Vector Prime (XX)

Anterior

CAPÍTOL 20

Punt de vista

La recepció que esperava a la Jaina i en Jacen quan van aterrar amb els seus caces TIE en el port de Dubrillion va ser triomfal. Dotzenes de persones s'arremolinaven al seu voltant donant crits d'alegria. Era del domini públic que Dubrillion hauria caigut i hauria patit molts més danys dels que havia suportat si els joves Jedi no haguessin portat a una quantitat considerable d'enemics al Capritx d’en Lando, trencant així la formació d'atac de l'enemic.

El brillant vol dels tres nens Solo hi havia estat emès en totes les pantalles de la ciutat i havia estat la llum més resplendent en aquell fosc dia.

Així que aquí estaven, sortint de la cabina de les seves naus a les plataformes d'aterratge que els havien assignat, i amb els tècnics apropant-se a ells ràpidament i aixecant els braços amb gest de gratitud. Però en Jacen i la Jaina no tenien ganes de celebrar res perquè no sabien on era el seu germà ni si hi hauria sobreviscut. I, encara que ho haguessin sabut, la batalla havia estat terrible i les baixes abundants. Tots dos havien pogut contemplar els danys soferts per la ciutat quan van tornar. Hi havia diversos edificis en flames, molts canons de terra aixafats i el Corredor 1 s'havia incendiat. En aquest moment en concret, el cost de la batalla no compensava als bessons.

- Ell està bé -va dir la Jaina al Jacen, apropant-se al seu germà -. Puc sentir-ho.

En Jacen va assentir, però la intuïció no el va animar. Ara, el jove es debatia enmig d'un conflicte personal, l'ús que l’Ànakin havia fet de la Força al cinturó d'asteroides, quan els tres havien creat l'esquadró perfecte, connectant i actuat com una sola nau, l'havia sorprès. La Jaina i ell s'havien unit de forma similar anteriorment, emprant la Força per augmentar el llaç que compartien com a bessons, però en Jacen mai havia entès aquest nivell d'unió, el perfecte treball en equip sobre el qual insistia l’Ànakin en les seves moltes hores de discussions ideològiques. Però, recordant aquella demostració, en Jacen es veia obligat a replantejar la seva percepció de la Força com a eina per a la millora dels éssers vius, aquell ús estrictament interior dissenyat per permetre a un Jedi discernir el seu lloc en l'univers. No, l’Ànakin li havia demostrat amb fets les limitacions de la seva ideologia i li havia ensenyat que potser les possibilitats de la Força com instrument per al treball en perfecte equip eren massa grans com per ser ignorades.

Si la Força podia emprar-se com a llaç d'unió per complementar als lluitadors, per què no podien els Jedi emprar el seu poder per mantenir l'ordre en la galàxia?

Va mirar la Jaina i va examinar la seva resolta expressió.

-Potser m'equivocava amb allò de l'entrenament en solitari -va admetre. La Jaina va seguir mirant endavant. Després va somriure i, comprenent el que estava dient, va assentir.

- L’Ànakin portava molt de temps pensant en un enllaç així -va explicar ella -. Sovint em parlava dels seus plans per crear un esquadró Jedi que actués tan sincronitzat que res els pogués vèncer.

En Jacen va dirigir la mirada més enllà, a la pantalla d'una paret, que emetia constantment una imatge del Capritx d’en Lando.

-És un bon pla -va decidir en Jacen.

- I no va contra les teves creences -va dir la Jaina.

En Jacen, no gaire convençut, va arronsar les espatlles.

-Fa més d'un any que veig com us limiteu a vosaltres mateixos -va dir ella amb un somriure, i va donar al Jacen un colp afectuós a l'espatlla. La multitud s'amuntegava al seu voltant interrompent la conversa.

- Dubtes perquè tens por per l’Ànakin -li va dir mentre la multitud els arrossegava -. La Mare i el pare el trobaran.

En Jacen va assentir i va forçar un somriure dirigit a aquells que l'envoltaven. Però, al seu interior, el seu propi debat continuava. Es va repetir a si mateix que molt aviat el Falcó Mil·lenari tornaria amb l’Ànakin. Potser llavors el seu germà i ell tindrien temps de parlar seriosament i d'equilibrar els seus punts de vista aparentment oposats.

Sense energia i seriosament masegat, l’Ànakin no tenia els mateixos dubtes que el seu germà gran. Des del punt de vista del malferit Jedi, la seva idea sobre la Força com a eina de projecció exterior també semblava errònia. Si hagués sigut més fort emocionalment, com ho era en Jacen, i s'hagués entrenat per arribar a nivells més profunds de meditació en lloc de concentrar-se en les habilitats de combat, la unió del cinturó no hauria superat les seves capacitats.

I ara, a la deriva en l'espai buit, l’Ànakin es preguntava si el seu sobtat bloqueig no hauria resultat desastrós per a tothom. No coneixia les conseqüències que havia provocat el seu error, ni per a ell, ja que no sabia si anava a morir allà, sol, ni per als seus germans. Haurien aconseguit sortir del cinturó sense ell? Haurien mantingut la unió entre ells? Ell sabia que anteriorment havien fet coses similars. O la decisió de l’Ànakin els hi hauria costat car? I què hauria passat amb els caces enemics? Haurien mantingut net el camí a Dubrillion per als seus germans?

El jove Jedi no podia preocupar-se per res que no fossin els seus germans. Podia acceptar la seva pròpia mort, si arribava el cas, però per què havien de pagar el seu germà i la seva germana la seva debilitat personal?

L’Ànakin, conscient de la situació, va respirar fondo. Si els seus germans estaven bé i el que havien fet en el Capritx d’en Lando havia salvat a Dubrillion, llavors l’Ànakin podia acceptar el seu destí.

Com Chewbacca havia acceptat el seu a Sernpidal.

L’Ànakin es va recolzar al seient i va tancar els ulls. Va deixar volar els seus pensaments i va buscar alguna connexió amb la Jaina i en Jacen, intentant superar els milers de quilòmetres que els separaven. Volia sentir-los, saber si seguien vius i si estaven bé.

Només hi havia buit espacial.

L’Ànakin va tenir por de morir sol. Però, més que això, va tenir por que el seu germà i la seva germana estiguessin morts.

- Han tornat per repostar i recarregar municions -va dir en Da'Gara als prefectes Ma'Shraid i Dooje Brolo. Aquest últim capitanejava la tercera i última mónnau de la Pretòria Vong, que havia aterrat aquell mateix dia al planeta gelat.

-Però el planeta..., crec que en diuen Dubrillion..., no ha caigut -va gosar dir la Ma'Shraid.

-Està dins dels nostres plans -li va assegurar en Da'Gara -. Això ha estat una prova, el Coordinador Bèl·lic ha comprovat les defenses del planeta més proper. Vam aprendre sobre els caces petits en la trobada amb l'indigne i els seus camarades. Ara hem après sobre les grans estructures defensives i hem presenciat el millor nivell de vol defensiu que poden presentar els nostres enemics.

- I les grans defenses eren extraordinàries? -Va preguntar en Dooje Brolo -. I aquest nivell de vol era impressionant?

En Da'Gara va riure.

- La nau nodrissa que proporcionava els escuts principals a cert tipus de caces va ser destruïda -els va hi informar -. Així com la meitat de l'arsenal de terra. I ara, sens dubte, la flota de caces de Dubrillion s'ha vist reduïda a tot just unes quantes unitats.

- Desitja el Coordinador Bèl·lic que els meus coralites s'uneixin a la batalla? -Va preguntar ansiós el prefecte Dooje Brolo amb una brillantor guerrera als ulls.

En Da'Gara va negar amb el cap.

- Els coralites han tornat per atacar el planeta germà de Dubrillion -va explicar ell -. No es quedaran molt de temps en el sistema. Només el suficient com per atraure els enemics. No volem que coneguin la nostra veritable força -es va posar ferm davant dels seus companys Prefectes i els va mirar fixament -, el coordinador Bèl·lic m'ha mostrat altres naus poderoses que ja estan en camí per protegir els planetes. Volem que vinguin cap aquí.

Els altres dos Prefectes van assentir i van somriure. Les defenses planetàries amb què ja comptava el planeta de gel, i que de per si eren formidables, creixien per moments. I ara, afegint els mil coralites d’en Dooje Brolo i les grans naus de batalla de corall Yorik, no albergaven dubtes que la gran força reunida, juntament amb la voluntat del gran yammosk, superaria a qualsevol contrincant.

En un racó de la seva ment, en Da'Gara va recordar que no havia sabut res d’en Yomin Carr ni havia rebut una resposta als missatges de víllip que havia enviat al seu agent a Belkadan. Però quan va reconèixer aquesta preocupació, la va apartar dels seus pensaments. Els esdeveniments actuals requerien tota la seva atenció.

- Serà un dia gloriós -va dir la Ma'Shraid.

- I llavors centrarem tota la nostra atenció en els planetes Dubrillion i Destrillion -va dir en Dooje Brolo.

- I després ens expandirem cap al centre de la galàxia –els hi va assegurar en Da'Gara -. El yammosk i jo ja ho hem previst. I pel que fa a aquests dos planetes, els emprarem per suplir les nostres necessitats i potser establir allà una segona base.

La Ma'Shraid arquejar les celles. En Dooje Brolo es va quedar de pedra adonant del que ella sospitava.

- El coordinador Bèl·lic va engendrar? -Va preguntar la Ma'Shraid.

- Abans del que crèiem possible -va informar en Da'Gara -. I el segon yammosk serà entrenat immediatament mitjançant el llaç mental amb el seu progenitor. Establirem la segona base quant eliminem l'amenaça immediata, i aquesta segona base permetrà al gran Coordinador Bèl·lic centrar-se en un altre aflorament més. A més, tot i que encara no he contactat amb el meu agent, crec que la metamorfosi del planeta Belkadan gairebé s'ha completat, i aviat podrem plantar Yorik, que creixerà ràpidament.

Els altres dos Prefectes es van mirar i van somriure. La Pretòria Vong assoliria molt aviat el segon nivell de conquesta, la Perpetuació, i, un cop començat, els patètics i desemparats éssers d'aquella galàxia no podrien oposar resistència.

- Així serà -van recitar els dos a l'uníson.

El Falcó Mil·lenari es va allunyar a tota velocitat dels planetes bessons d’en Lando i va sortir del sistema, passant de llarg davant molts dels caces enemics endarrerits que intentaven unir-se als seus companys en retirada.

Uns quants van intentar girar-se per anar a buscar el Falcó Mil·lenari, però la nau era massa ràpida per a ells i havia adoptat una velocitat que els caces no podien seguir.

Quan es van acostar a un grup hostil, en Kyp va cridar des del canó superior del Falcó: "Els tinc!" Però després va deixar anar un crit de decepció quan va veure que passaven de llarg al costat de les naus.

- Com ha pogut arriscar-se d'aquesta manera? -Va dir en Han, dirigint les seves ires a la Leia i ignorant completament a Kyp -. Com han pogut tots? Vaig creure que havíem educat als nostres fills perquè tinguessin sentit comú i no perquè es fiquessin en un laberint d'asteroides amb un munt de caces enemics trepitjant-los els talons!

- La veritat és que el resultat ha estat un èxit... -va començar a dir C3PO, però en Han el va tallar amb una mirada.

Malgrat la tensa situació i de la possibilitat que el seu fill estigués en autèntic perill, la Leia no va poder evitar somriure i fins i tot deixar anar una rialleta. Després va negar amb el cap.

- Em pregunto a qui hauran sortit -li va recordar ella -. Sé d'algú que una vegada es va introduir en un cinturó d'asteroides amb un munt de caces imperials perseguint-lo.

En Han captà la indirecta. Parlava d'ell.

-Això va ser diferent -va insistir ell.

La Leia va tornar a negar amb el cap davant l'absurd de la situació, però en Han la va mirar enfadat. La Leia va deixar el tema. Comprenia els profunds sentiments del seu marit i la por que sentia pels seus fills i no per la seva pròpia seguretat. A més, tenint en compte els últims enfrontaments entre tots dos i totes les converses que havien tingut pare i fill després de la mort d’en Chewbacca, hi havia un sentiment de culpabilitat encara més ocult en el que es referia a l’Ànakin.

- Aviat arribarem a la velocitat llum -va murmurar en Han amb una frustració evident en la veu. Cap a on adreçar-se? En quina direcció i a quina distància? No havien pogut seguir la sobtada marxa de l’Ànakin i els seus possibles paradors semblaven infinits.

- Si va emprar el sisè planeta com a punt de referència per sortir del cinturó, haurà sortit en direcció a Dantooine.

En Han parlava més amb si mateix que amb la Leia. Mentre intentava analitzar la ruta va lliscar la mà pel panell, com si estigués intentant percebre en ell la resposta correcta, a més de raonar-la.

La Leia va agafar ràpidament la mà i se la va aixecar dels controls abans que en Han premés alguna cosa sense voler. Ell es va quedar mirant l'expressió absent en el bell rostre de la seva dona.

- Què passa? -Va preguntar ell.

-El sento -va respondre ella. Acabant la frase, com si la veritat de les seves paraules s'obrís davant seu, els seus llavis es van corbar en un inevitable somriure.

Següent