Ofensiva (XXV)

Anterior

CAPÍTOL 25

La Leia va allargar la mà i va acariciar el serrell de l’Ànakin. Després es va allunyar en silenci per no despertar-lo. No havien tingut problema per trobar una mica de roba, així que s'havia quedat dormit vestit amb diverses peces d'uniformes de la tripulació dels vaixells de càrrega. La Leia va pensar que la gent les havia ofert pel respecte que tenien els comerciants al pare del noi, però quan es va estendre pel campament la història de la fugida de l'Ànakin amb la Mara per les muntanyes, molts van començar a veure el noi com un heroi per mèrits propis.

El va mirar per última vegada, aquí estirat, amb una llum dibuixant reflexos en el seu pèl fosc. Tenia algunes ferides que li enlletgien la cara i esgarrapades al front i al coll, però, d'altra banda, estava encantador. La Leia havia supervisat a un androide 2-1B que el va netejar i li va cosir els talls que li havien causat els yuuzhan vong durant la persecució. Li van posar pegats bacta en els talls i les cremades. Quan l'androide li va redreçar la fractura del canell, l’Ànakin només va necessitar que li encanyessin per immobilitzar l'articulació. La Leia sabia que la Mara també havia patit talls i ferides durant l'escapada, i que havia rebut tractament. Estava a l'espera que en Luke l'informés del seu estat.

La Leia va agafar per sota la lona amb la que li havien fabricat a l’Ànakin una mena de tenda de campanya, i la va aixecar perquè l’R2D2 entrés a vigilar el noi. Va somriure a l'androide i va deixar caure la lona de nou. El sol no havia sortit encara, però començaven a bufar els vents del nord. Podia veure núvols traient el cap per l'horitzó llunyà i va calcular que les tempestes que havien arrasat el continent del nord els hi arribarien aquella tarda. Passem de la fam i la misèria a la humitat, la fam i la misèria.

L’Èlegos es va acostar i li va oferir una barreta d'aliment.

- No volem que defalleixis de fam.

-Aquesta barreta matarà la meva fam, sens dubte -La Leia la va acceptar agraïda -. L’Ànakin està dormint. No crec que hagués aguantat dues hores més. Si no haguessin tingut la Força per ajudar-se...

-El teu fill ha de tenir molt potencial en la Força per fer el que va fer...

- Sí, això crec -La Leia va sentir un calfred a l'esquena -. És molt valent i estava fermament decidit a no decebre el seu oncle. Faria qualsevol cosa perquè en Luke estigués orgullós d'ell.

El caamasià va tancar lentament els ulls.

-Potser tems que, tenint tanta Força en el seu interior, la frustració li pugui conduir pel camí equivocat d'aquell que va portar el seu nom.

La Leia va abaixar la mirada sense articular la resposta en aquesta pregunta. El to de l’Èlegos era greu i relaxant.

-A vegades m'he preguntat per què li vas anomenar com el teu pare.

Ella va sospirar.

-El meu pare, Ànakin Skywalker, i no Darth Vader, es va tornar contra l'Emperador i va ser l'agent de la seva mort. Va expiar el mal que havia fet. Potser no tot, en opinió d'alguns, però va impedir que l'Emperador provoqués futurs mals. Part de mi volia dir així al meu fill per redimir el seu nom. Almenys això és el que em deia a mi mateixa.

- Ara has canviat d'opinió?

La Leia va alçar els ulls per mirar-lo.

- Els caamasians sou molt afortunats per poder compartir els records. Jo no tinc records precisos de l'Ànakin Skywalker, i els meus records d’en Darth Vader segueixen provocant malsons. Sé que en el meu interior conservo part de l'Ànakin, i crec que en Luke i jo vam treure les seves coses bones. Però també sé que els seus pitjors trets hi són, o podrien estar-hi. Dient així al meu fill petit li vaig donar innocència al nom. Tot el que vaig veure en l’Ànakin podia imaginar-lo venint del seu avi a través de mi.

- Volies alliberar-te de la por que et provocava Darth Vader i del que vas heretar d'ell, veient a l’Ànakin com el que el teu pare podria haver estat o potser va ser en el passat?

Ella va assentir.

- Té sentit?

-Sí, molt. Són molts els pares que, decebuts amb els seus propis progenitors, juren criar bé als seus fills. Potser estàs intentant demostrar-te a tu mateixa que en altres circumstàncies el teu pare no s'hauria convertit en Darth Vader.

-Però tu veus un inconvenient en això...

- I tu també – L’Èlegos va somriure tímidament -. Si no, no estaríem tenint aquesta conversa.

- Si alguna vegada m'assabento de com aconsegueixes ficar-te en el meu cap i mostrar-me problemes als que no vull enfrontar-me et... et...

- Ja no em necessitaràs més i la meva feina haurà conclòs.

La Leia li va agafar del braç dret i va passejar amb ell pel campament.

-Sempre necessitaré amics com tu.

- Quin honor.

- Hauries de tenir-hi més por. Els meus amics tendeixen a ficar-se en problemes.

L’Èlegos va abastar el campament amb un gest ampli.

- Vols dir aquest tipus de coses?

- Doncs sí –La Leia va assenyalar a un grup de gent i va mirar al caamasià -. Quina càrrega de nom li vaig posar a l’Ànakin, no?

- Però ell és fort i pot suportar aquesta càrrega, Leia. Té a tu i als Jedi per ajudar-lo i portar-lo pel camí correcte -li va donar uns copets a l'esquena -. Si sentís inclinació pel Costat Fosc de la Força l'hauria aprofitat per salvar la Mara Jade. És jove, però té valentia i intel·ligència. I en aquesta època són qualitats molt útils. Quan vinguin els yuuzhan vong, la matança serà terrible per a ambdues parts.

La Leia va sentir que l’Èlegos s'estremia.

- Per a un pacifista com tu, això ha de ser terrible.

- És terrible per a tots. Per als que es donen compte i per als que no -el caamasià va negar amb el cap -. Si hi hagués una forma d'evitar-ho jo ho intentaria, però als yuuzhan vong els hi sembla encantar explorar i atacar. No sabem què fan aquí ni què volen. Ni tan sols sabem si podem raonar amb ells. El fet que semblin haver jugat amb l’Ànakin i la Mara no diu molt en favor d'arribar a un acord, o alguna cosa per l'estil.

- Jo també em sento frustrada. Crec en la negociació quan és possible, però quan l'enemic es nega, no queden alternatives -La Leia va arrufar les celles -. On estaràs quan comencin els assalts?

-El teu germà ha acceptat prestar-me l’R2, així que seré a la nau de comandament, amb els canons de làser.

Ella es va aturar i es va girar per mirar-lo.

-Però, pel que m'has explicat, si mates tindràs un record tan terrible que mai podràs oblidar-ho.

La resposta del caamasià va ser freda i solemne.

-El que passi aquí mai caurà en l'oblit, ni per a mi ni per a qualsevol dels supervivents. L'única cosa que podria empitjorar-ho seria saber que no vaig fer res per aturar la matança. És la meva responsabilitat, i la meva voluntat, enfrontar-me a la mort i així complir una funció que evitarà que altres es trobin en aquesta posició tan poc envejable. Si no puc estalviar-me aquest malestar, almenys puc estalviar-los-hi als altres.

- Ja saps que així em sento jo.

- Ho has demostrat moltes vegades, i ara els teus fills estan mostrant la mateixa valentia.

-Això crec -va dir, somrient a l’Èlegos -. Quan estiguis aquí, disparant, apunta una mica alt, per no donar-nos a nosaltres.

En Luke es va asseure a poc a poc a la llitera de la seva dona al Coratge. Quan ella va obrir els ulls, ell li va tapar els llavis amb un dit.

- No volia despertar-te.

- No passa res -la seva veu sonava una mica ronca i va seguir parlant en un xiuxiueig -. He dormit molt últimament.

- Has passat molts nervis. La malaltia...

Ella va assentir lentament, però sense debilitat, i això va animar al Luke. Ni tan sols quan la va trobar gairebé inconscient a les muntanyes, li va deixar portar-la en braços, i fins i tot va fer un feble intent de reclamar el lloc de copilot del bombarder. Es negava a admetre la derrota i a reconèixer les seves debilitats.

Això va consolar molt al Luke, encara que el va portar un moment determinar la raó. La seva tia Beru era totalment diferent a la Mara excepte en una cosa: les dues eren supervivents nates. La vida a Tatooine ho requeria. Si eres feble o tou, el planeta desert t’assecava del tot, t’omplia de sorra fins als ossos i després t’enterrava. Totes les persones que havia conegut en la seva infància s'enorgullien de desafiar el planeta cada dia, i això inspirava en ell un afecte per l'instint de supervivència.

La Mara va agafar una ampolla de la prestatgeria a la capçalera de la llitera i va beure una mica d'aigua. Una gota li va caure per la comissura del llavi. Va intentar assecar-se amb la mà, però no va encertar.

En Luke es va acostar a ella i la va assecar amb el dit. Ella li va agafar la mà i va portar els seus dits als llavis. Els va besar una vegada i després va estrènyer la mà del seu marit contra el seu pit.

- Mai vaig dubtar que sortiria d'aquestes muntanyes. Quan et vaig veure... vaig pensar que el pobre Ànakin...- li va estrènyer la mà -. T’estic tan agraïda per haver-lo salvat.

- És el mínim que podia fer per haver-te salvat a tu -En Luke va sospirar -. Hauria d'haver pensat millor abans d'enviar-vos a Dantooine. Ithor està més lluny de la Vora. Hauria estat més segur.

La Mara va beure una mica més d'aigua.

- Tu creus?

- Què vols dir?

Ella va estovar el coixí i es va reclinar al llit.

- Els yuuzhan vong estaven a Dubrillion i a Belkadan. I són aquí, a Dantooine. Suposo que hauran arribat a altres planetes amb equips d'exploració o amb munts de tropes. Potser hagin pres tota la Vora Exterior.

- Tens raó. No sabem fins a quin punt s'han estès per la galàxia. Si han arribat fins a Ithor...-En Luke es va estremir. Si els yuuzhan vong havien arribat a Ithor haurien cobert bona part de la galàxia i estarien en posició per atacar molts dels planetes del Nucli. Si els conquistaven, l'economia de la Nova República s'enfonsaria. I, si això passava, els Estats membres de la Nova República es demanarien ajuda uns als altres i la Nova República es fragmentaria.

- Si han arribat fins a Ithor, morirem aquí perquè no podrem rebre ajuda.

- No morirem aquí.

- Això és una visió?

- És més, una esperança -En Luke va sospirar -. Aquí tenim un perímetre de defensa bastant decent i amb armament pesat ben ubicat. Podrem aguantar un temps.

Els ulls verds de la Mara estaven opacs.

- Durant quant de temps? Van portar als refugiats aquí perquè les naus no tenien provisions suficients per al viatge des de Dantooine fins a altres planetes civilitzats. Aguantarem fins quedar-nos sense aliments? I si els yuuzhan vong ataquen i maten a tanta gent que les provisions deixen de ser un problema?

- No ho sé. Ningú ha pensat en això de moment.

La Mara va arquejar una cella.

- Ningú o tu sol? Creus que la teva germana no ho ha pensat?

- Potser sí, però jo tinc altres coses...- va somriure i va mirar a la seva dona -. Mara, tu ets la meva principal preocupació. T'estimo, i no estàs bé. Vaig parlar amb l’Ànakin i em va dir que t'havies debilitat.

Ella va assentir.

- Així va ser. L’Ànakin va suggerir que era probable que la malaltia respongués a alguna cosa relacionada amb els yuuzhan vong.

- Vas dir que vas percebre una connexió entre la malaltia i els escarabats de Belkadan.

- Sí, és cert. I aquí noto una connexió llunyana, i sé que l'he sentit abans -va sospirar -. Però no m'estava debilitant per això.

- Ah, no? -En Luke va arrufar les celles -. No ho entenc.

-Jo tampoc ho entenia fins que els yuuzhan vong ens van trobar i vam començar a fugir – La Mara va acariciar la mà d’en Luke -. Després del que va passar a Belkadan i Dubrillion, necessitava recuperar-me. Vas fer el correcte enviant-me lluny perquè pogués relaxar-me, però tots dos ens vam equivocar en pensar que això em curaria. És com si aquesta malaltia m'estigués separant lentament de la Força. L'única manera de combatre-la és atreure la Força cap a mi, i és aquí on ens equivoquem.

- No sé si t'entenc bé.

- És una mica complicat, però ho entendràs, amor meu -va somriure i li va besar la mà -. La Força, segons la teva definició, és com un camp d'energia que ens envolta, penetra en nosaltres i ens uneix a tot.

- Excepte, segons sembla, als yuuzhan vong.

-A part d'aquesta excepció, quan podem accedir a la Força ens enfortim i obtenim energia d'ella.

El Mestre Jedi va assentir.

- A Belkadan tot just vaig utilitzar la Força, només quan vaig haver de salvar al Jacen.

La Mara li va somriure amb adoració.

- Estic ansiosa per sentir aquesta història, Luke.

- Quan hagis descansat.

Ella va negar amb el cap.

- No, aquest és el problema. He descansat massa.

- Mara, t'està costant fins i tot estar recolzada. Has de descansar més.

- No, he de tornar a ser qui sóc i a la meva manera d'interactuar amb la Força -va riure -. Te'n recordes de mi quan ens vam conèixer? Te'n recordes de com era?

- Estaves intentant matar-me per complir l'última ordre de l'Emperador.

- Així és. Luke, sóc una lluitadora. Sempre he estat lluitant. Les poques vegades que no lluitava em sentia desgraciada. Vull reptes, necessito reptes. Tot era tan tranquil i pacífic al nord que m’ensopia, m'avorria i em treia de polleguera. L’Ànakin se les va arreglar per cobrir les meves necessitats; i a Dantooine, abans que arribessin els vong, no tenia més perills que alguna espina massa gran. M'estava fent malbé, intentant conservar les forces i allunyant-me dels mitjans que havia utilitzat per invocar la Força.

La Mara va contemplar al Luke fixament i va sentir com creixia la seva connexió personal. Ell va mirar més enllà del cansament i va veure la imatge de la Mara que residia en el més profund de l'ànima de la dona. Aquella Mara, forta i sagaç, portava armadura i armes làser, i donava la impressió de ser algú capaç de destruir una Estrella de la Mort amb una mà lligada a l'esquena.

-Així sóc jo, Luke. Quan l’Ànakin i jo vam haver d’escapar em sentia exhausta físicament, però més present en la Força. Vaig poder reparar alguna cosa del mal que m'havia fet la malaltia i em vaig adonar que aquest és el pitjor tret que té. Moltes persones, estant malaltes, recorren a la seva infantesa, a quan estaven indefenses. Deixen de ser el que són i abandonen el seu lloc en la Força, i llavors la malaltia curta aquestes connexions finals i moren.

En Luke va esperar un moment i va arrufar les celles.

- M'estàs dient que per molt cansada que estiguis, lluitar contra els yuuzhan vong et farà més forta.

- Mentre estigui lluitant, no estaré morta.

Ell es va estremir.

- No crec que m'agradi la cura, però la malaltia m'agrada menys.

- Em deixaràs lluitar?

- Potser sóc un Mestre Jedi, però no em crec capaç d’impedir-te res.

La Mara va riure, i el so de la seva veu va ser com un bàlsam per al Luke.

-Això ho podrien haver dit altres homes, però cap ho hauria dit seriosament. M'alegro d'haver-te trobat i no haver-te matat.

- Sí, a mi m'emocionen aquestes dues coses també -En Luke va mirar un dels cronòmetres de la paret -. No sé quan vindran, però potser vulguis dormir fins llavors.

-Crec que prefereixo passar temps amb el meu marit -La Mara va allargar la mà i va agafar l'home de la túnica. Després va acostar la cara d’en Luke a la seva i el va besar -. Queda't aquí amb mi. Conta’m el conte de Belkadan i el Mestre Jedi amb dos sabres. Passar temps amb el meu marit és la millor medicina de Dantooine, i em prendré tota la que m’ofereixis.

Següent