat. La Dusque estava comptant amb el fet que els invasors Tusken fossin cobdiciosos o quelcom més que els mercenaris. Els tres oportunistes de Mos Taike no van poder haver reunit res més que diversió per als habitants del desert i mercè del poc valor monetari per a ells, però les seves muntures serien massa valuoses per perdre-les.

Mentre això passava, la Dusque tenia raó.

Quan el primer de la Gent de les Sorres que va notar que els seus banthes s'havien alliberat, va cridar als seus companys en una estranya llengua. Només era qüestió de segons abans que els altres abandonessin el seu atac als zabraks i al Mon Calamari i correguessin cap a les seves muntures. Els tres caça-fortunes no van perdre temps a fugir de la seva posició soterrada i dirigir-se cap a l'est.

Segurament volien el que podia existir en el cementiri tant com la Dusque, no semblaven preguntar-se per què el seu destí havia canviat tan de sobte, ells simplement van agafar avantatge d'això. Mirant al sud, la Dusque va poder veure a les tres de les Gents de les Sorres perdre’s a l'horitzó mentre anaven darrere de les seves muntures. Ella i en Tendau havien romàs desapercebuts per a ambdues parts.

-Continuem. - Li va dir a l’ithorià, i va continuar darrera de la pista dels ex clients de la cantina.

Pels propers mil metres o més, poc va passar. La Dusque i en Tendau es van mantenir a una discreta distància del trio, romanent atents que els altres Invasors poguessin estar aguaitant entre les canviants dunes. Es cansaven cada cop més, mentre caminaven més lluny en el desolat desert, però no podien parar a descansar perquè el seu esquer no ho feia.

Encara que només hi havia la brisa més lleugera, era suficient per a cobrir en només uns moments les erràtiques petjades del trio. La Dusque estava preocupada que poguessin perdre el seu rastre si ella i en Tendau disminuïen la seva marxa, així que van continuar. La Dusque esperava que estiguessin apropant-se al lloc que el Mon Calamari havia parlat a Mos Taike, però la seva ment va començar a regirar-se amb el que anaven a fer amb els seus competidors un cop arribessin allà. Va resultar no ser cap problema.

Mentre pujaven una altra costa empinada, la Dusque es va girar a mirar en Tendau, va poder veure que estava tremendament cansat però no diria ni una sola paraula per indicar-ho. Ella no podia entusiasmar-lo pel potencial premi esgotant-lo més.

-Per què no ens aturem una estona?. - Va dir, sorprenent-se de la seva veu aspra.

- Estava pensant el mateix, dameta. –La Dusque va escoltar a l'esquena. Girà per veure el trio situat a l'altre costat de la duna on ella i en Tendau estaven aturats. Els dos zabraks havien aixecat petits blàsters d'assalt. El Mon Calamari es va parar lleugerament darrere d'ells amb una mirada gairebé avergonyida a la cara, com si no pogués creure en les maneres de la companyia que estava custodiant.

El que va parlar va assenyalar la Dusque i en Tendau amb el seu blàster. No estaven en posició de discutir, així que van baixar la costa per quedar-se al davant dels armats zabraks.

-I qui pots ser?. - Va preguntar el segon. - Anant rere del nostre tresor? -El primer zabrak li va disparar una mirada, i la Dusque va pensar que ell deuria d'haver tingut por que el seu company ja hagués revelat massa.

-Mira. -La Dusque va començar a explicar-se, aixecant les seves primes i blanques mans a l'aire en un gest d'algú tractant d'evitar una discussió. - No estem tractant de robar res que creguis que és teu. El meu col·lega i jo som bioingeniers imperials sota el comandament de l'Emperador Palpatine, i....

-Científics sanguinaris!. -Es va alterar el primer zabrak, aixecant el seu blàster. La Dusque es va adonar que va poder haver segellat el seu destí, ja que hi havien molts que odiaven a l'Emperador i als seus súbdits, especialment aquells allunyats dels mons del Nucli.

-Espera. - Va dir l'altre zabrak. -No estic preparat per vessar sang sobre aquestes perles, i definitivament no estic preparat per tenir a l'Emperador respirant-me al clatell més del que ja ho està. Tinc una idea millor.

-Què tens en ment?. - Va preguntar el primer, i la Dusque poder sentir que la ràbia en la seva veu havia estat reemplaçada per l'emoció sentida per molts que creien estar en el costat equivocat de l'Imperi: por.

-Deixem que el desert se’ls emporti. - Va dir el segon. -Per quan algú els trobi, seran pur os. Estic segur, donada la seva línia de treball. No seria la primera vegada que un d'ells patís un accident fatal.

-És una bona idea. - Repicar el Mon Calamari. També semblava ansiós per evitar un bany de sang.

El primer zabrak, que havia estat tan ansiós de matar-los, els va llevar els seus ganivets i els va indicar que s'asseguessin. Un d'aquests ganivets és meu. - Va dir el segon zabrak.

Mentre la Dusque i en Tendau seguien les ordres del zabrak, el vent s'elevava i tot i que encara hi havia almenys mitja hora abans que el segon sol de Tatooine es posés, la foscor va caure ràpidament.

-Ve una tempesta de sorra. - Va cridar el Mon Calamari per ser escoltat per sobre del creixent udol del vent. -Només deixin-los. Els escarabats de sorra s'encarregaran d'ells.

El segon zabrak havia posat els braços de la Dusque a l'esquena i estava lligant-la quan va caure la visibilitat a gairebé res.

-Bé. - Li va cridar al seu bessó i el trio va partir, mantenint encara una direcció cap a l'est tant com la Dusque va poder determinar.

Quant estaven fora de vista, la Dusque va cridar.

-Estàs bé?

L’ithorià va llançar un lamentable somriure.

-Tu sí que aconsegueixes ficar-nos en els més interessants predicaments. - Va cridar en resposta.

La Dusque es va aixecar i va ensopegar en la foscor, picant de peus el terra. Amb la visibilitat reduïda, li va prendre alguns moments abans de donar-se la patacada que estava esperant. Va caure de genolls i va temptar fins que va trobar la serrada pedra que havia trepitjat. La Dusque va començar a tallar els seus lligams contra la pedra.

-Sóc aquí. - Cridava. Es va adonar que, enmig de la turbulenta sorra que li colpejava la cara, no tenia idea on era en Tendau. Estava momentàniament confosa.

Només li va prendre un petit esforç tallar la tira de cuir que el zabrak havia usat per amarrar-la. Ara tenia la descoratjadora tasca de trobar en Tendau.

-Tendau!. - Va cridar per sobre del rugit. Va girar ferotgement i va tractar de recordar quina direcció havia pres quan va començar a buscar la roca. Va tractar de disminuir la seva respiració i calmar el seu cor, adonant-se que estava a punt d’entrar en pànic.

Quan va decidir quina direcció prendre, va notar que la tempesta de sorra estava debilitant-se. Va recordar, ara que havia recuperat una mica de calma, que aquestes tempestes mai semblaven durar molt a Tatooine. Com molt dels seus animals nadius, les tempestes de sorra de Tatooine eren ràpides i sovint mortals.

-Tendau!. - Va cridar de nou quan va creure veure la seva figura doblegada a deu metres. Fins i tot quan va córrer darrere seu, es va sorprendre tot el que havia caminat. Va sacsejar el cap davant de la desorientació que la curta tempesta li va produir.

Mentre baixava al seu costat, la Dusque va notar amb preocupació que en Tendau estava doblegat.

Després es va adonar que ell havia assumit aquesta posició per amagar el seu cap voltat encastat sobre del seu llarg i corbat coll.

- Estàs bé?. - Ella va preguntar mentre li deslligava les seves mans.

-Com sempre. - Va respondre finalment. -Crec estar tan bé com tu. -La tempesta de sorra s'havia gairebé reduït i la Dusque va poder veure el seu suau somriure.

Va somriure en resposta, però la seva expressió es va esvair a una ganyota de dolor quan va veure els seus canells sagnants. Òbviament, ell havia estat forcejant els seus lligams amb la pedra que ella havia estat buscant per alliberar-se, i va comprendre que res mereixia el dolor de veure al seu amic ferit.

Mentre l'ajudava a aixecar-se, la Dusque va dir:

-No ens prendrà molt tornar a Mos Taike ara no que no caminem darrere, anem.

Va girar per tornar-se, però l’ithorià va romandre immòbil.

-Seria improductiu desfer els nostres passos quan estem tan a prop de la nostra meta. - Va dir.

-Vols continuar?. - Ella va preguntar, incrèdulament.

-Tu no?

-Sí.... vull.

-Llavors continuem. - Va dir, prenent la iniciativa. -No crec que hagin anat molt lluny amb la tempesta.

La Dusque sacsejà el seu cap i va somriure, en part a la resistència del seu company i en part a la seva lleialtat. Ell sabia com aquesta recerca havia captat l'atenció d'ella i com ella odiava deixar alguna cosa inconclusa. I ell estava disposat a arribar fins al final. Ella va ser tocada altra vegada pel premi que ja posseïa: la seva amistat.

Mentre perseguien al trio mercenari el millor que podien, una cosa va irritar la Dusque.

Ella ho va considerar una vegada i una altra, i després finalment li ho va explicar a Tendau.

-Saps què va semblar estrany?. - Va dir. -El fet que ell digués que estàvem buscant perles. No et sembla una mica estrany? Dic, d'alguna manera ells sí semblen perles, però per què ell escolliria aquesta...

-Mira. – La va interrompre en Tendau i assenyalà quelcom a l'extrem est de l'esquerda on estaven aturats. Brillant a la llum de les estrelles era el que semblava com una sèrie d'arcs blancs, perfectament formats i perfectament espaiats. Fins i tot a pocs centenars de metres, la Dusque es va adonar del que eren.

-Ossos de Krayt. - Va respirar. Li somrigué obertament a Tendau i va estar llesta per a baixar el turó. Però abans que pogués donar un pas, l'ara familiar xiscle de làsers va tallar la nit.

Hi havien múltiples explosions, i estaven augmentant en estridència. La Dusque i en Tendau, veient només mala herba i matolls al seu voltant, es van tirar a la freda sorra per cobrir-se. Un moment després, els zabraks i el Mon Calamari van aparèixer a l'extrem est de l’escletxa, corrent en direcció oposada. De tant en tant, un dels zabraks voltejava i disparava darrere d'ells, però la major part simplement corrien tan ràpid com els portessin les seves cames. Van estar gairebé fora de vista, i la Dusque estava començant a qüestionar el seu seny quan un crit va esquinçar la nit.

Emergint de la foscor de l'extrem est de l’escletxa hi havia ni més ni menys que tres dracs Krayt. La Dusque aguantà la respiració. Havia estudiat la informació de les criatures, o la poca informació que existia d'elles, però mai havia somiat que n’estaria tan a prop d'una, menys de tres. Els primers dos eren més grans, així que va suposar que l'altre era un jove.

Els tres tenien la característica corona de cinc banyes, i els seus cossos eren verdosos. Fins i tot des d'on estaven, la Dusque va poder veure la gran espinada que sobresortia de cada part de la seva cuirassada pell, i les pues bessones al final de les cues.

El millor que va poder estimar, el Krayt més petit deuria de ser tan alt com dos humanoides mitjans, mentre que els dracs més vells eren almenys dues vegades més grans que això. Es creia que els animals continuaven creixent fins a la mort. Si aquest fos veritablement el cas, la Dusque es va preguntar quants anys podrien tenir els espècimens que estaven al davant d'ells. Tan ràpid com havien aparegut els dracs, ells van desaparèixer en direcció oposada, encara en persecució dels tres intrusos.

-Sembla que els nostres socis ens han deixat els animals. - Va dir en Tendau tranquil·lament, tot i que no hi havia necessitat de murmuris.

-No perdem l'oportunitat. - Va replicar la Dusque, començant a baixar turó per on els krayts havien aparegut, l’ithorià anava directament darrere d'ella.

Quan van entrar a l'esquerda, la Dusque amb prou feines va poder respirar. No només hi havia un o dos esquelets, sinó centenars sobre centenars. Mentre passejava per les ossades, travessant fàcilment les costelles com si fossin túnels, la Dusque es va meravellar de totes criatures que havien mort, cadascuna inexplicablement arrossegada al mateix punt. El lloc li va recordar alguna de les altres criatures que s'havia trobat en el seu treball, animals que sempre tornaven al mateix lloc per fresar. Alguna d'aquestes criatures eren conegudes com a fresadors terminals, perquè morien poc després d'arribar al seu destí. La Dusque esperava que aquesta fos l'explicació en aquest cas.

Mentre la Dusque i en Tendau s'endinsaven a l'esquerda, passant cranis i restes d'urpes, alguna cosa va brillar des del sorrenc terra. La Dusque es va dirigir cap a allò mentre el seu col·lega li recordava.

-Millor recol·lectem les mostres que puguem. No crec que tinguem molt temps.

Allotjat al centre d'una de les moltes costelles hi havia un objecte, gairebé de la grandària del cap de la Dusque. Ella va sospesar la cosa i la va estendre per mirar millor. La seva superfície era d'un color cremós, i l'objecte brillava suaument. Era perfectament llisa i la Dusque es va adonar que els krayts, com moltes espècies rèptils, havien d’empassar-se pedres i allotjar-les en els seus pedrers per ajudar a la digestió, potser per anys.

-Perles. - Va dir, i encara que l'ossada era un lloc estrany per això, va esclatar en rialles. -Perles. - Va dir de nou, gairebé sense alè.

-Dusque. - Va dir en Tendau. El to de la seva veu va provocar que voltegés el seu cap.

Panteixant i va deixar caure la perla del Krayt als seus peus.

-Ohhh. - Va dir atemorida.

***

A la taverna, uns quants viatgers nouvinguts de Mos Espa es van asseure al voltant de la barra. Després d'algunes ampolles de Sol de Tatooine, la xerrada va tornar al llegendari canó dels krayts i els seus tresors.

-Vaig escoltar que el cementiri està ple amb les seves perles, cadascuna val una fortuna. - Va dir un jove rodià a la seva companya. - En Trobaré una per a tu. - Li va dir abans de robar-li un petó.

Ella va riure nerviosament i encantadorament.

-No siguis estúpid. – Li va interrompre un humà. -No només no hi ha un cementiri, no existeixen ni krayts ni perles. Tot el que trobaràs allà fora són alguns escarabats de sorra gegants que estaran feliços de fer-te per sopar. - Ell i els seus companys van compartir una sonora rialla.

-Ell té raó. - Una forta veu femenina va sortir de la part de darrere del saló. En un racó fosc de la taverna, una encoberta figura es va aixecar, va deixar al seu encaputxat company i va caminar cap a la barra.

La dona va retreure la seva caputxa per revelar un cap de cabells rossos plens de sorra i pols. Els seus ulls grisos brillaven amb encant.

-Sí existeixen els krayts i hi ha fortunes més enllà de l'imaginable allà fora, esperant ser descobertes.

Per no excedir-se amb la jove, l'humà que havia dissuadit el rodià va preguntar.

-I tu com ho saps?

-Perquè no només he estat allí sinó que vaig portar un dels seus tresors.

El saló es va silenciar en anticipació. La Dusque aixecà un sac sobre la barra i el va obrir amb cura. Lentament, va retirar un únic i perlat objecte i el va aixecar amb gran reverència a l'aire.

-Ahhh. - Es va queixar el rodià. -Això no és un tresor, és només un insignificant ou.

I els clients van tornar a les seves begudes, desil·lusionats.

Però la Dusque no va escoltar res sobre això. Va mirar el fulgurant ou de Krayt i va sospirar:

-Preciós.

FI