Capítol 03
L’Ànakin s'estava retorçant
furiosament en els braços de la Jaina i intentava baixar-hi.
- Homes dolents, Jaya! -Va
exclamar-. Homes dolents!
-Estigues quiet, Ànakin-va dir la
Jaina.
Va abraçar el seu germà petit, però
únicament va aconseguir que els seus recargolaments es tornessin encara més
frenètics. La cara de l’Ànakin encara mostrava els senyals del plor.
Havia deixat de plorar, però seguia
estant tan enfadat i espantat que tot el seu cos tremolava.
- Papà! -Va cridar-. Papà! Vull al
pare!
Un instant després el petit ja
tornava a plorar.
La Jaina també estava espantada i
confusa, però intentava dissimular-ho.
Es trobaven sobre un retall de la
suau herba de Munto Codru que tenia la forma d'un cercle perfecte. En Jacen i
el wyrwulf de negre pelatge del senyor Camarlenc estaven dormint sobre l'herba
al costat de la Jaina. La Jaina volia despertar al Jacen, però acabava de
despertar-se i sabia que el fet de despertar-se feia mal. Abans mai havia
sentit dolor despertant-se, i en tota la seva vida no podia recordar ni una
sola vegada en què el fet de despertar hagués comportat dolor.
L'extensió d'herba ja no formava
part de la praderia, sinó que es trobava en una gegantina habitació de metall.
Estava al centre del sòl metàl·lic, com si algú la hagués tret de la praderia
retallant-la amb un enorme ganivet per a pastissos. Murs de metall s'alçaven
fins a una gran alçada envoltant-los per tot arreu, i la Jaina no havia pogut
veure cap porta. Unes llums molt potents incrustades al sostre vessaven la seva
aspra claredat sobre ella.
-No ploris, Ànakin -va dir -. Apa,
no ploris... Jo cuidaré de tu. Tinc cinc anys, així que cuidaré de tu perquè tu
només en tens tres.
- Tinc tres anys i mig! -Va cridar
l’Ànakin.
-D'acord, tres i mig... -Va dir la
Jaina.
L’Ànakin va xarrupar aire pel nas i
es va fregar la cara, que estava inflada i enganxosa a causa del plor.
-Vull al pare-va dir.
La Jaina també desitjava que el seu
pare hi fos. I la seva mare, i la Wínter, i en Chewie... Però no ho va dir.
Havia de comportar-se com una adulta, perquè era la major. De fet, ja faltava
molt poc perquè li sortissin les dents de persona gran. La seva dent davantera
de la dreta estava molt fluix, i la Jaina la va moure una mica empenyent amb la
llengua mentre pensava què podia fer.
Tenia dos anys més que l’Ànakin.
Encara que... D'acord, només tenia un any i mig més que ell. Quant al Jacen,
només era cinc minuts més gran que ell. La Jaina i en Jacen eren bessons,
encara que no eren idèntics. El cabell de la Jaina era castany clar i molt
laci, i el d’en Jacen era fosc i arrissat, però aquesta diferència d'aspecte no
tenia res a veure amb l'edat, i no impedia que la Jaina se seguís sent la més
gran dels dos.
- Baixa 'ma! -Va exigir l’Ànakin-.
¡Baixa 'ma, Jaya!
-Et baixaré si em promets que no
sortiràs de l'herba -va dir la Jaina.
L’Ànakin va fer un petarrell i va
treure el llavi inferior. Llàgrimes de frustració i ira brillaven en els seus ulls foscos. Quan se li prohibia fer
alguna cosa, fos el que fos, el petit Ànakin sempre reaccionava amb tossuda
obstinació.
- Ho promets? -Va preguntar la
Jaina.
-No sortiré de l'herba -va acabar
dient l’Ànakin.
La Jaina va baixar al seu germà
petit, i l’Ànakin va arrencar a córrer sobre l'herba. Després es va detenir
allà on acabava i va mirar al seu voltant. La Jaina va apartar la vista d'ell
durant un segon i es va inclinar sobre en Jacen, desitjant que despertés d'una
vegada. El wyrwulf es va agitar i va deixar escapar un gemec ofegat.
La Jaina va mirar al seu voltant
buscant a l’Ànakin. El petit estava passant el peu per sobre del límit de
l'herba. La Jaina va córrer cap a ell, el va agafar per les espatlles i va fer
que retrocedís.
- Et vaig dir que no sortissis de
l'herba!
-Estic a l'herba -va insistir
l’Ànakin, i va assenyalar el terra amb un dit-. Només és el sòl, Jaya. No hi ha
krakanes!
En l'últim lloc que havien visitat
durant la gira diplomàtica de la seva mare no els havien permès nedar en
l'oceà. Mon Calamari era un planeta bàsicament aquàtic, i els seus oceans
estaven plens de krakanes. Les krakanes eren capaces de menjar-se qualsevol
cosa, fins i tot nens... i, de fet, especialment nens.
Després d'haver estat a Mon
Calamari, cada vegada que algú li prohibia fer alguna cosa a l’Ànakin, el petit
responia dient: “No hi ha krakanes!”.
La Jaina no volia espantar-lo, i en
realitat encara no sabia si hi havia alguna cosa al que haurien de témer. Li
hauria agradat saber com havien arribat fins allà. Devia d'haver passat alguna
cosa molt dolenta, però potser el fet d’haver-los portat tan lluny era l'única
forma de rescatar-los que havien pogut emprar.
La Jaina va desitjar que la mare, el
pare, l’oncle Luke, la Wínter, en Chewie i el senyor C3PO estiguessin allà,
encara que pensant-ho bé s'hauria conformat amb qualsevol d'ells.
En Jacen va deixar escapar un
ploriqueig gemegós. La Jaina va agafar la mà de l’Ànakin i va tirar d'ell a
través del petit retall d'herba fins que van arribar al lloc on jeia el seu
germà.
-Agafa-li la mà a Jasa -va dir la
Jaina.
L’Ànakin va envoltar la mà d’en
Jacen amb les seves dues manetes, i la Jaina li va agafar l'altra mà.
-Jasa, Jasa... Desperta, Jasa - va
dir l’Ànakin-. Vinga, dormilega!
En Jacen va obrir els ulls.
- Ai! -Va exclamar, igual que havia
fet la Jaina despertant-se.- Ai!
La Jaina podia percebre el que
estava sentint el seu germà en aquells moments, i ell també podia percebre les
seves sensacions. La Jaina va sentir que li feia mal el cap, i va pensar que
era com si algú invisible li estigués cridant a cau d'orella.
Se'ls hi van omplir els ulls de
llàgrimes, i el llavi inferior de la Jaina va començar a tremolar. La Jaina va
prémer els llavis per contenir el plor, i va notar que la dent davantera dreta
se li tornava a moure.
Després la Jaina va fer que el dolor
i el crit s'anessin molt lluny, i va aconseguir allunyar-los d'ella i d’en
Jacen abans que el seu germà bessó hagués despertat del tot.
Se suposava que no havia d’utilitzar
les seves capacitats Jedi a menys que l'oncle Luke estigués amb ells, i se
suposava que en Jacen tampoc havia d'utilitzar les seves. Quant a l’Ànakin, la
prohibició era especialment rigorosa en el seu cas. L'oncle Luke els estava
ensenyant el que podien fer, i com fer-ho bé.
Però hi havia moments -com aquell,
per exemple -en què resultava terriblement difícil no fer alguna cosa.
En Jacen es va asseure i unes
quantes tiges d'herba es van adherir a la seva camisa. Hi havia unes quantes
més enganxades a la seva arrissada cabellera castany fosc. La Jaina es va
passar les mans pels cabells, però no va trobar cap tija d'herba. La seva
cabellera castany clar era molt làcia, de manera que gairebé mai se li
enganxava res. En Jacen es va passar els dits per entre els flocs, i va acabar
deixant-se la cabellera tan despentinada com de costum. Les tiges d'herba van
caure a terra.
- Ja estàs bé? -Va preguntar la
Jaina.
-Ja estic bé -va respondre en Jacen,
i va mirar al seu voltant-. On som?
- Recordes què va passar?
-Estàvem jugant amb Chewie...
-... i de sobte va fer un salt...
-... i després va caure...
-... i després es va quedar adormit.
-Jo també em vaig quedar adormit.
- L’esquif! -Va exclamar l’Ànakin-.
¡Jaya s'ha oblidat de l’esquif!
- Quin esquif?
- Jo el vaig veure! -Va insistir
l’Ànakin.
- Oh, això no és un esquif! –va
exclamar en Jacen.
Tenia raó. L'habitació on es
trobaven era tan gran que hauria pogut contenir sense cap dificultat a una nau
de petites dimensions com un esquif.
-Potser l'esquif ens portés aquí.
- I on som? -Va preguntar en Jacen.
La Jaina va arronsar les espatlles.
Podien estar dins d'una nau espacial, o en un edifici enorme.
Fins i tot podien estar en el subsòl
de Munto Codru. La Jaina i en Jacen havien fet unes quantes exploracions sota
del castell. Havien trobat sales, cavernes i túnels, però mai havien trobat cap
lloc on l'aspecte fos ni remotament semblant al de la immensa estança on es
trobaven.
- Estàs bé, wyrwulf?
En Jacen es va inclinar sobre el
wyrwulf del senyor Camarlenc i li va acariciar el pelatge. La capa de suaus
pèls negres brillava sota dels pèls guardians, que eren més gruixuts i aspres i
d'un negre més mat.
El wyrwulf va moure les parpelles.
Després va deixar escapar un ploriqueig, es va aixecar i va començar a
panteixar.
-Ets un guau molt bo -va dir
l’Ànakin.
En Jacen va mirar al seu voltant.
-Potser en Chewie estigui per aquí
-va dir-. Segurament també estigui adormit.
Es va aixecar d'un salt i va sortir
del cercle d'herba.
No va passar res.
- Veus, Jaya? -Va dir l’Ànakin, molt
satisfet de si mateix-. No hi ha krakanes!
El petit va anar corrent a reunir-se
amb en Jacen, i el wyrwulf es va posar a trotar darrere d'ells.
La Jaina va fer un pas per
seguir-los, però es va aturar de seguida. Estava segura que no els passaria res
mentre estiguessin sobre l'herba, però no volia deixar sols els seus germans.
Després de tot, era la major.
Va tornar corrent al centre del
retall d'herba, es va inclinar i va començar a apartar les tiges plomoses i
suaus buscant la seva multieina. Sabia que hi era. La Jaina l'havia portat a la
prada per inspeccionar coses amb ella, i s'havia aixecat d'un salt quan va
veure caure al Chewie. Després s'havia quedat adormida, així que havia
d’haver-la deixat caure.
Allà estava!
La Jaina la va agafar, i se la va
ficar a la butxaca per mantenir-la amagada mentre pensava que la seva multieina
faria que no corregués cap perill. Després va anar a reunir-se amb els seus
germans.
Els seus peus van ressonar des del
terra metàl·lic. La Jaina es va aturar al costat d’en Jacen, i va veure que
estava contemplant la paret. L’Ànakin no es va prendre la molèstia
d'examinar-la, i li va donar una puntada.
- Paret dolenta!
-Ei, no facis això -va dir en
Jacen-. Et faràs mal.
L’Ànakin el va fulminar amb la
mirada i va tornar a llançar la puntera de la seva sabata contra la paret,
encara que es va assegurar que la puntada fos tan fluixa que en realitat ni tan
sols se la podia considerar com a tal.
-Hi ha d'haver una porta, o no
hauríem pogut entrar aquí -va dir en Jacen, que sempre tendia a emprar la
lògica.
-Potser hi ha una trapa -va dir la
Jaina-. Una porta secreta, ja saps... -Va colpejar el metall amb els artells, i
el soroll li va indicar que la paret era totalment sòlida. La Jaina va alçar la
mirada-. Se sosté per aquí -va dir.
En Jacen també va alçar la mirada
cap al sostre. Unes primes bigues metàl·liques es corbaven sobre els seus caps,
i les llums penjaven d'elles.
-Hem de buscar una porta entre les
bigues -va dir la Jaina.
Va anar caminant per l'habitació
sense deixar de donar cops a la paret i va trobar alguns llocs que sonaven a
buit, però no va aconseguir trobar una porta. La Jaina va ficar la mà a la
butxaca, va treure la seva multieina i va desplegar el trepant.
-Se suposa que ho has de fer això
-va dir en Jacen.
- No ho faig! –va replicar la Jaina.
Però ja s'havia posat en contacte el
trepant amb la paret. Se suposava que només havia d’utilitzar-la quan estigués
treballant al taller, i mai sobre parets, terres o mobles. De totes maneres el
trepant no podia perforar metall, i només resultava efectiu amb la fusta.
La Jaina va decidir provar sort de
tota manera, i es va dedicar a empènyer la seva dent solta amb la llengua
mentre es concentrava. Però el trepant no va fer cap efecte, i de seguida va
tornar a amagar-lo dins del mànec.
Quan tingués set anys, la Jaina
podria utilitzar una multieina per a metalls..., sempre que fos bona i es
comportés de manera responsable, naturalment.
La Jaina va desitjar tenir set anys,
i va pensar que encara faltava una eternitat perquè els tingués.
Va acabar decidint obrir la part de
la lent. La va utilitzar per inspeccionar la paret tan atentament com va poder,
i li va semblar distingir una línia. Seria una esquerda?
Una porta es va obrir de sobte
davant seu.
La Jaina va retrocedir d'un salt. Va
agafar la mà de l’Ànakin i es va afanyar a posar-se davant ell mentre tornava a
amagar la multieina dins de la seva butxaca.
En Jacen i la Jaina es van posar
l'un al costat de l'altre, i es van preparar per defensar al seu germà petit.
El wyrwulf es va amagar i va
començar a grunyir.
L’Ànakin va ploriquejar i va
intentar obrir-se pas entre en Jacen i la Jaina per poder veure el que estava
passant.
Un home alt i molt ben plantat va
creuar el llindar. La seva cabellera alternava les franges daurades amb les de
color coure i canyella, la seva pell era molt pàl·lida, i els seus ulls enormes
i molt negres. El seu rostre era molt prim, i tenia les faccions tan marcades
que només semblaven contenir angles.
Portava una llarga túnica blanca.
L'home va abaixar la mirada cap a la
Jaina i va somriure.
-Pobres nens... -Va dir.
Després es va agenollar davant
d'ells.
- Els meus pobres nens! Oh, com ho
lamento... Veniu amb mi, i jo cuidaré de vosaltres a partir d'ara.
- Vull el meu pare! -Va cridar
l’Ànakin-. Mamà!
-Ho sento molt, senyor -va dir la
Jaina emprant els seus millors modals de la cort-. No podem anar amb vostè.
-No ens és permès -li va explicar en
Jacen-. No el coneixem.
-Ah, nens... És que no us recordeu
de mi? No, naturalment, com anàveu a recordar-me... Acabàveu de néixer. Sóc
Hethrir, el vostre pare-custodi!
La Jaina va mirar-lo fixament, no
molt segura de què havien de fer. Mai havia sentit parlar d’un pare-custodi
anomenat Hethrir, però ella i en Jacen tenien munts de mares i pares custodis,
igual que el petit Ànakin.
- Caramels? -Va preguntar l’Ànakin
amb veu esperançada. El ben plantat desconegut va somriure.
-És clar..., quant us hagueu polit
una mica.
Els seus pares-custodis sempre els
hi portaven joguines, i llaminadures de les que mai se'ls permetia gaudir
excepte en ocasió d'aquelles visites.
- Coneixes la contrasenya?
-preguntar la Jaina.
La seva mare li havia dit que mai
havia d'anar amb ningú que no conegués la contrasenya.
El pare-custodi Hethrir es va
asseure a terra davant d'ells.
El wyrwulf es va deixar caure sobre
el metall, va recolzar el cap en els seus ullals i va clavar la mirada en el
pare-custodi Hethrir.
-Ha passat alguna cosa terrible,
nens -va dir Hethrir-. He vingut a visitar-vos, a veure la meva estimadíssima
amiga Leia i al meu vell camarada Han... També volia conèixer al vostre oncle
Luke, sabeu? Però quan vaig arribar vaig veure una cosa horrible! ¡Vaig veure
un terratrèmol! -Va mirar la Jaina i va inclinar el cap a un costat-. Saps què
és un terratrèmol?
La Jaina va assentir amb creixent
preocupació.
-Ho sento molt, nens. El castell...
Era tan vell! Es va esfondrar, i...
L’Hethrir es va interrompre i va
respirar fondo. El llavi inferior de la Jaina tremolava de nou, i va sentir que
se li ennuvolava la vista. La Jaina va parpellejar. No volia escoltar el que el
pare-custodi Hethrir hagués de dir-los.
- La vostra mare era al castell. I
el vostre pare, i el vostre oncle Luke... Vosaltres estàveu a la prada.
Recordeu? El sòl es va obrir de sobte i es va empassar al meu gran amic en
Chewbacca, i veu estar a punt de caure per aquella horrible esquerda, però jo
acabava d'arribar i vaig anar a tota velocitat cap a vosaltres, i vaig
aconseguir salvar-vos. Però no he pogut ajudar al meu estimat amic en
Chewbacca, i... -Va abaixar la mirada i es va netejar una llàgrima de la galta,
i després va tornar a alçar la vista cap a ells-. Ho lamento moltíssim, nens.
Sento molt que no poguéssim rescatar a la vostra mare, el vostre pare o el
vostre oncle.
L’Ànakin va començar a ploriquejar.
-Papà! Mamà! ¡Tiet Luke!
La Jaina li va agafar la mà i va
atreure el petit Ànakin cap a ella.
-No ploris -va murmurar.
L’Ànakin va deixar de ploriquejar,
però va seguir sanglotant i xuclant aire pel nas.
-Però el pare i l'oncle Luke...
La veu d’en Jacen tremolava una
mica, però també estava impregnada de suspicàcia.
La Jaina li va donar una suau
empenta amb els pensaments, i en Jacen va callar de sobte.
-No parlem d'això ara -va dir el
pare-custodi Hethrir, i va somriure.
S'havia adonat del que acabava de
fer la Jaina, i això li havia irritat tot i que seguís somrient. La Jaina es va
espantar tant que va buscar refugi al centre del seu ésser, i va fingir que mai
havia establert contacte mental amb en Jacen.
-Si hagués arribat a posar-me, i si
el terratrèmol no s'hagués produït... Bé, llavors els vostres pares m'haurien
portat davant vostre per presentar-me i m'haurien explicat quina era vostra
contrasenya. ¡Hauríem gaudit d'una gran festa, i hauríem arribat a ser molt amics!
L’Hethrir va estendre les mans cap
en Jacen i la Jaina.
-La vostra estimadíssima família ha
desaparegut, nens meus -va dir-. La República m'ha demanat que m’ocupi de
vosaltres, que us protegeixi i que us ensenyi tot el que heu de saber. Sento
molt a..., que el vostre pare i la vostra mare hagin mort.
La Jaina es va enganxar als seus
germans. Com podia haver arribat a passar una cosa semblant? Però després de
tot, quina raó podia haver per dir una mentida tan terrible?
-Es... Se suposa que hem d'anar amb
la Wínter -va dir la Jaina, i no va aconseguir impedir que li tremolés la veu-.
Si passa alguna cosa...
- La Wínter? Qui és la Wínter?
-És la nostra institutriu -va dir la
Jaina.
-Està de viatge –va dir en Jacen.
- Vas a tenir cura de nosaltres fins
que torni?
- Podem trucar-la per dir-li que
torni? -Va preguntar en Jacen amb sobtada esperança.
-Tornarà de seguida-va dir la Jaina.
-Els seus serveis ja no són
necessaris -va dir el pare-custodi Hethrir-. ¡Nens, nens! Sou molt
importants... Les vostres capacitats són precioses! No podeu ser criats, no
podeu ser educats per... per una serventa.
- No és una serventa! És la nostra
amiga!
-Ha de viure la seva pròpia vida, i
no pot educar-vos adequadament sense tenir ningú que pagui les vostres
despeses.
La Jaina va sentir un desig gairebé
incontenible de cridar que el pare custodi Hethrir era un mentider i sortir
corrents, però no hi havia cap lloc al que pogués fugir. I potser el seu pare i
l'oncle Luke havien arribat mentre ella i els seus germans estaven jugant a la
prada, i potser era veritat que s'havia produït un terratrèmol abans que el seu
pare pogués venir a veure'ls, i potser el pare-custodi Hethrir realment els
havia rescatat després de tot.
I potser la Wínter no tornaria...,
mai.
Encara que també hi havia la
possibilitat que el pare-custodi Hethrir no sabés que el seu pare, l'oncle Luke
i el senyor C3PO havien partit en una missió secreta. Se suposava que ningú
estava assabentat d'això excepte en Chewbacca i la seva mare, però la Jaina ho
sabia! I l'hi havia comptat al Jacen, naturalment, perquè en Jacen era el seu
germà bessó. Potser ningú havia pogut dir-li al pare-custodi Hethrir perquè
llavors el seu pare i l'oncle Luke haguessin corregut perill, i això
significava que el seu pare i l'oncle Luke podien estar perfectament. Però la
Jaina no podia dir-ho, perquè llavors seria ella qui estaria fent que el seu
pare i l'oncle Luke correguessin un greu perill.
L’Ànakin s'havia arraulit al seu
costat i seguia ploriquejant. Estava intentant contenir el plor, però les seves
llàgrimes ja havien deixat una taca en la camisa de la Jaina. El wyrwulf del
senyor Camarlenc també s'havia anat acostant a la Jaina, i estava enganxat al
seu costat com si se sentís molt sol i trist.
«I també pot ser que el pare-custodi
Hethrir no sigui qui diu ser -va pensar la Jaina de sobte-. Potser s’ho hagi
inventat tot, això del terratrèmol i la resta... Potser ens ha segrestat.»
«Potser la mare, el pare, l'oncle
Luke i en Chewbacca estiguin bé.»
La Jaina va alçar la mirada cap al
pare-custodi Hethrir. Els seus enormes ulls foscos relluïen amb la brillantor
de les llàgrimes. Hethrir li va tornar la mirada, i va seguir immòbil amb les
mans esteses cap a ella.
Un segon joc de parpelles es va
moure de sobte en cada ull del pare-custodi Hethrir.
La Jaina va poder veure a través
d'ells, perquè semblava com si fossin de fum. Les parpelles van eliminar les
llàgrimes, i després van tornar a desaparèixer.
I la Jaina es va posar a plorar de
sobte, sense voler i gairebé sense adonar-se'n.
«No ploris -es va renyar
furiosament-. Vinga, no ploris... Si no plores, això voldrà dir que la mare és
viva!»
La Jaina va fer un terrible esforç
de voluntat i va aconseguir deixar de plorar.
-Has de dir que creiem en el que ens
ha dit, Jacen -va murmurar la Jaina-. Ets el major, i per això has de dir-ho.
-Sóc el major -va dir en Jacen-. Sóc
el germà gran, pare-custodi Hethrir.
-Ho recordo -va dir el pare-custodi
Hethrir-. Sí, recordo molt bé el vostre naixement, i com de feliços que estaven
vostre pare i la vostra mare... «Aquest és en Jacen, el nostre primogènit -Em
van dir-, i aquesta és la Jaina, la nostra bella filla.»
«És un mentider! -Va pensar la
Jaina-. És un mentider!»
-Et creiem, pare-custodi Hethrir -Va
dir en Jacen.
Durant un moment la Jaina va pensar
que en Jacen potser parlava de debò, però de seguida es va donar compte que
això era impossible. No s'atrevia a establir contacte mental amb el seu germà
bessó per confirmar-ho i quedar totalment tranquil·la, perquè el pare-custodi
Hethrir es donaria compte si ho feia.
Les llàgrimes van tornar a fluir
dels seus ulls.
«Ara ja puc plorar - va pensar-.
Dóna igual que plori, perquè estic fingint i perquè he de fingir, ¡i la mare,
el pare, l'oncle Luke i en Chewbacca són vius!»
En Jacen, la Jaina i l’Ànakin es van
abraçar i es van tirar a plorar.
- Papà, papà! -Gemegava l’Ànakin.
El pare-custodi Hethrir va agafar a
la Jaina de la mà. Després va fer el mateix amb en Jacen i se les va estrènyer
amb suau delicadesa. La seva pell estava molt freda. Després va tirar de la mà
de la Jaina, i la nena no va tenir més remei que acostar-s'hi. La Jaina volia
estar el més lluny possible de l’Hethrir, però no podia resistir-se.
«No crec que sigui el meu
pare-custodi!- va pensar la Jaina-. Mai li ho tornaré a dir.»
L’Hethrir va envoltar la Jaina i als
seus germans amb els braços. La Jaina es va estremir.
-Pobres nens -va dir-. Pobres
nenets... Oh, sento moltíssim que els vostres pares hagin mort.
El plor de l’Ànakin es va fer encara
més estrepitós.
La Jaina i en Jacen van intentar
consolar-lo. L’Ànakin va xarrupar aire pel nas i va començar a singlotar, i va
acabar quedant-se dormit amb la galta recolzada a l'espatlla de la Jaina mentre
els singlots feien tremolar tot el seu cosset.
-Apa, apa... Oh, els meus pobres
nens-va dir l’Hethrir-. Heu tingut un dia tan terrible... Veniu amb mi, que ja
va sent hora que us aneu al llit.
La Jaina es va posar dreta i va
agafar a l’Ànakin en braços. El seu germà petit pesava molt.
-Sempre hem de sopar abans d'anar-nos-en
al llit -va dir.
L’Hethrir es va posar dret. Era molt
alt. Després va abaixar la mirada cap a la Jaina i li va somriure.
-Però ara viureu amb mi -va dir -, i
a casa meva ja és hora d'anar al llit.
L’Hethrir va moure les mans
empenyent-los cap al llindar. La Jaina va veure una altra silueta immòbil a la
foscor, i es va espantar tant que es va aturar.
-Vine, Tigris va dir l’Hethrir-. No
et quedis amagat entre les ombres.
En Tigris va fer un pas cap
endavant. El seu aspecte no tenia res d’aterridor i ni tan sols era un adult,
ja que només devia tenir dotze o tretze anys. Portava una túnica marró, i la
Jaina va pensar que la túnica era horrible. Necessitava urgentment un bon
rentat, i la vora s'havia descosit en alguns llocs.
La cabellera d’en Tigris mostrava
unes franges molt semblants a les de l’Hethrir, però si en el seu cas els
colors eren el plata i el negre. També necessitava un rentat urgent, i que li
pentinessin.
La mare de la Jaina mai hagués
permès que ella fos pel món amb aquells pèls.
En Tigris tenia la pell pàl·lida i
els ulls negres i molt grans, com els de l’Hethrir.
-No deixis que la nostra nova
germana hagi de carregar amb el nen -va dir l’Hethrir-. Vinga, Tigris, una mica
d'educació...
«Són germans? -Es va preguntar la
Jaina-. Com és possible? L’Hethrir és tan vell... I a més l’Hethrir no es
comporta com si fos el germà d’en Tigris. Jo mai li parlaria en aquest to tan
sec a l’Ànakin.»
En Tigris va intentar agafar a
l’Ànakin, i la Jaina va retrocedir. La Jaina va saltar cap endavant i es va
posar davant seu per protegir al seu germà petit, i tots dos van crear la
barrera que l’oncle Luke els havia ensenyat a aixecar. Ningú seria capaç de
travessar-la. No permetrien que en Tigris agafés a l’Ànakin!
La barrera va començar a brillar amb
una resplendor iridescent al voltant de la Jaina.
I un instant després es va enfonsar,
esfumant-se tan de pressa com un castell de sorra escombrat per la marea.
-Oh, apa, apa... -Va dir l’Hethrir.
Res de ximpleries! És que el vostre oncle no us ha dit mai que no heu de
comportar-vos d'aquesta manera? Esteu sent molt, molt dolents i entremaliats.
L’Hethrir es va tornar a agenollar
davant d'ells.
-Jo us ensenyaré com heu de fer
servir les vostres capacitats -va seguir dient. -Us donaré classes, igual que
feia el vostre oncle Luke... Però fins que sigueu majors, només podreu usar-los
sota la meva supervisió.
La Jaina va abraçar a l’Ànakin amb
més força.
- Ho heu entès?
La Jaina sabia el que passaria, i
també sabia que no podia fer res per impedir que ocorregués.
- Ho heu entès? -Va insistir
l’Hethrir.
En Jacen havia retrocedit fins
enganxar-se a l’Ànakin, de manera que el seu germà petit quedava protegit entre
els seus cossos. El wyrwulf va grunyir.
I de sobte el cos del wyrwulf va
lliscar a gran velocitat sobre el terra metàl·lic, i va acabar xocant amb la
paret. El wyrwulf va deixar escapar un grinyol i es va quedar totalment
immòbil.
- Oh, pobre guau! -Va cridar
l’Ànakin.
L’Hethrir va agafar en Jacen per les
espatlles i va estirar-lo cap endavant, apartant-lo de l’Ànakin.
Després va apartar en Jacen de
banda, i ni tan sols es va molestar a utilitzar els poders de la Força que
acabava de revelar. No necessitava fer-ho, ja que era un adult. En Jacen es va
retorçar intentant escapar, però l’Hethrir va seguir subjectant-lo sense cap
dificultat.
- Ho heu entès?
En Tigris va agafar a l’Ànakin. Els
seus ulls estaven plens de tristesa i d'una vaga esperança. La Jaina no va
poder fer res per detenir-lo. No podia moure’s, i tampoc podia establir
contacte mental amb el seu germà. No sabia què estava pensant en Jacen. En
Jacen va tornar el cap cap a ella, i la Jaina va veure que el seu germà bessó
estava molt espantat. La Jaina només estava segura d'una cosa, i era que en
Jacen tampoc sabia el que estava passant pel seu cap en aquells moments.
- Jacen! -Va cridar-. ¡Ànakin!
¡Podia parlar! Però la Jaina va
decidir que no li diria res a l’Hethrir.
-Sí, veig que ja ho entens -va dir
l’Hethrir.
L’Hethrir la va agafar de la mà i va
fer el mateix amb en Jacen, i va començar a tirar d'ells obligant-los a
seguir-lo.
- I el wyrwulf del senyor Camarlenc?
-Va cridar en Jacen.
-Ja sou massa grans per tenir una
mascota -va respondre l’Hethrir.
La porta es va tancar, i el wyrwulf
va udolar darrere d'ells.
L’Hethrir era tan alt i caminava tan
de pressa que la Jaina va haver de recórrer a córrer per no quedar-se enrere.
En Tigris avançava en silenci a la seva esquena.
La Jaina amb prou feines podia veure
res. Va ensopegar, i l’Hethrir la va incorporar d'una tirada i va seguir
caminant.
- Para! - Va cridar la Jaina amb
tota la potència dels seus pulmons-. Oh, prou! No! Auxili!
- Socors! -Va cridar en Jacen-.
Auxili! ¡Deixa'ns!
- Jaya, Jasa! -Va cridar l’Ànakin.
La Jaina va tirar desesperadament de
la mà de l’Hethrir i va intentar mirar per sobre l'espatlla.
L’Ànakin s'estava retorçant
frenèticament en un intent d'escapar dels braços d’en Tigris, i en Tigris va
reaccionar estrenyent-lo amb més força fins que la pressió va arribar a ser
prou gran com per fer-li mal. Els ulls foscos de l’Ànakin relluïen amb la
brillantor de les llàgrimes.
- Deixa en pau el meu germà! -Va
cridar en Jacen, i també va començar a debatre’s intentant escapar a la presa
de l’Hethrir.
I llavors l’Ànakin va empènyer en
Tigris.
En Tigris va llançar un crit de
dolor, i va faltar molt poc perquè deixés caure al petit. El noi va aconseguir
seguir subjectant-lo fins que els peus de l’Ànakin van entrar en contacte amb
el sòl, i després en Tigris el va deixar anar. En Tigris va ajuntar les mans i
se les va fregar desesperadament, i després les va sacsejar i les va passar per
la seva llardosa túnica com si volgués netejar-se-les.
L’Hethrir es va aturar i va deixar
anar la mà de la Jaina i la d’en Jacen.
La Jaina va córrer cap a l’Ànakin i
va abraçar al seu germà petit. L’Ànakin va enterrar el rostre en la seva
espatlla. En Jacen es va agenollar sobre el sòl al costat d'ells i els va
envoltar amb els braços. La Jaina coneixia molt bé l'expressió fosca i decidida
que acabava d'aparèixer a la seva cara.
L’Hethrir es va alçar sobre ells.
Semblava molt enfadat, i va clavar la mirada en l’Ànakin.
Després va somriure.
Es va posar a la gatzoneta al costat
d'ells, i va contemplar a l’Ànakin amb gran atenció.
-Tal com esperava -va murmurar-. Tal
com esperava, del llinatge dels Skywalker...
Va estendre una mà i va acariciar
els cabells de l’Ànakin. Els embolics es van allisar i van desaparèixer sota el
delicat contacte dels dits de l’Hethrir..., i de sobte l’Hethrir va agafar un
floc de cabells de l’Ànakin i va tirar amb força d'ell.
L’Ànakin va llançar un crit de
dolor, sorpresa i ira. La Jaina estava tan enfurismada que va mossegar
l’Hethrir a través de la túnica. En Jacen va començar a colpejar-li al braç amb
els dos punys.
L’Hethrir ni tan sols va parpellejar
tot i que la Jaina li havia clavat les dents amb totes les seves forces.
Les capacitats de l’Ànakin van fer
erupció de sobte al seu voltant. La foscor del passadís es va dissipar de
sobte, i raigs de llum van sorgir per entre els dits de l’Hethrir. La Jaina va
deixar escapar un panteix ofegat. La mà de l’Hethrir semblava la mà d'un
esquelet.
La llum creada per l’Ànakin es va
anar dissipant a poc a poc.
La Jaina va sentir com si una manta
mullada i freda hagués caigut sobre ella i estigués embolicant-la per tot
arreu.
En Tigris va apartar en Jacen i la
Jaina de l’Hethrir. La dent fluixa de la Jaina es va desprendre de sobte i va
quedar enganxada a la màniga de l’Hethrir. La Jaina va quedar tan sorpresa que
va deixar de mossegar. L’Ànakin estava mirant fixament l’Hethrir i tenia els
ulls molt oberts.
- Silenci! -Va ordenar l’Hethrir en
veu baixa i suau abans que l’Ànakin pogués emetre ni un sol so.
La seva veu va omplir de por els
cors dels tres nens. En Jacen va agafar a la Jaina de la mà, i la Jaina amb
prou feines va poder sentir el frec dels seus dits.
L’Ànakin va alçar la mirada cap a
l’Hethrir. El petit estava terriblement espantat, i va començar a tremolar. La
Jaina va intentar anar cap a ell. Era la gran, i això significava que tenia
unes responsabilitats, però en Tigris la va agafar per l'espatlla i la va
detenir.
-Fes el que se't s'ordena -va dir-,
i així ningú et farà mal ni farà mal als teus germans.
Ningú l'havia tractat així amb
anterioritat, i la Jaina no podia entendre per què l'estaven tractant d'aquella
manera des que havia despertat.
L'oncle Luke podia afectar les seves
capacitats, i també podia afectar les d’en Jacen i fins i tot a les de
l’Ànakin..., la qual cosa era una sort, per descomptat. L’Ànakin era massa
petit per poder entendre el que feia, però l'oncle Luke mai havia apagat la
llum de l’Ànakin. L'oncle Luke mai havia asfixiat a la Jaina i en Jacen amb una
manta horriblement freda i humida que la Jaina ni tan sols podia veure o tocar,
i menys encara agafar-la per treure-se-la de sobre i tirar-la al sòl. L'oncle
Luke l'ajudava a guiar les seves capacitats perquè pogués usar-les de la manera
adequada i fora aprenent a conèixer-les millor. De vegades fins i tot afegia el
seu poder al de la Jaina per mostrar-li com podia dur a terme el que estava
intentant fer.
Però mai així!
-Porta'ls a les seves habitacions -
va dir l’Hethrir tornant-se cap en Tigris-, i torna amb mi en quan ho hagis
fet.
-Obeiré, Hethrir -va dir en Tigris.
La seva veu era plena d'admiració.
-Vull la meva dent -va dir la Jaina.
L’Hethrir es va sacsejar la màniga i
la dent de la Jaina va caure a terra. En Tigris no va permetre que anés a
recollir-la.
L’Hethrir va agafar en braços a
l’Ànakin. El germà petit de la Jaina no es va resistir. L’Ànakin no podia
resistir-se.
-Deixa que es quedi amb nosaltres,
si us plau -li va implorar la Jaina-. Només té tres anys...
La Jaina va callar durant un moment
esperant sentir com l’Ànakin protestava dient que tenia tres anys i mig, però
el petit no va dir res.
-Si deixes que es quedi amb
nosaltres ens portarem bé -va dir la Jaina, impulsada per la desesperació.
L’Hethrir va abaixar la mirada cap a
ella. La Jaina ja sabia que la bondat que brillava en els seus ulls no era més
que una mentida, com tot el que els hi havia dit.
-Si sou bons, potser permeti que
veieu el vostre germà -va dir-. D'aquí a uns dies..., o d'una setmana.
L’Hethrir va girar sobre si mateix
de manera que la llarga túnica blanca voleiés al voltant dels seus talons, i va
desaparèixer en la foscor emportant-se a l’Ànakin. L'últim que la Jaina va
veure del seu germà petit van ser els seus ulls, molt oberts i desorbitats per
la por.
En Tigris va empènyer a la Jaina i
en Jacen al llarg del passadís fins que van arribar a una corba. El poder de
l’Hethrir seguia envoltant a la Jaina, i feia que tingués la sensació d'estar
embolicada en una manta freda i humida.
-M'estic gelant -va murmurar.
-Ximpleries -va replicar en Tigris-.
No fa ni mica de fred.
La Jaina es va sentir insultada i
avergonyida alhora, i va notar que l'envaïa una barreja de por i ira. Ningú
l'havia tractat mai així, ni tan sols quan era petita. Sempre havia intentat
utilitzar les seves capacitats de la manera correcta, i sempre havia intentat
comportar-se responsablement. Tot just va haver comprès el significat d'aquella
paraula, la Jaina ja va saber que jugaria un paper molt important en la seva
vida.
Va desitjar que la seva mare hi fos
per poder parlar amb ella. Mai, mai, mai se li permetia utilitzar les seves
capacitats per fer mal a algú. Però la Jaina es va preguntar què passaria si no
li quedava més remei, si havia d’impedir que algú li fes mal o l'hi fes al
Jacen, si havia d'arribar a defensar al seu germà petit... La Jaina era tan
responsable de l’Ànakin com ho era d'utilitzar correctament les seves
capacitats.
Se suposava que havia d'utilitzar la
barrera per defensar-se, però ja sabia que no donaria cap resultat.
«L’Hethrir pot dissipar la barrera
-va pensar la Jaina-. Si realment fos el nostre pare-custodi, mai faria això...
No crec que conegui el pare, i no crec que sigui amic de la mare. -La Jaina va
seguir pensant i quan va arribar, el nou pensament va ser com un sol que
il·luminés la foscor d’aquell passadís-. I tampoc crec que la mare, pare i
l'oncle Luke hagin mort!»
I la Jaina es va sentir convençuda
per primera vegada de què no havien mort.
Va intentar atraure la mirada d’en
Jacen per esbrinar si sabia que els seus pares eren vius.
La Jaina va tornar el cap cap al seu
germà bessó. En Tigris li va posar la mà en el seny, la seva mà estava calenta
i el contacte no va ser ni brusc ni brutal, però el propòsit del gest no podia
estar més clar, i la va obligar a mirar novament cap endavant.
-Aquí sempre caminem amb el cap ben
alt i sentint-nos orgullosos de fer-ho -va dir en Tigris-. Mantenim la vista
clavada en el que tenim davant, per així poder veure allò a què ens hem
d’enfrontar.
-Això és una ximpleria -va dir la
Jaina-. Llavors se't passen per alt moltes coses!
-I mai contradiem a la gent gran -va
dir en Tigris.
- Què significa «contradir»? -Va
preguntar en Jacen.
-Ser impertinent -va respondre en
Tigris.
- I què és ser impertinent? – va
preguntar la Jaina.
No coneixia el significat de cap
d'aquelles paraules, de manera que si en Tigris estava intentant dir-li que
significaven el mateix la Jaina seguia sense entendre a què es referia. En
Tigris havia començat a comportar-se com si estigués enfadat, ja que no va dir
res més i els va instar a avançar més de pressa.
La Jaina es va preguntar si no hi
hauria alguna manera d'obrir-se pas a través del pes humit d’aquella manta que
l'embolicava. La manta la seguia allà on fos, i sempre estava al seu voltant.
Era invisible, i quan es tocava el braç la Jaina no podia sentir que hi hagués
res envoltant-la.
Però la sensació que l’Hethrir
mantenia la seva freda i pesada mà sobre l'espatlla l’acompanyava en tot
moment. La Jaina no parava de retorçar-se intentant deslliurar-se'n, com feia
l’Ànakin quan es removia en els seus braços si el portava a sobre. Intentar
alliberar-se d'aquell pes estava començant a deixar-la exhausta.
El passadís acabava en una gran
habitació de pedra que tenia forma de quadrat. L’habitació estava sumida en la
penombra, però almenys no estava tan fosca com el passadís i hi havia una feble
claredat grisenca que sorgia del sostre. El sostre era molt baix comparat amb
els sostres a què estava acostumada la Jaina, tant que en Tigris hagués pogut
tocar-lo estenent el braç i posant-se de puntetes. L’Hethrir a penes hauria
hagut d’estirar-se per poder fer-ho.
L'habitació de pedra no tenia
parets, només portes de fusta. Cada porta fregava les dues portes que la
flanquejaven, i totes les portes estaven tancades. No hi havia finestres. La
Jaina es va preguntar si hi hauria alguna manera de sortir d'allà tornant per
on havien vingut.
«O potser hauré de provar sort amb
totes les portes -va pensar-. Deu haver almenys cent... ¡Potser hi ha set mil!
Una d'elles ha de portar-nos fora d'aquí... Però si això és una nau espacial
-va comprendre un instant després, i va caure en el compte que fins aquell
moment no tenia cap pista sobre si ho era o no-, llavors sortir d'aquí no ens
servirà de res.»
La Jaina estava esgotada. Va
intentar fer veure que no volia fer una migdiada, les migdiades eren per als
nens petits, com l’Ànakin, però les parpelles li pesaven molt i amenaçaven amb
tancar-se en qualsevol moment.
En Tigris va empènyer en Jacen i la
Jaina fins a l'interior de la gran habitació de pedra. Hi havia ressons per tot
arreu. En Tigris es va aturar i es va quedar immòbil entre els bessons. La
Jaina tenia tanta son que es va recolzar en ell, i li va faltar molt poc per
quedar-se adormida dempeus.
La mà d’en Tigris reposava sobre la
seva espatlla. Era l'única font de calor que existia a tot l'univers. Durant un
segon, només durant un segon, el seu frec gairebé li va semblar una encaixada
plena d'afecte i bondat. La Jaina va pensar que en Tigris potser l’aixecaria en
els seus braços i la portaria fins a un lloc on pogués fer una migdiada, i que
després l’acotxaria com feia la Wínter, i es va dir que llavors tot aniria bé i
que ja no hauria de preocupar-se de res.
Però de seguida es va recordar d’on
era i del que havia passat, i potser en Tigris també ho va recordar, perquè la
va sacsejar bruscament i va fer que s’espavilés.
- Prou! -Va exclamar després-. Res
de ximpleries... Aquí no dormim a menys que estiguem ficats al llit. No podem
perdre el temps sent mandrosos i quedant-nos adormits a cada moment!
- No estava adormida! -Va replicar
la Jaina, la qual cosa era més o menys veritat.
-Jo tampoc -va dir en Jacen.
Semblava tenir tanta son com la
Jaina. En Jacen també devia estar embolicat en una de les asfixiants mantes de
l’Hethrir.
«Però quan estiguem al llit tot
anirà bé -va pensar la Jaina-. Estarà calent i còmode, i podré treure la mà de
sota dels llençols i en Jacen podrà treure la mà de sota dels seus, i després
ens agafarem de la mà. I encara que no puguem parlar amb els pensaments, sempre
podrem parlar baixet...»
La Jaina va sentir que els ulls se
li omplien de llàgrimes, i se li va ennuvolar la vista. Fins aquell llavors mai
havia hagut de recórrer a aquestes dissimulacions només per poder encaixar la
mà del seu germà bessó. ¡De fet, mai havia hagut de pensar a dissimular o
amagar-se!
A més, la Jaina no aconseguia
recordar un sol moment en el qual no hagués estat capaç d’enviar els seus
pensaments al Jacen. Estava tan cansada, famolenca i esgotada i tenia tant fred
que va estar a punt de posar-se a plorar de nou. L'únic que hi va impedir va
ser saber que ben aviat podria parlar amb en Jacen i que llavors els dos
podrien decidir què havien de fer.
L'empenta d’en Tigris va fer que
seguissin avançant. Van arribar a una de les portes, i en Tigris la va obrir.
La Jaina va pensar que hi hauria un altre passadís molt llarg darrere d'ella, i
no va estar molt segura de si seria capaç de tornar a recórrer una distància
tan gran tenint en compte com de cansada que estava.
Però a l'altre costat de la porta no
hi havia pràcticament res excepte una habitació diminuta, l'amplada era la
mateixa de la porta i que tindria dues vegades aquesta distància de fons.
La Jaina es va aturar, sentint-se
molt confosa. Potser hi havia una altra porta al final de la minúscula
habitació, però no podia veure cap pom o control automàtic, i no va aconseguir
trobar ni un sol senyal que li indiqués on podia trobar la vora de la porta. La
porta oberta era de fusta molt gruixuda i era plena de senyals i esgarrapades,
i l'interior de l'habitació era d'aquella mateixa roca tan lletja que desprenia
una feble claredat grisenca.
En Tigris va deixar anar la mà d’en
Jacen i el va empènyer, fent que donés unes quantes passes cap a l’interior de
l'habitació.
I la porta es va tancar amb un cop
sec darrere seu.
- Jacen! ¡Jacen! -Va cridar la
Jaina.
Va aconseguir deixar-se anar de la
presa d’en Tigris. Va córrer cap a la porta i va manotejar frenèticament
buscant un pom per obrir-la, però en Tigris la va apartar. En Jacen va cridar a
crits a la seva germana des de l'altre costat de la porta, i la Jaina amb prou
feines va poder sentir-lo.
- Vinga, vinga... -Va dir en
Tigris-. No siguis nena. Aquí no cridem ni plorem. Som valents.
La Jaina es va tornar cap a ell,
feta una fúria.
- Jo sóc molt valenta! -Va exclamar.
Va intentar pegar-li, però en Tigris
li va agafar les dues mans i la va immobilitzar, i la Jaina no va poder fer
absolutament res.
- Sóc valenta, i vull estar amb el
meu germà!
-És hora de dormir -va dir en
Tigris-. Demà faràs menys ximpleries i et portaràs molt millor. Vine amb mi.
«Potser encara pugui parlar amb en
Jacen a través de la paret -va pensar la Jaina, sentint-se cada vegada més
desesperada-. Si tenim una mica de sort, potser...»
Es va tornar cap a la porta contigua
a la d’en Jacen i li va llançar una mirada plena d'esperança.
Però en Tigris la va apartar
implacablement de la porta d’en Jacen i va tirar d'ella fins que van arribar a
l'altre extrem de l'enorme estada quadrada. Després va obrir la porta d'una
habitació tan minúscula com la d’en Jacen, però que no podia estar més lluny de
la del seu germà.
En Tigris li va deixar anar la mà, i
la Jaina va alçar la mirada cap a ell.
-Demostra que ets valenta -va dir en
Tigris.
Després va tornar la vista cap a
l'habitació, i la Jaina va comprendre que en Tigris volia que entrés en ella
sense necessitat que li ordenés.
La Jaina va alçar el cap cap a ell,
i va clavar la mirada en els seus grans ulls negres.
-Vull tornar a casa -va dir.
-Ja ho sé -va replicar en Tigris en
veu baixa i suau. Va titubejar durant un moment, i després va moure la mà en un
gest que va abastar tota la minúscula habitació-. Però... Però no pots tornar.
La Jaina va entrar a l'habitació. No
tenia una altra elecció, i en Tigris va tancar la porta darrere seu.
La fantasmagòrica resplendor grisa
que brollava de la pedra es va anar esvaint a poc a poc per ser substituïda per
la foscor. La Jaina va buscar algun orifici i va intentar trobar una altra
sortida o una forma de desmuntar el pany o les frontisses d'aquella enorme i
sòlida porta de fusta.
No va aconseguir trobar res, a part
d'unes quantes esquerdes diminutes que havien estellat la fusta de forma
gairebé imperceptible allà on algú li havia donat unes puntades de peu.
La Jaina va recórrer el perímetre de
la diminuta habitació i va anar tocant les parets mentre ho feia.
No va trobar res. Després les va
copejar amb els artells, però el so que va produir en fer-ho era molt buit i no
va obtenir cap resposta.
Va arribar al fons de l'habitació, i
va sentir que els peus se li enfonsaven de sobte. La Jaina va caure de genolls
i va acabar estesa a terra, que era tou i una mica viscós. La resplendor
fantasmal ja gairebé havia desaparegut del tot. La Jaina podia veure els seus
dits, però el terra era una massa de foscor. Va descobrir que podia fer-ho
retrocedir si l’empenyia amb les mans. La zona tova tenia la mida justa perquè
pogués fer-se un cabdell en ella, i es va ficar al llit per esbrinar com estava
en aquesta postura. Tenia fred, però això era a causa de la manta invisible de
l’Hethrir. La Jaina volia estar al seu llit. Volia el seu cobrellit de sempre i
a l’Eba, el ninot wookiee, suau i pelut que en Chewbacca li havia portat juntament
amb l’Aba, un ninot bessó per en Jacen, quan va tornar del seu últim viatge al
seu món natal.
La llum va acabar d'esfumar-se.
L'habitació va quedar totalment a les fosques, i la Jaina es va estremir.
«Vaig a fer veure que hem anat al
camp -va pensar la Jaina-. Sí, estem d'acampada, però hem perdut tot l'equip. O
potser ha caigut a l'aigua, tant és... Sí, tot s'ha mullat i haurem
d’arreglar-ho.»
Va pensar en un matalàs d'acampada
molt tou sota d'ella. El matalàs acabava d’assecar-se, i resultava molt còmode
i calent. Després es va imaginar que es tapava amb la seva manta d'acampada,
que era molt llesta i sempre sabia quan la Jaina tenia fred i quan havia de
començar a donar-li calor. També sabia enroscar-se al seu voltant per
protegir-la del vent. A vegades li agradava mullar-se, perquè a la seva manta
li encantava nedar. Després es tirava a terra i es quedava totalment plana,
perquè no tenia peus, i s'agitava i es retorçava fins que el seu pelatge havia
quedat ben sec i calent. Així la Jaina podia tapar-se fins a les espatlles amb
ella, i es quedava adormida de seguida. Quan era petita, fins i tot li agradava
dormir amb ella a casa.
«La mare també ha vingut al camp -va
pensar la Jaina-. I el pare, la Wínter, l'oncle Luke, i el senyor C3PO, i l’R2
no ha vingut perquè no li agrada que se li omplin de terra les erugues, però és
a casa i no li ha passat res. Hem fet torrades sobre de la foguera del
campament, i l’Ànakin està dormint a l'altre costat del foc, i en Jacen també
és aquí, i després hem preparat una mica de cacau ben calent...»
Un puntet de llum va aparèixer
davant seu, parpellejant i ballant com si fos una flama diminuta. La Jaina va
estendre la mà cap a ell i en Jacen la va envoltar amb els dits, i la Jaina va
deixar de tremolar...
En Tigris va tornar al més aviat
possible a les estances de Lord Hethrir.
«He comès una estupidesa -anava
pensant mentre s'afanyava-. No hauria d'haver tractat de consolar els nens...
Ha estat una estupidesa i una debilitat per part meva. L’únic que he aconseguit
amb això és que ells també es tornin estúpids i febles!»
Es va agenollar davant de la porta
de Lord Hethrir, però no va trucar. Lord Hethrir ja sabia que en Tigris hi era.
L'amo es dignaria prestar atenció quan li convingués i quan arribés el moment
adequat.
En Tigris va utilitzar l'estona
d'espera per pensar en tots els errors que havia comès.
La porta de Lord Hethrir es va obrir
per fi quan en Tigris ja començava a notar un agut dolor als genolls, i en
Tigris va sentir el pes de la mirada de l’Hethrir sobre les seves espatlles. Va
alçar el cap i li va mirar als ulls.
-Has trigat més del necessari -va
dir l’Hethrir.
-Sí, Lord Hethrir.
Per un moment -però només per un
moment-, en Tigris va pensar a mentir i donar la culpa del retard als petits.
Els nens eren uns impertinents i mai obeïen les ordres, per descomptat, però no
era la seva impertinència la que li havia fet trigar més del que hagués degut.
-He obrat malament i he errat, Lord
Hethrir -va dir en Tigris per fi-. Vaig estar parlant amb els nens. Els vaig
dir el que desitjàveu d'ells, però em vaig estendre de manera innecessària i
vaig passar massa estona parlant-los. He estat... feble i estúpid.
L’Hethrir es va alçar sobre ell
dominant-lo amb la seva estatura. No va expressar cap ira. Mai ho feia. En
Tigris es va preguntar si hi havia algun moment en què sentís ira, o si la seva
ment estava massa avançada per patir semblant defecte.
-M'has decebut, Tigris -va dir
l’Hethrir.
En Tigris va percebre la
desil·lusió, i es va sentir terriblement avergonyit de si mateix. Mai
aconseguia complaure l’Hethrir, i tots els seus esforços per aconseguir-ho
sempre acabaven fracassant.
-Però has confessat el teu error,
així que et donaré una altra oportunitat -va seguir dient l’Hethrir-. Aixeca't.
En Tigris va obeir. L’Hethrir va
tornar a entrar a la seva cambra, i després va girar el cap cap en Tigris i li
va llançar una mirada plena d'impaciència.
- Vine!
En Tigris va seguir a l’Hethrir.
Estava sorprès, ja que l’Hethrir rares vegades el convidava a creuar el llindar
de la seva cambra. En Tigris es va sentir molt honrat de poder entrar a la
magnífica sala de recepció amb la seva gruixuda catifa que cobria les rajoles
daurades, les seves parets de fusta-cos polida i els seus tubs de llum que es
corbaven al llarg del sostre per traçar complicats dibuixos.
L’Ànakin, el més petit dels tres
nens nouvinguts, estava assegut i immòbil en el centre de la catifa. La seva
energia havia disminuït considerablement des que en Tigris l’havia vist per
última vegada, però el petit ja començava a brillar de nou, i estava envoltat
per una feble claredat que ballotejava i parpellejava.
-Has confessat la teva debilitat -va
repetir l’Hethrir-, i això t'ajudarà a trobar el camí que et portarà a la
fortalesa. Et perdonaré. Què opines d'aquest nen?
En Tigris va contemplar al petit.
-Podria arribar a ser molt fort -va
dir-. La seva llum brilla... L’heu embolicat en un vel.
L’Hethrir va assentir.
-Una observació molt adequada.
L'elogi va fer que en Tigris sentís
un calfred d'excitació i agraïment. Va pensar que en realitat no era un elogi,
però era el més aproximat a ell que podia esperar de l'Hethrir. Per una vegada
no havia desil·lusionat al seu amo i senyor!
-Gràcies, Lord Hethrir.
-El nen vindrà amb mi per ser
purificat -va dir l’Hethrir.
- Serà purificat? – va exclamar en
Tigris, tan sorprès que va oblidar la seva posició per un moment.
«Aquest nen..., un Jove de l'Imperi?
-Va pensar-. Si senyor meu està disposat a presentar a aquest nen tan rebel i
desobedient perquè sigui sotmès a la purificació, per què no em presenta a mi?»
- No ha rebut cap formació, senyor
meu... No és un Guardià, i ni tan sols és un ajudant...
L’Hethrir el va mirar fixament,
sense enfurismar-se i sense pronunciar ni una paraula. En Tigris va callar a
l'instant i es va sumir en un silenci terroritzat.
-El nen vindrà amb mi per ser
purificat -va repetir l’Hethrir, com si en Tigris no hagués obert la boca-.
Porta el meu missatge als ajudants: han de preparar la meva nau.
-Sí, Lord Hethrir-va murmurar en
Tigris.
En Tigris es va posar dret, i va
vacil·lar durant un moment després de fer-ho.
«Lord Hethrir no pot haver oblidat
la recepció de demà al matí -va pensar-. M’està tornant a posar a prova? Oh,
com anhelo servir-li d'una altra manera que no sigui merament transmetent
missatges! Sí, anhel guanyar-me el dret a ser purificat... No temo al perill!
»Lord Hethrir potser creu que m'he
oblidat de la recepció -va seguir dient en Tigris-. Potser pensa que les meves
esperances són tan arrogants que no sóc capaç de recordar els meus deures i obligacions.»
- Tenim a algun membre de la
Joventut de l'Imperi amb nosaltres, senyor? -Va preguntar per fi.
-I tant que no. Tots estan
treballant en pro del Renaixement de l’Imperi, i es troben molt ocupats minant
els fonaments de la Nova República -va replicar Lord Hethrir, i el seu to
semblava indicar que s'estava impacientant.
-Aleshores, senyor... He de
sol·licitar al Cap dels Guardians que negociï amb els vostres convidats? -Va
preguntar en Tigris.
- Els meus convidats...? -Va
murmurar l’Hethrir-. El cap dels Guardians?
-Demà al matí, senyor meu.
L’Hethrir va guardar silenci durant
uns moments.
-Permetre que el Cap dels Guardians
rebés als meus convidats seria tan absurd com..., com permetre que fossis tu
qui s'encarregués de rebre'ls, el meu estúpid Tigris -va dir secament per fi-.
No tinc la més mínima intenció de marxar abans que arribin els meus convidats!
Per què has pensat que podia arribar a fer alguna cosa semblant?
-Us he entès malament -es va
apressar a dir en Tigris, i us prego que em perdoneu.
Hethrir va sospirar.
-Sempre m'estàs demanant disculpes i
que et perdoni, però mai canvies per aconseguir que el fet de demanar disculpes
resulti innecessari. Això és el que has d'intentar aconseguir!
En Tigris va inclinar el cap. No se
li acudia res a dir llevat que ho lamentava moltíssim, i no volia tornar a dir
això. Sabia fins a quin punt havia decebut a Lord Hethrir. En Tigris va tirar
d'una màniga de la seva malmesa túnica marró, sent molt conscient de com de
lluny que estava encara de poder substituir-la per la túnica color òxid d'un
ajudant o la granota de vol blau clar dels Guardians.
L’Hethrir es va posar dret i la seva
túnica blanca va onejar al voltant del seu cos amb un xiuxiueig gairebé
imperceptible. La delicada tela oscil·lava i formava plecs amb cada moviment
del Lord, i el so va fer que en Tigris sentís una esgarrifança.
El brunzit gemegós de l'espasa de
llum de Lord Hethrir va reverberar per tota l'habitació, i la llum grisa
platejada del full va projectar ombres sobre les mans buides d’en Tigris. En
Tigris va alçar el cap per veure la resplendor del sabre lumínic de Lord
Hethrir, i el va contemplar amb la sorpresa que sentia cada vegada que el veia.
El full es va esvair.
-Intenta-ho un cop més, Tigris -va
dir Lord Hethrir, i li va allargar l'empunyadura de l'espasa de llum. En Tigris
va corbar els dits sobre l'empunyadura i va sentir la seva calor. L'espasa de
llum era massa gran per les mans d’en Tigris, però la va subjectar tan bé com
va poder.
Sabia què era el que Lord Hethrir
volia que fes.
El full de l'espasa de llum de Lord
Hethrir només podia ser activada mitjançant l'ús de la Força. L’Hethrir mai
acceptaria en els seus cercles interiors a qui no fos capaç de tancar el
circuit i generar el full d’energia.
En Tigris va intentar establir una
connexió amb la Força, i es va esforçar desesperadament per desplegar el seu
ésser i els seus pensaments i crear el full. Ho va intentar amb totes les seves
energies, però... Però no va passar res. L'espasa de llum va seguir freda i
morta.
-Meva! -Va exclamar l’Ànakin, i va
estendre les mans cap en Tigris. Lord Hethrir es va tornar cap a l’Ànakin, i
els seus llavis es van corbar en un somriure ple de tendresa.
-No, el meu petit -va dir-. Tu no
necessites la meva espasa de llum.
Després va tornar a concentrar la
seva atenció en Tigris, i va deixar escapar un nou sospir. Va agafar la seva
espasa de llum, va penjar l'empunyadura del seu cinturó i la va ocultar sota
els plecs de la seva túnica.
En Tigris va tenir un fugaç indici
de la segona espasa de llum que portava. Era més petita, i en Tigris mai
l'havia vista empunyar-la. En Tigris estava convençut que aconseguiria sortir
triomfant de la prova el dia en què Lord Hethrir li permetés provar sort amb
aquella espasa de llum. En Tigris només havia intentat fer una al·lusió a
aquesta possibilitat en una ocasió, i des llavors el record de l’esquerp
silenci del seu amo i senyor havia impedit que tornés a emetre aquest
suggeriment.
-Vés-te'n -va dir Lord Hethrir.
-Sí, Lord Hethrir-va dir en Tigris.
Hi havia decebut al seu mentor, i
s'havia tornat a fallar a si mateix..., i estava espantat.
Els nens que eren incapaços
d'establir contacte amb la Força no mereixien el privilegi de poder inclinar-se
davant la presència de Lord Hethrir.
La Jaina tenia tanta gana que va
acabar despertant. Que fosc estava tot! On eren la lluna i les estrelles?
«Potser està molt ennuvolat», va
pensar.
I un instant després es va recordar
del que havia passat.
Va deixar anar un panteix ofegat i
es va incorporar. Va estendre les mans davant d'ella, en Jacen li havia estat
sostenint la mà, oi?, però no va poder veure al seu germà bessó i no va poder
sentir-lo, i tampoc va aconseguir trobar-lo.
La zona tova del sòl va recuperar la
solidesa de sobte. La Jaina es va sobresaltar tant que es va aixecar d'un salt.
El lloc que l'habitació utilitzava com a llit havia desaparegut.
Va buscar la porta a les palpentes,
i va descobrir que seguia sent de la mateixa fusta rugosa. Les frontisses
estaven a l'altre costat, igual que el pany.
-Deixa’m sortir –va dir la Jaina. La
porta no va respondre-. Obre't. Si us plau...
No va passar res. La Jaina ho va
intentar en un parell de llenguatges més, però tampoc va aconseguir obrir la
porta.
Va sospirar.
«Bé, la veritat és que ja sabia que
no anava a funcionar», va pensar.
No s'atrevia a utilitzar les seves
capacitats per explorar el pany de la porta, però no intentar-ho li feia encara
més por que fer-ho.
La Jaina va enviar els seus
pensaments cap el pany, i la gruixuda i gèlida manta del poder de l’Hethrir va
caure sobre ella quan ho va fer.
La Jaina es va arronsar i va apartar
els seus pensaments de la porta. Havia aconseguit veure el pany durant uns
moments. Era molt senzill i consistia únicament en un pestell, però aquest era
molt gran i pesat i a més hi havia gairebé un pam de fusta interposant-se entre
el pestell i la Jaina.
«Podria desmuntar-lo -es va dir la
Jaina-. Sé que podria fer-ho..., si pogués arribar-hi, si. Fins i tot podria
tornar a muntar-lo després sense que em sobrés cap peça.»
Va tornar a estremir-se. El pes fred
i humit de la manta de l’Hethrir seguia envoltant-la per tot arreu, però la
Jaina va suposar que tornaria a esfumar-se com abans si es portava bé.
Tenia les mans molt fredes i se les
va ficar a la butxaca, pensant únicament a escalfar-se-les.
I llavors els seus dits es van
trobar amb la seva multieina. La Jaina la va treure de la seva butxaca.
«Com he pogut oblidar-me d'ella?»,
Va pensar. Va desplegar l'eina per a la fusta i la va col·locar sobre la porta.
Se suposava que no havia d'utilitzar la seva multieina a les cases o amb el
mobiliari, però la Jaina estava segura que allò era un cas molt especial. Unes
quantes estelles es van desprendre del gruix panell. La porta es va obrir, i
una feble claredat va caure sobre la Jaina. Es va afanyar a retrocedir d'un
salt, i va ficar la multieina dins de la seva butxaca per amagar-la.
- Ai!
L'habitació havia estat tan fosca
que la llum li va fer mal als ulls, i la Jaina els va tancar.
-Surt -va dir en Tigris.
La Jaina no podia veure’l, però va
reconèixer la seva veu i va sortir de l'habitació parpellejant i fregant-se els
ulls.
En Tigris va tancar la porta darrere
seu.
La Jaina va veure en Jacen a l'altre
extrem de l'habitació, immòbil davant de la seva porta. El seu germà bessó
tenia les espatlles encorbades. Va córrer cap a ell, i un instant després en
Tigris la va agafar i la va aturar. La Jaina es va debatre, però no va
aconseguir deixar-se anar. En Tigris la va obligar a quedar-se quieta davant de
la seva porta. La Jaina va recórrer l'habitació amb la mirada. Hi havia un nen
immòbil davant de cada porta, i tots eren diferents i venien de diferents mons.
Cap d'ells es movia.
Tots semblaven estar molt cansats i
espantats, i les seves robes estaven brutes i esparracades.
Nens de més edat vestits amb
túniques color vermell òxid que es mantenien molt encarcarats i immòbils
formaven una doble fila al centre de la gran habitació de pedra.
-Aquí no correm -va dir en Tigris-.
Sempre hem d’esperar el permís del Guardià.
En Tigris va assenyalar l'altre
extrem de la gran habitació. Un jove molt alt que portava posada una granota de
vol blau clar estava immòbil davant de l'entrada observant tot el que passava a
l'habitació. El jove es va creuar de braços.
-I després els ajudants ens ensenyen
com s'ha de formar, i després anem allà on se’ns ordena que hi anem.
Els ajudants es van desplegar en
ventall, siluetes de rostres inexpressius que es movien amb increïble precisió,
i es van anar col·locant a intervals regulars com si els nens esparracats
fossin un ramat al qual es disposaven a pasturar. En Jacen va romandre
tossudament immòbil a l'altre extrem de l'habitació, quiet davant de la seva
porta.
La Jaina va mirar fixament en Tigris
i no es va moure.
- Per què? -Va preguntar-. Vull
estar amb en Jacen! I on és l’Ànakin?
- Ja t'he dit que aquí mai som
impertinents!
-No he estat impertinent. Ni tan
sols sé què és això!
-Dóna't la volta! -Li va ordenar
secament en Tigris.
La Jaina va clavar la mirada a
terra, i la Jaina va fer el mateix a l'altre extrem de l'habitació.
-Vols esmorzar? -Va preguntar en
Tigris.
La Jaina va alçar la vista cap a
ell.
- Sí!
-Doncs llavors obeeix i fes el que
se't diu que facis.
La Jaina va torçar el gest i va
tornar a clavar la mirada a terra. En Tigris va haver d'acabar empenyent-la per
aconseguir que es mogués, i un ajudant va fer el mateix amb en Jacen.
- Camina! -Va dir en Tigris.
Els altres nens van començar a
moure’s cap endavant marcant el pas a l'uníson. En Tigris va empènyer a la
Jaina cap a ells.
Però la Jaina es va negar a marcar
el pas amb els altres nens.
Va començar a arrossegar els peus
sobre el ciment, i en Tigris va tensar els seus dits llargs i prims al voltant
de la seva espatlla, però no li va dir que deixés de fer-ho, així que la Jaina
va seguir arrossegant els peus. El soroll resultava clarament audible entre el
Tromp, Tromp, Tromp dels peus dels altres nens que avançaven en formació. Un
segon arrossegar de peus es va afegir al so dels de la Jaina, reforçant-hi
també en discordança amb el soroll regular dels nens.
La Jaina va tornar el cap cap a
l'altre extrem de l'habitació. En Jacen li va somriure, i un instant després
l'ajudant que tenia al costat li va fer girar el cap i li va deixar girat cap
endavant.
Però el mal ja estava fet. La Jaina
va avançar uns quants metres alternant caminar amb saltar, un peu, ¡salt!,
l'altre peu, ¡salt! Altres nens van trencar el pas al seu voltant i van
començar a saltar, córrer i arrossegar els peus.
Una nena centauriforme de color
vermell i or va moure les seves peülles en una ràpida dansa. Després va
començar a trotar sense moure’s del lloc mentre agitava la seva llarga cua d'un
costat a un altre, assotant els flancs plens de taques amb ella. La nena va
alçar el cap i va deixar anar un prolongat i sorollós esgarip ple d'alegria, i tant
en Jacen com la Jaina van respondre a ell.
En Tigris va tirar de la Jaina.
- Prou! Deixa de fer soroll!
Les seves ungles es van enfonsar a
la pell de la Jaina.
- Ai! -Va cridar. Podia fer veure
que en Tigris no li havia fet mal, però no va veure cap raó per ocultar la seva
irritació-. Ei, deixa’m anar! Ets dolent!
Els dits d’en Tigris es van afluixar
durant un moment i després van tornar a tensar-se en una presa encara més forta
que la d'abans, i la va obligar a quedar-se quieta. Les capacitats de la Jaina
tremolaven a la vora de l'esclat, però la nena va aconseguir controlar-se a si
mateixa.
El poder de l’Hethrir havia començat
a difuminar-se a poc a poc, i la Jaina temia que pogués tornar.
Els altres nens s'havien quedat
immòbils. Un Guardià va envoltar el braç d’en Jacen amb la seva mà a l'altre
extrem de l'habitació.
-Tots hem d'acceptar la disciplina
-va dir en Tigris-. Ets una nena, i no pots saber el que és correcte i
convenient per a tu. Has d’obeir, com jo obeeixo als Guardians i a Lord Hethrir.
- Per què no puc saltar? Per què no
puc córrer? Per què no puc cridar?
-Perquè tot això és dolent per a la
disciplina. Has d’aprendre com controlar-te a tu mateixa.
La Jaina ja havia obert la boca per
replicar, però les paraules d’en Tigris van fer que tornés a tancar-la. L'oncle
Luke dedicava gairebé totes les seves classes a ensenyar com controlar el que
era capaç de fer.
- Però l'oncle Luke em deixa córrer
i saltar! -Va protestar per fi-. Això no té res a veure amb...
-En Luke Skywalker ha mort -va dir
en Tigris.
-Però...
- Prou de discussions! -Gairebé va cridar en Tigris-. Posa't
a la fila sense fer més sorolls i segueix al nen que tinguis davant.
La Jaina es va alegrar que en Tigris
l'hagués interromput, ¡perquè havia estat a punt de dir-li que sabia que
l'oncle Luke era viu!
«I mare també és viva -es va
recordar a si mateixa-, i el pare, i...»
L’Hethrir va aparèixer de sobte al
seu costat. La Jaina va tenir la impressió que podia veure símbols platejats
sobre la seva túnica, sobre de les seves espatlles i escampats pel seu pit.
- Lord Hethrir! -Va exclamar en
Tigris, i va caure de genolls.
- Què és tot aquest enrenou? -Va
preguntar l’Hethrir.
-Estava explicant els nostres
costums a la nena -va dir en Tigris sense apartar la mirada del sòl.
-No els hi expliquis -va replicar
l’Hethrir-. Limita't a donar ordres.
- On és el meu germà petit? -Va
preguntar la Jaina-. On és l’Ànakin?
-T'has portat molt malament -va dir
l’Hethrir, que va seguir parlant alçant la veu perquè tots els infants i els ajudants
poguessin sentir-lo -. He decidit anul·lar l'esmorzar a causa del mal
comportament d'aquesta nena, i ara anireu directament a la sala d'estudi sense
esmorzar.
- Això no és just! -Va dir la
Jaina-. Que no hi hagi esmorzar... Que no hi hagi esmorzar per ningú, i només
perquè he donat uns quants salts i no he marcat el pas?
- Calla! -Li va xiuxiuejar en
Tigris.
L’Hethrir va sortir de l'habitació
sense tornar a dirigir la paraula a la Jaina, i la seva túnica blanca va
lliscar en un veloç remolí des del terra mentre se n'anava.
La Jaina estava tan famolenca que el
seu estómac grunyia i feia sorollets. Ella i en Jacen no havien menjat res des
del dinar del dia anterior, i la Jaina va sentir que se li feia la boca aigua
quan es va recordar de la sopa i els entrepans, i de la fruita que havien pres
com a postres.
- No és just!
-Has infringit les regles. -En
Tigris es va posar dret-. Formes part d'un grup, i les regles són d'aplicació a
tot el grup.
-Però...
-Silenci -va dir en Tigris-. Lord
Hethrir no ha donat l'ordre de cancel·lar el dinar..., encara.
La Jaina va mirar als altres nens i
va pensar que tots devien estar molt enfadats amb ella.
Cap va dir res ni la va mirar. La
Jaina es va adonar per primera vegada de com de terriblement prims que
semblaven tots, i va pensar en com de famolencs que devien d'estar. Volia
dir-los que ho sentia molt, però va témer que si parlava Lord Hethrir podia
decidir deixar-los sense dinar a més de sense esmorzar.
La Jaina va acabar decidint
rendir-se i obeir, i es va posar en moviment amb els altres nens quan la fila
va començar a avançar.
Però va procurar que els seus passos
no estiguessin del tot compassats amb els dels seus companys de formació.
La Jaina estava tan famolenca que
amb prou feines podia pensar, i s'avorria tant que amb prou feines si es podia
mantenir desperta. No entenia per què havia d'estar asseguda en aquell cubicle
diminut i sense llum solar i aire fresc aprenent de memòria la informació que
apareixia en l'aire davant dels seus ulls. Ja coneixia la major part d'ella,
com l'alfabet i les taules de temps. Quant a les coses que no coneixia, no
aconseguia entendre quina raó podia arribar a tenir per voler guardar-les en la
seva memòria. La Jaina va acabar decidint que no tenia sentit esforçar-se, i el
nombre de respostes equivocades indicat en grans xifres que suraven sobre el
seu cap va anar augmentant molt de pressa. Però a la Jaina tant li feia.
Va acabar quedant-se adormida.
-Has de ser una nena molt estúpida.
La Jaina va despertar de cop i molt
sobresaltada. No havia sentit arribar en Tigris, que se li havia acostat per
darrere. La Jaina es va posar dreta i el va fulminar amb la mirada.
- No sóc estúpida! Sóc molt llesta!
Per què ets tan dolent amb mi?
En Tigris va estendre un dit i va
assenyalar les xifres translúcides i tremoloses que indicaven el total de 47
respostes equivocades. Les ungles dels seus dits estaven brutes i mossegades.
-No has de pensar que sóc dolent
perquè actuo d'aquesta manera -va replicar-. Ho faig únicament perquè aprenguis
disciplina.
-Et portes malament, i ets dolent.
-Si no vols que sigui dolent i que
em porti així, llavors has de respondre les preguntes.
- Són preguntes estúpides!
-Ets una nena molt impertinent. És
que creus saber el que et convé millor que en Lord Hethrir? Ets molt ignorant!
- No ho sóc! No ho sóc! M'encanta
aprendre coses, però tot això no són més que ximpleries!
- Quina alçada té la cascada més
alta del planeta Firrerre?
-Sé com esbrinar quin corrent
d'aigua és l'origen d'un riu -va replicar la Jaina, i va començar a sentir una
nova esperança-. ¡També sé com esbrinar l'alçada d'una cascada encara que no
puguis arribar fins al lloc on comença!
-Però Lord Hethrir no t'ha preguntat
aquestes coses -va dir en Tigris-. Lord Hethrir t'ha preguntat quina alçada té
la cascada més alta del planeta Firrerre. Ho saps?
-No, no ho sé. Però és una altra
pregunta estúpida... A qui li importa quina sigui la resposta? Sempre puc
buscar-la en alguna base de dades.
-La seva altura és de 1263 metres.
Lord Hethrir opina que totes les persones educades haurien de conèixer aquests
fets, i ara asseu davant de la pantalla i aprofita els ensenyaments que
t'ofereix!
La Jaina va pensar que no tenia una
altra elecció.
-Segueix sent una pregunta estúpida
-va murmurar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada