dimarts, 13 de gener del 2015

Estrella de Cristall (IX)

Anterior



Capítol 09

L’Alderaan solcava l'hiperespai. La Lelila, la caçadora de recompenses, estava asseguda en la cabina de pilotatge, i permetia que el desplegament de focs d'artifici de l’hiperespai fóra relaxant-la i portant-la cap a un somni hipnòtic.
L'esforç no li va servir de res. L’hiperespai va seguir estant buit de qualsevol rastre perceptible. La Lelila va sospirar.
En Geyyahab, el seu copilot, es va reunir amb ella a la cabina i es va deixar caure al seient del navegant. L'embenat de la cama no mostrava cap senyal indicador que corregués risc d'infecció. Resultava obvi que la ferida li feia mal bastant, però resultava igualment obvi que en Geyyahab preferia fer veure que tot anava bé. La Lelila no feia cap comentari al respecte.
-Tens un color preciós -va dir, admirant el seu pelatge cobert de franges negres i platejades amb el suggeriment del marró gairebé ocult sota d'elles.
En Geyyahab va estendre una mà pels seus cabells castanys, un teló fosc ple de ratlles i ondulacions verdoses que penjaven davant del rostre de la Lelila, i els va fregar amb les puntes dels dits. Després va emetre un so interrogatiu i es va embolicar un dit amb un floc verd.
-No, el meu color és lletgíssim i no m’escau gens bé -va dir la Lelila -, però servirà de moment.
La seva nau estel·lar va sortir de l’hiperespai i va accelerar cap a Calcedò. La Lelila va transmetre una reserva a la pista de descens de la seva destinació. La intel·ligència artificial que s'encarregava de controlar i programar el trànsit va acceptar el seu missatge.
La Lelila va contemplar el planeta i diverses pantalles que li mostraven imatges expandides d'ell.
No hi havia dubte que era un món molt rocós. Diversos becs volcànics de grans dimensions s'alçaven en els flancs del planeta i deformaven l'esfera, fent que resultés bastant difícil imaginar-se com s'ho feia Calcedò per mantenir una rotació regular.
El planeta tenia una atmosfera que era respirable, encara que es podia dir que estava just en el límit de la toxicitat, gràcies a la contínua activitat volcànica. Tenia un clima, consistent bàsicament en tempestes seques de gran violència, i erosió. També tenia una mica d'aigua, però no tenia vida indígena. Dispersos sobre la superfície del planeta i el més allunyats possible dels terribles pollegons volcànics es veien uns quants puntets blaus i verds que trencaven la uniformitat rocosa de la superfície: eren dues colònies que subsistien amb prou feines i una estació de trànsit.
- Quina raó pot tenir una persona per viure aquí? –va preguntar la Lelila.
En Geyyahab no va intentar respondre al que estava clar era una pregunta retòrica. Es va posar l’arnès de seguretat, i després va moure una mà en un gest ple d'impaciència per convidar la Lelila a què fes el mateix. La Lelila va obeir, i es va girar cap a l’R2 perquè li assegurés que la Rillao també s'havia posat l'arnès de la llitera d'atenció mèdica.
La seva nau es va posar a l'esplanada, un peix metàl·lic ple de gràcia i agilitat baixant en el fons pedregós d'un riu. La pista era de pedra sòlida que havia estat ennegrida feia molt temps per les emissions de les toveres de les naus espacials, i els reactors de l’Alderaan no van aixecar ni una sola partícula de pols. Hi havia unes quantes naus més immòbils en la pista.
La Lelila es va aixecar d'un salt en quant va sentir la veu de la Rillao, i va anar corrent a la llitera. La firrerrea acabava d'embolicar-se amb el llençol. Hi havia recollit la seva llarga cabellera i s’havia trenat els extrems, formant una mena de monyo en la part de darrere del seu coll. Les seves ferides ja estaven curades, i havien deixat cicatrius platejades sobre la seva pell d'un daurat vermellós.
- Tens alguna cosa de roba que prestar-me? -Va preguntar la Rillao mirant a la Lelila.
La Lelila es va posar vermella, i es va sentir una mica avergonyida adonant-se que encara no li havia ofert cap peça.
-El teu amic sense nom...
-No és amic meu -va grunyir la Rillao.
-Bé, ell no portava roba, així que vaig pensar que el teu poble no...
-Ningú porta robes quan es troba en animació suspesa -li va explicar la Rillao.- Tots dormíem nus, i ho hauríem fet fins i tot suposant que els supervisors imperials que s'encarregaven del procés ens haguessin permès conservar alguna peça.
La Lelila va portar a la Rillao a la seva cabina i va començar a rebuscar a l'armari. Gairebé tota la roba va quedar descartada d’entrada, i algunes peces li haurien donat un aspecte senzillament ridícul ja que la Rillao era considerablement més alta que la Lelila. Va acabar trobant un esplèndid vestit llarg de seda verda que havia estat dissenyat per lluir en festes i sopars de gala. La tela era prou gruixuda com perquè pogués ser portat en exteriors.
- Creus que tindràs sort?
-N'hi haurà prou -va dir la Rillao.
Va ficar els seus llargs braços a les mànigues i va anar desenrotllant-les fins que no va poder estendre-les més. Després es va passar el faixí decoratiu al voltant de la cintura i el va subjectar amb dos nusos, i va recollir els plecs de la part inferior del vestit entre les seves cames per formar uns pantalons improvisats.
-Així està millor -va dir quan va haver acabat-. Bé, anem. En Geyyahab estava esperant a l’escotilla.
-Queda't a bord i vigila la nau -li va pregar la Lelila.
El wookiee va llançar un grunyit de negativa.
-Algú ha de quedar-se -va dir la Lelila-. No, no puc ser jo. Sóc l'única persona a bord que no ha estat ferida o torturada, oi?
La Lelila sentia una aguda necessitat de mantenir el més ocult possible al wookiee.
«Per què vols amagar al Geyyahab? -Es va preguntar la Lelila, la caçadora de recompenses-. I què més dóna que algú pugui veure’l? No és més que un altre wookiee de pelatge multicolor...»
Va moure el cap i va intentar dissipar l'onada de confusió que s'estava apoderant d'ella.
-Si us plau... -Va tornar a suplicar.
En Geyyahab va deixar escapar un sorollós sospir i es va allunyar pel passadís que portava a la cabina de pilotatge.
La Lelila i la Rillao estaven sortint de la nau quan el terra va tremolar i va ballar sota d'elles.
La Lelila va deixar escapar un panteix ofegat i es va agafar a la vora de l'escotilla per no perdre l'equilibri.
-Un terratrèmol -va dir la Rillao-. Aquí són molt comuns. Va baixar a la pista quan el sòl encara no havia deixat de tremolar, i la Lelila es va afanyar a seguir-la.
No van trigar gaire a haver d’afluixar el pas, ja que l'atmosfera era molt tènue i estava bastant freda. Les restes de gasos volcànics feien que la Lelila sentís punxades de dolor en els pulmons cada vegada que respirava massa profund, i la Rillao va començar a caminar més lentament perquè la Lelila no es quedés endarrerida.
-Aquest androide ens està seguint -va dir passats uns instants.
La Leia va mirar enrere. El petit androide rodava darrere d'elles a uns cent passos de distància, però s'estava acostant ràpidament i no parava de llançar xiulets i trins.
-És igual -va dir la Lelila-. Els compartiments de la cuina estan començant a buidar-se. Podem comprar menjar i més subministraments mèdics, i després l'androide pot encarregar-se de portar-los a la nau.
El silenci de la pista no va trigar a ser substituït per l'algaravia de l’espaiport. L’estrèpit dels venedors i d'un petit grup de flautistes va vagarejar i es va agitar al voltant de la Lelila.
-Quin basar tan impressionant va dir secament.
La Rillao va deixar anar un esbufec.
-No hem vingut aquí per gaudir-ne -va replicar. Va reprendre la marxa, però no va trigar gaire a haver d’afluixar el pas igual que s'havia vist obligada a fer per la Lelila, i de seguida va començar a tossir-. Quin aire tan fastigós... -Va remugar.
Uns quants venedors els van oferir els seus articles: fruites esquitxades per les marques de verola de les emanacions volcàniques, gerres, recipients i adorns del vidre volcànic local utilitzat pels bufadors de vidre del planeta.
-Sembla fang -va dir la Rillao.
Un grup de twi'leks estava ballant entre les ombres del mur del basar. Els dansaires van anar cap a la Lelila i la Rillao balancejant els seus tentacles cefàlics prènsils d'un costat a un altre, i un d'ells va començar a tocar una petita arpa mentre un altre removia l'aire per sobre del cap de la Lelila amb un ventall fet d'ales d'insecte. Les ales van traçar complexos dibuixos de tons clars i van deixar escapar un diluvi d’escatetes iridescents que es van pegar a la pell de la Lelila, i unes quantes van quedar atrapades en la seva cabellera per brillar i centellejar davant dels seus ulls. La Rillao també brillava sota la llum del sol a causa del polsim d'escates d'ala iridescents que havia caigut sobre ella. Els dansaires van descriure una lenta espiral, i es van anar apropant cada vegada més fins que va arribar un moment en què la Lelila va acabar enfadant-se i es va posar tensa.
El grup de dansaires les va abandonar allà on acabava el basar per esfumar-se de manera tan sobtada com havia aparegut. La dansa espiral va invertir el seu sentit i es va anar eixamplant ràpidament, i els dansaires van desaparèixer entre una gran botiga de lona i una cúpula geodèsica transportable.
La Lelila va seguir a la Rillao pels carrers empedrats de la ciutat pròpiament dita. Els edificis es pegaven a terra, i consistien en habitatges força baixos construïts amb uns blocs de pedra negra tallats amb tanta meticulositat que no necessitaven ser units mitjançant ciment.
A cada pas que donava la Lelila sentia el desig de parar-se i preguntar a la Rillao cap a on es dirigien i a qui anaven a veure, però sospitava que demanar més explicacions només serviria per humiliar-se i fer que la Rillao comencés a perdre-li el respecte. La Lelila va seguir caminant en silenci, impulsada per una desesperació que va intentar relegar a les profunditats de la seva ment.
Les llambordes van ser substituïdes per maons de vidre sense polir. En aquella part de la ciutat fins i tot les cases estaven fetes de vidre, i totes havien estat construïdes amb el vidre volcànic semblant al fang que tant abundava al planeta. Els murs s'alçaven fins aconseguir dues vegades l'altura de la Rillao, i formaven una barrera imponent. La Lelila es va preguntar si hi hauria alguna manera d'aconseguir que el vidre volcànic arribés a ser prou transparent com per poder veure a través d'ell. Fins ara no havia vist ni una sola finestra.
La Rillao es va aturar sota l'arc cristal·lí d'una mena de nínxol que albergava una porta.
Els brins de vidre feien pensar en filets d'aigua bruta, i la porta estava adornada amb un dibuix de varetes de vidre paral·leles. L’R2 per fi havia aconseguit arribar fins a elles i es va apressar a ficar-se al nínxol al seu costat, de manera que va ocupar el poc espai que quedava disponible.
«Per què no ens donen la benvinguda? -Es va preguntar la Lelila-. I qui et creus que ets - va pensar uns segons després-, una princesa que sempre és acollida amb els braços oberts en tots els llocs on se li ocorre presentar-se?»
La Rillao va lliscar les puntes dels dits al llarg de les varetes de vidre, i cada vareta va brunzir emetent una nota diferent. La música cristal·lina va onejar i va oscil·lar al seu voltant, movent-se delicadament sobre una infinitat d’iridescències. Un instant després la porta es va obrir cap a l’interior del llindar.
El mur de vidre envoltava un gran estany de poca profunditat ple de còdols d’àgata polida. L'aigua fluïa sobre les superfícies lluents de les àgates, centellejant i lliscant com la música. Senders recoberts de llambordes serpentejaven a través de l’estany dividint-lo en una multitud de petits llacs, i per sobre d'ell hi havia una teranyina de gruixudes fibres d'un cristall tan límpid i incolor que desapareixia quan era contemplat des de certs angles. La teranyina tenia una forma molt estranya, i brollava de l'estany alçant-se gràcilment fins a crear delicats pollegons.
El sòl va vibrar amb una lleu tremolor. Les delicades formes de la teranyina de vidre van tremolar i van emetre un brunzit gairebé imperceptible.
Diverses criatures van desplegar els seus cossos sense ossos i les seves trompes prènsils al llarg de la teranyina i es van instal·lar a l'estructura de vidre. Unes quantes criatures similars estaven joguinejant mandrosament en els petits llacs, tirant-se aigua sobre la pell o enterrant-se entre les àgates fins que només es podien distingir els seus ulls i els extrems de les seves trompes.
Una criatura va alçar una trompa radial (en tenia cinc) i va llançar un raig d'aigua a una gran altura.
Els raigs de sol van rebotar en les gotetes i van crear un arc de Sant Martí. Una de les criatures suspeses de la teranyina es va sacsejar per treure’s el ruixat de la pell i va llançar un toc de botzina de protesta a través de dues de les seves trompes.
La Rillao precedir la Lelila i l’R2 fins deixar enrere els llacs i va avançar per entre els suports de la teranyina.
«La persona que hi viu ha de ser molt rica per poder mostrar-se tan pròdiga amb l’aigua en un món que consisteix bàsicament en planes volcàniques nues -va pensar la Lelila-, i aquesta persona també ha de ser molt valenta per alçar estructures de cristall tan altes en una zona de gran activitat sísmica.»
La claredat encegadora del sol de migdia travessava la teranyina i envoltava la Lelila amb ombres etèries i puntets de color espectral.
- Aquestes criatures no s'assemblen en res a les que hem vist al basar -li va xiuxiuejar a la Rillao.
A més de ser totalment diferents, estava clar que es tractava d'una espècie desconeguda per a ella.
-I tant que no -va grunyir la Rillao, encara que va procurar no parlar gens alt-. En aquest món no hi ha ni un sol nadiu. Els éssers del basar eren els camperols i comerciants, i aquests són els buròcrates.
Van seguir per un serpentejant sender empedrat, avançant amb molta cura en els llocs on l'aigua havia fet que el sòl es tornés bastant relliscós. Ningú els va dirigir la paraula ni els va prestar més atenció que la que prestaven als tremolors de terra.
Unes quantes criatures havien començat a moure els còdols d'àgata d'un costat a un altre per formar nous contorns i dibuixos.
L’R2 rodava darrere d'elles, donant tombs i llançant xiulets de disgust davant el traçat del camí cada vegada que havia de veure-se-les amb un angle massa pronunciat.
La Lelila i la Rillao van arribar al centre del gran estany de les àgates, i es van trobar just sota el punt més elevat de la teranyina de vidre.
Una de les criatures sense ossos es balancejava lentament d'un costat a un altre en un petit niu obert entre les àgates. L'aigua s'agitava en un afable xipolleig que anava seguint el ritme dels seus moviments. La criatura només tenia esteses dues de les seves trompes prènsils: una s'estirava cap amunt per moure l'aire mentre que l'altra apuntava cap avall i s'encarregava d’exhalar, submergint-se de tant en tant per sota de la superfície de l'estany per crear un raig de bombolles.
La Rillao va seure sobre els talons al costat de l'estany i va esperar.
La Lelila no sentia cap desig de seure i esperar, de manera que va romandre dreta i es va dedicar a contemplar aquell pati tan estrany sense tractar d'ocultar la seva curiositat. Després es va inclinar i va allargar la mà cap a un dels còdols d’àgata polida.
La Rillao li va agafar la mà. Els dits solcats per una infinitat de cicatrius de la firrerrea es van tancar sobre els de la Lelila i els van prémer amb una força sorprenent.
- És que no tens ni la més mínima educació? -Va xiuxiuejar-. Seu, estigues quieta i controla els teus ulls..., i les teves mans!
- Deixa’m anar! –va exclamar la Lelila, i va alliberar la seva mà amb una brusca estirada.
Les ungles de la Rillao li van esgarrapar la pell.
- Ai!
Una de les esgarrapades era prou profunda com per sagnar, i la Lelila es va endur la mà a la boca. Es va preguntar si les ungles de la Rillao contindrien algun verí o al·lergen. «Sóc una caçadora de recompenses -va pensar -. On he pogut aprendre bones maneres, i per què s’hauria de castigar la meva ignorància en aquest aspecte?»
-Els teus ulls, les teves mans... I la teva veu! -Va dir la Rillao.
«Molt bé –va pensar la Lelila. Sóc una caçadora de recompenses, i si he de fer-ho... Bé, llavors puc estar-me quieta i callada durant tot el temps necessari.»
Va fulminar amb la mirada la Rillao, que no va donar cap senyal de considerar que li hagués de donar una explicació o una disculpa. La Lelila es va asseure, va creuar les cames i va permetre que la seva cabellera es desplegués al seu voltant. Les puntes dels flocs es van escampar sobre els còdols.
«Encara puc veure –va pensar amb satisfacció-, però ara ningú pot saber cap on tinc tornats els ulls. Ningú pot saber on són els meus ulls.»
La Lelila va romandre immòbil al costat de la Rillao i va contemplar a les criatures que no tenen ossos que gaudien de l'estany, llançaven raigs d'aigua cap al cel i desplaçaven àgates creant nous remolins i pautes. De tant en tant tornava la mirada cap a la criatura del petit llac central. La criatura seguia respirant i fent bombolles, i de tant en tant acariciava unes quantes àgates amb els seus membres prènsils.
La Rillao es mantenia en equilibri sobre els dits dels peus amb els braços relaxats sobre dels genolls. Hi havia tancat els ulls. «No és el moment ni el lloc més adequats per fer una migdiada! », va pensar la Lelila.
Estava bastant nerviosa. La ira i la impaciència s'anaven acumulant dins d'ella en un degoteig tan lent i implacable com el de les aigües de l'estany de les àgates, i la desesperació aguaitava sota la superfície d'aquestes emocions.
«No t'obsessionis tant amb la teva presa -es va dir. Ets una caçadora de recompenses, i si aquesta se t'escapa sempre tindràs un altre cas que perseguir. El més important és mantenir la calma, i això és el que has de fer.»
Una espurna de llum va sorgir sobtadament en les profunditats del seu cervell, i tota la seva atenció i els seus pensaments van quedar concentrats en ella. «Sóc aquí -va pensar-. Qui m'està cridant?»
La criatura va sortir disparada cap amunt amb tots els seus tentacles estesos i ondulant veloçment amunt i avall, i va tornar a caure amb un aparatós xipolleig. La deu creada per la seva caiguda va sorgir de l'estany de les àgates i es va vessar per sobre de la Lelila, ruixant-la des de la coroneta fins als flocs que reposaven sobre el sòl.
La Lelila va deixar escapar un crit de sorpresa i es va tirar enrere, apartant-se de la vora del camí. La seva cabellera era tan abundant i formava una pantalla tan gruixuda que havia impedit que la seva roba quedés xopa.
L'espurna de llum es va esvair i va ser oblidada.
L'onada s'havia escampat sobre el sender, i l'aigua va fluir al voltant de la Lelila. Es va aixecar d'un salt i es va asseure sobre els talons, imitant la Rillao per escapar de la zona mullada.
L’R2 va llançar un estrident crit electrònic i va rodar cap enrere mentre feia girar la seva closca a banda i banda, sacsejant-se l'aigua com si fos un gos. La Lelila va agafar a l’androide quan les seves rodes de darrere ja estaven fregant la vora del sender. L’R2 va avançar amb gran cautela, es va aturar després d'haver recorregut un pam de camí i es va posar pesadament sobre les llambordes.
- Prou, pareu! -Va cridar la criatura parlant a través d'una de les seves trompes prènsils.
El paquet central del seu cos sobresortia per sobre de l'aigua i les puntes dels seus tentacles s'agitaven. Els extrems d'alguns tentacles estaven coberts d'uns circells molt fins (En tenia almenys deu, ja que la Lelila va perdre el compte d'aquells membres serpentins després d'haver comptat aquesta xifra). La seva massa d'ulls cristal·lins va girar cap la Lelila i la Rillao, fent pensar en altres tantes antenes minúscules.
La Rillao, que havia suportat la dutxa sense emetre cap so i sense fer ni un sol moviment de protesta, va obrir lentament els ulls.
-Tinc un assumpte que resoldre, Indexador -va dir en veu baixa i suau.
- Un assumpte! Parla amb els meus ajudants. Per què ets aquí, i per què pertorbes la meva concentració?
-He vingut perquè vull trobar la solució a un problema molt difícil -va replicar la Rillao, i després va sorprendre a la Lelila oferint un compliment a la criatura-. Només l’Indexador és capaç d'arribar a establir les connexions adequades.
L’Indexador, visiblement aplacat, va deixar que el seu cos tornés a enfonsar-se a l'estany de les àgates.
-Parles d'un desafiament, doncs -va dir.
-Parlo d'un desafiament molt difícil.
-Formula la teva pregunta.
-Ens dediquem a comerciar amb el trànsit -va dir la Rillao amb veu sobtadament àtona i freda-, i hem estat contractades per satisfer les peticions dels que empren els nostres serveis.
-Ah -va murmurar l’Indexador-. I qui empren els vostres serveis pertanyen al vostre grup planetari?
-Sí -va dir la Rillao.
- I volen el mateix?
-Sí.
La Lelila estava intentant desxifrar el codi d'aquella conversa. Es va preguntar en què podia canviar les coses segons quina fos la procedència de les persones que havien contractat els seus serveis, i va obrir la boca per dir que treballava pel seu compte. L’esgarrapada de la seva mà es va inflamar amb una breu punxada de dolor, i es va recordar de l'advertiment que controlés la seva veu que li havia fet la Rillao.
-És un autèntic desafiament -va dir l’Indexador-. Per a tu ho és, per descomptat... -Els ulls facetats van formar una massa que es va girar cap a la Lelila-. En el cas d'ella... Bé, qui sap? Ja ens ocuparem d'ella més tard. -Els ulls facetats van tornar a posar-se en la Rillao-. Creia que teu poble s'havia extingit.
-No... del tot -va respondre la Rillao.
-Em pensava que els firrerreus no prenien part en el comerç del tràfic -va dir l’Indexador.
-Som molt adaptables.
-Entenc, entenc... Això és bo, i és una bona forma d'evitar l'extinció. Ah, ja comprenc... Voleu ampliar l'estany genètic.
La Rillao va guardar silenci.
-O potser voleu retirar al vostre poble del tràfic. Força correcte, publicitat...
-L'única cosa que ha de preocupar-se és la forma dels meus diners.
I la Lelila, la caçadora de recompenses, va comprendre tot el codi de sobte. La Rillao estava intentant comprar un esclau.
«Has portat una vida tan protegida... -Es va dir. És una sort que t'hagis convertit en caçadora de recompenses.»
Va llançar una ràpida mirada de reüll a la Rillao a través del teló de la seva cabellera mullada, i va sentir que s'estava ruboritzant sota els efectes d'una confosa barreja d'ira i humiliació sentint-se descriure com una compradora d'esclaus davant d'una criatura que proporcionava esclaus a qui desitjaven adquirir-los.
«I quina importància pot tenir el que l’Indexador cregui que fas per guanyar-te la vida? -Es va dir-. Què t’importa el que pugui arribar a pensar l’Indexador? Recordeu-vos de quin és el teu autèntic treball, i recorda que el teu treball consisteix a trobar aquesta nau que va fugir. I si l'engany és el mitjà que cal emprar per a això... Bé, llavors pensa en la recompensa que obtindràs quan assoleixis el triomf.»
-Hi serà costosa -va dir l’Indexador-. Has de comprendre i ser conscient d’això. Caldrà manejar una gran quantitat de dades per obtenir un petit bri d'informació.
La Rillao va menysprear el cost amb un petit gest de la mà. Es va tornar cap a la Lelila, que de sobte es va adonar que la Rillao no tenia diners. De fet, la Rillao no tenia res.
-Paga-li el que desitgi -li va dir la Rillao.
-Però jo no...
Lelila va callar. «I tant que tinc calés –va pensar-. Per què se m'ha acudit pensar que mai porto diners a sobre?»
Es va aixecar d'un salt, sentint-se cada vegada més confosa i preocupada.
Els dits dels seus peus van relliscar sobre les llambordes mullades intentant conservar un precari equilibri, i va trontollar i va estar a punt de caure. La Rillao la va agafar per la part superior del braç, redreçant-la amb una tirada tan brusca que la va treure d'aquella al·lucinació momentània que li havia fet creure que era dues persones alhora. Una era la Lelila, la caçadora de recompenses impassible i que sempre anava directa al gra, i l'altra era una desconeguda d’ulls plens de fúria i confusió que s'havia tornat molt perillosa a causa del poder que li donava la seva ràbia.
La Rillao havia agafat diversos flocs, de cabells juntament amb el seu braç, i va tirar d'ells sense donar-se’n compte.
-Això fa mal -va dir la Lelila-. Deixa’m anar i li pagaré el que vulgui.
L’estrangera enfurismada s’havia esvaït.
La Rillao va retirar la mà de mala gana i va contemplar a la Lelila durant uns moments amb una curiosa fixesa.
La Lelila va defugir la mirada de la Rillao i va dir a l’Indexador.
- Quants diners he de pagar-te?
-Això depèn de la recerca.
La criatura va alçar diversos tentacles i els va corbar voltant de la superestructura de vidre. La resta de seus membres es va enterrar entre les àgates.
La Lelila va tornar a posar-se a la gatzoneta i es va disposar a esperar.
Una estranya nota musical de caràcter agut i cristal·lí va emanar de la superestructura de vidre. Les criatures que no tenien ossos que s'havien instal·lat en ella es van posar en moviment de sobte i van enfilar-se amb despreocupada fluïdesa cap a l’Indexador. Els seus moviments van canviar el to i la intensitat de les notes, i van anar creant una melodia etèria que es va anar tornant més aguda a mesura que s'anaven apropant a l’Indexador. La Rillao va tancar els ulls i va aixecar les espatlles, com si volgués impedir que la melodia s'obrís pas a través de seva percepció. El so va seguir canviant fins que va depassar els límits de la capacitat auditiva de la Lelila, i la Rillao va deixar escapar un gemec ofegat, va inclinar el cap i es va tapar les orelles amb les mans.
Totes les criatures del pati de l’Indexador s'havien anat aproximant fins que es van congregar al seu voltant. Els tentacles de cadascuna es van entrellaçar amb els de les que tenia als costats fins que la xarxa orgànica va acabar projectant una ombra irregular sobre l’Indexador.
Els ulls cristal·lins de l’Indexador es van clavar a l'estany, i els seus tentacles lliures van començar a furgar per entre la graveta d’àgates. Els còdols van xocar entre si amb una infinitat de cruixits i espetecs, i l'aigua va deformar els sons sorgits d'ells fent que aquests semblessin estar buits.
- Què fa? -Va xiuxiuejar la Lelila.
- Shhh!
Els genolls i els dits dels peus estaven començant a fer-li mal una mica, però no volia seure al bassal. La seva cabellera mullada estava començant a fer que sentís molt fred.
La Lelila va romandre immòbil on estava tot i el creixent tremolor de les cames.
L’Indexador va deixar de furgar en la graveta d’àgates. Els altres éssers es van separar els uns els altres i van tornar als seus llacs i a l'estructura de vidre, desplaçant-se amb un lent ondular de tentacles. La Lelila no tenia cap manera de saber si havien tornat a les seves posicions originals. La melodia va tornar a fer-se audible, i després va cessar sobtadament enmig d'un trinat quan els tentacles de l’Indexador van deixar de subjectar els brins de vidre.
Els tentacles de l’Indexador van tremolar i es van retorçar fins a formar una rosassa al voltant del cos desproveït d'ossos. Els ulls cristal·lins apuntaven per sobre de la superfície de l’estany.
Un tentacle va lliscar lentament sota les aigües fins a emergir de l'estany i la punta es va aplatar davant la Lelila, que va ficar la mà a la butxaca on guardava els diners.
- Quin és el preu? -Va preguntar la Rillao amb veu tensa.
L’Indexador va enunciar una xifra. La Lelila va rebregar els bitllets amb els dits. El preu era una fracció molt significativa dels seus recursos.
«No és moment de regatejar», es va dir. Va ficar un grapat de crèdits a la trompa prènsil de l’Indexador, que es va corbar al seu voltant i va tornar a lliscar per sota l'aigua. El tentacle es va enterrar a la graveta d’àgates i els crèdits van desaparèixer. Quan va tornar a aparèixer, la punta del tentacle de l’Indexador estava buida.
-No he trobat ningú de la teva espècie, firrerrea -va dir l’Indexador-. Ni un sol membre de la teva espècie ha estat venut públicament en el circuit del trànsit.
La Lelila es va aixecar d'un salt, enfurismada i convençuda que havia estat estafada, i va estar a punt de caure perquè se li havien dormit els peus.
- Res! -Va cridar-. Ens has cobrat tots aquests diners a canvi de res!
-Cobrament a canvi d'oferir el meu temps i la meva experiència -va replicar l’Indexador sense immutar-se -. No puc lliurar uns resultats que no existeixen!
- Podries haver-nos-ho advertit abans!
L’Indexador es va encongir sobre si mateix i va començar a retirar-se cap al fons de l'estany.
La Rillao va envoltar les espatlles de la Lelila amb un braç.
-No et preocupis -va dir.
- Però ens ha estafat...!
-No facis acusacions que no pots donar suport amb proves -va dir l’Indexador en un to sobtadament amenaçador.
-L’Indexador no pot lliurar uns resultats que no existeixen -va dir la Rillao.
La seva veu sonava estranyament tranquil·la, i semblava més alleujada que resignada.
La Lelila es va sorprendre de veure que la Rillao no sucumbia a un esclat de fúria i que no saltava sobre l’Indexador per arrencar-li els tentacles i espargir-los per tot el pati.
-Gràcies, Indexador -va dir la Rillao en veu baixa i suau.
- Firrerrea! -Va exclamar l’Indexador de sobte.
- Sí, Indexador?
-No he trobat cap registre públic. Naturalment, no tinc cap registre que faci referència a les possibles transaccions privades...
La Rillao es va tensar i els seus dits es van enfonsar a l'espatlla de la Lelila.
-Et diré una cosa que he sentit comentar si em promets que correspondràs a aquest favor confirmant la remor o demostrant que no té fonament.
-Formula la teva pregunta -va dir la Rillao, i la seva veu s'havia convertit en un xiuxiueig ominós.
-S'afirma que l'Estació Asil s'imagina que pot competir amb Calcedò -va dir l’Indexador.
L’R2 va deixar escapar un xiulet d'inquietud.
- Asil? -Va exclamar la Lelila.
No coneixia cap lloc anomenat Estació Asil.
-Sempre vaig pensar que la República destruiria aquest niu de maldats quan se li presentés la primera ocasió -va murmurar la Rillao.
Els lluents ulls facetats de l’Indexador es van orientar cap a la Rillao.
-Potser la República opina que té certa utilitat -va dir. L’Indexador es va enfonsar sota les aigües i la seva pell es va anar omplint de taquetes fosques fins que va desaparèixer, confonent-se amb els lluminosos colors terrosos del niu de àgates.
L’R2 només desitjava poder escapar de tota aquella humitat, per la qual cosa es va apressar a descriure un quart de volta i es va allunyar veloçment, donant tombs i salts sobre les llambordes.
La Lelila va seguir a la Rillao i les pedres rodones de superfícies polides van tornar a ser desplaçades pel fons de l'estany entre cruixits i dringadisses.
- Quina raó podria tenir la República per voler destruir l'Estació Asil? -Va preguntar la Lelila quan van estar al carrer.
-La de què és un lloc on l'Imperi posava a prova els seus mètodes de coerció i mort... aplicant-los a subjectes intel·ligents.
- Però tot això es va acabar fa molt temps! -Va exclamar la Lelila-. Va haver d’acabar amb la caiguda de l'Imperi..., oi?
-No ho sé -va dir la Rillao-. Porto bastant temps sense poder assabentar-me del que passa a la galàxia.


En Han havia sortit de l'hotel i estava avançant a grans gambades pel sender.
Estava molt enfadat. Estava enfadat amb en Luke, en primer lloc perquè s'havia permès arribar a concebre les sospites, i en segon lloc perquè es negava a mantenir una conversa calmada i racional sobre les seves sospites.
La presència de la Xaverri seguia despertant certes emocions i sentiments en ell. En Han no podia negar la seva existència i no estava disposat a fer-ho, però no creia que fos res indigne que hauria de ser-li retret.
«Se suposa que he d'oblidar que hi va haver un temps en què vaig estimar a la Xaverri? -Va pensar-. Vaig triar a la Leia, i ella em va triar a mi. Ens vam triar l'un a l'altre perquè ens estimàvem, i res d'això ha canviat. L'estimo. L'estimo ara, en aquest precís instant... El que vaig sentir per la Xaverri... Bé, ja fa molt temps d'això.»
Es va preguntar si havia de buscar a la Xaverri i demanar-li que es mantingués allunyada d’en Luke durant algun temps, o si seria millor que busqués a la Xaverri, i que després anés a veure al Luke i que els dos li expliquessin el que havia passat la nit anterior. Però després va pensar que això només serviria per reforçar encara més la sospita que havia fet alguna cosa per la qual cosa havia de demanar disculpes.
Va remugar una maledicció ofegada. No tenia ni idea d'on vivia la Xaverri. No tenia ni idea d’on podia començar a buscar-la..., excepte en el temple d’en Waru, naturalment. En Han es va dir que de moment no se sentia amb forces per tornar-hi, i ni tan sols podia concebre la idea de tornar a veure el que havia vist ahir. Podia tornar a l'hotel i preguntar a C3PO on havia trobat a la Xaverri quan va anar a buscar-la.
Però tampoc volia fer això.
«És tota una llista de coses que no vols o no pots fer, oi?-Va pensar-. Bé, doncs llavors oblida't de totes elles. La Xaverri pot cuidar de si mateixa..., tal com ella mateixa t'ha dit d'una forma molt clara. I en Luke potser estigui enfadat, però no és idiota. Si hagués estat disposat a perdre els estreps del tot, els hauria perdut a l'hotel quan em tenia davant.
«Escull un problema que tinguis alguna possibilitat de resoldre -es va dir, i va tornar els seus passos cap a la cúpula de benvinguda, la taverna i les sales de joc -. I ja que has decidit oblidar-te de les vacances i començar a treballar, comença a pensar en què farem amb Waru i procura trobar alguna solució... i aviat.»


La Jaina va obrir cautelosament la porta i va observar. La seva llum brillava darrere d'ella i projectava la seva ombra sobre el terra de pedra fosca. La Jaina va deixar que s'extingís a penes hi va haver obert la porta, tement que algú estigués observant-la.
Va parar l'orella i va escoltar amb tota la seva atenció, i va poder sentir una mena de brunzit molt suau.
Es va preguntar si seria un androide de vigilància, i va tornar a ficar-se a la seva cel·la ajustant la porta fins a deixar una escletxa imperceptible. Un androide de vigilància era capaç de veure en la foscor, i donaria l'alarma. Un Guardià vindria de seguida i tornaria a tancar la Jaina en la seva cel·la... Potser per sempre!
El brunzit no es movia, i en realitat no s'assemblava en res als sorolls que feien els androides de vigilància. La Jaina, espantada però decidida, va fer entrexocar unes quantes molècules d'aire per crear una feble claredat. Després va enviar les molècules cap al centre de la sala de reunió.
Hi havia un Guardià immòbil a l'entrada del passadís. Se suposava que havia de romandre dempeus, però estava recolzat a la paret i a més estava adormit. El soroll que havia estat sentint era el que feia roncant.
La Jaina va sortir sigil·losament de la seva cel·la. La porta es va tancar darrere d'ella. La Jaina va deixar que la seva llum es debilités encara més fins que amb prou feines se la podia veure. Va donar unes quantes passes i es va aturar. Estava espantada. El Guardià podia despertar-se en qualsevol moment. Si tornava sobre els seus passos i es ficava a la seva cel·la, deixaria de tenir por i estaria fora de perill. Podia moure l'aire fins que s'il·luminés, i la llum li donaria calor.
Però si feia això mai aconseguiria reunir-se amb en Jacen i mai tornaria a veure el seu pare i la seva mare, i mai sabria què li havia passat al petit Ànakin.
Una línia de claredat molt feble brillava entre la foscor a l'altre extrem de la sala.
La Jaina va seguir avançant sigil·losament cap a ella amb les mans esteses davant del cos per si ensopegava amb alguna cosa. La línia de llum estava sota la porta d'una altra cel·la.
- Jacen? -Va murmurar.
- Treu-me d'aquí! -Va respondre en Jacen.
- Shhh!
Tot hauria resultat molt més senzill si haguessin pogut parlar l'un a l'altre amb seus pensaments, però l’Hethrir s'assabentaria tot just ho fessin. La Jaina ni tan sols s'atrevia a intentar-ho.
Va tornar la mirada cap al Guardià. I va veure que el seu cap s'estava inclinant lentament. El Guardià va deixar escapar una barreja d’esbufec ​​i ronc i va estar a punt de despertar-se.
La Jaina es va quedar totalment immòbil.
El Guardià va rondinar alguna cosa inintel·ligible. Després es va deixar relliscar al llarg de la paret fins que va acabar recolzant el front als genolls.
Uns moments després ja tornava a roncar.
La Jaina va fer entrexocar unes quantes molècules d'aire. Les molècules van produir un suau brunzit embolicat en una vibració gairebé imperceptible, i la Jaina va pensar que el Guardià potser no la sentiria.
- De pressa! -Va xiuxiuejar en Jacen.
La Jaina va somriure.
Les portes de les cel·les no estaven tancades amb clau, i només hi havia un pestell. No podien ser obertes des de l'interior, de manera que no calia tancar amb clau des de fora. l’Hethrir mai havia pres en consideració la possibilitat que un nen escapés i obrís totes les portes.
La Jaina va agafar la maneta i va obrir la porta.
I la porta va grinyolar.
- Què passa? Qui està aquí? -Va exclamar el Guardià mentre s'aixecava d'un salt.
La Jaina es va amagar darrera la porta.
El Guardià va córrer cap a la cel·la oberta.
- Què està passant aquí? Com has aconseguit obrir aquesta porta?
-No ho sé -va dir en Jacen-. S'ha obert sola!
La Jaina no podia veure el Guardià, però va poder sentir com examinava el pestell.
La Jaina va empènyer la porta cap a ell amb totes les seves forces.
El gruix tauler de fusta va xocar contra el seu cap. El Guardià va cridar i va trontollar, i es va trobar ficat en la cel·la d’en Jacen abans que hagués pogut recuperar l'equilibri. En Jacen va passar corrent al seu costat i la Jaina va tancar la porta d'un cop de mà, de manera que el Guardià va quedar atrapat dins de la cel·la.
El Guardià va començar a cridar i a copejar la porta, però la Jaina no li va prestar la més mínima atenció.
En Jacen va abraçar a la Jaina amb totes les seves forces, i la Jaina li va tornar l'abraçada.
-Jasa, Jasa, m'alegro tant de veure't...
-Em pensava que t'havien portat lluny d'aquí, Jaya...
- I l’Ànakin? I...?
-Aquest és el lloc més horrible que...
-Sí, aquesta escola és tan...
- ... avorrida! Crec que tots són uns mentiders...
-Sí, són uns mentiders, perquè diuen que mare i pare...
- No són morts! -Va cridar en Jacen-. No han mort!
-Ja ho sé -va dir la Jaina-, però això és el que ells volen que pensem.
Els bessons van romandre immòbils en un cercle de suau claredat mentre les molècules d'aire reescalfades per en Jacen giraven al voltant dels seus peus.
El Guardià va tornar a colpejar la porta.
- Deixeu-me sortir!
- No! -Va replicar la Jaina.
S'alegrava que el Guardià no hagués acabat amb el cap trencat, encara que instant després va pensar que en el fons no li hauria importat massa.
En Jacen li va somriure. La seva dent davantera també estava fluixa, però encara no l'havia perdut.
-Mira! -Va exclamar la Jaina-. M’està sortint una dent nova! Va treure la llengua de la boca per ensenyar al Jacen on li estava sortint la nova dent.
-A mi també... Bé, vull dir que aviat em sortirà.
- Hem de fugir!
La Jaina li va agafar de la mà i va tirar d'ell cap a la foscor més negra del passadís.
- Espera! Què farem? Què hi ha dels altres?
-Anem a enfilar la tanca i passarem per on hi ha la Senyora Drac, i després fugirem el més de pressa que puguem, i potser aconseguim arribar prou lluny per poder enviar els nostres pensaments a la mare i l'oncle Luke.
La Jaina no havia pensat en els altres nens.
-Potser vulguin venir amb nosaltres, o escapar pel seu compte.
La Jaina només volia sortir d'allà, però va pensar que en Jacen tenia raó, va anar corrent fins a la porta de la cel·la del costat i la va obrir, i després va escalfar una mica d'aire per poder veure.
-Ens anem a escapar -va dir-. Pots escapar-te, o pots quedar-te aquí!
En Jacen va córrer cap a la porta de l'altre costat i la va obrir.
- Ens anem a escapar! Vols escapar-te també?
Gairebé tots els nens es van aixecar d'un salt del seu llit-sòl i van sortir corrent a la sala de reunions, però uns quants van retrocedir i van buscar refugi en un racó de les seves cel·les.
La Jaina no va intentar obligar-los que anessin amb ella. No disposava del temps necessari per convèncer-los, i es va limitar a deixar obertes les portes per si després canviaven d'opinió.
Va arribar a l'última porta i la va obrir.
- Ens anem a escapar! Vols...?
En Vram la va mirar fixament, i la Jaina va callar.
«Així que l’Hethrir també tanca al Vram a les nits! -Va pensar-. L’ha nomenat ajudant, però en realitat no confia en ell.»
En Vram tenia un llit, una manta i una llum, però això no evitava que hagués de passar les nits tancat en una cel·la.
- No! -Va cridar en Vram. Semblava estar molt espantat-. No em peguis... Li ho explicaré tot a l’Hethrir!
La Jaina també estava espantada. Els altres nens ja s'havien congregat darrere d'ella i parlaven en murmuris plens d'excitació, embolicats en l'aura de la seva felicitat i la seva esperança.
A la Jaina no se li havia acudit pensar en la possibilitat que un d'ells s'escapés i els delatés després, i no temia que cap d'ells pogués fer-ho. Però en Vram estava tan orgullós de la seva nova túnica color vermell òxid que segurament ho faria.
- Vols...? Vols venir amb nosaltres?
- Em donaràs! Em mataràs!
- No ho faré!
En Vram va respirar fondo.
- Socors! -Va cridar.
La Jaina, molt enfadada, va tancar la porta de la seva cel·la.
En Jacen li va agafar la mà, i els bessons van arrencar a córrer pels passadissos amb els seus fars d'aire il·luminat girant i ballant davant i darrere d'ells.
Els altres nens els van seguir.
El diminut sol del món artificial estava començant a ocultar-se quan van arribar a l'escala que portava a l'exterior. La Jaina va pujar corrent el tram de graons i va treure el cap per sobre de l'últim. No hi havia ningú vigilant, i el camp de jocs estava desert.
- I què hi ha del drac? -Va murmurar un nen.
-No ho sé -va respondre la Jaina-. No podem utilitzar la multieina, Jacen... El sol s'està posant!
En Jacen va fer aparèixer una diminuta espurna d'aire reescalfat i la va concentrar. La claredat era molt més potent que la llum projectada per la lent de la multieina de la Jaina. La llum va travessar veloçment el camp de jocs saltant d'un costat a un altre, i en Jacen i la Jaina van tirar a córrer darrere d'ella.
- Drac! -Va cridar en Jacen-. Ei, Senyora Drac!
El drac va sorgir de la sorra i va rugir, però no es va llançar contra la tanca. Va mirar al seu voltant i va deixar anar un esbufec, i després va donar un gran salt per intentar atrapar la joguina de flames que en Jacen havia creat per a ella. Després es va arraulir al costat de la tanca i va enganxar una espatlla als filferros.
En Jacen li va fregar i li va gratar aquelles escates que semblaven còdols, i el drac va emetre un clapoteig roncant.
«Tant de bo pogués fer això! -Va pensar la Jaina-. Ah, si pogués acariciar a un drac, donar-li copets i fer-me amiga d'ell, igual que en Jacen...»
Però sabia que en Jacen li envejava una mica la seva capacitat de desmuntar màquines i tornar a muntar-les de tal manera que després funcionaven millor que abans que la Jaina les hagués desmuntat.
En Jacen havia posat el nas al morro del drac. El drac va deixar anar un esbufec, i en Jacen l'hi va tornar. Va ficar la mà per entre els filferros i va fregar les gruixudes protuberàncies que sobresortien per sobre dels ulls del drac. El drac va treure la llengua.
La Jaina va fer un bot.
-Crec que vol esbrinar quin gust tinc -va murmurar en Jacen-. Suposant que sigui com els llangardaixos de casa, no?...
- I per què vol saber-ho? Per poder menjar-te, potser!
–Així sabrà que sóc jo i no una altra persona. Vinga, anem!
- Estàs segur? -Va preguntar la Jaina.
I llavors van començar a sonar les alarmes, de manera que no van tenir més elecció que continuar endavant.
En Jacen va grimpar per la tanca, va arribar al vorell i va baixar per l'altre costat. La Jaina el va seguir. Els filferros li van esgarrapar les mans. Va enfilar a tota velocitat i es va despenjar per l'altra banda fins arribar al sòl.
Els altres nens van escalar la tanca i van saltar a terra, però tots es van mantenir el més lluny possible del drac.
El drac va lliscar la seva llengua per sobre de les sabates d’en Jacen.
-Només vol estar segura que em reconeixerà -va insistir en Jacen, i es va instal·lar sobre l’esquena de la Senyora Drac-. Et sembla bé, Senyora Drac? Em deixes muntar?
El drac va esbufegar i va alçar el cap, però no es va encabritar ni va començar a rodar per terra, i tampoc va intentar fregar-se contra la tanca per treure’s del llom al seu genet. En Jacen va deixar que la joguina de flames quedés suspesa davant dels seus ulls.
- Vinga, de pressa!
En Jacen es va inclinar cap a la Jaina i li va oferir una mà. La Jaina la va agafar i va grimpar fins a l'esquena del drac. El drac es va incorporar, alçant-se sobre les seves potes del darrere primer i sobre les davanteres després. La Jaina va deixar escapar un xiscle de sorpresa i va envoltar la cintura d’en Jacen amb els seus braços.
S'hauria sentit molt més còmoda si el drac hagués estat un lliscador de superfície i ella hagués estat conduint.
Els altres nens van córrer cap al drac. La Jaina va anar agafant les mans que s'estenien cap a ella, i va tirar amb totes les seves forces per ajudar-los a muntar sobre l'esquena del drac. El drac no va trigar a quedar cobert de nens. Gairebé tots anaven muntats sobre la seva esquena, però uns quants s'agafaven a les potes entre rialletes i crits d'excitació.
- Et segueix semblant bé, Senyora Drac? -Va preguntar en Jacen-. Podem muntar tots? -Es va girar cap la Jaina-. Crec que no li importa.
-Oh, de pressa... Si hem d’anar-nos, fem-ho d'una vegada!
La Jaina ja podia sentir crits en l'altre extrem del congost. Estava esperant que el poder de l’Hethrir descendís sobre ella d'un moment a un altre. l’Hethrir la faria caure a terra quan s'adonés que estaven fugint. Llançaria la seva pesada manta sobre ella, com havia fet quan va intentar protegir la Lusa... En Jacen va agitar la seva joguina de foc davant de la Senyora Drac. La Jaina es va estremir.
-Vés amb compte, Jasa -va murmurar. Ves amb molt de compte...
El drac va girar sobre la sorra i va començar a seguir el puntet de llum, allunyant-se de la tanca i avançant cap a la boca del congost. La joguina de foc feia que totes les ombres es moguessin al seu voltant.
La Jaina va desitjar que la Lusa estigués amb ells, i es va preguntar com se les hauria arreglat la seva amiga centauroide per muntar en un drac, però un instant després va caure en el compte de què la Lusa no hauria hagut de muntar, ja que disposava de quatre potes amb les que córrer. La pobre Lusa tenia tantes ganes de córrer...
La Jaina estava molt preocupada per la Lusa i pel wyrwulf del senyor Camarlenc.
«No sé com -va pensar-, però els trobaré i aconseguiré rescatar-los d'alguna manera! Em fa igual el que faci l’Hethrir!»
El drac va enfilar per una duna molt alta, tentinejant d'un costat a un altre sobre la sorra que s'escorria sota de les seves potes. En Jacen es va agafar al seu coll i la Jaina es va agafar a la cintura d’en Jacen, i el nen muntat darrere de la Jaina es va agafar a la seva cintura. Tots van relliscar una miqueta cap enrere. El drac va moure la seva cua d'un costat a un altre i la va aixecar, i la cua va impedir que els nens caiguessin de la seva esquena.
-Crec que li agradem -va dir la Jaina, intentant no semblar espantada.
En Jacen va somriure, i després es va posar molt seriós.
- On anem?
-Lluny d'aquí -va respondre la Jaina.
El drac va arribar al cim de la duna. Es va aturar i va alçar el cap, i les seves fosses nasals es van dilatar mentre bevien el vent.
En Jacen es va inclinar cap endavant i li va parlar en un murmuri inaudible. La Senyora Drac va saltar des de la vora de la duna i es va deixar relliscar per la costeruda pendent. Tots van llançar crits d'excitació. Allò era millor que qualsevol parc d'atraccions!
La Senyora Drac va arribar al final del pendent i va seguir avançant en direcció al rierol i el bosc, deixant clar que podia moure’s molt de pressa quan volia.
En Jacen va començar a furgar en la pitrera de la camisa.
- Què estàs fent? -La Jaina va pensar que s'estava rascant-. T'ha mossegat alguna bestiola?
- Mossegar-me? A mi? -Va exclamar en Jacen.
-Algun dia alguna cosa ho farà.
- Les bestioles no em mosseguen mai!
En Jacen va treure la mà de sota de la seva camisa i se la va ensenyar. Una criatura molt petita es va remoure lentament entre els seus dits sota la llum de les estrelles, i va contemplar el que l'envoltava amb seus lluents ullets.
- Què és això? Estava a la teva cel·la?
-No...
En Jacen va obrir una miqueta la mà. La criatura va desplegar els seus dos parells d'ales i es va agafar a un dit d’en Jacen amb un parell de potes.
- És de Munto Codru! -Va dir la Jaina-. És un ratpenat! Se suposava que no havies de jugar amb els ratpenats!
-No estava jugant amb els ratpenats -va replicar en Jacen-. Només mirava el que feien... Són molt interessants, saps?
La ratapinyada va badallar, i les puntes de les seves esmolades dentetes van brillar sota la llum de la lluna.
-És verinós! -Va exclamar la Jaina.
-Oh, jo només estava mirant-lo -va tornar a explicar-li en Jacen-. No volia portar-me’l amb mi. Vull dir que... Bé, com havia de saber que algú apareixeria de sobte i ens segrestaria?
- I què faràs amb ell ara?
La ratapinyada s'havia arraulit sobre la mà d’en Jacen i estava desplegant les seves ales en quatre direccions diferents. En Jacen va fregar la punta d'una ala amb el tou del dit.
-Deixar que voli una estona - va dir-. Ha passat molt temps tancat, i està avorrit.
En Jacen va alçar la mà. El ratpenat va aixecar el cap, va cantussejar unes quantes notes, va estendre les seves quatre ales i va desaparèixer en la foscor.
La Senyora Drac va seguir caminant sobre la sorra que semblava no acabar mai. La Jaina seguia estant convençuda que en qualsevol moment veuria aparèixer un esquif per sobre dels seus caps, i esperava veure’l posar-se i que l’Hethrir i els seus Guardians sortissin d'ell per obligar-los a tornar a les seves cel·les.
Però això no va ocórrer.
La Senyora Drac seguia caminant, i el diminut sol del món artificial va iniciar la seva ràpida caiguda cap a l'horitzó. Portaven tot el dia viatjant. «Tot el dia» només era la meitat d'un dia normal, però la Jaina no va trigar a tenir set i després es va adonar que tenia gana, i va acabar començant a sentir-se una mica adolorida per portar tanta estona muntada sobre l'esquena del drac.
Un rierol que relluïa sota la llum de les estrelles va aparèixer a la llunyania. La riera serpentejava a través d'uns arbres, i acabava portant a un bosc. Amagar-se allà resultaria molt més fàcil que fer-ho sobre la nuesa de la sorra.
La Senyora Drac va alçar el cap i ensumà l'aire. Després va tornar a abaixar el cap i va seguir avançant cap al rierol, movent-se encara més de pressa que abans.
Les seves potes van aixafar el fang de la riba del rierol produint un so de xipolleig entre viscós i humit. La Senyora Drac es va aturar i va esbufegar. Després va baixar el cap i en Jacen es va deixar relliscar fins al terra. La Jaina es va agafar a les escates de la Senyora Drac i va seguir asseguda on estava. Els altres nens van saltar a terra.
La Senyora Drac volia beure del rierol. Després es va ficar en ell i va començar a xipollejar, i va fer un saltiró en l'aigua fins que va acabar decidint internar-se a la riera i estirar-se sobre els còdols com si fos una illa que acabés d'emergir. Va ficar el cap sota l'aigua, va expulsar aire pel nas produint un gran raig de bombolles i es va sacsejar.
La Jaina va caure a l'aigua amb un gran xipolleig. Es va retorçar fins que va fer peu i va arribar a la riba.
Sabia que hagués hagut de seguir corrent, però tenia una set horrible i a més estava cansada i famolenca. Va beure del rierol.
El cel va passar del negre al porpra primer i al rosa, groc i blau després a mesura que el sol continuava avançant en la seva veloç trajectòria. Els arbres projectaven ombres que prometien frescor. Tots els arbustos de la riba de la riera eren plens de faigs. La Jaina va notar que se li feia la boca aigua amb prou feines les va mirar, però no gosava menjar-les.
«No confio en res del que hi ha en tot aquest món -va pensar-, excepte en Jacen i pot ser que en la Senyora Drac. L’Hethrir va dir que era el nostre amic, però no ho era... No, no ho era! I després va dir que estava intentant ensenyar-nos coses que havíem de saber, però quan va dir això també estava mentint.»
La Senyora Drac es va submergir una mica més a l'aigua, mullant als nens que s'havien estat agafant als seus flancs. Després es va aixecar de cop aixecant un enorme sortidor d’aigua. La Jaina va riure, però continuava tenint molta gana.
En Jacen va córrer riba amunt. La ratapinyada de quatre ales es va posar sobre la seva cabellera mullada i va començar a xerrar i cantussejar. En Jacen va anar en línia recta cap a un arbust i va agafar un grapat de baies.
- Jacen! Podrien ser verinoses!
En Jacen es va ficar el grapat de baies a la boca i se les va menjar.
-No siguis ximple, Jaya -va dir després d'haver-se les empassat.
-No sóc ximple, Jasa! – va exclamar la Jaina, posant un considerable èmfasi en el sobrenom del seu germà bessó.
-Algú va construir aquest lloc, oi?
-Sí, això és obvi.
-I algú va portar aquí coses que es poden menjar.
Li va allargar unes quantes baies i la Jaina se les va menjar. Eren delicioses.
Una estona després tots els nens estaven asseguts sobre la riba amb l'estómac ple d’aquelles baies tan dolces i saboroses, escalfant-se sota els raigs del sol i deixant que fossin assecant a poc a poc. Un dels més petits, que tindria aproximadament l'edat de l’Ànakin, s'havia arraulit al costat de la Jaina.
- Podem anar a casa?
-Aviat anirem -va respondre la Jaina-. Això espero...
-Vull estar amb la meva mami -va dir el petit, i va xarrupar aire pel nas.
-Jo també -va dir la Jaina.
Va abraçar al petit. El seu llavi inferior havia començat a tremolar, i va haver de deixar de parlar per no acabar plorant davant de tots els nens. No volia que s'espantessin veient-lo plorar.
La Jaina estava bastant espantada perquè no sabia què havien de fer. Es va tornar cap al Jacen, i en va tenir prou amb mirar-lo per comprendre que ell tampoc sabia què havien de fer.
La Jaina va lliscar sobre la riba fins a quedar asseguda al costat d’en Jacen.
-Hem de trobar un lloc on aquests Guardians no puguin arribar -va dir.
En Jacen va assentir.
- Què podem fer que ells no siguin capaços de fer? -Va preguntar en Jacen.
-Piles de coses -va respondre la Jaina, i gairebé sense adonar-se'n va començar a desplegar els seus pensaments per aixecar una roca.
- No ho facis, Jaina, no ho facis! -Va cridar en Jacen.
La Jaina ja s'havia contingut fins i tot abans que en Jacen obrís la boca. Va témer que el poder de l’Hethrir aparegués de sobte i caigués sobre ella per embolicar-la, i es va adonar que el que temia per sobre de tot era que l’Hethrir pogués trobar-la si utilitzava les seves capacitats per moure qualsevol cosa que fos més gran que les molècules d'aire.
-Bé, normalment podem fer un munt de coses... -Va dir amb tristesa.
-Som petits -va dir en Jacen-, i ells són grans. No és just.
-Sí -va dir la Jaina-. Som petits i ells són grans. Va assenyalar cap a l'altre costat del rierol, on la vora de davant estava coberta per una espessa vegetació.
-Segur que no podrien passar a través d'aquests arbustos -va dir-, i en canvi nosaltres sí que podríem fer-ho.
En Jacen va somriure.
-Serien com cavernes.
-I després podríem sortir quan tornés a estar fosc, i tractaríem de trobar les seves naus espacials.
-O les seves càpsules de missatges.
- O podríem segrestar-ne a un d'ells i obligar-lo que ens portés de tornada a casa!
La Jaina va contemplar al Jacen amb escepticisme. El seu germà bessó estava fent broma, i tant, però els dos van desitjar que fos possible fer-ho.
-Serà millor que ens anem.
- Ep, escolteu tots! -Va cridar la Jaina.
Els altres nens van deixar el que estaven fent, que anava des de jugar a la riba del rierol fins a enfilar-se sobre la Senyora Drac, passant per menjar baies dels arbustos.
-Hem de seguir fugint... -Va dir la Jaina.
-... o aquests Guardians vindran i ens tornaran a tancar -va concloure en Jacen.
Una de les nenes més petites va anar cap a la Jaina i li va envoltar la cintura amb els braços.
-Estic molt cansada, Jaya -va dir la petita.
La seva veu sonava tan semblant a la de l’Ànakin que la Jaina va sentir un desig gairebé incontenible de posar-se a plorar. Trobava terriblement a faltar el seu germà petit i estava molt preocupada per ell, i això tot i que hi havia moments en què l’Ànakin podia arribar a ser molt pesat i donar molts mals de cap.
-Ja ho sé -va dir per fi-. Jo també ho estic. Anem a amagar-nos entre els arbustos i així podrem fer una migdiada, d'acord?
La petita va arrossegar els dits dels peus per la terra.
-Bé... Sí, d'acord - va acabar dient, una mica a contracor.
La Jaina la va agafar de la mà i en Jacen va agafar de la mà a un altre petit. Els nens es van agrupar i van travessar el rierol fins arribar a l'altra riba.
La Senyora Drac esbufegava i xipollejava en l'aigua, agitant la seva llarga cua coberta d’escates que semblaven còdols entre les ondulacions que creava.
Després va ficar el cap sota l'aigua, i quan la va treure tenia la boca plena de plantes aquàtiques que va començar a mastegar amb visible satisfacció.
-Ets molt bonica, Senyora Drac -va dir en Jacen, i li va gratar el front-. Però ets massa gran per poder venir amb nosaltres. Potser hauries de tornar al desert i amagar-te perquè aquests Guardians no et facin mal.
La Senyora Drac es va submergir a la riera fins que només va deixar visibles la seva esquena, els seus ulls i les seves fosses nasals. Després va parpellejar, i fent-ho va crear un petit diluvi de gotetes d'aigua que van caure sobre la cara d’en Jacen.
-Em sembla que creu que s'ha amagat -va dir la Jaina.
En Jacen va titubejar, preocupat.
-Hem de marxar -va dir la Jaina-. Hem d’amagar-nos. No li passarà res, Jacen... Potser fins i tot pensin que se'ns ha menjat i es posin tan contents que li donin una recompensa.
En Jacen va somriure.
Els nens van acabar de travessar la riera xipollejant i fent molt soroll. Després van grimpar a l'altra riba, es van arrossegar sobre el sòl cobert de molsa mullada i van lliscar per sota dels frondosos arbustos. En Jacen va trobar una mena de sender, i va dir que probablement havia estat fet per un animal. La Jaina va esperar que no tindria la mala sort de trobar-se amb ell, i es va imaginar que probablement tenia unes dents molt grans i unes urpes enormes.
«Però la Senyora Drac també té unes dents molt grans i unes urpes enormes - va pensar un moment després-, i ha resultat ser molt bona.»
En Jacen es va treure la ratapinyada de quatre ales de la seva cabellera i la va sostenir delicadament en les seves mans mentre clavava la mirada en el seu diminut cap de trets angulosos. El ratpenat es va retorçar, i en Jacen el va deixar anar. El ratpenat es va allunyar amb un veloç aleteig, i no va trigar a desaparèixer per entre les ombres verd i or que s'acumulaven sota dels arbusts.
-Va a buscar un lloc on puguem anar - va dir en Jacen.
En Jacen havia persuadit al ratpenat de què els prestés aquest servei, igual que havia persuadit a la Senyora Drac i als myrmins.
Van començar a arrossegar-se pel sender. En Jacen anava el primer, i la Jaina anava en últim lloc.
«Aposto a què en aquest sender hi ha tota mena de cucs i bestioles rares va pensar la Jaina-. Aj, quin fàstic... Tant de bo estigués de tornada a casa, en el meu laboratori de química.»
Uns minuts després la Jaina va sentir veus i el brunzit de diversos lliscadors de superfície, i es va espantar comprenent que l’Hethrir i els Guardians havien estat seguint la seva pista i que estaven molt a prop seu.
«Una mica més i hauríem esperat massa!», Va pensar.
Un petit que havia estat arrossegant-se davant d'ella es va aturar de sobte i va mirar cap enrere.
- Jaina! – va mussitar -. Has sentit...?
- Shhh! No facis cap soroll i segueix arrossegant-te! Va, de pressa!
Van continuar arrossegant-se a la màxima velocitat que eren capaços. La Jaina no podia veure al Jacen, i amb prou feines si podia sentir la seva presència davant seu. Es va consolar amb l'esperança que el ratpenat no s’extraviaria entre els arbustos i acabaria aconseguint trobar-los un refugi, però es va preguntar què farien després.
La Senyora Drac va rugir darrere d'ella, i després hi va haver sorolls de xipolleig i de potes que colpejaven el terra. Els Guardians van començar a cridar.
«Espero que la Senyora Drac trepitgi a tots els Guardians!», Va pensar la Jaina.
Va contenir l'alè. Temia que d'un moment a l'altre sentiria el brunzit d'una espasa de llum, i es va espantar molt pensant que l’Hethrir podia matar a la Senyora Drac amb tanta despreocupació com els Guardians havien aixafat als myrmins que se'ls van ficar dins dels pantalons.
Els sorollosos xipolleigs de la Senyora Drac semblaven cada vegada més llunyans.
La Jaina va somriure. «La Senyora Drac també està espantada -va pensar -. Està fugint, i no li passarà res. Però aposto a què abans va donar un bon ensurt a aquests Guardians...»
La Jaina va esperar que la Senyora Drac aconseguiria trobar un altre mos de plantes aquàtiques tan suculent com el que l'havia vist menjar abans.

- Mireu! - Va cridar un dels Guardians. Petjades, en la riba de davant... Vinga, correm!

- Dóna't pressa! va tornar a xiuxiuejar la Jaina, esperant ser arrossegada cap enrere d'un moment a un altre pel poder de l’Hethrir.
Els nens van seguir reptant tan de pressa com podien per davant d'ella.
El sòl s'anava tornant cada vegada més fangós. Els genolls dels pantalons de la Jaina estaven xops i molt bruts, igual que les seves mans. Les fulles dels arbustos cada vegada penjaven més baix. Però s'allunyaven de la seva cara quan s'acostava, la qual cosa era una sort perquè estaven plenes d'espines. La Jaina esperava que els petits que s'arrossegaven per davant seu tinguessin molta cura de no punxar-se. De moment cap s'havia posat a plorar, de manera que potser tots estiguessin bé.

Un Guardià va llançar un xiscle de protesta darrere d'ella.
- Ai! Què són aquestes plantes, arbustos espinosos? No penso arrossegar-me a través d'un munt d'arbustos espinosos!
- Ho faràs, o en cas contrari lamentaràs moltíssim no fer-ho! -Va cridar el Cap dels Guardians.

La Jaina va procurar arrossegar-se més de pressa. Les veus sonaven ofegades, i es va alegrar d'això perquè no volia haver de sentir el que deien.
El sender va desembocar de sobte en un espai obert sota dels arbustos, i tots els nens es van arraulir en un extrem d'aquella mena d'esplanada fangosa. No hi havia cap obstacle que s'alcés davant seu, però tot i així la Jaina no podia veure on acabava l’esplanada. Era com el rierol, només que era plena de fang.
La Jaina es va arrossegar cap endavant fins a reunir-se amb en Jacen.
- On som?
-No ho sé -va respondre en Jacen-. En un refugi, potser, o bé que els animals que van obrir la senda utilitzin aquest lloc per rebolcar-se en el fang... La ratapinyada ens ha portat fins aquí.
Un arbre enorme s'alçava entre els arbustos a l'altra banda del fangar. La seva ombra enfosquia el verd daurat de la penombra que regnava sota dels arbusts. Les seves arrels es retorçaven i s'ajuntaven unes amb les altres, i s'estenien per l'altra banda d'aquella mena de pantà.
- Mira! -Va exclamar en Jacen i va assenyalar amb un dit.
El petit ratpenat va voletejar sobre el pantà i va desaparèixer en un punt de foscor mig amagat entre les arrels.
-És com un túnel -va dir la Jaina.
-Segur que ho és, i aposto a què porta fins a l'interior de l'arbre com en el món d’en Chewie!
La ratapinyada va emergir del punt de foscor, va quedar suspesa en l'aire durant un moment i va tornar a desaparèixer entre les tenebres.
- I com arribarem fins allà?
-No ho sé -va respondre en Jacen-. Suposo que la ratapinyada s'ha oblidat que no podem volar.
-Serà millor que ens donem pressa -va dir un nen. Escolteu! Els Guardians semblaven estar més a prop, i també semblaven bastant enfadats.
En Jacen va donar una gambada cap al fang...
... i es va enfonsar immediatament fins als genolls. Va intentar fer un altre pas, però el fang es va enfonsar sota d'ell. En Jacen va quedar submergit fins als malucs.
La Jaina va baixar per la vora i el va agafar. Va estar a punt de tractar d'agafar-li amb la seva ment, però es va contenir tement que l’Hethrir pogués trobar-los si ho feia. Va tirar de la mà d’en Jacen, però el seu germà va seguir enfonsant-se. En Jacen semblava bastant espantat.
La Jaina va deixar escapar un sanglot de fúria i por.
Però llavors els altres nens es van apilotar al seu voltant i es van estirar cap al Jacen per agafar-li de les mans.
El fang tirava d'ell, però les forces de tots els nens units van ser massa per al pantà. Els nens van aconseguir treure’l i deixar-lo a sobre de la riba.
La Jaina el va abraçar. En Jacen estava panteixant, i intentava no plorar i no fer cap soroll que pogués alertar els Guardians.
- M'heu salvat entre tots! -Va xiuxiuejar.
Però encara havien de travessar el pantà.
«Una miqueta cada vegada -va pensar la Jaina-. Així l’Hethrir no podrà aturar-me i no podrà donar amb mi. Un parell de molècules...»
En comptes d'accelerar el moviment de les molècules, com feia amb les de l'aire per crear llum i calor o com feia girar les de la sorra per crear diminuts remolins de pols, la Jaina va anar frenant el moviment de les molècules de l'aigua del pantà.
Va anar reduint la seva velocitat molt lentament fins que va arribar un moment en què a penes es movien.
Una prima pel·lícula de gel es va formar prop de la riba. L'aigua fangosa es va congelar a poc a poc, solidificant-se amb una infinitat de cruixits al voltant de la vegetació aquàtica i refredant l’aire calent al seu voltant. La superfície del gel no va trigar gaire a quedar adornada amb bells dibuixos de gebre.
En Jacen va comprendre el que estava fent i va començar a ajudar-la, i junts van congelant un estret camí a través de la superfície del pantà.
La Jaina es va arrossegar fins al començament del camí i es va posar sobre d'ell, movent-se amb gran cautela. El gel va cruixir i va gemegar sota les mans i els genolls, però la Jaina va seguir congelant molècules d'aigua i la superfície va aguantar el seu pes. La Jaina es va moure el més aviat possible i aconseguir arribar fins a l'altre costat del pantà.
Es va agafar a una de les grosses arrels retorçades de l'arbre i va tirar d'ella fins que hi va haver sortit del gel. Les seves mans i els genolls estaven molt freds i estava molt cansada per haver frenat el moviment de tants milions, trilions de partícules. Però havia aconseguit creuar el pantà! La Jaina es va tornar cap als nens, i va moure una mà per indicar-los que havien de seguir-la.
Els nens hi van anar arribant un per un i es van agafar a les arrels de l'arbre. El ratpenat de quatre ales va sortir del forat amagat entre les arrels i va començar a voletejar d'un costat a un altre.
En Jacen va arribar l'últim. El gel ja estava molt debilitat, i crugia i protestava a cada pas que donava.
La Jaina estava tan espantada que amb prou feines aconseguia mantenir frenades les molècules de l'aigua tot i l'ajuda del seu germà bessó. En Jacen es trobava a un braç de distància d'ella quan el gel es va esquerdar. En Jacen va caure de cara en aquelles fredes aigües fangoses.
La Jaina li va agafar la mà i va aconseguir treure’l del pantà abans que hagués pogut enfonsar-se molt. En Jacen mig va nedar i mig es va arrossegar fins a ella. Aquell costat del pantà no tenia sòl sòlid, i només hi havia fang i les arrels de l'arbre. Tota la pitrera de la camisa d’en Jacen havia quedat coberta d'herba congelada i trossets de gel. En Jacen va abraçar a la Jaina. Estava tremolant. El diminut ratpenat es va posar en el seu pèl i li va llançar un trinat gairebé inaudible. La Jaina va seguir abraçant en Jacen amb totes les seves forces, intentant aconseguir que entrés en calor.
-L'arrel bui-buida porta a l’in-interior -va dir en Jacen, quequejant perquè li petaven les dents-. Arriba fi-fins a dalt...
- Segueix al ratpenat! -Va exclamar la Jaina-. Ell et guiarà i tu ens guiaràs. Jo aniré l'última.
En Jacen es va posar de quatre grapes i es va ficar per l'arrel buida. La Jaina es va agafar a les arrels nuoses de la riba mentre els altres nens seguien en Jacen a l'interior de l'arbre, i va anar ajudant els més petits. Alguns estaven espantats i no volien arrossegar-se en la foscor. La Jaina va pensar a fer brillar una mica d'aire perquè els servís com a guia, però va témer que podia acabar calant foc a l'arbre si ho feia, i a més no es creia capaç de poder escalfar aire i mantenir gelada l'aigua a la vegada.
L'últim nen per fi es va ficar a ròssec dins de l'arbre i va desaparèixer.
El Cap dels Guardians es va obrir pas a través dels arbustos espinosos. La Jaina es va llançar al buit, i després es va afanyar a girar per poder veure què farien els Guardians.
La cara del Cap dels Guardians era plena d'esgarrapades, i la seva granota de vol blau clar estava molt bruta i havia patit bastants estrips. Semblava estar molt enfadat. Els altres Guardians van anar sortint dels arbustos amb gran dificultat i es van aturar darrere seu. Havien intentat caminar en comptes d'arrossegar-se al llarg del sender d'animals, i tots sagnaven i estaven plens d'esgarrapades. La Jaina es va mirar les mans. Estaven tacades de fang, però això era tot.
El Cap dels Guardians va veure el camí de gel que travessava el pantà. Va arrufar les celles i va provar la superfície amb un peu, i després va avançar i es va quedar immòbil sobre del tros de gel sòlid.
Va moure una mà indicant als altres Guardians que el seguissin. Els Guardians van romandre immòbils fins que el seu líder va començar a cridar i els va ordenar que el seguissin.
La Jaina va esperar fins que el Cap dels Guardians va estar al centre del pantà, amb els altres Guardians avançant sobre el gel en fila, d’un en un darrere d'ell.
Va deixar de frenar el moviment de les molècules d'aigua, i va sentir com se separaven veloçment unes de les altres en la humitat calenta del pantà. El gel va desaparèixer. La Jaina va fugir per l'arrel buida, i no va mirar enrere per veure el que estava passant.
Però va poder sentir els crits i els moviments de l'aigua.
Va seguir arrossegant-se encara més de pressa. L'interior de l'arrel buida estava molt llisa, com si la superfície hagués estat polida a poc a poc per un miler de generacions d'insectes de la fusta.
La Jaina va arribar al final de l'arrel. Els altres nens estaven grimpant al llarg del tronc de l'arbre per sobre d'ella, i els sons que produïen anaven creant ecos. El tronc de l'arbre girava i es retorçava una vegada i una altra, i les voltes formaven una empinada rampa espiral que pujava portant-la cap a la foscor. La Jaina va creure poder veure un puntet gairebé imperceptible de llum del dia.
Va començar a enfilar-la, seguint en Jacen i als altres nens.
Següent
Publicat per a
Etiquetes: , ,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)