dissabte, 5 de juliol del 2014

Les Tropes de la Mort (I)


Les Tropes de la Mort
 

Joe Schreiber




Quan la barcassa presó imperial Purga, llar temporal de cinc-cents dels criminals més perillosos de la galàxia, s'avaria en una zona allunyada i deshabitada de l'espai, la seva única esperança sembla residir en un destructor estel·lar a la deriva i aparentment abandonat. No obstant això, només la meitat de l'equip de recerca que entra en ell torna, i porta amb ells una terrible malaltia, tan letal que en qüestió d'hores el Purga al complet mor de les formes més horribles imaginables.

La mitja dotzena de supervivents del Purga faran el que sigui per sobreviure. Però els morts -malvats, imparables i inexplicablement famolencs -s'estan aixecant.





CAPÍTOL 1

PURGA
El pitjor eren les nits.
Fins i tot abans de la mort del seu pare, en Trig Longo sentia pànic a les llargues hores d'aïllament, a les ombres, als sons i a la inestabilitat crònica de la mar de silenci que s'interposava entre ells. Nit rere nit, jeia immòbil en la seva llitera i contemplava el sostre de duracer amarat del cel buscant el somni o algun substitutiu acceptable. De vegades aconseguia quedar adormit deixant-se portar per aquella agradable sensació d'ingravidesa fins que despertava de cop, amb el cor accelerat, la gola tensa i els músculs de l'estómac encongits, a causa del crit o el lament d'algun pres que tenia malsons.
Si alguna cosa no faltava a la barcassa presó imperial Purga eren malsons.
En Trig no sabia exactament quants presos hi havia al Purga. Calculava que eren uns cinc-cents, entre humans i éssers d'altres races, i tots havien estat arrencats dels racons més remots de la galàxia, com li havia passat a ell i a la seva família vuit setmanes estàndard abans. De vegades, les llançadores arribaven gairebé buides; altres vegades tornaven plenes de formes de vida extraterrestre bel·ligerants, i de presumptes simpatitzants dels rebels, dels pobles més variats. Hi havia assassins a sou i sociòpates que en Trig no havia vist mai, éssers de llavis fins que reien estrepitosament i es burlaven dels altres en estranyes llengües que, a oïdes d’en Trig, no eren més que copets i xiulets.
Tots ells semblaven albergar foscos desitjos i rancúnies personals, històries sembrades de secrets vergonyosos i fosques venjances. Mantenir les distàncies resultava cada vegada més difícil; aviat necessitaria ulls al clatell - cosa que alguns ja posseïen -. Dues setmanes abans, en Trig havia vist al menjador a un pres alt i silenciós, assegut d'esquena a ell, però que el mirava amb un únic ull, vermell i carnós, que tenia a la part de darrere del crani. Cada dia, la cosa de l'ull semblava seure una mica més a prop. Fins que un dia, sense previ avís, va desaparèixer.
Però no dels seus somnis.
En Trig va sospirar, es va recolzar en els colzes i mirà el passadís a través dels barrots. La zona de presos comuns passava al mode d'energia mínim durant la nit i la llarga passarel·la estava permanentment embolicada en una penombra gris. Els rodians de la cel·la de davant s'havien adormit o ho fingien. Va fer un esforç per incorporar-se, va regular la respiració i va escoltar els ecos tot just perceptibles dels murmuris i grunyits dels convictes descontents. De tant en tant un droide ratolí o una unitat de manteniment de baix nivell, una dels centenars que hi havia a la barcassa, passava per la zona per dur a terme una tasca preprogramada o una altra. I per descomptat, sota tots aquells sons, se sentien tímidament però clarament les vibracions de les turbines de la barcassa grinyolant constantment per l'espai.
Durant la seva estada a bord, en Trig encara no s'havia acostumat en aquest últim so, a la vibració de l'estructura del Purga que pujava per les cames fent-li tremolar ossos i nervis. No podia escapar de la manera com boicotejava cada instant de la seva vida, convertint-se en una cosa tan familiar com el seu propi pols.
En Trig va recordar el moment en què havia estat assegut a la infermeria dues setmanes abans, veient com el seu pare consumia el seu últim alè, i el silenci posterior, quan els droides metges van desconnectar els biomonitors del malparat cos d'aquell home vell i es van preparar per desfer-se d’ell. Quan es va apagar l'últim monitor, va sentir la remor llunyana i constant dels motors que li va recordar, una vegada més de forma innecessària, on es trobava i on anava. Va recordar que aquell so li havia fet sentir-se perdut, petit i irremeiablement trist, com si una mena de gravetat artificial afectés directament al seu cor.
Llavors va saber, com sabia ara, que tot allò només es devia a una cosa, l'implacable esforç de l’Imperi per consolidar el seu poder.
«Oblida la política -li havia dit el seu pare -. Dóna'ls alguna cosa que necessitin o se't menjaran viu.»
I ja se'ls estaven menjant vius tot i que mai havien simpatitzat amb els rebels, no més que els estafadors de baixa estofa capturats en qualsevol operació rutinària de l'Imperi. Els motors de la tirania grinyolaven i els conduïen a través de la galàxia cap a alguna remota lluna presidi. En Trig es va adonar que aquell so no pararia, que es mantindria de manera indefinida, ressonant fins que...
- Trig?
La veu d’en Kale va sonar darrere d'ell de forma inesperada, i en Trig es va estremir lleument sentint-la. Va mirar cap enrere i va veure el seu germà gran observant-lo. El seu bell rostre demacrat per la falta de son no era més que un perfil fantasmal suspès en la penombra de la cel·la. Feia la impressió que encara estava mig adormit i que no estava segur de si estava somiant.
- Què passa? -Va preguntar en Kale amb un murmuri somnolent que va sonar més aviat com «quepass».
En Trig es va escurar la gola. Feia poc que li havia començat a canviar la veu i s'havia adonat que si no estava molt atent se li escapaven galls.
- Res.
- Estàs preocupat pel de demà?
- Jo? - Va esbufegar en Trig -. Apa ja.
- No passa res si ho estàs. -En Kale va semblar reflexionar un moment i llavors va emetre un grunyit de desconcert -. Estaries boig si no ho estiguessis.
-Tu no estàs espantat -va dir en Trig -. Pare mai hauria...
- Aniré sol.
- No. - La paraula va sortir de la seva gola en un to gairebé dolorós -. Hem de romandre junts, va ser el que va dir el pare.
- Només tens tretze anys -va dir en Kale -. Potser no ets, bé...
- Compleixo catorze el mes que ve. -En Trig va sentir una altra onada d'emocions dient la seva edat en veu alta -. Sóc prou gran.
- Estàs segur?
- Totalment.
-Bé, consulta-ho amb el coixí, a veure què dius al matí... -En Kale va començar a balbucejar a mesura que es deixava caure en la llitera, deixant a Trig assegut amb els ulls encara clavats en el llarg i fosc passadís de l'exterior de la cel·la de presos comuns que s'havia convertit en la seva ja no tan nova llar.
«Consulta-ho amb el coixí», va repetir mentalment, i en aquell precís moment, com per art de màgia, com si el poder de la suggestió li hagués fet efecte, el somni va començar a perfilar-se com una possibilitat. En Trig es va tombar i va deixar que la pesadesa de la seva pròpia fatiga el cobrís com una manta, substituint a l'ansietat i la por. Va intentar concentrar-se en la respiració d’en Kale, profunda i tranquil·litzadora: inspira, espira, inspira, espira...
Llavors, en algun lloc dels nivells inferiors, es va sentir el gemec d'una veu no humana. En Trig es va incorporar, va aguantar la respiració i va notar un calfred que li va tensar la pell de les espatlles, els braços i l'esquena recorrent la carn mil·límetre a mil·límetre i eriçant-li el borrissol del clatell. En Kale, que ja tornava a estar adormit, es va regirar sobresaltat en la seva llitera dient incoherències entre grunyits.
Es va sentir un altre crit, aquesta vegada més feble. En Trig va intentar convèncer-se que només era un altre convicte caient del carrusel nocturn dels malsons.
Però no hi havia sonat a malson.
Hi havia sonat com un convicte, de la raça que fos, sent atacat.
O tornant-se boig.
Es va asseure molt quiet, va estrènyer les parpelles i va esperar que els batecs del seu cor s'alentissin a poc a poc. Però no ho van fer. Va pensar en la cosa del menjador, en el pres desaparegut aquell de qui desconeixia el nom i que el mirava amb aquell ull encarnat. Quants ulls més el mirarien sense que ell ho sabés?
«Consulta-ho amb el coixí.»
Però sabia perfectament que aquella nit no podria aclucar els ulls.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada