Ofensiva (XXIII)

Anterior

CAPÍTOL 23

El constant deteriorament de la Mara preocupava a l’Ànakin. Ella era molt valenta i molt forta, però cada vegada es cansava més i estava començant a rendir-se. Ell podia percebre que cada vegada recorria més a la Força per sostenir-se. Això la feia més forta, però requeria tanta atenció i concentració que estava segur que hi havia moments en què la seva tia no tenia ni idea d'on estava o de qui era ell.

Feia tot el que podia perquè la Mara no realitzés cap esforç. Netejava el campament i feia tots els àpats. Observant als dantari, va aprendre a trobar plantes i espècies comestibles que emprava per donar un toc diferent al menjar de llauna, que no resultava molt apetitós. A la Mara semblaven fer-li gràcia dels experiments fallits i s'animava una mica en els menjars.

Túber, que era el nom que l’Ànakin havia posat al dantari comerciant d'arrels, estava evidentment preocupat per la Mara. Va seguir portant llenya, però no va acceptar les dues últimes arrels que li va oferir a l’Ànakin. En lloc d'això van comerciar amb altres coses, la majoria quincalla que en Túber es trenava en el pèl, al voltant del botó de la Mara.

L’Ànakin va sortir del campament després d'un sopar que la Mara va prendre força distreta, i quan ella va tornar al llit i va tornar a adormir-se. El jove va recollir tot i va veure que la llenya que tenien no duraria fins al dia següent. Li va sorprendre una mica que en Túber no hagués aparegut encara, així que va seguir el camí cap a l'assentament dantari.

Encara estava a més de mig quilòmetre del campament quan un agut dolor li va arribar a través de la Força. Va pensar immediatament en la Mara, però no era la sensació que hi hagués esperat rebre d'ella. Després va pensar en Túber, i va captar un corrent subterrani de por que procedia del campament dantari.

L’Ànakin es va amagar entre l'espígol i va avançar lentament. Va somriure i va posar en pràctica tot el que la Mara li havia ensenyat sobre moure’s furtivament per entre l'herba. Podria haver utilitzat la Força per apartar les branquetes cruixents del seu camí, o per suavitzar les herbes de manera que no espeterneguessin al seu pas. Abans ho hauria fet, però no ho necessito. Puc guardar la Força per a més tard.

Va seguir acostant-se al campament i, a uns vint metres, es va parar al costat d'una roca. Va veure en Túber de genolls, sagnant pels talls que li havien causat en un ull i al pit. L'emblema imperial que tenia tatuat havia estat arrencat a tires. Semblava que els seus capturadors havien decidit escorxar-lo. Tenia les mans lligades a l'esquena. Els altres dantari estaven també de genolls, i tots semblaven inquiets i terriblement espantats.

I tenien raons per estar-ho. Dempeus, davant d’en Túber, hi havia dos guerrers yuuzhan vong alts i atlètics que vestien armadures quitinoses. Un d'ells portava un bastó amb un extrem pla, com si fos una punta de llança. L'altre tenia una arma semblant però flexible, que feia de fuet. El que portava el fuet subjectava el botó platejat a la mà esquerra i, mentre l’agitava davant els nassos d’en Túber, li balbucejava una pregunta.

En Túber va grunyir la resposta.

El yuuzhan vong va fer petar el fuet i una altra ferida es va obrir al gran pit del dantari.

A l’Ànakin se li va encongir l'estómac. Estava segur que el yuuzhan vong li estava preguntant a Túber d'on havia tret el botó. Era obvi que el dantari no podia fabricar una cosa així, i era bastant més nou que qualsevol dels artefactes imperials, el que indicava als yuuzhan vong que els nadius havien rebut visites més recents. En Túber es negava a donar als yuuzhan vong la informació que volien. Està en perill per culpa nostra, perquè ens vam fer amics seus. L’Ànakin estava totalment convençut que havia de fer alguna cosa per salvar els dantari.

Durant un instant, va defallir. Aquí estava ell, un aprenent de quinze anys que no tenia l'experiència d'un autèntic Cavaller Jedi. A la Mara li havia costat matar un dels yuuzhan vong a Belkadan. Salvar els dantari era impossible. Era una cosa que el superava.

La mida important no és. Encara que la Mara li havia renyat per utilitzar massa l'aforisme d’en Yoda, l’Ànakin sabia que ara sí que era aplicable. La seva obligació com a Cavaller Jedi era protegir aquells que no podien protegir-se sols. Va respirar fondo, es va obrir a la Força i va deixar que fluís en el seu interior com mai ho havia fet. Era com l'aigua per a l’assedegat, com la llum del sol després de dies de pluja i com la calor després del fred tallant. Era tot això i més.

L’Ànakin va tocar la roca darrere de la que estava amagat i va utilitzar una part de la Força que fluïa al seu interior per moure-la. La mola de cinc-cents quilos es va desenganxar del sòl i es va abalançar sobre els yuuzhan vong. El fang va sortir acomiadat de la roca, que girava en l'aire, i que va donar contra el terra, a cinc metres dels guerrers, va rebotar i va caure de costat sobre el qual portava el bastó. Diversos espetecs i cruixits van arribar des de sota la pedra. Els braços i les cames del yuuzhan vong van colpejar frenèticament la roca, però es van anar aturant gradualment.

L’Ànakin va sortir corrent del seu amagatall, va treure el sabre làser i va col·locar el dit sobre el botó d'encesa. Va saltar cap amunt i va rebotar contra la pedra. Després va donar una àmplia tombarella i va aterrar darrere de l'altre yuuzhan vong. Va encendre la fulla violeta del seu sabre i va atacar, enfonsant la punta en una cavitat circular que l'armadura alienígena tenia just sota el braç esquerre.

La resplendent fulla porpra es va enfonsar profundament. El yuuzhan vong va girar amenaçant amb treure-li el sabre de les mans, ja que les vores de l'armadura es resistien al tall. El fuet va petar i li va donar a l'espatlla esquerra, esquinçant la túnica i provocant-li un tall. Sabia que aquell cop hauria d'haver-lo decapitat, però l'armadura del yuuzhan vong va començar a sacsejar-se i a encongir-se. Les juntures s'estiraven, de manera que els moviments del guerrer es veien limitats. Quan l'armadura es va afluixar, el guerrer va caure a terra.

L’amfibastó va xiuxiuejar i es va allunyar arrossegant.

L’Ànakin va contemplar als yuuzhan vong caiguts i va començar a tremolar. Es va tirar al terra sobre els genolls i va ocultar la fulla del seu sabre. D'alguna manera, havia aconseguit acabar amb dos guerrers entrenats. Guerrers que a la Mara li ho havien posat difícil. D'acord, a un el vaig derrocar amb un truc, però a l'altre... Sabia que la seva victòria hauria estat impossible si no hagués tingut la Força com a aliada.

L’Ànakin va sentir que algú li tocava. Va mirar cap amunt i va veure en Túber dempeus al seu costat. Algú li havia tret els lligams. El nadiu va donar al noi una arrel de vinxa, es va ficar ell una altra a la boca i va començar a mastegar. Després d'una bona estona mastegant, el dantari va escopir la pasta de vinxa i saliva a la mà i se la va estendre per les ferides.

L’Ànakin va assentir i va mastegar l'arrel també. Estava amarga i la boca se li va torçar en una ganyota. Gairebé va tenir nàusees empassant-se una part, però podia sentir que el dolor de l'espatlla remetia. Es va estendre la pasta per la ferida, i el dolor va cessar gairebé immediatament.

No m'estranya que valorin tant aquesta arrel. L’Ànakin es va donar un copet al front. I en Túber no va voler acceptar les meves arrels perquè esperava que les utilitzés amb la Mara. No va ser una coincidència que vinguéssim a Dantooine. Potser aquesta cosa no curi la seva malaltia, però l’ajudarà a lluitar contra ella.

En Túber va ajudar a l’Ànakin a aixecar-se. El dantari va començar a cridar ordres a la resta del clan. Van començar a recollir les seves pertinences i es van dirigir cap al campament de l'Ànakin. En Túber somreia ufanós i portava a l'espatlla la borsa d'arrels de vinxa.

L’Ànakin va negar amb el cap. Sabia que aquells éssers primitius havien decidit, d'alguna manera, que la Mara i ell eren com divinitats que havien vingut per protegir-los. L’Ànakin volia pensar que podia protegir-los, però sabia que no podia permetre’ls -hi viatjar amb ells.

- Seria com si us permetés construir les vostres cases en una zona d'inundacions. Estaríeu en un perill constant.

En Túber el mirava perplex.

L’Ànakin sabia el que havia de fer. Es va concentrar, va reunir per força al seu interior i va projectar en la ment d’en Túber la imatge d'una vall d'herba alta i plena de plantes de vinxa. Seria un lloc còmode per viure, un paradís per als dantari. Encara que l’Ànakin pensava que el lloc era un producte de la seva imaginació creat per enganyar-lo, en part intuïa que el lloc existia en realitat, i que l’estava veient tal com era en aquell instant.

L’Ànakin va tenir cura de situar la posició del sol a la imatge, la longitud de les ombres i la posició de la lluna més gran de Dantooine. Després va assenyalar cap al nord-oest.

- Aneu cap allà, en aquesta direcció. Aquesta serà el vostre nova llar. Seguiu la costa i la trobareu.

En Túber va pestanyejar i allargar la mà intentant tocar la visió que acabava de tenir. L’Ànakin li va agafar la mà i la va orientar al nord-oest.

- Aneu cap allà.

Va empènyer suaument al dantari i va aconseguir mantenir-se dret fins que el grup va remuntar un turó i va desaparèixer per l'altre costat.

L’Ànakin es va agenollar al costat del yuuzhan vong que havia enderrocat amb el sabre làser. Sota el braç dret, l'armadura tenia un altre buit similar ple de fines membranes. L’Ànakin va arribar a la conclusió que s'assemblaven bastant a unes brànquies. El sabre làser havia travessat els punts vulnerables de l'armadura i havia matat al yuuzhan vong. La ranera mortal de la pròpia armadura havia salvat la vida de l'Ànakin impedint l'atac del guerrer.

Havia tingut molta sort, però sabia que en Luke mai acceptaria aquesta explicació. La sort no existeix, només la Força.

Estava més fatigat del que creia que havia d'estar, i va pujar a batzegades cap al campament. Va somriure, perquè si la Mara no hagués insistit perquè prescindís una mica de la Força, no hagués estat en condicions físiques per ascendir la costa. Els lleus dolors provocats pels exercicis li indicaven quan de lluny que podia arribar, i va saber que podia tornar amb la Mara.

Era fosc quan va tornar, i el foc no era més que una pila de brases. Va agafar les arrels de vinxa que li quedaven i va entrar a la tenda de la Mara. Ella es va despertar i es va recolzar al llit.

- Què passa?

- Els yuuzhan vong són aquí -li va donar l'arrel de vinxa -. Té, menja't això i empassa't el líquid. Medicina local, és realment bona.

La Mara es va fregar els ulls i el va mirar.

-Estàs ferit.

-No és res. Hem d'anar-nos-en –L’Ànakin va arrufar les celles -. Crec que els yuuzhan vong han estat aquí des del principi, explorant. Potser ells tenen la culpa que estiguis tan feble, no sé. Potser la seva presència fa que augmentin les coses que estan sota el seu control, i la teva malaltia podria ser una d'elles. Vas sentir una connexió a Belkadan. Aquí és més subtil perquè no estàs en contacte directe amb els yuuzhan vong.

La Mara va assentir.

- És una cosa que m'agradaria esbrinar.

- A mi també -va sospirar l’Ànakin -. N’he matat dos, però els vaig agafar per sorpresa. Va ser gairebé massa fàcil, i em preocupa.

La Mara es va treure la manta i es va asseure al llit.

-Això està bé. Has d'estar preocupat. Tinc la impressió que tractar amb els yuuzhan vong no serà tan fàcil d'ara endavant.

 Següent