Ofensiva (XII)

Anterior

CAPÍTOL 12

L’Ànakin Solo va contemplar el campament de Dantooine i va assentir lentament. Estava dempeus, amb el sol ponent a la seva esquena i veient com la seva ombra s'allargava enfront d'ell. Va plantar fermament les mans als malucs i es va sentir satisfet del seu esforç. Després d'aterrar la nau en un estret congost, i mentre la Mara descansava, ell havia descarregat tota la mercaderia del Sabre de Jade. Hi havia localitzat una zona plana a la part alta d'un penya-segat, una àrea fàcil de defensar i amb una vista meravellosa de les planes de lavanda que s'estenien davant el brillant i llunyà mar.

Va muntar les tendes, orientant la de la Mara en un eix nord-sud que garantiria la calor del sol ponent, així com el de l'alba. També va aixecar la seva, una mica més petita, enfront de la de la seva tia, a l'altra banda de la clariana. Va recollir pedres i les va col·locar al voltant d'un forat que va cavar per fer una foguera. La seva intenció era dirigir-se al nord, cap a un bosc d’espinosos arbres blba que els proporcionaria llenya per al foc. La nau tenia tot el necessari per preparar menjar, però l’Ànakin volia menjar coses cuinades a l'aire lliure.

Sabia que era un desig una mica ximple, però va pensar que seria divertit i esperava que la Mara ho veiés també així. El propòsit de la seva excursió a Dantooine era que ella recuperés forces en un planeta en el qual la tecnologia i la civilització no havien ofegat la natura. Els nadius dantari eren un poble senzill que usava eines primitives i que viatjava per la costa en tribus nòmades. L’Ànakin estava segur que si els dantari haguessin vist l'atac que havia dut a terme l’almirall Daala a una colònia, quan ell tot just tenia un any, l'haurien interpretat com una guerra entre déus.

Els imperials van enviar AT-AT contra els colons desarmats, a qui els dantari devien considerar-los intrusos; així que no em sorprendria veure’ls portant emblemes com a recordatori dels AT -AT o els blasons imperials d'aquelles màquines. Aquest pensament li va donar calfreds. La batalla de la Nova República contra l'Imperi havia conclòs sis anys abans, però l’Ànakin sabia que encara hi havia gent que albergava bons sentiments per l'Imperi. I alguns, com els dantari, ho faran de manera innocent.

Va contemplar el campament i va arrufar les celles. Més enllà de la seva tenda havia apilat diversos baguls i caixes que contenien l'equip. Estaven perfectament alineats, però un s'havia relliscat i s'havia sortit de la formació. L’Ànakin va utilitzar la Força per tornar-lo a posar al seu lloc i després va somriure.

- Ànakin, no facis això.

El noi es va girar i va veure la Mara, totalment pàl·lida, recolzant tot el seu pes contra una roca que estava en el camí de tornada a la nau. Malgrat la calor que feia, portava la jaqueta botonada fins al coll. Ell la va redreçar emprant la Força, i després li va acostar una cadira.

- Hauries d’haver-me dit que volies venir aquí. T'hauria portat jo.

Ella va arrufar les celles i ell va sentir una resistència a la Força. La cadira va arribar trontollant i va caure davant la dona. Després va sortir rebotada com si s'hagués colpejat contra una paret invisible. La Mara va avançar ensopegant cap a la cadira, es va ajupir amb esforç, la va col·locar dreta i va recolzar les mans al respatller. El seu pèl ataronjat li queia per les espatlles, ocultant-li els costats de la cara.

Els seus ulls verds brillaven amb una intensitat que no es corresponia amb la debilitat del seu cos.

- Si hagués volgut ajuda, Ànakin, l'hauria demanat.

Ell va alçar el cap percebent el to gèlid de les paraules de la Mara, va empassar saliva i va mirar a terra.

- Ho sento. Hi hauria d'haver recordat allò de l'aterratge. No necessites la meva ajuda.

La Mara va sospirar i es va asseure lentament a la cadira. Va tirar el cap cap enrere un moment i després va mirar.

- No barregis coses que no tenen res a veure. No vaig voler que aterressis el Sabre de Jade perquè volia fer-ho jo.

El jove va aclucar els ulls.

-Era un aterratge difícil i no confiaves en mi per fer-ho. No volies que destruís la teva nau.

La Mara va prémer els llavis.

- Tenint en compte que la nostra nau és l'única manera de sortir d'aquest lloc, doncs no, no volia que li passés res -va suavitzar una mica l'expressió -. A més, aquesta nau és especial per a mi. El teu oncle Luke em va regalar el Sabre de Jade per substituir el Foc de Jade.

-Però tu vas estavellar el Foc de Jade a propòsit. Vas voler fer-ho.

- Així és, i tenia les meves raons per fer-ho, però això no vol dir...-La Mara es va aturar un moment i la seva veu es va convertir en un amarg murmuri. Va empassar saliva i va mirar a terra -. El teu oncle Luke sabia com d’important que era per a mi aquella nau. Sabia el que significava per a mi. Ell va respectar el que vaig fer sacrificant el Foc i va fer construir el Sabre de Jade per agrair-m'ho.

L’Ànakin va sentir que se li feia un nus a l'estómac.

- Ho sento. No ho sabia.

La Mara va arronsar les espatlles.

- Tendeixo a aferrar-me a les experiències doloroses i a no compartir-les, així que no podies saber-ho. He acabat per agafar-li molt d'afecte al Sabre pel que significa. No és que no confiï en tu, Ànakin...

-Però et refies més de tu mateixa.

La Mara va somriure per un instant.

- Molt perceptiu.

- Fins a un ratpenalcó cec troba un llimac granític de tant en tant – L’Ànakin va mirar a la seva tia -. Vull que sàpigues que pots confiar en mi. Sóc aquí per fer el que vulguis o necessitis. No et fallaré.

-Ja ho sé -ella es va tirar cap endavant en el seu seient, recolzant els colzes als genolls -. Sento trobar-me tan feble i que hagis d'estar aquí amb mi en lloc d'estar per allà fent coses més importants.

L’Ànakin va parpellejar sorprès.

- Ara mateix no hi ha res per a mi més important que això. L'oncle Luke t'ha confiat a mi. I no hi ha res més important enlloc.

- No menteixis, Ànakin. El teu desig d'anar a salvar la galàxia flueix amb tanta força per la teva sang que gairebé puc sentir-la cridar des d'aquí.

- No, de debò, això no és veritat – L’Ànakin va mirar per sobre de la seva espatlla i va portar una altra cadira per a ell -. Estic aquí per ajudar-te, Mara. Què passa?

La Mara va arrufar les celles quan ell es va asseure.

- Deixa de fer això.

- El què?

- Trivialitzar la Força.

- No entenc. A què et refereixes?

Ella va redreçar l'esquena i es va recolzar al respatller.

-Ho vaig poder sentir fins dins del Sabre. Admiro el teu desig de fer-ho tot perfecte per a mi, però la Força no és una cosa que s'hagi d'utilitzar per instal·lar tendes o apilar caixes.

-Però la Força és l'aliat dels Jedi. És una cosa que fem servir –L’Ànakin estava incòmode -. "La mida important no és", ja saps. Vull dir, si no l'hagués utilitzat, hauria hagut de...

- Suar una mica?

L’Ànakin es va quedar bocabadat.

- Doncs sí, això crec. La nau està a més de mig quilòmetre en aquell canó, i portar les coses fins aquí...

- Hauria suposat molt d’esforç -la Mara li va clavar fixament la mirada -. Has citat el famós aforisme del Mestre Yoda sobre la mida, però va ser creat per ensenyar al Luke que havia de desfer-se de la manca de confiança en si mateix. Tu ho empres com a excusa, o com a desafiament.

L’Ànakin es va sentir ofès.

-Però en Luke va dir que Yoda va treure el seu Ala-X del pantà de Dagobah.

- Per ensenyar-li una lliçó i per demostrar-li el poder de la Força quan es controla.

- Jo l'he controlat.

Ella va alçar el cap i la seva mirada es va endurir.

- Tu creus?

L’Ànakin es va posar vermell al moment.

-Bé, vull dir que m'han entrenat per a això. Sé com utilitzar-la.

- Saber com utilitzar-la no té res a veure amb saber quan utilitzar-la. Pensa, Ànakin, quan has vist al teu oncle emprar la Força en demostracions gratuïtes?

Ell va arrufar les celles.

-Bé, últimament no gaire. No des que va acabar la guerra, suposo.

- Correcte, no des que es va adonar que una utilització tan directa de la Força li impedia percebre els aspectes més subtils de la mateixa -la Mara va buscar la mirada del noi -. No pots sentir un murmuri si estàs cridant tota l'estona, i emprar la Força com tu ho fas equival a estar cridant contínuament. Ho entens?

L’Ànakin estava contrariat.

- Crec que sí. Vull dir, té sentit, però encara estic aprenent. Necessito aquest control. Necessito ser capaç de fer que les coses funcionin.

- Estic d'acord -ella va mirar a terra -, però la utilització de la Força no és l'únic camí, saps? Chewbacca no la utilitzava i va salvar la teva vida, la del teu pare i moltes altres.

El gest del noi mostrava el seu dolor.

- No em diguis ara que la mort d’en Chewie no va ser culpa meva.

- Sospito que has sentit això moltes vegades, oi?

- Sí, i no intentis tampoc donar-li la volta a tot perquè sembli que ho dius pel meu bé. Sóc jove, però no sóc idiota.

- Ja ho sé. No ets idiota, però ets immadur -La Mara el va mirar i va deixar anar una rialleta -. Aquesta expressió de rebel·lia és molt apropiada.

L’Ànakin va arrufar les celles.

- No sóc immadur. He estat al centre neuràlgic de tot des que vaig néixer. He crescut a Coruscant i he viscut a l'acadèmia. Sé un parell de coses.

- No m'has entès, Ànakin -La Mara va esbossar un somriure que a ell li va resultar una mica intrigant i molt frustrant -. T'has passat tota la vida prop de la Força, i això t'ha fet dèbil.

-Però Yoda va dir...

La Mara va alçar una mà.

- Ànakin, no saps el que ets capaç de fer sense la Força. Ni tan sols si haguessis estat capaç d'aixecar totes aquestes caixes. No saps el que t’hagués costat fer-ho, ni quant haguessis trigat a muntar les tendes. I la foguera, has cavat el forat amb una pala? Has col·locat les roques amb les mans?

- No, però...

- Saps una cosa? Fa molt em van ensenyar que quan algú fa servir la paraula "però" és perquè ha deixat d'escoltar. I també significa que aquells amb els que està parlant deixaran d'escoltar-lo. Sé que el que t'estic explicant no és fàcil d'assimilar. I probablement hi ha una raó per a això, no creus?

L’Ànakin es va agitar a la cadira.

-Pot.

- I quina creus que és?

- No ho sé. Potser...- es va quedar en silenci mentre pensava -. Crec que en part es deu al fet que, tal com ho estàs posant, podria semblar que no sóc un bon Cavaller Jedi i que estic fent les coses malament. Que sóc un fracàs -i que Chewie estaria viu si jo no hagués fallat.

- Potser no sàpigues que al principi el meu entrenament consistia en molt més que aprendre a controlar la Força -La Mara va ajuntar les mans i se les va posar sobre la panxa -. Córrer, escalar, lluitar, aprendre a moure’m en silenci, nedar, combatre i moure’m en gravetat zero... tot hagués estat més fàcil emprant la Força, però jo no vaig voler. I per què? Quin valor tenia aprendre a fer les coses per mi mateixa?

- Així vas aprendre les teves limitacions.

- I què més?

L’Ànakin va tancar els ulls i es va concentrar. La resposta era clara en la seva ment, i ell es va quedar atònit davant la seva senzillesa.

- Així aprens també del que són capaços altres que no poden emprar la Força.

- Correcte, el que significa que pots calibrar el que necessites per ajudar-los -La Mara va assentir i l’Ànakin va somriure orgullós -. Massa Cavallers Jedi es tanquen en el fet que poden utilitzar la Força, i l'empren com si fos l'única solució a tots els problemes que existeixen. Per això en Kyp i els seus són tan estirats i tan freds. Es fiquen en les situacions sense saber realment del que és capaç la gent. Arriben i imposen la seva solució. Potser sigui ràpida, potser funcioni bé, però és la millor?

Es va posar còmoda a la cadira i es va girar per contemplar el sol ponent.

- Te'n recordes de l'exercici de Taanab, el problema de la inundació que havíeu de resoldre com a part de l'entrenament?

L’Ànakin va assentir.

-És clar, vaig treure molt bona nota en aquesta simulació. Vaig estudiar les dades que ens van proporcionar i em vaig adonar que era possible provocar una allau de roques que formaria un mur de tones de pedra. Així vaig evitar que la inundació devastés el poblat. Vaig emprar la Força per afluixar unes roques de la base que provoquessin l'allau, i així es van salvar tots.

La Mara tenia els ulls tancats i el rostre inexpressiu. Va obrir els braços davant el sol com per rebre tota la calor possible.

- Doncs digues-me, Ànakin, en aquest exemple, estava el poblat taanabià en risc d'inundació?

Ell va arrufar les celles.

-Bé, estava construït en una zona baixa...

- Havia patit inundacions abans?

- No ho sé.

- No vas comprovar l'historial? - Ella el va mirar -. Sé que la història del poblat estava en els arxius.

L’Ànakin va arronsar les espatlles.

- Suposo que no li vaig donar importància perquè el problema principal era la inundació.

-És aquí on et vas equivocar. El problema principal era que la gent construís casa seva en una zona amb risc d'inundacions. Ho feien perquè uns especuladors d'un altre planeta els hi van comprar les seves terres ancestrals amb l'esperança d'animar als alderaanians a establir-hi les seves colònies. La cobdícia va portar en aquesta gent a construir en llocs inadequats. Potser vas detenir aquella inundació, però què passaria amb la següent, o amb la que vingués després d’aquesta?

-No vaig pensar que...

- No, no ho vas pensar -La Mara es va girar cap a ell i va creuar els braços -. I la teva solució, la de deixar caure les roques, va funcionar, però no vas ajudar aquest poblat de veritat. Els vas salvar, i ells haguessin estat agraïts, però només fins que es tornés a produir el desastre. Llavors es preguntarien per què no estaves allà per salvar-los de nou.

L’Ànakin es va posar dret.

- Bé, llavors, quin és la teva solució?

La Mara va deixar anar una riallada.

- La meva solució no li semblaria molt pròpia d'un Jedi al teu oncle, però després de convèncer els especuladors que anava a donar-los un bon marge de beneficis, hauria ajudat a evacuar el poblat. Després m'hagués quedat allà per ajudar a aquells que volguessin lluitar contra la inundació, aixecant murs de contenció. No ho hagués fet per ells, sinó que els hauria ajudat a què ho fessin ells mateixos.

- Però si tens accés a la Força i pots salvar-los, no és responsabilitat teva fer-ho?

- Bona pregunta. Però segueix formulant-la i obtindràs la conclusió lògica. Són éssers pensants. Saben que han construït la seva llar en una zona amb perill d'inundacions i que casa seva pot quedar devastada. Ets responsable de protegir-los de les seves pròpies decisions?

-Però no puc deixar-los morir.

-És a dir, que saps millor que ells el que els convé.

- En aquest cas, si -es va quedar contemplant el llunyà oceà. El sol que baixava el tenyia de vermell -. O no?

- Si comences a pensar que saps el que li convé a la gent i els hi negues la possibilitat de cometre els seus propis errors...

L’Ànakin va esbufegar.

- La utilització de la Força és molt fàcil, i si estàs segur i saps el que és correcte, et situes a tu mateix en el centre de la realitat. Però això no és més que egoisme, i l'egoisme resideix al cor del mal, en el Costat Fosc.

La Mara es va apropar a ell i li va passar el braç per les espatlles.

-Això està bé, Ànakin. Hem de ser responsables de nosaltres mateixos i de les nostres accions davant la societat, però usurpar la responsabilitat personal a algú és negar-li la seva pròpia consciència. És correcte i positiu ajudar a algú que no pot ajudar-se a si mateix, però protegir-los a la força de les conseqüències de les seves accions, per molt estúpides que siguin, està malament.

- Però si algú està borratxo i li dóna per agafar una pistola làser...- L’Ànakin es va aturar -. No, no m'ho diguis. És igual, seguirà sent responsable qui ho faci, però detenir-lo ajudaria als indefensos, en aquest cas, els seus objectius potencials.

- Així ho interpretaria jo, sí.

L’Ànakin va sospirar.

-No és fàcil distingir aquesta prima línia.

- No, no és fàcil, però el fet que la busquis ja és bon símptoma -La Mara va assenyalar al nord -. I ara he decidit que estic prou forta com per ajudar-te a recollir llenya. I anem a portar-la nosaltres, d'acord?

- D’acord -si consideres que estàs fort, Mara, aniré amb tu. Però si vols que t'ajudi...

Ella va somriure.

- Crec que la idea de venir a Dantooine és positiva per a tots dos. Jo aprendré les meves limitacions, i tu les teves; i quan acabem, sortirem d'aquí amb més força de la que ningú s'imagina.

Següent