Estrella de Cristall
Vonda N. McIntyre
Capítol 1
Els nens havien estat segrestats.
La Leia va creuar el prat a la
carrera deixant enrere als cortesans i al camarlenc de Munto Codru, al seu
seguici d'ajudants i la jove patge que, anant totalment en contra del protocol,
havia entrat amb pas trontollant a la sala de recepcions de la Leia, sagnant
pel nas i les orelles i en un estat d'atordiment tan gran que només era capaç
d'emetre balbuceigs incoherents.
Però la Leia havia aconseguit
entendre el que volia dir-li: la Jaina, en Jacen i l’Ànakin havien estat
raptats.
La Leia va córrer a través dels
arbres i al llarg d'un sender cobert d'una molsa suau i esponjosa que portava
fins al camp on tant els hi agradava jugar als seus nens. La Jaina sempre
s'imaginava que el camí era la trajectòria d'una nau espacial que s'estava
preparant per entrar a l'hiperespai, en Jacen fingia que era una gran avinguda
plena de misteris, i l’Ànakin, que estava passant per una fase de literalitat,
insistia que no era més que un sender que creuava el bosc per acabar arribant
fins a la prada.
Els nens adoraven el bosc i la
praderia, i a la Leia li encantava llançar exclamacions meravellades davant els
tresors que li portaven: un insecte diminut que es removia nerviosament, una
pedra que a la matriu hi havia atrapats trossets d'una matèria lluent – gemmes
raríssimes, potser!-, o els minúsculs fragments d'una closca d'ou.
Les llàgrimes li ennuvolaven la
vista. Una sabatilla es va enredar en les frondoses tiges de la molsa i la Leia
va ensopegar, va aconseguir recuperar l'equilibri abans de caure i va seguir
corrent, aixecant les faldilles de la seva túnica cerimonial el més amunt
possible perquè els plecs no li destorbessin.
«En els vells temps... -Va pensar-.
Ah, sí, en els vells temps hagués portat botes i pantalons, i llavors la meva
vestimenta no hagués estat cap obstacle i no m'hauria fet ensopegar com ara!»
La respiració li cremava a la gola.
«I hauria pogut córrer des de la
meva sala de recepcions fins a la prada del bosc en uns moments, i no m'hauria
quedat sense alè fent-ho!»
La verda llum del capvespre
ballotejava al seu voltant en una incessant agitació que provocava canvis
continus en el joc de llums i ombres. La claredat va anar augmentant davant de
la Leia, allà on el bosc acabava de sobte per ser substituït per la prada plena
d'estanys i rierols en la qual havien estat jugant els seus fills.
La Leia va córrer cap a ella,
esbufegant i sentint que li pesaven les cames.
«Com ha pogut arribar a passar? -Va
cridar per dins-. Com és possible que hi hagi passat alguna cosa semblant?»
La resposta, l'única manera com havia
pogut arribar a ocórrer, la terroritzava. La seva capacitat per percebre la
presència dels seus nens havia estat neutralitzada durant un curt període de
temps, i només una manipulació de la Força podia produir semblant efecte.
La Leia va arribar a la prada i va
córrer cap al rierol en el qual la Jaina i en Jacen havien xipollejat i jugat,
i on havien ensenyat a nedar al petit Ànakin.
Hi havia un cràter que s'obria com
una ferida a l’esponjosa extensió d'herba i que no havia estat allà abans. Les
tiges en forma de fulles havien quedat aplatades en un gran cercle al voltant
del retall de terra nua.
«Una bomba de pressió!», va pensar
la Leia, horroritzada.
Una bomba de pressió havia esclatat
molt a prop dels seus nens. «No són morts! –Es va dir-. No poden estar morts...
Si estiguessin morts, jo ho sabria.»
En Chewbacca jeia al costat de la
zona devastada per la detonació, i la Leia va poder veure la brillantor de la
sang sobre el seu pelatge marró.
Va caure de genolls al costat del
wookiee sense prestar atenció al fang. Temia que hagués mort, però en Chewbacca
encara respirava i la sang encara estava fluint de les seves ferides. La Leia
va posar la mà sobre el profund tall de la cama en un intent desesperat
d'aturar el flux de sang i salvar-li la vida. El potent bategar del cor d’en
Chewbacca estava fent que la sang sortís de les seves venes i fóra expulsada
del seu cos a gran velocitat. Igual que la jove patge, el wookiee també sagnava
per les orelles i les fosses nasals.
Un so espantós que semblava un lament
fúnebre va escapar dels llavis d’en Chewbacca. No era un gemec de dolor, sinó
un crit de ràbia i remordiment.
- No et moguis! -Va exclamar la
Leia-. No et moguis, en Chewbacca! La doctora arribarà de seguida. Et posaràs
bé... Què ha passat? Eh, què ha passat?
En Chewbacca va tornar a deixar
escapar aquell terrible crit ofegat, i la Leia va comprendre que la seva
desesperació era tan gran que desitjava morir. El wookiee havia adoptat a la
família de la Leia, fent-la seva i convertint-la en la seva Família de l'Honor,
i no havia aconseguit protegir als nens.
- No pots morir!
«Ha de viure -va pensar-. Chewbacca
has de viure. Només tu pot dir-me qui s'ha emportat els meus nens...»
- Velvet! Velvet a mi, Chewbacca...
El seguici de la Leia i el camarlenc
van sortir corrent del bosc, trepitjant les delicades tiges de 'herba' i
llançant crits de dolor i de fúria quan van sentir els talls produïts per les
seves esmolades vores. Els fills de la Leia havien vagarejat a plaer per tot el
prat sense deixar empremtes i sense patir cap dany, ja que les tiges d'herba
sempre es separaven davant seu com per art de màgia.
«Màgia per als meus nens màgics -va
pensar la Leia-. Creia haver-los protegit prou bé, creia que mai podria
ocórrer-los res dolent...»
Llàgrimes abrasadores van lliscar
per les seves galtes.
Els cortesans, consellers i guàrdies
es van aturar formant un cercle al seu voltant.
-Senyora meva, senyora meva... -Va
exclamar el camarlenc de Munto Codru.
El sol i el vent havien fet enrogir
la cara del senyor Iyon, i el camarlenc semblava sentir-se extremadament
incòmode a l'aire lliure.
- Han portat a la doctora? -Va
preguntar la Leia-. ¡Porteu immediatament a la doctora!
-Ja he enviat a buscar-la, senyora
meva.
El senyor Iyon va intentar
aconseguir que la Leia s'aixequés i va tractar de contenir el flux de sang que
brollava de la ferida d’en Chewbacca, però la Leia el va apartar amb una
empenta i una seca negativa.
El pols d’en Chewbacca estava
començant a tornar-se cada vegada més irregular, i la Leia temia que seu cor
pogués deixar de bategar d'un moment a un altre.
«No moriràs, Chewbacca -va pensar-.
No has de morir. No permetré que moris!»
La Leia va recórrer als seus
escassos coneixements Jedi per proporcionar noves energies, i mentre ho feia va
lamentar amargament el fet que les responsabilitats de la seva vida d'estadista
haguessin impedit que rebés un autèntic ensinistrament a fons en els misteris
de la Força.
La Leia sabia que si permetia que el
raig calent de la sang d’en Chewbacca se li s'escorregués entre els dits, la
vida del wookiee s'aniria juntament amb ell.
La doctora va creuar l'extensió
d'herba a la carrera. La seva wyrwulf galopava darrere d'ella, transportant el
seu instrumental mèdic i la seva farmaciola. Veure al wyrwulf de la doctora va
fer que la Leia se'n recordés que el wyrwulf del senyor Iyon havia estat jugant
amb els seus nens a la prada.
El wyrwulf també havia desaparegut.
La doctora Hyos es va agenollar al
costat de la Leia, i va examinar d'un ràpid cop d'ull la ferida d’en Chewbacca i
els primers auxilis que li havia prestat la Leia.
-Ah -va dir-. Bona feina.
-Ara heu de venir amb mi, princesa
-va dir el camarlenc.
- Encara no! -Va exclamar la doctora
Hyos-. Després de tot, només tinc quatre mans...
La princesa està molt bé on es troba
ara.
El wyrwulf es va deixar caure sobre
els seus quarters del darrere entre la Leia i la doctora Hyos, i després va
tornar el seu enorme cap en un moviment lent i fluid per contemplar a la Leia
amb la líquida i límpida mirada dels seus grans ulls blaus. La criatura tenia
un espès pelatge marró del qual sobresortien els molt gruixuts pèls negres
coneguts com a pèls-sentinelles.
El wyrwulf de la doctora va
panteixar i va començar a bavejar mentre deixava que la seva llengua li pengés
sobre els ullals. El rostre de l'animal era realment grotesc, i el seu alè
calent i acre va fer que la Leia arrufés el nas.
Les quatre mans de la doctora Hyos,
que semblaven tan maldestres i lànguides quan la seva propietària les deixava
en repòs, es van moure veloçment sobre les grans cistelles subjectes als flancs
del wyrwulf.
- Veus el que estic fent, estimat
meu? -Va preguntar la doctora Hyos en veu baixa i suau tornant-se cap a la
peluda criatura-. L'hemorràgia sempre és el més important, i la nostra princesa
l'ha detingut.
La doctora va seguir parlant-li al
wyrwulf, i li va anar explicant tot el que feia.
La doctora Hyos va extreure embenats
de pressió d'un compartiment mentre escollia el medicament indicat entre els
continguts d’un altre. Sempre explicava al wyrwulf el que estava fent a cada
moment. Els seus llargs dits daurats eren molt destres, i es movien amb fermesa
i seguretat.
La Leia es va permetre un moment
d'esperança tot i que les seves mans estaven cobertes per la càlida sang d’en
Chewbacca. El wookiee havia tancat els ulls i havia deixat de moure’s.
-Aparteu la mà de la ferida quan
l'embenat se segelli a si mateix, princesa -va dir la doctora Hyos.
La Leia va obeir, i la doctora Hyos
va exercir pressió sobre l'embenat per unir-lo flanc d’en Chewbacca. L'embenat
va reaccionar exercint una pressió en sentit contrari sobre la mà de la Leia, i
després es va adherir al d’en Chewbacca i va anar estenent els seus connectors
a través del pelatge del wookiee. El wyrwulf ho observava tot amb la llengua
apuntant entre les seves gargamelles.
La Leia es va tirar enrere fins
recolzar-se sobre els talons. Tenia les mans enganxoses i la túnica tacada de
sang, i va contemplar tot allò veient amb la nitidesa horroritzada de qui no té
més remei que creure en alguna cosa que li hagués semblat impossible feia tan
sols uns moments.
La doctora Hyos va examinar a
Chewbacca, i va arrufar les celles davant els filets de sang mig seca que
havien brollat de les seves orelles i les seves
fosses nasals.
-Una bomba de pressió... -Va dir.
La Leia va recordar el so d'un tro
que semblava sorgir d'un somni llunyà. Havia pensat - ¡I què terriblement a poc
a poc havia funcionat la seva ment llavors!- que el bon temps de primera hora
del matí hauria cedit pas a la pluja i que en Chewbacca no trigaria a portar
als bessons i al petit Ànakin de la prada, i aquest pensament havia fet que se
sentís plena de tendresa cap als seus fills. Podria robar uns moments als seus
deures per jugar amb ells i fer-los moixaines, i admiraria els seus nous
tresors mentre s'assegurava que es menjaven tot el dinar.
Ja era mitja tarda. Com era possible
que el dia estigués tan avançat, quan feia tan poc temps encara era hora de
dinar?
-La meva senyora... -Va dir el
camarlenc Iyon, però no va repetir el seu intent previ per apartar la Leia d’en
Chewbacca.
-Que tanquin el port i que bloquegin
tots els camins -va dir la Leia-. Es pot interrogar la patge? Que es posin en
contacte amb el controlador del tràfic portuari... Hi ha alguna possibilitat
que els segrestadors hagin sortit del planeta?
Mentre parlava, la Leia va tenir
l'horrible impressió que qualsevol mesura que pogués adoptar resultaria inútil,
o que ja era massa tard per posar-la en pràctica fins i tot en el cas de què
pogués servir d'alguna cosa.
«Però si han fugit, llavors podria
perseguir-los a bord de l’Alderaan-va pensar-. Podria atrapar-los. La meva
petita nau és capaç d'atrapar a qualsevol vehicle espacial...»
-Em temo que tancar el port no seria
una decisió molt intel·ligent, senyora meva.
La Leia va clavar la mirada en el
camarlenc, i va començar a dubtar del senyor Iyon tot i que l’alt dignatari de
Munto Codru havia gaudit de tota la seva confiança feia tan sols uns moments.
-S'han emportat a la seva...
La Leia va titubejar, no molt segura
de quines paraules havia d'emprar.
-S'han endut el meu wyrwulf, senyora
meva -va replicar el camarlenc-. Cert.
-Sí, s'han emportat al seu wyrwulf.
És que no li importa?
-M'importa moltíssim, senyora meva.
I a més comprenc les nostres tradicions, en tant que vós no les compreneu..., i
us prego que em perdoneu per dir-vos-ho. Quant al fet de tancar l’espaiport, no
cal fer-ho.
-Els segrestadors intentaran fugir
de Munto Codru -va dir la Leia.
El senyor Iyon va estendre les seves
quatre mans cap a ella.
-No ho faran -va replicar-. Existeixen
certes tradicions, sabeu? Si les seguim, podem tenir la seguretat que no els hi
passarà res als nens... Això també forma part de la tradició.
La Leia coneixia les antigues
tradicions del segrest i el rescat de Munto Codru, i la seva existència era el
motiu pel qual en Chewbacca sempre s'havia mantingut prop dels nens en tot
moment i per la qual el vell castell estava envoltat per un servei reforçat de
seguretat i vigilància. Per als habitants de Munto Codru, la pràctica del
segrest espectacular era un esport polític tradicional que tenia una gran
importància.
I la Leia no sentia ni el més mínim
desig de prendre part en aquella peculiar activitat esportiva.
-És un segrest molt audaç -va dir el
camarlenc.
- I molt cruel! -Va exclamar la
Leia-. ¡En Chewbacca està ferit! I la bomba de pressió... Els meus nens...
La Leia va callar i va intentar
controlar la seva veu i reprimir la seva por.
-Els organitzadors d'aquest segrest
van fer esclatar una bomba de pressió només per demostrar que eren capaços de fer-ho,
senyora meva -va dir el senyor Iyon.
- Però se suposa que ningú ha de
resultar ferit durant aquests segrestos seus!
-Ningú de noble bressol, princesa
Leia -va dir el senyor Iyon.
-El meu títol oficial és «Cap
d'Estat», senyor -va replicar la Leia amb visible irritació-, no «Princesa»...
Fa molt temps que he deixat de ser-ho. El món del qual era princesa va anar
destruït fa molts anys, i ara vivim en una República.
-Ja ho sé, senyora meva, i us prego
que disculpeu els nostres vells i antiquats costums.
- Han de saber que no tenen ni una
sola esperança -va dir la Leia-. Em refereixo d’escapar, que se'ls lliuri un
rescat. I si arriben a fer-los...
La Leia va descobrir que era incapaç
de pronunciar la paraula "danys".
-Us prego que em permeteu aconsellar-vos
en aquest assumpte -va dir el camarlenc, i es va inclinar sobre ella-. Si
apliqueu les regles de la República -va seguir dient en un to sobtadament
urgent-, l'únic resultat que obtindreu serà el desastre, la tragèdia...
-Els segrestadors han de ser molt
valents -va dir la doctora Hyos, i tant en l'expressió com en la seva veu només
semblava haver aprovació-. Però també han de ser joves i no tenen experiència.
La família... Quin pot ser? -Es va girar cap al senyor Iyon-. Els Sibiu,
potser?
-No compten amb els recursos
suficients -va dir el camarlenc.
La Leia va pensar que fossin quins
fossin els segrestadors només necessitaven els recursos de la Força i, per ser
exactes, els del costat fosc de la Força.
El senyor Iyon va moure una mà en un
gest que va abastar al Chewbacca i el cràter del sòl.
-Hi hauran necessitat un esquif i
un, raig tractor, i tenir connexions amb algun contrabandista d'armes per
obtenir la bomba de pressió va dir.
-Ah. Els Temebiu, llavors...
-Podria ser -va dir el camarlenc-.
Són ambiciosos.
-Doncs jo els ensenyaré a deixar de
ser-ho -va remugar la Leia.
-La meva senyora, si us plau... Els
vostres fills no patiran cap dany. De fet, no poden patir cap dany, ja que
aquesta és l'única forma de què els segrestadors assoleixin els seus objectius.
Fins i tot pot ser que això els
sembli una gran aventura...
- El nostre amic en Chewbacca ha
patit ferides tan greus que ha faltat molt poc per què morís! -Va cridar la
Leia-. Als meus nens això no els semblarà gens divertit, i a mi tampoc m'ho
sembla!
-És realment lamentable, per
descomptat -va dir el camarlenc-. El wookiee potser no va comprendre la
informació sobre les nostres tradicions que se li va proporcionar... No hauria
d'haver ofert cap mena de resistència, naturalment.
-Que tanquin l’espaiport -va repetir
la Leia amb veu rogallosa. Estava massa enfadada per respondre al comentari del
camarlenc-. No vull córrer el risc que els segrestadors puguin sortir de Munto
Codru.
-Molt bé -va dir el senyor Iyon-. És
possible..., però hem d’obrar amb una gran cautela, per descomptat. Ho hem de
fer d'una manera que..., que diverteixi en lloc d'ofendre...
El camarlenc es va sumir en un
silenci absort.
La doctora Hyos li va prendre el
pols a Chewbacca en la gran vena que havia estat a punt de ser afectada per la
ferida.
-Estable. Bé, ja està... I ara, a
cirurgia.
En Chewbacca, que tot just estava
conscient, va contemplar a la Leia amb els ulls vidriosos i plens
d’incomprensió.
-Medicina d'urgència en el camp de
batalla -va dir la doctora Hyos-. Fa molt temps que estic sense practicar-la, i
ja començava a pensar que mai tornaria a veure un camp de batalla.
-Això mateix pensava jo -va dir la
Leia.
El wyrwulf va udolar.
La Leia rares vegades havia temut
per la seguretat de la Jaina, en Jacen i l’Ànakin.
Havia pensat en ella i havia fet tot
el necessari perquè estiguessin fora de perill, després. Havia parlat del tema
amb la Wínter, la seva mainadera, i amb en Han i en Luke, i amb C3PO, el Suprem
Senyor de les Preocupacions, però ella gairebé mai havia sentit preocupació
pels seus fills. Sabia que percebria l'existència de qualsevol perill tot just
sorgís. La seva falta d’ensinistrament Jedi no afectava gens ni mica a la seva
contínua percepció dels nens.
A més, fins i tot suposant que
arribés a donar-se l’improbable cas que no percebés la proximitat del perill,
la Leia podia tenir la seguretat que en Luke ho detectaria. La Wínter
protegiria els nens en qualsevol circumstància fins i tot al preu de la seva
vida si cal; i quan en Chewbacca acompanyava a la família de la Leia, com feia
amb gran freqüència, sempre passava molt temps al costat dels nens. Qui podia
garantir la seva seguretat millor que el wookiee?
I en Han, el seu estimat Han, havia
ajudat a fer possible la lenta expansió de la pau. Tots els nens havien d'estar
fora de perill, i el fet de viure lliures de perills no era una cosa que només
hauria de ser possible per als fills d'aquells que havien acabat amb l'Imperi.
O això havia pensat
la Leia.
La Leia va seguir
als ajudants de la doctora Hyos mentre portaven al Chewbacca al departament de
cirurgia de l'antic castell de Munto Codru.
Se sentia molt sola.
En Han i en Luke havien marxat a la recerca de noves aventures amb la
benedicció de la Leia. La Wínter havia aprofitat l'oportunitat que oferia
aquell recorregut per una zona totalment pacificada per assistir a una
conferència sobre els nens que fugien de les seves llars, i també es trobava a
diversos mons de distància.
La coincidència no
divertia gens ni mica a la Leia.
Va esperar davant
del departament de cirurgia mentre la doctora Hyos i els seus ajudants atenien
les ferides d’en Chewbacca. Els cortesans i assistents van voletejar al voltant
de la Leia fins que aquesta els va acomiadar amb un tens esforç de cortesia.
El wyrwulf s'havia
estirat davant de les portes del departament de cirurgia. La doctora Hyos li
havia explicat que no podria entrar a la sala d'operacions fins que tingués
alguns anys més, i l’havia deixat de guàrdia. La criatura es va anar
endormiscant a poc a poc, i el seu cap es va inclinar lentament cap endavant
fins que va acabar sostenint-se sobre les puntes dels seus temibles ullals.
El camarlenc Iyon va
entrar a corre-cuita a la sala d'espera, una austera estada de murs de pedra
llisa totalment desproveïda d'ornaments.
-No hi ha cap rastre
–va dir -. Ni un de sol... Els segrestadors són molt agosarats i molt astuts,
per descomptat. Hem d'esperar que es posin en comunicació amb nosaltres,
senyora meva.
- Esperar? -Va
exclamar la Leia.- No em sembla una decisió molt..., molt encertada ateses les
circumstàncies.
En la seva joventut
la Leia hauria escollit una descripció bastant més dura, i hauria dit que li
semblava una decisió estúpida, insensata i purament i simplement digne d'un
imbècil.
- La petició de
rescat arribarà al matí -va dir el camarlenc, intentant tranquil·litzar-la.
- Al matí...! ¡Al
matí els segrestadors ja poden haver escapat!
-No poden escapar,
senyora meva. El port està tancat. I a més no escaparan... No tenen cap raó per
fer-ho.
-Però ja han passat
dues hores -va dir la Leia-. ¡Els qui se’n van dur als meus nens també han
robat dues hores!
El senyor Iyon va
arrufar les celles.
- Què voleu dir amb
això que han robat dues hores, senyora meva? -Va preguntar-. Vau estar
treballant durant tota l'hora del migdia. Els cronos funcionen a la perfecció,
el sol es troba en el lloc correcte...
El camarlenc va
callar, conscient que el seu maldestre intent de fer broma no havia aconseguit
dissipar la tensió que surava en l'aire.
- Han robat dues
hores -va repetir la Leia-. No eren uns segrestadors corrents! Uns segrestadors
corrents mai haurien aconseguit travessar les nostres defenses. No haurien
pogut deixar inconscient a Chewbacca, i no haurien pogut robar-nos ni un sol
minut de temps!
-Però senyora meva,
tal com ja us he explicat... Bé, el cas és que Munto Codru produeix
segrestadors d'una rara qualitat -va dir el camarlenc, i la va contemplar amb
expressió entristida.
«Creu que la meva
reacció és un mer resultat de la por i del dolor -va pensar la Leia-. Si li dic
que sospito que un seguidor del costat fosc és responsable d'aquest fet
inqualificable, llavors pensarà que he embogit.»
Les portes del
departament de cirurgia es van obrir. La doctora Hyos va saludar el wyrwulf
donant-li un copet al cap. Després va anar cap a la Leia i li va agafar les
mans, i va mantenir cada mà de la Leia premuda entre dues de les seves.
- En Chewbacca es
posarà bé -va dir-. Les seves orelles necessitaran algun temps per recuperar-se
dels efectes de la bomba de pressió, i estarà bastant feble mentre el seu
organisme va reposant tota la sang que ha perdut.
- Li ha dit...?
-No està en
condicions de dir res a ningú, princesa Leia. Ara en Chewbacca ha de dormir, o
la seva vida correrà perill.
- Ha enviat el meu
missatge al Han i en Luke? -Va preguntar la Leia, tornant-se cap al camarlenc.
-Sí, senyora meva,
però lamento haver de dir-vos que... Bé, es troben massa a prop de l'Estació
Crseih, i l'activitat d'aquest sistema estel·lar és terriblement violenta. El
forat negre, el seu company quàntic de cristall... La seva influència bloqueja
tots els mitjans de comunicació.
-Llavors hem
d’enviar una nau.
-El port està
tancat, senyora meva.
- He estat jo qui
l'ha tancat! Puc ordenar que una nau surti del planeta!
El camarlenc va
intentar consolar la Leia acariciant-li una mà amb immensa delicadesa mentre la
contemplava amb gran preocupació.
-Hem de mantenir la
ficció -va dir-. El port ha estat tancat a causa d'una avaria en els equips de
rastreig i detecció. Si una nau surt d'ell, llavors l'emergència queda
públicament revelada com una mentida..., i això significarà que haurem llançat
un insult mortal als segrestadors.
-Però vostè va dir
que ells sabrien...
-Els segrestadors ho
saben -va replicar la doctora Hyos-. Ells ho saben, i nosaltres també. Quant
als altres, poden pensar el que vulguin perquè el que pensin no té importància.
El que realment importa és la percepció, no la realitat.
-La doctora Hyos té
raó, senyora meva -va dir el camarlenc-. Us suplico que seguiu endavant amb el
vostre programa d'activitats per la tarda com si no hagués passat res. Recorreu
a tot el valor pel qual tant us honorem i admirem... Feu-ho pel bé dels nens.
La Leia va intentar
dissimular les seves tremolors i va fer un desesperat esforç per tractar de
pensar amb claredat.
«Per quan una nau
hagi pogut arribar fins en Han, el que hagi de passar ja haurà ocorregut de
tota manera -va pensar-. Fer que vingui aquí no em servirà de res.»
-Tornaré a la sala
de recepcions -va dir per fi -i compliré amb les meves obligacions i amb les
cites concertades. Si no hem tingut notícies... Si per a la posta del sol
seguim sense saber res...
-Us prego que
espereu fins demà al matí, senyora meva. -La cara del camarlenc estava
enfosquit per la preocupació-. Us asseguro que llavors ja haurem rebut
instruccions.
-Faré el que tenia
programat fer -va dir la Leia, i va sortir de la sala d'espera.
- Leia... -Va dir la
doctora Hyos.
-La meva senyora...
-Va dir el camarlenc.
- Què?
La Leia es va tornar
cap a ells i els va fulminar amb la mirada.
El senyor Iyon va
moure les mans sense dir paraula, i va contemplar amb visible preocupació les
mans ensangonades i la túnica tacada de fang de la Leia.
«He rebut a
ambaixadors i caps d'estat portant robes molt pitjors pensar la Leia-. I
algunes estaven molt més brutes...»
La Leia s'estava
rentant la sang d’en Chewbacca de les mans. La seva túnica era una causa
perduda, no només estava tacada de sang i de fang, sinó que la delicada tela
havia quedat molt malmesa a causa del contacte amb les esmolades tiges d'herba
de la praderia. La Leia la va llançar al reciclador, i va llançar les seves
sabates darrere. Després es va quedar immòbil al centre de la seva cambra de
bany, vestida únicament amb una prima camisa de dormir, i va començar a
tremolar. Va baixar les parpelles per ocultar el reflex que li mostrava la seva
cabellera despentinada, els seus ulls desorbitats i el seu rostre tens i
cansat, i es va concentrar a la recerca de la calma i la certesa que tan
desesperadament necessitava.
Tot d'una el
cantussol estrident i aflautat de l’R2 va fer vibrar l'atmosfera de
l’habitació. L’androide s'estava acostant. Un instant després la Leia va sentir
una veu aguda i infantil que va parlar en un to entre tremolós i vacil·lant.
-No, no ho recordo,
no ho recordo...
L’R2 va tornar a
emetre un veloç cantussol.
La Leia va córrer
cap a les veus. Va entrar al seu dormitori i va sentir la suavitat sedosa de
les catifes sota els seus peus descalços, i una codru-ji, una nativa de Munto
Codru que semblava bastant jove, va retrocedir amb pas trontollant cap a una
paret.
-No ho sé -va dir-.
No ho recordo.
El peu davanter de
l’R2 va precedir al seu cos cilíndric, i el seu cap en forma de cúpula i els
seus peus del darrere van aparèixer al llindar un instant després. L’androide
estava assetjant la codru-ji, i l'empenyia cap a la Leia.
-Només vaig veure
que els petits ja no hi eren, i que el gran estava ferit. Vaig anar corrents a
buscar ajuda, res més...
Era la jove patge
que havia informat del segrest. Les taques de sang havien desaparegut del seu
rostre acabat de rentar. Les seves abrasions havien estat ateses, i la seva
roba estripada havia estat substituïda per una camisa de dormir de l’hospital.
La Leia va córrer
cap a ella.
-Oh, pobreta... -Va
murmurar.
La jove patge no va
reaccionar, i la Leia li va posar la mà a l'espatlla.
El frec va
sobresaltar de tal manera a la codru-ji que va donar un salt i va girar sobre
si mateixa mentre els seus peus no tocaven el terra. La jove patge va aterrar
amb les quatre mans tenses darrere del cos, i va retrocedir ràpidament
allunyant-se de la Leia.
Un instant després
la va veure i va obrir molt els ulls.
-Perdoneu-me,
perdoneu-me...
La Leia la va agafar
amb afectuosa delicadesa per un braç superior i la va fer entrar al dormitori.
- Què estàs fent
fora del llit? -Va preguntar-. Hauries d'estar descansant... Has de
recuperar-te.
-El petit androide
va venir a buscar-me, i vaig comprendre que havia de suplicar que em
perdonéssiu...
-Oh, R2... Com has
pogut fer alguna cosa semblant? -Va exclamar la Leia-. Ves a buscar a la doctora
Hyos, ¡i de pressa!
L’androide va emetre
un refilet, va retrocedir, va tornar a avançar i va acabar detenint-se com si
no sabés què fer.
- De pressa!
L’androide va creuar
el llindar amb un nou cantussol que va anar baixant veloçment per tota l’escala
tonal.
La Leia va portar a
la jove patge fins a un divan i va intentar ajudar-la a seure-hi. Al principi
la codru-ji es va resistir.
-No, no he de
seure...
-Tranquil·litza't
-va dir la Leia-. Oblida't del cerimonial, d'acord?
La Leia va intentar
fer-la asseure, però els genolls de la jove patge es van negar a doblegar-se.
La Leia li va permetre que seguís dempeus i va romandre immòbil al seu costat.
-Li vas salvar la
vida a Chewbacca -va dir-. I a més vas donar l'alarma, i...
La codru-ji estava
mirant-la fixament i semblava no entendre res.
-Ho sento molt,
senyora meva. No puc escoltar-vos... -Va dir per fi. Es va dur les mans a les
orelles i es va posar a plorar amb sanglots silenciosos que van fer tremolar
tot el seu cos.
-No sé què va
passar... -Va dir després amb la veu entretallada per les llàgrimes -. Estaven
allà, jugant, i llavors... -Es va estremir i es va encongir sobre si mateixa, i
la Leia es va preguntar si estaria tornant a experimentar els efectes de la
bomba de pressió -. Jo... Vaig haver de quedar-me adormida, senyora meva.
¡Haurien d’exiliar-me! I quan vaig em despertar els petits ja no hi eren, i...
-Es va fregar els delicats pavellons en forma de petxina de les seves orelles,
i va deixar escapar un estrident xiulet en el seu llenguatge-. Vull dir que el
senyor Chewbacca està malferit i... I jo no puc sentir res, senyora meva!
La Leia la va
abraçar amb dificultat, a causa de les diferències físiques existents entre
elles, però amb gran tendresa, i va intentar calmar-la.
La doctora Hyos va entrar
al dormitori, i es va mostrar bastant indignada assabentant-se que el repòs del
seu pacient havia estat pertorbat.
-No entenc en què
podia estar pensant l’R2 per portar-la aquí -va dir la Leia-. No hauria d’estar
aixecada, naturalment...
No hauria d'estar
ajaguda -va ser la força críptica resposta de la doctora Hyos-. Però teniu raó.
Ha de descansar i recuperar-se.
La jove patge va
retrocedir davant la doctora Hyos i va aferrar les mans de la Leia.
-Em sap tant greu...
-Va murmurar.
-Et perdono -va dir
la Leia articulant les paraules molt a poc a poc i movent exageradament els
llavis fent-ho-. Et perdono. M'has entès?
La jove patge va
vacil·lar durant uns moments, i després va acabar assentint i va permetre que
la doctora la tragués del dormitori.
L’R2 es va quedar a
les estances de la Leia, i es va dedicar a llançar xiulets nerviosos i a anar
d'un costat a un altre mentre la Leia es vestia. Els sorolls que emetia la
irritaven, però el petit androide semblava incapaç de guardar silenci i
estar-se quiet, i tampoc volia dir-li què anava malament.
L’R2 la va seguir
quan la Leia va sortir de la seva cambra. Van arribar a una cruïlla de
passadissos, i l’R2 va començar a rodar per un que portava a l'exterior mentre
la Leia alçava les espatlles i avançava amb pas decidit cap a la sala de
reunions.
L’R2 va llançar una
xiulada insistent.
-No puc -va dir la
Leia-. He de... He de fingir que no passa res.
Va entrar a la sala
de recepcions. L'herald, que normalment era tan eficient, la va mirar i la va
acomiadar amb els ulls. Després va fer un pas cap a ella com si volgués fer-la
fora d'allà i es va posar en posició de ferms de sobte, reconeixent-la per fi
malgrat les seves tosques peces.
-La cap d'Estat de
la Nova República, filla de...
- No tenim temps per
recitar tota la llista de títols! -El va interrompre la Leia.
L'herald va callar.
Tots els ocupants de la sala, els ajudants i consellers de la Leia i els
codru-ji, li van llançar mirades plenes de confusió. El camarlenc va fer un pas
vacil·lant cap a ella.
La Leia va travessar
la sala de recepcions i les seves botes van ressonar estrepitosament sobre les
lloses polides del sòl. Va ocupar el seu lloc en el cercle de seients, es va
tirar enrere i va creuar les cames. La gruixuda tela dels seus pantalons, tan
nous que encara estaven bastant rígids, va cruixir amb el frec. La Leia es va
obligar a oferir un aspecte el més tranquil i relaxat possible.
-Li demano
disculpes, ambaixador Kirl -va dir mentre es girava cap al representant de la
província de Kirl-, i li agraeixo la seva paciència. Hem tingut un petit..., un
petit problema domèstic. -La Leia va fer que els seus llavis es corbessin en el
somriure més encantador i enlluernador de tot el seu repertori-. Ja sap com són
aquestes coses... -Va afegir, i de sobte es va sentir totalment incapaç de
seguir parlant.
El ben plantat
ambaixador kirlià, que havia pres el seu nom de la seva província, va estendre
les seves quatre mans davant seu i li va tornar el somriure.
-I tant que ho sé-va
dir Kirl-. El meu treball s'ha vist interromput en moltes ocasions per..., per
un petit problema domèstic, com acabeu de dir. No hi ha cap necessitat de
demanar disculpes, encara que és extremadament amable per la vostra part
oferir-me-les.
Fins aquell moment
la Leia sempre havia pensat que els seus ampul·losos modals resultaven molt
graciosos, i en alguns moments fins i tot els havia trobat encantadors, però
mentre sentia parlar l'ambaixador va tenir la impressió que les seves paraules
no s'acabaven mai, i li va semblar que cada síl·laba brollava dels seus llavis
amb la viscosa lentitud de la melassa.
El dia va seguir
transcorrent i es va fer interminable. El sistema polític de Munto Codru era
tan complex i recargolat que la Leia havia de rebre ambaixadors d'una successió
d’entitats polítiques independents que semblava no acabar mai, i la Leia va
pensar que no tenia res d’estrany que la República tot just s'hagués fixat en
aquell món i que el considerés tan poc important. Munto Codru consumia la major
part de les seves energies enfrontant-se a les seves discrepàncies
internacionals i tractant de resoldre-les, i als seus ciutadans els quedava
molt poc temps o atenció sobrants per dedicar a les qüestions de la cooperació
interplanetària, que es movien dins d'una escala molt més gran. Havien necessitat
anys per accedir a escollir un camarlenc, i un any més per posar-se d'acord i
nomenar el senyor Iyon.
La campana del
vespre va sonar per fi, i l'ambaixador es va inclinar davant la Leia i es va
retirar. Els ajudants es van disposar a tancar les portes de la sala de
recepcions, i els qui seguien en la sala d'espera van xiular i van sospirar en
el seu llenguatge. Les portes es van tancar per fi i van fer callar els sons.
- Alguna notícia?
–va preguntar la Leia amb veu tensa i enronquida per la preocupació.
-No, senyora meva
-va dir el camarlenc-. Però no hem d'esperar rebre cap notícia fins matí. És la
tradició.
-Sí, però aquests
altres... Què volien? -Va preguntar la Leia-. Segur que no eren els
segrestadors, i que no han vingut per intentar parlar amb mi?
- Quins altres,
senyora meva?
-Tota aquesta gent
que quedava en la meva sala d'espera.
-No tenen cap
importància, senyora meva -va dir el senyor Iyon-. Són petits assumptes
insignificants, molts d'ells inventats amb l'única finalitat de què el
peticionari pugui tornar a casa i dir: «He conegut a la princesa... He parlat
amb la Cap d'Estat de la Nova República!».
-Tot i així,
m'agradaria parlar amb ells.
-Ja tornaran. I ara
heu de menjar, senyora meva... Demà negociareu amb els segrestadors i els nens
tornaran a casa, i tot tornarà a ser com abans.
La Leia es va
obligar a relaxar les mans que havien estat oprimint els braços de la seva
butaca.
Les ungles dels seus
dits havien deixat diminutes corbes en la gruixuda tapisseria de setí.
La Leia va entrar
amb pas precipitat en el silenci del departament de cirurgia. La doctora Hyos
estava immòbil darrere del seu escriptori, i tenia els ulls tancats. La doctora
dormisquejava dreta i mantenia els quatre braços lleument estesos mentre es
movia d'una manera gairebé imperceptible, com si estigués executant una dansa a
càmera lenta o estigués embolicada en una suau brisa, conservant l'equilibri en
tot moment. La Leia mai havia vist un natiu de Munto Codru adormit.
«Quina postura tan
estranya... -Va pensar-. És normal, o es tracta d'una peculiaritat única de la
doctora Hyos? Bé, potser s'ha quedat adormida dempeus... Jo estic a punt de
fer-ho.»
El wyrwulf jeia als
peus de la doctora. La criatura va alçar el seu horrible cap i va contemplar a
La Leia amb aquells ulls espantosament brillants. Després va deixar escapar un
esbufec i va tornar a recolzar el cap en les
potes davanteres, però no va tancar els ulls. La Leia no tenia cap raó per
témer al wyrwulf, però això no impedia que la seva presència sempre li resultés
lleument desconcertant.
La Leia va deixar
que la doctora seguís dormint. Va donar una amplia marrada per no haver de
passar prop del wyrwulf i va entrar a l'habitació d’en Chewbacca, movent-se amb
lenta cautela per no fer cap soroll.
En Chewbacca jeia
sobre una hamaca que sostenia el seu enorme cos, i la seva cama estava coberta
per embenats de regeneració. La Leia havia temut que trobaria al wookiee
submergit en un tanc bacta, en estat d'animació suspesa i totalment incapaç de
comunicar-se.
Es va asseure en una
cadira col·locada al costat de l'hamaca i va observar a Chewbacca, sentint-se
cada vegada més plena d'impaciència davant el seu somni. La respiració d’en
Chewbacca era ràpida i entretallada. La Leia volia que despertés. Volia parlar
amb ell i esbrinar què havia vist, i assabentar-se si en Chewbacca també havia
perdut dues hores o si havia observat els fets i podia confirmar les sospites
de la Leia sobre els esdeveniments.
I, naturalment,
també volia tranquil·litzar-lo, dir-li que no li culpava de...
La fúria va sorgir
del no-res sobtadament i es va apoderar d'ella, estenent-se en una onada tan
poderosa i irresistible que la Leia va deixar anar un panteix ofegat.
Sí, en realitat li
culpava del que havia passat. Estava molt enfadada amb en Chewbacca, i tant, i
no tenia absolutament res a dir-li.
La Leia es va posar
dreta i va sortir de l'habitació caminant d'esquena. Va tancar la porta, va
girar sobre si mateixa..., i va estar a punt de xocar amb la doctora Hyos.
- Oh! Vaig veure que
estava dormint, i no vaig voler despertar-la.
- Ha parlat amb en
Chewbacca?
-No, jo... - Com
podia admetre aquestes emocions quan qui les inspirava era l'amic més antic i
estimat del seu espòs? -. Està sedat, no?
-I tant. Ha patit
ferides molt greus.
- Hi havia tractat a
algun wookiee amb anterioritat, doctora?
-No. En Chewbacca és
el primer representant de la seva espècie que posa els peus en el nostre món.
-Però llavors... Com
sap quin tractament cal aplicar?
-La meva feina
consisteix a saber què s'ha de fer en cada cas. Tampoc he tractat a cap ésser
humà, però quan van anunciar que la seva missió diplomàtica havia estat
aprovada, vaig fer algunes investigacions sobre les criatures que no trigarien
a visitar-nos.
-En Chewbacca té
sort -va dir la Leia.
«No té
preocupacions, només la negror de la inconsciència -va pensar-. Quan estigui
curat i desperti, ja sabré què ha passat..., i hauré viscut cada moment
d'infern de l’espera.»
-Les seves ferides
són molt greus -va dir la doctora Hyos-, i ha perdut una quantitat de sang molt
gran. Si hagués tingut sort, no hauria patit cap dany.
- Pot despertar-lo?
Només durant un moment... Si va veure alguna cosa, qualsevol cosa que...
-La patge no va
veure res i tampoc va sentir res. Dubto molt que en Chewbacca arribés a veure
alguna cosa. Despertar-lo suposaria un gran risc per a ell.
-Però potser...
-Un risc
innecessari.
La doctora Hyos va
fer girar suaument a la Leia fins deixar-la de cara a l'entrada del departament
de cirurgia i la va allunyar de l'habitació d’en Chewbacca.
-Ha tingut un dia llarg
i realment terrible -va dir després-. Proveu a descansar. Una operació de
segrest mai resulta fàcil de suportar. Però demà...
Un gemec estrident
la va interrompre de sobte, i la doctora Hyos va arrencar a córrer cap a
l’habitació contigua. La Leia la va seguir, sent conscient que el wyrwulf també
la seguia. Les urpes de la criatura van repicar sorollosament sobre el sòl.
La jove patge estava
immòbil al centre de l'habitació. Encara portava la camisa d’hospital, i el seu
cos estava envoltat per un arnès que la mantenia dreta. La doctora es va aturar
al costat d'ella i va acariciar els seus curts cabells mentre intentava
tranquil·litzar-la. Després van parlar en la seva llengua, intercanviant
xiulets i refilets que es trobaven més enllà dels límits de la capacitat
auditiva de la Leia. La patge no va trigar a tornar a endormiscar-se. La
doctora Hyos va retrocedir mentre la contemplava amb cara de preocupació.
- Es posarà bé? - Va
preguntar la Leia.
- Encara és aquí?
- Es posarà bé?
-La bomba li ha afectat l'audició.
-Però vostè ha estat parlant amb
ella... Podia sentir el que li deia. Es curarà, oi?
-Em temo que mai aconseguirà
recuperar la capacitat de sentir els sons situats en els límits del nostre
espectre auditiu, però viurà.
-Me n'alegro -va dir la Leia.
- De debò? -Va exclamar la doctora
Hyos.
- De què no vagi a morir? I tant que
sí!
-Les nostres oïdes són molt més
sensibles que les dels éssers humans, i bastant més delicades. Les nostres
comunicacions més íntimes sempre es desenvolupen en l'extrem superior de
l'escala de sons -va dir la doctora Hyos en veu baixa i suau-. Imagini que el
seu cos ha perdut tota la sensibilitat tàctil. Imagini que els seus sentits han
quedat reduïts a la meitat del que eren abans..., i estic parlant de tots els
seus sentits. Vostès els humans potser podrien suportar una existència
semblant, però el futur d'aquesta jove serà molt... difícil.
-Oh -va murmurar la Leia-. No ho
sabia. Ho sento molt. -Es va girar cap la jove patge i la va contemplar amb
renovada simpatia-. No estaria més còmoda ajaguda?
-Els adults no dormen al llit.
El wyrwulf va alçar el cap i va
clavar els seus ulls en la Leia.
-Vagi i descansi -va dir la doctora
Hyos amb afable dolçor.
La Leia es va llançar sobre el seu
llit amb un crit de desesperació. Com havia aconseguit sobreviure a aquell dia
insuportable que semblava no voler acabar mai? Els músculs li feien mal a causa
d'una tensió contínua que era incapaç de dissipar. La Leia va lamentar, com
havia fet tantes altres vegades en el passat, que les seves responsabilitats
polítiques li haguessin impedit estudiar els misteris Jedi.
«Segur que en Luke es limita a
dir-li al seu cos:" Ja està bé de rigidesa. Relaxa't." - va pensar la
Leia sense poder controlar la seva irritació-. O es diu a si mateix "No
sento cap dolor", i deixa de sentir-lo... Com podré esperar fins demà per
tenir notícies dels segrestadors?»
No dubtava de les paraules del
camarlenc quan li havia assegurat que el segrest tal com es practicava a Munto
Codru no tenia com a objectiu causar danys a les seves víctimes, i sense això
estava convençuda que els seus fills corrien un perill mortal. Si els
segrestadors havien arribat a aliar-se amb un practicant dels rituals del
costat fosc...
Havia de ser això. El camarlenc i la
doctora Hyos, als quals la Leia considerava admirables i dignes de tot el seu
respecte, opinaven que els que practicaven l'art del segrest espectacular eren
gents d'honor. Però els segrestadors dels nens de la Leia s'havien comportat
d'una manera implacable i cruel, ja que havien causat greus danys físics al
Chewbacca i la jove patge quan aquests ja es trobaven inconscients i no podien
fer res contra ells.
«La bomba de pressió! -Va pensar la
Leia-. No la van fer esclatar per poder dur a terme el segrest. va anar
detonada per eliminar evidències, per destruir les proves de què algú havia
utilitzat el poder del costat fosc...»
Es va ficar al llit d'esquenes i va
permetre que les llàgrimes acudissin als seus ulls. La pedra translúcida del
sostre brillava amb una claredat perlina per sobre d'ella i les seves delicades
i complexes talles eren un misteri per a la Leia, igual que ho eren per a
tothom. Les societats contemporànies de Munto Codru utilitzaven els antics
castells com capitals provincials, o en defugien per considerar-los llocs encantats,
però aquells palaus laberíntics havien estat construïts per una civilització
anterior. Aquesta civilització havia escrit la seva història sobre murs de roca
coberts de talles tan diminutes que les pedres semblaven vidres desgastats per
l'aigua. La civilització havia desaparegut, i només havia deixat els seus
castells i les seves històries il·legibles.
Les llàgrimes abrasadores van fer
que les talles s'anessin tornant borroses davant els ulls de la Leia.
La crida de l’anunciador va dringar
en l'avantsala de la seva cambra, i la Leia es va apressar a aixecar-se del
llit.
«Potser ha arribat algun missatge!»,
Va pensar.
Va sortir corrent del seu dormitori.
Quan va obrir la porta va veure el senyor Iyon immòbil davant del llindar.
- Ha tingut...?
-No, senyora meva -va dir el
camarlenc-. Us asseguro que es comunicaran amb nosaltres pel matí, i us prego
que em cregueu.
- Llavors ja podran estar en
qualsevol lloc!
-No. Estaran a prop d'aquí.
-No estan prop -va insistir la
Leia-. Ja hem esperat el temps suficient, senyor Iyon. ¡A aquestes alçades
segurament ja han d'haver escapat!
-Però escapar és totalment
innecessari, senyora meva, i resulta preferible no allunyar-se..., especialment
quan es tracta d'uns nens petits. Fins i tot podrien estar al castell.
- En el castell? Com podrien estar
al castell? No són aquí!
- És que hi pot haver un amagatall
millor que un que està a tocar de les nostres oïdes?
El castell té milers d'anys. Els
seus soterranis i túnels es prolonguen pel subsòl, i arriben fins a la muntanya...
- Doncs jo ho sabria! És que no ho
entén? Si estiguessin a prop, jo ho sabria... Hem d’iniciar la recerca.
El senyor Iyon la va contemplar amb
silenciosa solemnitat durant uns moments, i després la va agafar delicadament
del braç i la va portar fins una butaca. Quan la Leia va estar asseguda, el
senyor Iyon es va asseure davant seu, mantenint un precari i cautelós equilibri
en la vora del tou sofà.
-Si ho ordeneu, senyora meva... En
aquest cas us obeiré, naturalment, però...
- Ho ordeno!
-... però abans desitjaria estar
totalment segur que compreneu el que m'esteu demanant que faci.
-Jo... -La Leia va titubejar-. Té
alguna cosa més que dir-me, oi?
El senyor Iyon va assentir amb una
lenta inclinació del cap, i va clavar la mirada en els complexos dibuixos de la
catifa.
-Si alguna cosa pertorba les
negociacions, sigui el que sigui -va seguir dient-, llavors totes les parts
implicades en el segrest pateixen una greu humiliació. Els segrestadors es
veurien obligats a replicar.
- Fent mal als nens?
-Si danyessin a qualsevol persona de
noble bressol, estarien sacrificant les seves pròpies ambicions -Va dir el
senyor Iyon. Després es va quedar callat, i quan va continuar parlant ho va fer
amb visible dificultat-. Però si us negueu a negociar, llavors els segrestadors
poden sentir-se inclinats a fer algun tipus de sacrifici..., per tal de
demostrar la seva sinceritat.
La Leia no aconseguia comprendre què
estava intentant dir-li. Com podien arreglar-se-les els segrestadors per fer un
sacrifici, si les seves pròpies tradicions els hi prohibien fer mal als nens?
-El seu wyrwulf... va dir per fi-.
Tem que sacrifiquin al seu wyrwulf.
El senyor Iyon va alçar el cap, la
va mirar als ulls i no va dir res.
- Però no es tracta d'uns
segrestadors normals i corrents! -Va exclamar la Leia-. És que no ho entén?
¡Cap habitant de Munto Codru està involucrat en això!
- Esteu totalment segura d'això,
senyora meva?
La Leia ho estava i ho havia estat,
però es trobava tan cansada i se sentia tan esquinçada pel dolor i la pena que
la temptació de creure que al matí tot s'hauria resolt i que els nens tornarien
a estar amb ella, sans i estalvis, estava començant a resultar-li gairebé
irresistible.
«Esperaré una mica abans de donar-li
una resposta -va pensar-. Puc dedicar uns quants minuts a pensar en el que
acaba de dir-me el camarlenc Iyon.»
El senyor Iyon va fer entrexocar les
seves mans esquerres i un dels seus ajudants va entrar a l'habitació,
portant-hi una safata sobre la qual hi havia una delicada tetera antiga de
pedra, una tassa de te i un platet ple de galetes. La llum brillava a través de
la pedra de la tetera, or líquid que es movia delicadament entre talles tan
antigues com les que cobrien les parets del castell.
-M'he pres la llibertat de fer que
us portessin una mica de te -va dir el camarlenc-. És molt relaxant.
La Leia no havia menjat res en tot
el dia. Feia tan sols un moment hagués pogut jurar que mai seria capaç de
tornar a menjar, però la seva boca resseca es va omplir sobtadament de saliva,
i el seu estómac va deixar escapar un grunyit gens elegant quan les seves
fosses nasals van captar la fragància del te i la deliciosa olor de les galetes
recobertes de petites nous.
-Moltes gràcies, senyor Iyon-va dir
la Leia, agraint sincerament aquella interrupció-, però no ha fet portar una
tassa per a vostè. Hi ha una altra en la còmoda.
-Ja he menjat, senyora meva.
-Insisteixo -va dir la Leia,
sentint-se envaïda per una sobtada suspicàcia, i una mica avergonyida de si
mateixa per reaccionar d'aquella manera.
L'ajudant va portar una altra tassa,
va servir el te i es va retirar. La Leia va agafar la seva tassa i una galeta.
-Són les millors llaminadures de tot
l'ampli repertori que sap preparar el cap de cuiners-va dir-. Les ha provat
alguna vegada?
La Leia va donar una mossegada a la
galeta, segura que al cap de cuiners li resultaria tan impossible permetre que
algú adulterés la seva recepta com balancejar-se d'una aranya de cristall a una
altra durant un banquet de gala. La galeta es va esvair dins de la seva boca
com si estigués feta d'aire, deixant-la impregnada d'un sabor entre dolç i
especiat que va començar a mitigar la seva fam gairebé al moment.
-No puc menjar llaminadures, senyora
meva -va dir el camarlenc, i va sospirar-. Però prendré una tassa de te amb vós
- va afegir, i va apurar la seva tassa d'un sol glop.
La Leia, sorpresa i encara plena de
sospites, va prendre un glop de te mentre es preguntava si hauria comès un
error menjant-se la galeta. El que encara tingués la capacitat de dur a terme
qualsevol acció normal la sorprenia, doncs tenia la sensació que hauria d'estar
perseguint a l'enemic, corrent d'un costat a un altre amb un desintegrador a la
mà.
«I en els vells temps si més no
sabíem qui era l'enemic», va pensar.
-Heu estat molt amable de portar les
últimes modes de Coruscant a Munto Codru-va dir el camarlenc, intentant canviar
de tema-. Estem molt lluny del centre del govern, i les notícies viatgen a poc
a poc.
- Com...?
La Leia es va recordar del que
portava posat: uns resistents pantalons de campanya, una camisa de cuir
flexible i gruixudes botes. Va obrir la boca per explicar que no s'havia sentit
capaç d’enfrontar-se a la perspectiva d'haver de posar-se un altre complicat
vestit de la cort, i un instant després es va preguntar si el senyor Iyon no li
estaria retraient amb una gran subtilesa els seus gustos pel que fa a la
indumentària.
Però les paraules del camarlenc no
havien pogut ser més sinceres. La Leia es va posar vermella, i intentar trobar
alguna manera d'explicar-li que impedís que el senyor Iyon sospités que
s'estava burlant d'ell.
-Bé, no és ben bé l'últim crit en
qüestió de modes -va dir, i va tornar a prendre un glop del seu te-. Però
resulta molt còmode, i...
La Leia va arronsar les espatlles.
El senyor Iyon va badallar, i els
seus prims llavis es van tensar revelant la seva prominent dentadura.
El camarlenc es va afanyar a tancar
la boca amb un espetec clarament audible.
- Us demano disculpes, senyora meva!
La Leia les va acceptar amb una
inclinació de cap, i un instant després també es va trobar badallant.
-Hauríem d'haver pres te de pebre en
lloc d'aquesta varietat -va dir-, encara que és deliciosa.
Després va fer un gran esforç per
recordar la pregunta que estava intentant respondre. El senyor Iyon havia dit
que els nens devien d'estar a prop, però la Leia dubtava molt que això fos
possible.
«Si estiguessin amagats a prop...
Bé, llavors jo ho sabria, no? -Va pensar-. Els sentiria, oi? No, han d'haver
estat segrestats per un mestre del costat fosc... Encara que potser tot això no
tingui res a veure amb el costat fosc -va pensar un moment després, en un
intent desesperat de trobar alguna explicació que li aportés una mica de
consol-. Pot ser que el castell estigui construït sobre algun mineral de
propietats tan particulars que distorsiona les meves percepcions... Si els
ysalamiri poden causar pertorbacions a la Força, per què no puc trobar-me
davant algun fenomen estrany sorgit de les profunditats d'aquest planeta?»
La Leia va tornar a badallar. El
senyor Iyon la va imitar a l'instant, com si fos la seva imatge en el mirall.
El somni estava començant a atreure la Leia amb un poder irresistible.
-Hem...
La seva veu es va anar afeblint fins
dissipar-se, i la Leia no va poder recordar el que havia volgut dir.
-Bona nit, senyora -va dir el
camarlenc amb afable dolçor.
Es va posar dret, aixecant-se del
sofà amb tanta dificultat com si estigués esgotat, i va haver de recolzar-se
amb els seus quatre braços per aconseguir-ho. El senyor Iyon va anar cap a la
porta, i va ensopegar una vegada durant el trajecte. La Leia tenia tanta son
que va anar incapaç d'estranyar-se davant aquella sorprenent infracció de
l'etiqueta i l'elegància diplomàtiques per part del camarlenc, que sempre era
tan primmirat i conscient dels seus deures.
La necessitat de dormir va acabar
imposant-se als seus temors. La Leia es va dir que havia d’aixecar-se, però la
butaca resultava tan còmoda i acollidora...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada