Estrella de Cristall (IV)

Anterior

Capítol 04

La Leia estava somiant sons. Es trobava envoltada de foscor, però hi havia una infinitat de xiulets i cantussols gemegosos que arribaven fins a ella procedents de totes les direccions.

Les veus creaven formes en la nit. La Leia va cridar i va estendre les mans cap a elles, intentant aconseguir aquelles tres petites siluetes tan fràgils i precioses.

Va deixar anar un panteix ofegat i va despertar de sobte. S'havia quedat adormida a la butaca.

Les llums van percebre el seu moviment i es van fer més intenses.

«Què malson tan horrible...», va pensar.

I un instant després es va acordar que no havia estat un malson.

L’R2 va deixar escapar una xiulada planyívola al seu costat.

-Oh! M'has espantat... -Va dir la Leia-. Què passa, R2? Hi ha alguna notícia...? -No l'havia -. M'has despertat perquè em vagi al llit? -La Leia va somriure melancòlicament-. Crec que ja no importa molt on estigui.

Es va posar dreta i va sentir la tensió muscular que li havia deixat l'esquena i el coll rígids i adolorits.

Seguia estant endormiscada, i li donava voltes el cap. Era negra nit, i encara faltaven hores perquè sortís el sol.

-Així que el senyor Iyon em va drogar després de tot! -Va exclamar, i va bellugar el cap intentant dissipar les boirines de la son-. Oh, li vaig a...!

Llavors es va recordar que el camarlenc Iyon havia compartit el te amb ella, i va comprendre que per això havia badallat i havia ensopegat quan anava cap a la porta. Potser havia anat corrent a la seva habitació i havia caigut en el sopor de la droga.

L’enfurismava que li haguessin administrat un sedant sense que ella ho sabés, però havia tenir en compte les creences i els temors del camarlenc, i la Leia va pensar que no podia culpar-lo.

L’R2 va començar a rodar cap a la porta.

-Bona nit -va dir la Leia.

L’R2 es va aturar i va anar cap a ella, i després va reiniciar el seu avanç cap a la porta.

- Què passa?

L’androide va deixar escapar una xiulada peremptòria, i es va tornar cap a la porta amb un brunzit de servomotors.

L’R2 es va quedar quiet davant de la porta i va esperar.

- On vas? Vols que vagi amb tu?

L’R2 va creuar el llindar.

La Leia el va seguir.

-Sí, R2, d'acord, però... Escolta, on anem? És que en Chewbacca ha despertat? Es tracta d'això?

Va seguir a l’R2 pel passadís. El castell estava sumit en el silenci i la penombra. Les siluetes tallades sobre cada superfície s'agitaven en els límits del camp visual de la Leia, movent-se i tornant a viure les seves històries, però quan tornava la mirada cap a elles romanien totalment immòbils, simples talles en la pedra.

L’R2 no va anar pel camí que portava al departament de cirurgia.

-Ei, és per aquí... -Va dir la Leia.

L’androide va continuar avançant sense aturar-se. La Leia va prémer el pas per no perdre'l de vista i el va seguir, sentint que l'envaïa una barreja d'inquietud i curiositat.

Va seguir a l’R2 fins a sortir del castell, i va notar la càlida carícia de l'aire nocturn que fluïa al seu voltant. Ni tan sols coneixia l'existència d'aquella entrada. El castell era tan enorme i laberíntic que la Leia s'havia limitat a aprendre’s de memòria les rutes que portaven fins als llocs als que necessitava arribar.

Les diverses llunes de Munto Codru ballaven al cel per sobre del seu cap, i les crides i crits de les criatures nocturnes puntuaven un silenci que hauria estat absolut si no fos per elles.

- On vas? -Va xiuxiuejar la Leia.

Tots els sons van cessar de sobte al seu voltant. La Leia es va aturar, espantada per aquell canvi tan brusc. Va romandre immòbil sense fer cap soroll, i els sons de la nit van tornar a reprendre’s lentament, primer els més llunyans i després cada vegada més a prop seu, i per fi va acabar podent sentir sorollets gairebé al costat dels seus peus.

L’R2 va xiular. La veu de l’androide es va confondre amb les de les criatures nocturnes, i aquestes van seguir emetent les seves crides sense espantar-se gens ni mica.

L’R2 va entrar al bosc i va rodar al llarg del sender que portava fins a la prada. La Leia es va aturar allà on començava el camp en el qual havien desaparegut els nens, va titubejar durant uns moments i va acabar seguint el petit androide. Va entrar al bosc que s'estenia a l'altra banda de la clariana, i de sobte va haver de panteixar per empassar aire i es va adonar que havia estat contenint la respiració.

«T'estàs comportant com una nena espantada -es va dir, i un instant després es va corregir a si mateixa -. O com una mare aterrida...»

No va trigar a comprendre cap a on s'estava dirigint l’R2, i va aconseguir a l’androide.

- Què hi ha a la pista? R2, saps on són els nens? Estan amagats en alguna de les naus?

La petita pista de descens del recinte del castell contenia unes quantes naus espacials. Les naus de majors dimensions havien de descendir a l’espaiport principal, ja que les instal·lacions i sistemes de control de la pista del castell eren bastant primitius. Però si els segrestadors tenien accés a alguna de les naus d'aquesta zona, podien haver-se amagat. A ningú se li hauria acudit buscar-los allà, ja que no podien enlairar-se de l'espaiport principal sense permís previ, i l’espaiport principal no estava donant aquest permís a ningú.

- Respon-me, R2!

L’R2 va guardar silenci.

Hi havia tres naus posades a la petita pista. La primera era una nau correu, la mateixa que la Leia havia desitjat enviar darrere d’en Han i en Luke. La segona era un model local molt antic i de disseny bastant complicat, un navili de Munto Codru que havia estat posat a disposició del camarlenc.

La tercera era l’Alderaan, l'orgull i l'alegria de la Leia. L’Alderaan era una nau petita, esvelta i molt veloç proveïda de sistemes hiperimpulsors. En Luke li havia retret en més d'una ocasió que dediqués les seves escasses hores lliures a aprendre a pilotar en lloc de consagrar-se a estudiar els secrets dels Jedi, però la veritat era que aprendre a pilotar l’Alderaan resultava molt més senzill que aprendre a ser un Cavaller Jedi i exigia molt menys temps..., i també era molt més divertit. Potser aquesta fos la raó per la qual la Leia estimava tant aquella petita nau. Les seves responsabilitats envers la Nova República feien que la Leia no tingués moltes ocasions de divertir-se, i la seva nau havia acabat convertint-se en una de les seves escassíssimes distraccions.

Tota la gent a qui coneixia es trobava en les mateixes circumstàncies, per descomptat. En Luke treballava i s'esforçava fins a l'esgotament pur i simple. La Leia opinava que ho feia de manera deliberada, encara que no estava segura de si obrava d'aquella manera per posar-se a prova a si mateix o simplement per assolir un nivell d'èxits superior, però hi havia moments en què l’espantava. La Leia solia desitjar que ella i en Luke haguessin crescut junts i que hagués pogut conèixer al seu germà de nen, ja que això li hauria permès comprendre'l millor.

En Han mai posava a prova els límits de la seva resistència de manera deliberada. Havia hagut d’enfrontar-se a moltes proves i moments difícils durant la seva vida, i mai necessitava buscar més dificultats de les que ja tenia, però tot i així també hi havia alguns moments en què abusava de si mateix sense adonar-se’n del que feia. La Leia solia arribar a casa molt tard després d'una recepció diplomàtica o una reunió amb els seus consellers que s'havia prolongat més del previst per trobar en Han roncant amb la cara sobre del seu escriptori. En una ocasió s'havia quedat dormit mentre s'estava donant un bany. La Leia estava convençuda que si hagués tornat a casa només cinc minuts més tard del que ho va fer, en Han s'hauria ofegat.

Aquesta era la raó per la qual ell i en Luke havien emprès aquella missió. Estaven a punt del col·lapse, i necessitaven unes petites vacances.

La Leia dubtava que en Luke aconseguís trobar altres Cavallers Jedi durant la seva recerca, però albergava l'esperança que li serviria per descansar una mica. Quant al Han, esperava que aprofitaria l'ocasió per relaxar-se i gaudir de la vida com havia fet en els vells temps.

La Leia va seguir a l’R2 quan el petit androide va entrar a la pista. Hi havia suposat que es detindria davant de la nau correu, i va empassar aire amb una ganyota de preocupació quan va veure que l’R2 passava de llarg davant seu. Estaria anant cap a la nau del camarlenc? El senyor Iyon havia obrat amb la millor de les intencions fins i tot quan l'havia drogat. Però si els seus nens estaven en la seva nau, si el camarlenc havia segrestat els seus fills per incrementar el seu prestigi a Munto Codru...

L’R2 va deixar enrere la nau del camarlenc i va anar cap a la de la Leia. La Leia va arrencar a córrer darrere de l’androide.

«Ningú no pot entrar a l’Alderaan sense el meu consentiment! -Es va dir-. Ningú! Ni tan sols en Han... I estic totalment segura que ni els bessons ni l’Ànakin poden fer-ho! Els meus nens no saben com funcionen els sistemes de control de l'escotilla de la nau, així que els segrestadors no poden haver-los obligat a obrir-la.»

El cor li estava bategant a tota velocitat. Algú que tingués una gran experiència en l'ús de la Força i molt poder potser seria capaç d’entrar en la seva nau sense activar les alarmes.

La Leia va aconseguir calmar amb un terrible esforç de voluntat. «Aviat ho sabràs -es va dir-. Sí, aviat ho sabràs...»

L’R2 es va aturar al costat de l’Alderaan.

La Leia va posar una mà sobre el flanc platejat de la seva nau. No hi havia cap senyal d'identificació que enterbolís el seu impol·lut acabat, tan nítid i brillant que feia pensar en un toll de mercuri. La nau estava registrada a nom d'una persona que no existia, una segona identitat que la Leia havia creat perquè algun dia pogués prendre’s unes quantes setmanes lliures i volar fins a un lloc tranquil i agradable sense ser reconeguda, encara que no tenia ni idea de quan ni com podria fer-ho. La firma de la seva nau ni tan sols contenia el seu nom i es limitava a un nombre, ja que el nom d’Alderaan hauria suposat una pista massa clara sobre la veritable identitat de la propietària de la nau. Gairebé tots els ciutadans d’Alderaan havien mort durant l'atac de l'Estrella de la Mort, i només hi va haver un grapat de supervivents. La princesa Leia Organa n’havia estat un.

- Hi ha algú dins, R2? -Va murmurar la Leia.

L’androide va emetre un brunzit gairebé imperceptible. L’R2 havia imitat a la perfecció el so que produïa l’Alderaan quan estava activant els seus sistemes durant els preparatius de l'enlairament.

-Molt bé. Els detindré abans que puguin anar-se'n. No et preocupis, R2...

La Leia va executar la seqüència d’entrada i l'escotilla es va obrir davant seu. Després va entrar en la seva nau i va avançar pels seus passadissos sense fer cap soroll.

No va experimentar cap sensació d'intrusió, i no va percebre cap senyal que hi hagués algú a bord. L’R2 avançava darrere d'ella, movent-se en silenci sobre les seves erugues. La Leia no va encendre les llums. En cas de necessitat, podia moure’s per tot l’Alderaan amb els ulls tancats sense cap dificultat. Va arribar a la seva cabina i va observar: res. No hi havia ningú amagat en la segona cabina, i el morro, el magatzem i la cuina també estaven buits. La Leia va avançar sigil·losament cap a la cabina sentint com el cor li martellejava dins el pit.

La cabina també estava buida.

Podrien estar amagats a la secció de motors? Era l'única possibilitat que quedava.

La Leia va arribar a la comporta de la secció de motors, es va aturar davant seu i va agusar l'oïda. No va poder sentir res. No hi havia sons de conspiració, crits de nens espantats o els xiscles estridents que llançava l’Ànakin quan patia una de les seves breus però ferotges rebequeries.

Potser eren tots adormits.

Un brunzit molt suau va sorgir del no-res i la va embolicar de sobte.

La Leia va tornar el cap per mirar per sobre l'espatlla, esperant veure a l’R2 fent una nova imitació dels sons de la seva nau.

El passadís era buit darrere d'ella.

El brunzit es va anar intensificant. Algú havia iniciat el procediment d’enlairament.

La Leia va tancar l'escotilla d'una manotada i va anar corrent a la cabina de pilotatge.

L’R2 havia desplegat una sèrie de connectors per introduir-los en els sistemes de control de la nau, i estava començant a activar els impulsors de l’Alderaan.

- Para, R2! -Va exclamar la Leia-. Què estàs fent? No puc...

Una sèrie de dades va sorgir del no-res i va aparèixer davant d'ella.

La pantalla li va mostrar els camins espacials de Munto Codru, un planeta molt vell en els voltants sempre hi havia molt poc trànsit. Cap nau havia arribat o partit des de feia diversos dies.

Excepte una...

Hi havia una trajectòria que s'allunyava de la superfície. El rastre aconseguia la velocitat d’escapament, s'apartava del planeta, entrava a l'hiperespai i desapareixia.

- Què és això, R2?

L’androide va respondre amb un refilet musical.

La Leia va panteixar i es va deixar caure a la butaca de pilotatge.

Estava contemplant la trajectòria d'una nau que podia pertànyer als segrestadors.

- Per què ningú no l'havia ensenyat abans?

L’R2 li va mostrar que la informació havia desaparegut dels registres de l’espaiport.

L'única informació no manipulada era la que estava emmagatzemada dins l'estructura metàl·lica del petit androide.

-S'han anat... -Va murmurar la Leia, abatuda-. Com ho has sabut? Com ho vas descobrir?

L’R2D2 li cantussejar una explicació. L’androide podia haver de navegar per l'espai local a qualsevol moment, i com a precaució havia adquirit el costum, o potser l'instint, d'anar seguint el trànsit espacial. Quan els segrestadors van atacar, l’R2 va comparar les dades contingudes en els seus bancs de memòria amb l'informe enviat per l’espaiport, i va observar que hi havia una disparitat.

L’R2 creia que la contradicció era una pista que podia portar-lo fins als segrestadors.

La Leia va estar d'acord amb les conclusions a què havia arribat l’R2. Munto Codru atreia molt poc trànsit espacial. Aquella disparitat en els registres s'havia produït just en el moment de la desaparició dels nens, per la qual cosa resultava massa sospitosa i massa convenient.

El brunzit que sorgia dels motors de l’Alderaan havia seguit intensificant-se a poc a poc.

La Leia sabia que havia de desactivar els sistemes de l’Alderaan, tornar al castell i conferenciar amb els seus assessors. El que havia de fer era parlar durant hores i més hores, intentant decidir quin curs d'acció seguir i què aconsellava la prudència..., mentre agonitzava pendent dels capricis dels qui li havien arrabassat als seus nens.

Sí, el que havia de fer era mantenir una discussió interminable amb el camarlenc Iyon sobre si es tractava d'un autèntic segrest a l'estil de Munto Codru o no...

-Suposo que te n'adones que si ens enlairem i ens equivoquem, que si realment és un d'aquests segrestos espectaculars de Munto Codru...- va dir la Leia, tant per a si mateixa com per l’R2-. Bé, en aquest cas estarem posant en perill al wyrwulf del senyor Iyon, Oi?

L’R2 va respondre amb un cantussol que va baixar veloçment per la gamma tonal.

«He captat incertesa? -Es va preguntar la Leia. O és la meva pròpia incertesa la que crec detectar?»

L'alternativa més còmoda per a ella era creure en el senyor Iyon, esperar unes quantes hores més i negociar amb la família de Munto Codru per acabar veient com els nens corrien cap ella i es llançaven als seus braços, seguits per l'enorme i horripilant silueta negra del wyrwulf del camarlenc Iyon.

Però la Leia no podia creure en el que li havia dit el senyor Iyon. No podia creure que un segrestador de Munto Codru fos capaç de travessar els seus sistemes de seguretat i endur-se als seus nens burlant la protecció d’en Chewbacca. La Leia creia que s'estava enfrontant a uns segrestadors molt més poderosos i sinistres.

La Leia va pensar que els segrestadors havien ferit al Chewbacca i havien fet esclatar la bomba de pressió per ocultar les seves veritables accions i intencions. «Han fet que no ens adonéssim que transcorrien dues hores -es va dir-. I es van portar al wyrwulf del senyor Iyon per reforçar la il·lusió que es tractava d'un segrest a l'estil de Munto Codru, per distreure'ns mentre escapaven...»

En aquest cas, els nens es trobaven molt lluny de Munto Codru i corrien un perill letal.

La Leia va posar una mà sobre la closca de l’R2.

-Sí, tens raó -va dir-. He d'assumir aquest risc.

L’R2 va deixar escapar un estrident xiulet d'assentiment.

-Em sap greu, senyor Iyon – va murmurar la Leia-. Espero tenir raó.

La Leia va tensar les tires de l'arnès de seguretat sobre el seu cos, les va introduir en els tancaments i va activar els controls. Després va dur a terme la seqüència de recompte el més de pressa possible, apurant al màxim els marges de seguretat. La seva nau va cobrar vida al seu voltant.

-Activació.

L’Alderaan es va alçar sobre la pista.

Els sensors de l’espaiport van reaccionar quan l’Alderaan es va haver elevat per sobre dels núvols, i un controlador de trànsit que semblava tenir bastant somni es va afanyar a enviar un missatge a la Leia.

-Espaiport de Munto Codru a WU-9167, interrompi la seva trajectòria.

Si la Leia replicava, sabrien qui estava pilotant la nau. Hauria de donar explicacions, justificar els seus actes..., i la Leia no podia fer-ho. Només sabia que no li quedava altra elecció.

Però tampoc podia permetre que se sabés que la cap d'Estat de la Nova República havia començat a comportar-se d'una manera tan erràtica.

-Espaiport de Munto Codru a WU-9167, torni a la seva base. Els sistemes de supervisió hiperespacial estan sent reparats. ¡Seguir la seva trajectòria actual podria resultar molt perillós per a vostè i la seva nau!

L’R2 va respondre amb una veloç transmissió musical.

-Espaiport de Munto Codru a WU-9167, la seva resposta no és acceptable. Corre el risc de rebre una reprimenda oficial i que se li imposi una multa i se li confisqui la nau.

L’R2 va replicar amb una explicació el més diplomàtica possible.

La política de secret emprada pel camarlenc va començar a treballar en contra. La policia de l’espaiport només sabia que la Leia estava desobeint una ordre administrativa. Podien imposar una multa. Podien planejar confiscar la seva nau o llevar-li la llicència de pilotatge, això quan tornés i suposant que ho fes. Però allò no era un assumpte de naturalesa autènticament policial. No sospitaven que fos una segrestadora que intentava fugir, perquè no sabien que s'hagués produït cap segrest.

-Espaiport de Munto Codru a WU-9167, si es tracta d'una emergència podem enviar un tractor en la seva persecució.

- Oh, R2! -Va exclamar la Leia.

L'última cosa que necessitava en aquells moments era haver de fer acrobàcies per fugir d'un remolcador espacial i el seu raig de tracció.

L’R2 va transmetre un sorollós so electrònic sospitosament semblant a una maledicció i va tallar la connexió.

-Suposo que això ho has après d’en Han, no? -Va preguntar la Leia.

L’Alderaan va arribar a les capes superiors de l'atmosfera. L'aire s'estava tornant cada vegada més tènue, de manera que la calor es dissipava ràpidament. La temperatura del casc de la nau va baixar a tota velocitat, i va passar de molt calenta a molt freda.

El blau del cel es va tornar indi primer, i porpra i negre després. Les estrelles no van trigar a fer-se visibles.

Un estel es movia. La Leia va veure les llampades de llum reflectides en el casc ple de ratllades del remolcador espacial orbital quan aquest va alterar el seu curs per interceptar la trajectòria que estava seguint l’Alderaan.

El remolcador es va preparar per detenir-lo i va desplegar un raig de tracció entre l’Alderaan i el punt de l’hiperespai a través del qual havien escapat els segrestadors.

- Quina potència té aquest llamp? –va preguntar la Leia-. Fins on hem d’arribar per poder fugir d'ell?

L’R2 no va respondre a les seves preguntes.

-I jo que creia que eres perfecte... -Va murmurar la Leia. En lloc de canviar el curs de l’Alderaan, la Leia va accelerar. L’R2 li va llançar un xiulet d'advertència.

-No m'importa -va replicar la Leia-. Tenim energia més que suficient. Si el raig estableix contacte amb nosaltres, haurem de trencar la tracció.

-Espaiport de Munto Codru a WU-9167, estem seguint la seva trajectòria. No perdi la calma... Crec que podrem contrarestar la seva acceleració. Està ferit, pilot? Si pot desconnectar els seus motors, ens facilitarà moltíssim la feina.

El controlador del trànsit espacial estava aconseguint que la seva veu sonés ferma i tranquil·la.

Si l’Alderaan hagués tingut problemes, la Leia li hauria agraït enormement que estigués intentant reconfortar-la.

L’Alderaan va accelerar cap al raig de tracció.

La pantalla de la Leia li mostrava el raig que estava esperant l'arribada de la seva nau per envoltar-la amb un camp d’energia tan enganxosa i difícil de travessar com la melassa. La Leia va augmentar el flux de potència als motors.

«Almenys no estem en situació de combat -va pensar-. No corren cap perill intentant aturar-me, així que no he de preocupar-me per la seva seguretat.»

La Leia no estava pensant en la seva pròpia seguretat, i si ho feia li semblava que tot just tenia importància.

-Espaiport de Munto Codru a WU-9167, prepareu-vos per establir contacte amb el raig de tracció. Anem a fer-li ballar al cinc, quatre...

L’R2 va ficar les erugues i rodes en el buit de seguretat i es va encongir sobre si mateix per quedar el més enganxat possible al terra de la cabina. La Leia el va fulminar amb la mirada.

- Què et fa pensar que coneixes la potència del raig de tracció? -Va preguntar.

-... tres, dos, un... ¡Connexió!

L’Alderaan es va estremir violentament quan el raig de tracció va embolicar el casc i va començar a reduir la seva velocitat. La Leia va demanar el màxim de potència als seus motors, i l’Alderaan va tremolar al seu voltant. La tensió a la qual estava sent sotmesa la seva nau era tan gran que la Leia no va poder evitar arrufar el nas en una ganyota de preocupació, tement el que pogués ocórrer al seu estimat Alderaan.

Els escuts de l’Alderaan van resistir l'estirada del llamp, i la petita nau de la Leia va quedar lliure durant un moment. El remolcador espacial va reaccionar amb una velocitat sorprenent per un model tan vell i antiquat, i va tornar a atrapar el casc de l’Alderaan amb el seu raig de tracció.

L’Alderaan es va debatre intentant lliurar-se de la seva presa. Els escuts van tremolar, i van ser comprimits fins al límit de la seva resistència.

L’Alderaan va començar a moure’s cada vegada més lentament, obrint-se pas a través del llamp com si aquest fos un poderós corrent.

«Si realment estigués en dificultats -va pensar la Leia-, suposo que ara li estaria agraint els seus esforços a l'encarregat de mantenir aquest remolcador en tan bon estat, sigui qui sigui.»

Els escuts van aguantar. L’Alderaan va aconseguir avançar una mica més, donant un altre pas cap a la fugida.

El casc es va estremir.

El raig de tracció es va trencar. El sobtat canvi va bufetejar tota l'estructura de l’Alderaan i va incrustar a la Leia a l’encoixinat protector de la butaca, empenyent-la amb tanta força que la va deixar sense alè. La Leia va lluitar contra les franges de dolor que li ennuvolaven la vista, i va aconseguir corregir el curs de la seva nau.

L’Alderaan va respondre recobrant l'estabilitat i tornant a avançar a tota velocitat.

-No! -Va cridar el controlador del trànsit espacial, que per fi semblava haver esgotat les seves reserves de calma. Em sap greu...

Totes les estrelles van esclatar, convertint-se en línies multicolors que van ser irradiades al voltant de la trajectòria de l’Alderaan.

-Ho hem aconseguit! – va exclamar la Leia.

Un crit d'alleujament i dolor va crear ressons per tota la nau.

- Què ha estat això? -Va cridar la Leia.

Es va treure a corre-cuita les tires de l'arnès, es va aixecar d'un salt i va anar corrent cap a la part posterior de la nau.

En Chewbacca jeia a la llitera de la segona cabina, la cabina que havia estat buida quan la Leia la va inspeccionar a la recerca de segrestadors.

-Què...? Com? – va balbucejar la Leia.

L’R2 va passar al costat d'ella, es va aturar al costat d’en Chewbacca i va deixar escapar un refilet d'alegre satisfacció.

- Que tu li vas deixar entrar? – va exclamar la Leia-. Però... Però... Oh, com has pogut...? va ser per això que vas permetre que pensés que els meus nens estaven amagats sota dels motors, per tenir temps de ficar al Chewbacca en la meva nau? Està ferit! Com es curarà? Què faré amb un wookiee ferit a bord?

La Leia va callar i va intentar calmar-se. Estava tan enfadada que amb prou feines podia parlar, i sabia que allò que pogués dir no tindria cap sentit.

En Chewbacca va deixar anar un rugit.

La Leia va haver de fer un considerable esforç de concentració per poder entendre'l.

Havia passat molt de temps escoltant el wookiee i estudiant el seu llenguatge per ser capaç de comunicar-se amb l'amic més antic i estimat del seu espòs. Seguia sent incapaç d’articular els sons guturals del llenguatge d’en Chewbacca, però havia fet uns quants progressos en la seva comprensió.

En Chewbacca acabava d'expressar la seva inquietud, preocupació i pena per no haver pogut protegir en Jacen, la Jaina i l’Ànakin, però el rugit no contenia ni la més mínima ombra de remordiment per haver decidit anar amb ella.

-No vaig a tornar -va dir la Leia tornant-se cap a l’R2-. No vaig a portar-lo de tornada amb la doctora Hyos, entesos? Espero que hagis portat suficients medicines!

L’Alderaan comptava amb una farmaciola, naturalment, però en Chewbacca era enorme i la seva ferida era molt greu. Quant a la Leia, el seu ensinistrament metge era d'allò més rudimentari i es reduïa al que havia anat aprenent aquí i allà en els vells temps de la lluita contra l’Imperi.

La Leia va creuar la cabina fins aturar-se al costat d’en Chewbacca i va abaixar la mirada cap a ell. El wookiee va gemegar.

-Em sap greu que estiguis ferit -va dir la Leia, i ja sé que vols ajudar. Però preferiria que t'haguessis quedat a Munto Codru. Tothom et reconeixerà, Chewbacca, i és precisament per això pel que no has pogut anar amb en Han. Hauràs de quedar-te a bord de la nau fins i tot quan estiguis prou recuperat per poder aixecar-te.

En Chewbacca es va afanyar a grunyir una veloç rèplica.

-Suposo que tens raó -va admetre la Leia de mala gana-. Tu i en Han... Sí, la gent us reconeixeria. A tu i a mi... Bé, potser no ens reconeguin. Hauré de pensar-hi.

L'enorme palmell d’en Chewbacca li va fregar el dors de la mà, i els dits del wookiee es van corbar al voltant del seu canell en una encaixada molt càlida i plena de delicadesa. La Leia va apartar bruscament la mà. Va intentar reprimir la ira que sentia cap al Chewbacca, però no ho va aconseguir.

-Dorm -va dir-. Se suposa que has d'estar dormint. Després va sortir corrent de la cabina abans que la seva ira pogués ferir al Chewbacca encara més del que ja ho havia fet.

Va entrar a la cabina de l’Alderaan i es va deixar caure sobre el seient de pilotatge.

Va començar a respirar lentament i molt profundament. La Leia encara estava molt enfadada i preocupada, de manera que l'exercici no va tenir la fluïdesa habitual. El ritual de relaxació era una de les poques capacitats Jedi que havia començat a aprendre, encara que quan li havia dit al Luke que ja sabia com fer-ho, el seu germà havia replicat dient-li que ningú arribava a entendre mai del tot les tècniques Jedi.

-Cada vegada que arribes a una nova fase -li havia dit en Luke-, te n'adones que en realitat ho has comprès res i que has de tornar al començament, a les pràctiques més bàsiques, i aprendre tot allò que se't va passar per alt l'última vegada.

-Una bona manera de donar ànims -havia replicat la Leia, emprant un to bastant sec que en Luke havia decidit passar per alt.

-Cert -havia dit per fi-. És meravellós, oi? Sempre hi ha alguna cosa nova que descobrir. Sempre hi ha alguna cosa nova...

El pols i la respiració de la Leia es van anar tornant més lents i regulars, i per primera vegada des d'aquell matí va sentir un lleu raig d'esperança i va experimentar una encara molt tènue sensació de la presència dels seus nens. El centre del seu ésser anhelava arribar-hi.

L’R2 va entrar a la cabina de pilotatge.

El centelleig es va esvair a l'instant.

-No penso dirigir-te la paraula -va dir la Leia.

L’R2 es va anar després de deixar anar un brunzit gemegós.

La Leia va haver de començar de nou. Podia utilitzar el seu potencial no ensinistrat tant si es trobava tranquil·la com si estava frenètica. Quan estava tranquil·la obtenia més control, i quan impulsava el seu potencial amb la fúria obtenia més poder..., i juntament amb la fúria també arribava un perill més gran.

L’hiperespai brillava i es retorçava al seu voltant, i la Leia estava decidida a trobar una pista en algun lloc d'aquells dibuixos i pautes eternament canviants.

Havia de trobar-la...

Va creure veure-la i es va llançar sobre ella, però la pista va eludir els seus desesperats esforços i va desaparèixer.

«Relaxa't -es va dir-. Relaxa't, i llavors potser podràs trobar-los...»

Era com ordenar-se a si mateixa que deixés d'estar preocupada, i resultava igualment impossible d'aconseguir.

La Leia va decidir abandonar la seva infructuosa recerca d'una calma desapassionada i va abandonar tota pretensió de mantenir les bones maneres.

Va deixar en llibertat tota la seva ira, el seu terror i el seu dolor. Les llàgrimes van inundar els seus ulls i li van ennuvolar la visió, i van començar a baixar per les seves galtes. La fúria era com una espècia que assaonava el terror. La Leia va colpejar els braços de la butaca de pilotatge amb els punys premuts. Va començar a sanglotar, a gemegar i a remugar les malediccions més terribles utilitzades pels membres més durs i salvatges del res selecte cercle d'amistats que en Han havia anat acumulant durant els seus dies de contrabandista.

I va cridar.

La ràbia, el terror i el dolor es van fer miques al seu voltant i van desaparèixer. La força del seu amor i de la seva pena es va obrir pas a través d'aquelles emocions i va esclatar en una resplendent realitat blanca i blava.

Una línia escarlata brillava a través del domini blanc blavós i s'introduïa en els suaus colors de l’arc de Sant Martí de l’hiperespai. La Leia la va veure i va sentir la seva presència, i va poder sentir el seu color. Després va poder assaborir-lo i olorar-lo.

Es va llançar sobre els controls de l’Alderaan i va impulsar la seva petita nau al llarg d'aquella pista color vermell sang.

«L’R2 tenia raó -va pensar-. Els nens han passat per aquí. No era un segrest a l'estil de Munto Codru...»

Va sentir una esgarrifança d'alleujament que es va confondre amb el tremolor dels sanglots. Hi havia fet l'elecció correcta, però els seus nens corrien un perill encara més gran que el que amenaçava al wyrwulf del senyor Iyon.

I l’R2 va seguir rodant nerviosament d'un costat a un altre davant de la porta de la cabina mentre llançava xiulets de confusió i inquietud.

La nana blanca en procés de cristal·lització s’estava aproximant veloçment a l'Estació Crseih mentre queia cap al forat negre. Les dues estrelles sortien i s'ocultaven en oposició, creant dies molt llargs i nits molt curtes.

En Han va entrar a l'hotel agraint encara que només fossin unes poques hores de relativa frescor, i va anar avançant pels camins que serpentejaven entre els plàcids rierols i les llacunes cristal·lines.

A la seva habitació l'única font de claredat era el reflex de les llums de la riba que s’emmirallaven sobre el llac del cràter.

En Han es va treure la jaqueta, es va treure les botes d'un parell de puntades i es va llançar sobre el llit. El trajecte des de la primera cúpula de l'Estació Crseih fins a la cúpula-parc de l’hotel era molt llarg. En Han se sentia bastant cansat, però estava molt satisfet de si mateix.

El brunzit gemegós d'una espasa de llum el va sobresaltar, i en Han va girar sobre si mateix. La llum blavosa va envair fins a l'últim racó de l'habitació i fins i tot va revelar la presència d'una voluta de pols sota el llit, com si aquella llum fos massa poderosa per projectar ombres.

-On has estat?

En Luke estava estirat al divan de la cantonada, embolicat en la seva túnica i amb les cames esteses. L'espasa de llum es va apagar, i l'habitació va tornar a quedar sumida en la penombra.

-Fora, passejant i gaudint de les meves vacances -va respondre en Han sense immutar-se -. I tu?

-Què has estat fent?

El full de l'espasa de llum va tornar a cobrar vida, i el seu brunzit va travessar les boirines de joia i excitació que s'havien apoderat del cervell d’en Han.

-Aquest soroll em farà esclatar el cap -va dir.

En Luke va dur a terme un parell d'atacs rituals. Un tall, una parada, una estocada... L'aire vibrava. La fulla va passar a escassos centímetres de la paret, un tapís i el braç del divan.

La llum de la seva fulla revelava que en Luke semblava molt preocupat i cansat.

-Què has estat fent? -Va preguntar mentre deixava que el full d’energia s'amagués en l'empunyadura de l'espasa de llum.

-He estat millorant la nostra situació financera.

En Han va elevar el nivell d'intensitat de les llums de l'habitació. Després va agafar la seva jaqueta, va ficar les mans a les butxaques i va començar a treure grapats de crèdits. En Han va deixar que els bitllets s'escampessin sobre el llit i sobre el terra, i fins i tot sobre els peus d’en Luke.

En Luke els va contemplar amb expressió impassible.

-No necessitàvem millorar-va dir per fi.

- Estàvem a la vora de la ruïna!- va exclamar en Han-. Escolta, ensenya una carta de recursos a la frontera i l'únic que aconseguiràs és que tothom es rigui de tu... I potser també aconsegueixis que et donin un cop al cap quan vagis per un carreró per treure-te-la i portar-la a algun lloc en el qual puguin utilitzar-la.

-Però el fet de guanyar diners mitjançant els jocs d'atzar no presenta cap risc, naturalment – va replicar secament en Luke.

-Aquesta nit no podia perdre, noi -va dir en Han-. Van pensar que podien atreure’m a la seva petita partida i desplomar-me, però no podia perdre. Podria haver aconseguit que fóssim rics en lloc de conformar-me amb deixar-nos en una situació acomodada, però... Bé, vaig pensar que no hi havia cap necessitat de ser cobdiciós i que no havia de córrer el risc de jugar una mà de més. Així que vaig recollir els meus guanys i els vaig agrair la bona estona que havia passat jugant amb ells, i l'estupenda cervesa de la que havia gaudit, i aquí estic. Sa i llevat..., i folrat de pasta.

- Estava preocupat per tu! -Va dir en Luke-. Desaparegueres sense dir paraula...

-No volia discutir amb tu -va dir en Han mirant fixament al seu cunyat-. No hauries volgut venir amb mi, així que...

- Com ho saps? No m'ho vas preguntar.

- Hauries vingut?

-No.

- Veus?

- Però és que això no té cap importància! He vingut aquí per complir una missió, un propòsit que... Jo...

-Ei, què passa? -Va preguntar en Han, sentint-se sobtadament preocupat-. Per què estàs tan alterat?

-Alguna cosa molt estranya està passant a l'Estació Crseih -va dir en Luke, i la seva veu va sonar tensa i plena d’inquietud-. Sí, una cosa molt estranya està passant aquí, i no sé què és... Crec que hauríem de tenir molta cura.

-Estic de vacances -va dir en Han, intentant fer broma.- Tenir molta cura és l'últim que estic disposat a fer en aquests moments.

En Luke no va dir res, i es va limitar a clavar la mirada en el requadre de negror de la finestra.

-Estic cansat -va acabar dient en Han-. Me'n vaig a dormir. Dormiré fins tard i esmorzaré al llit, i potser també decideixi dinar al llit. I després... Bé, després pot ser que torni a la taverna. -Va badallar-. Fes com jo, noi: relaxa't. Si hi ha algú a qui hagis de trobar aquí, ja acabaràs donant amb ell. O ell donarà amb tu.

En Han va romandre alçat el temps suficient per lliurar-se de la camisa, però estava massa cansat per treure’s la resta de les seves robes i va acabar deixant-se caure d'esquena sobre el llit.

-I demà pots tractar de trobar a C3PO-va dir girant-se cap al Luke.

-Ja ho he fet -va replicar en Luke sense immutar-se.

-Oh, sí? - Balbucejà en Han, que estava mig adormit-. I on és? -Va afegir mentre buscava a les palpentes l'extrem de les mantes per tapar-se amb elles abans d'adormir del tot.

-Aquí mateix, gen..., vull dir senyor.

C3PO va entrar a l'habitació d’en Han, gairebé invisible amb la seva nova pell color porpra.

-Fantàstic, magnífic -va dir en Han amb la veu rogallosa pel somni-. Demà tu i en Luke podeu anar de caça i trobar al nostre misteriós informador.

En Han va sentir que se li tancaven les parpelles i es va sentir roncar, i es va dir que ja estava pràcticament adormit.

-Ja ho he fet, senyor -va dir l’R2-. Està aquí.

En Han va deixar anar un esbufec ​​i es va despertar de sobte.

- Aquí? -Va preguntar alçant-se al llit, encara mig adormit-. Aquí? I per a què inferns heu portat aquí a aquest tipus?

En Han va seguir fent esforços per despertar-se del tot mentre pensava en el que havien estat dient. En Luke havia estat jugant amb la seva espasa de llum - hauria estat utilitzant la seva disfressa, o havia arribat a prescindir-ne? -, i en Han no s'havia preocupat de vigilar la seva llengua. L'informador potser ja sabia que en Luke Skywalker i en Han Solo estaven investigant els estranys informes referents a l'Estació Crseih.

-Perquè hem de parlar -va dir llavors una dona.

La nova veu era suau i musical, però el to no podia ser més seriós.

En Han va deixar escapar un gemec d'esgotament i va girar sobre si mateix, embolicant-se en les mantes i llençols per quedar ocult als ulls de l'intrús.

-Torna al matí -va dir, i la seva veu gairebé va quedar ofegada per la roba de llit-. No, pensant-ho millor, crec que prefereixo que tornis a la tarda...

-No tenim temps per perdre, Solo.

En Han es va aixecar de cop i va apartar d'una manotada les mantes i llençols de la seva cara. Aquella dona sabia qui eren...

L'espasa de llum d’en Luke va brunzir i la fulla va crear una línia de llum que va lliscar a través de la penombra de l'habitació d’en Han. La il·luminació fantasmagòrica de l'arma Jedi va permetre que en Han veiés el rostre de la seva informadora. No la va reconèixer.

-Ja no te'n recordes de mi, oi, Solo? -Va dir la dona amb resignació-. No hauria de sorprendre’m, però em decep veure que m'has esborrat de la teva memòria.

Va ser la seva veu la que va permetre que en Han acabés recordant qui era, i quan ho va fer va contenir l'alè.

-Permeteu-me presentar-li a... - Va començar a dir C3PO.

- Xaverri? ¡Xaverri! -Va exclamar en Han mentre es tornava cap a C3PO-. Ja hem estat presentats.

En Luke va permetre que la fulla de la seva espasa de llum s'esvaís. L'habitació va tornar a quedar sumida en la penombra que creava la pàl·lida claredat del remolí flamejant.

En Han va acabar de lliurar-se de les llençols i les mantes i es va posar dret. El cor li estava bategant a tota velocitat, i se sentia com si acabés de prendre part en una llarga carrera.

La Xaverri el va mirar fixament. Tenia gairebé la seva mateixa alçada. Abans gairebé sempre el mirava als ulls, però la Xaverri ja no portava les botes de taló alt que havien estat una part tan important de la seva manera de vestir quan en Han la va conèixer. El pentinat de la seva abundant i arrissada cabellera negra tampoc era tan complex com abans, doncs en Han va veure que se l'havia tallat fins a convertir-la en una atapeïda massa de rínxols enganxats al crani. En comptes de sedes reveladores, la la Xaverri portava uns pantalons i una camisa de confecció molt senzilla i tela barata.

-Me’n recordo de tu, Xaverri -va dir en Han en veu baixa-. I tant que me'n recordo de tu... Mai podria arribar a oblidar-te.

Quan la va conèixer, la Xaverri es comportava d'una manera tan despreocupada com temerària. Defugia qualsevol responsabilitat, i actuava segons l'impuls de cada moment.

Corria riscos extraordinaris, i durant molt temps en Han va creure que es limitava a buscar les emocions perquè li agradaven i gaudia amb elles. Els dos s'havien enfrontat joiosament als riscos, i havien experimentat l'excitació i les grans emocions junts.

En Han va acabar descobrint que a la Xaverri tant li feia viure o morir, i aleshores no havia comprès el perquè.

Però el pas del temps havia fet que el comprengués. La Xaverri havia arriscat la seva vida confiant que seria capaç d'actuar més de pressa que els alts càrrecs de l'Imperi i ser més llesta que ells, i sempre havia guanyat.

Durant aquells dies embriagadors de terror i excitació, en Han havia començat a preguntar-se si la Xaverri guanyava perquè no li preocupava perdre. Si perdia, moriria i això posaria fi al seu dolor i la seva pena. Quan guanyava, la venjança alleujava una mica el dolor i la pena.

La Xaverri havia canviat. Quan en Han la va conèixer en els vells temps, s'ocultava sota del maquillatge, la roba cara i les joies. Hi havia realçat la lluentor daurada de la seva pell i havia disfressat les rodoneses del seu rostre de pell suau i delicada, i ocultava el marró clar dels seus ulls darrere de realçadors d'iris confeccionats amb plata opaca, el verd penetrant i gèlid de la maragda o els diamants estranyament facetats.

Però la resplendor de la seva bellesa i el seu apassionament sempre aconseguien travessar aquell vernís de sofisticació. La Xaverri ja no s'amagava darrere de cap camuflatge, i la flama del seu esperit cremava i brillava amb tanta intensitat com abans. En Han no hauria reconegut una holofoto seva, però la seva veu i la seva fortalesa eren les mateixes de sempre.

- Com vas saber que era jo? -Va preguntar.

- Com podia no saber-ho? -Va replicar la Xaverri-. Us vaig enviar el missatge.

- I per què no vas dir que eres tu? Per què no vas utilitzar algun dels llenguatges que conec?

-Perquè no volia que el meu missatge pogués ser llegit per qualsevol. –La Xaverri va titubejar abans de seguir parlant-. I... Perquè no estava molt segura de si respondries en el cas de què sabessis que el missatge venia de mi.

En Han va obrir la boca per protestar, però s'ho va pensar millor i no va dir res.

«Potser tingui raó -va pensar-. Em fa vergonya admetre-ho, però potser tingui raó...»

-Al principi no et vaig reconèixer -va admetre la Xaverri, i li va fregar la barba amb les puntes dels dits -. Però quan vas parlar...

En Han tenia la sensació d'haver tornat sobtadament als vells temps, quan els seus pensaments i els de la Xaverri coincidien amb l'estranya exactitud d'un objecte i de la seva imatge reflectida al mirall.

No podia parlar directament d'aquella època, i en Han es va sorprendre davant la turbulència de les seves emocions i la intensitat del dolor que estava sentint.

- Què has estat fent durant tots aquests anys? -Va preguntar-. Què has estat fent a la República, ara que tots els esbirros de l'Imperi han desaparegut?

-No han desaparegut, Solo -va replicar la Xaverri.

La Xaverri sempre li havia dit Solo. En la societat on havia nascut, el nom venia en últim lloc després d'una llarga llista de referències ancestrals. La Xaverri havia suposat que en Han es deia Solo i que era orfe o de classe baixa, de manera que només tenia un pre-nom. Quant van haver aclarit el malentès, la Xaverri ja s'havia acostumat a dir-li Solo i en Han s'havia acostumat a què es dirigís a ell dient-li Solo.

-No han desaparegut -va seguir dient la Xaverri-. Alguns... Alguns dels que es van enfrontar a vosaltres han mort, però molts s'amaguen darrere d'una façana de respectabilitat i esperen mentre fan el que poden per debilitar al vostre govern i provocar la seva caiguda. Esperen que arribi la seva oportunitat, Solo.

-Doncs llavors hauran d'esperar durant molt de temps -va dir en Han.

-Tant de bo sigui així. Mentrestant, segueixen sent tan cobdiciosos i venals com sempre ho van ser. Quan els ofereixo més riqueses, descobreixo que segueixen sent igual de susceptibles a la temptació...-El somriure de la Xaverri era tan exultant com implacable-. I ara són encara més vulnerables pel fet que han perdut el poder. No gosen atreure l'atenció de les vostres autoritats. Puc fer coses terribles..., i ells no poden queixar-se ni protestar.

En Han va riure mentre s'imaginava als arrogants alts càrrecs de l'Imperi als quals havia conegut humiliats per la por i les depredacions de la Xaverri, però va tornar a posar-se seriós de seguida.

-Hauries de dir-me qui són -va murmurar-. Si em dius qui fingeixen ser, llavors el pes de la justícia de la Nova República podrà caure sobre ells.

-La meva justícia és més dura i implacable, i més satisfactòria -va replicar la Xaverri-. Quan m’hagi venjat prou, potser et reveli els noms d'aquells als quals he humiliat i arruïnat. I després humiliaré i arruïnaré a uns quants més, i et revelaré les seves identitats.

-Així jo hauré fet la meva justícia, i la República també podrà fer la seva.

En Han va desitjar poder esborrar els terribles records de la Xaverri i la seva necessitat de venjar-se, però en els vells temps no havia pogut ajudar-la, i tampoc podria fer-ho en aquelles noves circumstàncies. Va desitjar haver-la abraçat tot just la va reconèixer, però la idea de fer-ho després d'haver deixat passar uns minuts va fer que se sentís estranyament incòmode.

Va retrocedir un pas i va mirar al seu voltant buscant les seves botes. El seu esgotament s'havia esfumat.

-Ja veig que has conegut al Luke ja C3PO-va dir mentre s'asseia a la vora del llit per posar-se les botes.

-Sí. –La Xaverri va inclinar el cap en un moviment dirigit a C3PO-. No solc ser rebuda per tal desplegament de diplomàcia, per descomptat... -Després es va girar cap en Luke-. I no havia esperat que la Nova República respongués a la meva crida enviant a tan llustres investigadors.

-Vam decidir...

-... que l'informe mereixia una resposta el més seriosa possible -es va apressar a dir en Han, interrompent al Luke.

En Luke podria haver dit el mateix que ell acabava de dir, però també hi havia la possibilitat que se li hagués escapat que en Han estava utilitzant l'estrany informe enviat per la Xaverri com a excusa per a unes vacances. En Han no volia que la Xaverri s'assabentés de què no s'havia pres seriosament el seu missatge.

-Tornant al teu informe, no deia res sobre la font d'aquests fenòmens tan estranys - va dir en Luke sense immutar-se -. Ens parlaràs d'ella ara?

-No -va replicar la Xaverri.

En Luke es va aixecar d'un salt.

- Però ho has de fer! Qui...?

-Us l’ensenyaré -va dir la Xaverri.

- ¡Només cal que m'ho diguis! -Va exclamar en Luke.

-No em creuries. Has de veure-la amb els teus propis ulls.

La Jaina avançava lentament pel passadís, una de les moltes siluetes que formaven la filera de nens. Els ajudants s'asseguraven que la fila es mantingués recta, i un Guardià s'encarregava de supervisar tot el grup. En Tigris caminava prop seu.

«Sempre els donen això per dinar?», Va pensar la Jaina. Encara sentia a la boca el gust de ranci de la sopa que se li havia servit. Hi havia provat una cullerada i després - cortesament, tal com li havien ensenyat a fer, perquè la Jaina era una nena molt educada diguessin el que diguessin l’Hethrir i els Guardians -havia dit que estava horrible. En realitat el que volia dir amb això no era només que tingués mal gust sinó també que s'havia fet malbé, però la Jaina s'havia callat aquesta última part.

No se l’havia menjat. Tots els altres l'havien acabat, i la Jaina li havia donat la seva a la nena centauriforme de cos color vermell i or. Però un petit pinxo anomenat Vram se l’havia tret de les mans i l'havia llançat a terra, i després havia anat a delatar-les. Els ajudants li havien lliurat una fruita com a recompensa. Vram els queia molt bé.

L'estómac de la Jaina va emetre un grunyit ofegat. Tenia una gana espantosa.

Algú li va fregar l'espatlla, i la Jaina va tornar el cap.

-Aviat jugar -va dir la nena centauriforme de color vermell i or-. Jugar, ara.

Tenia un accent molt marcat, però la Jaina va aconseguir entendre-la.

La nena centauriforme va fingir trotar sense moure’s del lloc, tal com havia fet quan la Jaina va creuar la sala de reunió corrent i donant salts. Les seves delicades peülles van repicar sobre la pedra.

En Tigris va tornar la mirada cap a elles per aturar aquell alegre sorollet, però quan ho va fer la nena de vermell i or ja tornava a marcar el pas amb tots els altres mentre la seva cua es movia enèrgicament amunt i avall.

La Jaina es va preguntar què hauria volgut dir.

«Jugar? -Va pensar-. En Tigris és tan dolent i desagradable que no crec que ens deixi jugar mai... Per què pot dir-me el que he de fer? No és un Guardià, i em sembla que ni tan sols és ajudant!»

La filera de nens va començar a avançar per un altre passadís molt llarg. La Jaina es va preguntar per què hi havia tanta distància entre un lloc i un altre en aquells interminables túnels subterranis.

Haurien d'haver resultat molt difícils de construir. El castell de Munto Codru estava ple de túnels, però allà servien per connectar centenars d'habitacions, sales d’emmagatzematge, espiells i llocs secrets. Aquí els túnels no tenien finestres, portes, corbes ni desviacions. Cada túnel es limitava a tenir un començament i un final, amb potser només un petit gir o cantonada en tota la longitud.

I de sobte la Jaina va veure llum! Era llum real, blanca i plena de color, no aquella fantasmagòrica claredat grisenca. La resplendor flamejant va caure sobre ella i va marcar les siluetes dels cossos dels nens que la precedien. La Jaina volia arrencar a córrer cap a ella, i va sentir desitjos de llançar crits d'alegria.

Els altres nens van pujar un tram d'esglaons davant d'ella i van entrar a la llum. Els raigs de claror blanca es van escampar sobre ells i els van banyar amb la seva resplendor, però els nens van seguir caminant. Quan veiés el sol, la Jaina alçaria el cap cap a ell i deixaria que la cobrís amb la seva llum. Correria cap a aquella claredat i...

-Prou!

Tots els nens es van detenir a l'instant quan van sentir l'ordre del Guardià. La Jaina estava a poca distància a peu d'aquella claredat enlluernadora que relluïa al final del tram de graons i va contenir l'alè, tement que tornessin a portar-los de tornada a la foscor.

El Guardià va cridar en Tigris amb un brusc moviment de la mà i la Jaina va contemplar amb expressió consternada aquella llum que anhelava tan desesperadament, sentint-se cada vegada més segura que en Tigris anava a treure-la de la fila i que l'obligaria a tornar a la penombra del cubicle d'estudi o a la foscor de la cel·la dins de la qual havia dormit.

En Tigris li va aixecar la barbeta, la va fer girar fins que va quedar de cara a ell i la va obligar a alçar la cap fins que la Jaina li va estar mirant als ulls.

-Pots caminar pel pati de jocs i pots parlar en veu baixa -li digué-. No pots cridar. No pots córrer. No pots cavar a la sorra. No has d’arrencar les fulles. Ho has entès?

La Jaina va assentir. Els dits prims i bruts d’en Tigris li van pessigar la barbeta. En Tigris la va mirar i la va deixar anar.

- I no pots apropar-te a la tanca! -Va dir.

- Per què teniu tantes regles? -Va preguntar la Jaina.

-Això no és una regla -va dir en Tigris-. Si t'acostes a la tanca... Llavors el drac se’t menjarà!

Un drac! La Jaina estava fascinada.

Els Guardians van permetre que els nens reprenguessin la marxa, i la Jaina va sortir del pou i va emergir a la llum del sol.

La claredat era molt potent, i feia una calor molt més intensa del que la Jaina estava acostumada a haver de suportar. Va parpellejar per eliminar les guspires de colors que havien envaït el seu camp visual i va buscar en Jacen, delint-se de veure el seu germà bessó i intentant descobrir on era i com podien escapar d'allà per tornar a casa.

El wyrwulf del senyor Camarlenc va córrer cap a ella creuant veloçment l'extensió de sorra. La Jaina va caure de genolls davant la criatura i li va envoltar el coll amb els braços.

- Oh, estàs bé! T'han deixat sortir aquí sol? Però tens molta sort, saps? No has d'estudiar totes aquestes lliçons estúpides!

La Jaina va sentir el frec aspre dels gruixuts pèls protectors negres del wyrwulf en el seu rostre. Algú havia col·locat un pesat collaret de metall i cuir al voltant del coll de la criatura, i la Jaina va intentar alliberar el wyrwulf.

-Ho sento –va acabar dient-. No puc treure-te’l...

Els seus dits no tenien la força suficient per obrir el collaret.

El wyrwulf va deixar escapar una queixa concisa i es va recolzar en ella.

-Anem a explorar. La Jaina es va posar dreta-. Hem d’esbrinar si hi ha alguna manera de sortir d'aquí.

Va mirar al seu voltant.

El pati de jocs s'estenia pel fons d'un congost. El congost no era massa profund, però els seus vessants eren molt abruptes i llisos, i resultarien molt difícils d’escalar.

Havia d'haver algun camí que portés fins a dalt perquè la Jaina va poder veure a diversos Guardians, siluetes minúscules vestides amb uniformes blau clar, que giraven i feien fintes a la part alta del congost mentre practicaven espasades, estocades i parades amb espases de llum.

La Jaina els va contemplar amb incredulitat. Com era possible que aquelles persones tan dolentes tinguessin espases de llum? Les espases de llum eren per a la gent bona, com els Cavallers Jedi.

La Jaina volia arribar a ser una Jedi. Volia ser prou gran per construir la seva espasa de llum i aprendre a utilitzar-la. També volia ser mecànic, pilot de naus de carreres i bateria.

Va donar l'esquena als Guardians que seguien practicant al cim del cingle i va continuar buscant una manera d'escapar. El wyrwulf del senyor Camarlenc trotava darrere d'ella.

L'altre extrem del canó estava bloquejat per una tanca. La Jaina va anar cap a ella, pensant que potser no resultaria tan difícil d'escalar com les vessants rocoses.

No estava a Munto Codru. No estava en cap món que hagués visitat mai.

Aquell planeta era molt petit, i l'horitzó que es podia veure a l'altre costat de la tanca es trobava molt a prop seu. L'horitzó es corbava i el sol diminut i abrasador es movia al cel, avançant a tal velocitat que no costava res percebre el moviment de les ombres.

«Això no és un món de veritat -va pensar la Jaina-. És massa petit. És un món fabricat, un món que algú ha construït... Si fos un món de veritat, no podria tenir tanta gravetat. I a més gira tan de pressa que el seu dia només dura un parell d'hores!»

Unes quantes plantes cobertes d'arços intentaven créixer a la sorra resseca. La Jaina les va contemplar, i per molt que es va esforçar es va sentir totalment incapaç d'imaginar-se volent arrencar una d'aquelles fulles espinoses.

No hi havia res amb què jugar, només la sorra del fons del congost que s'estenia al voltant del pou de l'escala i la tanca que mantenia tancats a tots els nens.

Algú va fregar a la Jaina per darrere. La nena centauriforme va aparèixer de sobte i va ballar davant d'ella. La seva esquena i els seus costats estaven esquitxats de taquetes blanques, i unes petites protuberàncies d'aspecte vellutat s'obrien pas a través dels flocs enredats de la seva cabellera arrissada, apuntant just per sobre dels seus pòmuls.

-Ets diferent -va dir la nena de color vermell i or.

- Em dic Jaina.

-Jo em dic Lusa. –La Lusa va llançar una mirada de reüll al wyrwulf-. Mossega?

-No, és només que té les dents molt grans. Veus als meus germans?

La Jaina va mirar al seu voltant, però al pati de jocs només havia aproximadament la meitat dels nens que havien format les fileres a la sala de reunió.

La Lusa va mirar la Jaina i li va agafar la mà.

-Ens barregen cada dia -va dir-. Cada dia és diferent. Demà els teus germans són en aquest grup, jo no. Demà tu estàs en el seu grup, jo segueixo aquí.

La Jaina va necessitar una mica de temps per entendre la manera de parlar de la Lusa.

«M'està explicant diverses coses diferents que poden arribar a passar -va pensar la Jaina-, però no importa. Com a mínim no són coses horribles..., naturalment que jo vull veure en Jacen ara, no demà o l'endemà. I vull saber si l’Ànakin es troba bé.»

La Jaina i la Lusa van creuar el pati de jocs agafades de la mà. La Lusa donava un salt a cada tres o quatre passos, pujant per l'aire i caient sobre les seves quatre potes.

-Vull córrer -va dir amb la veu plena de tristesa quan es va adonar que la Jaina l'estava observant-la sense tractar de dissimular la seva curiositat-. Vull galopar, i saltar...

-Jo també -va dir la Jaina.

Va saltar igual que havia fet la Lusa, i va aterrar sobre les plantes dels peus. No era el mateix que córrer, però ajudava una mica. El wyrwulf la va contemplar en silenci.

La zona de jocs acabava a uns deu passos de la tanca. Els altres nens anaven i venien pels voltants, però cap creuava aquella frontera que semblava ser temuda i respectada per tots.

La Jaina va fer un pas cap a ella.

- No! -Va exclamar la Lusa, i li va agafar la mà-. El drac... Et menjarà.

-Vull veure el drac -va respondre la Jaina.

«I per què hauria de creure que hi ha un drac? -Va pensar uns segons després -. L’Hethrir em va dir que la meva mare havia mort, i no ho crec. No crec res del que diu. Tampoc crec res del que diu en Tigris, i a més penso que és un nen molt dolent i cruel.»

Va mirar al seu voltant intentant veure en Tigris, però havia desaparegut. Uns quants ajudants que semblaven bastant avorrits estaven parlant entre ells, i amb prou feines prestaven atenció als infants.

-Aquí no hi ha cap drac -va dir la Jaina.

-Sí que hi ha -va dir la Lusa-. Un drac viu. ¡La sorra amaga el drac!

El vent havia anat desplaçant la sorra a l'altre costat de la reixa fins a crear una sèrie de petites dunes.

-Aquest no és un lloc per què s'amagui un drac -va dir la Jaina. Va donar un altre pas cap a la tanca.

Un llangardaix enorme va sorgir de la sorra. El llangardaix va rugir, i el so va ser tan ensordidor com el tro i el vendaval.

Dolls de sorra van sortir disparats cap amunt al voltant del llangardaix, i van caure sobre la tanca i el pèl de la Jaina.

La Jaina va llançar un xiscle de por i delit. El wyrwulf va deixar anar un grinyol ofegat. Els altres nens van arrencar a córrer i van fugir a corre-cuita cap a la seguretat de l'escala. La Jaina volia quedar-se on estava, en aquella franja de terreny on no entrava ningú, per poder veure què faria el drac, però la Lusa va tirar d'ella per obligar-la a retrocedir. La Lusa va intentar córrer fins a l’escala tirant de la Jaina, però la Jaina es va resistir amb tanta energia que les dues van acabar detenint-se.

Les dues nenes s'havien quedat immòbils allà on acabava la franja de sorra a la qual no s'acostava ningú, i es van tornar per contemplar el drac.

Era com si la Jaina s'hagués tornat invisible de sobte. El drac s'havia amagat sobre les seves quatre potes i movia la seva gruixuda cua d'un costat a un altre. El drac va grunyir, i va tornar el cap lentament mirant primer en una direcció i després en una altra. La Jaina va pensar que era un animal molt bonic. No semblava massa àgil, però no hi havia dubte que seria un enemic temible en el combat. Les seves potes eren gruixudes i molt musculoses, i tenia una cua curta i robusta amb una protuberància recoberta de punxes òssies a la punta. El seu enorme cap allargat era gairebé tota boca, i les enormes mandíbules estaven plenes de dents molt grans que regalimaven saliva.

Les seves escates semblaven granadures resplendents, i alternaven el negre amb el marró i el rosa.

-S'amaga a la sorra -va dir la Lusa-. La sorra és igual que les seves escates.

El drac va esbufegar i parpellejar. Va fer unes quantes passes sense deixar de remenar la cua d'un costat a un altre, i després va excavar un clot a terra per poder gaudir de la calor i utilitzar les seves enormes potes per llançar sorra sobre la seva esquena. Quan es va haver quedat immòbil entre dues d’aquelles petites dunes, el drac semblava una duna més.

- És meravellós! -Va exclamar la Jaina.

Va desitjar que en Jacen hi fos, i va pensar que li hauria encantat veure al drac.

«Potser tindré una oportunitat d’explicar-li-ho -va pensar de sobte-. Després de tot, només necessito un segon...»

Va estar a punt de tractar d’enviar els seus pensaments sobre el drac, però la mera idea va ser suficient per fer que ensopegués amb el núvol fred del poder de l’Hethrir, que semblava estar flotant a l’aguait en tot moment sobre el seu cap.

La Jaina va acabar decidint que seria millor esperar.

- Què menja? -Va preguntar.

-Nens -va respondre la Lusa amb veu lúgubre-. Ens menja a nosaltres quan som dolents.

-Oh, quina ximpleria -va dir la Jaina-. Li has vist menjar-se algú alguna vegada?

-No, però van dir... -La Lusa la va mirar amb els seus grans ulls vermell i or, i va parpellejar-. Ens van dir... Van fer rugir el drac. No se'ns va menjar, només ens va rugir.

La nena centauriforme va moure la cua d'un costat a un altre i va tirar el cap enrere agitant la seva revolta cabellera.

- Només ens va rugir!

La Jaina va somriure.

Els altres nens van anar sortint cautelosament del pou de l'escala i es van col·locar darrere de la Jaina i la Lusa.

- No se t'ha menjat!

-Aposto a què ni tan sols menja nens -va dir la Jaina-. Aposto a què menja..., animalons petits, peixos, plantes o alguna cosa per l'estil.

- Aquí no hi ha peixos! -Va cridar Vram amb la seva veu estrident de nen que intentava fer-se l’adult.

-¡Pensava en peixos de la sorra! -Va replicar la Jaina-. Mai has sentit parlar dels peixos de la sorra? Tu mai has estat en cap lloc!

Els altres nens van assentir, però cap va posar els peus a la franja de sorra de la qual sempre s'havien mantingut allunyats. La Jaina va haver d'admetre que el drac resultava bastant aterridor, sobretot quan apareixia de sobte per entre la sorra. Potser no se la mengés, però podia enderrocar la tanca i aixafar-la sota les seves potes, potser fins i tot sense voler ni adonar-se que ho feia.

Tres naus van sorgir sobtadament de l'espai i van solcar a gran velocitat al cel per sobre del congost.

-Mireu! -Va exclamar la Jaina amb la veu tremolosa per l'excitació.

Havia hagut prou amb veure les naus per estar totalment segura que el seu pare havia vingut a salvar-la amb el Falcó Mil·lenari, o que la seva mare acabava d'arribar a bord de l’Alderaan. La Jaina no hagués pogut explicar com ho sabia, però ho sabia i en tenia prou amb això.

El wyrwulf va alçar el morro cap a les naus i els hi va llançar un udol.

La Jaina no va reconèixer cap de les naus. Dues eren tan fosques com el Falcó i una brillava com l’Alderaan, però la forma de les dues naus fosques no s'assemblava en res a la del Falcó, i la que brillava era daurada en comptes de platejada.

Els altres nens van seguir a les naus amb la mirada. Tots s'havien quedat callats de sobte, i semblaven estar molt espantats. La Jaina va pensar que algun ajudant vindria d'un moment a un altre per dir-li que callés, i potser fins i tot els enviaria al llit sense sopar.

La Jaina estava tan famolenca que va desitjar no haver rebutjat aquella sopa fastigosa, i va lamentar haver cridat.

Tots els ajudants havien desaparegut, i el Guardià que s'encarregava de supervisar-los s’havia esfumat amb ells.

- És que no ens vigilen mentre som aquí? -Va preguntar la Jaina.

Els altres nens van mirar al seu voltant, i un murmuri impregnat de temor es va escampar per entre ells.

- Què passa?

Els altres nens es van enganxar els uns als altres sense dir paraula, i la Lusa va moure les potes en una nerviosa pirueta.

- Què passa, Lusa? Què passarà?

La Lusa va alçar el cap, i la Jaina va veure que tenia els ulls desorbitats per la por. La seva llarga melena-crinera va voletejar al voltant del seu rostre.

-Vénen a per nosaltres, per endur-se’ns... - La Lusa es va tapar les protuberàncies vellutades del seu front amb les mans, com si volgués protegir-se -. Et tallen les banyes!

- T’enviaran molt lluny d'aquí! –En Vram estava somrient amb perversa satisfacció i va assenyalar primer a la Lusa i després a la Jaina-. Us van a enviar lluny, lluny, us van a enviar molt lluny! – va cantussejar-. ¡Lord Hethrir sempre envia lluny als nens i nenes dolentes quan vénen les naus!

«Em pregunto si poden enviar-nos a un lloc que sigui encara pitjor que aquest -va pensar la Jaina-. Per què està tan espantada la Lusa?»

- D'acord! -Va dir després-. Qui vol quedar-se en aquest lloc tan horrible? -Es va tornar cap a la Lusa i la va agafar de la mà-. Ens anirem juntes, i el meu pare vindrà i ens rescatarà!

- No saps res! -Va cridar en Vram-. Cada una anirà a un lloc diferent! ¡Estareu soles!

Això va espantar bastant a la Jaina. La Lusa tremolava. Podien emportar-se a la Lusa i fer que no es tornessin a veure mai. I el pitjor era que també podien separar-la d’en Jacen i l’Ànakin!

En Vram estava donant saltirons de pura alegria i va assenyalar a la Lusa amb un dit.

- Els he sentit dir que se t’emportarien i que et tallarien les banyes! Et tallarien les banyes per sempre... T’estarà bé!

La Lusa va arronsar-se sobre si mateixa i va intentar allunyar-se'n.

«Jo no tinc banyes que puguin tallar -va pensar la Jaina-. Què em faran?»

Va estrènyer amb més força els dits de la Lusa. El wyrwulf del senyor Camarlenc es va acostar a ella.

La Lusa va anar retrocedint cap als altres nens fins que ella i la Jaina van formar part del grup.

La Lusa va seguir obrint-se pas entre els nens fins que van arribar al centre.

«Si continuo agafant a la Lusa de la mà, tot anirà bé -va pensar la Jaina-. N'hi ha prou que no la deixi anar, i llavors no se'ns emportaran a cap de les dues.»

La Jaina podia sentir la calor dels dits de la Lusa a la mà. La nena centauriforme estava tremolant. La Lusa va arronsar-se sobre si mateixa i va ajupir el cap cosa que va fer que la cabellera caigués cap endavant. Però fes el que fes seguia sent més alta que els altres nens, i les banyes-protuberàncies vellutades sobresortien per entre els seus rínxols malgrat els seus desesperats esforços per ocultar-les.

-No et tallaran les banyes -va murmurar la Jaina-. Per què anaven a fer-ho? Les teves banyes són molt boniques!

-Et tallen les banyes perquè siguis lletja -va dir la Lusa amb veu tremolosa-. Et tallen les banyes per obligar-te a obeir, però les meves banyes encara no han travessat el vellut... – Va mirar fixament la Jaina amb els ulls plens de por. Si esquincen el vellut moriré!

La Jaina va abraçar a la Lusa. Va sentir un desig gairebé incontenible de colpejar al Vram per haver-les espantat i, especialment, per haver espantat a la Lusa. Però la seva mare sempre li deia que no havia de pegar a ningú. La Jaina va pensar que si tots els nens decidissin formar un cercle al voltant d’en Vram i mirar-lo fixament en silenci, potser aconseguirien fer-lo callar i que els deixés en pau d'una vegada.

Una doble fila d’ajudants va sortir del pou de l'escala abans que la Jaina pogués tractar de convèncer-los que posessin a prova la seva teoria. Un Guardià encarregat de supervisar-los caminava darrere dels ajudants, i aquests van envoltar als nens tal com la Jaina havia estat pensant que havien de fer amb en Vram.

-En fila va dir el supervisor-. Vinga, poseu-vos en fila i camineu ben alçats.

- Ha dit que en fila! -Va cridar en Vram, i va empènyer a un dels nens més petits fent que sortís del grup.

El nen va trontollar i va estar a punt de perdre l'equilibri.

La Jaina va saltar cap endavant per agafar-lo abans que caigués, però la Lusa va tirar d'ella i la va obligar a retrocedir. La Jaina es va debatre fins que va aconseguir deixar-se anar, i va córrer cap al petit. En Vram ja estava alçant la mà per donar-li una bufetada quan la Jaina se la va agafar. Estava just darrere d'ell, i va tirar de la seva mà fins fer-la passar per sobre l'espatlla del noi. En Vram va caure a sòl gairebé damunt dels seus peus, i la Jaina va haver d'apartar-se d'un salt perquè no se'ls aixafés.

La Lusa es va afanyar a posar-se al seu costat, i el wyrwulf va grunyir. Els tres es van enfrontar al petit matón i el van fulminar amb la mirada. En Vram va acabar encongint-se sobre si mateix i es va pegar al sòl.

«Ens té por! -Va pensar la Jaina-. naturalment que si el wyrwulf del senyor Camarlenc em grunyís, jo també m'espantaria molt...»

La blanca pell d’en Vram s'havia tornat gairebé gris, i els punxeguts flocs de pèls que cobrien el seu cap apuntant en totes direccions s'havien enganxat al seu crani. En Vram va anar retrocedint a poc a poc, i el nen a qui havia empès es va afanyar a desaparèixer en el grup.

En Vram es va aixecar de sobte i es va remenar amunt i avall mentre un rubor de satisfacció s'anava estenent ràpidament per la seva cara.

-Serà millor que us poseu en fila - va dir.

-Poseu-vos en fila, nens.

La veu de l’Hethrir va fer que la Jaina sentís una esgarrifança.

L’Hethrir acabava d'aparèixer al final de l'escala. Havia parlat en veu baixa i suau, però el seu to no admetia rèplica. Els nens es van dispersar i es van afanyar a formar una fila, arrossegant els peus sobre la sorra amb els ulls plens de temor.

En Vram va anar corrents fins a l’Hethrir i va alçar la mirada cap a ell.

- ¡Estava fent que es posessin en fila! Ho estava fent, Lord Hethrir!

-Ja he vist que ho estaves fent -va replicar l’Hethrir amb afabilitat, i després va posar la mà sobre el cap d’en Vram i va allisar la seva revolta cabellera.

El sol que es movia a gran velocitat ja gairebé fregava la vessant del congost, i es va ocultar un minut després. Uns reflectors es van encendre al voltant dels nens, banyant-ho tot amb una claredat tan encegadora que la Jaina va haver de parpellejar.

L’Hethrir va sortir de l'escala, i la seva llarga túnica blanca va lliscar sobre la sorra amb un xiuxiueig gairebé imperceptible.

Els Guardians avançaven darrere d'ell, magnífics en els seus impecables uniformes blaus, les seves medalles fregades fins a fer-les brillar i els seus galons que resplendien. Les seves espases de llum penjaven dels seus cinturons.

Darrere d'ells venien més ajudants que guiaven al segon grup de nens. Era el grup d’en Jacen. La Jaina va voler córrer cap a ell, però temia que si ho feia potser tornaria a crear-los problemes a tots.

En Tigris va acabar apareixent a la part alta de l'escala. I la Jaina va veure que l’Ànakin dormia recolzat en seva espatlla!

Però encara faltava molta estona per a l'hora de la migdiada de l’Ànakin.

«Què li passa? -Es va preguntar la Jaina-. Li hauran fet mal? Espero que només li hagin fet dormir, com van fer a la prada quan se’ns van emportar.»

Els ajudants van disposar al grup d’en Jacen fins que tots els nens i nenes que el formaven van quedar de cara al grup de la Jaina. Els Guardians es van alinear davant de l’Hethrir, i els ajudants van formar una filera darrere d'ells.

L’Hethrir va romandre immòbil al centre del quadrat durant uns moments i va acabar tornant-se cap a la Jaina, la Lusa i el wyrwulf del senyor Camarlenc. En Vram no apartava la mirada d'ells i tenia els llavis corbats en un somriure malèvol. La Lusa va colpejar la sorra amb la peülla d'una pota del darrere, i En Vram va córrer a amagar-se darrere de l’Hethrir.

-Poseu-vos a la fila.

La veu de l’Hethrir va sonar tan seca i terrible que la Jaina es va espantar molt.

- No!

Volia que l’Hethrir s'enfadés amb ella perquè l'enviés lluny d'allà juntament amb els seus germans.

Tot d'una es va trobar a la fila, i es va sentir com si algú acabés de bufetejar-la. «No ploraré -va pensar amb desesperació-. No vaig a plorar!»

L’Ànakin va deixar escapar un gemec somnolent i va tornar a quedar-se callat. La Jaina volia córrer cap a ell, però no es podia moure.

El wyrwulf del senyor Camarlenc va grunyir. Un instant després va emetre un xiscle ofegat, i la Jaina va veure com pegava les orelles al crani i s’ajupia. El wyrwulf es va quedar totalment immòbil.

La Lusa s'havia quedat sola. L’Hethrir va deixar paralitzada la nena-centaure amb la seva mirada.

-Potser lamentaràs haver-me desafiat -va dir, i li va donar l'esquena.

La nena-centaure va córrer cap a la fila. Estava tremolant. El wyrwulf es va pegar al costat de la Jaina.

L’Hethrir va inclinar el cap en un senyal dirigit a la filera de Guardians, i un d'ells va avançar cap a l’Hethrir amb pas enèrgic i altiu.

-Has demostrat la teva vàlua i ets digne d'unir-te a la meva punta de llança -va dir l’Hethrir-. Ets digne d'unir-te a la Joventut de l'Imperi.

Dos Guardians van avançar cap el Jove i li van oferir una capa d'un to blau tan clar que gairebé podia passar per blanc. El nou Jove de l'Imperi se la va posar.

La Jaina va veure com acariciava el rivet de pell amb la cara radiant de felicitat i orgull.

- Gràcies, senyor! -Va exclamar-. ¡L'Imperi Renascut!

«L'Imperi Renascut? -Va pensar la Jaina-. Què és això?»

Sabia que l'Imperi havia estat maligne. Quina raó podia tenir ningú per voler que tornés?

L’Hethrir va cridar a un ajudant amb un gest de la mà.

-Mereixes la purificació -va dir, i li va posar la mà sobre el cap-. Ara ets un Guardià. Et portaré perquè reneixis al servei de l'Imperi.

Tres Guardians van envoltar el noi, i quan es van apartar aquest es va alçar orgullosament amb el seu nou uniforme blau clar de Guardià.

Després l’Hethrir va posar la mà sobre el cap d’en Vram.

-Bon noi... -Va dir-. Ara ets un dels meus ajudants.

Un ajudant va avançar cap en Vram sostenint una túnica vermell òxid a les mans. Dues ajudants més van ajudar al Vram a treure’s la seva camisa plena de taques i els seus pantalons esparracats, i van lliscar la túnica sobre el seu cap.

En Vram va inflar el pit, va somriure i es va posar el més rígid possible per poder exhibir millor el seu nou uniforme.

L’Hethrir es va tornar cap als nens de la fila de la Jaina i va clavar la mirada en la Lusa. La nena centauriforme es va encongir sobre si mateixa, visiblement espantada.

L’Hethrir va moure una mà i la Lusa va avançar amb un trotet nerviós.

L’Hethrir li va allargar una espasa de llum, però en comptes de la lent que hauria hagut d'estar incrustada a l'extrem només hi havia un petit globus de vidre. La Jaina es va preguntar què seria en realitat aquella falsa espasa de llum.

-Mira -va dir l’Hethrir.

El globus de vidre es va il·luminar durant uns moments i es va tornar a enfosquir.

-Agafa -va dir l’Hethrir mirant fixament la Lusa.

La nena-centaure va obeir.

-Encén-la com he fet jo -li va ordenar l’Hethrir.

La Lusa va fer girar l'espasa de llum entre els seus dits, intentant comprendre com se les havia arreglat l’Hethrir per activar-la.

-Utilitza la teva ment -va dir l’Hethrir-. Observa amb atenció.

L’Hethrir va dir al nou Jove de l'Imperi i li va fer un senyal amb el cap. El Jove va alçar la seva espasa de llum i el full va cobrar forma amb un brunzit estrident.

La seva espasa de llum era diferent de la de l'oncle Luke, i havia d’activar-se utilitzant la Força.

Això era el que l’Hethrir volia que la Lusa fes amb la falsa espasa de llum.

I la Lusa podia fer-ho! Durant un segon la Jaina va poder percebre amb tota claredat que la seva amiga era capaç d'establir contacte amb la Força i utilitzar-la. No havia rebut ensinistrament i no tenia cap experiència, però posseïa la capacitat. La Jaina es va imaginar que ella i la seva amiga havien entrat en l'orde dels Cavallers Jedi, i que viatjaven per tota la galàxia i vencien als poders malignes a tot arreu.

Poders malignes com l’Hethrir i el seu Imperi Renascut...

El poder de l’Hethrir va envoltar la Lusa i va bloquejar el seu talent. El globus de vidre de la falsa espasa de llum va seguir fosc.

- Està fent trampa! -Va cridar la Jaina.

La manta freda de l’Hethrir va caure sobre ella, i la Jaina va deixar anar un panteix ofegat. La Lusa va deixar caure l'artefacte de prova i va saltar cap a ella per ajudar-la, però el poder de l’Hethrir la va fer caure a terra a meitat del salt. La Lusa va intentar aixecar-se i gemegar.

-Has fracassat -va dir l’Hethrir mirant-la fixament.

Dos ajudants van aixecar a la Lusa i se la van emportar.

-No... -La veu de la Lusa es va convertir en un crit.- No!

-No em desafiïs -va dir l’Hethrir-. Estic fent tot això pel teu propi bé.

La Jaina va fer un esforç desesperat i va córrer cap a la Lusa i li va envoltar el coll amb els braços. El wyrwulf corria d'un costat a un altre, confós i molt trastornat, i no parava de rondinar. La Lusa va abraçar la Jaina i va acostar les protuberàncies calentes i suaus de les seves banyes al seu front. Llàgrimes abrasadores d'ira i por van cremar en els ulls de la Jaina.

El poder de l’Hethrir les va anar separant molt lentament. La Jaina feia el que podia per tractar de romandre immòbil, però el poder de l’Hethrir era tan gran que vencia la seva resistència sense cap dificultat. La Jaina va tenir la sensació d'estar-se precipitant per la vora d'un abisme, i les seves mans van relliscar pel coll de la Lusa i van acabar lliscant sobre els seus braços.

La Lusa va enfonsar les quatre potes a terra, i les seves peülles van deixar senyals a la sorra quan l’Hethrir la va apartar de la Jaina i va apartar la Jaina d'ella.

Les nenes es van agafar de les mans, i es van aferrar la una a l'altra amb totes les seves forces.

«Mentre la tingui agafada de la mà tot anirà bé -va pensar la Jaina-. Mentre...»

Les seves mans van deixar de tocar-se.

La Lusa va cridar. La Jaina va intentar arribar-hi amb els seus pensaments..., i el poder de l’Hethrir va tornar a caure sobre ella i la va embolicar com un munt de sorra mullada. El desplegament mental de la Jaina es va esvair, i la sacsejada va fer que perdés l'equilibri i caigués a terra.

No podia aixecar-se. La Jaina es va quedar immòbil sobre la sorra, sanglotant de ràbia i desesperació. En Jacen va deixar escapar un crit i va arrencar a córrer cap a ella, i l’Hethrir va tornar a usar seu poder i va fer que també caigués a terra.

L’Hethrir els va obligar a romandre immòbils sobre la sorra mentre anava posant a prova la resta dels nens. Uns quants van aconseguir fer aparèixer la llumeta dins del globus de vidre, però la gran majoria van fracassar. El pes de la sorra mullada invisible va impedir que la Jaina pogués veure si l’Hethrir estava fent trampa amb alguns d'ells.

L’Hethrir va utilitzar la seva prova per dividir els nens en dos grups, un que incloïa a la Jaina i en Jacen i l'altre que incloïa a la Lusa. La Lusa mantenia el cap inclinat i no es movia, i el seu cos tremolava de tant en tant sota aquella calor gairebé insuportable. El wyrwulf del senyor Camarlenc panteixava, i s'havia recolzat en una de les seves potes davanteres. L’Hethrir no el va sotmetre a la prova. Es va limitar a estendre la mà sense mirar la criatura, i dos ajudants van anar cap ella i van unir cadenes al gruix collaret i després es van dur a ròssec al wyrwulf.

Tots els nens estaven aterrits. Ploraven, gemegaven, s'encongien sota de la seva cuirassa corporal o agitaven el seu pelatge, i cada espècie expressava el temor i la pena a la seva manera.

En el grup de la Jaina només hi havia nens humans. Uns quants nens humans havien estat enviats al grup de la Lusa, però el grup de la nena centauriforme estava compost bàsicament per altres espècies. La Jaina va pensar que això resultava bastant estrany. Tots els Guardians i ajudants eren humans, i la Jaina va pensar que això era encara més estrany.

La Lusa va mirar la Jaina de dalt a baix, i els seus ulls es van trobar durant un moment.

-Porta’m a mi -va dir la Jaina mirant a l’Hethrir-. No t’emportis a la Lusa, no li talls les banyes!

L’Hethrir no va prestar cap atenció a les seves paraules. Els Guardians van començar a baixar per l’escala. Les seves medalles i els seus galons brillaven i espurnejaven. Uns quants ajudants es van portar al grup de la Lusa, i dos d'ells van desaparèixer per l'escala estirant el wyrwulf, que no parava de rondinar.

Els ressons del crit de la Lusa brollar del túnel.

- Lusa! -Va cridar la Jaina.

En Vram va assenyalar a la Jaina amb un dit.

- Ets ximple, ets bleda!

«Potser només tornen al lloc on estaven abans que vinguéssim al pati de jocs- va pensar la Jaina amb desesperació-. Potser és a mi a qui l’Hethrir vol enviar lluny..., i al Jacen, i probablement a l’Ànakin! Sí, ens enviarà molt lluny d'aquí perquè li donem massa problemes... No tenim banyes que puguin tallar. Si la Lusa es queda i nosaltres ens anem, llavors no corre cap perill i no li passarà res!»

L’Hethrir va anar fins on jeia la Jaina i va abaixar la vista cap a ella. La seva mirada va recórrer el seu rostre durant un moment, i la sensació asfixiant d'estar envoltada per sorra mullada va desaparèixer. La Jaina es va posar dreta. En Jacen també es va aixecar. Els bessons es van abraçar. La Jaina estava molt cansada, i amb prou feines es podia moure.

-Bé, i ara retorneu als vostres cubicles i estudieu molt -va dir l’Hethrir, tornant a usar la seva veu afable i bondadosa-. Els altres nens se’n van lluny d'aquí perquè no valen tant com vosaltres. Podeu quedar-vos, perquè espero que fareu que acabi sentint-me molt orgullós de vosaltres.

- Mai! -Va cridar la Jaina-. Mai, mai, mai... ¡La Lusa val tant com jo, i mai faré res perquè et sentis orgullós de mi!

 Següent